La Tetera - Literatura amb Ángela Garcia, Aina Gimeno i Mariona Longarón

Dicen que hay un mar de las quinas, que va, que solo van chicoyos, que solo van chicar bajo, arba de las quinas. Hola, hola, hola, un dijous més a la Tatera. Hola, Lua. Bon dia. Com estàs? Bona tarda. Ja no cal que ens presentem. Bon vespre. Bon vespre, bon de tot. Clar, perquè ara ens poden escoltar a Espoti i aleshores us ho poden fer quan vulguin. Això és molt guai, eh? Esclar, és que, bueno, ja hem traspassat fronteres. És que l'última vegada, quan parlàvem i estàvem gravant això, o sigui, per mi almenys, estar a l'Espoti era com otra liga. I ara hi som. I a més a més, que és a temporal, que ens poden escoltar quan vulguin. Això... Estic flipant una mica. Avui parlem de un tema que, clar, tenint en compte que ha començat el mes de maig, que res, fa quatre dies que va començar quin dia és avui, el dia que sigui, sis, sis de maig. Doncs avui, sis de maig, clar, fa res, se celebrava una festa superchula que a tu i a mi ens encanta, que és Sant Jordi. Sí, que és probablement. O sigui, l'altre dia ho parlàvem una amiga meva. Si no és el dia preferit de l'any, està en el top 3 segur, eh? Tu el vas gaudir? Sí. Sí? Et va agradar? Tu no. Bueno, per mi va ser, clar, amb les limitacions i tal. Vaig estar passant per Barcelona, però sí que és veritat que, bueno, hi havia bastanta gent i no era tan còmode, com sempre. Però feia un dia molt maco. I això sí que ho recordaré. Home, a mi m'agradava perquè era una setmana lletja, lletja, però és que lletja amb majúscules i de cop punts. I al 23, com una rosa, eh? Es va gaudir? Va sortir el sol, i dissabte, txau, tornem-hi el mal temps i... Doncs, aprofitant això, l'úa de Sant Jordi, que va estar fa res, va ser fa res, avui, bueno, sabem que tu ets una amant del Satè Art, que... Això ja no és que... Lo dejamos para otro día, ¿no? Però avui parlarem de... El Cisè Art. Saps què és? Bueno, t'he donat una pista molt gran si parlem de Sant Jordi. No m'ha dit si vols, em faig una mica la tonta, dic no, va, digue'm què, sorprèn-me, què va ser? Escolta, però, clar, tu sabies que era el Cisè, que estava numerat com el Cisè? Jo he de dir que sí, però perquè... O sigui, me'ls he pres, saps? Quina és el primer? M'ha ca? Doncs és el Cisè, que va just abans del cine, que és el Satè, o que és el teu. Bé, doncs sí, avui parlarem de la literatura, parlarem del reconeixement de les escriptores dones, aprofitant això, la benentesa de Sant Jordi, però com ja sabeu com és sabut, moltes dones, durant la història, van escriure amb saudònims, però per aconseguir publicar els seus llibres, o els seus escritos, o el que sigui. Tu això ho sabies oi, Lluà? Això abans ho van ensenyar. Sí. O sigui, algunes utilitzaven saudònims de noms d'homes, o d'objectes, o del que sigui, d'altres escrivien i signaven els seus marits, que això em sembla fortíssim. Perdona, però m'agraden molt el... o d'objectes. O d'objectes! Que tira! Jo sóc la taula, saps? Sí, però potser utilitzaven... Pajar o Azul, què? M'ha agradat, l'objectes. Perdó, deixo prosseguir. Bé, doncs això, moltes, a part de signar amb noms d'objectes, o de saudònims, ho feien els seus marits. Les dones han tingut difícil aconseguir la fama, o el reconeixement en el món de la literatura. O que simplement se les recordi, no? Aquest 23 d'abril van ressonar pels carrers de Barcelona i de tota Catalunya. Molts noms! Molts noms de dones! Molt potents, m'agrada molt dir dones molt potents, ho dic sempre, oi? Sí, ho hauràs de fer com una revisió d'adjectius que se li puguin atribuir positius i potents. Ja podem fer una búsqueda d'e. Bé, doncs, com per exemple podríem dir l'Airene Solà amb Can Tujoy i la Montanya Valla, que aquest ha estat, a més a més... El llibre el tinc a la meva taula, la meva bona amiga Clara me'l va deixar. Tia, te l'has de llegir. L'he de llegir, m'han dit que és molt bo, molta gent. Sí, a mi la Mònica també me'l va recomanar, el vaig començar quasi a l'acabo i em sembla que, si el reprenc, en res me l'acabo. És que no sé, em soc burra. Home, no, molt poquet. Crec que és intens. O sigui, te l'has de llegir fresca, un dia bé, desperta, que vulguis entrar en profunditat. No he trobat el dia, però he de dir que el vull trobar properament. Bé, doncs, el que deia Mirene Solà amb aquell llibre, que a més a més, ara l'han passat a hora de teatre, em sembla, no? Sí, sí, sí. Bé, amb aquell llibre va haver un bon molt gran. També podríem parlar de la Maria Ebarbal amb Tandem, no? O Vulder, de la Eva Baltassar. Aquell li ha agradat molt a l'Anna Barbanxo, que va venir el mes passat. Vulder a mi em falta. Vaig llegir el primer, el de Permagel. El de Permagel, és veritat. Vaig crospir, no sé, et diríem dos dies. Em falta el Vulder. Estallar, next step. I què més és que podríem dir moltíssims nomes d'Anna Gàs amb el Pèndol, que va ser el premi Mercers Doreda. També tenim, no sé, 50.000 dones meravelloses, que de fet, el nostre Instagram, aquest cop, farem aquest lli estat que tenim aquí nosaltres, us el penjarem al nostre Instagram. Exacte. Recomanacions literàries, sempre van bé. Ja sigui per regalar llibres, per llegir-te els tu, per fer-te autorregals, que és una cosa que m'agrada molt autorregalar-me, llibres. És molt maco. O sigui, anar a una llibreria i dir, oi, port mi. Oi, quiero crecer un poquito más. Sí, no? I surt d'allà, bé. O sigui, és un consumisme positiu, saps? Totalment, totalment. No, no. Invirt en mi. Exacte, ostres. A més a més, quan t'acabes un llibre, és que te n'adones que et fas una miqueta, o sigui, et fas una miqueta més gran, no? I tant. Sí, sí, sí. Bé, doncs, Lua, com sempre, sabem d'on venim, sabem on som, estem parlant del 23 d'abril, la dona de la història, avui, que ets tu, Lua, avui ens explicaràs una miqueta a quines han estat les diferents passes i... La dona de la història. Bé, avui porto un tema que realment no sé en quin moment hem normalitzat, perquè jo molt llegir deia... bueno, és una cosa que em semblava normal. I és que escriptores, a llarg de la història, n'hi ha hagut moltes. El problema és trobar-les, perquè sembla que siguin una espècie de tresor enterrat, que només algunes persones molts anys després han decidit, amb una mica de sort, investigar i treure-les a la llum. I dins d'aquestes milers de dones que han escrit, malgrat tot, perquè també cal remarcar-ho, i és que el simple