Vet Aquí Que... del 19/1/2023

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Bé, aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. A mig pollet. Bé, t'assip, per tots els que m'escolteu, que fa molt i molt de temps dues dones van posant dues gallines llocs a cubar un home. El cap del temps només va néixer un pollet i totes dues deien que era el seu. Es van barallar de valent, crits, esgrepades i fins i tot algun estirada de cabells. Però, esclar, d'aquella manera no podien continuar. I acordaran que anirien a veure el rei perquè dictés sentència. El rei les va escoltar i en gran mà. Toc a mig pollet per cada una. El pollet s'ha de partir i es va fer tal com havia dit el rei. Una de les dones, quan va tenir el seu mig pollet, el va rostir i el va menjar. L'altra se'l va endur a casa i li va dir, mira, et diré mig pollet i si vols menjar, vés a pasturar. El cap del temps es va menjar. Vés a pasturar. El cap d'uns dies, de pasturar, en mig pollet es va trobar una moneda d'or. No se la va menjar, per por que li fes mal de panxa. La va dur a la mestressa i va estar d'allò més contenta. Vés a saber si em podries trobar més. Tu, picotejant, entens prou. Però a mi me n'iria molt bé tenir unes quantes monedes d'or, perquè haig de comprar de tot. El mig pollet va respondre. Si vols monedes, aniré a veure el rei, que és qui té més de tot. A que el rei falta gent. Ja es va posar a caminar. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, cantava. Vaig a que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Sóc a mig pollet content, a que el rei falta gent. I qui en tingui, que en donqui, i qui en donqui, que en tingui. Veus aquí? Que al cap de poca estona de caminar, es va trobar un ramat d'escarvats piloters que li van preguntar. On vas, pollet, tan content? I el mig pollet va contestar. A que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva ala. A que el rei falta gent. Ja tenim mig pollet amb els escarvats sota l'ala, caminant cap al Palau del Rei. Caminant, caminant, es van trobar un aixam d'avelles. A que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la meva ala. A que el rei falta gent. I ja tenim el mig pollet amb els escarvats i l'aixam d'avelles sota l'ala, caminant cap al Palau del Rei. A que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Vostra no tindrà com a mínim el mig pollet. Vostra no tindrà sols en l'alcaldessa. Vostros no tindran una altra por, que elsuation d'avelles sota l'ala. Caminant cap a Palau del Rei. Quint mig pollet tan aixerit. Veient els que passaven pel costat. Quina trassa i quina gràcia? Caminant, caminant, es van trobar un a muntanya. I veient el mig pollet tan content. Sí, m'ha contestat el migpullet, però els criats de la porta no et deixaran entrar. Amagat sota la meva ala. I en migpullet, i tota la colla amagat sota l'ala, van arribar les portes del Palau del Rei. Els criats de la porta li van barrar el pas. Qui ets tu? Què vens a fer aquí? Sóc en migpullet content. Vinc a que el Rei, que té de tot, a buscar monedes d'or. Qui en dinqui, qui en donqui, qui en donqui, qui en dinqui. Els criats no li van contestar. I d'un cop de peu el van enviar el femer. El migpullet, abans de morir de pudor, va cridar. Escarvats, ajudeu-me! Els escarvats van sortir de sota l'ala i es van posar a fer pilotes sense parar amb tot el que van trobar en aquell femer poder. Els criats van anar al femer pensant que trobarien en migpullet mort entre els fems, però van trobar en migpullet més content que unes castanyoles. I repetia, vaig a que el Rei, que té de tot, a buscar monedes d'or. Els criats van córrer a explicar al Rei el que passava. El Rei, aerat, van anar, que portessin el migpullet al mig de la plaça. I després hi va fent els soldats. I abans que el capità donés ordre de disparar, el migpullet va