No he vestit mixed in ComINTERPOSINGa-Us Bé, bé, bé, bé... Bàdio desfer? La ràdio de Sant forever Ens duran de repuntar. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Ves aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El cigronet, compte popular català. Una vegada era un home i una dona que no tenien cap fill. Estaven molt tristes i sempre deien si poguéssim tenir un fillet encara que fos petit com un cigronet. Un dia, la dona havia posat un oi de cigrons al foc. Quan, tot d'un plegat, va sentir tot de crid. Ui, ui, ui, ui, ui! Espantada, va córrer, va destapar l'olla. Cada cigró s'havia tornat un re, o una nena. La dona va voletareure l'olla del foc. Com cremava tant, a l'agafarra, les nances li va caure terra a l'olla. Tots els cigrons es van aixafar i la dona vingui a plorar. Pobre de mi, quina desgràcia que he fet. Mare meva, quin horror plora que ploraràs. Amb això, que es va sentir una beueta. Mare, mare, mare, no ploris! Mare, mare, mare, no ploris! La mare, desespantada, va mirar per d'un terreny d'on sortien aquells fills. No veia res, però fixant-se-hi bé, a sota de la cadira, va veure un dels més petits cigronets, que no sabia fer res, però contenta que va estar. La mare el va agafar i va dir, Ai, quin nen tan aixerit, ja sé com et diré, cigronet. Sí, mare, sí, m'agrada molt aquest nom. Mare, mare, vull no treballar. Què dius, va dir, la dona, treballar. Sí, mare, sí, vull treballar. No, no, no, tu el que pots fer és jugar. Ara et donaré una piloteta i te'n vas al pati jugar. No, mare, no, vull treballar. Mare, vull treballar. Mare, vull treballar. Mare, meu, aquest xiquet. Doncs mira, potser sí, encara em vindràs bé per guardar el ciraré, perquè sota de finestra es veia un meravellós ciraré carregat de cireres ben vermelletes i madures allà l'altre. Té, aquesta llesca de ta ja té pots enfilar. Mentre el cireronet era dalt del ciraré, la terra va començar a tremolar. Era el pare de Tantarantana, un gegant més alt que una muntanya. Em veu que tantes cireres varien. Rona, ai, i no cireres més reboniques, moltes menjoner totes. Ei, ei, va cridar el cireronet. El pare de Tantarantana vinc a mirar. Com que no veia ningú, va tornar. I quines cireres tan reboniques, moltes menjoner totes. Ei, ei, obre tu, sinta que escala. El pare de Tantarantana, mirant i remirant, a la fi va veure una llesca de pa que es va llogar. Coram, dançar de quals les llesques de pa parlen. Però em fixant si bé, va veure el cireronet a sota. Jo et tinc a dir, va agafar la llesca de pa i el cireronet. Els va ficant un sac pedovi al coll, i cap a casa falta gent. A l'arribar a casa seva, va deixar el sac a terra. Però el cireronet, com que era tan remenut, amb un foradet que havia el sac, es va escapar. I ràpid, ràpid, s'enfilar a la taulada de la casa del gegant. El pare de Tantarantana, el ficar a la mà dintre del sac, per buscar la llesca i el cireronet, va veure que n'hi havia res. Renoi, què ha passat aquí? Que se m'ha escapat. Va al sac, al cap, i va sentir una vegada que deia, Pep, Pep, mira on soc. Ai, el cireronet va dir el gegant quan no el va veure. Que t'agafaré i t'aixafaré com un volet. Ja pots pujar. Ai, si te tragueixes, va dir el cireronet. Plena ràbia li va dir. Ara mateix pujaré. Però vull saber com tu has fet per pujar aquí de l'est. Molt fàcil. Va dir el cireronet. He fet una muntanya d'olles ben empilada fins que he arribat a la taulada. Doncs jo també ho faré. I el taladantantana se'n van a comprar. Totes les olles que va trobar. Em va fer una bona pila i s'hi van filar. A mig pujar, les olles van començar a tremular. I el gegant va caure pota-pim, pota-pam, i es va xafar al març. Es va xacar en ràbia. Cireronet, bon cireronet, no me'n reis. Com t'ho has fet per pujar aquí de l'est. Mira, va dir el cireronet. He fet una muntanya de pots ben empilada, ben empilada fins que he arribat a la taulada. I el taladantantantana se'n van a comprar. Tots els pots que va trobar. Va fer-me una bona pila i s'hi va començar a enfilar. Quan ja era gairebé dalt de tot, els pots se li van ballugar, van caure a terra, i