fet d'escriure i ser dona durant molts i molts anys ha estat ja una lluita per si mateixa, les que més han perdurat és tristament, perquè tu ja ho deies fa uns minuts, perquè en el seu moment ho van fer sota un saudònim. És a dir, no van parlar per elles mateixes. Aquests saudònims havien de ser o bé masculins per pujar automàticament de grau o simplement per amagar-se davant l'anonimat, perquè sí, era millor, no sé ningú, que això cal cap i dir que eras una dona escriptora. És per exemple comencem parlant de Caterina, Albert i Paradís. Era a dir que aquesta és la que em sonava més, perquè és de les poques dones que quan surts, que quan obres un llibre de literatura catalana, dins de la literatura modernista, si et dic Víctor Català sí que sabràs d'aquest, parlo. D'aquests ens han explicat a l'escola, fins i tot. Bueno, el Víctor Català sí. I què? Exacte. I què? Doncs això, Víctor Català era Caterina Albert. Va guanyar uns jocs florals com a home, com a Víctor Català al 1898. I quan es va saber que era una dona, va ser censurada després d'ocasionar un gran rebombori. Ho va fer una obra que és la infanticida, que cal remarcar que no es va representar, inclús fins després de l'amor de la pròpia escriptora. Un cop es va saber que era dona, va continuar utilitzant el saudònim per separar la seva vida privada de la professional, una cosa molt habitual entre les dones del segle XIX. Va escriure a Solitud, no? Exacte, és així molt bé. És la seva obra més reconeguda... És la que t'estudia, vas al col·le. Sí, jo crec que em sona una mica de porall. Exacte. Continuem amb casos de saudònim. Per un altre cas és el de Maria Lejarraga, escriptora, traductora, política, activista, feminista, de principis del segle XX. Durant anys es va considerar Gregorio Martínez Sierra, el seu marit, com un dels dramaturgs espanyols més importants. Però finalment l'any 1953 es va saber que qui realment escrivia era ella, la Maria Lejarraga, en què l'escriptora va escriure aquest any en 1953, Gregorio i jo, un segle de col·laboració, va decidir finalment fer pública la seva situació d'explotació. Aquí a Espanya aquesta bibliografia es va prohibir en plena dictadura franquista i la història no va sortir a la llum fins l'any 2000. L'autora va finalment escriure com a Maria Martínez Sierra, només un cop el seu marit va morir. Però escolta'm un segon, el marit, o sigui, tenia el reconeixement, és a dir, cada cop que sortia una obra d'aquesta dona anava a algú i felicitava el Gregorio. I ell estava darrere dient, jo i tu sabem què ha sigut, jo... Amb un somriure. Fins que no sé què va passar, però en 1953 un dia es va despertar i va dir, això no és verda. M'agradaria saber si ell l'acompanyava o realment s'estava aprofitant de la situació, entenc o com? Sembla que sigui una espècie que s'aprofitava, però, en finalment, la cosa que ella, finalment, es canvies el nom... Sí, soc la Maria Martínez Sierra i escric com a tal. Només un cop ell va morir... Total. Total. Total. Total. Vale, continuem amb la llista. Una altra autora clàssica de la novel·la anglèsa que continua sent vigeni molt popular actualment és un nom que ara ja estic en ressona, que és Jane Austen. Llavors amagava la seva identitat sota el pseudònim Bayaleidi, és a dir, per una dona. I tot i volia amagar qui era, volia deixar clar que qui escrivia era una dona. En un acte que, llavors, era molt reivindicatiu. O sigui, ara en sona molt Jane Austen. De quina època has dit que és Jane Austen? És segle XX, també. Continuem amb la llista perquè continua creixent. Si et dic Frankenstein, em saps dir l'autor. Ai, nena, però aquestes coses no me les pots dir en directe. No, no, perquè jo he flipat, perquè... O sigui, Frankenstein és una obra importantíssima del romanticisme i, de fet, és considerada la primera novel·la de ciència ficció i va ser escrita per una dona. Nena, què dius?La Mary Shelley. Ah, que me quedo muerta, això sí que no ho sabia. Però Frankenstein, o sigui, com que era una dona, o sigui, no només era una dona, sinó que, sobre la ciència ficció, Mary Shelley la va signar com anònima. No va posar cap tipus de nom i, com que hi havia un prolec, un altre cop tornem en el mateix, del seu marit, molts van atribuir-li el mèrit a ell. Ostres, t'ho juro que no tenia ni idea. D'aquesta no tenia ni idea. És que Frankenstein és potent, és que estem parlant d'un llibre, o sigui, et dic Frankenstein i tothom el coneix. Tothom. Vale, doncs si pots continuar-nos amb aflipada... Anem a l'últim cas. Diguem. I és el de les 3 germanes novelistes angleses del segle XIX, que són les germanes Bronte, que també van decidir publicar amb nom d'home per una vegada més evitar els prejudicis de l'època. Eren 3 germanes que coneixerem, o sigui, sobretot per les seves obres, o sigui, hi ha primer hi ha la Charlotte, autora de Jane Eyre, després hi ha Emily, autora de Simmsborough Scosos i per últim, en autora de la llogatera de Wildfell Hall. Firmaven, però, sota els noms de Correr, Ellis i Acton Bell, mantenint les inicials dels seus propis noms, però convertint-los en noms masculins, o sigui, a mi el que em flipa d'això és que són 3 germanes, molt cracs, totes elles, que s'han de convertir automàticament en homes per tal de que se les respecti com a escriptores. Amb això acabem, o sigui, aquesta és només una minúscula llista les numeroses dones que van atrevir-se a publicar en un món considerat d'homes, una valentia que permets la creació de grans peces de la literatura universal. Doncs, bé, m'he quedat bastant flipada, clar, amb el tema de Frankenstein. Ostres. Però hi havia... aquí a Espanya també hi havia la Rosalía de Castro, no? O no, aquest? Sí, sí. Sí, no? També... No, no, ja en té massos. Això té a dir, o sigui, si vols que venim cap a Espanya, que, al final et sorprendré amb la obra audiovisual que et porto avui. Ah, vale. Amb reservo. Val, doncs, hem introduït una mica el tema. Sabem d'on venim, amb el tema de la dona i de la desigualtat, que en aquest cas sí que era una desigualtat, no? D'oportunitat, sobretot. Exacte. I anem directament a l'entrevista, no? Cada setmana tenim una entrevista. I avui portem a tres dones... Potentorres. Potentorríssimes. Que, de fet, una d'elles és amiga teva, ho hem de dir. O sigui, la Mariona és amiga teva. Exacte. Mariona Longarón, que li direm la Longhi. De fet, així entre nosaltres és la Longhi. Ella va estudiar