La Tetera - Futbol femení amb Ana Barbancho i Laura Ràfols

... Ma, ve a casa de... Dicen que hay un mar en la esquina Que va, que solo van chicoyos Que solo van chicar bajo Alba en la esquina Dicen que hay un mar en la esquina Que va, que solo van chicoyos Que solo van chicar bajo Alba en la esquina Avui sí que sí, avui 8 d'abril La Tatera torna a ràdio d'Esberna més força que mai. Un programa que passa de ser una secció del Magasin Matinal del Justa de la Fusta, amb la Núria Garcia, ha ser un programa que s'independitza, veient que és necessari tenir un espai dedicat a la dona. I, com sabeu, aquest programa serà mensual, serà un cop al mes. És el primer dijous de cada mes a les 8 del vespre. Ja us anirem recordant per les xarxes socials. Ens presentem una mica, no? Avui estem amb la Lua, que normalment la sentiu com a la dona de la història, però és el 50% de la Tatera. I bé, us la presento una mica. La Lua López és una mand del Ceteart de fer una birra al balcó de casa seva, perquè negar-ho. I també, bueno, és una veu meravellosa que porta el compàs millor que el John Bonham, el bateria dels Fepelin, o la Lua. Hola, Anna. Com estàs? És estrany, he pogut parlar amb tu així, en directe a les zones. Sí, que sempre era allò de... Bueno, presentem la Lua i era la gravació de la Lua, no? Entrava com en una espècie de veu a no, així, celestial, que venia una mica de la nada. De la nada. Però no, sempre has estat molt present, perquè la gent no ho sap, però clar, quan estàvem fent el programa, tiràvem la teva veu, però tu et tenia allà al costadet. Sempre et tenia al costadet, Lua. Aleshores, explica'm una mica la dinàmica, no? Que hem canviat una mica, que sigui formar en part del just a la fusta, que era un espai de re, 25 minuts, però ara serem una oreta, no? Exacte, se'ns quedava una miqueta curt, vam arribar a la conclusió que hi havia els temes que tractàvem eren molt interessants, sobretot les convidades tenien moltes coses a dir, i realment se'ns quedava molt curt, aquesta secció. De fet, ens sabia supergreu, perquè elles ens explicaven coses que de vegades havíem de retallar, no? I no sé com que desaprofitàvem l'oportunitat de parlar amb aquestes dones que ens explicaven coses molt interessants durant els programes passats, que, bueno, també els poden sentir les nostres ullens dins del just a la fusta, si encara volen fer. Exacte, però amb això avui donem aquest començament, aquest nou aspecte del programa. Exacte, i el 8 d'abril, que és com una data molt maca, no? És molt maco. Sí, sí, és molt maco. Bé, doncs expliquem una mica, perquè també tindrem un petit espai dins de l'espot i faig, ja us passarem al link, ja el penjarem nosaltres a les nostres xarxes socials, com sabeu, la Tatera és un programa radiofònic on les creadores, que som nosaltres dues, la Lua i jo, doncs, bueno, sempre hem estat ties inquietes i que ens ha mulat la moguda de lluita per als drets de la dona, de tenir un paper important dins del món, com a dones, però també ens aclarem com absolutament... bueno, que realment de les coses que portem aquí en sabem molt poquet, per això realment volem fer el programa, Lua. Exacte, o sigui, jo puc dir que d'alguna manera tu em vas venir com amb la proposta, i jo vaig dir, crec que tinc els mitjans, clar, ens estan escoltant, no ens veuen, però realment és una mica estrany. I ho intento definir una mica pels i les ullens, o sigui, jo tinc, davant la taula de so, jo m'encarrego de posar una mica... una mica hi ha una al·legació, una al·legació, i estem separades com per el que vindria a ser un vidre, i ens veiem com a la distància, i ens escoltem, sort que portem cascos, i és això, si tu em vas venir una mica com amb la proposta, ets i valet, tinc els mitjans, tenim la ràdio per poder trobar aquest punt, i ens inquietaven com molts temes, realment crec que mai els podrem arribar a acabar tots, i la premissa era aquesta, no sabem res, per tant, ho volem intentar saber, no tot, perquè això jo crec que és impossible i que no s'hi pot arribar mai, però sí que, almenys, una part, tot el que puguem. I, a part, tenim molt bones amigues, i ja, de fet, avui, 8 d'abril, comencem amb un programa especial on parlem del futbol femení. Voy a lajo, directament. I tant. Avui parlarem del futbol femení amb dues viures grans del panorama actual del futbol, no? Per una banda, està l'Anna Barbancho, que ho hem de dir, és una gran amiga de la Lua i meva, no? Exacte. Des de fa molt de temps, és una amiga de la vida. A nosaltres ens agradaria que és una amiga de la vida, perquè és patodo, patodo. A vegades, però, com hem de pensar en futbol femení, o sigui, el seu nom va ser com el primer nom que es va aparèixer, com hem de parlar amb ella perquè ella sap. Aleshores, bueno, ella és docent i especialista en futbol, amb grau de ciències de l'activitat física i l'esport. I ella, l'Anna, que a part ella té grans projectes dins del món del futbol femení, ens ha portat la Laura Ràfols, que, com li vaig dir, com sempre li dic a la Laura, l'amiga d'una amiga és una amiga, no?, que és una mica el que ens ho dic. Ah, de fet, Lua, la Barbancho és qui ens va presentar, que és molt maco que comencem el programa així. Saps que no havia pensat i tens tota la raó. Sí, sí, que xulo. Bé, doncs, com dèiem, l'Anna ens va portar també a la Laura Ràfols, que és ex futbolista, de fet, és l'ex capitana del futbol del Barça, de l'equip femení del Barça, també és fisioterepeuta, i, bueno, és mestre d'activitats físiques i salut, no? Amb elles, parlarem del món, parlarem del món del futbol femení, i com ha anat evolucionant, donant aquests últims anys, i on es troben elles dins d'aquest món, dins del panorama. Aquesta és una entrevista que la tindrem més endavant. Aleshores, amb la tetera busquem fer un espai de totes per totes, per això també ens interessa moltíssim que ens escriviu per les xarxes socials, per somba, rebaixa, la tetera, o també ens podeu enviar un correu de forma més formal, si ens heu de dir alguna cosa. Doncs mira, el correu és la tetera.infoarroba.gmail.com. Vam trobar com un correu molt corporatiu, no? Sí, sí. Com molt seriót. Queda... bueno, queda... Queda professional. S'ha de ser professional, que crec que va a cadascú. Vinga, aleshores, com sempre, el nostre programa té diferents accions. I, doncs, per mi ja tenim una mica de la... Sí, sí, sí. Si vols, tira l'Andreadet. Doncs, bé, comencem explicant una mica, com hem dit, no, contextualitzant aquesta història del futbol femení. A inicis del segle XX, el futbol femení fora el país ja feia anys que existia, però la gent no havia sentit a parlar mai de dones jugant a futbol. Espanya el futbol femení va començar a donar-se conèixer i a popularitzar-se, a principis dels anys 60. Catalunya va ser la primera comunitat autònoma on s'hi va practicar futbol femení. Això podem veure encara reflectit. El primer club femení, per això, apareix a inicis del segle XX, el 1914, amb l'equip anomenat Spanish Guild, un club creat per unes noies barcelonines gràcies a l'impuls i l'ajuda de Jack Kirinwell, el jugador del futbol club barcelona en aquella època. Aquest