fer sortir la xamp d'avelles que tenia amagada sota l'ala. Les avelles van volar directes als soldats i van repartir picades i més picades per orelges, naços, gautes i per tot arreu on hi havia un tros de pell. Aquells soldats, tan valents com eren, van tirar els fusells i calmes, ajudeu-me! Les avelles no em van tenir prou amb els soldats. També van atacar els criats, que com podien, corrien cap a casa del Rei i allà tancaven portes i finestres. I el Rei, quan sent aquell soroll dins a casa seva, va anar a que sortin les tropes i matin en migpullet del dimoni. Les tropes van sortir el moment i, desfilant, van anar cap a la plaça a buscar en migpullet. En migpullet es veu amb gran perill. I diu, muntanya surt! La muntanya surt de sota l'ala! I plaf! Estires sobre les tropes que volien matar el migpullet. I també sobre el Palau del Rei, que va quedar del tot destruït. Del Palau del Rei només va quedar sencer un tros, just on hi havia les monedes d'or. En migpullet va agafar totes les que va voler i em va deixar una pila per tots aquells que no s'ho creguessin i ho volessin anar a veure. I qui en tingui, que en donui, i qui en donui, que en tingui. I, com t'ha comptat, ja s'ha acabat. Ai, apoteia, das ist eine Not! Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot! Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh! Sticht mich keine Feder und feist mich kein Mitbeist mich der Hungerflot! Els follets i el sabater. Una vegada era un sabater que sense cap culpa s'havia anat tornant tan pobre, tan pobre que l'últim ja no li va arrastar sinó un tros de cuir per a un sol parell de sabates. El vespre, doncs, talla les sabates que volia fer l'endemà i, com que era home de consciència neta, es posar tranquil·lament al llit, s'encomanarà a nostre senyor i s'adormir. L'endemà, en haver dit les oracions i anar-se a posar la feina, ve d'aquí, que a sobre de la taula hi havia les dues sabates llestes. Es meravellà! Tot i no sabia què dir-hi! Les agafar per considerar-les ben de prop eren d'un treball tan polit i tan ben fet que no hi havia un sol punt mal donat com si es tractés d'un obra de passenteria. A la poca estona entrarà també un comprador i, com que les sabates li van plaer tant, pagar més del preu que se li havia donat. I el sabater, amb els diners, poder comprar més cuir per fer dos parells a l'endemà. L'estallar el vespre i l'endemà de matí anava a posar-se tot animat a la feina. Però no va caldre, perquè en ell llevar-se estaven llestos i no mancaven tampoc compradors que els hi paguessin tan bé que pogués marcar-se cuir per a quatre parells de sabates més. L'endemà, de bona hora, trobaixi també el mateix xus, quatre parells, llestos, i així continuar la cosa. Allò que els vespre estallava, el matí ja era fet. De manera que havia tornat a tenir el seu rat passament i, a l'últim, fa un home molt ben estant, un home ric. Bet aquí, que un vespre, no gaire abans de Nadal, el sabater havia tallat la feina i anés a l'hora d'anar-se'n al llit, digués la seva dona. Què et sembla si aquesta nit balléssim per veure qui és que ens presta una mà tan sucorradora? Qui és que ens fa la feina? La dona va trobar-ho bé, ens sentia un llum. Després, s'amagaren el racó de l'estança, darrere les robes que hi havia penjades, i espiaren. A mitjanit, vingueren dos manets petits, pofons, tots nus, sense res de roba, que es posen davant de la taula del sabater, agafen tota la feina que hi havia tallada i comencen amb llurs ditets a furadar, pica i cosir amb tant afany, que tant de pressa que el sabater, meravellat, no podia apartar-ne els ulls. No descansaren, fins que tot estigui llest, i apunt a sobre de la taula. Llavors, partiran revins, de pressa, sense parar per res. A l'endemà, digués la dona. Els humanets ens han fet rics, els hauríem de demostrar el nostre