Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Això que us explicaré passava en una vila molt allunyada, molt allunyada, l'Orient, a Pèrcia. Era aquell temps en què el temps caminava poc a poc i sense presses. No com ara que sempre correm, però era així. Hi havia dos germans, Cassim i Alibaba, que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre home que només els va poder deixar una miserable herència a cadascú per anar tirant. Però Cassim era molt espavilat. I de seguida es va buscar una dona rica per casar-se. Si va casar i vivien tranquils, no els faltava res. En canvi, Alibaba va casar-se amb una dona senzilla, molt bona persona, però sense cap herència. I l'herència dels seus pares només els va donar per comprar-se un parell de rucs i una d'estral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia, mentre estava fent llenya al bosc, Alibaba es va espantar. Què passa? Va sentir una mena de rumor de caballs que semblava arribar de lluny. Palsa els ulls cap a l'horitzó i va veure un núvol ple de pols que venia cap on ell era, estava treballant, que ha agregat de més gros, més gros, més gros. Com que Alibaba no tenia pasta de valent, es va decidir enfilar-se dalt d'un arbre per si de cas. I sort que em va tenir. Perquè a mesura que el núvol i el sol ull s'anaven acostant, Alibaba va donar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents, i amb molt poca cara de mig. La colla es va acostant, acostant, acostant, i justament van anar a parar sota l'abra on s'havia enfilat la Alibaba. Van descabalcar, van lligar els caballs al tronc, i en acabat van anar a veure una gran rucassa que hi havia allà a tocar, tota coberta de bardisses, i el capità dels lladregons va dir, sésam, obre la porta. I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. La Alibaba no es creia el que veia. Aleshores, un a un, els bandolers van anar-hi entrant, carregats amb el botí de l'últim robatori, i a Alibaba, des d'aralt de l'abra, els anava comptant. Fins a 40 en va comptar. Quan van ser tots 40 dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alibaba va continuar enfilat, mig bord de por i tremolant. Al cap d'una estona, el penyal es va trobar a obrir, amb un soroll de garrifós de padregan. Els lladregons van anar sortint amb les bosses buides, i van muntar a cavall per arrancar a córrer a bosc enllà, en mig d'un núvol de pulseguera, que s'anava llunyant, allunyant, allunyant. Alibaba estava tan espantat que no ho usaven i va deixar de l'abra. Anaven mirant, mirant, mirant, i el pulsim cada vegada era més lluny. Bé, allavors es va decidir a baixar. Encara li tremolava les cames pel que va veure. Però va anar a córrer a mirar de prop aquella estanya roca màgica que tenia allà davant, que no s'hi havia fixat mai. I mira que em feia de vegades que anava allà a fer llenya. Però quan es va trençar a anar, va a pensar. Potser també ha viscut a obrir la porta, si digués la paraula màgica que s'ha sentit. Ho va dir, i mentre ho deia, sobre la roca pel mig. Com si fóssin dues portes. Ospa va fer a l'ibabà, endurant-se de les inverses riqueses que es veien a través de la roca. El llibertat va entrar a la cova per veure-les més bé. I en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment es va espantar. Però de seguida es va tranquil·litzar. Diu si ja s'hi ha de ser com sobre, no cal que m'amoïni. I va començar a remenar tots els tresors, els sacs, qui hi havia. Tot ple, tot ple, tot ple. Cada vegada estava més meravellat, més impressionat. Però què és això, però quina meravella, què he trobat? Es va ser anar una altra vegada i va dir i si m'endugués alguna d'aquestes coses. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou ens ajudaria per viure més bé. Vinga, i a l'ibabà, va triar unes quantes d'aquelles meravelles, es va carregar el coll, un sac de monedes d'or, i com que sabia la fórmula màgica, va sortir. Va omplir les sàries dels seus froquets, i se'n va anar cap a casa seva. Evidentment, va tapar ben tapat amb llenya, com si vingués de buscar llenya per sempre, i se'n va anar. En lliure, en arriba a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir, vete aquí, dona meva, que se'ns ha acabat els mal de caps. I això com és? A l'ibabà va obrir els sacs i li va ensenyar tots els tresors que portava. Dona estreta, això va demanar a la dona esfreïda. No t'espantis, dona, que no ho hem mal guanyat. I li va explicar a Filparran de tota l'història. Quan va haver acabat, van decidir que havien de comptar un per un tot a les monedes, a veure quant tenien. Però comptaven i s'equivocaven. Tu has dit 40, no, he dit 42. No cansem que eren 50, no cansem que eren 52. I van decidir que així no acabarien mai. I en tenien tantes que potser ho havien de mesurar d'una altra manera. I la seva dona diu, escolta'm, a casa del teu germà tenen una mesura per mesurar el blat. Tenim tantes monedes que ho podrien mesurar com si fos el blat. Molt bé, va anar a casa del càssim que vivia al costat, casa per casa, amb enllevar una mesura a la seva cunyada. La dona de càssim es va estrenyar que a casa de la l'ibabà tan pobres tinguessin alguna cosa per mesurar. I tafanera de mena no va voler saber de què es tractava. No? Doncs sí. Sí, me n'haig d'entrar. Així, abans de deixar la mesura, la va ben untar amb llarg. Amb aquella mesura, la l'ibabà i la seva dona van comptar les seves riqueses i van veure que tenien 24 mesures d'or. No 24 monedes, no? 24 mesures. Un que ha fet a la feina la dona va tornar la mesura a la seva cunyada. Sense donar-se que el cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix. Quan la dona del càssim va veure aquella moneda d'or el cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer trobar el seu marit i li va cridar, mira, càssim, si n'és babaneit. Resulta que l'ibabà es fa el pobre davant teu i a l'hora de la veritat, ell mesura els diners com si fóssim blat. Mentre tu i jo, les que tenim, ens poden omplir ni dues mesures de blat. No et fa vergonya desgraciat. Quina mena d'arriquets tu al seu costat? Tant va rondinar i va rondinar i va rondinar que el càssim, al final, va sedir i va acabar dient que investigaria què havia passat. Van demà al dematí, en càssim es va presentar a casa de l'ibabà i va començar a borxar-lo. Quina cara de salut que fas? Es nota que totes et ponen, eh? Però l'ibabà dissimulant va contestar i ara, càssim, ja saps com anem d'ajustos, que te'n vol riure de nosaltres. Au, vinga, germenet, no et vagis al distret, que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi jo no m'ho pots dir, que no tens res. Amb mi em pots dir la veritat que sóc de casa. L'ibabà, sentint-se atrapat, ho va comptar tot el seu germà. I on cau aquesta cobra meravellosa? Va preguntar a càssim al final. A l'ibabà, que coneixia el seu germà, va dir... Val més que no ho sàpigues, càssim. Em fa por que no et faci alguna desgràcia si els lladres tritroven. Au, deixa't de romansos, on és la cobra? A l'ibabà, que era bo com molt, patou, va acabar explicant-li on que hi ha. A càssim li va faltar temps per anar-se ni amb totes les mules que tenia. En arribar davant de la cobra, càssim va pronunciar les paraules màgiques i les roques va obrir. Corrents van entrar-hi com un esbujerrat, sense anir a donar-se que la part de la porta es tornava a tancar. Davant d'aquella meravella d'or de plata, de pedres precioses, càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre. Tot li feia peces, ho havíem portat tot. Finalment va dir... Avui me'n duré el que pugui i demà tornaré a venir. Així va carregar tant sacs com va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada, que li ha tornat a dir la fórmula màgica. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, càssim havia oblidat-te tot les paraules correctes. Va dir... Blat, obre la porta! I la porta com si res. Ordi, obre la porta! I la porta com si sentís ploure. Arrosse, obre la porta! I la porta, tancada, com una paret. Ai, el càssim com va veure que es trobava allà atrapat i que no podria sortir. I com més nerviós es posava, més noms anava dient i com que no recordava la fórmula màgica, no podia sortir. En càssim es va donar compte del perill que corria i va arrancar plorar de pànic. Vinga, plorar, vinga, plorar. Si es troben els lladres estic perdut. I em mataran. Pobra de mi, què podria fer? I vinc a plorar. Però va bé d'aturar-se i reflexionar. Com que la fórmula no sortia, es va determinar esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obris. Es va amagar ben amagat i diuen que quan obri passaré corrents. Al cap d'una llarga estona, llarga estona, que el càssim se li va fer aterna, i va sentir soroll a fora. Els bandolers tornaven a la copa. Càssim es va preparar per escapar-se corrents, i així tan bon punt es va obrir la porta, la roca, va sortir esperitat com un cuet. Al principi va poder esquivar els 100 primers lladregots, però darrere n'hi havia 33 més, farotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un orsellet. Ah, així ets tu, el que ens robaves, oi? Va dir el capità dels lladres, doncs te'n penediràs, i d'un sol cop va agafar l'espasa i li va traspassar el cor. A continuació, va agafar el cos de càssim, i el va penjar a l'entrada de la copa per la part de dins, de manera que si algú es tornava a ficar, a l'obrir el trobaria penjat i s'espantaria, i fugiria corrents. Un cop fet a la feina, se'n van en tornar una altra vegada, a bosc allà, amb el cos de càssim, penjat a la porta per la banda de dins. Ah, però es van endut també les mules del càssim, s'ho van endut tot. Mentre estàvem passant el temps, i la dona del càssim estava preocupada perquè el seu marit no tornava. Es va fer fosc, passava a l'estona i no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda, i llavors inquietada va anar-ho a dir a l'Ibaba. El pobre l'Ibaba de seguida va pensant una desgràcia i sense rubiar-s'ho ni gens ni mica, va marxar amb els seus roquets cap a la copa. En arribari el sol ja s'havia pos del tot, i ara quasi bé fos, però quedava una mica de claror del camp vespre. Va dir la fórmula màgica, i evidentment la roca es va obrir. El cos del càssim penjaves garrifosament davant dels ulls de l'Ibaba. El pobre l'hi casi bé cau per terra desmaiat, per fort i va despenjar el seu germà. Però, abans de carregar-lo, el símptom dels rucs va pensar aprofitaré per agafar alguna cosa més que no sé si podré tornar mai més. Va omplir les sàries una altra vegada de monedes d'or i pedres precioses, va tapar-ho en llenya i amb una de les sàries hi va penjar el cos del càssim. Se'n va anar cap al poble, i com que era negre nit, no va trobar ningú i va poder arribar a casa ben amagat. La dona del càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. L'Ibaba no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir, mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos en tant bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts a la mateixa casa. La pobra Vídua va venir si bé, però encara va demanar, i què farem del cos del càssim? Tu no t'amoïnis, d'això se'n encarregarà la teva esclava marxana, que és llesta com una mostela. De manera que van cridar a la marxana, li van explicar el que passava, i li van encarregar a casa aquesta feina, de manera que podíem fer amb el cos del càssim. La noia, que de veritat, era molt viva, molt espavilada, setmana corrents a la farmàcia. Ai, senyor farmacèutic, mireu què ens passa. El meu amo en càssim s'ha posat molt malalt, molt malalt. Doneu-me algunes herbes, algunes medicines per curar-lo. El farmacèutic es va saber a pobra home, què ha passat? No ho sabem, no ho sabem. De cap i volta s'ha trobat molt malament. Li va donar els remei, va tornar cap a casa, te'n va deixar passar a la nit, de mal de matí, corrents, corrents, que s'ha posat pitjor, de moment semblava que les herbes li anaven bé, però està molt greu, està molt greu, què més em pots donar una cosa més forta? Tot a la vida ja sabia que el pobre càssim estava molt malalt, molt malalt, i se'n sorprenien, perquè abans d'ahir estava perfecte. Però a vegades això passa. L'endemà següent la marxana va fer córrer la notícia que en càssim, pobre càssim, havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia, tot el poble es va pensar que en càssim havia mort de malaltia tranquil·lament el seu llit. Ningú va sospitar que hagués estat assassinat, i