Molt bé te'l dai! Tot a gust! Em van collar el conjunt, Ah, ja, Popeia, això és una notte. Si em posés una dreia al sucre de brot, vaig vendre el meu metròleg i em vaig posar a l'estruc. No em porto a la peda i no em porto a la peda, el meu metròleg i em vaig posar a l'estruc. Rondalla va, Rondalla ve, no us cregueu res del que us diré. Allò pel guerri l'Anna Quiloca. És una forma francesa del conte dels tres porquets. Una vegada hi havia un guerri, un ànec i un oque que eren molt amics. També hi havia un llop que vivia el bosc allà a la vora del poble on vivien els tres amics. Un dia l'Ànec, el guerri i l'oca van pensar fer-se una casa a cadascun. L'Ànec va anar al bosc, va agafar molt sa i fulles, moltes fulles i molta molsa per fer-se una casa. L'oca també va anar al bosc i va agafar branques, molsa, moltes branquetes i molta molsa per fer-se una casa ben acollidora. Però el guerri va agafar fulles, molsa, claus i martell i pica que picaràs, pica que picaràs va fer-se una casa de llop més forta i encara de munt de la taulada hi va clavar un munt de claus, punta en l'aire, perquè ningú si pogués enfilar. Quan tot va estar llest, arriba el llop. Ell se'n va a casa de l'Ànec i li diu, Ànec, obre'm. Per què? Perquè vull entrar. No, no et vull pas obrir. Te'n menjaries, ja et conec i ets. Doncs mira, si no em vols obrir, pujaré a la taulada i tan sol t'heré i votaré que a la casa t'enfonsaré. Oh, doncs puja i si vols. El llop va pujar a la casa de l'Ànec i va esclafar-la. Però mentre era l'Ànec era molt lleugir, s'havia escapat per la porta de Radera i se n'havia anat a casa de loca. Havien tancat ben bé la porta i esperàvem, perquè estàvem convençuts que el llop també aniria cap allà. Al cap d'una estona piquen a la porta. Oca, obrem, per què? Perquè et vull menjar tu i a l'Ànec és a casa teva. No, no et vull obrir ni pensar-ho. Tu què creus? Que seré tan tonta de deixar-te entrar a casa meva? Doncs mira, pujaré a la taulada i tan sol t'heré i votaré que a la casa t'enfonsaré. Puja i si vols. El llop va pujar a dalt de la casa de l'Ànec i a la va esclafar. Però l'Ànec i l'Ànec ja no s'havien escapat a casa del Garrí. El llop es va enforismar a començar a cridar-ho dolades esperadament tot el poble el sentia i tothom estava atavorit. Però llavors el llop es va tranquil·litzar i diu doncs molt bé, tindré més menjar per avui i se'n va anar a casa del Garrí. Garrí, obrem, per què? Perquè vull l'Ànec i l'Ànec que són a casa teva. No, no et vull obrir. Doncs mira, pujaré a la taulada i tant saltaré i votaré que a la casa t'enfonsaré. Puja i si vols. El llop va pujar a la taulada i va començar a saltar i votar. Però els claus que el Garrí havia posat se li clavaven a les potes, li feien tan mal i va odole tant que va baixar corrents tan de pressa com va poder. Aleshores es va seure, a descansar, i va sentir una oloreta que sortia de casa del Garrí. Va mirar pel forat del Pany i a veure què passava. El Garrí havia dit els seus dos amics, ara que obrem unes bones farinetes de Moresc. L'Ànec ensingui el foc, el que que trigini l'aigua i jo amb la cua passaré la farina. El llop s'ho mirava i deia ben baixet. Que en deu ser de fina la cua, Garrina, que passa farina. La pogués crospir. El Garrí que va sentir-lo va cridar. Què dius llop? Ves, dic que l'Ànec fa molt bé el foc. I més baixet deia, que en deu ser de fina la cua, Garrina, que passa farina. La pogués crospir. El Garrí, en sentir-lo, li va dir. Què dius llop? Ves, dic que l'Oca trigina molt bé l'aigua. I més baixet deia, que en és de fina la cua, Garrina, que passa farina. La pogués crospir. Ves, diu, què dius llop? Dic que em saps molt de passar farina. I el Garrí anava passant farina i amb aquella onoreta el llop cada vegada tenia més gana, quan les farines van ser llestes, encara volien, volien, volien, el Garrí va cridar, em vols llop. O jo crec, va dir el llop. Passa la pota. El Garrí va obrir una mica la porta i el llop va passar la pota per l'esclexa pensant-se que podria entrar. Però el Garrí va bucar-li el damunt la pota, la collarada de farinetes bollets i el van escaldar tan fort que el llop amb grans odols va fugir rebent cap al bosc i encara no ha tornat. I que t'acri, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat. I que t'acrac, que t'acro, aquest conte ja s'ha fos. Ai, a pocaia, t'has vist una not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt rot. Verkauf ich mein Bettlein und leh ich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein... Ai, wie beißt mich der Hungerflot. L'incendi dels arrossars. Una vegada hi havia un vell molt assenyat, que vivia dalt una muntanya, allà, al Japó. Tot el voltant de la seva caseta, el terreny era pla i fèrtil i sembrat tot d'arrossars. Eren al terreny. El terreny era fèrtil i sembrat tot d'arrossars. Eren els arrossars dels pagesos, que vivia més avall, en un poblet de la platja, entre la muntanya tota verda i la mar tota blava. La platja era tan estreta que només hi cabien les cases del poble, i per això la gent havia sembrat els arrossars a la muntanya, d'on d'avallaven tota una colla de rierols, plens d'arròs que necessita molta aigua per créixer. Cada matí i cada tarda el vill i el seu net, que vivia amb l'avi, miraven des de dalt de la muntanya les anades i vingudes de la gent del poble, que passaven i repassaven pel carreró de cases. El noiet estimava els arrossars perquè sabia que era el menjar de l'any per a tots, i sempre estava a punt d'ajudar el seu avi a obrir i tancar els