Vet Aquí Que... del 29/12/2022

...neva la llengua... ...la llengua... ...la llengua... Cada matí posa't el dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per l'ajusta. De dilluns a divendres de 10 a una, en directe, a Radio Desvern. Smooth Jazz. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el Chill Out, la Smooth Jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. I esperem. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Ve't aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Història del Conillet d'Avots. Aquesta història la va contar una dona d'Índia a un noiet blanc. Aquest noiet blanc fa molts anys. Aquest noiet vivia amb els seus pares a prop d'un campament d'Índis. Perquè Tavots és el nom indí de Conillet. Doncs ve't aquí que, fa molts i molts anys, Tavots no era petit com ara, sinó tot el contrari. Era molt gran, era la bèstia més grossa de totes les bèsties de 4 potes. I, a més, era un gran caçador. Tenia el costum de sortir cada matí que sap molt aviat, així que s'hi començava a veure. Però cada matí trobava i en el camí el senyal d'un peu molt gros. Això li feia molta malícia perquè el seu orgull era tan gran, com tot el seu cos, i no volia que ningú passés pel camí abans que ell. Qui és aquest que va caçar primer que jo i que fa unes passes tan grosses? És algú que em vol fer sentir vergonya? Xxxt, calla! Qui deia la seva mare? No hi ha ningú al món que sigui més gran que tu? No, si això ja ho sé! Contestava a Tavots. Ho hi ha unes peixades al camí? L'endemà es lleveva encara més aviat. Però en el camí ja hi havia les grans peixades. Oh, està bé, eh? Està bé, eh? Va dir-se a Tavots. Ara faré un parany per enxampar aquesta bèstia tan descarada. I, com que era molt traçut, va fer un parany amb l'acorda del seu arc i la va posar al mig del camí. Quan l'endemà al matí va anar a veure la seva trampa, mai no diria el que hi havia. El sol! Havia atrapat el sol! I tota la terra del voltant començava a fumar ja de tantes calfó. Ets tu qui deixava les peixades en el meu camí? Cridava Tavots. Sí, sóc jo, esclar! Però fan-ne-te deixar-me anar, si no vols que tota la terra es cremi! Deia el sol. Tavots va veure l'urgència i va pensar què calia fer. Clar, havia d'alliberar el sol de la trampa quan abans millor es va treure el ganivet i va córrer per tallar l'acorda. Però quan s'hi va costar la caloria tan gran que el conill va haver de fer un salt enrere abans d'haver-la tallada. Va tornar a provar-ho i va tornar a llançar-se contra el sol per tal d'acostar-s'hi i trencar-la a l'acorda. Però amb l'escalfó va tornar a quedar-se enredera. Però Tavots cada vegada que s'acostava el sol amb l'escalfó es fonia fins a la meitat. I el sol cridava Torna, Tavots, torna! I Tavots i tornava, una vegada i una altra. Però no aconseguia arribar-hi perquè es cremava tant que saltava enrere abans d'arribar-hi. I és clar, al final va quedar així de petit perquè, finalment, la última vegada que hi ha va aconseguir tallar l'acorda i el sol de seguida es va inlarar cap al cel com un globo que s'escapa. La pobra Tavots va quedar reduït a la mida que té ara. La meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, del que era. Jo he vist mai els conills soltant per un camí amb aquells sals tan grossos. Ah! Añoren quan eren grans! Només així podeu comprendre com va haver de ser de gran abans d'haver atrapat el sol en un per any. El conillet Tavots és un antic conte dels índices de Norte Amèrica. Empera poca por. Rondalla catalana, recullida per obrir-li campany. Ve d'aquí que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era d'allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell s'havia d'aconseguir. El que em va dir era que no hi havia res. El que em voleu dir defecte és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina manera de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill! li contestava la mare quines preguntes de fer. Però ho van sentir parlar de la por. Xics i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por! O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, s'altreien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, en passar per la tàpia del cementiri, va sentir una remor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fuj, i ell el derrera. I com que en Pere tenia bones cames, el va atrapar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I en Pere, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, vés, però no tot no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble en parlava, però no va estar ni por, li preguntaven, por, no li vigia la por, deia en Pere. I veu un ull de dragot que fugia i res més. Un dia els xicots del poble li van preparar alguna. Van dir, ja veuràs, aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta Pere, vols conèixer la por? Doncs bé, puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit. I ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content que un gín, Jul. I el dia assenyalat en Pere es quedarà l'església ben amagat, per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença a sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embulló d'oli i un garrot. En seu mig escala, ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima empena. I veu baixada dalt del campanar un hombre, tota blanca, i en Pere, que veu aquella hombre, va a pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un, i en Pere darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres i a engrapar l'ombra blanca, i ve aquí que es troba amb ull en sol els dits, i al seu davant, un dels xicots del poble, que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a Corremont, quan l'hagi conegut la por tornaré. Va agafar un galletó, ho farc ell, i se'n va anar a caminar allà, camina que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble, i va fer parada un hostal, i a l'hostaler, ve de qui hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament, va sentir que parlaven de la por, i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada, i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar, tot se'l van mirar estrenyats, i en Pere els va explicar que corria molt per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, s'ho viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon beure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir. I corria la veu pel poble que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure, perquè sí moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i cap a casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca, no hi faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora, perquè anàvem molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll. I si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodolant, rodolant, rodolant, rodolant. Sisclava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica, tornem-hi. Altre cap rodolava, rodolava, rodolava. Se sentia aquell sisclatrista i plaf. La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un a un mirant, i remiran totes les cambres i les escales. I amb un llavall, i amb un llavall perquè a la casa us he dit que era molt gran. I finalment arriba les golfes. I un pic va arribar les golfes. Veta qui que tot el misteri va quedar clarit. Al mig de les golfes hi havia una rata d'en Bolí, mig inclinada sobre el seu vapre. I les rates, que n'hi havia en abundant, corrien per sobre la rata d'en Bolí i la feien girar a voltar. I després es deixaven anar sobre un traspol i xisclaven. I després baixaven que ens hi fos un dubgat. El pobre Pere va quedar ben desil·lucionat. Ai, si això diu en por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar el llit ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, que totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere, jo vull conèixer la por. I ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó i el seu farcell, i va continuar camí allà. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar a unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als boros. Quan el reis cristian van saber que en Pere volia conèixer la polivandíoma, aquí és el llòquin adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí, doncs em quedo, va dir el Pere. I l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de moros, més que no em volien, i en cabra a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat. I els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants moros com bataven de dia ressuscitaven de nit. I l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai al camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere, em quedaré a la nit al camp per veure què passa. I al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria? Si estic buscant la por, no la trobo, tant de bo la trobés. I, tal dit, tal fet, quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit. Com que el fred era viu i passava un vent que esglaiava, ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Una paret de morts a la dreta, una paret de morts a l'esquerra, una al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò més bé. Ja es disposava a dormir, quan de sobte va sentir una lleu ramor, ell que surt de la seva barraca, i me'n veu una balleta amb un llum d'oli a la mà i a l'altre una olla amb uns untets. La vella, amb més llesta que una mostela, anava amb els seus untets a cada moro escapçat. La vella volia fugir, però empera va anar més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la vella, i aquella nit ja no van ressuscitar més morts. Quan empera l'endemà va explicar la feina dels reis cristians, no s'ho acabaven de creure. La vella volia fugir, però empera va anar més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la vella, i aquella nit ja no van ressuscitar més morts. El reis cristians no s'ho acabaven de creure, i ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap, i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera, però empera tant i tant i tant va insistir que no els va trucar a altra remei que fer-ho. Podem comptar amb quin espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés, la cara a l'esquena i el que té el pit. Ai, fillets, quan empera es va veure amb el cap a l'enrevés. Si em va fer de crits i de plors, talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava. Talleu-me el cap i poseu-me el ben dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. Empera va sospitar a ser disfet. Ara sí que m'entorno a casa, els va dir. No cal, ara sí que conec la por. Perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem, ja ho trobarem. I ho trobarem. Vete aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i també per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut, si volien viure en pau, si no els hi donava fer la guerra. Així era que aquests reis, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però vete aquí que aquest es va fer construir un Palau preciós per un gran arquitecte. Aquest Palau va fer tant, tant preciós. El seu soterrani va fer construir com una mena de presó per un ésser, per un monstre que era mig toro i mig home. Era el Minotaure i el tenia cancat allà dins amb una mena de presó, però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquest labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un despert pel rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i enviar-li cap a Creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava i era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors el seu fill, Teseu, va dir-li, va dir-li, pare, és una barbaritat. Això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè et mataran i no pot ser qui vagis, no vull qui vagis. I que hi vagis, tant va insistir Teseu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs, a veure, doncs, vés-hi, perquè Teseu era un jove fort, guapo, formit i s'atrevia amb tot això. Finalment ja l'hi haurà acudit i l'hi va donar permís per cas més. Dic, però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a creta. Però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca. I així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant, des de dalt d'una muntanya de l'acròpolis, estaré mirant-hi guaitant cada dia a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser, es va despedir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de creta, i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència dels Reimides. Els Reimides els va rebre. Te'n seu vols i va dir, vull ser el primer d'entrar al labyrinth per pensar en aquest minotaure. El Reimides va es posar a riure, va dir, això és impossible. Però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el Reimides, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al labyrinth, ell el seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ell li va dir, te'n seu, no ho aconseguiràs sortir d'aquí, encara que vencis al minotaure, estaràs rodant per aquest labyrinth i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part, aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant el fil mentre entres a aquest labyrinth. I així podràs tornar a sortir, si és que t'has viu. I així va ser. Te'n seu, m'ha agafat aquell cap d'ell de fil i va entrar al labyrinth. A mica en mica va deixar anar al fil, va deixar anar al fil, i el va deixar anar al fil fins que va trobar allà, un ésser com un pelut i fort. El va agafar al minotaure i el va llançar cap a una banda. El te'n seu es va aixecar, va deixar anar al fil, però va aconseguir agafar al minotaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, damunt i avall i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos, negre, negre. Va, finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fill, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat. I va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Quan el veur el va posar contenta i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats, cap al porta, amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell, van agafar el vaixell, tots els nois i noies, i l'Ariadna en ells, i van anar mare en dins, mare en dins, però quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu, la va deixar amb una illa i va dir, tornaré a buscar-te, ara n'hi deia buscar més provisions. I va anar amb una altra illa, i a una altra illa, buscant provisions, va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que tot trist se'n va anar una altra cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies i el t'asseu, ja es dirigien capa tenes, mentre tant el seu pare, el rei Ageo, desesperat sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant al mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill, a veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però es va oblidar de canviar la vela, encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Ageo, va veure al fons, el vaixell amb la vela negra, desesperat perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Ageo, es diu ara el mar Ageo. T'asseu, va arribar i es ventarà de la mort del pare i desesperat també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de Tennis, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia que encara avui tenim. I mireu, m'hi t'ha explicat, m'hi t'ha acabat. Ve't aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. Aia, pocaia, que és una not, wer schenkt wie eine dreia zur Zucker von Brot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, automation per a la easternthingdulier. Ara escoltes radio d'esperl cuatro nagara creating zintonitz' radio d'esperl la radio de St Jews turen del uitpunkt La justa, el Magasin Matinal de Ràdio d'Esverni.