nou equip el formaven dos clubs, el Montserrat i el Giralda. Però el dia més important va ser el dia del seu debut oficial, el dia 9 de juny de 1914, quan van jugar un partit benèfic a favor de l'at Tuberculosis. L'enfrontament entre els dos equips va causar un gran impacte en els mitjans de comunicació, els quals, òbviament, no veien en bons ulls i no entenien com les dones també podien dedicar-se al futbol. Per exemple, la crònica del diari esportiu El Mundo Deportivo deixava constància del seu punt de vista així. Esta primera actuación de la mujer en el viril fútbol no nos satisface, no solo por su poco aspecto deportivo, sino que también porque a las descendientes de la madre Eva les obliga a adoptar tan poco adecuadas como antiestéticas posiciones que eliminan la gracia femenina. Tot i la gran falta de respectar per part de diferents mitjans de comunicació actualment molt importants, l'espanyol va seguir disputant partits, en què moment oficials hi ha competició, però sí amistosos. L'equip jugava tant a Barcelona com fora del país i tenien molta expectació. Però aquesta ràpida evolució del futbol femení va veure saturada amb l'arribada de la guerra i més tard amb la postguerra, quan gairebé no existia, ja que el futbol femení, una altra vegada, estava mal vist. Al contrari, que a Europa on el futbol femení es va impulsar amb la creació d'equips femenins que es formaven a les fàbriques treballades per dones a causa de que els homes marxaven a la guerra. No va ser així fins als anys 60, com ja hem dit, que el futbol femení per ressorgir una altra vegada, tot i que encara sense competicions organitzades. Per fi, a la dècada del 70, gràcies a un anunci publicat al diari Pari Inmaculada que veceran, es va començar a ajuntar diferents noies per formar un equip. Núria Llança, Maria Carmen Nieto, Loli Tortiz, Núria Gómez, Vicente Povill i la mateixa Inmaculada, entre d'altres. Aquest anunci va donar els seus frits formant el que seria posteriorment l'equip del futbol club Barcelona. Aquest primer partit es va disputar el dia de Nadal de 1970, durant un matinal al Camp Nou. Va començar un quart de 12 i tenia com a plat fort un partit amistós entre el CSK de Sofía i el primer equip del Barcelona. Feia fred però hi va haver una bona entrada. La matinal que va incloure una desfilada de la banda de tempos i cornetes de la policia municipal, l'actuació de les majories infantils de Mollet del Vallès i Esparraguera i torres humanes de la colla dels nens del Vandrell, culminava una campanya benèfica de ràdio nacional. Segons informava Europa Press, les gent i les futbolistes de la selecció barcelonina amb samarreta blanc havien tingut un programa de preparació apretado e intenso a les ordres de qui havia estat un mític porter del Barça, Antoni Ramallets, a la banqueta de les Santelles hi havia Ramon Garriga, per arrodonir l'esdeveniment. L'arbitra del partit va ser el famós presentador de ràdio i televisió Mario Beut. Marat als al·licients del partit no va tenir gaire emocions, una vegada acabat el temps reglamentari i el marcador continuava empatat a zero. Va ser la tanda de penals que les barcelonines van guanyar per un 4-3. Les cròniques del partit és el més interessant, ja que utilitzen un llenguatge molt condescendent. Expliquen que els entrenadors van dirigir a sus jóvenes y belles discípules con delicadeza y buenas palabras. El periodista Alberto Armengol a la banquardia sentència. Por lo que pudimos apreciar, el fútbol femenino no está llamado a ser otra cosa que un espectáculo divertido, ocasional e intrescendente. El moment de glòria va arribar a la temporada del 1971-1972, quan es va disputar el primer campionat de Catalunya, el qual comptava amb la participació de 14 clubs, entre ells el Fútbol Club Barcelona, l'Espanyol, la Lleida, la Gramanet o l'Atlètic Sabadell. Tot i el revol que seguia apareixint en els diferents mitjans de comunicació era un moment difícil per l'evolució del fútbol femení, tot i que els camps s'omplien gràcies a la curiositat dels aficionats al veure com les noies currien darrere una pilota i es tiraven per terra. La Lleida Nacional de Catalunya, l'11 de setembre de l'any 1980, va ser un dia especial per al fútbol femení. Maria Teresa Andreu ha estat clau en aquest esport, ja que a més de jugadora i després de legalitzar el fútbol femení, també va ser presidenta del Comitè de Fútbol Femení de la Federació Catalana de Fútbol. I juntament amb Montse Domingo, Mercè Romero, Santi Egea i el polític Agustí Mallol van tenir llavors, aquell any a Madrid, una reunió amb el secretari general de la Federació Espanyola de Fútbol, Agustín Domínguez, el carrer Alberto Bosch, aprofitant que el dia següent era festa i que, per tant, no es perdien cap dia laboral. A la reunió van demanar el reconeixement del fútbol femení a l'estat espanyol. Estem parlant del 1980, ja que els diferents països d'Europa portaven 10 anys davantatge respecte a Espanya. Tot i que el president no estava gaire convençut, finalment va accedir dos mesos més tard, es va fer oficial el fútbol femení definitivament com esport i es va integrar la Federació Espanyola de Fútbol. Després d'això, Maria Teresa Andreu va ser a la gida presidenta del Comitè de la Federació Espanyola i va debutar com a membre de la UEFA. La primera lloc catalana es va disputar aquella temporada, l'any 1980-1981. Tant mateix, la primera copa catalana disputada a la mateixa temporada se l'ha vendut l'Espanyol. La primera competició d'àmbit estatal va ser la Copa de la Reina, que no va arribar fins a la temporada 1984-1985. Actualment, el fútbol i el fútbol sala català compten amb un total de 880 equips femenins, dels quals 637 corresponen a fútbol i 243 a fútbol sala, mentre que en el curs 2018-2019 eren 178. Un dels motius d'aquest augment és la creació d'una nova categoria femenina l'any passat en fútbol, la preferent juvenil. La Federació Catalana de Fútbol va fer públics els resultats obtinguts l'any 2020 de la campanya orgullosa, una invenció que es va iniciar fa 4 anys per potenciar i promocionar el fútbol i el fútbol sala femení. Segons les dades, la Federació Catalana ha registrat un augment de 1.512 llicències pel que fa jugadores, entrenadores, delegades o hàrbitres en un sol any, i ha superat per primer cop les 14.000 fitxes d'esportistes femenines, tant de fútbol com de fútbol sala. El 2019, la Federació tenia 12.547 llicències femenines, amb què es va tancar el curs passat i en aquest nou recompte ha solit un nou recordat 10.059 fitxes federatives. A la vegada, la campanya orgullosa també ha comportat l'increment de la cuota femenina en el global del fútbol català. Han fins a 2.097 equips en presència de noies en la seva estructura, 194 més que el curs anterior, quan 1.903 conjunts d'arreu de Catalunya comptaven amb alguna llicència femenina entre els seus federats. Per tant, en molts pocs anys, l'evolució ha estat notable, però, realment, encara queda molta feina per fer Anna. Ostres... 