literaris i a tercera carrera, a més o menys, va començar amb el seu projecte. És un projecte personal, no?, de música, perquè, a part, té una veu que abans m'has ensenyat una cançó i hem al·lucinat... Esclar, esclar, o sigui, escriu literatura, perquè també escriu música. Clar, clar, clar. Després, al final del programa et deixaré que escoltis una joyita... Serà la cançó, no? Vinga. Home. Vinga. Doncs això, ella amb el Can Flamenca, amb el Folclore, també té tocs i tons latinoamericans, no?, una mica. A més, a més, ens explicava que també li dona una miqueta el tango. Doncs ella va acabar la carrera i ha descobert que li agrada també el món del periodisme, no?, aleshores es va ficar amb la revista El Núvol, escriu de vegades... La cluxem, sí, sí. Sí, de vegades escriu articles i també està amb les feres, que ara us explico el que és, i d'una forma trimestral col·laborar amb aquest projecte que aporten les nostres dues altres convidades, que són l'Àngela García i l'Àina Jiméno, que l'Àngela Jiméno li direm Jimé, durant l'entrevista, perquè, bueno, al final estem entre col·legues i és el que hi ha. Exacte. I això, elles dues, l'Àngela i l'Àina, la Jimé, es van conèixer estudiant gravat i tècniques d'estampació i des de les hores va sorgir el seu neguit en relació a aquest tema. Comencem amb l'entrevista, no? L'ho ha? Les tenim aquí esperant. Les tenim moltes ganes d'escoltar-les, perquè... Els dies d'encentre ja, el micro. Ens hem adonat, o sigui, ens hem anat adonant el que fan, o sigui, tenim entre les mans aquest fensin de feres, i jo ara vull escoltar-les. Això d'aquí? M'agrada aquest sonolls. Sí, sí, el son del fensin. Això també ho publicarem al... Total. Va rebaixar la tetera, eh? O sigui, és maquíssim, i ara vull que... que me l'expliquin. Posa'm dues birres. Bueno, noies, benvingudes. Moltíssimes gràcies per estar aquí. La Longhi, la Xime i Angela, eh? Hola, noies. Bueno, noies, moltíssimes gràcies per venir avui a l'espacial literatura aprofitant el 23 d'abril, el Sant Jordi llibres, no? Ja us hem presentat, però m'agradaria. Hi ha una cosa, que l'uda pseudoeditorial, l'uda Molotov no acaba d'entendre per què pseudoeditorial. Angela, Xime, com funciona, esto? Bueno, ens vam posar editorial, però fem de tot menys llibres. Vull dir... Clar, és que nosaltres comencem una mica això, no?, amb les tècniques de gravatis d'empassió, i llavors sí que és veritat que fem edicions, però el que és editar llibres grans tirades d'un món de còpies i que te'ls trobis tu a la casa del llibre, cap ni un. Llavors, sempre m'he intentat apostar com per tècniques més artesanals, per coses petitones, i hem tret diverses edicions amb letterpress, que són tipus mòbils, amb litografia, ara estem ficades amb coses de riso, i llavors sí. Què és el riso? La risografia és... És una tècnica d'impressió. Sí, és una tècnica d'impressió, que és una mena com una fotocopiadora. Sí, però artesan... manual. No ben bé. La gràcia és que és una fotocopiadora que et pots posar-hi tòneres de colors, i llavors pots posar des de tòneres flors, o el que tu et donis la gana. De fet, hem portat un exemplar que no podrà veure. No es pot rebeure, però... Bueno, però mira, veus abans, parlem amb el Lóngui, parlàvem d'ell. Ojalà ens portin aquí un dels exemplars. Però ho publicarem per les xarxes socials. Perfecte. A roba som la... va rebaixar la tetera. Exacte. Exacte. Doncs, bueno, ja hem començat una miqueta saco, però també m'agradaria que ens expliquessin una mica, com us veu conèixer vosaltres, perquè també hem... va molt lligat el tema de la literatura, de les arts, aquestes, no? Va per aquí, no, Lóngui? Sí. Nosaltres fèiem vaixell atardístic, que d'una escola diferent, ens va unir una mica també l'art, i també ens agradava molt el cine, ens vam com mitja enamorar en aquest aspecte, i llavors la Ginem va presentar l'Àngela, també és estupet d'ella, i quan vam començar el projecte de feres, va ser com, guàs, que ets a participació, sí, o sí. I en això estic, portem ja dos números, el tercer ja el tinc fet, quan encara tampoc m'han demanat res, però jo ho vaig fer... Ho esperàvem, ho esperàvem. Sí, no? És com... m'esperen. I re, jo crec que... bueno, ens va unir una mica l'art, o sigui, les ganes que teníem de fer projectes juntes, i poc a poc anem fent xosetes, i... Tenia guardada la pregunta de quins projectes teniu així com per al final, o sigui, la tenia guardada pel final, però ara què dius d'això de feres? Doncs aprofitem una mica del fil, si voleu, no, i què és això de feres? Exacte, exacte. Així parlem una mica, no? També del que esteu fent ara, i després parlem una mica del teu tema. Doncs potser feres és l'editorial que hem fet, de fet, fins ara l'aire va néixer a la pandèmia, o sigui, no sé si va ser just abans de l'estat d'alarma, del primer. Sí. Que, bueno, un dia a Casalain estàvem parlant de que totes les lectures de fancins que fèiem estaven fet per... la majoria estaven fets per homes, i vam estar, doncs, no sé, això, birres, parlant, un rejant, el de sempre, i se'ns va acudir fer un projecte amb les nostres amigues, i anava amb dos objectius. La primera, pues, bueno, fer alguna cosa fora del treball, o sigui, de la feina, dels estudis i tal, fer alguna cosa amb les amigues, i, a més a més, obligar-nos a fer alguna cosa i ensenyar-lo, perquè sempre hem tingut la tendència que tot el que fèiem es quedava a casa. Vull dir, ens ha costat molt expulsar les coses, o ensenyar-les, o dir, mira, fem això. De fet, venir aquí és com... Sí, sempre fan les coses com una boca petita, no? Que xulo, que xulo, sí, bueno, ja està, ja és suficient, no? I ja l'involucre altra gent, d'alguna manera estàs obligada, que si la gent, com la Longhi, qui sigui, t'ha enviat un text, va fer-te una il·lustració, i tu, això, no ho arribes a materialitzar, doncs... No es pot, no es pot, vull dir. Un motivant entre vosaltres, no? A més, tenim la sort que tenim moltes amigues amb molt de talent, vull dir, no sé què passa. Això és veritat, això. La primera manera és que és evident que és un projecte de dones, però en ningún moment ningú ho ha dit. I crec que això provoca que no se'm dona la sensació que sempre que es planteja un espai per dones, sempre tienes como explicar tu condición como mujer, a justificar-te o a dir totes les penes que implica ser dona, i el fet de no dir-ho, implicar aquella, des d'un text