Hi havia una vegada del 19/11/2015

Com el grup Marc, mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Vet aquí que una vegada hi havia un caragol que volia anar a veure el forat per on surt el sol. I va decidir i es va posar a caminar, que els caragols no caminen, que els caragols s'arrosseguen. I va estar quatre dies i quatre nits arrossegant-se, arrossegant-se... I de tant arrossegar li va agafar molta panxa, que no va poder més i es va haver de parar. Què faré? Va dir tot tris, que faré si no puc anar a veure el forat per on surt el sol. I a les hores va pensar, ai, si la meva mare quan tinc mal de panxa m'adona una erbeta que es diu poniol. A veure si la trobo pel camí. Va mirar per un costat i res. Va mirar per l'altre, tampoc. Però allà al fons va veure l'erbeta. Va anar a agafar allà com va poder i va intentar arrancar-la, però era tan petit el caragol. I l'erbeta era tan gran que no va poder. Tot el que es va quedar allà al camí, tot trist. I ve d'aquí que per allà va aparèixer una granota, tot soltant, soltant. I li va preguntar, caragol, què fas aquí? I ell li va explicar que volien haver-ho forat per on surt el sol, però que tenia molta panxa de dana rosa. I volia arrancar aquella erbeta, però tot sol no podia. I la granota li va dir, ai, no pateixis, no pateixis, que jo ja t'ajudaré. I així va ser. La granota va agafar el caragol, el caragol va agafar l'erbeta de punyol i van estirar, estirar, estirar. Però, uf, no van poder, no van poder com ho farien. Però mira, van estar de sort, perquè per allà al costat va aparèixer un esquirol. Doncs aquells esquirols que salten i salten, i ells li va preguntar, què feu d'altres aquí? I ells li van contestar. Ajudem el caragol, arranca l'erba, arranca l'erba. Ajudem el caragol, arranca l'erba de punyol. Que faig un mal de panxa, nan, a veure, nan, a veure, que faig un mal de panxa, nan, a veure, doncs surt el sol. I a les hores no van poder arrancar l'erbeta, perquè la granota i el caragol i l'esquirol, dos, tres junts, no van poder. Però què va passar? Que també van tornar a estar de sort, perquè per allà hi va venir un gos. Un gos ja té molta força perquè és més gran. I llavors ells li va preguntar, què feu d'altres aquí? I ells li van contestar. Ajudem el caragol, arranca l'erba, arranca l'erba. Ajudem el caragol, arranca l'erba de punyol, que faig un mal de panxa, nan, a veure, nan, a veure, que ha agafat un mal de panxa, nan, a veure, doncs surt el sol. I el gos els va contestar. No patiu, no patiu, que jo ja s'ajudaré. I així va ser, perquè el gos va agafar l'esquirol, l'esquirol, va agafar la granota, la granota, va agafar el caragol. I tots junts van estirar. Van fer força, estirar, estirar, estirar, però no vam poder arrancar l'herbet. Què passaria? Doncs mira, va passar, que va aparèixer un cavall, un cavall és molt gran, és molt gran i té molta força. I ells li va preguntar, què feu d'altres aquí? I ells què van contestar? Ajudem el caragol, arranca l'erba, arranca l'erba. Ajudem el caragol, arranca l'erba de puniol, que ha agafat un mal de panxa, nan, a veure, nan, a veure, que ha agafat un mal de panxa, nan, a veure, ens surt el sol. I ve't aquí, que el cavall va agafar el gos, el gos, va agafar l'esquirol, l'esquirol va agafar la granota, la granota, va agafar el caragol. I es van posar estirar, estirar, estirar, estirar. I sí, mira, per fi, per fi van poder arrancar l'herbet. I sabeu què va passar? Doncs que el caragol sola va menjar, niam, niam, niam, i ja li va passar el mal de panxa. I sabeu què? Que ara està acllida la mitja muntanya, eh, que rosa gansa, rosa gansa, perquè volen a veure el forat, per on surt el sol. I compta contacte, compta acabat. Ve't aquí una vegada. En una de les contrades d'Alemanya hi ha una vila situada al peu d'una muntanyola que té al cim una gran pedra