agraïment. Corren pel món sense res sobre la pell, deu entendre fred. Saps què? Els cosiré camiseta, casaca, ermilla, i calcetes. Feré també un parell de mitges per cadascú. Tu els pots fer un parell de sabatetes. L'home va respondre. Em sembla bé. I el vespre, quan ho tinguin tot enllestit, posaren els presents en lloc de la feina tallada, en un muntet a sobre de la taula, i llavors se m'agaren per veure quina cara hi farien els humanets. Cap a mitjanit, vingueren saltir-ho, no, ni brincant, i anaren a la feina de seguida. Però com que no la trobaren, no van trobar gens de cuir tallat, sinó totes aquelles peces de vestir, tango, fones, de primer s'esblairen, però després mostraran una viva alegria. Amb l'home més gran Lleugeresa es vestiren, es passaren la mà per la testa, es passaren la mà per la bonica roba, ajustant-se-la al cos i cantaren, oh quins galars n'hi ha de nosaltres, oh de sabatis que em facin els altres, de sabatis que em facin els altres. Llavors es posen a botar i a ballar, vinga a saltar, per sobre les cadires i escons, a l'últim ballant, ballant, passen la porta. Des de les hores no tornaran més, però el sabater va ser feliç mentre va viure, cosa que em prenia, cosa que encertava. Tots dos van viure feliços sempre més. I com d'acontar, com d'acabat? Bé, aquí una vegada. El gat amb botes. Un moliner va deixar per tota herència 3 fills que tenia, el moler, el ruc i el gat. Esclar, les parts ben aviat van estar fetes. Ni tan sol van cridar l'advocat o el notari. L'areu es va quedar amb el moler. El mitjà li va tocar el ruc i el petit només li va quedar el gat. El petit estava com preocupat, els meus germans encara es podrà defensar la vida. Però jo amb un gat què faré? L'ajudaré a buscar menjar? No, ell tot sol sofar? Bueno, ja veurem. Molt serà. El gat, quan el va sentir parlar d'aquesta manera, li va dir, no us omueineu, amu. Només m'heu de donar un sac i fer-me un parell de botes per córrer entre la malesa. Ja veureu que no us ha tocat una herència tan dolenta com pensàveu. Encara que l'amo del gat no se l'acabava de creure, l'havia vist tat convençut i l'havia vist fer moltes borradies per caçar les rates i els ratolins. Com era penjar-se cap per ball, amagar-se entre la farina, la veritat és que era un gat espavilat. No costava res de fer el que li havia demanat. Tant bon punt el gat va tenir el que havia demanat. Es va calçar magníficament amb aquelles botes, eren unes botes precioses. Es va carregar el sac al coll i agafant-ne els cordons amb les dues botes de davant, va fer cap a un bosc que era ple de conills. Va ficar segó i llatons a dins del sac. Es va geobra com si fos mort i va esperar que algun conillet encara poc entès en els martingales d'aquest món, de la casa i dels animals que es mengen una a l'altra, i s'interfora el sac per tal de menjar allò que ell li havia ficat. Tot just acabat de geure, la Sara el va fer content. Un es celebrat conillet novel va entrar al sac atret per l'olor del menjar. I m'he estregat t'hi van els cordons, va agafar-lo, i el va matar sense misericòrdia. Ui, orgullós de la seva presa va tornar cap a casa seva. No va pensar millor. Em vaig al Palau del Rei, va demanar per parlar-hi, li van dir que sí, el van fer pujar a la cambra, i s'ha majestat al barrebre. El gat li va fer una reverència de l'un més fom de irreverent que es pot fer. I li va dir, heu-s'hi senyor, un conill de bosc, que el meu senyor, el Marquès de Carabàs, m'han carregat d'oferir-vos de part seva. Ja ho entens, que el Marquès de Carabàs és el nom carregat, havia donat el seu amo. Digues el teu amo, va respondre al rei, que n'hi dono les gràcies, i que n'ha tingut un gran gotx. El gat va anar a una altra cop a amagar-se a un camp de blat, duent sempre el sac obert, i com va veure que s'hi ficava en dues perdius, va ativar