Diada 2012: ofrenes, entrevista i acte institucional

Oriol Puig, la xarxa. Són les 10. Notícies en xarxa. Bon dia, us parlem Marta Patricio i Oriol Pujador. Govern, Parlament i principals institucions catalanes ja han fet l'ofrena floral al monument a Rafel Casanova. És un dels primers actes oficials d'aquesta jornada motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Unitat Mòbil, Joan Antoni Calderón, Montse Hidalgo, bon dia. Bon dia, Flors i Corones de Llorer reposen al peu del monument de Rafael Casanova. Des de les 9 del matí es du a terme aquesta ofrena floral que ha iniciat el govern català en ple, encapçalat pel president de la Generalitat Artur Mas. Tot seguit ha estat al torn de la mesa del Parlament. En declaracions a la xarxa, la presidenta Núria de Gispert ha fet una crida a la participació a la manifestació d'aquesta tarda. Jo espero que sigui una manifestació massiva, que tothom surti al carrer a reivindicar els seus drets i les seves llibertats i espero i desitjo que aquests anells i aquests desitjos siguin una realitat. El president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, ha dit també en declaracions a la xarxa que les circumstàncies actuals han accentuat el nivell de consciència nacional a la societat. Aquest any posem encara més l'accent en la reivindicació. Crec que ha arribat un moment, per diverses circumstàncies, el tema de l'Estatut, la mateixa crisi, tot plegat, ens ha portat a un nivell de consciència nacional molt més àmplia, amb una capa molt més àmplia també de la societat. a més de la Diputació, altres institucions com l'Ajuntament de Barcelona. Però també associacions com Òmnium Cultural, partits polítics com el PSC i entitats esportives com el Futbol Club Barcelona, el Reial Club Esportiu Espanyol, o ara mateix ho estan fent a la penya, el Club de Bàsquet de Badalona. Són alguns dels participants en aquesta ofrena floral al monument Rafel Casanova. Un cop acabades les ofrenes, el monument a Rafael Casanova, l'acte central començarà al Parc de la Ciutadella, serà a dos quarts d'onze del matí. A la tarda a les sis començarà la manifestació a la ciutat de Barcelona. L'Assemblea Nacional Catalana, organitzadora de la marxa, espera que la mobilització sigui massiva. Mentrestant, aquesta hora, fora de la ciutat de Barcelona, a Sant Boi de Llobregat, i en concret a la tomba, precisament de Rafel Casanova, representants de 200 entitats encapçalant l'ofrena floral que s'hi està fent. Ho fan també acompanyats del Consell de Benestar i Família, Josep Lluís Clarias. Sant Boi, Mari Carme Gallego, bon dia. Bon dia, el president de la Fundació Maria Nou, Xavier Pedrosa, ha estat l'encarregat de lliurar la senyera que ara s'està i sant davant de l'església. L'alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch, ha dit que la jornada d'avui ha d'unir sensibilitats. S'ajumen moltes sensibilitats, totes legítimes. Jo crec que la suma de totes aquestes sensibilitats és el que fa gran al país. I la sort que tenim és tenir aquestes riqueses de sensibilitats. I el repte és que totes les sensibilitats puguin confluir i puguem trobar un consens. Més de 200 entitats de la comarca del Baix Llobregat participen a l'ofena floral a la tomba de Rafael Casanova a l'interior de l'església. L'acte acabarà amb una jornada castellera a l'interior del temple. Tots els municipis catalans han preparat actes de commemoració de la Diada Nacional. L'Alder Alba Gebre començaran d'aquí una hora amb la rebuda de les autoritats a la plaça de la vida. Antena Aldaia Seto Gallego, bon dia. Bon dia. Avui a l'Aldea també s'organitzen actes amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya i començaran a les 11 del matí a la plaça de la Casa de la Vila amb la rebuda d'autoritats, pubilles, pubilletes i hereus de les passades festes majors. Hi haurà un petit concert amb la banda musical Verge dels Prats que a més interpretaran l'himne dels segadors amb l'issada de la senyera al monument de la segregació dels 21 esglaons cap a la llibertat. Per finalitzar l'acte institucional hi haurà una ballada de sardanes a càrrec de la colla sardanista de l'Aldea. Esports en xarxa. Bon dia, us parla Arnau Maimó. Aquesta matinada en un partit de tenis memorable Andy Murray ha alçat el títol de l'Open dels Estats Units. L'escocès ha derrotat el britànic Novak Djokovic en un maraton i ha partit a 5-7, 7-6, 7-5, 2-6, 3-6 i 6-2. Murray aconsegueix així el seu primer gran eslam i és des d'avui el número 3 del món. Dues cites esportives se celebren aquest matí. A les 12 del migdia comença el partit de Copa del Rei entre el Sabadell i l'Hèrcules de l'Akant. I amb bàsquet, a dos quarts d'una, el joventut de Badalona juga un amistós... ...contra el Kiev Ucraïnès a Platja d'Aro. En aquest partit podria debutar el nou fitxatge del joventut Moisés Ejambe. En futbol, fins a 14 internacionals del Barça... ...tenen partit avui, 11 de setembre, convocats per les seves seleccions. A més dels 9 futbolistes blauranes que ha convocat Del Bosque... ...per enfrontar-se aquest vespre, Jorge, en partit del Mundial... ...els internacionals Messi, Mascherano, Alves, Adriano i Alexis... ...també jugaran partits... a diferents països del món. I un últim apunt. Fa unes hores ha arribat a Rio de Janeiro la bandera olímpica procedent de Londres. A partir d'aquest moment, la ciutat brasilera agafa el protagonisme d'aquí quatre anys. Serà la seu dels Jocs Olímpics i Paralímpics del 2016. Notícies en xarxa. Pico.cat. Amb Alfred Rodríguez Picó. Bon dia, bon dia a tots, a totes. Estem molt contents. Un dia més estar aquí amb tots vosaltres. Avui un dia especial, la Diada Nacional de Catalunya. Són les 10 del matí i 5 minuts, gairebé 6 minuts. I un dia avui amb un programa especial, especial perquè serà... parlarem al voltant de la jornada que avui celebrem i també perquè s'acabarà d'aquí una hora. A les 11 ens n'hem d'anar perquè hi ha connexions en directe, etcètera. Per tant, anem a aprofitar aquests 54 minutets que tenim de programa... amb diversos temes centrats en la diada i també, lògicament, amb la situació meteorològica que tenim ara mateix. Situació meteorològica que ve marcada un dia més per l'ensopiment, per la monotonia, les mateixes temperatures que ahir, que abans d'ahir, que l'altra, que l'altra i que l'altra, als mateixos llocs. Barcelona, ara mateix, 24 graus. Tarragona, 23. Lleida, 19. Ha baixat una miqueta més. Girona, 20. A guils, les més fredes de totes, les mínimes més baixes han sigut les de guils de Cerdanya, ribes de Freser i el refugi de mitges, clar, allà dalt, no vegis quina fresqueta, amb 8 graus. Aquestes han estat les més baixes, que no són massa baixes. Fa humitat, faixa fogor i ja podem anunciar, tenim aquí uns convidats que ara tot seguit els presentarem, Doncs que la manifestació, la festa d'aquesta tarda, la ciutat de Barcelona vindrà marcada per la xafogó, des del punt de vista meteorològic. No hi ha novetats. Si fos demà, si fos demà sí que tindríem novetats. Hi ha un canvi de temps més brus del que pensàvem. I demà a la tarda podran caure alguns ruixats i les temperatures cauran en picat. Després en parlarem. Però avui no. Avui tot continua tot igual. I ara, abans de començar, recordem qui fa aquest programa, les sots direccions Jordi Bartomeus, a la producció la Raquel Prat i a la redacció l'Estela Busoms i l'Oriol Clavell, el tècnic de so Ivan López. I la musiqueta aquesta fantàstica de Sergei Prokofiev. Comencem. Avui volem parlar de la diada, com ja hem esmetat. Una diada que té tots els números per aparèixer als llibres d'història per la massiva manifestació convocada per aquesta tarda. I tenim dos convidats. Els convidats són l'historiador Manel Risques i Àngels Folch, membre del secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana. Oriol, què ens pots dir? Molt bon dia, Alfred. Manel Risques, professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, ha escrit diversos llibres. Entre ells, destaca el Premi Ciutat de Barcelona pel llibre El Govern Civil de Barcelona al segle XIX. Però avui parlarem més d'un altre llibre, el que va escriure juntament amb David Ballester i en Jaume Sobraqués. que es diu El triomf de la memòria, la manifestació de l'11 de setembre de 1977, on s'analitza aquell dia històric i les seves conseqüències per Catalunya. També Premi Nacional de Patrimoni Cultural per l'exposició Les Presons de Franco i, recentment, el seu darrer llibre és l'Estat a Barcelona. Aquí tenim precisament els dos llibres, El triomf de la memòria, de David Ballester, Manel Risques, Corbella, que el tenim al costat. Bon dia, senyor Manel Risques. Bon dia. I de Jaume Sobreques i Callicó. I també tenim l'altre llibre, L'estat a Barcelona, Ordre Públic i Governadors Civils, de Manel Risques i Corbella. Aquí també ens acompanya l'Àngels Folk, de qui podem dir que fins ara era mestre de primària, perquè s'ha jubilat just ara, el 29 de juny, i és membre del comitè executiu de l'Assemblea Nacional Catalana. I ja com a estudiant, el 1971 va participar en la sessió fundacional d'aquesta assemblea, on també ha participat en l'organització dels 10.000 a Brussel·les, el 7 de març del 2009. L'Àngels es defineix com un activista que treballa i treballarà per defensar els drets individuals i col·lectius, els drets humans i els drets dels pobles. Bon dia, Àngels. Bon dia. Doncs vinga, comencem. No perdem més temps, que avui tenim poca estoneta i volem aprofitar-la segon rere segon. Abans d'entrar en matèria hem volgut fer un petit experiment. Això sí, sense cap aspiració científica. El nostre company, l'Oriol, que ara ens comentava aquestes dades de vostès... ha sortit al carrer per fer una petita enquesta. Hem preguntat als vianants, d'aquí mateix, a la travessera de les Corts de Barcelona, a veure si saben avui què commemorem. No te lo puedo decir. La verdad es que sé que yo no soy de aquí, de Cataluña, soy de Almería. Llevo bastantes años en Cataluña, pero sé que es la diada en la mano. Això t'ho dirà ell millor que jo. La festa nacional de Cataluña en record de la derrota ante el Borbo. Això és lo trist. De quin any? De 1714. Que se celebra. No, ni idea. No, no, no. La Diada, no? O algo así. La Diada, la Diada. Ah, Diada. La Diada. Dependència de Catalunya, no? Dependència, no? Hombre, l'aniversari, l'11, el dia de Catalunya. Bé, lògicament és una mostra que no és representativa. Hem sortit al carrer fa una estona i ho hem preguntat, però no és representativa, sens dubte. És curiosa, per això, les respostes d'algunes persones que ja porten anys a Catalunya encara no saben què passa avui. És curiós, veritat? Anem a veure, anem a entrar en matèria. Can Manel Risques expliqui quin és l'origen de la celebració de l'11 de setembre. Entenedorament, molts ho sabem, però molts altres no ho saben. L'origen es remunta a la jornada de l'11 setembre 1714. Es commemora aquesta jornada amb la resistència que es va oferir a Barcelona davant del setge borbònic en el context de la guerra. va començar a ser recuperada a finals del segle XIX per l'incipient catalanisme polític com el moment que podia identificar una voluntat de resistència davant de l'opció centralista de l'estat espanyol. una voluntat de resistència, de crítica, de qüestionar l'ordenació d'aquest estat. I comença d'aquesta forma i comença també a tenir de manera bastant immediata ja a partir del 1901-1902 d'un sentiment identitari d'alguns dels convocants, dels que inicien aquesta diada. A partir d'aquí, l'11 de setembre, hem tingut sempre un caràcter reivindicatiu, hem tingut sempre un caràcter d'afirmació que s'ha anat nacionalitzant, per dir-ho així, que s'ha anat estenent. Primer eren convocatòries molt minoritàries. Es comencen a fer més massives a la mesura en què es va estenent la participació de sectors socials. Per exemple, a partir del 1905, quan un sindicat, el CATS, hi dona suport. part del sindicalisme obret també s'hi començarà a afegir, es va nacionalitzant i va prenent formes diferents també, partint d'aquestes dues realitats que he dit abans, d'aquest contingut crític, d'aquesta voluntat d'afirmació nacional, en funció de les circumstàncies històriques. Arriba la Guerra Civil, el franquisme... Per exemple, durant la Guerra Civil té un fort contingut antifeixista i es defineix com una jornada antifeixista. Ara parlarem també de les orientacions... diverses que han tingut les manifestacions que s'han celebrat a Catalunya, a Barcelona concretament, des de l'any 1976, perquè han anat variant una miqueta les finalitats des de l'estat. Ara en parlarem, ara hi arribarem. Sap si hi ha algun altre cas al món en què també es commemori una derrota? És que jo crec que no es commemora una derrota. El sentit no és commemorar una derrota. El sentit surt com un homenatge als resistents davant d'unes tropes que superaven de manera extraordinària el nombre de resistents i surt com un homenatge a aquests resistents i als valors que podien representar. El valor era la defensa d'una ordenació de l'Estat del manteniment de les institucions pròpies de Catalunya. Jo crec que... Per tant, hem d'eliminar el pensament que commemorem una derrota, sinó que és la resistència que va posar el poble davant de la invasora. perquè és clar, commemorar una derrota és masoquista no se li acudiria a ningú que anem a commemorar una derrota el commemorem surt com un homenatge als resistents i a partir d'aquí evoluciona i per tant és aquest sentit de defensar els valors d'aquests resistents que es van que es van materialitzant de forma diferent al llarg del temps, perquè lògicament no és el mateix al final del segle XIX que el segle XX o XXI. I no és el mateix fa 20 anys que ara. Exactament. Ha quedat molt clar. Àngels Folch, com s'estan vivint les últimes hores prèvies a la gran manifestació? Doncs amb molta il·lusió, amb molta energia, és a dir que notem que l'energia va fluint i que cada vegada estem tots més contents, més engrescats i a la vegada també intentem mantenir la tranquil·litat i la sanitat perquè en moments d'aquests sempre és necessari. El seny. Repassem altres diades i grans manifestacions històriques. La famosa de l'11 de setembre de 1976, la primera després de la mort de Franco a Sant Boi de Llobregat. Es va fer a Sant Boi, lògicament. Es calcula que es va reunir unes més o menys 100.000 o més de 100.000 persones. Potser la més coneguda per tots els que ja tenim una miqueta un abat, la de l'11 de setembre de 1977. Aquesta jo personalment la recordo com... Una administració que no s'ha pogut superar, no potser amb nombre de persones, sinó pel que significava, no? Me'n recordo, van venir autocars, van venir els meus tiets que vivien al mes nou, és a dir, tothom venia, no? Tothom venia de Barcelona a una gran administració de la transició. Un milió de persones, es va dir oficialment, ja hi havia aleshores un ball de xifres. El recut de les hores, per cert, va ser relativament similar al d'avui, no? Em penso, el del 1977, relativament similar. Aquella va ser una passada. I no sé per què relaciono aquella manifestació, potser perquè llavors em vaig aficionar a escoltar una sardana que la vaig relacionar amb aquesta diada. Segur que la coneixeu. I que, des del punt de vista musical, és realment preciosa. Escoltem-ho una miqueta. Jo recomano a tots aquells que no la coneguin que l'escoltin perquè està ple de melodies. Són moltes melodies, molt agradables, molt ben fetes. Una sardana realment que la recomano a tothom que no la conegui és el Saltiró de la Cardina, per cert. de la natura, precisament, la cardina és un ocellet. Continuem. Manifestació del 10 de juliol del 2010, convocada per l'Òmnium Cultural amb el suport de més de 1.500 entitats contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Ha estat fins ara la manifestació més gran que ha acollit Catalunya. Un milió i mig de persones, segons Òmnium, 1,1 milions segons la Guàrdia Urbana. Es van mobilitzar pel centre de Barcelona, per tant, una quantitat de gent increïble. Els anàlisis dels lemes, el 1977, llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, va ser com una mena d'aglutinador de moltes faccions del catalanisme. El 2010, però, som una nació, nosaltres decidim, i ara, el 2012, Catalunya, nou estat d'Europa. Per tant, potser la del 1977 era més aglutinadora, més tot tipus de tendències, mentre que la del 2012 potser alguns no ho veuen tan clar perquè és més concreta en els seus objectius. No ho sé, és una pregunta que us faig. Qui respongui qui vulgui. Començo a parlar de 1977. Jo crec que hi ha una diferència molt important entre els dos moments. 