ell, pata-pam, es va trencar al març. Una altra vegada ben enrabiat vaig reir. No me'n reis, cireronet, com t'ho has fet per pujar aquí de l'est. He fet una muntanya de caçades ben empilada fins que he arribat a la taulada. El taladantantana va acorregir a comprar totes les caçades que va fer. Em va fer una bona pila, s'hi van enfilar. Va començar a pujar amunt, amunt, amunt. Ja arribava, ja agafava el pauet del cireronet. Quan les caçoles se li van tombar i pota-pim, pata-pam, plaf! Va caure a terra, i ell es va quedar com una coca aixecant. I el cireronet, tot content i aixecit, va baixar de la taulada. Molt content i satisfet. I el corrents, corrents, va tornar amb la seva mà. I que t'acord, que t'acord, aquest conte s'acabarà. Si no és mentida, serà veritat. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreia zum Zuckerfurt. Verkauf ich mein Metlein und leh ich aufs Strutt. Schüsch mich keine Feder und beiß mich ein. Wie beiß mich der Hungerflor. El company de viatge. Conta de Hans Christian Andersen. Una vegada hi havia un noi que es deia Jean. Era molt pobra, vivien una cabana amb el seu pare, que era molt vellet. Un dia el pare es va posar tan malalt i el cap de poc va morir. Llavors el noi, després d'entrar al seu pobre pare, va marxar de la cabana amb el cerró a l'esquena i 20 monedes, que era tot el que li havia deixat el seu pobre pare. Caminant, caminant, va arribar a un poble i va entrar al cementiri. Allà hi havia tot de tombes plenes de botes. Va pensar que la del seu pare potser també estava així. I agafant tot de flors que creixien a la vora, va es posar damunt les tombes. Així potser algú farà el mateix amb la del meu pare, va pensar. Després va continuar el seu camí. I de pronta se li va fer de nit. De cop va començar a ploure a vots i a barals i es va refugiar en una petita església que tenia un pou al davant i estava oberta de bàtima. En entrar va veure una caixa de morts en terra. Com que no tenia por, buscava un racó i s'adormia. Al cap d'una estona, un soroll al despertar. Va veure dos homes que, costant saltar-teut, treien el mord de dins i a Rossegal, no per terra, l'anaven a llançar al poble. Per què feu això, crida el xicot? Deixeu el mord que descant sin pau. No, ens devia molts diners i no ens volia pagar mai. Jo només tinc 20 monedes, però us les donaré si deixeu estar al món. D'acord, van dir els homes. I agafant els diners, van marxar a córrer. El noi tornarà a posar el mord al teut i l'omplir de flors i després rezar unes pregàries. Vaig ser content. No feia gaire que caminava quan sentia una veu al seu darrere. Bon dia, amic! Cap on vas? A girar hi va veure un altre noi, que duia una gran motxilla a l'esquena i un bastó de viatge. Vaig a córrer a món. No tinc pare ni mare i sóc pobra, però buscaré feina i deu m'ajudarà, va dinjant. Jo també vaig a córrer a món. Vols que t'acompanyi? Oi tant, va dinjant. I van continuar a Junzócana. De seguida es van fer molt amics. I en Jan es va donar que el seu company havia viatjat molt i sabia moltes coses. Al cap d'una estona, van veure una balleta que duia un cisteri amb tres cardons. Tot d'un plegat, la dona ens s'ho pega amb una peda del camí i cau a terra. Ai, ai, ai! Ai, ai, ai! Em penso que m'hi trancava la cama. De seguida el company va acudir on era la vella i traient un hongüent de la motxilla, li deia que si li donava els tres cardons, li curaria la cama. La dona els hi donava, i així el xicol i un tal a la cama va poder tornar a caminar com si res. Al cap al tard arribaren a un hostal. Allà hi trobaran un titellàire molt enfadat, perquè un gos hi havia destrossat el cap de la titella més bonica que tenia. El company de viatge tragué l'ongüent i li proposava al titellàire guarir la titella, si li donava un espàs a que l'home havia penjat. El titellàire sí a venir, i la titella a quedar com nova. L'endemà els dos xicolls continuaran el camí, i amb això que trobaran al terra un cinc de blanc mort. El company de viatge li tallà les ales i se les guardà. Al cap al tard arribaren a una gran ciutat. En mig se'l s'aba, un gran i