Vet Aquí Que... del 5/1/2023

No és por! Discapada! Discapada, garota! No us han sentit! No us han sentit! Gràcies! Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestre Rosa Sençat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin! De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Vos he inspirada per una legenda recollida per Joan Amades. El Tortell de Reis, Maria Enrogia, tothom li oferia del bo i el millor. Aquella pagesa li porta un metó. El petit bailet li dona un cabridet. I aquell rabadà, un crostó de pa. Venen els tres reis amb els seus presents. Com ho faré jo, pobreta de mi? Res puc agrair. Amb pols de la terra i amb la neu cagueia, ja em passa amb la coca. Per sucre i posa, es posa les estrelles. De Tortell tampoc, mai n'he menjat jo, diu el vell pastor. Somriu el braçol i fa bany manetes, el petit minyó. Aia, popeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreia zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Stüh ich mich keine Feder und beiß mich kein, wie beiß mich der Hungerflor. En una clariana d'un bosc que vivia un llenya taira, aquest home tenia una pila de fills, no un, ni dos, ni tres, sinó, no ho sabria dir quants, molts, tots alegres, tots simpàtics, tots entremaliats, però tots afamats. Sempre tenien gana i mai no en tenien prou. La mare d'aquests nens s'havia mort feia temps i el pare se les veia negres per alimentar-los. Tan negres se les veia que un dia va arribar que no hi havia res per menjar. I el pare va dir als seus fills, nens, me'n vaig cap al bosc a veure si trobo alguna cosa. I els nens, sí, sí, un plat de ros, una que se l'enfideu, un sac pre de menjar. No sé què us portaré quan torni ja ho veureu. I va marxar cap al bosc amb la seva destral a l'espatlla, i va caminar, i va caminar buscant alguna cosa per casar, alguna fruita per recollir, qualsevol cosa. Però no trobava res, perquè era hivern. Finalment va arribar a una clariana que amb ell li semblava conèixer. Al mig de la clariana hi havia una caseta. És estrany, va dir llenya Taira. Jo juraria que aquí van, no hi havia res. Es va acostar a la caseta pensant alguna cosa podrà haver-hi. Que hi ha algú? Ningú no contestava. Va trucar, toc, toc. Que hi ha algú? I com que ningú no contestava, va obrir la porta. I allà hi havia tot el que havien dit els seus fills com fet expressament. Hi havia una taula parada molt grossa, molt menjar. Hi havia roses, fideus, verdures crues i cuites passades per la paella, carnes rebossades, el vapor a la brasa, hi havia pastissos, fets, botifarres, uf, sopes, pizzas. El llenya Taira es va quedar amb la boca ben oberta, va començar a obrir el sac i va començar a fer alguna cosa dintre, de sobte una veu. Què fas, tu, aquí? Derrere d'ella, enmarcada a la porta, hi havia una vella. Però una vella? No, una llelleta, no, una vella ballota. Molt llelleta, llelleta, llelleta. Amb un nas llarg, llarg. Mireu, no feia un pam, ni dos pams, ni tres, ni quatre. Feia cinc pams, un nas de cinc pams. Us el figureu? El llenya Taira es va espantar molt i no li sortia la veu. És que he trucat i no sortia ningú i he obert la porta i és que els meus fills tenen tanta gana. Ah, tens fills. M'agraden molt els nens a mi, saps què farem? Agafa, agafa aquest menjar. Sí, sí, agafa, i la molica és bé, i jo el fiques en aquests sacs que portes. Sí, sí, sí. Tu i jo anirem a casa teva on t'espero els teus fills. Ui, com m'agraden els nens. Mmm, aquell pobre llenya Taira pensava el mateix que deveu estar pensant vosaltres. Però clar, el que primer pensava en la fam dels seus fills i els pares fan tantes coses pels fills. Va embolicar molt bé tot el menjar. Es va posar els dos sacs a l'espatlla i van començar a caminar. Patrim, patram, patrim, patram, patrim, patram, ell i aquella dona. Però aquella vella és que era realment molt vella. I els vells ja se sap, es cansen. I va arribar un moment que es va aturar a descansar. I va dir, deixem que m'ajegui una estoneta i em referer. I es va lleure. I es va dormir. Rrr... Oi, llenya Taira, va descarregar els sacs. Es va seure a terra i es va posar a esperar. Era un home educat. I ell no la volia despertar. Però començava a posar-se nerviós perquè pensaven la gana dels seus