1977 era un moment d'eufòria absoluta amb la construcció d'un nou estat democràtic. Sortíem d'unes eleccions... Unes eleccions que Catalunya van guanyar les forces antifranquistes plenament, la suma de vots va suposar una veritable ruptura amb el passat, això permetia pensar que Catalunya podia anar a tenir un estatut d'autonomia molt potent, i aquí hi ha la intervenció de l'Estat per intentar que aquest estatut d'autonomia fos molt més descafeinat del que es pretenia. La manifestació va respondre aquesta voluntat que es volia un estatut d'autonomia molt potent i que la proposta simplement de règim especial per a les províncies catalanes que pretenia el govern no pogués funcionar. Ara estem en un moment diferent. Estem en un moment d'una crisi social molt forta estem en un moment en què la sobirania dels estats està molt més limitada per tota una sèrie de poders i per tot un context europeu, i estem en un moment en què l'articulació, la relació de Catalunya amb l'estat espanyol està... s'ha deteriorat d'una manera extraordinària i en aquest context jo entenc que afavoreix aquesta nova aquesta més predominant deriva independentista que està prenent Àngels, alguna cosa a afegir? Sí, jo potser vaig viure aquella i estic vivint aquesta i és una percepció subjectiva evidentment Però jo diria que no comparteixo massa la diferència aquesta que deies, que potser que ella era més aglutinadora, perquè estic segura que, com qualsevol convocatòria, diguem-ne, massiva, sempre hi ha, és a dir, no es comparteix al 100%, sempre, tot sempre. Vull dir, jo penso que al 77 també hi duria ser. I jo penso que hi ha una diferència... Ara, jo penso que en aquest moment és com molt més sentida que no pas el que podia ser aleshores. És a dir, ara tenim com una consciència molt més forta que realment estem... ens estem jugant moltes coses, moltes coses. Han passat 35 anys. I la gent, tota la gent que, clar, jo dic que segurament potser és subjectiu això, però aquest matí ha estat rebent correus, la gent té una sensació que realment estem en un moment històric. En aquell moment, diguem, de la dictadura ja... Clar, potser si hagués passat més abans de la dictadura, potser hagués estat diferent, però jo penso que això hi ha de pesar. D'acord, d'acord. Fem res, una petita pausa, perquè tenim ara mateix una connexió per saber com va l'ofrena floral, el monument de Rafael de Casanovas, i connectem concretament amb Montse Hidalgo i Joan Antoni Calderón. Endavant, sisplau. Bon dia, doncs va amb molta llum, molta il·lusió i com acostumen a passar cada any amb associacions, partits, institucions fent les ofrenes florals corresponents. Ara és el torn precisament dels castellers de la Vila de Gràcia que acaben de fer un pilar com és tradicional poc abans de depositar el seu ram de flors. Les novetats d'aquest any les hem pogut veure fa uns instants perquè el partit Plataforma per Catalunya ha participat per primera vegada en aquesta ofrena floral. Un acte on avui estem veient moltes senyeres, moltes banderes estelades, samarretes... La veritat és que enguany aquest acte és una mica més festiu i una mica més reivindicatiu, però també és el preludi de la manifestació convocada per aquesta tarda. S'hi han referit les principals autoritats que han participat en la ofrena floral. amb les institucions. Han estat els més matiners, poc després de les 9 del matí. Ho feia el govern de la Generalitat en ple. El conseller Felip Puig, el conseller d'Interior, s'ha referit precisament a la manifestació d'avui i ha garantit la seguretat al llarg del recorregut. És necessari perquè tot funcioni adequadament i sobretot perquè la gent tingui la percepció que aquest és un país on la convivència i on l'expressió de la diversitat es pot fer sempre amb les regles de la democràcia. Per tant, tant la Guàrdia Urbana amb els temes de trànsit com Mossos d'Esquadra amb temes de seguretat estem preparats per facilitar que tothom pugui sortir al carrer en plena llibertat. Preparats per la participació que es preveu massiva aquesta tarda, la manifestació, i aquesta oferenda floral que també està sent força concorreguda. La veritat és que el cercle, el cordó policial, és bastant ample. Les persones que ho vulguin veure de prop els costarà una mica perquè hi ha una gran àrea de seguretat, perquè puguin anar desfilant associacions, entitats, grups de tota mena, com ara, per exemple, serà el torn d'un altre partit polític, Esquerra Republicana de Catalunya, que farà l'ofrena floral al monument de Rafael Casanova. Bé, doncs ja tenim aquesta primera connexió, després en farem una altra i continuem abans de la petita desconnexió d'ahir 27 fent alguna pregunta més als nostres convidats. Anem a veure. Sempre s'ha dit que els polítics de la transició eren grans estadistes i que estaven molt compromesos amb el servei de la societat. Per exemple, un dels redactors de la Constitució, el gran Jordi Solatura. Podem parlar d'un canvi en la manera de fer política de fa 30 anys, ara? Sí, jo crec que sí que hi ha un canvi. Sense cap voluntat de mitificar la transició, que es va fer com es va fer, però sí que hi havia una diferència molt important i que és que la política en aquell moment no estava burocratitzada. en aquest sentit, era una política molt més sentida, molt més treballada, molt més elaborada, molt més ideològica, fins i tot, amb un aspecte positiu del terme, no ideologitzada, i els polítics que sortien venien de tota una tradició anterior, d'una pràctica anterior, i, evidentment, això ha canviat, perquè el món de la política ha canviat, suposat. El juny, un sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió, el CEO, revelava que el 51% dels catalans votaria sí a la independència si es fes un referèndum. Per cert, avui ha sortit també unes altres contrastants... varien molt poc, de fet. Penso que era el 49,5% a favor de la independència i el 21 o 22% en contra. Per primera vegada, més de la meitat, per tant, dels catalans votarien a favor de l'estat propi. Veuen viable la consulta ara o encara no és el moment? Abans de contestar-te això, si em permets fer-hi una precisió aquí. Endavant. I és que sempre que es donen aquestes dades es dona la xifra aquesta, eh? Un 51% de la població votaria sí. Però és que aquí el que ens interessa saber no és quin tant percent de la població votaria sí, sinó quin tant percent dels que anirien a votar votarien sí. Ara en parlarem d'això. Estàs escoltant la xarxa. Propostes en xarxa. Aquest 2012 fa 100 anys del naixement de quatre escriptors, Avelí Artí Gener, Josep Ferreter Mora, Pere Caldés i Joan Sales. En motiu d'aquesta commemoració s'ha creat l'exposició itinerant Escriure en temps difícils, que ens parla de la vida i obra d'aquests quatre escriptors intel·lectuals catalans nascuts el 1912 i que van assolir la seva màxima projecció entre els anys 60 i els anys 90. Escriure en temps difícils es pot veure aquests dies i fins al 23 de setembre al Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona. Oriol Puig, la xarxa. Música en xarxa. Fins demà! tot un món al teu amàs. La nit caurà, la nit caurà, la nit caurà i desplegaràs un somni dolç i atrotinat dels saltadors que salten salts i fins demà, i fins demà i a fora hi bufa un vent mensual. La recepta de la cuina de carbó. Pannacota. Necessitarem mig litre de nata líquida per muntar, la del 35% de matèria grassa, 150 grams de sucre, 4 fulls de gelatina neutra, mitja veina de vainilla i ja està. Posem en remull la gelatina amb aigua freda durant uns 5 minuts aproximadament. En un cassó, feu bullir la nata amb el sucre i la veina de vainilla oberta i rascada. Quan trenqui el bull, apagueu el foc i disoleu-hi les fulles de gelatina escorregudes i ja tendres. Remeneu i es desfaran. Ho colem i ja està. Ho repartim dins motlles individuals i ho deixem refredar a la nevera, ben tapat, durant 3 o 4 hores o d'avui per demà. I ja ho teniu. La podeu servir acompanyada amb salsa de maduixes, amb mel, amb xocolata o amb res, Bonicíssima. La xarxa. De 10 del matí a 1 del migdia, picó.cat. Un programa optimista, teràpia pura contra la preocupació. Amb Alfred Rodríguez Picó. Són dos quarts en punt d'11 i anem a continuar aquesta entrevista amb l'historiador Manel Risques i Àngels Folk, membre del secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana. Estàvem parlant amb l'Àngels, que l'hem hagut d'allà per la desconexió, sobre els tant percents a favor de l'independentisme, en contra, endavant Àngels. Sí, no, deia que cal fer l'extrapolació, perquè si hi ha un 70% de ciutadans que la mateixa enquesta diu que aniran a votar, i per tant un 30% que no, aquest 51% s'ha d'aplicar sobre aquest 70%. I això voldria dir que, segons l'última enquesta, gairebé un 71% votaria que sí. És molt diferent. És que els números es poden manipular, poden... Es poden donar unes dades o unes altres. I jo penso que és important perquè és molt diferent que et diguin el 71% de la població que votarà, dels votants, votarà que sí, que no pel 51. El 51 ja és majoria, però és que el 71% és una majoria claparadora. Si tenim en compte les votacions d'aquests últims anys... per qualsevol contesa electoral, és a dir, quin partit de Catalunya, de l'estat espanyol, ha arribat al govern amb un tant percent tan alt de vots. Ha quedat clar. Fins a quin punt la crisi ha alimentat l'independentisme, que també és un component econòmic, a banda del cultural, que és més present que mai? Bé, segur... Segur que hi ha ajudat, hi ha contribuït, és normal que sigui així, perquè de fet tots els factors que intervenen en la vida diària de la societat estan interrelacionats i, per tant, per exemple, el dilema de si què és primer o què és més important, si l'alliberament nacional o si la qüestió social, per mi és un fals dilema. Per mi les dues coses, ens agradi o no, estan íntimament relacionades. És a dir, a Catalunya en aquests moments no és possible resoldre mínimament la crisi, que és una crisi global, mundial, no és només de Catalunya, però va lligada amb això. És a dir, que en tant que siguem capaços de resoldre la qüestió nacional, doncs també tindrem més eines per resoldre l'altre, i al revés. D'acord. Una pregunta que algunes persones es fan, ens fem, i que us voldria compartir a veure què és el que opineu, i em direu si anem equivocats o no, o si és un... En fi, parlem-ne. Cada cop està menys lluny o més a prop la possible independència de Catalunya. Pot faltar X temps, és igual que sigui. Per tant, ens comencem a preguntar, bé, d'acord, independència, però per què no comencem a parlar de l'estructura? de l'estat que tindríem, és a dir, les lleis, les lleis que afectarien a la societat, perquè, esclar, estic exagerant, eh?, si tinguéssim un estat català, que tinguéssim unes lleis restringides cap a la societat, doncs amb restriccions socials, etcètera, etcètera, o alguns es preguntarien, a veure, potser estaven millor abans que no ara, amb un govern espanyol però amb unes lleis més obertes, estic dient, eh?, estic exagerant, eh?, la situació. Què contesteu amb això? A veure, jo penso que és fàcil de respondre. La primera resposta seria dir, a veure, en la situació en què estem ara, és a dir que formem part d'un estat que és l'estat espanyol i que els mitjans estatals que ens arriben posen d'evidència, diguem-ne, quina concepció té aquest estat espanyol de totes aquestes qüestions que estàs posant damunt de la taula. de la democràcia, de la solidaritat, dels drets socials, etcètera, etcètera. I que Catalunya penso que no cal que ho demostrem, vull dir que portem una tradició llarguíssima d'això, que tenim, diguem-ne, com arrelat a la pell el pacte, el diàleg, la preocupació pels drets socials, que jo penso que és una cosa que ens ve d'antic. i que el nou estat, això que deies, hauríem de treballar-hi, hi ha gent que hi està treballant, hi ha molta gent que hi està treballant, el que passa que la feina que estem, el que intentem construir és una feina ingent i ens l'hem de repartir, cada escola ha de tenir el seu paper. I a l'Assemblea Nacional, tot i que també ho treballem, diguem-ne, ara en aquests moments tenim una altra prioritat, però si està treballant. Molt bé, queda clar alguna cosa a afegir? Sí, jo només voldria afegir que suposo que dependrà de, que està en relació al sistema democràtic que inevitablement va associat a tota proposta d'independència. Sense un contingut radicalment democràtic no crec que es pugui plantejar una sortida cap a la independència ni cap a enlloc a hores d'ara. I llavors això depèn de la correlació de forces. De la correlació de forces que hi hagi, de les opcions polítiques que siguin. Jo només voldria matisar una qüestió, i és que sí, la relació i la política de l'estat espanyol en aquests moments és una política absolutament nefasta en termes nacionals catalans i en termes socials. Però també vull dir que la política del govern català en termes socials és absolutament nefasta, amb les retallades que està aplicant en l'àmbit de l'educació, de la sanitat i d'aquests drets socials. I a mi m'agradaria que fos veritat aquesta preocupació per drets socials que puguin haver-hi, perquè la pràctica que s'està tenint a hores d'ara no va per aquí. Sembla que Àngels vol contestar. Sí, només tinc una cosa, que això que acabes de dir és que està absolutament... Aquesta conclusió en aquests moments, tenint en compte la situació d'espoli fiscal que té Catalunya, és que no podem fer cap afirmació al respecte. És evident que en 16.000 milions d'euros més o menys, segurament les retallades que... s'han hagut de fer a Catalunya, segurament no haurien estat aquestes. No sé quines haurien estat, però aquestes segurament que no, perquè amb 16.000 milions d'euros les coses que es poden fer són bastant importants. Això ens donaria per un debat llarg i molt interessant, però hem d'acabar. I per acabar, Catalunya rep cada any milions de turistes. Avui seran molts els que hi veuran sorpresos la mobilització d'aquesta tarda. Com els podem explicar, senzillament, amb tres arguments, però molt ràpidament, per què s'han ajuntat tantes persones? Sí, per dignitat, per democràcia i per defensar la nostra llibertat. Jo crec que és explicar-los-hi que és una afirmació nacional de Catalunya que és una jornada reivindicativa, festiva, que marca una perspectiva més en aquests moments, marca una possible perspectiva de futur. Molt bé. Doncs bé, hem d'acabar. Ens diuen que tenim ja la connexió següent. Ens sap molt greu, eh? Però és així. Ens agradaria molt estar força estona parlant amb vostès, amb l'historiador Manel Risques i amb Angels Folch, membre del secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana. De veritat, moltes gràcies per compartir aquesta estoneta, per clarificar-nos algunes cosetes, però els hem de tornar a portar aquí, eh? I ben aviat, eh? Doncs això esperem i gràcies per oblidar-nos. Moltes gràcies. No, no, gràcies a vostès. I ara tenim una altra connexió Una altra connexió amb els nostres companys, la Montse Hidalgo i en Joan Antoni Calderón, que estan, doncs, que estan, doncs bé, amb l'ofrena, no?, amb l'ofrena floral, monument de Rafael Casanova, i per tant, si els tenim a punt, doncs connectem amb ells. Endavant, sisplau. Bon dia. Doncs sentim una vegada més als segadors un acte simbòlic que es repeteix cada cinc minuts aquí a les ofrenes florals a qui fou consellent cap de la ciutat de Barcelona. És el torn ara mateix de Convergència Democràtica de Catalunya i d'Unió Democràtica de Catalunya que acudeixen plegats a aquesta ofrena floral, acompanyats també de membres del Partit Nacionalista Basc. Hem pogut sentir ara fa uns instants alguns crits d'independència. comencen a soventejar aquest tipus de crits. Ja els hem sentit abans quan han fet l'ofrena floral altres associacions i partits com Esquerra Republicana de Catalunya. La veritat és que avui és una jornada en la que totes les autoritats polítics que expressen la seva opinió, acaben assenyalant que és una jornada històrica. Està tothom molt pendent de la manifestació que preveuen massiva per aquesta mateixa tarda i que preveuen també sense cap mena d'incidents. Imagino que podeu sentir ara una altra vegada aquests crits d'independència que s'han sentit en acabar el cant dels segadors. Entre les novetats d'aquesta jornada ens hem de citar nosaltres mateixos perquè la xarxa ha fet la seva primera ofrena floral, en tant que Corporació de Mitjans Locals, el director general de l'Agència de Comunicació Local, Rafel de Ribot, precisament feia referència a la jornada històrica d'aquesta Diada Nacional de Catalunya. Sens dubte que tota la prèvia d'aquests dies ens demostra que hi ha un nivell d'activació per part de la ciutadania, no la política, sinó la pròpia ciutadania. Jo vinguent cap aquí veia el nombre incontable de senyeres que hi havia a les balconades dels carrers de Barcelona. Això vol dir alguna cosa i per tant segur que parlarem avui d'una jornada històrica. Jornada històrica, moltes senyeres, moltes estelades, aquí al peu del monument a Rafel de Casanova, que com podeu imaginar és ara un punt de concentració, un punt de notícia en aquesta Diada Nacional de Catalunya, el primer acte oficial d'aquest 11 de setembre, mentre continuem sentint de fons De fet, el públic està bastant juny, molt lluny d'on es troba aquest monument, però els crits tornen a escoltar-se, tornen a sentir-se, a fer-se sentir aquí el monument a Rafael Casanova. Moltes gràcies, Montse Hidalgo i Joan Antoni Calderón. Continuarem en contacte amb vosaltres al llarg del matí, a través dels diversos espais que la xarxa anirà oferint. Humor, il·lusió, entusiasme i compromís amb l'oigència. A la xarxa fem ingredients de primera