meravellós palau volat de torres amb el sostre d'or. Van buscar un hostal, i allà l'hostalem els digués, que el palau hi vivia el rei i la seva filla, la princesa. I que el rei era molt bo, però la seva filla era una bruixa. Era tan dolenta que tot i que era preciosa, tots els que se n'enamoraven d'ella, tan seran rics com pobres, sinó endevinaven tres coses que ella pensava, els hi feia tallar el cap. El bon rei no hi podia fer res, i es passava el dia desesperat i trist. Quina princesa més ruïble deu ser, va guinyar. I ja us aquí, que en aquell precis moment, se sentia el troc d'uns caballs, i una que rosa d'or apareguia pel carrer. Va dins hi havia la princesa. Era tan bella que el seu rostre resplendia com una estrella. Em veurà enganxant quedar esma perdut, i se n'enamorava ajament. No volia creure que era tan dolenta i decidir demanar al rei la mà de la princesa. El bon rei s'esglaia en sentir-lo i el cortar al jardí de la princesa. Allí li ensenyava els escalets de tots els pretendents que penjaven de les branques, seques de tots els arbres, i esgrunxaven amb el vent que feia sonar als ossos. Al terra, clavats dins de testos, hi havia les calaveres d'aquells desgraciats. En Jan, així i tot, no volia creure-se tan temaldat, i li diga al rei que amb l'ajuda de Déu ell endevinaria les tres coses en què pensés la princesa. En tornar-ho tal, el seu company li preparava uns vasos delicots, i li deia, perquè tot et surti bé, ja veuràs. Però així, que en Jan, Baguel Licor, s'ha d'ormir profundament. Llavors, el company de viatge, espanyoles en les delcina, s'embolicava una capa que el feia invisible i anava a la porta de la cambra de la princesa. Quan tocaran les 12 de la nit, la princesa es lligava dues ales d'àliga negres i sortia volant per la finestra. El company de viatge la seguia, i el camí l'anava colpejant ben fort amb els cardots. Ai, ai, ai, quin mal, com pedregues, deia la princesa. Per fi, arribaran a una muntanya, i sobre una gran porta de ferro, seguirem per un llarg que fos passadís, fins a arribar, a una gran sala, plena d'enormes i peludes d'aranyes que penjaven del sostre, amb milers de serps enroscades com flors de foc per les parets, amb mig i havia un tron, potes fetes amb crànies de cavall, i uns ratolins escarosos per cuixins. Allí cèia una enorme i horrible nom, amb una corona de punxes de ferro al cap. El monstre s'aixecava, i basava la princesa, i ella li explicava que tenia un nou pretendent. El nom li digués que pensés en la seva sabata. Després l'agafar i la feu ballar vagament. Poc després s'acomiadaran, i la princesa i el company de viatge se'n tornaran volant cap al palau. L'endemà el company de viatge va dient en Jan, el que pensaria la princesa, i quan aquesta ho sentia, em pel·lidia i quedava sense paraula. La nit següent el company de viatge tornava a seguir la princesa, i així s'acabava que la princesa havia de pensar en el seu guà. Quan el dia següent la princesa sentia el que deia en Jan, que hi quedes amallada de ràbia, i per tercera vegada el company de viatge seguia la princesa. L'horrible monstre li digués aquest cop a la princesa, que havia de pensar en el seu cap, i això no ho podrien devinar mai en Jan. Aquesta vegada la princesa se'n torna sola. Però el company de viatge traient-se a l'espasa d'un sol cop tallar el cap del monstre, i llançar el cos del taball de la muntanya, perquè se'l menjessin els cops. D'on demà, donar el cap, embolicat en un mocador de ceda aranjan, i li digués que no el desenvolupés fins que la princesa li posés l'endeminalla. Tot a la cor estava reunida, i el rei seia molt angoixat, i la princesa estava blanca com la cera i vestida de negre. En què penso preguntar, i en Jan, desenvolupant el mocador, li caigués rodolant per terra l'horrible cap ensengonat del nom. La princesa es quedà com una estàtua. Per fi, reaccionar, i es dirigir en en Jan, i prenent-li la mà, va dir, tu seràs el meu espós. Aquella nit, a salvar el casament, tothom era feliç, els campanes aparaven de tocar, i el menjar i el vissar es camparen pels carrers, però el cor de la princesa