en forma de taulada. Des d'allí, davant, davant, davant, davant, tots els carrers cap a un riu molt ampla. I una cosa que crida l'atenció als foresters que hi van, és que totes les cases de camigues, carnisseries, xercutaries, al for de pal, les pastisseries, tothom té unes rates posades a sobre dels prestatges, unes rates de xocolata, hi ha de grans, de mitjanes, de petites... I el foraster es queda subtat i diu, però per què teniu aquestes rates? I la gent del poble diu, oh, és que ets el poble de Melín. I els foresters diuen, ah, i què li passa al poble de Melín? Ah, no ho sabeu, no ho sabeu. No sabeu l'història del flautista i molts, molts visitants, evidentment, no ho saben. Vols que us l'expliqui? I clar, tothom està interessat en per què l'interès d'aquella cas, d'aquell poble, ha de tenir rates per tot arreu. Dius, mireu, fa molts anys, molts anys enrere, aquesta bileta estava empastada de rates. Rates a les cases, a les taulades, rates a les esglésies, rates per tot. No se les podien treure del damunt. Rates pujant per les parets, rates fent nius dins els barrets, esgarrapant gossos i gats, mossegant nens i nenes espantats, esgavellant taules esperades, robant formatge i arangades, es parbaran tota la gent amb crits aguts i llargues dents. La cosa es posava cada dia pitjor, fins que un bon dia la gent va dir. Hem d'anar a parlar amb l'alcalde. I se'n van anar a casa de la vila i li van dir, si tu aquí ben instal·lat no t'arriben les rates, les rates estan a casa nostra i nosaltres paguem els impostos. Has de treure les rates. I l'alcalde es va quedar tot sobtat. La gent tenia raó, però no sabia pas com fer-ho. La gent se'n va anar, l'alcalde es va quedar assegut a la cadira de braços rumbiant, rumbiant i posant-se les mans al cap. Com ho podria fer? I estava allà pensant, pensant, pensant i tot d'una va sentir... Algú truca la porta. Deu ser una d'aquestes ratotes que vol entrar i no em va fer cas. Es va tornar a quedar allà tan cansat que quasi ves de mitja endormisca. I al cap d'una estona torna a sentir... Potser sí, que és algú que vol entrar. Entreu, la porta es va obrir i va deixar pas a l'home, més extravagant que us podeu imaginar. L'arc, prim, ulls de fura d'un color verdós. Duia un vestit mig blau i mig groc i el coll penjant... una llarga cinta que aguantava una guitarra. Va costar-se el balla i li va dir tranquil·lament... Tinc ganes que les rates us empipen força en aquesta vila. I tant, va dir l'alcalde, voleu que jo les acabi? Vos les acabareu? No sé pas com us ho fareu, no pot ser. Això és cosa meva, va fer el desconegut. Va dir l'home de la flauta i sé la manera de fer seguir... tot el que camina, neda o vola. Quan em donareu, si us desempellego de les rates, tot quan vulgueu, no crec pas que us pugueu sortir. Però si ho feia, us donaria 10.000 francs. Molt bé, ho va dir l'home de la flauta. Va passar la porta, se'n va anar i va arribar el carrer. Va pensar una miqueta, es va posar la flauta als llavis... i començà a tocar una tonada misteriosa. Tot d'una, la flauta llença una tonada estranya. Un brujet sort es va sentir com si la terra obris l'entranya per treure en fora un mal verí. Després, com llamques quince l'aire, rates i rates de si d'allà, cercant la via a la punta al caire que els deixi el pas segur i pla. Hi ha rates belles, hi ha rates joves, negres i grises, de color rós. Hi ha rates dures i rates toves, de pas alegre i de pas cal most. Sàpies unes, les altres totxes, mares i filles netes i nets, amb cues altes com jocs de boxa, o amb cuetes baixes com cuc rececs. Totes caminen, totes segueixen, totes escolten com sumiant, les notes dolces que al darrere deixen l'home i la flauta que va tocant. L'home us deia, l'home caminava, caminava, caminava, avall, avall, pel que és carrer del poble, i de sobte es va aturar davant