41 anys, eh, només? O sigui, és poc. 1.880, em sembla que... Realment, fa, però fa poc. Fa molt poc, o sigui, jo m'ho he plantejat d'aquesta manera, perquè abans parlava justament amb una de les nostres convidades, i és que, clar, o sigui, el primer partit de fútbol femení, o sigui, no estem parlant ni de què era un esport, va ser el 1970. O sigui, la majoria dels nostres pares, almenys els meus, que existien. Existien. També és cert que estem parlant molt del fútbol equinacional, però van tenir referents més a nivell europeu, però, de totes maneres, realment, fa molt poc, fa molt poc. I també les paraules d'això dels titulars, que, per exemple, has dit una frase de divertida, ocasional i transcendent, i com donant poca valia, no? Com si fos casualitat. Era divertit, eren unes nenes donant patades a una pilota, o sigui, ja està. De fet, és això, el fútbol femení n'és a re el d'una casualitat, pràcticament. Va ser una cosa que no s'havien plantejat. Va estar casualitat. I d'aquesta casualitat, s'ha vist la progressió. Sí, és un camí cur, realment. És un camí cur. Estem parlant amb les dades que jo m'he quedat més. Estem parlant del 1970, primer partit femení, després, com retorn una miqueta el fútbol femení aquí, fins al 1980 no es fa, o sigui, no és que sigui oficial. És que diuen, és un esport. O sigui, vale, tenim una federació. Ostres, sou dones, també podeu estar dins de la federació. Però per mi també és important el vocabulari que s'utilitza quan es parla del fútbol masculí i del fútbol femení. De fet, de vegades és polèmica, encara, el vocabulari que s'utilitza per parlar de l'esport. I ja dic que de l'esport, ja no dic només del fútbol, dic de l'esport en general, en els mitjans de comunicació, que això també és un temon. Em sembla que aquestes paraules que has dit no estan tan allunyades de coses que passen ara, de... És que és així de trist. Després, o sigui, et faig aquí un avance, però al final del programa et parlaré d'una polèmica que ha sortit... O sigui, fa res, allà mateix. És això que no em vols dir de tot el dia, que... Ja veuràs, ja veuràs. Jo he flipat, o sigui, que és això, el segle XXI, 2021, i encara està passant aquest tipus de comentaris que estàvem parlant que passaven al 1914. Sí. Hem passat 100 anys i estem en el mateix punt. Sobretot a Twitter, perquè Twitter deja-lo córrer, saps? Bueno, Luà, jo crec que és hora de que... fem passar l'estudi a les nostres convidades. Exacte, que ja saben millor que nosaltres com funciona aquest tema, com funciona aquest món, com funciona tot això a Catalunya, Espanya i... T'he de dir que estic una mica nerviosa perquè... Jo, d'aquest tema, tu el toques una mica més, perquè, de fet, tu has tocat pilota. Clar, podem explicar que sí. Sí, sí, clar, jo he jugat. A mi l'Anna m'ho ha explicat tot, normalment, d'una forma lentament i amb paciència, per a que jo entiena el que succeeix. Clar, jo, diguéssim que... Bueno, això està bé, no? Vull dir, justament d'aquest tema, diguéssim que tu vens aquí com... El que m'expliqueu, m'ho creuré, vull dir, ja està. Ja està, o sigui, oberta absolutament tot. Ho han blanco. Elles saben com tot, jo diguéssim que sona mica. Vale. Ho deixarem així. És com progressiu, també, no? Exacte. L'estem a entrar, doncs? L'estem a entrar. Posa'm dues birres. Hola, noies. Moltíssimes gràcies per haver vingut a la tatera, no? Hola, Anna, com estàs? Molt bé, contenta d'estar aquí. Collint, és que, clar, això ho he d'explicar l'Anna Barbancho, a part d'estar tot això que us ha explicat ara, a part, és una amiga íntima de tota la vida, i per mi és molt important, també, tenir aquest espai amb ella. Sí que moltíssimes gràcies, Anna. I d'altra banda, la Laura, que també és amiga, perquè, clar, les amigues de les amigues són amigues, no? Això sempre. Hola, Laura, què tal? Laura Raphols. Bé, molt bé. Moltes gràcies d'estar aquí. Que bé, doncs començaré avui al tajo. Vaig directament amb una pregunta una miqueta forta, però que a mi personalment m'interessa molt, no? I és quin és l'estigma de la dona com a jugadora, jugadora de futbol, no? Quin és el paper de la dona dins del món del futbol? Quins són els prejudicis que us heu trobat en el vostre sector, Laura, per exemple? Jo crec que el paper de la dona del món del futbol ha anat canviant a mesura... Clar, estem parlant de que el futbol femení, si no recordo malament, aquest any fa 50 anys el primer partit, així una mica, relleu el camp nou i així, amb dones. I a dia d'avui, des d'aquests 50 anys enrere fins ara, jo sí que vaig començar a jugar quan tenia 4, a dir, tengo 30, pues 26, ha canviat molt. Hem de pensar que el paper de la dona, jo crec que ara, en el món del futbol, s'està formant. A dir, ara comença a ser un paper real. Fins ara era, doncs, aquestes 4, 5, 10, noies, 20, o les que siguin, que decideixen donar-li patades amb una pilota i no hi ha ningú que les entreni, perquè ningú vol portar el futbol femení, perquè com entenem el futbol, com a un equip de maig o s'alfa, darrere una pilota, i el que érem nosaltres era això, aquestes noies, que els agrada jugar a futbol, i que no tenen cap tipus de referent. Jo crec que ara estem creant aquests referents, que les nenes que comencen a jugar tenen gent amb qui poder-se fixar, i jo recordo jugar i dir-ho, vull ser com val d'éss, però clar, jo no podria ser mai com val d'éss, perquè al final no seria mai un noi, és un tio, no puc. I ara jo crec que el que sí que s'ha fet durant tots aquests anys, és molt de feina de totes les jugadores que han anat jugant, i lluitant contra tots aquests perjudicis de la dona de la cuina, la dona no té prou força, la dona no pot jugar amb pantalocurs, amb retacurta i unes botes de futbol, a veure si se va arrascar, si va adonar-se un preciós el cuerpo. Jo crec que és això que el PP de la dona, en el món de futbol encara no està, sinó que s'està formant, perquè jo crec que falta molta gent encara al voltant per això, que hi ha només entrenadors, directors tècniques, directives, presidentes, però comencem per la base que les jugadores ara ja són referents, i jo crec que d'aquí anem cap a mi, no es queda a otra. És a dir, en el nostre imaginari, perdoneu, en el nostre imaginari el futbol era un home, un tio, no, però ara en els últims anys anà a estar, com canviant una mica la cosa, fins i tot. Totalment, i una mica en sintonial que diu la Ràfols, jo crec que això gastar en evolució, i això és molt important, i jo crec que ella li va més a prop el tema que ha estat jugadora al Barça, i ha vist com a tot un recorregut sense referents. Jo també he estat jugadora, però jo sempre ho he vist més des d'un punt més entrenadora, més des del PP de la dona en aquest esport, no només practicar-lo, sinó que hem de cobrir també moltes altres parts com entrenadores directives, que per mi és un tema evolutiu, és a dir, primer hem de jugar, hem de ser moltes, i estan augmentant molt les exigències al nivell, les referents i tot plegat, però crec que el següent pas és que jo crec que estem bastant amb dins, és en començar a haver entrenadores, a haver gent molt formada, molt formada acadèmicament i professionalment, que pugui dirigir tot aquest projecte femení, que més que nosaltres, que ja ho hem patit i que hem viscut, doncs