fills i que tenien el cap a rossos, fideus, pastissos, pa... Tot aquella gana. Finalment se li va acostar. Vosaltres sabeu que quan es dorm hi ha gent que ronca. D'altres que xulo, no canta, no caminen. D'altres que parlen. Tot això, el qui dorm, no ho sap què està fent. Ho saben els altres, els que estan desperts i els veuen. Doncs quan l'home es va cansar d'esperar i se li va acostar per despertar-la, va sentir que parlaven somnis i deia... Mmm, m'agraden molt els nens. Mmm, m'agraden tant els nens. Vinc coneguts al forn, oi, patates, i a la papilla, oi, els nens soltejats. I mentre deia això, la ballota se li va. Se li queia la vava. Oi, llenya taire, quan es va donar de allò que estava dient, se li va fer clar el cap. I això no és una bella ballota normal? Això és una bruixa bruixota! Va agafar la d'estral. La va abrandant força per fer punteria contra el cap de la bruixa amb l'intensió de tallar-lo pel mig com un meló. És a dir, obrir-lo en dues mitats. Tal com els veiem a la botiga, els melons o les síndries. I... va descarregada sobte i nyac! Però mireu, aquella bella que segur que era bruixa devia haver notat alguna cosa perquè l'últim instant es va apartar una mica i amb tota aquella força d'aquell cop només li va tallar el nas de cinc pams. Ai, la llenya t'aire! Ai, la marrada! Ai, i ara què? Però no l'havia marrat, no? Perquè els poders d'aquella bruixa eren en els cinc pams de nas. I ara? El nas per una banda. Figureu-vos el que sortia. La bruixa ja hi ha per terra agonitzant, però abans de morir, vam fer un crid que va ressonar i ressonar per tot el vos. I... I després res. Des de morir. La llenya t'aire va quedar amoïnat. Qui devia ser el fill d'aquella mena de monstre? La llenya t'aire, en realitat, no volia saber-ho. Va córrer a carregar els sols de sacs de les espatlles i va pretar córrer a cames d'ajudeu-me. I ell corria, corria, corria, corria. Però al cap d'un moment es va sentir un braç amb el mig al bosc. Uuuuuuuuuuu! I de seguida es va sentir no el que entenem per passes, sinó patacades que feien tremolar la terra. Pataprop, pataprop, pataprop, pataprop, pataprop. I grunja. Una cosa així. I ell corria i corria i el sololl de les passes. I en un moment es va girar i va veure... una mena de dimoni. Una cosa vermella, peluda, reviuda, amb banyes i cua. A veure si no és un dimoni. Però aquella cosa corria més que ell. Perquè ell duia els sacs. Va pensar que hauria de deixar caure els sacs per poder córrer més de pressa. Però pensament separa. Si deixava caure els sacs, els fills no menjarien. Però si no els deixaven anar, ells el menjarien el dimoni. I tampoc no arribaria a casa. Quin dilema. I mentre pensava a veure què feia, va seguir corrent a la desesperada. I finalment va arribar a casa seva la clariana. Just en el moment que el dimoni se li tirava el damunt. Que era damunt dels sacs, per sort. I el dimoni deia, ja t'atenc. Just en aquell moment, sigui perquè el sololl els havia cridat, la porta de la cabana es va obrir. I va sortir la pila de fills que tenia en llenya. Era alegres entre amaliats simpàtics. I sobretot de famats. I vam veure que el seu pare havia tornat. I que havia comprat la seva paraula. I que els havia portat dos sacs. I un dimoni. I tots van sortir. Tots van envoltar el dimoni i els sacs. El dimoni, per mi, deia-ho. No, per mi, deia l'altre. I el meu, deia el gran, que n'hi haurà per tots, és molt gros, deia el gran. Prometint el dimoni. I aquestes banyes es menja. No se'n fa caldo, deia un altre. Aquests nens estaven molt organitzats. I aquell que li tocava aquell dia de fer-ho, ja entrava a casa posar-la que sol el foc. El més petit, santa inocència, havia arribat fins a l'equa del dimoni. I li va clavar una mossegada, renda cul. Posa-m'ho segat mai, una criatura? Amb aquelles dentetes que té tan mones, noves de trinca... El dimoni va fer un crido. Oh! I va mirar-se la cua, que estava a punt, de partir-se li quedava un filet. I va mirar desesperat tot aquell criaturant que l'envoltava amb ulls de famats, que li allargaven les mans, que el passigaven per tot arreu, que miraven si estava tou. Va notar com el agafaven per la cua, ben decidits d'enportar-se el cap a dintre. I sabeu què? Es va