qualitat. De dilluns a divendres, de 10 del matí a 1 del migdia, pitó.cat. Què llegim amb Ricard Ruiz? Bé, ens queden pocs minutets per acabar el programa. A les 11 menys dos minuts l'hem d'acabar, però avui és dimarts i a aquesta hora sempre tindrem, ja vam tenir la samba passada, en Ricard Ruiz Garzón, especialista en literatura. En sap un munt i una miqueta més, fins i tot, de llibres. I per tant, estem molt contents que hagis vingut avui amb la Diada Nacional de Catalunya. Igualment, no és un dia per deixar de llegir, sinó al contrari, avui llegirem moltes coses sobre aquest dia i podem llegir moltes coses al voltant dels temes del dia, també. Doncs anem a veure què ens expliques. Tu mateix. Començarem com cada setmana, ja sabeu que des de la setmana passada vam començar a decidir que faríem un protagonista, un personatge, el protagonista de la setmana, després un espai de la setmana i finalment un tema de la setmana lligat una mica a l'actualitat, però no necessàriament que els llibres hagin de ser de contingut, de vegades seran no ficció, però de vegades seran també ficció. En un dia com avui segurament ja us podré imaginar que les coses estan molt marcades per l'actualitat i, per tant, a l'hora de triar el protagonista de la setmana, ràpidament amb la música ja ens situarem. No sé si la coneixies aquesta, però és una curiosa versió que van fer els Manel del Common People dels Palps, una cançó mítica, i és la gent normal. Ara l'he reconegut, ara que ho has dit. Ara, quan comença a sonar, la gent que no l'havia sentit mai diu, però a mi em sona aquesta tonada. Jo ho conec, el famós common people d'Espalp. Doncs és la gent normal. I per què hem posat la gent normal en versió catalana avui? Doncs perquè si hem de triar un protagonista, una persona, avui hem d'anar de col·lectius i, per tant, el protagonista de la setmana és el poble català. És a dir, la gent de Catalunya en el seu conjunt. Avui és el dia de tota la gent de Catalunya i jo crec que més enllà de signes polítics, més enllà d'opinions, jo crec que qualsevol persona de Catalunya avui ha de sentir que és el seu dia, no? També és veritat, però, que el poble de Catalunya en un dia com avui té una significació especial i, per tant, et porto més que un llibre, de fet, n'he portat dos, t'havia portat un i ara dos, ja els comentarem, però te'ls porto amb una reflexió, una reflexió curiosa. De llibres sobre el dia de la independència de Catalunya, més o menys històrics, més o menys de futur, més o menys de reflexió, n'hi ha molts, fa anys que en surten moltíssims, continuen sortint de molts, Però una cosa que està passant aquests dies és que entre aquestes novetats hi ha moltes ficcions, és a dir, moltes novel·les, moltes trames inventades, més o menys per semblants, sobre el fet de la independència. I això és curiós, perquè no sé si tu estaràs d'acord o no, jo crec que la ficció hi aporta un plus, hi aporta alguna cosa diferent. I he estat rubien bastant sobre què podria ser, no sé si tens alguna idea tu possible, sobre què pot aportar el fet de fer novel·les sobre la independència en comptes de fer llibres de no ficció. Estic recordant ara d'una novel·la que vaig llegir fa uns 4 o 5 anys de ficció, però que parlava de la Catalunya de l'any 2000... Ah, no me'n recordo, 2040 o 2050, era una novel·leta simpàtica. i que parlava també del Barça d'aquell any, i que, per cert, el Mar del Madrid em sembla que estava segona bé. Ja va bé, ja va bé, ja va bé, perquè precisament jo crec que és això el que aporta aquest tipus de ficció, de novel·lística, que és com s'arriba a la gent de tota la vida. S'arriba més fent reflexions o explicant històries, explicant històries. I com s'expliquen històries? Apel·lant als sentiments, i avui és un dia de sentiments. Avui és un dia, també, que molta gent voldrà raonar i que voldrà reflexionar-hi, però és un dia de sentiments. Per tant, les novel·les estan aportant sentiments. Hi ha dues novel·les que han triat entre les que han sortit aquests dies, potser dues de les més significatives. Una és Tres en ratlla, del Santi Baró, un escriptor ja conegut des de fa bastants anys, ha fet molts llibres, sobretot ha fet molta novel·lística juvenil, i aquest 3 en ratlla l'ha publicat Rosa dels Vents, i el sottsítol és molt clar, tot i que t'aclareix a dalt que és una novel·la, diu, avui és el dia de la independència de Catalunya. Per tant, és una novel·la, que transcorren 24 hores. És una novel·la que està escrita en capítols molt breus, gairebé cinematogràfic, com si fos una mica telefilm, en aquest sentit, de dir, anem a imaginar que avui és el dia, com serien les coses. I va passant, doncs, des del president de la Generalitat fins a qui hi hagi en aquell moment, perquè són personatges inventats, doncs, a la delegació del govern a Barcelona... Això és ara o és un futur o és un ara estètic o... No l'acaba de situar, tot i que és un futur molt immediat. I hi ha algunes connexions, diguéssim, d'aquestes que fa, que a mi m'han semblat una miqueta, diguem-li, innocents. Entre elles, per exemple, com es planteja el president dels Estats Units la seva intervenció en tot això, és a dir, es programa Independència de Catalunya i hi ha una persona de Los Angeles que és el contacte, diguéssim, del president dels Estats Units per als afers que tinguin a veure amb Catalunya, que ja és bastant... Curiós que hi hagi una persona determinada per això, i el president té unes intervencions que dius, home, ni en el millor dels somnis del món ideal serien aquestes les intervencions. Per dir-ho ben clar, la novel·la simpàtica té alguns moments que estan bé, però heu de saber que està molt marcada. És a dir, aquí els socialistes de Catalunya, per exemple, seria com si estiguessin a l'extrema dreta, gairebé. No ho diu així, però perquè ens entenem. És a dir... el més que s'apropa a una certa centralitat és això, tota la resta és, tothom és independentista, tothom està encantadíssim, i per dir-ho en una metàfora, en un símil, és com si un partit del Barça el retrasmerés Laporta i Rossell de Bracet. És a dir, una objectivitat no és el que li volíem demanar en aquesta novel·la. És una novel·la per convençuts, per gent que digui m'ho haig de passar bé perquè hi estic d'acord en tot i així em refermo encara més. En canvi, l'altre que et porto, el lliures o morts... Aquest és fet a quartamans, que en una novel·la de vegades això dona resultats, de vegades no. El Jaume Clotet i el David de Montserrat, dos periodistes. La portada és, no sé, enganxa. La portada és com èpica. Sí, recorda una novel·la dels anys... Seixantes o cinquantes així d'aventures. De fet, fixa't en les dues portades, que això és molt curiós, el del Sant Iberó Rosa dels Vents. És com una mica, una línia gairebé d'autoajuda, posen un sol allà a l'horitzó. Sí, un sol, el perfil d'una persona i el sol a contrallum. I després la bandera a Catalunya, òbviament. És molt apel·lant als sentiments. Aquí apel·lem a la història. I ja és tapadura, l'edició que ha fet columna d'aquest llibre, el Lliures o Morts, i vol tenir una presència, no? I és cert que la TEA, en aquest sentit, té una tesi històrica, una tesi històrica que aquests dies està bastant de moda, que és oblidem-nos una mica tant del Casanova i anem a parlar d'altres possibles herois. Recordeu que el llibre principal sobre això d'aquest trimestre, i és possible que de la temporada, ja ho parlarem, vindrà d'aquí un mes, que és el de l'Albert Sánchez Pinyol, el Victus, on decideix que la persona important és Villarroel i no Casanovas. Ja ho llegirem, ja veurem exactament per què. Home, sí, a més serà un llibre, ja ho sabeu, polèmic, perquè li ha sortit en castellà, diu ell. I que el Sánchez Pinyol escribirà en castellà amb un tema tan sensible, ja veurem exactament per què se'n parlarà i se'n parlarà molt. Però en Jaume Crotet i en David de Montserrat, aquest llibre de columna, fan una mica el mateix perquè, fixa't que Lliures o morts és el títol i el subtítol... Lliures o morts. Ja és molt també marcat, eh? El subtítol li diu La novel·la que et descobreix l'heroi oblidat del 1714. Ja tenim un altre heroi que s'ha oblidat. La novel·la històrica... Sí, sí, és una novel·la històrica ambientada precisament en aquella època i sobretot rescatant un personatge oblidat que és l'Armangol Amill, que ara és molt fàcil perquè ara vas a la Viquipèdia en català i està molt actualitzada. Crec que ho han fet els propis autors, segurament perquè surt el seu llibre en un dels últims llibres que n'ha parlat. Però és veritat que gairebé ningú sap qui és l'Hermán Golamill i que és una persona molt important que entre els segles XVII i XVIII va tenir un paper molt destacat lluitant primer aquí i després a fora com per adquirir, per assolir aquest paper d'heroi. Per tant, és una novel·la històrica centrada en un personatge que volem rescatar. És més seriós en aquest sentit que el llibre del Sant Ibaró, que és un llibre més... Si dèiem que era probablement com un telefilm, el del Santi Ibaró, que els telefilms es poden fer ben fets o mal fets. Aquest no està mal fet, eh? No ens equivoquem. Doncs aquest seria com si fos una superproducció històrica a nivell de Catalunya, no de Hollywood, una superproducció històrica i, per tant, en aquest sentit, crec que és un dels llibres importants sobre aquest tema. Lliures o morts. Molt bé. Doncs ja els tenim aquí. Lliures o morts i... Sant Ibaró, tres en ratlla, i que, per cert, que porta aquesta mena de faixa de color vermell al voltant a sota que es pot treure, que diu que és... Ah, de Muriel, de Muriel Casals, la presenta del cultural, ha fet una frase que diu, quan comenceu a llegir no podreu aturar-vos, com tampoc es poden aturar els esdeveniments que anar a la novel·la. Això referent al... En tot cas, hem conegut el protagonista de la setmana. Podem conèixer l'espai, si et sembla bé. Endavant tu mateix. La terra es plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, curinetes i turons. Potser tinc ànima, no ho sé, però el que sé de cert és que el teu cos s'entén. La terra és plana, ho sap tothom, el Quimi Portet, amb aquest estil, diguéssim, d'algunes obvietats que de vegades li agrada dir. Per què? Perquè l'espai protagonista, si el protagonista de la setmana era el poble de Catalunya, l'espai és la terra. La terra aquests dies també és molt important i sobre la terra de vegades es diuen moltes obvietats, com ens recorda el Quimi Portet. Però és curiós aquest concepte de la Terra, no? No sé si tu... És un concepte que tens molt a prop i a molta gent per la qual la Terra és molt important, però és molt difícil la definir. Què és la Terra? El lloc on has nascut? El lloc on has crescut? El lloc que sents com a Déu? Potser, per la meva professió, doncs més vessant paisagística, geogràfica, climàtica i potser no tan sentimental. Clar, doncs per aquí anava jo precisament. Jo crec que és molt interessant l'aportació que fas. perquè el llibre que us vull recomanar és un clàssic absolut, ja et vam dir que no sempre faríem novetats, no? Un clàssic que ha fet edicions del 1984, precisament de la col·lecció La Clàssica, que aquest és possible fins i tot que el coneguis, no? És La Terra de Mil Sola. La terra d'Emil Zola. Emil Zola, tothom sabrà, és el naturalista per excel·lència, i de tots els llibres naturalistes, aquest, la terra, és el que va suposar el sumum del naturalisme, fins i tot va provocar un manifest d'altra gent que va dir, home, potser ens estem passant allà d'això d'anar a buscar la cosa més baixa, més arran de terra, precisament, que fa que la gent actui d'una manera o d'una altra. És un llibre que forma part del segle narratiu que se'n diu dels Rugonma IV, que són molts llibres, aquest és el número 15, però és un dels més coneguts, i acaba de ser traduït, molt ben traduït, per cert, per l'Anna Maria Corredor. I què us diria, ens parla, per exemple, d'aquesta vessant que tu mencionaves, més de la terra que s'ha de treballar, la terra que depèn de les estacions climàtiques, es va veient com el canvi climàtic del temps afecta els personatges, i per tant és un cross de novel·la que, si us traieu de sobre els prejudicis de, ai, potser és massa realista, perquè l'Emil Zola té això, ai... Serà massa realista, segurament és una de les millors novel·les que haureu llegit d'aquesta època. Aquesta me la noto, eh? Vinga. I l'última, què portes? Doncs l'última és una... Si hem fet el protagonista i hem fet l'espai, doncs seria, en aquest cas, el tema de la setmana. Quin és el tema? La independència, però aquí hi he volgut jugar. Heu volgut jugar perquè us porto una novel·la negra, l'altre dia va ser el premi RBA de novel·la negra, i precisament RBA en castellà i prou en català han fet conegut aquí a Espanya un noruec que es diu Jo Nesbo, que té un llibre, Headhunters, que ara mateix està en cartellera com a pel·lícula. I aquesta pel·lícula, em direu que té a veure això amb la independència, aquest senyor és un senyor que roba obres d'art per tenir satisfeta la seva dona. Doncs bé, si heu vist la pel·lícula o heu llegit aquesta novel·la, que no és de la sèrie habitual dels inspectors d'autor, però és una molt bona novel·la, i us recomano Headhunters, doncs veureu que tot ho fa per aconseguir ser independent d'una banda, no vol tenir fills amb la seva dona. per mantenir-se, però al mateix temps que la seva dona no aconsegueix una total independència i depengui d'ell, perquè ell és baixet, fa un mes de 60, la seva dona és una noia espaterran i diu, jo l'he de tenir controlada perquè si no marxarà i jo estaré molt trist i tal. És una idea de la independència personal, és a dir, no com a col·lectiu, sinó què fem, què som capaços de fer i què som capaços de robar. en aquest cas, per intentar ser independents i fer independent la nostra gent. Déu-n'hi-do, un estil d'endiferents, eh? Sí, són, jo crec, no sé, dintre del tema d'avui, pensava que estaria bé que fos el més variat possible. Fantàstic, hem gaudit molt i, com sempre, de veritat, moltes gràcies, Ricard, que tindrem aquí cada setmana, hem d'acabar. Avui ja tenim molts actes, per tant, la Diada Nacional de Catalunya ens roba el temps, en el millor sentit de la paraula, i donem pas als nostres companys. Moltes gràcies per escoltar-nos. Demà estarem ja en l'horari normal, de 10 a 1. I gràcies en nom de tot l'equip, Jordi Bartomeu és la sotidirecció, la producció la Raquel Prat, la redacció Estela Busòms i Oriol Clavell, i el tècnic de so, Ivan López. Moltes gràcies i fins demà. Estàs escoltant la xarxa. Tots per tots. Solidaritat. L'organització humanitària Acció contra la Fam i la Federació Espanyola d'Hostaleria ha posat en marxa la tercera edició de la iniciativa Restaurants contra la Fam. Veurà la llum a nivell de tot l'estat espanyol entre el 15 de setembre i el 15 de novembre. John Sicilia és una de les persones que ha treballat darrere la campanya. El que fem és que restaurants solidaris s'afegeixin a la campanya... i posen alguns dels seus plats o menús com menús o plats solidaris, de manera que quan arriba un client de l'establiment si tria un d'aquests plats o menys, sap que està col·laborant amb la lluita contra la fam. L'objectiu de la iniciativa Restaurants contra la Fam no és altre que reduir les morts per desnutrició aguda donant tractaments nutricionals. Cada any més de 3 milions i mig de nens moren per causes relacionades amb la fam. A Catalunya, més d'una cinquantena de restaurants ja s'ha apuntat a la iniciativa que té de padrins enguany els famosos cuiners Mario Sandoval i el català Carles Gaig, reconeguts tots dos amb estrelles Michelin. Tenim molts exemples de restaurants que han volgut fer un valor afegit a la campanya amb la seva creativitat. Un d'aquests restaurants va ser la Cuinoteca, un establiment amb producte de mercat de Badalona que l'any passat, en la segona edició de la iniciativa, ja va fer un pas més enllà per involucraci. La Roser Badia, membre de l'equip, ens ho explica. Nosaltres l'any passat vam fer que tot el nostre menú fos solidari. Tot, de fet, tot el que es consumia en el restaurant era solidari. I el client participava en un 10%. L'any passat, com que estàvem molt conscienciats amb el que estava passant a la Banya d'Àfrica, el que vam fer va ser tot un menú africà, amb ingredients de l'Àfrica. Aquest any ja hem pensat en un plat típic filipí i un menú solidari, a més del menú habitual. La nostra filosofia és aquesta, no? En temps de crisi també tens que mirar perquè sí que nosaltres estem molt malament, però mirar també pels que estan encara pitjor que nosaltres. Des del 15 de setembre fins al 15 de novembre la campanya restarà activa. A més de triant el plat o menú solidari, es podrà col·laborar enviant un SMS amb la paraula FAM al 28010 o deixant un euro al restaurant en acabar l'àpat. Per a més informació podeu accedir al web www.restaurantescontralambre.org La xarxa 11 de setembre, la Diada Nacional. Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i la xarxa en emissió conjunta. Bon dia des del Parc de la Ciutadella, on ha de tenir lloc, com des de fa ja nou anys, l'acte institucional de la Generalitat i del Parlament de Catalunya per aquesta diada de l'11 de setembre. Un acte que ha de començar, segons les previsions, d'aquí a 30 minuts, d'aquí a mitja hora. Avui saludem de manera molt especial aquesta hora els oients de la xarxa, la plataforma multimèdia de la Diputació de Barcelona, que avui, juntament amb Catalunya Ràdio i amb Catalunya Informació, unim les nostres antenes en emissió conjunta en motiu de la transmissió d'aquest acte institucional. Aquest any, aquest 2012, les dues institucions principals d'aquest país, la Generalitat i el Parlament, que organitzen l'acte institucional, han volgut fer de la defensa de la llengua catalana l'eix vertebrador d'aquest acte, que, com us deia, començarà a dos quarts d'onze. El públic ja està arribant, ja, de fet, omple, copse, i ha ocupat totes les cadires disponibles. Es veuen moltíssimes estelades... aquí al Parc de la Ciutadella, i sembla que tot és a punt perquè comenci l'acte. Un any més, la direcció artística és de Joan Uller, a qui escoltàvem avui al matí de Catalunya Ràdio, ha donat algunes de les claus de l'acte. La conducció la farà la periodista Mònica Terribas. Per fer-vos un petit abans del que trobareu avui, sí que us puc dir que l'acte s'ha dissenyat una mica com si fos un programa que tindrà lectura de poemes, de textos d'autors catalans, combinat... amb peces musicals de diferents artistes. Cada any aquest acte institucional aprofita, ho sabeu, per homenatjar i recordar figures que són referents en la nostra cultura, motiu d'efemèrides que són destacades. Aquest 2012, aquest acte institucional recordarà Antoni Maria Alcubé, Xavier Montsalvatge, Eduard Tolrà, Els 50 anys de l'edició de la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Els 50 de la fundació d'edicions 62. 50 anys també de l'edició del llibre Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, entre d'altres, que ja us anirem desgranant i que podreu escoltar aquí en directe. També recordem un català universal que moria el febrer d'aquest any, Antoni Tàpies. Una de les seves obres emblemàtiques, esperit català, s'ha escollit com a imatge de la diada d'aquest any, com a imatge gràfica. És un gran tapís que presideix la tribuna des d'on es podrà seguir tot aquest acte. que presideix totes les acreditacions de premsa i de les persones convidades i persones que han de treballar avui aquí. Totes portem aquesta obra penjada del coll. Esperit català és una obra d'Antoni Tàpies de l'any 71. Quatre barres, les quatre ditades ensangonades, al peu de les quals podem veure en majúscules un Visca Catalunya. Però és una obra, com diuen els analistes de l'obra de Tàpies, que reprodueix... com si fos una mica un laberint paraules com llibertat, veritat, democràcia o cultura, que la converteixen en tota una declaració de drets. Un dels analistes de l'obra de Tàpies, que també és col·laborador de Catalunya Ràdio, Pere Gimferrer, ja escrivia l'any 74 sobre l'esperit català de Tàpies. dient que és una tela literalment coberta per una relació de paraules abstractes que defineixen els trets positius del caràcter català o aludeixen a institucions i lemes que en són el reflex. Aquesta és doncs la imatge gràfica de la diada d'aquest any. I també aquest 2012, l'honor del lliurament de la senyera en representació de tots els municipis de Catalunya la té el municipi de Capmany. un dels més afectats pel devastador foc d'aquest estiu. Se l'ha escollit perquè, a paraules del govern, simbolitza la lluita que molts municipis van haver d'alliurar contra el foc i la voluntat de tornar a començar després d'un foc que ho arrasa tot. Simbolitza, doncs, la lluita contra l'adversitat i la perseverança en voler tirar endavant. Al llarg d'aquest programa especial que hem començat ara i que acabarem als voltants de la una del migdia, les dues del migdia, anirem desgranant, parlarem amb l'alcalde de Capmany per poder saber com ha viscut aquest lliurement de la senyera. Neus Bonet, tenim amb nosaltres el conseller d'Economia Andreu Mascolell, que ha arribat ja aquí a la zona d'autoritats. Conseller, què n'espera d'avui? Home, ja crec que avui ha de ser un dia molt, molt massiu i de participació, de... de reivindicació nacional i a partir d'aquí continuarà una feina difícil Hola, quan vulgueu tenim un parell de persones per parlar amb el govern central per l'agenda del moment que l'agenda d'aquest govern és el pacte fiscal i per tant impulsarem aquesta agenda I això donarà força? Per descomptat, un 11 de setembre molt potent només pot donar força per qualsevol projecte que impliqui anar endavant. Conseller, gràcies i bona diada. Bona diada. Doncs aquí estan arribant ja les autoritats, han vist també el conseller de Sanitat, el portaveu del govern i secretari general de la presidència, Francesc Homs, també el conseller de Cultura, el conseller de Territori i Sostenibilitat, per tant, les autoritats que van ja arribant en aquestes primeres fileres, aquí al costat de la cascada, el parc de la ciutadella davant just de l'escenari, on estan acabant de fer ja els últims retocs, els últims preparatius, perquè d'aquí 25 minuts, si tot va bé, en punt, comenci aquest acte institucional. La veritat és que la primera part, la primera part de cadires reservades per les autoritats encara no s'ha un clar, però sí que és cert que la segona part, de seguida ens ho explicarà el nostre company, en Pere sí que s'ha omplert, el públic ha arribat més aviat, que tindrà la sort de poder seguir aquest acte asseguts. Doncs gràcies, no hem tingut ni temps de presentar la Carme Clèries, la nostra companya, que amb un micròfon sense fils és a peu de l'acte de la Ciutadella, com ho és també el que ara ens deia que també és a punt per parlar amb el públic, el nostre company de la xarxa, en Pere Sanz. Pere, bon dia. Bon dia. El parc de la ciutadella davant de l'escenari ja és ple, pràcticament ple de gom a gom. A dos quarts s'han obert les portes al públic i la veritat és que quan passava un quart ja pràcticament s'ha omplert aquestes 1.800 cadires habilitades per veure aquest acte institucional. La mateixa quantitat, 1.800 cadires... de l'any passat. Hem pogut veure fins i tot corredisses de gent per aconseguir un bon lloc, que és a dir, premi pels més ràpids i més matiners aquest 11 de setembre. Enguant l'escenari, recordem, s'ha girat respecte de l'any passat. Si mirem la glorieta central del Parc de la Ciutadella, ara l'escenari queda més cap a la dreta. La raó, la petició mateixa del president de la Generalitat, Artur Mas, per aprofitar més l'ombra per al públic. El sol avui és important, tot i que alguns núvols ajuden a fer més suportable aquesta jornada i la gent també va aprofitant els tríptics situats a les cadires per superar aquesta calor. I ja estem veient moviments d'avantar-se de la gent. Públic divers, preparat amb barrets, amb senyeres, amb estelades... Si us sembla, per copsar una mica la veu i l'opinió del públic que ha arribat a aquest acte institucional, parlem amb algunes de les persones que ja estan assegudes. Hola, bon dia. Hola, bon dia. És el primer any que ve en aquest acte? No, cada any ens acostem. Ha vingut amb els seus dos fills, no? Sí, sí, ja que ensenyar-los al país els colors que han de sentir tota la seva vida. Pensa que és una jornada important avui? Sí, avui sí, avui especialment és un dia molt important i espero que tota Catalunya faci so del que volem i del que desitgem. És l'opinió d'un dels assistents en aquest acte aquí al Parc de la Ciutadania. També tenim altres persones que han vingut. Vostè sí que no ha pogut aconseguir una cadira. No, massa tard per arribar a agafar una cadira. És el primer any que ve vostè en aquest acte institucional? Hem vingut, hem vingut. Sempre que hem pogut hem vingut, eh? Sempre. Què espera d'aquesta jornada? És el dia clau. És el dia clau. Avui tenim la clau per obrir un pany que està tancat i que mai s'obrirà si no s'obre avui. Avui és el determinant, sobretot per la gent que ja tenim una edat determinada, jo als 63, si avui no s'obre aquest pany tancat. Jo suposo que ja m'aniré al cel o a l'hivern i no veré el que és Catalunya lliure. Són les opinions de la gent, aquesta gent que ha arribat al Parc de la Ciutadella per veure aquest acte institucional d'aquesta diada. Molt bé, Pere, doncs n'estarem pendents, com també, per cert, aprofitar per recordar que no només s'ha obert el Parc de la Ciutadella, tot el públic que vulgui assistir, seguir en directe i que pugui, clar. l'acte institucional, sinó que també avui és una jornada de portes obertes tant al Palau de la Generalitat com al Parlament des de les 10 d'aquest matí i fins a les 6 d'aquesta tarda. La d'avui és, ara ho deia aquest oient, aquesta persona que és un dia clau, la d'avui és una jornada molt participativa, almenys aquesta és la previsió festiva de compromís, una diada que no deixarà indiferent ningú. Martí Ferrero, bon dia. Neus, bon dia. Què tal? Doncs mira, aquí a l'estudi, seguint les evolucions de la diada i pendents del començament de l'acte institucional que retransmetem en directe a través de Catalunya Ràdio. I avui és un dia, Martí, per felicitar-te a tu i a tots els oients de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Catalunya Informació celebra avui els seus 20 anys d'existència. I tu hi tens molt a veure perquè tu vas començar aquell dia. Bé, en tot cas, sí, entre tots plegats ho van fer possible avui fa 20 anys que Catalunya Informació va engegar les seves emissions i, a conseqüència de tot plegat, volem recordar-ho a l'audiència. recuperant moments especialment motius d'aquest passatge de la història del país, de la ràdio de servei, i fent evident que l'opinió pública, la massa crítica de la societat catalana, ha estat informant-se durant tots aquests anys, poc o molt, a través de Catalunya Informació. Efectivament, estem d'enhorabona... i l'Efemèrica la compartim un dia tan simbòlic com el de la Diada amb el conjunt del poble català. El Marc és el millor possible per aquesta celebració. Fem una mica del recorregut. Anem ara al monument a Rafael Casanova per saber com s'han desenvolupat aquest matí les diferents ofrenes florals. Marta Corbalan, bon dia. Hola, bon dia. Com ha anat això? La presidenta de la Cambra, Núria de Gespert, ha volgut remarcar el caràcter històric d'aquesta diada i ha assegurat que és molt important la unió dels catalans per defensar els seus drets i llibertats. És molt important que el País vagi unit, és molt important que fem pinya, és molt important que tots treballem per millorar els drets i les llibertats de Catalunya. Els partits polítics tret del PP i de Ciutadans també han passat pel monument de Rafel Casanova. En el moment que ha fet l'ofrena Convergència i Unió, castellis del partit han fet un pilar de quatre i l'enxaneta ha desplegat una senyera. El secretari general de Convergència Democràtica, Oriol Pujol, ha assegurat que aquesta diada marcarà un punt d'inflexió i ha respost el president espanyol, Mariano Rajoy, que les reivindicacions del poble català no són cap embolic. La petició que fa el conjunt de Catalunya no és un liu. La petició que fan el conjunt dels catalans i que avui ell podrà palpar directament amb la manifestació massiva i popular i que estic segur que serà un èxit no és un liu. És buscar i trobar solucions a un encaix, a una dinàmica en la qual Catalunya i els catalans no se senten gens còmodes. El PSC també ha fet l'ofrena floral i el seu líder Pere Navarro ha insistit que no anirà a la manifestació de la tarda, però sí que s'ha compromès a prendre nota del que demanin els catalans. Nosaltres respectem com a partit demòcrata que som, respectem la llibertat d'expressió i evidentment estarem veient i escoltant què és el que passa en aquesta manifestació i actuant en conseqüència. Iniciativa Esquerra Unida i Alternativa també han desfilat pel monument. El líder dels ecosocialistes, Joan Herrera, ha advertit que la plenitud nacional no s'aconsegueix si hi ha fractura social. Creiem que avui els projectes de país s'han de fer a partir de moltes majories, però entenent en definitiva que no hi ha projecte nacional amb fractura social. I avui, lamentablement, el que protagonitza la fractura social són les polítiques de retallades. La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha encoratjat els catalans a anar a la manifestació d'aquesta tarda i ha volgut destacar que la independència, diu, ja la volen una majoria important de catalans. Una manifestació absolutament independentista, una manifestació que constatarà aquesta majoria social que ja existeix a favor de la independència del nostre país. Entitats com el Barça, l'Espanyol, els castellers de Barcelona, Òmnium Cultural també han fet l'Ofrena. La presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, ha destacat el moment històric que viu Catalunya i per il·lustrar-ho ha citat aquests versos de Salvador Espriu. Doncs hi ha un poema del Salvador Espriu que diu que hi ha una generació que van viure, viurem per salvar-vos els mots, i ho han fet. Però el poema segueix perquè accediu al ple domini de la terra. Jo crec que estem fent passos importants per accedir al ple domini de la nostra terra. Aquí al monument de Rafel Casanova es viu una jornada reivindicativa però també molt festiva. Durant tot el matí hem vist moltes famílies amb nens que s'han apropat fins aquí. I a tall d'anècdota també hi ha una televisió japonesa que ens ha explicat que estan fent un reportatge de la diada de l'11 de setembre de tots els actes del matí. Després es tragedaran també aquí on esteu vosaltres, al Parc de la Ciutadella, i també cobriran tota la manifestació independentista de la tarda. Sens dubte, és un 11 de setembre amb un ressò internacional destacat. I tant que sí, Marta, gràcies. Una diada, dèiem, que no deixarà indiferent ningú. A banda de l'acte institucional que ha de començar d'aquí uns minuts aquí a Barcelona i altres actes arreu del territori, anem ara a Tarragona per saber com s'està desenvolupant aquesta jornada. Jordi Baró, bon dia. Hola, bon dia. Com va per aquí? Ofrena floral que s'ha fet a les 10 del matí puntualment i el més remarcable ha estat la participació. Ha estat una de les ofrenes més concorregudes dels últims anys a paret de l'alcalde de Tarragona amb una participació comparable amb els anys de la transició. Hi han participat una quarantena d'entitats i partits polítics, inclòs el PP que ha estat xiulat. i l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros, que ha assegurat que vol que es doni prioritat a la defensa dels drets individuals, però que sobre els objectius de país emplaçava a no tenir por d'un referèndum sobre la independència. Si cal, el poble català s'haurà de manifestar amb una consulta, amb garanties legals, i això arribarà tard o d'ara, i no ens hi podem oposar, al contrari. Ho hem d'abonar i serà la manera de saber... formal i oficialment què és el que vol el poble català i cap on anem. L'alcalde de Tarragona ha reiterat que no anirà a la manifestació independentista d'aquesta tarda i ha assegurat que hagués preferit un lema que aglutinés més sensibilitat sota la petició de més autogovern i millor finançament. Gràcies, Jordi. També fem recorregut pel territori de Tarragona a Lleida. Rafael Ventura, bon dia. Hola, bon dia. Com va per aquí? Dia festiu, de calor i de caliu i molt reivindicatiu aquí a Lleida. A l'altura de la seu vella, institucions, partits polítics, sindicats i entitats socials, culturals i esportives estan fent la seva ofrena floral acompanyada del cant dels ocells. La institució més matinera ha estat la Diputació de Lleida. El seu president, Joan Renyer, ha reivindicat el caràcter independentista de la manifestació d'avui. Avui està clar que la manifestació encara hi proclama un dret a la sobirania, un dret a decidir allò que li convé al poble de Catalunya. No hi pot haver unitat si no hi ha llibertat per separar-se. També ha fet la seva frena floral en Lleida Esportiu, la plec del Caragol, les castellers, que han fet un pilar, Unió Democràtica, o els sindicats, comissions obreres i UGT, entre d'altres. L'acte institucional de l'Ajuntament de Lleida serà a les 12, amb el precó aquest any a càrrec del veterà, escritor lleidatà, Josep Vallverdó. Cal dir que algunes formacions i entitats continuen fent la frena floral, com era tradició a l'edifici del Roser, que s'està convertint en parador nacional. Allí de ciutat, moltes senyeres als balcons, amb una presència, més que destacada aquest any, de les estelades. Una estelada que també està penjada a alguns consells comarcals i ajuntaments de tot el territori. Gràcies, en Rafael. Un dels punts de referència també a la diada cada any és la tomba de Rafael de Casanova a Sant Boi de Llobregat, on també s'hi fan ofrenes. Anem a Sant Boi, Lluís Rodríguez, bon dia. Hola, molt bon dia. Com ha anat aquesta gent? L'únic representant de la gent que ha hagut present en aquest acte, el conseller de Benestar Social i Família, Lluís Claries, però sense cap referència a la independència, sinó al pacte fiscal. L'escoltem. Avui també volem dir, escolti, el pacte d'aquell moment era que es construiria un