els cordons, i les va agafar totes dues. De seguida va anar per presentar-les al rei, tal com havia fet el conill amb el conill de bosc. El rei també va acceptar amb alegria les dues perdius, i li va fer donar una propina. El gat va continuar durant dos o tres mesos portant el rei tantes peces de cases com va poder. Quan havia passat tot aquest temps, el rei estava intrigat per saber qui era aquest gran senyor, el Marquès de Carabàs, que li feia tants obsequis. Un dia el gat va saber que el rei havia d'anar a passejar per la vora del riu amb la seva filla. I el gat li va dir el seu amo. Si voleu seguir el meu consell, ja podeu dir que la vostra fortuna és un fet. No heu de fer res més que banyar-vos al riu. El indret que jo us diré, i deixeu-me fer. El Marquès de Carabàs va fer el que li aconsellava el seu gat sense entendre gaire què on portaria tot allò. Mentre s'estava banyant, es va escaure de passar el rei per aquella contrada. El gat es va posar a cridar amb tot a les seves forces. Auxili, auxili, auxili, auxili. El senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. Auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. En sentits crits, el rei va treure el cap per la portella de la carroça i reconeixent que era el gat que tantes vegades li havia portat a casa, va ardenar els seus guàrdies que anessin corrents a sucorre el senyor Marquès de Carabàs. Mentre estreien el pobre Marquès de Carabàs de dins el riu, el gat, es va acostar a la carroça i li va dir al rei que quan el seu home s'estava banyant, havien vingut uns lladres i se li havien endut tota la roba. Tot i aquell prou s'havia esforçat demanant ajuda, però no havia pogut fer-li res més. El rei va ordenar de seguida els seus propis guàrdies robes que anessin a buscar els seus millors vestits per al senyor Marquès de Carabàs. El rei li va fer mil compliments i com que els magnífics vestits que acabava de donar-li encara feien més guapo en el Marquès de Carabàs, va trobar que era molt del seu gust. La princesa va donar una ullada també al Marquès de Carabàs i al Marquès de Carabàs a la princesa. I la veritat és que es van agradar i us diré que la princesa se'n va enamorar de bogeria. El rei va voler de totes passades que el senyor Marquès de Carabàs pujés a la seva carroça i l'acompanyarien a passejar. El gat content de veure que el seu truc anava per bon camí, es va avançar un tros i va trobar uns pagersos que dallaven el plat i els va dir, quan passi el rei, heu de dir que aquestes propietats són del senyor Marquès de Carabàs. I si no ho feu, sereu ben trinxarets com a carn per fer mandonguilles. Els pagersos van pensar que no costava res de fer això. El rei no es va descuidar de preguntar als de llaires com va passar de quin plat dallaven. És del senyor Marquès de Carabàs, van fer tots a la vegada, i és que la manassa del gat els havia fet por de debò. Teniu una bona heretat, va dir el rei el Marquès de Carabàs. Ja ho veieu, senyor, és un plat que no deixa mai de donar cada any un bon fruit més tragat, anava sempre un tros endavant i va trobar uns altres segadors. Bona gent de la fals, si no dieu que tot aquest plat és del senyor Marquès de Carabàs, sereu trinxat ben trinxarets com carn picada per fer mandonguilles. El rei que hi va passar una estona després, va voler saber de qui era tot aquell plat que veia. I els homes van contestar, és del senyor Marquès de Carabàs, i el rei va felicitar un altre cop el Marquès de Carabàs. El gat anava sempre un bon tros davant la carroça, deia sempre el mateix a tothom que trobava. El rei estava parat de les grans propietats del senyor Marquès de Carabàs, com és que ell no se n'havia sabentat que tenia un Marquès tan important en el seu realme. El gat continuaven davant, continuaven davant, es va avançar molt més encara, i el rei