d'on venim, d'això, que havies d'anar a menjar permís per jugar, sinó que ets bona perquè ja ets noi, o molts temes que el pati s'han viscut. Bueno, ara jo ja vull anar més allà, estic content amb l'evolució, però crec que a mi m'agrada molt pensar que els següents pasos seran, no només de la GESPA, a la GESPA com a entrenadora, però també en temes més coordinatius, més de lideratge. Exacte. I partint d'aquí, i entenent que potser se us està començant a valorar més, dins del món del futbol, a la dona, què no pineu del tema de la bretxa salarial perquè al final, fa reba sortir una estudi de la revista Forbes, on deien que la jugadora que cobra més, més, més, cobra 400.000 dòlars, i l'home que cobra més, cobra 4,5 milions. Què em penseu d'això? Bàsicament va ser un estudi, però, bueno, què heu de dir d'això? Jo, el que fa una d'abans, jo crec que en temes de seguir entrenadores directius i tot això, fa falta oportunitats. O sigui, el final, si tu et mires al perfil de la jugadora, la jugadora ha d'estudiar, ha de tenir una carrera, ha d'estudiar per el tema aquest, per la bretxa salarial, perquè al final, nosaltres, sí que ara, a dia d'avui, es pot viure primera, tal sou que cobres, es pot viure el dia d'avui, o sigui, no pots viure eternament de tot això, per tant, això t'implica que tu has d'estudiar, i per molt que ja vulguis ser entrenadora, no tindrà les mateixes oportunitats que tindrà un noi, ens hem jugat a primera d'entrenar una equipa primera, perquè per dues coses, primer, perquè no es cobra el mateix, i no tothom està disposat a sacrificar tota la seva vida al futbol per molt que a mi m'agrada ser entrenadora, sinó que t'has de treure una altra carrera, a part de futbolistes, som altres coses, perquè al final has de triar la carrera, hi ha sigui cafè, hi ha sigui fàcil, hi ha sigui direcció d'empreses, turisme, dret, el que tu vulguis... Llavors, què passa? Per què no hi ha entrenadores? No n'hi ha, perquè no hi ha oportunitats, perquè sempre acabaran agafant abans un noi, és veritat, o sigui, d'avui acabaran amb un noi, o la noia que agafin està hiper megaformada, i ha de haver sacrificat entre cometes molts anys de la seva vida, entrenant a categories inferiors que es cobra molt poc, molt poc, o sigui, ja no només en futbol femení, sinó en futbol masculí també, agafar una equipa de tercera catalana, segona catalana preferent... És molt de temps que tu has de sacrificar, és un diners que tu ja no rebs, llavors, clar, si tu al final ets abogada, o has de directorar empresa, o el que sigui, o enginyer, o el que et doni la gana a ser, evidentment, del grau que tu has estudiat cobraràs, més. I en quan la comparativa de SOUs, en gran debat sobre el femení o masculí, crec que segueix la dinàmica d'evolució, i entre altres crec que va ser molt important el conveni que fa poc s'ha afirmat, perquè al final hem d'intentar professionalitzar i emparar tota aquesta gent que ens estem dedicant en cos i alma, en aquest món. Llavors, poc a poc sí que es van aconseguir nevenços de, per exemple, dintre del conveni, s'està abans d'un SOU mínim, que podríem parlar-ne, perquè és bastant ridícul, però ja és una base, en la qual comentes a jugar, que són 16.000 euros, no vam dir l'eure? Sí, en secret, que 16.000 anuals, si t'estàs ajornada completa, i 12.000 a 20.000... Són petites coses que es van evolucionant, que van intentar equilibrar, que això que hi està jornada completa, dia i nit, a vegades ha de cuidar, ha de involucrar en la seva vida en això, i al final la vida hem de tenir una base econòmica, i després d'això hem de saber de què viurem, i hem de tenir una mica de bala en el que estem fent, i perquè ens ho mereixem, perquè és la nostra feina, perquè ens hem format, perquè ens deixem la vida, i sí que la comparativa és molt gran, tot i això, a nivell personal, aquí sí que ho diré, mai m'agradaria arribar on estan els homes. És a dir, no crec que perquè el futbol femení vegi bé l'alexia de potelles i de cobrar com el Messi. Ni tant o ni tampoc, o no? Potser fins i tot seria... Jo em plantejaria l'opció de... És que l'igual ens hem passat amb el futbol masculí, i una de les parts bones que crec que té el futbol femení és que baixi xanta anys enrere. És a dir, veus quins són els errors que comencen el futbol masculí, llavors, com que has vist quins errors de començar el futbol masculí, no cometis els mateixos errors, perquè al final, a tema personal, jo penso que cobren molts diners, clar que cobren tots els diners que generen, evidentment, amb el futbol femení no generen aquests diners per un seguit de coses, una roda que acabarà sent... Doncs en mitjans de comunicació, tu no dones... Visibilitat, etcètera, etcètera, si la gent et coneix ve veure el camp, compra l'entrada... Creus que això acaba sent una roda, al final? Doncs si generes diners, si generes diners, vens samarretes, si vens samarretes, doncs cobres, més, per què? Perquè la comparatia amb el masculí és errònia, en molt sentitze aquest, sobretot per mi. No hem de comparar-nos, sí que hem de lluitar per uns mínims, però no volem, jo crec que ningú d'aquest món al que estem, volem arribar perquè no té cap mena de sentit arribar on estan ells, per això pels errors no hem d'ampliar-ho, i el fer algològic. I al final, si un sou mínim a l'estat espanyol són mil i pocs o 900 i pocs, perquè una feina que jo entenc com a futbolista ha de ser 300.000. Home, a veure, jo crec que posem una mica els teus a terra, que és que sigui entre una cosa i una altra, evidentment sí que s'ha de passar al sou mínim, perquè és per dret, però anem a veure què és el que generes, que és el que fins aquí on arribem, que s'ha de millorar, evidentment que sí, perquè hi ha equips, el Barça, la Tic de Madrid, el Bilbao, València, etcètera, però n'hi ha molts d'altres que no tenen quasi diners ni per viatjar, i llavors, com ho fem? Bueno, anècdota del raió aquest any. El raió, equip de primera divisió, s'emba un desplaçament que no recordo on, en el qual entrar a mig em de menjar, i al club els ofereix uns entrepans, uns bikinis, unes esportistes d'elit, on no parlarem de tema fisiològic i nutricional, en el que el pressupost és donar-te un entrepenet amb un tovalló i el bus talmenges. Al final, el futbolista ets 24 hores, el dia, 7 dies a la setmana. O sigui, si que l'espector de cada veient l'hora i mitja de partit, els 90 minuts més el que sigui d'afegit, però es que entrenen de dilluns, oi? No, només és un entrenament, sinó també és un cuidar-te, per després estar al 100% a sobre de la gestió. Bueno, perquè és com jo què sé. Si tu ets empresari i la teva feina els fa l'ordinador, tindràs l'ordinador carregat. Al final, tu jugues amb el teu cos. I si el teu cos no està amb els nivells més optins, és que no pot rendir, no li pots demanar més. Totalment, Laura. Ara que parlem d'això de tema de diners, al final també és per viure, no? És un tema que parlem de poder dedicar aquestes hores en aquesta feina, a la professionalització d'aquest sector, de la dona com a jugadora de futbol. Però, clar, també hem d'entendre i hem d'explicar el tema de la conciliació