aixecar. I per molt dimoni que era, va fugir tan ràpid que, com havia arribat, i la cua se li va acabar de trencar. Estava tot a les mans dels nens. Allà es va quedar la cua. Heu sentit a parlar mai del dimoni escovat? Doncs és aquell. I des de llavors, perquè els boscos no es va sentir a parlar mai més, ni de dimonis, ni de bruixes. Però sí que es va parlar durant temps i temps d'aquells fills al llenya d'aire, tan alegres, simpàtics, entremeliats i, sobretot, afamats. I, quant a comptat, compta acabat. Aquest conte, que jo l'anomeno el dimoni del bosc, només li he escoltat explicat de la boca de l'Ignasi Potrón, un gran narrador i un gran teòric del conte, acompanyat de la Susana Tornero, un altre crac. Per tant, no us en senti l'origen. És un autèntic conte, boca o orella, i feu-lo rodar, cares Lora. Bé, aquí una vegada. El sastre valent. És un conte popular europeu que l'han recollit els germans Grimm, i explicarem aquesta versió. Una vegada hi havia un sastrignoli que acusia a la vora de la finestra. Com que era mitja tarda i tenia gana, es va fer una llesca de pammel per berenar. Era tan bona, li agradava tant el pammel que molts dies em feia una. Però el pa era pa de pagès. Pa de pagès d'aquells grossos, grossos, grossos, que la gent se'n portava perquè els hi durés tota la setmana. I amb la meitat de la llesca va quedar tip. Aquest altre tros, me'l menjaré després, va fer el sastre i va deixar-lo damunt la taula. Mentre tant, l'olor de la mel havia tret les mosques, i ara ja començava a haver-hi un reguitzell que volaven entorn del pammel. Ep! Si us ha convidat, aquest berenava d'ilsastre mentre les espantava amb un tros de roba de la que acusia els trajes. Les mosques, com que no en tenien el català, no tenien el pa com si res. Però aleshores, el sastrinyoli que tenia poca paciència, se'n va cansar i amb un drap els va ventar unes quantes patacades. Llavors sí que les mosques van fugir per la finestra. Ah, però damunt la taula n'hi havia quedat set de mortes. Noi, canets de ferm, va d'ilsastre tot content de la seva matança. Això ho ha de saber tothom. I correcuita, va agafar una tira de roba i va escriure les paraules set d'un sol cop. Però paraules grosses que exigissin molt bé. Han acabat, se la va lligar la cintura de manera que es veiessin bé tot a les lletres. I va sortir per fer saber al món la seva valentia. Per tot equipatge, d'ovi només un sorró amb un tros de formatge de cabra. En sortida al poble, es va trobar un perdàl enrat en una verdissa i va anar a fer acompanyar el formatge a dins del sorró. Camina que caminaràs, va arribar un turó on hi havia un gigantàs prenent el sol, que primer li va fer respecte, però després tot decidit s'hi va acostar. Bon dia, mestra. Com ho tenim, això? Veig que us mireu al món amb bons ulls. Des d'aquí d'ales, veu tot. No voleu pas acompanyar-me a fer i fortuna. I li va dir a tu, desgraciat, si ens un tiquis mig és miserable. Ah, sí, va fer el sastre. Doncs li llegeix això i sabreu quina mena d'home sóc. Es va obrir la jaqueta i va posar. Quan el gigant va llegir sent d'un sol cop, es va pensar que volia dir homes i va començar a agafar respecte al sastrinyoli. Però en primer va voler posar-lo a prova. Va agafar una pedra amb la mà i la va esprema, esprema ben fort, ben fort, ben fort, fins que l'acab convertia en sorra que li queia entre els dits. Aviam si ho saps fer tu. Això ja ho faig amb una mà a la gata, home. I mentre ho deia, va agafar el formatge del sorró i el va esprema fins que es va començar a rejar el suc. Què us sembla? Però com que el gigant no s'ho va acabar de creure, va agafar una pedra i la va llançar tant en l'aire i tan lluny que ni es veia. Ara tu. Déu-n'hi-do, mestre. Però veig que la pedra torna a caure. Això ja ho faig xiulant. I no deixo que la pedra torni a caure mai més. Mentre ho deia, va agafar el perdal pel sorró i el va engegar el volar. Què, mestre? Què et sembla? Sí, no ho fas malament. Però aviam si tens prou força per ajudar-me a rossagar aquesta alzina que hi ha gegut de terra. Però ho va fer el Sastra. Vos l'agafeu pel tronc i jo l'agafaré pel brancam. Què és el que pesa més? Això ho faig amb el dit xit, jo, home. El gigant va carregar-se el