anava més a poc a poc amb la carroça perquè estava encantat de veure tot les propietats i l'important que era aquell senyor que l'acompanyava, quin Marquès. Mentre estant més tragat va arribar a un castell meravellós que era del gegant més ric que hi havia a la contrada. S'havia quedat terres que eren del castell i tenia moltes propietats. El gat havia mirat informar-se de com era aquell gegant, quines coses s'havia fet, què li agradava, quines eren les seves arts per fer coses, per plioir-se. Va trucar a la porta i va demanar al gegant si el podria donar una miqueta de menjar, perquè feia temps que no menjava i s'havia quedat amb gana. El gegant el va acceptar, li va dir que sí, que li donaria menjar i el gat, que ja sabeu que és molt aixerit, va començar a preguntar, i tu que ets un gegant tan important i tan poderós, van dir que saps fer moltes coses que tens com uns poders màgics, però la veritat és que jo no m'ho crec, que són els poders màgics perquè són coses que la gent explica. No t'ho creus, no t'ho creus, doncs jo sí que ho faig. Ah, potser sí, però per exemple què fas? Em puc convertir en una persona molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran. Molt bé, doncs demostra-m'ho. I es va tornar molt gran. Al cap i a d'una altra vegada diuen, bé, tu ja eres gran, no costa gaire convertir-te en un de gran. Què més podràs saps fer? Ho convertia en un llog. Això, home, això ja no m'ho crec tant, eh? Que no? Mira, mira. Es va convertir en un llog que el gat va quedar esferit, va pujar, va saltar del dels mobles, a l'armari més alt de la por que tenia del llog. El gegant es va tornar a convertir en la persona que era i va continuar parlant amb el gat. El gat li va dir, bé, esclar, fer-te gran és molt fàcil, però fer-te petit, petit, petit, petit, això sí que ja no ho podeu fer. A que no? Com que no? Digue'm, com vols que em faci? Per exemple, ja no crec que et puguis fer com un retolí. Ara ho obres. I en el moment es va convertir en un retolí. Així que va ser un retolí, el gat que estava a l'aigua i va saltar sobre i se'l va menjar. Ben menjat. I d'aquella manera el castell ja quedava pel senyor Marquès de Carabàs, mentre tant el rei que tot passant havia vist l'enmirable castell del gegant, va voler-hi entrar. El gat va sentir el soroll de la carrò, se'n passava pel poll de Badís, va córrer cap a l'entrada i va dir el rei. Benvingut a sigui la vostra majestat, el castell del senyor Marquès de Carabàs. I ara senyor Marquès va esclamar el rei. Aquest castell també és vostre. No conec res de millor que aquest pati i que tots aquests edificis que l'envolten. M'ensenyeu a dins, sisplau. El Marquès va donar la mà a la jove princesa. I seguint el rei que anava al davant van entrar en una gran sala on es van trobar un magnífic àpat que el gegant havia fet preparar per a uns amics seus que l'havien de venir a veure aquell mateix dia, però no havien gusat entrar sabent que el rei hi era. El rei ha encantat de les qualitats del Marquès de Carabàs i de les propietats del Marquès de Carabàs, igual que amb la seva filla, que ja us he dit que se n'havia enamorat amb bogeria, vam vist tots els vents que posaia i va dir després d'haver begut 5 o 6 cops. Senyor Marquès, si no sou el meu gendre, serà ben bé perquè vos no voldreu. El Marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que el rei li feia i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. I el gat va esdevenir un gran senyor. I si algun hora encara empaitava ratolins, era només per divertir-se i aquest conte s'ha acabat, que us ha agradat. Vete aquí una vegada. I s'ha acabat. En grans nens ni cab vernissen Trella, il mè sandia. Amb increases sama. Serà molt versa. La llengua és un cible i el color és littiós. 때문ici! Veig que hi ha hagut molts kemals, d'albenvinguts, bimbulguts.