estat plurinacional, això no està passant, l'estat ens està girant l'esquena i per tant la gent està cansada i en aquest sentit el govern de la Generalitat també té aquest compromís que ja no és del govern, sinó que és del Parlament i per tant vol dir el conjunt del Pueblo de Catalunya per aconseguir un pacte fiscal que ens doni tots aquests recursos que hem segut. Un moment abans també l'alcalada de Sant Boi, Jaume Bosch també havia fet una crida a aquesta mobilització, però també tot destacant que aquesta manifestació hauria d'acollir totes les sensibilitats que hi ha a Catalunya. Al marge d'aquest acte més polític, de perdió d'alguna manera, l'AIA també ha tingut un caràcter més festiu, amb la vallada dels gegants de Sant Boi i també de Casablanca, i també continuarà d'aquí una estona amb les sardanes que protagonitzaran la coble ciutat de Sabadell. Gràcies, Lluís. Anem dibuixant el panorama de totes les activitats de tota aquesta jornada participativa i festiva arreu del territori Girona. Albert Raquena, bon dia. Hola, bon dia. Doncs en aquest moment han acabat els parlaments de l'acte institucional que s'ha fet al Saló de Descamps del Teatre Municipal de Girona. Uns parlaments que ha obert el delegat del govern de la Generalitat, el del Casadesus, que ha fet una comparació... el que ha estat l'esperit de superació del territori de l'Alt Empordà davant els incendis d'aquest estiu, amb l'esperit de superació del poble català per fer front a totes les vicissituds de tota la seva història. Després ha intervingut el president de la Diputació, el senyor Jaume Tarramadé, i posteriorment l'acte l'ha tancat l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Ara en aquests moments és l'hora de l'actuació de la coral Geriona, la juvenil que oferirà una actuació de música tradicional catalana que claurà a molts sacadors i servirà per tancar aquest acte. Doncs gràcies també a Girona. Una seixentena de persones, si és que ho he pogut sentir bé, també hem participat en una altra oflena floral que s'ha fet a la tomba de l'expresident de la Generalitat a l'Exili de Josep Irla a Sant Feliu de Guíxols. Allà hi ha anat el nostre company Esteve Puigsegú. Esteve, bon dia. Hola, bon dia. Com ha anat? Com deies, l'acte ha plegat més d'una seixantena de persones de totes les edats, s'ha allargat prop de mitja hora i l'han presidit, és una imatge similar a la que ens explicava ara l'Albert Requena, des de Girona, no? L'han presidit el delegat de la Generalitat de Girona, Odal Casadezús, el president de la Diputació de Girona, Jaume Terramadé, i el fet d'estar aquí a la comarca, al Baix Empordà, doncs, el Consell Comarcal del Baix Empordà, Joan Català o l'alcalde de Sant Feliu, Joan Alfons Albó. Entre el públic hi hem vist els màxims responsables també de diferents formacions polítiques, aquí a la demarcació, com Juli Fernández, el secretari general del PSC, el Josep Maria Rufi, president de la Federació de Girona d'Esquerra. L'acte ha començat amb la seva oferenda plural, la de cada institució, a la tomba de Josep Irla, i tot seguit, en el temps dels parlaments, el delegat del govern català a les comarques gironines, Eudald Casada Suss, ha defensat el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur com a poble i també com a nació. Per nosaltres, avui, per el govern, és treballar per la sobirania fiscal i per altres persones. La resta d'autoritat també ha animat el poble català a mirallar-se en els valors que va defensar el president Irla, com la resistència. Recordem que Josep Pierre-Libosc va ser nomenat president de la Generalitat després de l'assassinat de Lluís Companys i va aquerir aquesta responsabilitat, exiliat de França des de l'any 1940 i fins l'any 1954. Gràcies també a Esteve Puigsegur. Vuit minuts i arribarem a dos quarts de dotze. Segueixen arribant públic i persones aquí al parc de la Ciutadella. Moltes estelades, molta calor comença a fer ja al parc, tot i que, com ens explicava abans, en Pere Sanz, el nostre company... És cert que la gent cada any ve més preparada amb polles d'aigua, moltes gorres, molts barrets i moltes persones ventant-se. Mira, he esmentat Carme Clèries i aquí hi és, endavant Carme. Hola, què tal? Doncs si és cert que ja les primeres cadires, totes les que estan reservades a autoritats i representants de partits polítics estan ja pràcticament plenes, estan aprofitant aquests últims minuts per intercanviar impressions uns amb els altres, falta per arribar per descomptat. el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, Artur Mas, i Núria de Gispert. Per tant, això està al caure i, com deia la Marta, aquesta televisió japonesa la tenim ja aquí, preparada per enregistrar tot el que passi durant aquest acte. Doncs haurem de prendre nota de quina televisió japonesa és per fer-ne un cert seguiment i que sigui via la xarxa a veure què diran nosaltres. Ho mirarem. Gràcies, Carme. Però hi ha expectació per seguir l'acte institucional de la diada, però la màxima expectació és aquesta tarda a la manifestació i a totes les persones que en aquests moments ja han sortit, estan a punt de sortir o es preparen per agafar... autocars i arribar a Barcelona en aquesta que es preveu multitudinària, massiva. S'han posat molts adjectius, no hi ha massa apostes de nombre de persones que es podran aplegar a Barcelona, però s'espera que sigui això, multitudinària i massiva. I la nostra corresponsal, Núria Castells, avui s'ha llevat, ha agafat un autobús, em sembla que era al pont de Suert, si no m'equivoco. Núria, bon dia. Bon dia. I estàs venint cap a Barcelona en autocars? Sí. I quin ambient hi ha dintre l'autocar? Hi ha un ambient molt festiu. L'autocar, en el que arriba a Borsa, segurament dels mesmatinets, per no dir el mesmatiner, ja que ha de fer 300 quilòmetres i unes 4 hores de viatge. Ja hem sortit fa uns 5 minuts de l'estació d'autobuses del Pont de Suert i hem creuat el pantà d'Escales a la província d'Osca. Hi ha prou d'un centenar de persones de l'autocar que ha sortit de Barruera i Pont de Suert i s'hi han de sumar també les persones que baixaran pel seu compte amb cotxe particular. Val a dir que a més de ser una de les comarques més allunyades a Barcelona, l'Alta Ribagorça també és una comarca turística i al tractar-se d'un pont festiu molts veïns no han pogut baixar perquè se dediquen precisament al sector turístic. Tot i així hi ha una molt bona representació a l'autocar amb gent jove i gent gran amb estelades i ambient festiu preparats per un viatge llarg i esperançador. I tant, que sí, salutacions des d'aquí, des de Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, les persones que pel que he pogut, m'ha semblat sentir, Núria, ens estan escoltant des de l'autocar. Moltes gràcies per l'aplaudiment, que hi hagi molt bon viatge i a trobar-nos a la manifestació aquesta tarda. Que vagi bé, bon dia. Moltes gràcies. Victòria Vilaplana, bon dia. Bon dia, Neus. Martí Ferrero, bon dia. Hola, bon dia. La Victòria Vilaplana, vens de veure l'Alicia Sánchez Camacho, la líder del PP català. Sí que s'ha avançat. S'ha avançat a tothom. S'ha avançat a tothom, ha convocat... A 3 quarts de 12, allà al Parlament, diguéssim a la porta del Parlament, i ha dit la seva. Mira, ha comentat que el govern el que està fent és promoure una diada no de consens i sí de confrontació, que el govern s'equivoca, que és responsabilitat del PP precisament reivindicar la diada del consens. i que ells volen ser la veu de la Catalunya silenciosa. I atenció al que ha dit referint-se al discurs d'ahir del president Mas, perquè clarament, explícitament no ho ha dit, però ha deixat entreveure que les relacions estan en una situació molt delicada i que fins i tot podrien arribar al trencament. El Partit Popular català no pot parlar ni negociar amb un govern que ha estat impulsant i legitimant una manifestació independentista que vol separar-se de la resta d'Espanya. Per tant, si la prioritat del govern del senyor Artur Mas ara... no és la crisi, com va demostrar ahir amb el seu discurs, sinó que és portar a Catalunya, a camins desconeguts, portar a Catalunya a una separació de la resta d'Espanya, el Partit Popular de Catalunya no podrà estar al seu costat, sinó que estarà clarament en front garantitzant la Catalunya constitucional, la Catalunya que se sent catalana i espanyola, la Catalunya que vol seguir treballant, portant i contribuint i creant ocupació i riquesa, però no separant-se d'Espanya. El missatge d'Alicia Sánchez Camacho, una mica Martí Ferrero, reiterant el que ja insinuava aquests últims dies, d'un possible trencament de relacions. Sí, certament, i és que no s'equivoca, perquè en el missatge del president de la Generalitat d'ahir, amb motiu de la diada de l'11 de setembre, S'endevina aquest final de l'etapa de pactes entre Convergència, Juni i El PP. Ho demostren, per exemple, la contundència d'expressions que feia servir el president, com ara ens movem entre les incerteses i debilitats del projecte europeu i de l'euro i la manca de visió i de sentit d'estat que impera a Espanya i que impedeix, deia, sumar esforços en un moment en què aquesta suma esdevé tan decisiva. El president català rematava amb Europa no acaba de tromar el seu cabí i Espanya s'entesta ha de fer el seu i és que la manifestació independentista d'aquesta tarda marca de dalt a baix el contingut polític de la diada el govern s'hi ha posicionat els partits del govern també i el conjunt de les forces polítiques i el govern ho ha fet en aquest sentit el president Mas no hi va senzillament perquè d'aquí a 10 dies té una entrevista a la Moncloa on trucarà a la porta del president Rajoy per plantejar-li un pacte fiscal i avui no pot encapçalar una manifestació independentista però per res més perquè en el missatge d'ahir posava ben de manifest el seu compromís de dalt a baix amb els manifestants i els deia que el seu clam també serà el seu. Doncs Martí, semblava que a Alicia Sánchez Camacho tampoc li agradava gens precisament aquestes paraules perquè concretament ha dit que el president el que ha fet és deixar orfes a gran part de la societat catalana precisament per aquest motiu. Sí, evidentment. Doncs aquest és una mica un dels marcs, ara no és l'únic marc, sí que s'ha avançat. Creus que d'alguna manera ho ha fet expressament Alicia Sánchez Camacho, Vicky, d'avançar-se perquè aquest fos una mica el missatge marc abans de començar l'acte institucional, que si tot va com ha d'anar, en un minut i mig començarà a rodar. Home, gratuït no és neus, perquè és evident que cap altra política ha convocat abans d'hora, només ha estat el Partit Popular de Catalunya qui ho ha fet, per tant, jo crec que gratuït no ho és gens. I ells han volgut fer dir la seva, lògicament, el que han volgut és demostrar que ells diuen són la veu d'aquesta Catalunya silenciosa que no es manifestarà aquesta tarda precisament. I a més a més, Neu, si em permets, mentre no ens situem en l'escenari de la tarda amb la manifestació independentista, el tema del debat de la diada és el missatge institucional del president, de manera que és normal que el Partit Popular faci la seva valoració, que, per altra banda, demostri i constata que s'hi senten al·ludits i que alviren un escenari de ruptura i de trencament. El govern s'ha situat al costat dels continguts de la manifestació de la tarda, tot i que físicament el president de la Generalitat, per les raons que apuntàvem abans, no hi serà, i els partits de la federació que li donen suport, doncs també engreixaran la corrua de manifestants d'aquesta tarda sota un proclament independentista a Catalunya, nou estat d'Europa. Doncs en pocs segons arribarem als senyals horaris que marcaran dos quarts de dotze, que és l'hora prevista. De fet, el timing intern parla ja, hauria de començar a sentir-se la veu en off, a sortir les persones a l'escenari. Hem sentit els senyals horaris que marquen dos quarts de dotze i també a aquesta hora hem de donar una altra benvinguda a l'antena de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Saludem els de la xarxa de televisions locals, les televisions de proximitat que avui també sumen la seva emissió a Catalunya Ràdio i a Catalunya Informació en la transmissió del programa especial que ha de començar molt en breu. De fet, tothom està ja esmolant les cadires, esmolant les càmeres, els micròfons, per tenir una bona visió de l'acte que presentarà. Dirigirà Joan Uller, amb qui aquest matí, Marc Garriga, des del matí de Catalunya Ràdio, conversava. Deia que serà un programa amb algunes sorpreses, però sobretot... Un programa que el que preveu és homenatjar, aprofitar les efemèrides i fer un repàs històric als nostres referents culturals. pel que veiem ja comencen a pujar algunes de les persones a dalt de l'escenari. Al president de la Generalitat, Artur Mas i la presidenta del Parlament, Núria Gispera, estan ja entrant en el camí que dona accés a aquest escenari, acompanyats pels Mossos d'Esquadra. Veiem en aquests moments com en aquest camí que dona accés a aquest escenari on se celebrarà l'acte institucional, acompanyat, com dèiem, per quatre Mossos d'Esquadra amb uniforme de gala, estan arribant el president de la Generalitat, el senyor Turmàs, i la presidenta del Parlament, Núria de Gisper. Fa uns minuts, un parell de minuts, venia per aquest mateix camí l'expresident de la Generalitat, el senyor Jordi Pujol. Bon dia a tothom. Benvinguts a la celebració de la nostra diada. En directe ja a la transmissió de l'acte institucional des del Parc de la Ciutadella. Bon dia, benvinguts al Parc de la Ciutadella on un any més l'art i la cultura, entesa aquesta com una eina creadora de criteri, seran els protagonistes d'aquesta celebració de la nostra Diada Nacional. Donem la benvinguda als membres del Govern de la Generalitat, els membres de la Mesa del Parlament i els caps dels grups parlamentaris, que ara es disposen a ocupar els seus llocs per rebre els presidents del Govern de la Generalitat i del Parlament, que en aquests moments, provinents del Parlament, s'acosten pel parc i accediran a l'escenari. Ara és el moment en què el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament estan accedint a l'escenari, passant per tot el costat on és el públic que els aplaudeix i per on són els convidats. i pugen les escales acompanyats dels Mossos d'Esquadra que avui porten el seu uniforme de gala, que reprodueix el que portava aquest cos al segle XIX, és a dir, un barret de copa i les tradicionals i clàssiques espardenyes, que avui, a més a més, aquest uniforme només s'utilitza en ocasions festives i de gala, com és el cas de la Diada Nacional de Catalunya. Ja són a l'escenari les dues màximes institucions del país. Iniciem aquest acte amb la solemne desfilada de la formació de gala dels Mossos d'Esquadra, els acords de la música que acompanya la Moixeranga del GMSI, d'autor anònim i datada a meitats del segle XVIII. L'interpreta la Copla Sant Jordi, ciutat de Barcelona, dirigida pel mestre Tomàs Grau. Fan els preparatius, el director, tothom és d'en peus. Vèiem les màximes institucions del país, l'arcabisbe de Barcelona, la cúpula militar, i s'acosten ja els Mossos d'Esquadra amb l'uniforme de gala. Ha estat costum, al llarg de les anteriors edicions d'aquesta trobada amb què commemorem la nostra Diada Nacional, que la bandera que presideix aquest acte sigui oferta per l'alcalde d'algun dels 947 municipis que formen el nostre país. Per aquesta ocasió s'ha volgut triar la localitat de Can Many, Població de l'Alta Empordà, 500 habitants. Aquest estiu ha vist arrasat el 90% del seu terme municipal a causa dels devastadors incendis que es van declarar a la zona. Des d'aquí, tota la nostra solidaritat amb tots els veïns afectats en aquells incendis. Però també volem dedicar un fort aplaudiment i reconeixement des d'aquí pels cossos dels agents rurals, del SEM, el Servei d'Emergències Mèdiques, Protecció Civil, Mossos i Bombers, per la seva decidida entrega en l'extinció del foc i en l'assistència a les víctimes. A continuació, el senyor Jesús Figa i Comas, il·lustríssim alcalde de Can Many, lliurarà la bandera a conèixer el balcó del seu ajuntament, a la presidenta del Parlament de Catalunya, que el seu torn l'ha de fer a mans del president de la Generalitat. Haig entrega de la senyera que una diada fins fa poc a Can Many. Moltíssim. Bona diada. Bona diada. Emocionades paraules de l'alcalde de Capmany al moment de lliurar-hi la bandera al president de la Generalitat i a la presidenta del Parlament. A continuació, el molt honorable president de la Generalitat lliurarà a l'intendent Josep Guillot del cos dels Mossos d'Esquadra la bandera perquè presideixi aquest acte. Senyors presidents, la formació d'honor dels Mossos d'Esquadra a les seves ordres. Gràcies, senyor president I sota la direcció del mestre Xavier Pastrana, el cor Leder Càmera interpretarà el cant de la senyera, composició del mestre Lluís Millet sobre un poema de Joan Maragall, els acords de la qual serà aissada la nostra bandera. Atenció! Tot damunt dels nostres cans, aixequem una senyera que ens farà més triomfants. Al companys enervorem-nos, al