era encara ple de maldad. El company de viatge li donava en Jan una posició màgica, perquè la buqués, el bany de la princesa. I quan la princesa sortia d'aquell bany, el seu cor resplendia d'amor, i els lluvis brillaven com estrelles. L'endemà el rei i tot el cor anaven a felicitar els anubis, i també hi anaven el seu company, que es presentava amb la motxina a l'esquena, i el seu vestó de viatge. Va abraçar fortament en en Jan, i se n'acomiadava. En Jan li pregà que no marxés, però el seu company va dir, és la meva hora, ja he pagat el que et devia. Doncs recordes del mort per qui vas entregar tots els diners que tenies? Era jo, i dient això, va desaparèixer. Vete aquí una vegada. El caprich de la malcrayenta. Hi havia una vegada una dona que tenia una nena que es deia Marieta. Aquella dona, com que només tenia una filla, li havia donat sempre tot allò que havia desitjat. Vaja, que l'havia malcriada. I ja més grandeta s'havia tornat molt llaminilla, i molt caprichosa. I cosa que demanava, cosa que se li havia de donar, i de pressa. Si no, feia una rebequeria, fins que ho havia aconseguit. Aquella pobre mare empatia força, i es penedia veure-la malcriat tant. Un dia, a la Marieta, se li va ficar el cap que volia menjar fetge. Clar, la pobra mare no en tenia de fetge en aquell moment, i prou que li ho va explicar, i li va dir que de seguida que n'hi hagués, que n'hi faria. Però la Marieta es va tirar a terra fent una rebequeria, es petar negava com si s'estigués morint, i vinc a cridar, i li feia, li feia, li feia. La mare, molt dolguda i molt embruïnada, la va haver de deixar plorant i rebocant-se per terra, i ella estava acostumada, de fet, i ella se'n va anar a la feina. Però de seguida que la mare va ser fora, la Marieta va parensec de plorar, es va aixecar, va agafar un ganivet de la cuina, i va marxar de casa molt decidida. Ai, i sabeu on va anar? La Molgolafra? Ni us ho penseu, se'n va anar al cementiri, a treure el fetge d'un home que s'havia mort aquell matí. I després ja me la teniu corrents cap a casa, amb el fetge regaliment sang a les mans. Arribant a casa el va caure, i se'l va menjar tan ampla. Com ho sentiu? Sense cap mania. I després va marxar cap a l'escola amb la panxa ben satisfeta, en aquella escola hi tenien un ordre. Un dia la mestra va enviar la Marieta a l'ordre a Cullipones, i la Marieta se'n va omplir les bolxarques, la falda, tot la feliç, però quan més tranquil l'estava, que ja tornava menjant una poma. Dessobta la Marieta, va veure una calavera. Era el cap de l'home el qual ella havia pres el fetge, i li diu la calavera, si no em tornes el fetge m'atiré. I si dius algú que m'has vist tan bé, la Marieta va fer un crit, se li va encarre les pomes a terra, la calavera va desaparèixer, i ella es va quedar allà al mig de l'ord, glaçada, tan espantada, i no sabia ni com m'havia de marxar de l'ord. Així com va poder, va tornar a cap a casa seva pàlida. La seva mare li va anotar, i li va preguntar, què passa Marieta? No res, mare, no res. Deia espantadíssima, oi tant que sí, digue'm què et passa. I ella que no. I la mare insistint, i que si no m'ho diràs al final la Marieta, a caos d'orella perquè no ho sentís ningú, i molt menys el mort, li va dir, és que m'ha sortit un cap de mort, i m'ha dit que si ho deia algú em mataria. I ara Marieta, qui t'ha de matar? No, ja ho veuràs, i si de marxar de casa i deixar-te sola, te'n crembe la porta. I no tinguis por, dona, no tinguis por. Ai, la Marieta no li va pas explicar el robatori del fetge de l'home mort, de la seva mare. Un dia que la seva mare havia de marxar, va tancar la porta amb clau, i va deixar la Marieta dintre. I la Marieta gandolejava tranquil·lament damunt del llit, i quan més tranquil estava sent uns cops a la porta. Pom, pom, pom, i va escoltar una veu que deia, Marieta, Marieta, ja sóc a la porteta. La Marieta primer es va espantar molt, però després va pensar que la porta era tancada. Era com havien quedat amb la seva mare, i es va quedar tranquil·la. Però cap de poc sent la veu més a prop a l'escala mateix, i la veu