del riu, però les rates que baixaven corrents, corrents, corrents, patapom, pom, pom, pom, van caure totes a dins de l'aigua. Totes mengen una de vella, que era tan grasa que no va poder enfonsar-se. Corrents, corrents, corrents, va travessar el riu i saltant a terra, va amagar allà on va poder. Aleshores, el flautista, tot content, se'n va tornar a la casa de la Vila. Tothom la clamava i l'aplaudia. El balla molt content va dir que farien una gran festa al mig de la plaça amb un castell de focs artificials, i va convidar l'home de la flauta a veure-ho. L'home de la flauta va dir, sí, sí, molt bé, però primer jo voldria els meus 10.000 francs. Oh, oh, va dir la balla. Ha estat una brometa, home, una brometa. És en pipa del de pagar una cosa quan ja està feta. No era una brometa, era un tracte. La meva paga, si us plau. Va, ja va fer la balla. No em valia ni 10 cèntims la cançoneta que heu tocat. Una cançoneta de no res. Us donaré 20 francs i ja podeu estar content. Tractes on tractes, va dir el flautista. Per darrere vegada, em doneu els meus diners? Sí o no? Ja estàvem amb pipa, que un flautista que havia aparegut allà, vell i lleig, i tan estrany, se li imposés en vell, que era el ball de del poble. Li va dir, mira, us donaré un bon dinar, amb cafè, copa i puró. No, no, jo hi ha diners que vull. Em pagareu o no? Tuqueu el dos, marxeu, fora d'aquí. No us penso donar res. El flautista va quedar ben tranquil, se'n va anar caminant, va sortir de la casa de la vila i, sense pensar si massa, va començar a tocar. Però era una tonada ben diferent de la primera, i, a les hores, la flauta sona amb fina dolcesa. Un brujit fora està sentint, tota la vila resta sorpresa. Els seus infants volen fugir, sabates xiques trotant, trotant. Pauets descalços al tironant, esclopts petits sonants sonant, cames mulsudes trascant, manetes rosses picant, picant, boquetes dolces cridant, cridant, ullets lloguosos, mirant, mirant. Totes les nenes, tots els ullets dels més petits, els més grandets, sense escoltar les pobres mares, sense fer cas dels crits dels pares, de 4 en 4, de 6 en 6, corren ulls presos sota l'encis de la tonada que els fa seguir darrere l'home pel seu camí. Atureu-lo, atureu-lo, cridaven tots, ens prenen les criatures. Atureu-lo senyor Balla, us pagaré els 10.000 francs, us els pagaré. Esclamava la Balla, provant de seguir el flautista, però no podia. Perquè la mateixa música que feia seguir tot dançant als infants tenia aturada i estancada amb els peus enganxats al terra i la gent gran no es podia moure del seu lloc. Van veure com el rei, com el flautista, atravesava la plaça, baixava dels carrers i anava a l'hora del riu. Els ho farà, els ho farà, deia la gent, però el flautista, aleshores, va parar-se a l'hora del riu, va decantar-se i va començar a pujar a muntanya a munt, muntanya a munt, muntanya a munt, cap aquesta roca que veieu que té forma de taulada. Quan va arribar-hi, la muntanya es va obrir. El flautista va entrar i tocat sempre a la mateixa cançó. I tots els nens van seguir el flautista i la cançó. Van entrar, van entrar, van entrar, i quan van ser tots a dins, la muntanya es va tancar. Però no hi van entrar tots i havia un nen cuixet que no va tenir temps d'entrar i es va quedar fora. Va tornar a casa i va ser l'únic que va poder explicar el que havia passat. Això va ser una primera part de la història, de molts anys, de molts anys, de molts anys. Quan aquella rata ja era una àvia, els seus nens li van preguntar. Òbvia, per què et sembla que seguies la tonada de la música? Si tu sabies que allà no anava bé. I l'àvia li va dir, fillets, quan vaig sentir aquella tonada tan deliciosa, em va semblar que veia obrir-se tot d'allà unes de conserves, que sentia l'olor de totes les tallades de cancel·lada, que veia tot de formatge rodons i dolços que em