familiar, de futbolista i mare, és una missió impossible, és viable, què està passant actualment en relació a la mare com a jugadora de futbol o als convenis que hi ha en relació a aquest tema? Què en penseu? Realment què en penseu? Bé, com hem dit abans, el del conveni va ser o és un punt bo que s'ha d'anar millorant, però sí que, per exemple, aquí va ser el primer cas on legalitzem o intentem ajudar la jugadora que, en alguna raó vol ser mare, que no la despedeixin. Per això és a dir, clar, tu ets esportista, tens un procés d'embaràs en el qual tens una repercussió fisiològica que no pots combinar a la teva pràctica, ara tot un tema del que el club no et pot fer fora. Hi ha una indemnització en què es que passi, perquè espero que no passi, però podria arribar a passar tot i això, aquí hi ha una legalitat que ara mateix defensa una mica la jugadora que vulgui ser mare i pugui combinar-ho i estar defensada sobre aquest conveni. Però crec que és una cosa que ara segueixi millorant, perquè ara parlem de jugadores, també podrien parlar d'enternadores, al final estem en un món molt masculinitzat, on és molt patriarcal, on només ha jugat l'home i en cap moment s'ha pensat. Sí que els homes han tingut fills, però necessàriament el paper de la dona en una família ha estat cuidar els fills, però si ara la dona està en aquest món, qui cuida els fills? Indiferent de la parella i el sexe que sigui la teva parella. Crec que és un món que un espai que s'ha de començar a pensar molt profundament, no només amb lleis que en parin, poder seguir treballant, que no et facin fora i no neix una baixa laboral, però sí que també, com ho gestionem. Que no sigui una excepció sinó que sigui una contemplació, que sigui una cosa que ja ja hem trident dins del que... Sí, som futbolistes, som entrenadors i som mares, i llavors, com tot altre camp, hem de tenir un compte i hem d'intentar adaptar-nos. Entro a quin joc aquest conveni quan va entrar en vigor. Us podeu recordar una mica. Quan va entrar en vigor, no ho sé la data en concret. Sé que el BOE s'ha publicat fa mesos. Es va provar fa un any que s'ha aprovat, que passa com que ens agafen tot això del Covid, la pandèmia i així. Un conveni que durava un any que s'havia de mirar. Crec que el juny de l'any passat o el juny d'aquell any que ve, perquè, evidentment, això és un... que està molt bé, que hi ha un conveni que hi ha ara, ara, però el conveni s'ha d'anar com un punt de partida. Estem contentes perquè el conveni, sí, però no estem tan contentes perquè aquest conveni depèn de com t'ho miris. És ínfim, o sigui, és la cosa més bàsica. És com un borrador del que hauria de ser. Anem a fer això, i això passa a Espanya, perquè no ens volem que fora Espanya hi ha jugadores de l'Arsenal, el que és més mediàtic és el de l'Àlex Morgan, que sí que ha sigut mare, i hi ha jugadores que després tornen a jugar. Clar, això ens passa a Espanya. Què passa? Un momento más de patriarcado que ningú, y el fútbol es de machos, y es el domingo por la tarde, ir al bar, hacer unas cervezas. ¿Qué pasa cuando la dona entra? Hòstia, és que la dona pot ser mare. Clar que pot ser mare, té aquest dret. Però ja no com a mare, com a paper de la fam... O sigui, com a mare, para, sinó gesta. Té un procés fisiològic. I tot això s'ha de poder... No et poden fer fora perquè tu deixessis quedar-te embarassada. El problema està en que a 2020, 2021, tinguem el primer conveni en què et doni el dret de que tu puguis ser mare quan fora d'aquí jo he jugat amb jugadores que han sigut mares en contra de l'Arsenal, que havia sigut mare, dos nens, i no passava res. I que problema, evidentment, estàs en temps de baixa, perquè no... hem dit abans, tu jugues amb el teu cos, el cos de la mare m'acabes de tenir el fill, no pot jugar. És lògic, evident, perquè és que no tens el cos per posar-te a fer res. Llavors, era un problema, és un problema d'aquí. O sigui, no és un problema que existeix més enllà del món, eh? Sí, jo crec que aquí el fútbol femení, com molts altres camps en aquest país, o sigui, tenim molt gent, o jugadores molt bones, o persones que ho estan fent molt bé i estan fent molt bona feina, però ens falta com un respaldo, no és a dir, que les institucions que la lliga, que la declaració espanyola, doncs evolucioni amb la mà, o sigui, en línia, perquè no pot evolucionar aquí la jugadora com a tal, professionalitzar-te, i després no hi hagi lleis que ens emparen en quan... Jo tinc la sensació, i és una sensació personal, eh? No... I ara, al igual, me van a criticar, però jo tinc la sensació que, com que la gent que està amenant a tots aquests llocs, que ja estic parlant, ja m'he fet un fregau de la hòstia, eh? I la lliga, la realització espanyola a fútbol, que jo sóc la primera que ho penso i heu dit... Aquí estàvem per dir la veritat, Laura, és el que hi ha. Que... que els que amenen són homes. O sigui, i no són homes joves, a part. O sigui, ens anem a homes grans... Que ja tenen una concepció de dones. I la dona en què... i jo m'he sentit a dir... eh, todavía tenéis. O sigui, no lo estamos dando, y no os quejeis de esto. Clar, potser no hi ha com una exigència molt a nivell individual, de que a la jugadora responguin, volem resultats així, i ja veurem si us mereixeu o no aquesta resposta. Correcte, sí, sí. Tot el que heu dit, és prova. I el parlo de... de moments de... de dir, hòstia, però sí que ens esteu dient gent que està amenant, que, bueno, no es queixeu, em queixo, perquè el que m'estàs donant... no m'ho mereixo, m'ho mereixo molt més, d'això. Estic d'acord que hi ha d'haver un conveni, i ha de ser aquest. Vale, genial. Puta mare, però és que d'aquí hem d'anar cap amunt. O sigui, i... Sí, clar, també ens han topat amb un col·lectiu que es creuen, que direm que sí, i llavors és un col·lectiu que no només és nosaltres, que són 50 anys que hi ha persones lluitant per això, i hem vingut per seguir lluitant, i en dones això i seguir lluitant pel que creiem, que no estem lluitant per una igualtat, si seguiríem lluitant. Vull aprofitar aquesta conversa que heu tingut per preguntar-vos què canviaríeu del vostre sector. O sigui, sou dones que, a part de ser bastant lluitadores, amb això que esteu comentant, sou bastant sumiadores, no? O sigui, anem més enllà, què canviaríeu del vostre sector encara que sembli una cosa utòpica o surrealista? O no, o una cosa que sigui pràctica o bàsica? Jo canviaria... jo començaria per dalt, o sigui, jo començaria a canviar tota la part de qui gestiona tot això, que gestiona que hi hagi dones, perquè és que igual que jo no dic que hagi de ser tot dones, perquè això no hi estic d'acord. Jo crec que ara està dones i homes que siguin competents amb la seva feina i que facin molt bé la seva feina, perquè jo crec que l'home i la dona retroalimenten amb coses, jo crec que les dones tenen coses que els homes no tenen, i al revés, i el partit d'aquí faràs que el futbol femení creixi i que tingui el que es mereix. Llavors, jo començaria per dalt, començar a posar gent que entengui de futbol femení, que porti molts anys... Hi ha homes que estan molt capacitats i que entenen