deia, Marieta, Marieta, que ja sóc a la primera escaleta. Ara sí que la Marieta es va espantar, i el cap de mort que havia entrat pel forat del pan, i la nena va cridar horitzada, i mare, Marieta! I la mort que torna a dir, d'onques i d'onques, per què ho deies i d'onques i d'onques, per què ho dius? Si no ho havies dit, no ho hauria sentit. La Marieta s'enfonsava cada vegada més a llit del llit, i el cap de mort, al cap d'un moment, torna a dir amb veu més pròpira. Marieta, Marieta, ja sóc a la segona escaleta. I la pobra nena cridava, i mare, Marieta, mare, Marieta! I el cap de mort pensava, ja va bé, què cridis? Així sabran temagues. I el cap de mort va tornar a dir, el cap de mort i d'onques i d'onques, per què ho deies i d'onques i d'onques, per què ho dius? Si no ho hagués vist, no t'ho hauria sentit. La Marieta estava feta una boleta a dintre de llit, a sota dels llençals, i el cap de mort va tornar a dir, Marieta, Marieta, i el cap de mort va tornar a dir, Marieta, Marieta, Marieta! I el cap de mort va tornar a dir, d'onques i d'onques, per què ho deies i d'onques i d'onques, per què ho dius? Si no ho haguessis dit, no t'ho hauria sentit. Ai, la Marieta prou provava de no dir res, s'aguantava la respiració, intentava posar-se la mà davant de la boca, per què així el mort no la trobaria. Però quan el mort va tornar a dir, Marieta, Marieta, que ja sóc a la porta de la cambreta. Ai, la nena va dir encara més fort que les altres vegades, i Marieta, Marieta, Marieta! I el cap de mort li va entrar pel forat del pan, i se li tira el damunt i diu, ja tinc! Me l'agafa, me la mata, i la fa trossos. I se'n va a plaça a vendre-la. La mare et torna pa cap a casa, tota tranquil·la, de la feina, i va escoltar que venia en carn molt vereta, i va pensar, mira que bé, i vaig a veure si trobo feixa, i es va acostar a la parada, i va comprar feixa, per fer contenta a la Marieta. Clar, ella prou veia que el venador era un home estrany, i que se m'agava sota una capa i una caputxa, que no li va passar a veure la cara, i que la veu era molt així. Però amb ella li va ser igual, perquè ella l'única cosa que volia era fer contenta a la Marieta, i per tant se me n'ha anat a casa amb el feixa tan tranquil·la. Quan va ser a casa, va encendre el fogo, va posar la pell al foc, va tirar-hi oli, i de sobte, escolta una veu que diu... Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marieta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga Nil. I la mare va sentir la veu tan fluixa que va pensar que la seva filla era el petit jugant, i va dir, mira que contenta estar a la Marieta, si fins i tot està cantant i jugant. I es va posar en fren el feixa, i va tornar a sentir... Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marieta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga Nil. I la mare seguia pensant que la seva filla venia del pati, i que estava jugant, i agafava el feixa, i el tira la paella, i en el moment en què el feixa toca l'oli tan calent, s'alcen uns grans esquitges, una fumera, un patatxip, patatxap, que la mare es va tirar enrere espantada, i de la paella ella va sortir... la Marieta. Bona? I sencera? Ai, llavors sí, que la Marieta li va explicar a la seva mare la història sencera de tot el que havia passat. La mare es va posar les mans al cap, va sortir el carrer cridant, va cridar totes les veïnes del carrer, veniu, veniu, veniu, i totes van córrer al mercat. Però el venador de carn ja no hi era. I uns diuen que la Marieta, a partir d'aquell dia, va posar seny, d'altres diuen que no. En tot cas, compta, compta, aquest conte ja s'ha acabat. Veta aquí una vegada. Veta aquí un gat, veta aquí un gos, veta aquí un gos, veta aquí un gat, veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí un gos, veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte ha acabat. Veta aquí el conte. Veta. Veta. Veta aquí el conte. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta aquí el conte. Veta. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta aquí el conte. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta. Veta.