drets de l'aigua, i arroxar els ocells i adregoig que volien robar la collita. Un dia, que la rosa era gairebé madur i les espigues roses esbronxaven el sol. L'avi, dret a la porta, mirava allun, com tot d'una va veure, allà baix, a l'horitzó, una cosa estranya. Una mena de núvol s'aixecava com si la mar i el cel s'haguessin ajuntat. L'avi es va posar a la mà al front per veure-ho millor, i també se'n va cap a la casa i va cridar. I on, i on, més més el foc agafa un tio i porta'l, i on, curra, curra! I on, no sabia per què volia fer, volia el foc, el seu avi, però com que era guadient va portar el tio on s'és. L'avi ja n'havia agafat un altre i corria cap a la rosa, cap a la rosa de més a prop. I on, el seguia tot, tot, tot, tot espantat, fins que va veure ple d'horror, com el seu avi llançava el buscà llancès en mig del sembrat. Ah, avi, que feu, que feu! De pressa, de pressa, llènce'l tu ara! Corre, llènce'l! Ai, cal a foc! I on, cregut que el seu avi s'havia atrastocat, va arrancar a plorar, però, com un nen japonès ho veia sempre, així és que tot plorant, plorant, va llançar el seu buscà llancès damunt les espigues. I la flama roja es va estendre corrent pels estolls etapaïts i sexe, mentre una fumera espessa i negra pujava cap al cel. Des de baix, la gent, la gent del poble, van veure l'incendi dels arrossars i tot cridant, foc, foc! I us van estranyar, i tots, agobiats i engoixats, perquè la collita es perdia, van pujar a la muntanya corrent, corrent per l'adrecera, a veure si podien apaibagar aquell foc. I tothom, els nens, els joves, els vells, pujaven les dones, amb els seus nedons, el coll, tots cap a munt, no va quedar ningú al poble. Ah, i pujaven desesperats. Quan van arribar dalt, i van veure cremat tots els seus magnífics arrossats, van posar el secretar furiosos. Com ha estat això? Com ho ha fet? Qui ho ha fet? L'avi, el vell, tot xossegat va dir, ho he fet jo, va contestar, amb calma, mentre jo em deia plorant, oh, ho ha cremat l'avi, jo no, ja ha sigut l'avi. Tots la gent del poble es van arremolinar al voltant d'ells dos, amb els punys al aire, cridant. I per què? Per què? I això per què ho han fet? És la nostra collita al menjar de tot l'any. Aleshores, el vell, va tombar-se, tot estenent la mà cap al horitzó. Mireu, va dir. Es van tombar i van mirar allà a l'endret, on la gran mar blava, s'estania tan calmada poques hores abans. Ara, s'aixecava de la terra al cel, un esgarrifó saunada d'aigua. Era tan espantós de veure que ni un sol crid no es va sentir. Un moment d'espera, tots tremolaven, i l'aunada d'aigua, corrent cap a la terra, va caure damunt la platja, amb un soroll horrible, i es va trencar contra la muntanya. Una altra onada, i una altra amb cara, i una altra. Després, res més que una gran estesa d'aigua, el poble havia desaparegut. Però tota la gent era salvada dalt de la muntanya. Quan van comprendre el que el vell havia fet per salvar-los, el van venir de tot cor, perquè sense la seva pensada, ara, serien tots ofegats sota l'aunada furient. I, compte explicat, compte acabat. Bé, aquí una vegada. Bé, aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i també per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut, si volien viure en pau, o els hi tornava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però vete aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós el seu soterrani, per construir com una mena de presó, per un ésser, per un monstru, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure. I el tenia cancat allà dins d'una mena de presó, però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquest labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, que ell li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesper pel rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i enviar-li capa creta per alimentar aquell Minotaure. Tocava i era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors el seu fill, que seu, va dir-li pare. És una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest... en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè et mataran i no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir-te seu, tant va insistir que finalment el seu pare li va dir doncs a veure, doncs vés-hi, perquè té seu. Era un jove fort, guapo, formit, i s'atrevia amb tot això. Finalment ja li ho he d'ocidit i li va donar permís perquè es n'és. Però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a creta. Però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca, i així sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant des dalt d'una muntanya, de l'acròpolis, estaré mirant-hi guaitant cada dia a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser, es va despedir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de creta i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Midas. El rei Midas els va rebre. De seu, els va dir, vull ser el primer d'entrar a l'Averint per vencer en aquest minotaure. El rei Midas va es posar a riure, va dir, això és impossible, però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Midas, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. Quan van baixar a baix al Averint, ella seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ella li va dir, de seu, no aconseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minotaure estaràs rodant per aquest Averint i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant el fil mentre entres a aquest Averint. I, fins, podràs tornar