senyal de germandar, al germà falent d'esperma, al senyal de llibertat. no volem i contemplem-la amb sa dolça majestat. Contemplem-la amb sa dolça majestat. Al damunt dels nostres cans, aixaquem una senyera que ens farà més triomfants. I de cada lana, los tres fortes infidelos, Tú la nascó mal, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando, volando. al mirar de sobirana, passarem els ulls al cel. Al damunt dels nostres cants, aixequem una senyera que ens farà més triomfants. Aplaudiments i moltíssimes estalades aquí al Parc de la Ciutadella mentre s'ha interpretat el cant de la senyera. Com també emocionat aplaudiment el que ha rebut l'alcalde de Capmany en lliurar la bandera. Si hem volgut començar aquesta celebració oficial de la nostra Diada Nacional, amb la solemne desfilada de la formació de gala dels nostres Mossos d'Esquadra als acords de la Moixaranga del GMSI, població de la Ribera Alta de València. És perquè la música no coneix fronteres, però sobretot per enviar un fort sentiment de fraternitat al País Valencià i a les Illes en un moment en què la nostra llengua comuna rep sistemàticament atacs per part d'instàncies polítiques i judicials. Ja l'any 1833, l'escriptor, economista i polític Bonaventura Carles Arribau, poeta modernista i pare del moviment literari conegut com la Renaixença, mort ara fa un segle i mig, parlava en el seu cèlebre poema La Pàtria de la nostra llengua com un dels senyals d'identitat nacional. Deia Arribau, Plauma encara a parlar la llengua d'aquells savis que ompliren l'univers de llurs costums i lleis. La llengua d'aquells forts que cataren els reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. El mateix any que moria Aribau, venia al món a la possessió anomenada Santa Sirga entre Manacó i Porto Cristo Antoni Maria Alcubell Sureda. Lingüista, folclorista, publicista i capellà conegut com l'apòstol de la llengua. Estava fortament enfrontat amb Pompeu Fabra, perquè en el seu diccionari i la seva gramàtica només hi havia incorporat les formes del català central. És per això que el Cuber es disposava a redactar amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll el Diccionari Català Valencià Balear, que encara avui és una obra que per la seva exhaustivitat és única a Europa. mossèn el Cuber era un home erudit, viatger, curiós, que va descobrir l'immens tresor que s'amaga darrere de la nostra llengua a través de les rondalles de transmissió oral i les va voler aplegar en un sol volum signat amb el pseudònim de Jordi Tesracó. L'actor Pep Tosar, mallorquí d'Artà, ens explicarà ara un fragment d'una de les moltes rondalles de mossèn Antoni Maria Alcuber, Ses Cames des Regidors de Porreres. Puja a l'escenari Pep Tosà, actor, director i productor i autor teatral, per llegir aquest fragment. Som a contar lo reverent don Miquel Ferrer i de la cuesta per veure de ciutat. Com jo era menut, també ho sentia contar a dres que nostre. Diu així. En aquell temps, que els animals parlaven com les roques ara, hi hagué un regidor de porreres que se'n va venir a ciutat un dia de festa grossa i se n'anà a l'ofici de la seu. Allà hi havia tot l'Ajuntament assegut en el seu banc. El porreri els aclava la vista i vos assegur que els se mirava arreu. Li vengué molt de nou que tanta de regidorada anassin vestits de la mateixa manera. L'home no se'n podia venir que anassin tan iguals. Se'n torna a Porredes i ho compta amb els altres regidors d'allà. Sobretot d'ell. Vos assegur que si no fos per la cara i llavor per la alçada no seríeu capaços de conèixer quin és un ni quin és l'altre. El vestuari és ben igual, ben igual. I deu fer mos, deien els altres, aquella trecalada d'homes, vestit tot el mateix. Ja vos ho assegur d'herbar-la. Sobretot, varen resoldre, némine discrepante, fer-se tots un mateix vestit ben igual, ben igual, i posar-lo-se el primer dia que haguessin d'anar a l'ofici. I ho feren tenir bé. La primera festa que vengué se presenten a l'iglesi a l'ofici tot vestit el mateix, sense més diferència que ses cares, s'alçada... I se gruixa. Ja ho crec que la gent no feia més que mirar el dotça. No els llevaven la vista de damunt i no se'n podien avenir. Sobretot, comença l'ofici. Tothom se jonoia. Però ni balda ni regidors no es mouen ni es bateguen. Asseguts en els seus bancs com a estàtues. Ves l'Evangeli. Tothom se aixeca. Però ni balda ni regidors ben alert a moure't-se i ben asseguts. Que serà això? Deia la gent. I que no se deven a set amuts que l'ofici ha començat. Però ells tenen els ulls ben vedats. I tant, com els hi tenien. I ben arreu que miraven per tot. Bé que han de fer santos. I tothom, sa jo noia. Tothom, fora s'ajuntament, que no es bategava dels bancs, només feia navegats ulls. Però què dimoni té s'ajuntament avui, que no es mou? Que deuen tenir rampa per totes coses, balla i regidors. Sobretot, vengués l'Evangeli darrer, i tampoc no es bategaren aquests. Tothom se'n feia creus. Tot era un xep a xep, diu l'Iglésia. S'acaba l'ofici i la gent comença a buidar, i l'Ajuntament clavat en el banc. Aquí ja n'hi hagués molts que no sortiren per veure com s'acabaria allò. L'escolar, com ho veu, se n'hi va a l'Ajuntament i els diu, però bo no, i que esperau? Com esperar, esperar, no esperar amb ningú, diu Esbalda? Però, mos am de Déu, has de creur-hi pensar que com mos hem fet aquest vestuari tots germans, que un no es destria de s'altre, asseguts en aquest banc, tenint ses camens mesclades, i ara no sabem quines som d'un i quines som de s'altre. No has notat que no mos som aixecats a l'Evangeli, ni joneiats en el començament, ni a Santos. I prou que ho he notat, i tothom que se n'ha fet creus així mateix, ho he fet una bona porcada. Però què hi podíem fer nosaltres, si no mos sabíem destriar les cames? Per això no mos som moguts, perquè no hi hagués una desgràcia amb la tria d'ella. Però bé, diu l'escolar, i ara que vos hi heu de podrir en aquest banc. Aquests són els nostres en maldecaps, digueren els regidors. No mos donaries un camí, tu? L'escolar hi pensa una mica i diu, ara mateix. S'embala la sacristia, agafa una llendera de canyo amb una cosa com una corda que tenia per un cas de casos, la posa en sis o set dobles, la s'embolica per un cap a una mà, se presenta davant el banc de l'Ajuntament i pam, llendarada va, llendarada ve, davant les cames de regidors. tot d'una que se sentien satsimades, cridaven amb tota força, ai, aquestes són les teves, deia l'escola. I bones llendrades a les cames de regidors que veia aturades, i una vegada que sentia, ai, deia, aquestes són les teves, pren-les. Sobretot, amb una exalació, ja no hi hagué cap cama de regidor davant del banc, perquè tots tocaren soletes més aviat que de pressa, sense mirar si s'enduin les seves cames o d'una altra. El que cercaven ells, fugir de la llenderina de l'escolar que tenia uns arrembatges del dimoni. Aquell dimoni d'homo, deien ells quan fóren de fora. Això és un dimoni! Les mos capolaves, les cames, si no som tan promptes de buidar. Però, el que et seu, d'alí, com ha destrien molt les cames, les mos ha destriades i deu més. No vol dir res les riaes que se feren d'imporreres d'aquesta passada de regidors que se recordaren tota la vida de la llisoneta de l'escolar. Manco o mal si un se n'aprofita de les llisons que rep. Gràcies. Pep Tosà, recordant magistralment una rondalla, aprofitant el 150è aniversari del naixement d'Antoni Maria Alcobé, juntament amb Francesc de Borja Moll, recordem-ho, autor del Diccionari Català Valencià Balear. En comemorar-se el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, també que fa 50 anys de la mort d'Eduard Oldrà, i que ja en fa 25 que ens van deixar Manuel Blancafort i Frederic Montpou. En homenatge a tots ells, la mezzo-soprano Marissa Martins, afincada a Barcelona i gran coneixedora de la nostra tradició musical, ens interpretarà dues cançons. Una de Montsalvatge i una de Montpou. Comiat sobre un poema de Josep Carné i Jo et pressentia com la mar. Última de les cinc cançons del cicle Combat del Somni amb lletra de Josep Genés. L'acompanya al piano el mestre Josep Sorinyac. Doncs ara escoltarem Marissa Martins, mezzo soprano, com deia Mònica Terribas, hispano-argentina, nascuda a Buenos Aires. Fins demà! Oh, tardé! Dues peces interpretarà o dues peces cantarà Marissa Martins, aquesta primera, comiat, i una segona acompanyada al piano pel mestre Josep Sorinyat. Tot que sentia com la mar i com el vent immensa i lliure, al tot el mundo tot azar i tot estil. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Aplaudiments per aquest Jo et pressentia com la mar, l'última de les sis cançons del cicle Combat del Somni, amb lletra de Josep Genés, que ha interpretat Marissa Martins amb el mestre al piano Josep Sorinyac. Els primers 75 anys de la institució de les lletres catalanes, entitat de la Generalitat de Catalunya fundada l'any 37, en plena guerra, per aplegar els nostres escriptors que eren fidels a la república. El seu primer president fou Josep Pous i Pagès, d'aquí aquest 2012 es commemora el centenari de la seva obra Vida i mort de Jordi Freginals. Amb la derrota republicana, aquesta institució no va poder continuar les seves funcions i va ser la Fundació Ramon Llull, que es va fundar a l'exili l'any 39, qui en va assumir les seves funcions. Ens plau avui recordar quatre figures capdals del nostre exili literari català. Abelí Artigener, Tisnar, Pere Caldés, Joan Sales i Mercè Rodoreda. Pere d'Alcántara Caldés i Rossinyol va néixer a Barcelona un 29 de setembre. D'aquí a 18 dies farà un segle. Escriptor i dibuixant, va col·laborar en diaris i revistes del seu temps, però amb l'esclat de la Guerra Civil, Caldés va decidir exiliar-se a Mèxic, on va residir fins l'any 1962. Els proposem ara escoltar uns contes breus, molt breus, interpretats per l'actriu Emma Vilarassau. Aplaudiments per Emma Vilarassau, conegudíssima actriu que ja és a l'escenari a punt de llegir aquests contes. Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana. No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s'assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment. Ell també s'havia confós. Un dels grans enamorats que registra la història, encara que de moment no ho sembli, fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta i tingué la sort, enmig de la desgràcia, d'ésser correspost amb la mateixa mesura per la seva estimada. Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa. Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai vies ni trens. De les quatre rodes del cotxe n'hi havia una que girava al revés, però era la bona, perquè provava d'allunyar-se d'una corba que ens va desmanegar tots. Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigui al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de beure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona, dit sigui entre nosaltres. De manera que s'empassa l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació. La tiradora de cartes i també especialista en bola de cristall, segons els anuncis, va dir al client que trauria el premi de la rifa. Després de la fallada, el client va reclamar iradament per què no havia tret. Quin número teníeu? Va preguntar-li la fetillera. Cap. I doncs com volíeu treure? Vos em vau dir que tindria sort. I si la sort posa condicions, plego. A base de comprar números pot treure qualsevol. Tenia raó. Era indiscutible. i la dama endevinadora va tornar-li els diners de la consulta, la qual cosa, si es considera bé, ja era una confirmació dels seus auguris. Va tocar-li una entrevistadora d'aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L'invitat al programa era un prohom, il·lustre, i el locutor va preguntar-li de sobte, «Vostè seria capaç de donar la vida per una idea?». l'entrevistat s'obrí de cor i tot oferint el perfil afavoridor a la càmera respongué no, m'estimaria més trobar una idea que em salvés la vida. A l'hora de la mort el sacerdot va provar d'assistir-lo i ell amb un filet de veu li preguntar perdoni mossèn, quines garanties tinc? Tot depèn de la voluntat que vostè hi posi. Va respondre-li l'eclesiàstic amb un to altament professional. I el moribund va tancar els ulls amb una conformitat que hauria de servir d'exemple. L'un se'n va anar, l'altre es va quedar. Tots submergits en un mateix misteri. Emma Vilarassau, recordant Pere Calder, és un dels escriptors més llegits de la literatura catalana i un dels més genials contistes, a qui recordem per Antaviana, sobretot. Tisner, anaven més enllà d'haver nascut el mateix any, de ser tots dos escriptors i ninotaires, pensar de manera semblant, o haver compartit un llarg exili, perquè a més a més tots dos eren cunyats. Amb l'esclat de la guerra artigener es va llistar l'exèrcit republicà on lluitaran el 60è batalló als fronts de l'Ebre i l'Aragó. I feia de cartògraf. En acabar la guerra es va exili a Mèxic, país on també residirà durant 25 anys. En el seu llibre de memòries, Viure i veure, ell mateix ens explica el moment del seu retrobament amb Catalunya. Era el 31 de desembre de l'any 1965. I ens llegeix aquest passatge l'actor Ivan Benet. Un actor de teatre i televisió, Ivan Benet. que és ara l'encarregat de llegir un fragment. La nostra cabina era a bavort, i doncs l'ull de bou donava a terra. El satrustegui cada cop navegava més a prop de la costa. Se'n va fer un nus fortíssim a la gorja i vaig entrar de puntetes a la nostra estança per tal d'agafar la tovallola més gruixuda de la cambra de bany. m'hi vaig embolcallar i me'n vaig anar a proa, a la punta de tot. Era un espai tan privilegiat com inòspit i ningú no me'l disputava. El vent s'hi mig partia, o potser s'hi estripava, i el fred s'havia clavat endins dels meus ossos. Al voltant de les sis, el cel ja s'havia tenyit d'un color blau, que contrastava suaument amb la pregonesa de les muntanyes, tenyides de negre i de morat. Ja veia llums d'automòbils i camions que titilaven a través dels meus ulls enllagrimats. El vent i el fred haurien estat un bon pretext per justificar les meves llàgrimes si algú m'hagués vist. Però havia trobat un indret inaccessible que ningú més covejava i podia plorar. No sé fins a quin punt marrenejar fora el verb més adequat a soles i de gust... Car ja he sabut que res no exclou ni posa cap límit a la vehemència i plorem indistintament d'alegria i de dolor. Vaig reconèixer la costa, el perfil de les muntanyes, i mai no haurien devinat que aquella orografia fos clavada tan endins i tan nítidament en la meva memòria. Érem davant Vilanova. I em vaig recordar de les vegades que aquí davant, a Vilanova mateix, Havia vist pintar en Joaquim Mir, amb aquella seva paleta folla i subjugadora. M'adonava que tots els meus pensaments llampaguejaven. Em rebeia dret al costat del gran colorista, que m'havia atorgat el privilegi de fer-li costat quan pintava des de la terrassa de casa seva i em deixava rentar-li els pinzells que acabava d'usar. I la meva mare, asseguda a la platja, que em cridava «pentina't, sembles un atorrant». d'on devia haver tret la meva mare allò de torrant. Feia 26 anys i mig que l'Escoti ens ho havia recomanat. Mireu bé aquesta terra, ompliu-vos amb bé els ulls, que qui sap quan la reveureu. I aquí la tenia, davant meu. Qui me n'havia canviat la disposició orogràfica? De quan ensa ja es veia Montserrat, des d'aquí? Perquè abans es presentava el Tibidabo, més que no pas Montjuïc. Mai no he cregut allò que afirma que els que han entrat en estat agònic vegin desfilar davant seu la pel·lícula de Llurs Vides. Si ho podien explicar, senyal que no havien mort. I si havien mort, com s'ho feien per relatar l'extraordinària funció de cessió contínua? Jo sé, en canvi, que quan home neix o reneix, i parlo per experiència pròpia... No veu un film premonitòriament ordenat, sinó un impressionant garbuix de transparències, algunes netes i ben retallades, d'altres balades o desenfocades. I és com una visió onírica. El més complicat pot transcorrer en unes centèsimes de segon o potser en unes mil·lèsimes, perquè la imaginació corre a tota hora etapes contra rellotge. Vull dir que pots romandre unes hores a la punta de proa del Satrustegui, sense haver dormit ni un segon els dos darrers dies i les seves nits, i fer una estremidora espaleologia dins teu. Recordant, avalir artist Genet Isner, que va ser col·laborador de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, amb la veu d'Ivan Benet, actor de Polseres Vermelles, Dent del Pla, entre altres. Escriptor, poeta, traductor i editor, també com Caldés i Tisner, nascut ara fa un segle, va fundar a principis dels anys 60 amb la seva esposa Núria Folch, el Club Editor, petit editorial que publicà títols imprescindibles de la nostra literatura, entre els quals la pròpia novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria. Ara n'escoltarem un fragment amb la veu de Victòria Pagès, familiar de l'autor. Victòria Pagès, actriu també, que ha treballat en altres ocasions sota la direcció de qui dirigeix avui l'acte de director teatral Joan Uller. És natural que nosaltres mateixos la veiem ja esveïda entre les boires del passat, aquella guerra tan remota com la nostra joventut. Inobstant, com la nostra joventut, és com si fos ahir. O potser és que jo sóc una pèndula aturada, de la incerta glòria, es queda aturada per sempre. És en vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. Les duc, les duré sempre la sang com una infecció. Enyoro l'una i l'altra amb una recança tan culpable com invencible. Aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d'herba xopa de pluja. Aquella vida ran, Aquelles nits sota les estrelles, quan ens adormíem amb una pau tan estranya. Tot és despreocupació en la incertitud, incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d'esperança. La guerra és estúpida. Potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l'home. El nen ja juga la guerra fins i ningú no l'hi ha ensenyat. La guerra és estúpida. Set d'una glòria que no pot ser saciada. Però ho pot ser l'amor. La glòria i l'amor en aquest món. I tota joventut no és més que la incerta glòria d'un matí d'abril. La tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria. Però quina glòria. Quina glòria, Déu meu. I al despertar. I els despertars són tristos. Després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra... és que després ve la pau. Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s'arrapa el record d'aquell desvari i d'aquella febre, d'aquella tempesta tenebrosa, com si fora d'ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma. No visc més que de records. Un fragment d'una de les obres més ambicioses de Joan Sales, novel·lista, poeta i traductor i editor, un dels editors de fet més eficaços, són la represa cultural catalana, Incerta Glòria, Joan Sales i en Victòria Pagès. De Joan Sales. Potser la seva saviesa es concentra en aquesta frase seva. Va dir Joan Sales, des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No. Es tracta de deixar de ser imbècils. Però... Però... Si algú... Si algú va saber... Si algú va saber entendre'ns i explicar-nos com a poble, en llibres com les formes de la vida catalana o reflexions sobre Catalunya, va ser el filòsof i assagista Josep Ferreter Mora, nascut ara fa 100 anys i que també l'any 47 va haver d'emprendre el camí de l'exili americà. Potser ara és bon moment de rellegir aquests llibres, però avui volem recordar també una altra gran novel·la de la nostra literatura. L'any 62, ara fa mig segle, aquest recensitat Club Editor publicava La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Avui és una novel·la traduïda a més de 20 idiomes. Volem retre-li un petit homenatge a aquesta novel·la, acompanyats de l'actriu directora de cinema i de teatre, Sílvia Munt. qui l'any 82 va interpretar la colummeta. Però també escoltarem la cançó que Ramon Montaner va compondre per aquella pel·lícula, avui versionada per Les Migues. Les Migues, que són un quartet amb un segell molt propi i una veu molt particular. Alba Carmona, Lisa Bausi, les guitarres de Marta Robles i la francesa Isabel Lodenbach. Se'n va presentar un diumenge, brut de pols i carregat de menjar. Ens va dir que es passava les nits mirant les estrelles i que mai no hauria pensat que n'hi haguessin tantes i de tantes mides. L'Antoni se li feia la falda i li feia ensenyar com es disparava el fusell. I en Quimet li deia que la guerra que ell feia no era guerra i que seria l'última. Necessitaven matalassos i se'n van endur dos. El del nen, que va dir que podia dormir amb mi, i el del meu llit de soltera. Van pujar dos milicians a recollir-los. Se'n van anar a punta de dia. Aquella mateixa tarda va venir en Mateu, també amb granota i fusell. Em va dir que venia a acomiadar-se, que potser Déu l'enviava al front per fer-lo morir aviat, perquè... Sense la nena i sense la Griselda no es veiem cor de poder viure. Em va demanar si li voldria donar alguna cosa de record, perquè jo era l'única persona que tenia al món. Vaig agafar el remet de Boix i vaig deslligar la cinta vermella. De seguida es va treure la cartera i la va desar a dintre. Va cridar als nens, els va fer un petó i quan vam ser la porta Va dir que en Quimet no sabia quina sort tenia de tenir una dona com jo. I que em ho deia en un moment en què potser no ens veuríem mai més. I que encara hi havia una cosa més grossa, perquè era una cosa de tots. Que si perdíem, ens esborrarien del mapa. Així que aquell dia tot era de color blau. Era bonic. Havíem pintat de blau els vidres dels fenals i a les finestres de les cases i es veia una mica de llum, de seguida xiulets. Quan em ficava el llit a les fosques, m'imaginava que tot era igual que abans. Que l'endemà em llevaria a preparar l'esmorzar per en Quimet. Que un diumenge aniríem a veure la seva mare, que el nen estava plorant, a l'habitació n'havíem tingut els coloms, que la pobreta Rita encara havia de néixer. I si anava més lluny pensava en el temps en que venia dolços. I que tenia un vestit blanc per posar-me. I podia passejar pels carrers. Dins els ulls cants de paraules, la vida estesa al davant, aparador de xoquines, cançons fàcils de cantar. Cançó d'un temps de trampelles i carrers mal empatrats, dies de sol i de pluja, barri amunt i barri abans. Mig de lluna plana, somnis de bala, veia com una princesa d'algú vell, com tan infant, ho veig ballar un pols de punta a la plaça del diamant. I tu, al terrat, estenent la roda o la segura posar, sola amb la tarda i voltada de dones de Sentir que passen els dies com si fos un japatzat, una rosa per Sant Jordi i flors negres per tots els. Gerra meca de botigues, coloraines de mercat, color de sofro de lluna cada nit a Sant Joan. A la plaça del diàndol. I tu, el terra, està en el ron, el centre de cosim, sola amb la tarda i tu. Llargues tardes de diumenge, pulsim de lluna els terrats, que a tot qui perna el vespre quan es fa fosca aviat. Santor de rosa perduda, claror de vidre entelat, juguina feta amb el bé, cendra d'ocell estimat. Nuts de lluna plena, som vist a l'antelat, i quan la cançó s'ha Començarà que el tot gira com els valsos, a la plaça del Diamant. Mitja lluna plena, som-hi estaran tot, i quan la cançó s'acabi un altre, començarà que el tot gira com els valsos, a la plaça del Diamant. Aplaudiments per aquesta cançó que va compondre Ramon Muntaner per la pel·lícula La plaça del diamant, de la qual n'ha llegit un fragment, la que sempre serà en l'imaginari col·lectiu, la colometa, l'actriu Sílvia Munt. L'any 1962 va ser aquell any de la gran nevada de les inundacions del Vallès, però també l'any en què va néixer Edicions 62. Aquest any n'ha fet 50 i amb només mig segle d'existència. Aquest editorial ha publicat 5.000 títols d'autors catalans i estrangers, clàssics i contemporanis, gairebé des de l'inici, sota la direcció literària de l'editor i crític Josep Maria Castellet, a qui donem la benvinguda i demanem que ens acompanyi a l'escenari. Impuls d'activitats literàries, editorials, òbviament, com hem escoltat, acadèmiques, associatives, fundador, un dels fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i actualment n'és soci, membre de la Comissió Consultiva, Josep Maria Castellet, per celebrar els 50 anys edicions 62. A comencem de la dècada dels 60, un parell de joves universitaris catalanistes Ramon Bastarders i Max Ganner, acompanyats per Josep Benet, van crear una editorial molt ambiciosa que enguany ha fet 50 anys. Jo no hi era encara i per això em senta lliure de comentar i enaltir aquells fets. Concebre, imaginar i posar fil a l'agulla d'aquella idea l'any 1962 era gairebé una obra de visionaris. Teníem però el sentit, el sentiment de participar des de la cultura en una lluita més general que era la de la supervivència del país. No estaven sols perquè en aquells anys van sorgir iniciatives i moviments que culminarien molt temps després en el regressament cultural de Catalunya. Es tractava de crear un editorial que comprengués tota l'àmplia gama de les matèries que entenem com a humanitats no solament les lletres, la crisiolitària, sinó també la filosofia, la història, l'assaig, etc. A la vegada, i com una aportació per tal de no deixar a part els temes científics, escriuria una enciclopèdia seguint els models més moderns entre les enciclopèdies europees. Cada un tercer punt que preocupava els fundadors era el problema de la diglòsia, És a dir, assent al català la llengua pròpia, d'ús familiar i quotidià i de llarga tradició, el castellà era d'obligat ús cultural des de l'escola fins a la universitat i en tots els mitjans de comunicació. era la provincialització que volia el règim. És a dir, que els escritors catalans escrivissin prou en català, prou d'aquelles coses més corrents i normals, el folclore del país, per exemple. Em vaig incorporar a l'editorial. Van passar molts anys, massa. No els puc explicar. Molts de vosaltres, o alguns de vosaltres, els va viure. Van ser anys molt difícils, però tant mateix... Va acabar la dictadura, va venir la democràcia, va venir l'Estatut, va venir la Generalitat i nosaltres, els editors, a part, naturalment, de tot el poble d'Actolunya, vam veure que canviaven radicalment les coses i entràvem en una altra cosa, concretament des de l'escolarització en català, que canviaria completament el món, el nostre món. al món de l'edició. Penso que vam saber complir amb el nostre deure, és a dir, reforçar més les línies que havíem començat durant la dictadura i vam fer tota una sèrie de col·leccions, algunes han quedat com a col·leccions mítiques, com les millors obres de la literatura catalana, les millors obres de la literatura universal, els clàssics del passament humer, etcètera. i vam poder fer també grans obres il·lustrades començant per la història gràfica de Catalunya i sempre dins de tot allò que no podia haver estat fet sota el franquisme però també vam contribuir a l'exprovincialització perquè vam entrar a la gran etapa de traduccions de llibres estrangers i fer possible amb els anys que els autors catalans passessin a ser traduïts a d'altres països. Avui el panorama del català ha canviat radicalment, entre altres coses, perquè aquell impuls que en un moment determinat va donar Edicions 62 ha proliferat en una gran quantitat d'editorials. I hi ha molts més títols publicats, molts més d'aquests 5.000 que parlàvem abans, i amb una notable varietat de continguts i una qualitat en línies generals, general, en el món de l'edició catalana. El dijunt 62, cinquantenària ja, Està orgullosa d'haver contribuït històricament al redaçament espectacular, perquè ha estat en molts pocs anys, en 30 anys, de la cultura catalana, de la cultura escrita catalana, i se sent d'autora dels escriptors i dels lectors que han fet possible aquest fet, juntament, evidentment, amb molta altra gent que hi ha participat. Voldria fer una darrera consideració referida a la lluita de tots aquells que 50 anys enrere van creure en el futur cultural d'aquest país. En aquells moments lluitaven contra, lluitaven contra la prohibició i l'opressió de la llengua pròpia de tota una comunitat lingüística fita per la dictadura. En una situació històrica diferent, cal sobrelleu-ho, i que és l'actual i des del món de la cultura que és l'únic des del qual m'atreveixo a parlar penso que hem d'anar a favor de moltes coses però d'una sempre en concretament és una vella antiga antiquíssima exigència de tots els pobles del món que cal esmentar sempre i que és una paraula molt coneguda que han exaltat els poetes i que han cantat els juglars de totes les èpoques Es tracta de la mare de totes les reivindicacions, és a dir, de la llibertat. Moltes gràcies. Un crit en favor de la llibertat des del món de la cultura, aquesta vella exigència a la mare de totes les paraules, la llibertat que ha exhibit i ha demanat des de la tribuna Josep Maria Castellet. Doncs saben quin és el primer llibre que va editar edicions 62? No va ser pas un poemari, ni una obra de teatre, ni una novel·la. Va ser tota una declaració de principis. Era un exhaustiu assaig històric, també sociològic, que es va fer molt popular en aquella època. Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. D'aquest llibre, el malaguanyat Ernest Lluc em va dir... que separava la història de la nostra prehistòria. Amb tots nosaltres, l'actriu de Vilajoiosa, Pepa López. Pepa López. Legiu un fragment d'aquesta obra que, com deia Monica Tarribas, transcendeix, de l'any 62. Nosaltres, els valencians. En 1326, Ramon Montaner, a la seva alqueria de Xirivella de l'Horta de València, començava a redactar la seva crònica. En algunes de les pàgines d'aquell llibre enorme i deliciós, els valencians d'avui i tots els catalans trobem matèria de meditació fructuosa. El cronista, més d'una vegada, amonesta lúcidament els reis de la casa d'Aragó i els recorda el valor polític de la unitat. Estats a bon cor, esciats d'un voler i d'una voluntat, els diu... és l'única manera de triomfar sobre els enemics. Ells, els dinastes medievals, s'acollien al senyal de les quatre barres. Això en principi ja els obligaven moralment a no trencar la cohesió familiar. Però no era solament aquesta raó que els predica Montaner. L'obligació moral té el més noble fonament, Sots descendents d'aquest sant senyor rei en Jaume. Els diu evocant la figura del conquistador. Una altra al·legació podia fer-los i la feia a l'estil del seu temps, amb un exemple, l'exemple de la mata de Jong. I si ningú me demana, en Montaner, quin és l'exemple de la mata de Jong? Jo li responc, que la mata de jong ha aquella força que si tota la mata lligats ben fort amb una corda i tota la bolets arrencaren cems, dic-vos que deu homes, per bé que tiren, no l'arrencaran. I si, llevats la corda, de jong en jong la trencarà tot a un fadrí que vuit anys que un sol jong no hi romandrà. Substituïm els reis pels pobles. La idea dels països catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una obligació moral, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora, inunitate virtus. La corda que lliga la mata de Jong, la unitat, és l'únic amí que ens queda si volem subsistir com a poble valencians, catalans i balears. I si, llevats la corda, de Jong en Jong la trencarà tot un fadrí de vuit anys, que un sol Jong no hi romandrà. I qui pugui i vulgui entendre, que entengui. Aplaudiments per l'actriu Pepa López i xiolets d'aprovació a la lectura d'aquest trosset de nosaltres als Valencians de l'any 62 de Joan Fuster. Maria Benedeiros Esteves Victorino Dalmeida, actriu, directora de cinema, cantant portuguesa, nominada al 2008 artista per la Pau a la Unesco, ha volgut sumar-se també en aquesta festa de la cultura i la memòria. interpretant-nos, acompanyada per Joan Eloi i Manuel Martínez, un poema d'un dels nostres més grans escriptors de tots els temps, el valencià Eusias Marc, que tan meravellosament va musicar Raimon, així com s'ell que es veu prop de la mort. Benvinguda, Maria de Medeiros. Nascuda a Lisboa, la cantant de Fados, Maria de Medeiros, que interpretarà aquest poema d'Eusias Marc. Buen dia. Es un gran plaer per mi estar aquí. Moltes gràcies. Corrent mal temps, brillant en la mà. I veu el lloc on se pot restaurar. I no hi ha temps per la malvada sort. Ni prena'm i vaig a fals passant. I veig a vós bastant molts mals de lliure. Així com cel que es veu a prop de l'amor, corrent mal temps, perillant en la mar, i veu el lloc on se pot restaurar, i no hi ha temps per ser malva de sort. Ne prena-me, qui vaig ja fa'ns passat, bastant mos més delir. Desesperat, de mos desitx complir, ire pel món vostre vol recitar. Desesperat, de mos desitx complir, ire pel món vostre vol recitar. Així com ser que es veu a prop de la mort, corrent mal temps, perillant en la mà, Desesperats, temos desitj complir. Iré pel món vostre orgullo recitar. Desesperats, temos desitj complir. Així com el que es veu a prop de la mort d'Ausias Marc, musica per Raimon, i amb aquesta dolcíssima interpretació de Maria de Medellos, que a banda de cantant també és actriu i directora de cinema. A 25 anys també ens va deixar Josep Vicenç Foix, el gran poeta pastisser de Sarrià. Un dels últims textos que va escriure Foix fó un homenatge a la mort del seu amic, el poeta Gabriel Ferreter, que ara fa 40 anys va decidir treure's la vida. Escoltem el poema que li va dedicar amb l'actriu i Premi Nacional de Cultura Carme Sansa. Tots hi serem, al port, amb la desconeguda. Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala, quan la sal i la sang de la marea embuixen el sorral. Deies, no ho deies tot, que aquella nit amb tremolor d'espiga i nevilis antics amb veles esquinçades era una torre amb remolins de gralles un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalsen, una mà que es merceix amb cendra i carbonissa o la porta enraixada que dona el pati mort. No ho deies tot. I hi érem tots tibats, pujant i davallant en immòbils esperes, ulls clucs també. cadascun amb el seu somni. Si l'un feia el granger en làcties ingleres o escudrinyava el nom en llibres corsecats d'epilèptics teòlegs que es tronquen les fonts, l'altre i els seus, amb febre de tenebres, feixaven la rebassa de la pluja o ventaven el foc de llurs soferences, frebuls com els amants, quan l'aurora els deixonda. Cercavem palpejant la porta de les noies en carrer somniats amb silenci de gruta i en resseguíem les cambres nocturnes com qui s'amaga l'espessor dels blats. Elles no hi eren i ho endevinàvem. Llorbeu havia fuit com un pètal sense sombra i cor alt refusàvem el coixí dels rocs. Els reixats de la porta de l'escala passen clarós que projecten esferes amb pins de sol damunt la calç calenta. Totes les reixes tenen llur per any i temem que llur ombra ens faci presoners. Cada graó ens acosta el llibre de l'exili i amb un llenós veiem so que és ofert. No hi ha pas caça per al qui no fita ni el nou ardent o advers per als folls del passat. No és llibert ni franc i no s'oblida o es mira l'aigua amb clac i faldons llargs. No són unicolors els esquemes de l'atles. El grec hi té el turc i el polonès el rus. No ho deies tot, si ho haguéssim sabut. T'hauríem ensenyat els miralls de la clota, passada la contrada on qui es té dret l'escapcen. No en mirall en qui els mira, ens ve un seguici de maniquins embuetats i rígids, amb una cuca al front d'antena llarga i aparecen aquells que potser som, pròdics o retinents, servents o mestrejants, atàvics augurals gallejants de la història. Som molts, murmura l'eco, i la borda és dels pobres. A l'hora del crepruscle haurem vist els capells florejants de dames florentines, que el sol s'emporta amb grugós de panotxa l'ilàs amunt. I els cors, com se sosseguen. I quan el primer estel espurna el pic més rost, Hauríem escoltat on els còdols floreixen, la passada dels vents embrugit de tenora i el clam esperançat de les formes captives. La ment capta l'etern en l'ample pau i un no és res grana i creix en un somriure. Ésser i tres pas fan un, tot muda i tot roman. Tots hi serem al port amb la desconeguda. L'actriu Carme Sansa recitant i recordant aquest poema, aquests versos, que Foix deia que eren estrafets dedicats a Gabriel Ferreter, un savi valent deia que va morir l'any 72. Coneguts sonets de Foix. Diu la nostra televisió, i ho deia Vicenç Vives també, que el nostre país es balanceja constantment entre allò que en diem el seny, la rauxa, la prudència, l'accés, l'heterodoxia i la regla. Al bell mig d'aquests sentiments contraris caldria situar la figura de Francesc Pujols, savi barceloní que ens deixà ara fa mig segle i que assegurava, possiblement en broma, que pel sol fet de ser catalans, quan anéssim pel món ho tindríem tot pagat. Poc imaginava Pujols que ben al contrari de la seva profecia, no només pel fet de ser catalans no ho tenim tot pagat, sinó que pel sol fet de voler ser-ho ni tan sols tenim allò que és ben nostre. Roger Mas, acompanyat per la Copla Sant Jordi, ciutat de Barcelona, i per Xavier Guitó, Josep Martí Pinyo i Arcadi Mercet, ens ofereix ara el seu particular homenatge a l'home de la Torre de les Hores. Som a punt d'escoltar el cantant de Solsona, Roger Mas. Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja sirem morts i enterrats, també és cert que els que vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la Terra o els que governin les nacions s'aginollaran davant Catalunya. I aleshores serà quan els que hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, Concepte General de la Ciència Catalana, de Francesc Pujols, comprendran la raó que tenia deia les coses més serioses que es poden dir. Perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà als compatriotes de la veritat. I ultra el respecte i l'admiració que ens hi tindran, quan donarà la mà a un germà nostre, els semblarà que toquen la veritat amb les mans. I com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i és ser català qui valdrà tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un home vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i comptat i debatut valdrà més ser català que millonari. I com que les aparències enganyen... Com que les aparències enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català, es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món, serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'n tindrà tot arreu, que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers. El soterrani de la plaça transcorre un riu de pensament. Pedrol i algues transparents, somnis tancats d'una crevasca. Animals penjats de fils d'eregent, titelles de paper d'estrassa. cap a freàtica en flor, ella és la màquina del temps, on s'hi reposa foc sumor, veritat i ciència i aliment, un déu que no mire ni escolta, un àngel nascut d'una teva. Girec que gira el món, m'és sempre la veritat, Desperta't el seu som. Francesc Pujols en surt del cau. Després d'anys d'ostrecisme blau. En un moment d'inspiració. Donar un respiro a l'almenació. Música Il·luminats mig avorrits, divagadors de l'esperit, nostre moment és arribar i arreu se sent per un desplau. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Donar un respira a la nació Francesc Pujols. Sordor cau, present just que si me plau, en un moment d'inspiració, donar un respira a la nació. Emotiva i molt seguida aquí al Parc de la Ciutadella el record, la cançó amb la Cobra Sant Jordi i Roger Mas, el record de Francesc Pujols. Un home d'esprit i, sobretot, amb molt de sentit de l'humor, com demostren els seus textos. Sembla que hi ha una... Arriben els castellers. Sentíem de lluny. I ara veiem les camises verdes. dels castellers i els sons de les gralles que s'acosten cap a la tarima. Un dels patrimonis immaterials de la humanitat, els castells, els castellers. També fortament aplaudits pel públic. Els castellers de Vilafranca, si no merro, són guanyadors de les últimes edicions del concurs de castells. Estan... enlairant els seus castells. Són quatre pilars. Quatre pilars que volen simbolitzar la nostra bandera. Podeu seguir l'emoció del públic, la resposta del públic a aquests quatre pilars, que ara les enxanetes han turonat ja. Els castellers de Vilafranca amb aquests quatre pilars... Fortament aplaudits i ara acorajats els crits d'independència. Totes les autoritats s'han posat d'en peus per aplaudir aquesta sanificació castellera de la nostra bandera. Els castells. Considerats patrimoni immaterial de la humanitat per l'ONESCO ara fa dos anys i agrair als castellers de Vilafranca aquesta colla fundada l'any 1948, guanyadora de les cinc darreres edicions del concurs de castells de Tarragona, aquest 2012 ambaixadors dels castells de Nova York, la seva participació aixecant aquestes quatre barres, aquests quatre pilars en al·lusió a la nostra bandera. Estem arribant al punt final d'aquest acte. Però no volem fer-ho sense tenir un record amb en Toni Tàpies, un dels nostres universals. Ens va deixar el 6 de febrer passat. Sempre va dur Catalunya, el cor i el pinzell, i la fundació que du el seu nom ens ha cedit desinteressadament l'Esprit Català 1971, aquesta obra que ens ha presidit també en l'escenari durant l'acte. I sense oblidar tampoc... Aplaudiment per aquest català universal que és Antoni Tàpies. Altres persones que no hem d'oblidar que ens han ajudat a créixer com a país. En volem recordar dues d'una manera molt especial. L'historiador Josep Maria Eno de la Sarte i l'escriptor Emili Teixidor. Dos dels referents de la nostra cultura també desapareguts aquest any. L'escriptor Emili Teixidor i el savi Josep Maria Inó de la Sarte. ...ho fem escoltant una vegada més el nostre himne nacional. Que en aquest 11 de setembre del 2012 volem que sigui un himne que convini la pau i tota la fermesa de la nostra afirmació nacional. Interpreten els segadors el cor Léder Càmera i la Copla Sant Jordi, ciutat de Barcelona. Sol·licitem la presència a la tribuna d'autoritats dels molt honorables presidents Pujol, Montilla, Rigol i Banach i enviem des d'aquí una forta abraçada al president Maragall que no ha pogut acompanyar-nos. Les màximes, les que fins avui han estat les màximes representants del país pugen a la tarima abans de la interpretació dels segadors. Ferns, ara... Tanta luna triunfar, tornarà a ser rica i bella, quan vei aquesta gent, tan humana i tan superba, boi com la fa. Fins demà! Es movem ben bé les eines, Bon cop de pas! Bon cop de pas, defensors de la guerra, Bon cop de pas! Patremor i l'enemic, Bona nit. President, presidenta, demana autorització per atirar la formació d'honor dels Mossos d'Esquadra. A les seves ordres, president, presidenta. Atenció! Mitja volta! Ara! Endavant! Ara! A retirar la formació de Gala dels Mossos d'Esquadra, prèvia petició de permís. Hem viscut junts moments de música, de literatura, de cançó i de poesia que desitgem que acompanyin aquesta diada nacional que ha començat amb aquesta solemne celebració al Parc de la Ciutadella. Però, sens dubte, aquesta diada ha de viure encara moments històrics pels carrers de la nostra capital. Un desig! que tot el país pugui expressar lliurement, pacíficament, unitàriament, el que és, el que sent i el que vol ser. Convidem a l'escenari a tots els participants en aquest acte, ideat pel director teatral Joan Uller, que han ofert desinteressadament la seva col·laboració per celebrar aquesta diada. amb aquesta aparició de totes les persones que han pres part en aquest acte institucional. Com ara deia la periodista Mònica Terribas, de manera desinteressada per una foto final, es tancarà l'acte institucional d'aquest matí, l'acte que organitzen cada any les dues màximes institucions del país, la Generalitat i el Parlament. Foto de família amb el director de tot aquest acte, en Joan Oller, que aquest matí, en declaracions al matí de Catalunya Ràdio, avançava i explicava precisament, o subratllava, vaja, l'absència del president, de l'expresident Maragall, que avui no ha pogut ser en aquesta foto amb tots els expresidents de la Generalitat i del Parlament que han format part d'aquesta. Iada intensa, emocionant, irrepetible. Que vagi molt bé. Doncs sí que ha estat... Emocionant molt, moltíssim públic al Parc de la Ciutadella, moltíssimes estelades, crits d'independència que heu pogut sentir. Senyors, per la seva comoditat els preguem que abandonin el recinte pel mateix lloc que han accedit. Doncs ara ja són les recomanacions de seguretat i de mobilitat, perquè certament, com us deia, des del parc de la Ciutadella hi ha moltíssima gent que ara tots... Suposo que el primer que deuran fer és buscar un bon lloc d'ombra, perquè moltíssimes persones han aguantat estoicament la Solana. He de dir que no ha fet la calor d'altres anys. Martí Ferrero. Digues, Neus. Com ho has vist? Com ho has sentit? Com ho has seguit? Amb molt d'interès, perquè sembla definitivament una fórmula d'èxit, aquesta introduïda pel dramaturg i director artístic Joan Uller a l'hora d'interpretar els actes institucionals de la Diada commemorant efemèrides de la cultura i la llengua del país i homenatjant les grans celebritats, eh? Saps? Perquè jo crec que ho concep una mica com un programa, un programa de televisió o de ràdio, i després perquè no permet, és molt dinàmic i no permet que s'allarguin. Les intervencions són fragments molt triats, molt buscats, i totes les transicions a l'escenari són molt ràpides i són... Tot perfectament estudiat. Sí, tot perfectament estudiat. Sembla que li descobrim ara a la carrera d'en Joan Uller, que no és això, però s'agraeix. Déu-nos en guard. A més a més, tot molt textual, moltes cites, fragments, paràgrafs d'obres capdals de la literatura catalana. I... Deixa'm dir-te també que podríem constatar que no és habitual, però aquest any ha passat. I respon segurament a les característiques extraordinàries d'aquesta diada. I és que l'esperit de la manifestació independentista d'aquesta tarda s'ha colat en l'acte institucional de la diada. Molts crits d'independència al llarg d'alguns dels passatges de l'acte. I hauríeu de veure aquí la quantitat d'estelades que hi ha aquest any, que d'una manera... per dir-ho claríssim, desinhibida. Amb tota la normalitat del món la gent ha portat la bandera que representa o que representa el que sent, com ara deia al final la Mònica Terribas, que ens deixin ser el que som, el que sentim i el que volem ser. Doncs era molt emocionant veure la quantitat que hi ha aquí i la quantitat de gent, que Déu-n'hi-do, jo crec que és una de les participacions a l'acte institucional de les més nombroses que jo recordi. Sí, sí, la veritat és que sí. I és que, en definitiva, el contingut polític de la diada de l'11 de setembre d'enguany quedarà marcat i condicionat per la celebració d'aquesta manifestació crida unitària sota proclames independentistes que se celebrarà aquesta tarda. Ens havíem acostumat fa una colla d'anys que la manifestació de la diada de l'11 de setembre no passés de ser un acte molt testimonial, molt secundari. Eren manifestacions convocades que només aplegaven grups minoritaris i en tot cas de l'esquerra independentista. En canvi, una de les particularitats d'aquesta diada serà que la manifestació recupera tot el seu protagonisme i que passa a condicionar el contingut polític de l'11 de setembre. Efectivament, aquesta, la d'avui. Tant de bo fos una mica, aquest matí, a Twitter, sí, a Twitter, llegia unes declaracions de la presidenta de l'Òmnium Cultural, de la Muriel Casals, que deia, som molt a punt, en lloc de commemorar, celebrar, no?, celebrar alguna victòria, en lloc de commemorar derrotes, i tant de bo fos així, i la manifestació d'avui fos aquest punt. aquest punt d'inflexió. Sí, per exemple, la Laia Claret ens pot confirmar que... Ara t'ho anava a demanar, a veure què passa. Les xarxes bullen d'efervescència amb aquest sentiment que domina aquesta diada, la del malestar, la de la tensió en les relacions entre Catalunya i Espanya, no i, Laia? Sí, sí que avui al Twitter, bon dia. Hi ha dos hashtags realment molt utilitzats, dues etiquetes molt utilitzades. Són 11S2012, l'etiqueta que promociona l'Assemblea Nacional de Catalunya. Ens ho explica aquest matí la senyora Forcadell. Molt d'èxit aquesta etiqueta. Hem fet recompte i cada segon aproximadament hi ha 3 o 4 piulades que utilitzen aquesta etiqueta. També la de Catalunya Ràdio, Dia de Cat Ràdio o, per exemple, Freedom for Catalonia. Són les etiquetes més utilitzades ara mateix. I la paraula més utilitzada pels oients, o en aquest cas pels usuaris que piulen amb aquesta etiqueta, és història. Molts d'ells tenen ganes de fer història i la majoria creuen que en faran, que hi haurà un abans... i un després d'aquest 11 de setembre. També us he de dir que en aquests moments 11S 2012 és tendència a Barcelona al Twitter, però a nivell estatal no ho és. Són tendència 11S o Feliç Diada, però 11S 2012 ara mateix al Twitter a nivell estatal no és tendència. I de la cerimònia ara mateix, el que comenten més, doncs el que els ha agradat més... ha estat, o comentàveu abans, Neus, Martí, vosaltres dos, quan espontàniament s'han sentit aquests crits d'independència, uns crits que han trencat, podíem dir, el record institucional. Tampoc no és casual el que ens comentava la nostra enviada a les ofrenes florals, al monument a Rafael Casanova, la Marta Corbalan, en el sentit que aquest any se sentien Menys xiulets i menys escridassades a les delegacions que hi feien l'Ofrena. Segurament la manifestació d'aquesta tarda està actuant com a catalitzador, com a canalitzador de les emocions. I si hi ha més sentiments compartits, segurament la tensió es rebaixa. Sí. Disculpe, Martí, perquè estàvem aquí pendents de molta gent que s'acosta on és Catalunya Ràdio per preguntar-nos coses. No pateixis, Neus, l'acte institucional s'ha acabat, l'hem ofert en directe en aquesta programació especial. Arribem a la una, deixem agrair i acomiadar els oients de la xarxa i de la xarxa de televisions locals, que avui han sumat els seus oients als nostres. Gràcies, Neus. Continuem des dels estudis de Catalunya Ràdio. És la una. Notícies en xarxa. Bon dia, us parlem Marta, Patricio i Oriol Pujador. Ja s'ha acabat l'acte institucional a motiu de la Diada de Catalunya, un acte amb la llengua catalana com a fil conductor i que s'ha vist interromput fins a tres vegades per crits d'independència des del públic. Parc de la Ciutadella, Lluís Sánchez, Albert Garcia, bon dia. Bon dia, doncs la primera vegada que hem sentit aquests crits ha estat quan la presentadora Mònica Terribas ha llegit una afirmació de Joan Sales, l'autor d'Incerta Glòria, que els catalans havien de deixar de ser imbècils. La segona, quan els castellers diuen la Franca Han aixecat quatre pilars i la tercera, quan el cor i la cobla han interpretat els segadors. que ha fet el músic Roger Mas de la coneguda Oda de Francesc Pujols, que ha anat introduïda d'una referència implícita al pacte fiscal. Com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i és ser català qui valdrà tenir les despeses pagades a tot arreu allà on no en vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món. i comptat i debatut valdrà més de ser català que millonari. L'acte també ha comptat en moments emotius com ara la interpretació d'una versió de la plaça del Diamant de Ramon Montaner a càrrec del grup Les Migues o el poema d'Oziàs Marc que ha cantat l'actriu portuguesa Maria de Medeiros. A la ciutat de Girona aquesta hora en marxa la manifestació reivindicativa en motiu de la diada i participen més de quatre manifestacions.