més introspectiu, molt, molt clàssic fan cine, que la gent sol l'utilitero per parlar de millors i millors mil valentans. Però crec que també hi ha un espai, jo què sé, vaig iniciar el Feres amb una història de gangsters i hi ha gent que fa poesia, ficció, i llavors està molt bé, perquè el fet de no evidenciar-ho fa que no necessàriament hagis de fer com... No és victimitzar, tampoc, però sí que és veritat que quan es planteja un espai per dones tothom ha de parlar sobre la seva condició de dones. És com... Per què m'haig de justificar, i sóc feliç de tu a escriure, perquè haig de parlar des de la meva... no sé si m'he explicat... És que de fet era la idea, perquè a vegades ens cansava molt que potser aquí m'enganxo les mans i que ningú s'ho prengui malament, però sí que és veritat que et trobes tot un espai de fancines, impulsats per homes, que parlen de tot, de classe, de militemes, de cuines, que és igual, del que tu vulguis trobes un fancine. I quan vas a l'espai de dones, moltes vegades acabem com en aquestes estètiques de... de... de reivindicació. De reivindicació, de conys, triangles i color lila, perdó, i em sembla superinteressant, però crec que les ties tenim moltes més coses a dir. I a vegades ens acabem quedant aquest discurs més de jo i la meva condició de dones, i no sé què... Us esteu intentant separar una mica d'aquest discurs repetit, que és molt necessari. Exacte. Exacte, nosaltres hem de tenir... o sigui, hem de portar aquest discurs i l'hem de repetir perquè ens generi el mantra, aquest dins del cap de la gent, de no mas dones que sigui, però no ha de ser l'única cosa, no? Em sento molt identificada, no? Clar, bueno, és que és trist, no? O sigui, que t'hagis de justificar constantment, simplement perquè tens una vagina, o sigui, que a partir de que si jo fos tio, simplement s'enjudgeria si sóc bo o no en el que estic fent, punt i final, o sigui, en el cas de la literatura, si es cric bé o no es cric bé, llavors és com, simplement per jo ser tia, he d'escriure sobre el fet que jo sóc tia, quan la meva vida són 3.000 coses més. Exacte. Nosaltres, quan vam començar la dinàmica del fanzine, sí que tenim una dinàmica, una miqueta establerta, perquè cada número té la seva identitat pròpia, no? Nosaltres, en partint d'una imatge, canviem a les col·laboradores i llavors hi ha unes normes, crec que posem entre 140 caràcters i 1.000 paraules i cadascú que tiri milles amb el que vulgui, no? L'únic punt comú entre tots els textos és que tothom parteix de la mateixa imatge. Llavors després nosaltres fem l'edició i tal i qual. Paral·lelament ho enviem a una il·lustradora que fa la mateixa feina. I a partir de la imatge il·lustra els textos, que hi ha per a veu que sortiran, sense arribar a llegir-los primer, no? Llavors hi ha una miqueta de jocs d'atzar i al final veiem que surt. Però quan ho fem, sí que és veritat que mai hem fet això de, mira, això és un fanzine de dones que no sé què és. La idea és aquesta, i després tu mires a l'índex i dius, ah, vale, són dones. Però ja està. Sí, ja entens el projecte, entens que és de dones però no condiciones la... No cal explicar-ho tot. Sí, sí. No, i de fet és això que tu li dius, mira, Longhi, tenim això, aquest és el referent, és el que vulguis. És a dir, en cap moment de fet ja no sabia ni qui participava al principi, ara potser ja s'ho pot imaginar perquè hi ha gent que ha anat fent... En el següent, sí que... Sí, sí. A més, és guai perquè és això que crec que és un espai on totes trobem com un moment de parar i de dir, doncs ara vaig a fer aquí la meva merda i és guai perquè no estàs fent res... Doncs això, ni de feina, ni d'estudis... I, bueno, has dit-ho de la il·lustració i jo volia resaltar que una part important o que considero que és important és que il·lustració, de fet, no il·lustra els textos sinó que funciona com un mes. És a dir, la il·lustradora també té el paper de fer la interpretació que vulgui, perquè, com que no hi hagi dels textos, no està condicionada. Està bé. I, bueno, la idea és que cada... Bonito, no l'agafis. No l'havia d'autantar al voltant jo. Esclar, li doneu la llibertat a l'escuna de les artistes. Fes el que vulguis. Exacte, portem-nos. Partiu d'una idea d'un concepte, entenc, doncs, aquest mes és mensual? Trimestral. És trimestral. Aquest trimestre es parlarà d'ex tema o d'ex concepte i les artistes, les varies artistes van desenvolupar no textos o il·lustracions o... O sigui, hi ha una il·lustradora per número, de fet, el nombre és com seu. O sigui, ella fa la portada, fa les pagines interiors, és com li dona el toc d'amor i, vull dir, és superseu. I partim... fins ara hem partit una imatge, sempre. Una imatge, un gravat, perquè partim venim del gravat i és l'estimació del gravar i tant. I la segona un fotograma, perquè també ens agrada molt el cine, de Metrópolis. I... I això. On poden trobar, Feres? On es pot trobar, Feres? Feres, ara mateix, estem a dues llibreries. Estem a Sinúcia de Terrassa i a la inexplicable de Sants, que a la inexplicable queden números del 0 i del 1, i a Terrassa només queden números del número 1. I en 0 i 1, però és el número 2. Hauríem d'anar amb una sonrisa. Hauríem d'anar amb una sonrisa. Hauríem d'anar amb una sonrisa. El 1 o el 2, qual l'hi assistes? El tema de la nomaració costa. I si no, ens escriviu per xarxes socials, ens el demaneu. Quines són les vostres xarxes socials? A Instagram. És molotov.it A veure si ho dic bé, perquè veia tel a... Bueno, si no, després ho publicam a les nostres. I després hi ha... Hi ha un WordPress, que sí que està tota la feina que hem fet fins ara, més enllà de feres, llibres, històries... A mi m'agradaria preguntar-ho si en quin moment us reuniu i dieu, vale, aquest espai, o sigui, crear feres, crear aquest fensin, és necessari a les nostres vides o és necessari pel món, perquè en el fons ho esteu publicant, perquè la gent ho llegeixi. Quina és el punt de partida? Creieu que allò és interessant, o sigui, o no ho sé, o necessari, o dir-li com vulguis? Jo... A les nostres vides jo diria que és supervivència, perquè... És veritat, perquè és... Ara mateix estic acabant la carrera universitària, ha arribat tardíssima la vida, estic treballant algun d'hores, en negre, en correcte, i en tot malament, vull dir, i llavors trobes aquesta estona i per mi ha dit el fensin, vull dir... No sé com dir-ho, que t'ho