cridaven. Vine, vine a viure dintre de nosaltres, com si fossis a casa teva. Aleshores vaig caure dins l'aigua i no sé encara com em vaig salvar. Quan la gent tan plurosa va preguntar el noi cuixet, perquè la seguia la música, i el noi va contestar, jo no sé què sentien els altres, però a mi em semblava escoltar una veu que em parlava d'uns països meravellosos, on els caballs tenen ales, on els arbres tenen flors com un vas de mel, on els arbres tenen fruites de tots colors de l'art de Sant Martí, on ningú és pobre, ni està cansat ni malalt. I el moment que ja hi arribava la muntanya, es va tancar i em va deixar fora. Això és tot el que la gent va poder saber, perquè de la muntanya no em va sortir mai més ningú. De l'home de la flauta només em va quedar al record el llarg carrer i cada balla fins al riu, i que s'anomena el carrer del flaucista, i aquest conte s'ha acabat, i la mentida és veritat. El gat amb botes. El moliner va deixar per tota herència a tres fills que tenia el moler, el ruc i el gat. Esclar, les parts ben aviat van estar fetes, ni tan sols van cridar l'advocat o el notari. L'areu es va quedar amb el moler. El mitja li va tocar el ruc i el petit només li va quedar el gat. El petit estava com preocupat, els meus germans encara es podrà defensar la vida, i li va dir a un bon gat què faré. L'ajudaré a buscar menjar, no, ell tot sols s'ho fa. Bueno, ja veurem, molt serà. El gat, quan el va sentir parlar d'aquesta manera, li va dir, no us amo i neu, amo. Només m'heu de donar un sac i fer-me un parell de botes per córrer entre la malesa. Ja veureu que no us ha tocat una herència tant dolenta com pensava. Encara que l'amo del gat no se l'acabava de creure, l'havia vist tat convençut i l'havia vist fer moltes borreries per caçar les rates i els ratolins. Quan era penjar-se cap per ball, amagar-se entre la farina, la veritat és que era un gat espavilat. No costava res de fer el que li havia demanat. Tant bon punt del gat va tenir el que havia demanat. Es va calçar magníficament, amb aquelles botes. Les botes eren unes botes precioses. Es va carregar el sac al coll i agafant els cordons amb les dues botes de davant, va fer cap a un bosc que era ple de conills. Va ficar segó i llatons a dins del sac. Es va geobra com si fos mort i va esperar que algun conillet encara poc entès en els martingales d'aquest món de la casa i dels animals que es mengen una a l'altra, per tal de menjar allò que ell li havia ficat. Tot just acabat de geure, la sort el va fer content. Un es celebrat conillet, novel·l, va entrar al sac atret per l'olor del menjar i m'he estregat tivant els cordons, va agafar-lo i el va matar sense misericòrdia. Ui, orgullós de la seva presa, va tornar cap a casa seva. No, va pensar. Millor. Me'n vaig al Palau del Rei. Va demanar per parlar-hi. Li van dir que sí, el van fer pujar a la cambra i s'ha majestat al barrebre. El gat li va fer una reverència de l'un més fom d'air reverent que es pot fer. I li va dir, heu-s'hi, senyor, un conill de bosc, que el meu senyor, el Marquès de Carabàs, m'han carregat d'oferir-vos de part seva. Ja ho entès, que el Marquès de Carabàs és el nom carregat, havia donat el seu amo. Digues el teu amo, va respondre al rei, amb les gràcies, i que n'ha tingut un gran gotx. El gat va anar a una altra cop a amagar-se a un camp de blat, duent sempre el sac obert, i, com va veure que s'hi ficava, en dues perdius, va tivar els cordons i les va agafar totes dues. De seguida va anar per presentar-les el rei, tal com havia fet el conill amb el conill de bosc. El rei també va acceptar amb alegria les dues perdius i li va fer donar una propina. El gat va continuar durant dos o tres mesos portant el rei tantes peces de cases com va poder. Quan havia passat tot aquest temps, el rei estava intrigat per saber qui era aquest gran senyor, el Marquès de Carabàs, que li feia tants obsequis. Un dia, el gat va saber que el rei havia d'anar a passejar per la vora del riu amb la seva filla. I el gat li va dir el seu amo. Si voleu seguir el meu consell, ja podeu dir que la vostra fortuna és un fet. No heu de fer res més que banyar-vos el riu. El indret que jo us diré i deixeu-me fer. El Marquès de Carabàs va fer el que li aconsellava el seu gat sense entendre gaire què on portaria tot allò. Mentre s'estava banyant, es va escaure de passar el rei per aquella contrada. El gat es va posar a cridar amb tot a les seves forces. Auxili, auxili, auxili, auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. Auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant. En sentits crits, el rei va treure el cap per la portella de la carroça i reconeixent que era el gat que tantes vegades li havia portat casa, va ordenar els seus guàrdies que anessin corrents a sucorre el senyor Marquès de Carabàs. Mentre estreien el pobre Marquès de Carabàs de dins el riu, el gat, es va costar la carroça i li va dir al rei que quan el seu home s'estava banyant, havien vingut uns lladres i li havien endut tota la roba. Tot aquell prou s'havia esforçat demanant ajuda, però no havia pogut fer-li res més. El rei va ordenar de seguida els seus propis guàrdes robes que anessin a buscar els seus millors vestits per al senyor Marquès de Carabàs. El rei li va fer mil compliments i com que els magnífics vestits que acabava de donar-li encara feien més guapo en el Marquès de Carabàs, va trobar que era molt del seu gust. La princesa va donar una ullada també al Marquès de Carabàs i al Marquès de Carabàs a la princesa. I la veritat és que es va anagradar i us diré que la princesa se'n va enamorar de bogeria. El rei va voler de totes passades que el senyor Marquès de Carabàs pujés a la seva carroça i l'acompanyarien a passejar. Al gat content de veure que el seu truc anava per bon camí, es va avançar un tros i va trobar uns pagersos que d'allà van al plat. I els va dir, quan passi el rei, heu de dir que aquestes propietats són del senyor Marquès de Carabàs. I si no ho feu? Estareu ben trinxarets com a carn per fer mandonguilles. Els pagersos van pensar que no costava res de fer això. El rei no es va descuidar de preguntar els de lliures com va passar de quin prat d'allà van. És del senyor Marquès de Carabàs, van fer tots a la vegada, i és que la manassa del gat els havia fet por de debò. Teniu una bona heretat, va dir el rei el Marquès de Carabàs. Ja ho veieu, senyor, és un prat que no deixa mai de donar cada any un bon fruit més tragat, anava sempre un tros endavant i va trobar uns altres segadors. Bona gent de la fals, si no dieu que tot aquest plat és del senyor Marquès de Carabàs, s'haureu ben trinxarets com carn picada per fer mandonguilles. El rei que hi va passar una estona després va voler saber de qui era tot aquell plat que veia. I els homes van contestar és del senyor Marquès de Carabàs. I el rei va felicitar un altre cop el Marquès de Carabàs. El gat anava sempre un bon tros davant la carroça. Deia sempre el mateix a tothom que trobava. El rei estava parat de les grans propietats del senyor Marquès de Carabàs. Com és que ell no se l'havia sabentat que tenia un marquès tan important en el seu realme? El gat continuava endavant, continuava endavant, es va avançar molt més encara, i el rei anava més a poc a poc amb la carroça perquè estava encantat de veure tot les propietats i l'important que era aquell senyor que l'acompanyava. Quin marquès. Mentre estant més tragat va arribar a un castell meravellós que era del gegant més ric que hi havia a la contrada. S'havia quedat terres que eren del castell i tenia moltes propietats. El gat havia mirat d'informar-se de com era aquell gegant, quines coses s'havia fet, què li agradava, quines