molt bé el futbol femení, qualque hi ha dones. I clar que sí, jo ni sóc del 100% que va. Jo crec que som d'aquest tipus de persones diferents, que tenim coses diferents i que ens podem retroalmentar i les coses vagin molt millor. Llavors, jo començaria per dalt, començar a canviar coses, començar per professionalitzar la primera divisió, sobretot perquè no és professional. Ens recordem-nos que el Covid arriba amb una pandèmia i s'assiguen totes les ligues de futbol professional. Quines para? La primera divisió femenina. Jolín, nenes. Clar, llavors, com que no és professional, sé para. Llavors dius, i feia uns mesos, t'estaven venent al conveni, i sí, sí, perquè sou perfectes, la lliga, les dones, igualtat... Però a l'hora de la veritat, què passa? Que no. A nivell teòric, ok? A nivell pràctic, què on va? És també, potser, com una qüestió de moda, no? Això de si anem a visibilitzar les dones també és aquí, que he de veure portes amb fora, però després, a l'hora de la veritat, què està passant? Jo també, eh, somió, i és com la meva gran lluita, que escullo, jo crec que entre el món hem de lluitar en diferents camps, i la meva en concret és aquesta, que hi hagi dones portant equips, que hi hagi... ho sento, però que hi hagi dones. Crec que, igual que la Raffles, en plan, bueno, que és... Benvinguts als homes que es vulguin dedicar en aquest sector, però sí que crec que, i abans també ho has parlat, Laura, que hi ha d'haver oportunitats, i ara mateix no n'acristeixen, i hi ha d'haver moltes més oportunitats per dones en aquest sector. I parlant de coses utòpiques, ja vegades ho penso, però inclús presidentes, inclús directives, una direcció esportiva femenina, no sé, una cosa molt bàsica, decidir tota la gestió de la secció femenina, que es tingui al capdavant perquè sí que és cert que hi ha homes preparats, però jo potser soc una mica més radical que la Raffles, crec que és el moment, és el nostre moment, i que... per què no, perquè hem d'estar liderant tots aquests projectes, sí que poden estar complementats per homes, però ens han trapitjat molts anys, i crec que és el nostre moment, i que sí que faig una reivindicació en què tota dona empoderada ho demostri, i sobretot una demostració vital, no només en el sector, sinó som dones i podem ser el que vulguem, tota l'estona. Sí, però igual que això, ja no només en el futbol femení, jo reivindico que un estat de futbol, de futbol tan mafàbani com es col·li, i puguin haver-hi dones. També. Perquè si jo vull expirar... Cada escup pugui fer el que vulgui, i potser jo vull expirar estar en un estaf masculí de primera divisió masculina, i ja ho ve, com a impossible, perquè no arribaràs, perquè no et donaran l'oportunitat per arribar-hi, i llavors que em conforma un primer femenina, que és que no és menys, o sigui, igual a mi m'agrada més la futbol masculí que el femení, perquè són dos, o sigui, que és el mateix esport, però són coses diferents. El principi d'haver-hi una mica de discriminació positiva, o sigui, m'amantar jo aquest concepte, que és a dir, volem... M'ho he inventat, oi? No, no, està meravellosa. Estàs d'estabilitat, a la raó. Però aquí discutirem. Vale, però deixa'm, primer a mi, és a dir, discriminació positiva, és que, a veure, té un tema amb els arbitratges interessant, que puc explicar, no, és veritat, ja té experiència en això. Una de les qüestions és que crec que crec molt en la competència de tothom, és a dir, crec que se'ns ha de jutjar com a persones, d'aigua al gener. Però és que discriminació i positiva en la mateixa frase... Sí, però t'explico. No existeix. Sí, perquè crec que en el moment en el que estem... Jo me'n vaig a dir. En el moment en el que estem... He de dir el que tu parlaves. Al final és dir que ha d'haver-hi oportunitats per les dones, també. I crec que ara, a mi, com a anar a barbanjo entrenadora, capacitada amb Master X, tal, tal, tal, tal, a mi no se'n mirarà igual que un home tal, tal, tal, tal, tal, tal. A mi d'entrar a dir, se'n posarà amb dubte. Llavors, crec que ara mateix, sí que hi ha d'haver un espai... per la dona, en aquest sentit de... Per la dona formada. No, no, tot el rato, jo defenso formació màxima. Jo estic d'acord en què se't valora per igual, i jo el que trauria serien els noms. Uau, uau. Vam-nos a quitar-los, nombres. És a dir, tu em dones un currículum. Correcte. X d'Ana Barbanjo, que té una... Genera i edat. Genera i edat i molts estigmes. Treus tot això i dones el currículum amb les teves formacions, igual, amb molts altres. No creus que trobaríem resultats diferents de la pràctica i que estarien influenciats per la nostra sexe en el sector? Jo estic molt d'acord en això. Jo crec que sí que passaria, per això et dic... Anem a fer-ho diferent. Quina és la solució? Vull contractar algú, tots els currículums els vull sense nom, ni edat, ni sexe, ni res. O sigui, tal qual. I llavors, a veure, tries. Ha estat meravellós. O sigui, m'ha semblat brutal. Però això, fins i tot, aplicar-ho a qualsevol sector... A qualsevol, a qualsevol sector? Seria boníssim. El que estem parlant de la discriminació positiva, que a mi m'he repetit la discriminació i positiva a la ve, és en el món de l'herbitratge. O sigui, a primera divisió femenina es va decidir un dia equis, un d'aquestos que manda, va dir... Ara, no queréis, pues, tots els herbitratges femenins. Pam. Tots els herbitratges femenins, clar, estàs jugant en primera divisió que t'estaven herbitranties... A primera hi ha reto, que estàs segona. Hi ha una hi ha reto que... Feia 3 anys estàvem fent el latisme. És a dir, que no és... O sigui, que jo estic molt d'acord en què la dona està a tot arreu. Però formada. És el que... És una... Si jo no he herbitrat a categories inferiors, perquè... Doncs perquè no m'havia decidit ser hàbitre fins fa dos anys, jo no puc per atendre que el cap de dos anys estigui creant a primera divisió... Hòstia, ens estem jugant moltes coses, saps com? Moltes feina, molt bé. No entra en joc una miqueta d'una altra cop això de la moda, no? De que la va bé i un hàbitre... La veus per la tele i dius, mira, hi ha moltes dones. Igual que hi ha hàbitres masculins, que ens arbitraven fa uns anys, abans de fer aquesta discriminació positiva, que no és teva favor. Però l'hora, discriminació positiva, en formació. En formació, és l'únic que he parlat, de jo. Jo no vull una discriminació d'una persona que no està capacitat pel seu lloc de feina. Però si a l'hàbit... I si jo sóc un hàbitre masculino que m'agrada pitar el futbol femení, i estic capacitat, ja tinc una porta tancada a primera divisió, i a segona divisió femenina. Les que no s'haurien de tancar en cap dels dos àmbits, però també jo entenc que és el que tu deies, que es necessita referent, o sigui, potser, el fet que hi hagi més dones arbitrant partits importants, com si diguéssim, fa que, jo què sé, jo amb 10 anys no em planteja haver arbitrat un partit, i potser si ara, noves generacions, tenen aquests referents més endavant, obres una porta que, d'una altra manera, necessites aquest referent, una aspiració per formar-ho. Sí, però ara estan començant a les hàbitres