tronc a l'esquena. Però com que no podia girar-se, no es va donar que el Sastra s'havia assegut en una branca i es deixava rossagar tan tranquil. El gegant deia que sí que pesa aquesta branca i el Sastra tan tranquil allà enfilat. Crec que en d'una estona, esclar, els gegantars estaven molt i molt cansats. Noi, jo l'he de deixar caure. I en aquell moment, quan es va girar, el Sastrinyol li va fer un sal a terra i agafava les branques com si les hagués portat tota l'estona. Tant ganàpia i no poder portar una obra. El gegant es va quedar com una mica estranyat, però va pensar, ves a saber. Van continuar caminant plegats i en arribar davant d'un cirader, el gegant el va doblegar com si fos un jonc. I va dir al Sastra, té, et convido a menjar cireres. Però el Sastrinyol li tenia força per aguantar-lo doblegat i quan el gegant el va deixar anar, va sortir disparat en l'aire. Per sort, va caure en unes mates sense fer-se gaire mal. No tens força per aguantar aquesta branqueta? No, no és que no tinguis força. És que he saltat per veure si hi havia algun casador amagat per aquí. Aviam si vos també s'heu saltat per sobre l'obra. Però en saltar els gegants va quedar enredat entre les branques i molt parat i molt enfadat amb el seu fracàs. Bé, Marek, ja veig que ets molt ferm. Ja que ets tan ferm et convido a venir a la nostra cova. Va anar cap a la cova i a la cova hi havia d'altres gegants asseguts a la vora del foc, menjant-se un xai cadascun. A l'hora de dormir el Sastrinyol li van donar un llit de mida de gegant, però el Sastra el va trobar tan regros que es va estimar més dormir arrensat en un racó de la cova. A mitjanit, quan el gegant va pensar que el Sastrinyol hi havia de dormir, que el llit va agafar un destral i va partir llit amb dos trossos. Van acabar. Se'n va tornar a dormir convençut que s'havia tret el Sastra de sobre. L'any de mal matí, els gegants van sortir cap al bosc sense ni pensar en el Sastrinyol. Però ell també es va despertar i es va córrer al darrere. Quan el gegant es va veure, es va quedar tan parat que va pensar que aquell galifardeu li devia passar alguna mala cosa. I sense obviar-se gaire, van arrancar a córrer i van fugir tots tres. El Sastrinyol li va continuar caminant allà, allà, a provar fortuna. No sabia per on t'anar i per anar a fer. Com que aquí camina camifar, el cap d'un dia va arribar a un palau immens. Quan els proters el van veure venir amb aquell reto tan impressionant, van córrer de seguida a dir-ho al rei. Un home així, bé convindria que pots dels nostres oi, digueu-li l'exèrcit real que tenim un lloc per ell. I així ho van fer. El Sastrinyol li, que s'havia passat tota la vida cosint mànigues i camals, va trobar que seria un bon canvi i va dir-los, fer ja hi podeu comptar. I ja m'agrada anar a l'exèrcit del rei. Però els altres soldats de l'exèrcit real no els va fer cap gràcia a un company que empalava set d'un sol cop. Li tenien por i a més a més em veja. Ara sí que aquest m'anarà més que nosaltres i el rei el farà el més important. I li van anar del rei. O ell o nosaltres, majestat, haureu de triar perquè no estem fets per viure amb un feixenda com aquest. El rei es va quedar tot pensarós, ni s'havia greu de perdre els seus soldats de tota la vida, ni li feia por de despatxar el valent heroic que acabava de llogar. Aleshores, se li va acudir una bona manera de treure-se'l de sobre. El va fer cridar i li va proposar. Tu ets tan valent, no series capaç de matar dos gegants que hi ha a la muntanya del costat i que sempre em fan la llesca. Però, i quina paga em donaríeu? El rei per engrescar-lo ha dit que sí, li va contestar de seguida. Et donaré la mà de la meva filla i la meitat del regne. Doncs ja podeu començar a mordar la filla. I va marxar cap a la muntanya. Quan va ser del de la muntanya, de seguida va haver els dos gegants fent la misdiada sota un arbre. Ell que sí, es va enfilar del del arbre amb un fons farcel de pedres i es va disposar a matar-los. De primer, va deixar cara una pedra al pit d'un d'ells i al punt el gegant de rosa va generar cap a l'altre i li va dir per què em peges? Jo, si estic dormint. I es van tornar a dormir. Llavors el sastrinyol li va deixar caure unes quantes