empla, no? Sí, sí, es no necessita que... Et sent una mica i d'haver picada? Aquesta és la sensació que tothom està igual. A tothom té 24 projectes. Sí, a tothom ho troba. És meravellós, és meravellós. És meravellós, és meravellós. És tristament meravellós, jo diria. Però tenir un projecte, tenir un fillet, i cuidar-lo, i té il·lusió, i reunir-te amb les col·legues, i fer una birra, i poder tirar endavant un projecte que potser s'acaba demà, però avui... Saps el que seria maco? Que visquessis això. Quan gran part del teu dia l'ocupes en fer un treball que no és ni de lo teu, ni a prop, és com tu saps que treballes per diners. Però quan tu treballes per diners, així, perquè s'ha de menjar, i a part perquè és la teva vocació, jo diria, és la fantasia. Crec que és la fantasia real de qualsevol persona. I en el món de la literatura, com està el tema, que de la superviure... Se come o no se come. Se come o no se come. La amiga no se come, la verdad. Com a arròs. Tu, l'Hongi, què estàs fent, ara, a veure? Jo vaig acabar ja fa anys estudis literaris, a mitat de carrera em vaig ficar de llengua amb el meu projecte musical, que és de lo que més he mogut, no? Fixa't-hi, que et diré que és més fàcil el sector musical, més fàcil, entre les comilles, que la literatura, imagina't com està la literatura, perquè la música no està bé. Dentro de lo malo... Estàs peor, tia. I llavors, re, vaig acabar la carrera i vaig així, s'entrava més en la part musical. Crec que vaig pagar d'anar una mica a la literària, però sí que és veritat que, a través de juntar les meves dues vocacions, he trobat un altre camí del periodisme tirant a musical, que després també he tirat d'actualitats i altres temes que m'interessaven. Però sí que és veritat que, al unir-les, he trobat un espai periodístic, que també m'ha agradat molt, i és precari, però és mago. Jo no et podem llegir, l'omí. Doncs ens podeu llegir, com si jo posés moltes persones. És una corporació. És una corporació. Mira, la veritat és que crec que... Això ho he descobert a Núvol, a la revista cultural, i també perquè crec que es van fixar que el meu projecte era de flamenc. Crec que hi havia un buit d'algú que tractés del flamenc, que a Barcelona és una gran ciutat i em vaig dedicar a fer a cobrir tots els espectacles, entrevistes, coses així relacionades amb el flamenc. I després també, he treballat amb CNM, que aquí és quan he posat a tractar coses que no dominava, i això també ha sigut interessant. M'ha costat més, perquè crec que estava molt còmode, parlant del que sé. Però parlar d'altres coses que vaig informar més, etcètera, i que és més periodístic, a nivell de que l'estudi que implica, he parlat d'altres coses, i també he parlat de la CBR, fins a la llocalació femenina, i l'habitat també ha estat molt interessant. Tu quan escrius, et donen la total llibertat. O sigui, et tupa tot. Igual, igual no me la donen, però jo la prengueix. O sigui, ja cops en què abans que em diguéssim el que havia de fer, i si fem això? Perquè era com... Vull anar cap aquí, i jo crec que qualsevol d'aquests llocs, i no és que no hagin de pensar molt, però que tu l'has pensat bé, te la senta. I et faré una pregunta que no sé si et picarà una mica. Però... T'has pensat algun cop públic, alguna novel·la d'aquestes coses que tu escrius a la intimitat? Sí. De fet, jo tinc una novel·la escrita, i quins són els tràmits, i quins són aquests par anys que t'has trobat, i per què no ho estàs fent? Buf, perquè una... Clar, perquè un editorial que mogui suficient, com per moure una primera novel·la d'una persona tan jove tal, perquè algú es fixi en tu, és una moguda. Jo he tirat més per intentar a través de concursos, que se suposa que són anònims, i no implica sóc tal i escrit tal, i sóc pic de tal, sincerament, però tampoc m'ha funcionat. Crec que també haig d'escriure molt per arribar a tenir una obra d'activitat o el que sigui. Crec que tampoc, ara mateix, no és la primera novel·la, segur que triomfa. No, ja treballar-me més, però sí que és veritat que és un món molt difícil. És molt difícil, i l'únic espai que he tingut per poder dir que jo es cric és el periodisme, i és molt trist, perquè realment jo no vinc del periodisme, jo vinc de la literatura. Jo, m'agradaria pensar que algun dia vull escriure mis libros, i una vegada per més, com a Paul Luster, vull publicar, que és estupendo, però jo també ho vull ser. Jo també vull ser el llibre de Mariona Longaron, representant-ho, sisplau. Però, bueno, poc a poc, crec que ha començat a fer petits projectes, macos, treballar en brità, i aquí les amigues. I no hi ha una cosa, que abans parlàvem, quan estàvem fent una mica de la presentació, parlàvem de que, en aquest Sant Jordi en concret, han ressonat molts noms de dones d'escriptures catalanes, insultats... Què creieu que és degut aquest? Ho hem comentat una mica amb en Valines, per això m'agradaria treure-ho ara sobre la taula una mica. Per què creieu que aquest fenomen s'ha donat ara, o és casualitat, o... Què penseu? És a tots els sectors, no? Vull dir que sí, que estàvem aquí una... una de feminista, diguem-li, com vulguis, i en el món del cinema s'està parlant moltíssim de la música. A la música és al·lucinant, a la literatura, evidentment, també. Vull dir, però crec que és a tot arreu, no? Creieu que és beneficia, creieu que és una oportunitat, creieu que és una hola que passa ràpid, i luego se va... Jo crec que ens beneficia, dins d'aquí ens estan... que, com que hi ha més espai per nosaltres és com, per exemple, els festivals és que ja des de fa un parell d'anys o més, que ara hi haurà 50, 50, 100% i abans tu t'agafes un festival i no veies una noia pujant a una cenari, ni... ni que... vamos. O sigui, esteu a favor de la discriminació positiva, en aquest cas? Sí, jo crec... jo estic a favor en quanta que es visualitza i es necessita referents. O sigui, no és normal que en la meva infància jo no hagi vist ni una noia bateria, ni quan jo exejo Manadono, que gran part de la meva llibre, la meva biblioteca personal són homes, o sigui, es necessita visualitzar les dones per agafar referents i perquè les nenes pensin que també ho poden fer. O sigui, fem imitem, o sigui, si no tenim referents és molt difícil arribar a aquell espai perquè creus que no esteu. Però també sí que és veritat que hi ha moments en què de companys i companyes que han criticat, inclusió, que a vegades no sé fins a quin punt però no es té en compte la part de qualitat. Però és una mica trampós. És trampós total. Jo he de dir que la idea d'aquesta paritària, que és simplement pel fet de ser dona, tu hagis d'ocupar un espai... Sí? Que fort! Però... D'acord, per l'audiència, perdoneu-me, però és que aportem un tatuatge a pràcticament igual que hi ha la presentadora. M'ha acabat cantant aquest moment. O sigui, jo l'he vist, ha sigut com... Ah, col·legues de tattoos! Jo no sé quedar-me en silenci, i llavors... Bueno, al·lucinant. Bueno, ens tornem al tema i després parlarem d'aquest tema. Això. No sé fins a quin punt estic d'acord, perquè sí que és veritat que és necessari visibilitzar les dones, com diu la Longhi, però a mi no m'agradaria que em donéssim una posició pel simple fet de ser dona. Perquè toca, per número. És necessari. Clar, si ja no has tingut les oportunitats, si ja voldria que aportem un retrocés, perquè fa molts anys que les dones no han pogut accedir a les rajas de poder, no han pogut estudiar el mateix. Fa quatre dies que treballem, que per cert veia trampa. Veia supertrampa, fer mà exactament el que feia. Ja, ja. I fes-m'ho tot bé, eh? I fes-ho tot bé. És al·lucinant, és al·lucinant. Vull dir, que em sembla una mica... Vull dir, que em sembla una mica... És un tema que és curiós, perquè ja el vam tocar. O sigui, el primer programa que vam fer era de futbol, que dius futbol literatura. Res, una bona castanya. I vam entrar en el mateix tema, que estem entrenant ara, que és aquest, necessitem aquesta visibilitat, perquè no els hem tingut, perquè no tenim referents, perquè necessitem alguna cosa a copiar, perquè l'ésser human necessita un referent que pugui copiar, però l'hora és com ningú vol que li doni una oportunitat pel simple fet de nascut així. I no això, saps? És aquesta oportunitat perquè m'ho he currat i perquè m'estàs valorant igual, exactament igual que l'altre pas me l'he acostat. Et surt bé a la farmà i contractar-me perquè soc dona, o perquè la meva obra, el meu projecte, val la pena, saps? Perquè cada ve o perquè realment toquen el contracte, perquè és això, saps? I després hi ha ara un error, jo crec que bastant recorrent, que ho veiem abans amb l'Àngela quan veníem, que és el tema aquest. A nosaltres alguna vegada ens han proposat coses, tipo, farem una taula de dones. La taula de tot l'espai, després s'ajunta a les dones perquè parlem entre nosaltres. Jo ja parlo amb les meves amigues, jo no necessito una taula específica. Una taula que no es deixa tot ser en un lloc, que no es deixi ser bé. Bueno, que facin el seu, no? Que hablem de lo que tengan que hablar les xiques, que hablem de la ansietat, de les seves coses, de la menstruació, dels nens. Aprofitant el tema aquest de què parlàvem, dels referents i tal, m'agradaria marxar una mica per no fer remolino d'aquest tema, que és molt interessant, però, bueno, d'aria parar un altre programa, pràcticament. Em agradaria parlar sobre si realment creieu que una nena es pot plantejar, o es pot plantejar l'ofici d'escriptura. Perquè, vull dir, tenim com un ventall de feines, de partits professional, però jo, mama, vull ser escriptura. Jo, ara mateix, no sé si et pots plantejar cap ofici en concret. És com... És que vull... O sigui, ara mateix penso, tan de bo, jo m'hauria... O sigui, jo... O sigui, tu... acabes de xiarat, no sé què, vam parlar d'un tòpico típico. Acabes de xiarat. Jo és que vull ser escriptura. O creieu que és un ademà de mi ofici, de... m'he acabat... O sigui, malauradament, jo penso que és una mes de més a més, i si tens sort, podràs deixar la feina complementària, a més de la teva feina vital com a dona que tens, la feina que et dones a menjar, i et podràs dedicar amb sort el que tu vols, el que t'agrada i el que ha estat el teu somni, però ara mateix. Jo crec que és totes les feines creatives. Vull dir, aquí una miqueta estem. Té mala literatura, però la Longhi també canta i tota la història aquesta. Això és d'aquestes coses. Això és d'aquestes coses. Ja va fent. I l'Àngela amb tema de belles arts també. Vull dir que també tens més recorregut en la part gràfica. Jo, lamentablement, no. Jo dic en procés de construcció. Moltes coses, però totes la mitja. Però vull dir que tot el que siguin coses creatives mai et planteixes que serà del que tu viuràs. I si tu planteixes, perquè jo crec que jo de petit, de vegir amb mi volta, vull ser escriptora, però crec que al final és un somni de nens i nenes. Quan vas creixent, te n'adones que és impossible arribar a ser això, i més en Espanya, sincerament. Crec que és un país que no estem al bon lloc per somiar. És cultural, sobretot. Ja és zero oportunitats. Realment hi ha molta gent que estava fent les maletes i anant-se, perquè és un país que té molta gent, amb molta lent, amb molta gent. Crec que és un somni que realment dius de petit, i que quan vas creixent vas d'anar en deixant, i lluites per ell. No és una cosa que actualment et puguis permetre. S'haig de somiar, quan te'n vas al llit. Però no t'ho permet la vida. Acabes fregant plats. A mi em flipa, perquè per exemple, jo em mirava... després en parlarem el programa, em sortien com això, dius que en el seu moment, o sigui que si jo ara ho veig complicat, que a principis de segle XX, les xavalars han decidit, mira, jo escribo, i viuré d'això. Jo publicaré llibres, i a mi em flipava. Jo no m'imagino cap dia, jo allavant-me i dient, escric, i què guai, i publicaré llibres, i vamos a portar-les per això. A casa amb què vinguis, i tot el que vull. Però no sé, és com... Jo realment sí que he tingut el que et somni. Vull dir també ho alta, i m'ha semblat superreal, jo escriuria, jo publicaria, jo estupenda, m'amagui a escriure, però sí que és veritat, que després també, per exemple, la música, que se suposa que una espai una mica més fàcil dins el que cap, jo conec a molta gent, que des de fora sembla que el seu projecte té carai ulls, fa concerts, o sigui, realment és una persona viral tal, i no menys en això. No hi ha bones condicions. O sigui, i s'ha deixat en tenint el curro de merda per poder arribar a final de mes, i no són... He començat, no, porto 10 anys en això, he viatjat, hi ha gent que em coneix de llocs que ni m'imaginaven que existien, i no menjo d'això. És increïble, però no... És molt difícil, és molt difícil, i és molt trist. Però bueno, és tan mago, a lo que ens la diguem, que seguim tot i la merda que hi posa. És increïble. Clar, clar, si t'anava a dir a nivell algun home, i que és com una desgràcia, o sigui, a nivell espiritual, jo estic pletòrica, clar, però qui esteu? Bueno, no ho sé. Totes vosaltres us dediqueu a altres coses a part del món, aquest, bueno, tu abans, si m'estaves dient que estaves estudiant, que estaves... Jo estic estudiant comunicació i indústries culturals. Sort i fer si algú vol estudiar això algun dia. De veritat, us ho dic. I, de fet, hem treballat del que estudio, el que passa a escriure. I tu, Antela? Seu de treballo del que estudia. Com t'agrada aquesta palabra? Estàs com a la, avui. Estàs l'any, estàs l'any abans. No, però sí, jo faig disseny web, això. Vinc de les belles arts, però he hagut de fer... Una paña, ahir. Vidilla de kit. I la Longhi, després, a les nostres oïntes, us ensenyarem una cosa molt maca que fa amb la seva veu. Al final, al final de tot. Ah, home... Però m'agradaria tancar aquesta entrevista. M'ha encantat, perquè ens hem conegut que ha estat bastant apel·lo, perquè... Tal qual, eh? No hem fet ni una birra. Encara que aquest espai es digui posen dues birres, no, nena? Vaja, sí. Vull, vull, vull. Voleu que us faci una foto i després la publiquem? Perquè mira aquesta. Sí, sisplau. Noies, us volia fer només una última... una última pregunta, ja que avui és el dia que parlem sobre la literatura. Vull que em... em feu una recomanació a mi, mirant-me els ulls, sobre un referent que tingueu, sobre... Algú que us motivi en el món de la literatura. Amb... El teniu a la punta de la llengua, totes, eh? Mira com la treu. És que una pregunta que t'has de pensar. Mira, jo tinc la resposta en contra de tot el que hem dit a aquest podcast, et diré un home. Vaig per mateix camí. Ja em sap greu, però insistim, no tenim referència. No, però per mi, per mi aquesta resposta, clar, és molt important també que em diguis... És que és un tio. És un tio, exacte. Jo estic adicta a Marc Fischer, no sé si sabeu qui és, és un crític cultural, està a Mòrdia. L'agraditor està publicant totes les seves obres, està publicant cap un que és com un recuïda de tots els articles de bloc que tenia, a part de publicar Realisme Capitalista i Los Fantasmas de mi vida, i és un home que parla molt sobre... sobre la idea de la salut mental i les depressions i tota aquesta història, però com una cosa sistèmica, com traient la culpa de la persona, no? Sí, de l'individu, perquè sigui una cosa de la societat, no? Exacte. La cultura de música, tu t'agradaria molt, i de música electrònica és una cosa al·lucinant. És molt difícil de llegir, hi ha moments d'arribar a ser crític, perquè dius, com pot tenir tant referents al cap? Com pots haver escoltat tants àlboms i estàs parant tota l'estona i rebuscant? Hi ha gent que fan beja, eh? Sí, és molt fàcil, però és molt agradable. Aquests llibres acaben amb 53 pòstits i després tens molta feina extra. El teu Òngela? Doncs jo estic una mica espessa a dir un referent que vaig llegir... Potser jo tenia 16 anys, és el Quico Amat, segur que el coneixeu, i és un home que és tot el que escriu m'agrada. Vull dir, no he llegit cap llibre seu, que no m'hagi dit alguna cosa, que no hagi estat, a més, a dir en el moment de la meva vida en el que l'he llegit. I l'últim que ha tret, es diu revança, i me'l vaig llegir nit i nit, o així. I... Teniu una cara de lectura? Que us ho he de dir, eh? Ja us veig. I, bueno, això, amor eterno, aquí, Quico Amat. Molot ofestima, aquí, Quico Amat. Molot ofestima, això, a més, completament. Molot ofestima. I el teu, l'Òngel? Puc permetre anar per clàssics i coses així? Pots anar... Tu sabés que eres llibre, ja no te les he mostrado. O sigui, és que és clàssic, és com si no el coneixes, vas a fer un cop a la vida, però a mi, el que em va fer com en tren de, potser, el meu camí literari, va ser un tipus de libres o en Amaria Matute, perquè crec que són gent que combina molt els dos móns que jo tinc i és com des d'un llenguatge erudit, quasi acadèmic, etcètera, també toca un llenguatge molt de darrer, d'origen, etcètera. I crec que aquesta fusió va fer com entendre que jo podia també anar per aquí, és... Jo vaig llegir el camí, no hi caigués, amb desfaces. No ho vaig poder evitar. Una persona que em fa tornar tan enrere, a la call, al poble, al tant, no sé què, a vegades té un llenguatge tan esquisit, tan erudit, tan clàssic, o sigui, és increïble. Doncs ho diria aquest. Noies, moltíssimes gràcies. Per la recomanació, per haver vingut, per la conversa, per compartir i... estem en contacte entre nosaltres. Que teniu projectes, jo crec que amb la Lua no s'ha quedat un poc... A mi m'ha quedat algun senillo. Quiero verlo. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Lua, hem arribat al moment de llibre, la cançó i la pel·lícula barra documental. Comencem amb el llibre. Clar. Bé, el que he triat és un llibre de la Silvia Federici. I... m'agrada perquè justament venim cap aquí, estava pensant quin llibre puc recomanar i estava escoltant una cançó de la Gata Catana, que es diu Lizis Trata, i diu, jo no camelo perfumes de Nina Ricci, sóc mas de libros de Silvia Federici i he pensat... Gata Catana, com a referent literari, m'està flipant bastant. Bé, a mi em sembla una meravella, l'Anna. He dit que m'ha flipat bastant, no ho estic menjant. Bé, tia, doncs això, que parlant, o sigui, estava pensant quin llibre trio podríem agafar algun d'ells que tal, d'ells que hem parlat abans, però mai hem parlat de la Silvia Federici i crec que és un bon moment. A mi té un llibre que parla del tema de la caza de brujas, i parla de la reconstrucció de la resolució familiar, o sigui, i del paper de la dona amb la finalitat de satisfer una mica les necessitats de la societat durant l'Augè del capitalisme. Parla una mica d'això. A llibre es diu E. Caliban i la Bruja, Mujeres, Cuerpo i Agumulació en Primitiva, i això és de la Silvia Federici, i per mi és la recomanació per acabar, a més a més de les 3 recomanacions que hem tingut per part de les nostres entrevistes d'avui. Òbviament, em sembla lògic, és un programa de literatura, se'ns havia d'acumular la literatura, si no no tenia sentit. Doncs això sortim carregadets. I el documental que ens portes, quin és, avui? Doncs, mira, porto un documental que es troba les 5 sombrero del 2014, i m'agradaria posar, abans que comenci jo aquí, explicar un tros de l'inici. Todo el mundo llevaba sombrero, era algo así, como un pronóstico de... de diferencia social. Pero un buen día a Federico Adalí, a mi, y a Margarita Manso, otro estudiante, se nos ocurrió quitarnos el sombrero, y al atravesar la puerta del sol no se apedrearon, insultándonos como si hubiéramos hecho un descubrimiento como Copérnico o Galileo, que nos llaman maricones, porque se comprende que creían que no despojarse del sombrero, que era como una manifestación del tercer seso. Què? O sigui, és que em va agradar, perquè són reels primers 30 segons del documental, i et deixa claríssimament què vol dir la sin sombrero. A concretarem més, o sigui, aquesta és un documental dirigit per Serrana Torres, Tania Balló, i Manuel Jiménez, i llavors parla d'una generació que tots hem llegit en els Quartsolls, la literatura castellana, que és la generació del 27. Ah, del 27. D'aquest que he dit, jo? Del 21. Perquè sí, perquè pudo. Perquè és el 2001, i és el que hi ha. És la generació del 27, llavors, clar, i m'inflipa bastant, perquè, o sigui, és això, estem parlant de grans noms que reconeixem, o sigui, de li i buñuel, tots aquests formen part d'aquesta generació. Però, ui, casualitat, només coneixem en gran majoria noms masculins. El que tracta aquest documental és justament d'estapar que quan parlem d'ells, no és que no hi haguessin aquestes dones, sinó que, per vàries raons, finalment, aquestes dones simplement es van silenciar, es van fer desaparèixer. Estem parlant de dones pintores, poetes, novelistes, il·lustradores, escultores, pensadores, amb un immense talent i que en el seu temps, o sigui, no estem parlant de dones que en el seu moment ningú les conegués, sinó que en aquell moment tenien un gran èxit no només nacional, sinó també internacional. O sigui, estem parlant de principis de segle XX i, a través del seu art i activisme, van desafiar i van canviar moltes noms socials i culturals de l'Espanya d'això, d'aquests anys 20 i 30. I entenc que en el documental hi ha veus pròpies d'aquestes dones, no? Exacte, o sigui, i parlem, és una generació, totes elles tristament ja no estan amb nosaltres, però sí que recuperen petites entrevistes que es van fer sobretot als anys 70, 80, per recuperar aquestes dones. Moltes d'elles les han recuperat, bàsicament, o bé familiars seus, o en algun moment algú es va despertar i va dir que aquesta dona és molt important com és que ha caigut a l'oblit, és fort. O sigui, en algun moment, o sigui, se'ls ajuntaven dues coses. O sigui, tots ells, la generació del 27, van haver-se d'exiliar per la guerra i això ja és una cosa que feia que tots aquests tan escriptors com escriptores, tornaven amb un altre caire. O sigui, els exiliats no eren allò el millor vis d'aquell món, però a sobre se li sumaven aquest cas que també eren dones. Però és que l'ofort és que totes elles van participar conjuntament amb la resta d'homes d'aquesta generació en revistes, publicacions i projectes, però després els llibres d'història han desaparegut completament. Estem parlant de noms com Conchamendeth, que és escriptora que en el seu temps va decidir marxar bones àrees completament sola i fer un llibre allà. Escrivint a la tia Rosette, que és il·lustradora i escolta, que la van virilitzar i al veure que tenia èxit li van treure com d'alguna manera aquest èxit. El que era era que no és molt masculina i és rara aquesta tia. No pot ser que siguis una dona i que tinguis aquest èxit. Estem parlant també de Josefina de la Torre que va ser escriptora i actriu. es refereixen a ella com la Marlène Dietrich, espanhola. O sigui també va escriure jo era una tia molt polifacètica, estem parlant també de Maru Hamayo, una gran pintora que marxa a Argentina, marxa a Nova York, té un món d'èxit a tot arreu, la reconeixen i quan tornen aquí se la menysprea totalment, i tu qui eres, una mica, o sigui, que inclús ella mateixa era com, hola, però sí, he vist món. Estem parlant també d'Ernestina de Txampurcin, que és poeta, que és discípula de Juan Ramon Jiménez, que aquest sí que el coneixem tranquil·lament, i que també desapareix en Tierra de Nadia, de Rosa Chacel, que també és escriptora, un altre escriptor que és Maria Teresa León, Maria Zambrano, que és filòsofa, o sigui, tenim un món de tia superpotents, que, ojo, i he de dir que, o sigui, ja deixo qui vulgui saber més, que es miri el documental, recordo, l'Esin Sombrero, una pel·lícula del 2014, acabo amb una frase, que acaba el documental, i que m'agrada molt perquè diu, a vegades el silenci és més perillós que la bala de l'enemic. Ostres, bueno, de fet, a mi em fa molta il·lusió poder haver nombrat algunes d'elles per on arribi, no sé on arribarà aquesta conversa que hem vingut avui, no sé fins a orelles d'aquí, però que, almenys, algú es digni a buscar-les, per mi ja em genera això, te lo digo con una sonrisa. I acabem el programa d'avui, doncs això també, donant una miqueta de veu a la Mariona Longaron, la Longhi, que l'hem tingut aquí, que ja hem comentat que acabaríem amb una de les seves cançons, no sé quina es tria, el Dua, però... He triat ella o sigui, el seu nom artístic és la Xunga, per qui la vulgui buscar, estàs potifai, i he triat el Ropero. Doncs acabem amb el Ropero de la Mariona, ens veiem el més vinent amb un altre programa. Soledad, con mamatera que acompáñame siento vacía Soledad, dime si estás cerca en la noche negra, ahora que él no está Soledad, dime si estoy loca que me siento rota Ni no soy yo la muerta, hei de vida a flores blancas y del fio en la misa. Soledad, caso al hubo un día, volia que el vino tinto, que él siempre bebía Soledad, y yo me pregunto si un dolor tan profundo viene de unas uvas Soledad, dime si estoy loca que me siento rota Ni no soy yo la muerta, hei de vida a flores blancas y del fio en la misa. Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de abrigos viejos Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de abrigos viejos Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de abrigos viejos Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de abrigos viejos Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de abrigos viejos Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de abrigos viejos Se abrelo, se abrelo, en la esquina hay un Ropero, bolillas, cartas de amor y un montón de trenes viejos Ràdio en dos verges, R&M 98.1