bones, hàbitre partits de segona ve, segona divisió A, i primera divisió masculina, les dones. Però amb els homes no els estàs deixant fer el revés. Si el tema d'hàbitrat és un tema molt... Aquí ens podríem posar a discutir. Molt estrany, que ha fet... És clar, és que és un altre tema. És un altre tema, també, molt únic, perquè, clar, això no passa ni bé ojalà, oi, ara que ho penso, podríem proposar-ho ojalà, diguéssim, totes les dones, o sigui, tots els entrenadors, entrenadores de l'Iga i Verdora, dones, això tot no ha passat. És un camp molt estrany que sí que hem fet aquesta mesura... No ha passat perquè... No, perquè no té sentit. No té sentit i que, igual, no hi ha les dones suficients formades, com per estar-hi. Clar, és que és això, si falta la formació previa. Sí, però... No creus que a nivell d'entrenar també és una qüestió de poder, ser una hàbitra dintre del que vulguis, no estàs dirigint un equip sense, mentre que ser entrenadora... Com esteu dient que no estem capacitades? No, sí, sí, sí, no, justament sí que estem capacitades. Llavors, jo simplement dic que hi hagi un espai per això, per la dona. Oportunitats, agafar el currículum... Si, nombre, ni edat, ni sexo, ni gènere... És una qüestió conjunta, o sigui, necessites oportunitats i formació per tothom, o sigui, que puguis tenir referents i ambicions, d'alguna manera. Però això és... Jo crec que les noies nacions, nenes, que puguin veure que això és possible, que potser fa uns anys no era. Agafant aquesta, una de les últimes paraules que has dit, l'úa, nenes... Clar, hi ha un tema, i és que hi haurà una nova tongada de dones que es voldran dedicar en el món del futbol. I m'agradaria... No us dic què els recomanaríeu, què els diríeu. Jo el que us diria és que... De què us sentiu orgulloses? Vosaltres a nivell, o individual, o grupal, o del sector en general, que és allò que dieu, m'he generat espervestència. Jo diré que m'han passat coses... Havien jugat, i jo tinc la sort de jugar al Barça, que és un lloc on tens un mirall bastant d'això, i d'haver sortit al camp, o... mares, pares, venir, i nenes, dir... És que la meva filla vol ser com tu. Llavors, de dir, i firmar una samarreta al Barça. Jo diré que la primera vegada que em van dir, firmar una samarreta al Barça, me la vaig mirar la nena, me la vaig mirar la mare, perquè em dius... Jo vols que et xinguin aquesta samarreta que va tants diners? Era la meva sorpresa, no no, i la nena volia que li jo li firmés la samarreta, inclús els nens. No només les nenes, sinó nens i nenes, de firmar la samarreta i els primers vegades que et preguntaven era com... Seguró? En aquest moment et converteixes en un referent, Laura. Clar, llavors això va ser... Que guai, saps? De dir, t'estan mirant i tenen un referent, i jo sempre ho he dit, quan vaig començar a jugar, no jugava perquè m'agradava, evidentment, però no només per mi, sinó perquè algun dia alguna nena... et xequés la mà al col·le i dius que vols ser de gran futbolista. I que ara ho puguis dir. Clar, jo en el meu moment, jo què vols ser de gran futbolista, i et miraven així, et diuen sí, sí, i què més. Saps? Com a futbolista desigualen tus ratos libres, però tu què vols ser de gran? Llavors què ara ho puguin dir? Però em sembla que és de les coses més guais que estan passant. I tu, Anna? Jo estic molt orgullosa i bé personal, també he viscut el paper de jugar. Jo he jugat a futbol sala, i crec que és un molt encara molt pitjor, en qualsevol evolució femenina. I em sento orgullosa de tot i tenir-ho tot en contra de que van tallar-me el meu somni, de poder-me dedicar professionalment, perquè no hi havia ni viabilitat com el Barça o les ràfols a futbol camp, i tot i trencar-me un cert origen, que si jo hagués volgut alguna cosa, era dedicar-me professionalment a nivell de jugadora, no em van treure la il·lusió de seguir lluitant pel meu somni, que era dedicar-me aquest món. I avui en 25 anys segueixo lluitant, i és una cosa que sí que puc treure pit, perquè és un món molt difícil, en el que ja hem parlat, tot el que hem parlat, i crec que no se'ns posa fàcil, però m'agrada ja ni veint inspiracional a la vida, eh, dir, ostres, qualsevol persona en el món que tingui una il·lusió, i tingui un somni, o una passió, sobretot, que la vida va d'això, em sento molt bé de ser fiel als meus valors i les meves il·lusions, i lluitar-ho, i intentar ser feliç. I jo, personalment, dic que ho fas superbé. Bé, doncs, qui acaba l'entrevista, moltíssimes gràcies. Està mal igual que el digue, Lua, o que està superinteressant. No, no, jo crec que no podíem començar millor, però crec que aquesta nova etapa del programa de la Tatera com a programa... Perillós. Nosaltres podíem estar discutint aquí. Sí, que se'ns ha fet curt. A mi se m'està fent molt cura el temps, i realment a mi m'ha interessat moltíssim. O sigui, era com vull més. Bé, noies, doncs, moltíssimes gràcies. Ens veiem amb ambalines com una birra, com ho toca. Bona tarda. Bé, ens veiem aviat. Moltes gràcies. Moltes gràcies per venir. Adéu, bonicàs. Com veus introduir-te abans, Anna? Ens hem acomiadat ja d'aquestes dues magnífiques persones. Em pena, o sigui, jo m'he quedat amb ganes, és que les hagués pogut estar escoltant una hora més. Digue'm que no t'ha motivat. O sigui, jo... Però t'ha motivat una mica també per... O sigui, haguéssim estat aquí molta més estona, per la sensació d'aquest projecte que estem fent. Té un sentit. Té un sentit. I què veus com les de l'Anna i la Laura? Moltes gràcies, nenes, que, bueno, això m'ha motivat. Però, bueno, seguim amb la Twitter, que aquesta secció a mi m'interessa moltíssim. Què és això, el que ens has d'explicar? Què portes tot el dia a la lua dient-me? Ai, un Twitter, un Twitter, no el miris, no el miris. O sigui, introduim això, no? O sigui, una mica la Twitter, el que farem és... parlar una mica de què sé cuercer a les xarxes, a vegades presentarem una mica per fills que parlin del tema, però jo avui vinc a portar polèmica. Doncs perquè m'agrada el seu, perquè m'agrada el seu, i perquè com t'he dit abans... O sigui, flipo que el 2021 hagi passat el següent. Estem parlant d'un Tweet que es va publicar el 6 d'abril, a les 10 de la nit, on missa Rodríguez, que per qui no ho sàpiga és la portera del Real Madrid, va voler celebrar la victòria del Real Madrid masculí contra l'equip de Liverpool, amb una fotografia on veiem Marco Ascensio, celebrant després d'haver marcat aquest gol, i al seu costat va fer com una espècie de col·laix, per una bar veiem Marco Ascensio, jugador de l'equip del Real Madrid masculí, i per l'altra la veiem a ella mateixa, també celebrant una victòria, i va comentar mism apassió. Aparentment que no hi ha... No hi ha res a dir. No hi ha absolutament merder, o sigui, tot correcte. Bueno, de fet, les nostres ullins ara insitu el Panjarem, a poder en veure el tuit, si volen. Doncs a partir d'aquí, què passa? Aquesta noia penja això per celebrar la victòria d'un equip de futbol, vull dir, jugadora de futbol, era del futbol, ho celebra, fin. I fins aquí no hauria d'haver arribat més lluny. Què passa? Que aquesta noia comença