pedres de munt de l'altre. Per què em tires pedres? Ho deus haver somiat. I com que tenia molta son es va anar a dormir una altra cop. El Sastre a les hores va agafar la pedra més grossa i la va descarregar just a l'ull del primer gegant. Ja n'hi ha prou d'aquest color. Ara me les pagaràs. I es van enredar en una baralla que feia fredat. Tan grossa va ser que al cap de poc ja s'havia mort l'un a l'altre. Veus que bé? Va pensar el sastrinyol. I al cap el palau falta gent. En arribar davant del rei va dir sota un arbre els teniu ben morts i remors. Vostre majestat ja em podeu donar la filla i mig regna. Però el rei no tenia ganes de donar-hi la filla. I encara li va fer una altra proposta. Sí, sí, però la filla encara l'està embestint. No està preparada per casar-se. Mentre estan, i aquests tan valents, tan valents, tan valents, hauries de matar un elicorn que tenim al bosc i que no para de fer-los la pàscua. Ui, això es bufa i fem polles. Ja ho sabeu, set d'un cop. I va marxar cap al bosc, veixi oblant una tonadeta. Només duia una corda i una d'estral. En arribar-hi, ben aviat va veure un elicorn que venia corrent cap a ell amb la mala intenció de travessar-lo amb la banya, com si fos una oliva. El sastrinyoli el va esperar tan tranquil, però a l'últim moment es va amagar darrere un roure. L'elicorn, amb l'empenta que duia, va quedar clavat el tronc. Ja el tinc! El va lligar amb una corda i el va tallar la banya amb una d'estral que duia i cap a casa. I es va presentar el rei amb l'elicorn al darrere. Vinga a buscar la filla, ja l'heu vestit. Sí, però encara li estem fent les faldilles. Mentre estan perquè no ens ajudes a caçar un sanglàixi de grans que no ens deixa viure. I tant, home, ara torno. I cap al bosc un altre cop. El sanglàixi semblava esperar-lo i li va faltar temps per córrer darrere el sastrinyoli amb tota la seva furia. El sastre es va deixar empeitar fins a una ermita que hi havia a la vora. Va entrar-hi per la porta i va sortir per la finestra del darrere. El sanglà també va entrar-hi per la porta, però no va poder saltar per la finestra. I quan va voler sortir per la porta es va trobar que el sastrinyoli ja l'havia tancat. Ja tenim el sastre davant del rei una altra vegada. Ara ja deu estar tot, oi? Endurem la filla o me l'he d'agafar jo? El rei estava esproguit i no se li va acudir cap altre pega per posar-hi. I és clar, va haver de donar-hi la filla, va tenir aquí doncs que el sastrinyoli es va casar amb la filla i ja era el rei. Poc temps després de ser casat, la reineta del sastre va sentir que el seu marit que somiaven veu alta. Encara tinc dos pantalons per cosir i una armilla per planxar. La reina se'n va quedar tot estranyada i de moment no em va fer cas. Però el cap de dues nits va tornar a sentir la mateixa història. I tres nits i quatre nits i sempre el mateix un altre cop. Aleshores la reina va començar a sospitar la veritat. A veure si m'hauran casat amb un sastre disfressat de valent. I van explicar al seu pare que el rei es va enforismar aquí, sablo, i va dir a la seva filla, aquesta nit deixa la porta del dormitori oberta i els meus criats l'agafaran mentre dormi i el ficaran en un vaixell que vagi vell. I així va quedar. Però un dels criats del rei ho havia sentit i va voler advertir el sastre perquè li feia ràbia de veure com li paraven una trabeta. L'antig sastre, o sigui el nou rei, l'advertiment. A la nit el rei ató va fer l'adormit i la reina va deixar la porta oberta. La reina no dormia, el rei ató no dormia, però tots dos feien veure que dormien. Un estava nerviós, l'altre també, però tots dos feien veure que dormia. Tot d'una el sastre va començar a cridar com si som més. He mort dos gegants, he caçat un helicòrit i un sanglar, i a més a més me'ls carrego de set amb set. I voleu que jo tingui por d'aquest xicharellos que tingueu amagats davant del dormitori? Si no en tingui per començar. Els criats reals es van espantar de tal manera que encara deu encorre ara. I a partir de llavors, ja ningú no va posar ni més pals a les rodes. I va ser rei tota la vida. I compta comptat i s'ha acabat. Vete aquí una vegada. I cataclic, catacrac, el compta s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits.