Vet Aquí Que... del 12/1/2023

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. Història del conillet d'abots. Aquesta història la va contar una dona d'Índia a un noiet blanc. Fa molts anys. Aquest noiet vivia amb els seus pares a prop d'un campament d'Índis. Perquè Tavots és el nom índi de conillet. Doncs ve't aquí que fa molts i molts anys Tavots no era petit com ara, sinó tot el contrari. Era molt gran. Era la bèstia més grossa de totes les bèsties de 4 potes. I a més era un gran caçador. Tenia el costum de sortir cada matí que sap molt aviat. Així que s'hi començava a veure. Però cada matí trobava i en el camí el senyal d'un peu molt gros. Això li feia molta malícia perquè el seu orgull era tan gran, com tot el seu cos, i no volia que ningú passés pel camí abans que ell. Qui és aquest que va caçar primer que jo i que fa unes passes tan grosses? És algú que em vol fer sentir vergonya? Xxxt, calla! Qui deia la seva mare? No hi ha ningú al món que sigui més gran que tu. No, si això ja ho sé! Contestava a Tavots. Però hi ha unes peixades al camí. L'endemà es lleveva encara més aviat. Però en el camí ja hi havia les grans peixades. Oh, està bé, eh?, va dir-se a Tavots. Ara faré un parany per enxampar aquesta bèstia tan descarada. I, com que era molt traçut, va fer un parany amb la corda del seu arc i la va posar al mig del camí. Quan l'endemà el matí va anar a veure la seva trampa, mai no diria el que hi havia. Oh, el sol! Havia atrapat, oh, el sol! I tota la terra del voltant començava fumajada tant escalfó. Ets tu qui deixava les peixades en el meu camí? Cridava Tavots. Sí, sóc jo, esclar! Però fanya't a deixar-me anar, si no vols que tota la terra es cremi! Deia el sol. Tavots va veure l'urgència i va pensar què calia fer. Clar, havia d'alliberar el sol de la trampa, quan abans millor es va treure el ganivet i va córrer per tallar la corda, poc quan s'hi va costar la calora tan gran que el conill va haver de fer un salt enrere abans d'haver-la tallada. Mmm, va tornar a provar-ho! I va tornar a llançar-se contra el sol per tal d'acostar-s'hi i trencar la corda. Però amb l'escalfó va tornar a quedar-se enredera. Però Tavots cada vegada que s'acostava el sol amb l'escalfó es fonia fins a la meitat. I el sol cridava. Torna, Tavots, torna! I Tavots i tornava. Una vegada i una altra. Però no aconseguia arribar-hi perquè es cremava tant que saltava enrere abans d'arribar-hi. I esclar, al final va quedar així de petit, perquè finalment la última vegada que hi ha doncs va aconseguir tallar la corda i el sol de seguida es va inlarar cap al cel, com un globo que s'escapa. Però el pobre Tavots va quedar reduït a la mida que té ara. La meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, de la meitat, del que era. Jo he vist mai els conills soltant per un camí amb aquells sals tan grossos? Ah, enyoren quan eren grans. Només així podeu comprendre com va haver de ser de gran abans d'haver atrapat el sol en un per any. El conillet Tavots és un antic conte dels índies de Norteamèrica. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreia zum Zuckerfurt rot. Verkauf ich mein Bettlein und leeg mich aufs Stroth. Stich mich keine Feder und beiß mich kein, beiß mich der Hungerflor. En Pere a poc a po, rondalla catalana, recollida per obrir-li campany. Ve-te aquí que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era d'allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina mena de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava la mare quines preguntes de fer, però ho van sentir parlar de la por. Ells i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por! O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, se'l treien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, em passar per la tàpia del cementiri, va sentir un arremó. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fugi, l'empera, i com que empera tenia bones cames, el va atrapar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I empera, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, vés, però no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble em parlava, però no vas tenir por, li preguntaven, por, no l'he vist ja o la por, deia empera. Jo vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia el xicós del poble li van preparar a onar. Van dir, ja veuràs, aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta Pere, vols conèixer la por? Doncs bé. Puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit. Ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content que un gínjol. I el dia senyal a Tamperes, quedar a l'esglés i haver-ne amagat per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença de sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embullo amb doli i un garrot. Enceia a mitja escala ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima en pena. I veu baixada dalt del campanar un home, tota blanca, i en Pere que veu aquella ombra va pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un i en Pere darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres i engrepar l'ombra blanca, i ve't aquí que es troba amb ull en sol els dits i el seu davant, un dels xicots del poble, que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a Corremont, quan l'hagi conegut la por tornaré. Va agafar un galletó, ho farc ell, i se'n va anar a caminar allà, camina que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble, i va fer parar d'un nostal. I al nostaler, ve't aquí que hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament, va sentir que parlaven de la por, i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada, i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar, tot se'l va envirar estrenyats, i en Pere els va explicar que Corremont per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu va dir a un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, s'ho viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon veure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir. I corria la veu pel poble que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure, perquè sí moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i cap a casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca... No hi faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora perquè anàvem molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll. I si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodolant, rodolant, rodolant, rodolant... Sisclava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica tornem-hi. Altre cap rodolava, rodolava, rodolava... Se sentia aquell síscle trist i plaf! La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram! Es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un mirant i remiran totes les cambres i les escales. I amb un iaball, i amb un iaball, perquè a la casa us he dit que era molt gran, us recordeu? I finalment arriba les golfes, i un pic va arribar les golfes, vete qui que tot el misteri va quedar clarit. El mig de les golfes hi havia una rata d'en Molí, mig inclinada sobre el seu vape, i les rates, que n'hi havia en Abundó, corrien per sobre la rata d'en Molí, i la feien girar a voltar, i després es deixaven anar sobre un traspol i xisclaven, i baixaven que ens hi fos un dubó. El pobre Pere va quedar ben desil·lucionat. Ai, si això diu en por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar al llit, ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, volia que de totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi, i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere, jo vull conèixer la por, i ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó i el seu farcell, i va continuar camí al llar. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar a unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als boros. Quan els reis cristians van saber que en Pere volia conèixer la por, i van dir, home, aquí és el llòcim adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí, doncs em quedo, va dir el Pere, i l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de moros, més que no em volien, i en cabra a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat, i els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants moros com bataven de dia ressuscitaven de nit, i l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai al camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere, em quedaré a la nit al camp per veure què passa, i al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria, si estic buscant la por i no la trobo, tant de bo la trobés. I, tal dit, tal fet, quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit, com que el fred era viu, i passava un vent que esglaiava. Ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat, una paret de morts a la dreta, una paret de morts a l'esquerra, una al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò més bé, i es disposava a dormir, quan de sobte va sentir un lleu ramor, ell que surt de la seva barraca, i me'n veu una balleta amb ullum d'oli a la mà, i a l'altre un olla amb uns untets. La vella, amb més llest de cuna mostela, anava amb els seus untets a cada moro escapsat, li untava el coll i, clar, li enganxava el cap, i en teniu el moro viu, i així anava passant amb tots els morts. Esclar que l'en demà n'hi havia molts. Ah, mala vella va dir en Pere, vine aquí! La vella volia fugir, però en Pere va anar amb més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la vella, i aquella nit ja no van ressuscitar més moros. Quan en Pere l'endemà va explicar la fe dels reis cristians, no s'ho acabaven de creure, i ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap, i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera, però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no els va trucar a altra remei que fer-ho. Podem comptar amb quina espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'en revés. La cara a l'esquena i el que el tenia al pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'en revés. Si em va fer de crits i de plors, talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava. Talleu-me el cap i poseu-me el ben dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. En Pere va sospitar a satisfet. Ara sí que m'entorno a casa, els va dir. Quedat amb nosaltres li deien els tres reis. No cal. Ara sí que conec la por. Perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem. Ja ho trobarem. Bé, aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut. Si volíem viure en pau. Si no, els hi tornava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve't aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós el seu soterran i va fer construir com una mena de presó per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure. I el tenia cancat allà dins, amb una mena de presó. Però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquests labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquests labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesperp el rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i per enviar-li capa creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava, i era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors el seu fill que seu va dir-li, pare, és una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. El seu pare aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè et mataran i no pot ser qui vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir-te seu, tant va insistir que finalment el seu pare li va dir, perquè era un jove, fort, guapo, formit, i s'atrevia amb tot això. Finalment ja l'hi he recidit i el li va donar permís per que es n'és. Però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a Creta. Però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca, i així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant, des de dalt d'una muntanya, de l'ecròpolis, estaré mirant-hi guaitant cada dia, a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser, es va desperdir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de Creta i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Midas. El rei Midas els va rebre. De seu, els va dir, vull ser el primer d'entrar al laberint per vencer en aquest minotaure. El rei Midas va es posar a riure, va dir, això és impossible, però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Midas, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al laberint, ella seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ella li va dir, de seu, no ho aconseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minotaure, estaràs rodant per aquest laberint i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part d'aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant al fil mentre entres a aquest laberint. I així podràs tornar a sortir si és que t'has viu. I així va ser. Va agafar aquell cap d'ell de fil i va entrar al laberint. A mica en mica el va deixar anar al fil, va deixar anar al fil fins que va trobar allà, un nècer com un pelut i fort. El va agafar al minotaure i el va llançar cap a una banda. El seu es va aixecar. Va deixar anar al fil però va aconseguir agafar el minotaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, de mun i avall i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos negre, negre. Finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fil, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat. I va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Quan el veur el va posar contenta i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats cap al porta, amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell. Van agafar al vaixell tots els nois i noies i l'Ariadna, en ells, i van anar mare en dins, mare en dins. Però, quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu? La va deixar amb una illa i va dir, ''Tornaré a buscar-te, ara ni deia buscar més provisions.'' I va anar amb una altra illa i a una altra illa buscaven provisions, va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que, tot trist, se'n va anar un altre cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven, encara, aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies i el Tasseu ja es dirigien cap a tenes. Mentre estan, el seu pare, el rei Aheo, desesperat, sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill, a veure si era la bella negra o la bella blanca. Tasseu, però, es va oblidar de canviar la bella, encara portava aquella bella negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, a veure allà al fons, el rei Aheo, a veure al fons, el vaixell amb la bella negra. Desesperat perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser com aquell mar que es va engolir. El rei Aheo es diu ara, al mar Aheo. Tasseu, va arribar i es van tarar de la mort del pare i desesperat, també ple de dolor. Però va ser un rei, el rei de Tennis, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia, que encara avui tenim. I mireu, mi t'ha explicat, mi t'ha acabat. Bet aquí un gat, Bet aquí un gos, Bet aquí un conte fos. Bet aquí un gos, Bet aquí un gat, Bet aquí el conte acabat. Bet aquí un gat, Bet aquí el conte fos. Bet aquí un gat, Bet aquí un conte fos. L'ajusta al magazine matinal de ràdio d'Esberna.