a rebre com 50.000 missatges, diuen coses d'aquest estil. Dios mío, qué ridículo, que alguien le diga que no se lo va a coger, esa quiere parar dos pelotas a la vez, tanta pasión como ganas de empotrárselo. També afegeixen. Misma orientación sexual, un pregunta, y esa quién es, al otro, afegeix, penosa. L'altre diu, es literalmente su trabajo. Què va fer aquesta pobra noia? Va burrar el tuit. O sigui, això que li van caure per totes les bandes, va burrar el tuit. Què ha passat després d'això? Gràcies a Déu, hi ha persones que encara són normals, el Marco Ascensio va retuïtejar exactament el que havia posat ella, amb la mateixa fotografia, i també comentant, mís ma passió, que n'ha d'anar ni nàdia i tèmpida a dir el que pienses. En Marco Ascensio s'han sumat altres jugadors del Real Madrid, com nombroses figures d'esports diferents a tot el món, i això, realment, en poques hores, o sigui, al llarg de la tarda d'ahir, 7 d'abril, va començar a donar la volta. O sigui, molta gent ho està comentant, no només d'Espanya, sinó d'arreu del món, perquè si aquesta noia et va bé d'avorrar el tuit. Com la gent és tan rebuscada d'un missatge que era pla. I, a més, no, era de celebració, era simpàtic. Era un tuit simpàtic. Com els hi poden donar la volta i fer aquesta mena de comentaris, que, a més a més, és que se'ls porten el masclisme pur i dur, i, a més a més, homòfobs, o sigui... És que és panost, ja està. Jo no li donaria més volta. O sigui, ja està, ho he dit, ho havia de treure. Aquestes coses era, com per fer una miqueta, com obrim i tanquem el programa. Parlàvem de comentaris del 1914, del 1970, del 2021, exactament el mateix. Ja que parlem de parlar amb l'Ana i la Laura, del tema de la igualtat, etcètera, etcètera, és que amb gent com aquesta... És que la cosa se'ns posa difícil a les noies, no? Sí, sí. Bé, m'has deixat una miqueta regulint. Em sap greu, però s'ha de saber la realitat. Sí, no, i tant. Estem a punt d'acabar, Lua, ens queda l'última secció per fer-me la llesta. Bueno, aquesta secció, que és una mica per nodrir-nos de nova informació, d'un llibre, d'una pel·lícula, d'una cançó, que, com sempre, el llibre ho he de dir. Me l'ha recomanat la Sara, la Sara Diondo, no? Sí, que jo cojo el mòbil, agafo el mòbil i li dic, mira, Sara, aquest més parlarem d'aquest tema. I ella, molt amablement, com és una devoradora de llibres, em recomana un llibre. Doncs avui m'ha recomanat un llibre, en concret, que em sembla que està bastant ben trobat, perquè, a més, la persona que ha escrit aquest llibre, que es diu Daneo Danae Boronat, és una periodista presentadora de televisió catalana especialitzada en la retrasmísia esportiva. Per tant, és una... Sabe, sabe de lo que habla. Exacte, exacte. Aleshores, el llibre es diu, no les hi ha més xiques, hi ha males futbolistes. I, bueno, suposo que ja entendréu més o menys per on va. Ella parla del futbol femení i com s'està expandint actualment a Espanya. Després, doncs, bueno, parla una miqueta del futbol club Barcelona, de l'Atlètic de Madrid, de la Selecció, fa com una mena de repàs del futbol a aquí a Espanya, en concret, del futbol femení. I fa ella que, bueno, és això, és periodista d'esports. Em sembla que el tema de l'audiovisual, tu que ets la màn del satèart, malpartes tu o no, Luan. Sí, sí, a part avui porto... Li tinc bastant carinyo. Potser l'he vista com tres vegades. És un documental curt. La porta a veure's amb mi. Sí, la podria veure moltes vegades. És un petit documental, dura 42 minuts, del director Félix Cooper, que porta a partir-t'ho l'Speed Fire Dream Higher. Es tracta d'una col·laboració entre Nike i la plataforma, que es diu Gelstock. Anem a explicar una mica què és aquesta plataforma. Gelstock és una plataforma fundada per la model i fan de l'Arsenal, Eduard Abouard. Segur que dic malament el nom, però no sé com es pronunciar exactament. Llavors, és una plataforma que es presenta com un espai segur per parlar lliurement de la salut mental, el body-shaming, l'autoacceptació i l'empoderament femení. Però què passa en aquest documental? En aquest documental, Eduard Abouard, entrevista Nadia Nadim, que és una futbolista del PSG d'origen afganès i que actualment juga per la selecció d'Anesa. És a dir, la història ja directament només de Nadia Nadim ja és molt heavy, perquè és una refugiada afganesa del pare de la qual el van matar els talivans i va començar a jugar futbol en un camp de refugiats de Dinamarca. I de començar a jugar en un camp de refugiats de Dinamarca, ha acabat jugant per la selecció d'Anesa. Aquesta pel·lícula de 42 minuts és una conversa entre Eduard Abouard i Nadia Nadim, però cap al mig ens presenten a noies de diferents parts del món, és a dir, de Ghana, Sud-Àfrica, Moscú, París, Berlín i Turquia, joves que tenen 14, 15, de 14, 20 anys, i que expliquen què és per elles el futbol i què els hi suposes. És un documental que amb 42 minuts és espectacular, perquè expliques això, el futbol no és només un esport, per totes elles és una forma de vida, és una forma d'empoderar-se com a dona, o sigui, la majoria d'elles venen de pobles o de països, on la dona doncs està molt oprimida, simplement pel fet de ser dona, i a moltes d'elles, l'oportunitat de jugar a futbol els pot portar una educació, una vida millor, la possibilitat d'anar a viure a un altre lloc. I realment, o sigui, és que és molt guai. És que no tinc molt més a dir, perquè convido a tothom a Calmiri. O sigui, també, si he triat aquesta pel·lícula i no un altre, és perquè està oberta, o sigui, aquest documental es pot consultar al YouTube, podrem penjar el link, són 42 minuts, es fa molt a mi. Nike, bueno, sabem aquest estil o videonike així, que és molt dinàmic, molt fàcil de veure, i les històries, totes elles són molt heavys. O sigui, hi ha, des de la Cristina Moscu, que s'ha mudat sola amb la seva àvia a la capital per poder jugar a l'equip, la Precius de Gana, o sigui, ella sola té 14 anys, i ha creat una nova escola, o sigui, per ensenyar-l'hi a les nenes, i va parlant per diferents ciutats de Gana sobre la importància de que les nenes també poden jugar a futbol. Bueno, és que realment totes les històries són superinteressants. 42 minuts es fan curs, o sigui, a mi m'agradaria escoltar el doble. I res. A veure si fas tu la segona part, guapa. Exacte. Bé, i per últim, l'úa, el tema de la cançó. T'he de dir una cosa. A mi sempre m'agrada trobar una cançó que parli del tema, però, tia, m'ha costat molt trobar una cançó que parli de futbol femení, però saps quantes cançons he trobat que parlen de futbol masculí, on parla del Leo Messi, del no sé què, del no sé quantos, i que sí, és d'estadiotecà, del calamaró, que no vull dir que no estiguin xules, que són superxules, però, tia, és que no, n'he trobat que parli del futbol femení en concret. La cosa és que he tirat una mica per per la tal, per la d'en Gente, i, doncs, mira, l'Anna li he preguntat abans quina era la seva cançó, la que ara mateix està més motivada, i què et sembla si despedim el programa amb aquesta cançó... que ens ha recomanat l'Anna, no? La poso. La posem. El indio de facto de la fe.