així, doncs, l'endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble i els pols de la seva dona, i tots consolants els uns als altres. Un cop ben enterrat el càssim, a la casa de l'Ibaba i la del seu difunt germà s'havia convertit en una sola casa. Vivíem plegats i vivíem bé. Va passar el temps, anàvem fent la seva vida tots tranquils, però va passar una altra cosa. Mentrestant, els lladres pel seu cantó s'havien adonat de la desaparició del cos del càssim. I el capità va dir, jo haig de saber què ha passat, qui s'ha emportat el cos, qui ens roba les nostres coses, i es va disfressar, tant com bé com va poder, d'un marxant que anava pels pobles, venent en els mercats. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric del cop i volta. Volia investigar, que li diguéssim la gent dels mercats, i ja ho sabeu, que els mercats s'explica tot. I també volia saber si hi havia algun veí que sobtadament havia mort i que abans estava bé. Això ho saberia. Se'n va anar al mercat, va començar a parlar amb la gent, que em vendreu figues, que em vendreu uns plats, que em vendreu i anava preguntant, preguntant, preguntant. I sabeu què? El migdia ja ho sabia tot. Sabia que s'havia mort el càssim, sabia que li va fer molt ric. Molt bé, doncs ja tinc tot el que necessito. Se'n va anar a la cova, on l'esperaven els altres 39, i va començar a rumiar un pla de venjança. Van rumiar tot, rumiar el que podem fer, pensem bé, una estona rumiant, i ja està, ja tenim la idea, van dir. No us la diré, ja la veureu. Al cap d'una setmana justa ja ho tenien tot a punt. Un dia, a l'hora del cap vespre, va arribar la vila un marxant amb 20 mules, carregades, cadascuna, amb dos barris d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant la casa de l'Ibaba. Allí es va aturar i va trucar. Que ja l'amo, que puc parlar amb ell, a l'Ibaba va sortir. Oh, senyor, seríeu tan amables de donar-me hostalatge per aquesta nit, acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré, no us destorberé gaire. A l'Ibaba, que recordeu que us he dit que era molt bona persona, li va donar hostalatge, on molt de gust, van baixar els 40 barris al celler, van dur les 20 mules a l'estable que descansessin i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa, a sopar, el marxant, va dir que volia acabar de arreglar els barris i es va quedar sol al celler. Aleshores, va tostar un barril, va picar fort i em va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barris els amagaven un lladre amb un ganivet a la mà, és a dir, tots mengen un, que era l'únic ple d'oli. Ja és hora, va preguntar el lladre, no, encara no, va explicar el capità, ja us vindré a avisar, però estigueu tots a punt i no us adormiu. El capità va pujar dalt a sopar. Mentre a la cuina, marxant, estava fent el sopar per a tothom, però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli. Ai, sort, eh, sort, que vull tenir molt-hi. Em vaig a buscar una mica, tota, ningú se n'entraga. Va baixar el celler, agafa una mica de l'oli del marxant per acabar del sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els havia avisat i el primer lladre va demanar des de dins del barril, ja és hora, marxant es va quedar glaçada, però com que era xerida, com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar dos amb veu baixa, no, no, encara no, i va passar per tots els barris, no, no, encara no. Va anar fustigant barril per barril i tots li donava la mateixa resposta. Quan va arribar el barril predoli, se'l va endur tot rodolant. Un cap a la cuina va amagar el barril, va acabar el sopar i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullint, va tornar a baixar el celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica per sobre de cada barril, de manera que els lladregots, desprevinguts, anaven quedant rostits, una a un, tots 39. En acabat, marxant, es va amagar per veure què faria el capità. S'havia acabat el sopar, tothom era dormir i el capità es va xacar poc a poc a poc a poc a poc i va baixar a veure els barris. Va anar barril per barril, anava picant a sobre, però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i es va destapar. I llavors se'ls va trobar tots 39 cuits com un ou ferrat. Desesperat va fugir corrents, corrents d'aquella casa malaïda. Marxant, va sortir del seu home a Gatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'Andemà us va explicar tot el Ibabà que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir la marxana d'abraçades. Aquell dia van fer una festa grossa. Però el capità dels lladres encara era viu i no estava gens disposat a oblidar els fets de l'Ibabà. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, ja no se'n recordaven de res, tothom havia començat a fer vida normal, va tornar a la vila. S'havia feïtat la barba i el bigoti i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli. Aquesta vegada el capità va fer servir un altre estatreja. Va venir carregat de tresors de la cova, va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar guanyant l'amistat dels veïns que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells. A cap de pocs mesos tothom havia convidat el gran senyor, tothom tret de l'Ibabà, fins que també a l'Ibabà es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí, i doncs un dia el va convidar a sopar. Es van asseure a la taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar, a l'entrar amb el menjar marxant, va reconèixer immediatament la mirada del capità dels llares i se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar veure-li el pom del punyal que sortia entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar. A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa. I va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre. Has tingut una bona idea, esplendi de marxana, la va felicitar a l'Ibabà. Li va semblar que era la millor manera de fer content el convidat. I la noia va començar a dansar, vinga, dansar, vinga, dansar. Girava per sobre d'ella, girava per sobre de la sala. Ara s'acostava a l'Ibabà i li feia una volta. Ara s'acostava al capitar i una altra volta. Tot, tot, a l'estona, dançant, dançant, dançant. Una de les vegades que s'acostava el convidat va fer veure que li volia fer una festa. Però la Llerina duia un ganivet sota la roba i, per comptes d'una festa, xas! Li va aclamfonsar el ganivet al coll. Què els feien desgraciada a cridar a l'Ibabà? Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandolet. Quan a l'Ibabà es va donar del perill que havia corregut, es va adreçar a la marxana i li va dir marxana ha salvat dos cops a aquesta casa. Sense tu no seria en part res. És just doncs que ens siguis tan mestressa com jo mateix. I a partir d'aquell dia marxana va ser una mestressa de la casa com el mateix a l'Ibabà. I van viure molt feliços, i van menjar niços, i la gent del poble encara se'n recorda de la història, de l'Ibabà i els 40 lladres. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. Ràdio d'Esper, durant de 8.1 Ràdio d'Esper, durant de 8.1 Ara es totes, ràdio d'Esper Sintonitzes, ràdio d'Esper La ràdio de Sant Just Durant de 8.1 Ara es totes, ràdio d'Esper I que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. Now I stand through a cold and empty way The many sounds that meet our ears The slides our eyes speak of We're all open up by merging hearts And feet our empty soul I believe when I fall in love with you It won't be forever I believe when I fall in love this time It won't be forever Without despair We will share And the joies of care will not be replaced What has been must never end And with the strength we have won't be erased When the truth and love are planned and firm They won't be far too fine And the words of love I speak to you Will echo in my mind I believe when I fall in love with you It won't be forever I believe when I fall in love this time It won't be forever I believe when I fall in love with you It won't be forever I believe when I fall in love with you It won't be forever I believe when I fall in love with you It won't be forever I believe when I fall in love with you It won't be forever I believe when I fall in love with you It won't be forever Gràcia, gràcia, gràcia...
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).