a sortir si és que t'has viu. I així va ser. De seu, m'ha agafat aquell cap d'ell de fil i va entrar al Averint. Una mica en mica, va deixar anar al fil, va deixar anar al fil, fins que va trobar allà, un nècer com un pelut i fort. El va agafar al minotaure i el va llançar cap a una banda. El de seu es va aixecar, va deixar anar al fil, però va aconseguir agafar al minotaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, damunt i avall, i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos negre, negre. Va, finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fill, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat. Va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Al veure'l es va posar contenta i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats, cap al porta, amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell. I quan agafàvem el vaixell tots els nois i noies i l'Ariadna en ells, i van anar mare en dins, mare en dins, però quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu, la va deixar amb una illa i va dir, tornaré a buscar-te, ara aniré a buscar més provisions. I va anar amb una altra illa, i a una altra illa, buscant provisions, va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que tot trist se'n va anar una altra cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots els nois i noies i el t'asseu ja es dirigien capa tènes. Mentre estan, el seu pare, el rei Azeo, desesperat sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill, a veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però es va oblidar de canviar la vela, encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Azeo, va veure al fons, el vaixell amb la vela negra. Desesperat perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Azeo, es diu ara el mar Azeo. T'asseu, va arribar, i es va enterar de la mort del pare i desesperat, també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de tènes, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia, que encara avui tenim. I mireu, mi t'ha explicat, mi t'ha acabat. Bet aquí un gat, Bet aquí un gos, Bet aquí un conte fos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gat, Bet aquí el conte acabat. Sticht mich keinez weder, und beiß mich kein, den beiß mich der Hungerflor. A les contas, la viu desbèr, Bet aquí un zucchini fos, Bet aquí i onh. questi are kedo container. I don't know what's going on. There's a conversation over in the corner. Big gaps all on the line. And the FM music is moving. Folks getting down, getting down. And there's stocking feet. Sleepy eyes are peeping from the window across the street. And it looks like it ain't that. Don't catch me up again. Don't catch me up again. Most people are getting up when I'm just getting in. Don't catch me up again. Oh, it's the only, only time. It seems that the only time that I could know why swore to myself time and time and time again that I would give up the night life and start living but it ain't easy no more saying no to my friends. Cause the real, cause the real said don't get started to make it what else is in. And it looks like daylight. Don't catch me up again. Don't catch me up again. Most people are getting up when I'm just getting in. Don't catch me up again. It's the only, only time. When I get on my mind. Daylight. Don't catch me up. Don't catch me up again. Daylight. Don't catch me up again. Probably the daylight. Don't catch me up. Don't catch me up again. Daylight. Don't catch me up again. I swore to myself time and time again that I would give up the night life and start living. But I guess daylight. Don't catch me up. Don't catch me up again. Don't catch me up again. It's the only, only time. Don't catch me up. Don't catch me up again. Daylight. Don't catch me up again. I believe in daylight. Don't catch me up again. I believe in daylight. Don't catch me up again. I feel so unsure. As I take your hand and lead you to the dance floor. The music dies, something in your eyes calls to mind a silver screen. Don't accept goodbye. I'm never gonna dance again, guilty feet have got no rhythm. But what's easy to pretend, I know you're not a fool. But I'm about to cheat and cry, waste the chance that I could give up. So I'm never gonna dance again, in the way I dance with you. Time can never man. The careless whispers are the good friends to the heart and mind. Ignorance is kind. There's no comfort in the truth. Pain is the whole you find. I'm never gonna dance again. Guilty feet have got no rhythm. But what's easy to pretend? I know you're not a fool. Should've known, should've known the data. No wasted chance that I could be given. So I'm never gonna dance again. The way I dance with you, oh, oh, oh. Never without you I know. Quema. We could have been so good together We could have lived this dance forever But now who's gonna dance with me? Please stay And we're never gonna dance again Guilty feet have gotten on river Though it's easy to pretend I know you're not cool Should have known better to cheat a friend And wasted the chance that I've been given So I'm never gonna dance again The way I dance with you Oh-oh-oh No, no, no, no, no So wrong that you're gone Now that you're gone So wrong, so wrong that you had to leave me alone. Bienvenidos a Vavilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del Vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia. Dijous de 9 a 10 del Vespre, va a Vilònia.
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).