eren les seves arts per fer coses, per lluir-se. Va trucar a la porta i va demanar al gegant si podria donar una miqueta de menjar, perquè feia temps que no menjava i s'havia quedat amb gana. El gegant el va acceptar, li va dir que sí, que li donaria menjar i el gat, que ja sabeu que és molt aixerit, va començar a preguntar i tu que ets un gegant tan important i tan poderós, m'han dit que saps fer moltes coses que tens com uns poders màgics, però la veritat és que jo no m'ho crec, que són els poders màgics, perquè són coses que la gent explica. No t'ho creus? No t'ho creus? Doncs jo sí que ho faig. Ah, potser sí. Però què fas? Em puc convertir en una persona molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran. Molt bé, doncs, demostra-m'ho. I es va tornar molt gran. En cap d'una altra vegada diuen, bé, tu ja eres gran, no costa gaire convertir-te en un de gran. Què més podràs saps fer? Em puc convertir en un lloc. Això, home, això ja no m'ho crec tant. El gegant, amb la persona que era, i va continuar parlant amb el gat. El gat li va dir, bé, és clar, fer-te gran és molt fàcil, però fer-te petit, petit, petit, petit... Això sí que ja no ho podem fer. Com que no, digue'm, com vols que em faci? Per exemple, ja no crec que et puguis fer com un retolí. Ara ho hauràs, i en el moment es va convertir en un retolí. Així que va ser un retolí, el gat que estava a l'aigua, i se'l va menjar, ben menjat. I, d'aquella manera, el castell ja quedava pel senyor Marquès de Carabàs. Mentre està en el rei que tot passant havia vist l'enmirable castell del gegant, va voler d'entrar. El gat va sentir el soroll de la carrò, se'n passava pel poll de Badís, va córrer cap a l'entrada i va dir el rei. Benvinguda, sigui la vostra majestat, el castell del senyor Marquès de Carabàs. I ara senyor Marquès va esclamar el rei. Aquest castell també és vostre. No conec res de millor que aquest pati i que tots aquests edificis que l'envolten. M'ensenyeu a dins, sisplau. El Marquès va donar la mà a la jove princesa. I seguint el rei que anava al davant, van entrar en una gran sala on es van trobar un magnífic àpat que el gegant havia fet preparar per a uns amics seus que l'havien de venir a veure aquell mateix dia, però no havien gusat entrar sabent que el rei hi era. El rei encantat de les qualitats del Marquès de Carabàs i de les propietats del Marquès de Carabàs, igual que amb la seva filla, que ja us he dit que se n'havia enamorat amb bogeria, vam vist tots els vents que posaïa li va dir després d'haver begut 5 o 6 cops. Senyor Marquès, si no sou el meu gendre, serà ben bé, perquè vos no voldreu. Marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que el rei li feia, i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. I el gat, vas demanir un gran senyor, i si alguna hora encara empaitava ratolins, era només per divertir-se. I aquest conte s'ha acabat, que us ha agradat. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho, que anar a veure-ho. M'hi veig, m'hi veig, m'hi veig. M'hi veig, m'hi veig. M'hi veig, m'hi veig. M'hi veig, m'hi veig. M'hi veig, m'hi veig. To be the sand this was always shed, where we shed this affair we'd lead our love into. Something happen along the way, yesterday was all we had, something happen along the way, used to be happy sad. Something happen along the way, I yesterday was all we had Oh, after the love is gone After the day we are After the day we stand and rise Oh, after the love is gone After the love used to be right and strong And after the love is gone Oh, after the love is gone After the love is gone Used to be right and strong And after the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone After the love is gone Ràdio d'Esvern ens fem escoltar 98.fm Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern Ràdio d'Esvern