#80 - Homenatge a Pau Albornà i el llegat del Barça de Pep

Bona tarda a tothom per dir alguna cosa. Portem quatre anys de programa de la penya del morro i avui és el dia més trist de la nostra existència. Ha mort el Pau Albornà, col·laborador de la tertúlia esportiva del programa. Ha sigut en un accident de moto a la Diagonal de Barcelona i quan venia cap aquí a la ràdio a gravar la tertúlia del programa. Avui no farem programa de penya del morro. Ens volem sumar així a les mostres de condol que durant tot el dia d'avui s'estan produint a tot arreu, a Facebook, al Twitter, trucades. La veritat és que estem una mica desconcertats aquí al programa i a la ràdio, jo el primer. És un d'aquells moments que prefereixes no haver viscut mai a la vida, no? Jo m'he escrit quatre línies. Suposo que el més normal és recordar els moments que cadascú ha viscut amb ell, Jo recordo especialment les tertúlies de futbol aquí a la ràdio, aquell inconfusible... Què passa, nen? Quan ens venia a saludar entrant per la porta de l'emissora amb aquella mirada tan pícara i tan pròpia del Pau que se li aixinaven els ulls una mica quan reia. Les discussions també que teníem amb el Rafacano, Perico... Perquè una cosa no, però el Pau era molt culer. De fet, el Pau era molt de tot allò amb el que creia. Els que el vam conèixer sabem que va defensar moltíssim les seves idees i li apassionava el debat. Com deia el seu perfil de Twitter, era català, independentista, periodista, demòcrata, culer, casteller, sant justenc i enamorat d'una castellera. La nostra més sentida abraçada a tota la família, a tots els amics, a tota la gent que el plorem. I en aquests moments tan difícils, aquí volem recordar el pau que ha passat per la tertúlia esportiva del programa. Pau alegre, apassionat, honest, divertit, en fi. Gràcies a tothom per les mostres de condol. una forta abraçada i a tu, Pau, amic, sempre et recordarem. Més que un club, és una frase molt maca, però que a vegades està buida de significat en un món sovint massa banal i comercial com el futbol. Encara que vulguem pensar el contrari, no sempre hem estat tan lluny del Madrid de Mourinho. Només cal anar a les èpoques de Gaspar o Núñez per veure que tots hem pecat alguna vegada. Però vet aquí que l'eslògon del barcelonisme ha adquirit més vigència que mai durant els darrers 4 anys. Sí, el Barça de Pep Guardiola serà recordat pels 13 o 14 títols guanyats i per aquell joc sublim a l'alçada d'equips com el Dream Team de Johan Cruyff, el Milan de Rigosaki o la taronja mecànica de Reynos Michels. Ara bé, m'atreviria a dir que pels culers hi ha una cosa encara més important que les lligues, copes i Champions guanyades. Pep Guardiola i el seu Barça actual han aconseguit canviar la mentalitat del barcelonisme. han convertit els tribuneros que tenien sempre el mocador preparat en socis que cantaven l'himne just després de ser eliminats pel Chelsea. Un fet mai vist al Camp Nou i que ha estat acompanyat per altres fitos com una aposta fecment per la Masia i els jugadors formats a casa nostra. Aquest equip ha estat el centre del món, aferrant-se als valors i a una manera de concebre el futbol que l'han convertit en el millor de tots. L'ideòleg de tot això ha estat Pep Guardiola. Val a dir que amb la confiança inicial de la Junta de Joan Laporta. El desempedor s'ha buidat i per coherència ha decidit plegar. però ens deixa a les mans del seu millor deixeble, en Tito Vilanova. Sense títols no es canvia mentalitats, però en Pep ha aconseguit les dues coses. Sento que el torxa no para de batregar i diu que em llenci. Seria un títol de Stanley Vient per el que han fet els directius a... Molt dur, eh? Estàs comparant els teus jugadors amb els nazis, eh? Pau, Pau, Pau, Pau, Pau, Pau. Estic posant un títol... Per favor, Pau. Tarjeta groga. No, tarjeta groga, ja està, tarjeta groga. No, no passa res. Estic posant un títol no al context de la pel·lícula. Vale, vale. Llença't, que l'instant és l'únic que ho repetirà, sento que el cor ja no parla de batallar, i diu que em llenci, que no em pergin tot el que vindrà, que un diàstic mai no dibuixes sense una mà. Per cert, el diumenge d'aquest passat va fer 20 anys d'aquell golàs de Koeman que jo cada vegada que el veig. Són els dos únics gols, el de Wembley i el d'Iniesta, potser més el d'Iniesta perquè el vaig donar més gran, que se'm posa la pell de la llena cada cop que el veig. Tu, Pau, al Bornà, has solit les teves més altes cotes de popularitat i de professionalitat, anant, atenció, fa un parell de dissabtes, l'últim partit de Lliga del Barça, com ràdio, vas anar com ràdio, et vam enviar, et van tractar bé, Pau? Molt bé, molt bé, va ser un plaer, de fet, vull dir, i gent que d'aquí de Ràdio 2Ban, que em va tocar a mi aquesta vegada, que poguéssim anar allà, participar a la retransmissió del partit i ser, el més important, ser tractats com un més. Home, no, aquí no vam enviar... Sergi, aquí no vam enviar qualsevol, eh? Vam dir, mirem el Pau, que sabem que ens deixarà el llistó molt alt. I si no, mireu algun dels moments de la retransmissió amb el Pau Albornà, que va dir això. La majoritud i la competitivitat. I també perquè Tito Vilanova i Pep Guardiola i Tanquard, els Puyols són animals competitius tots tres. També crec, sobre el que deies abans, Eric, que s'ha creat com una mena de clima de normalitat fictícia, no? És a dir, s'ha acabat Pep, un daltabaix, que sembla que no, hem ficat molt ràpid de Tito Vilanova, i sembla que tot torna a començar i no passa res. Que és un pal molt gran que ho guardi a la marxi. És que no, no, jo insisteixo i... Em saps, mereix Tito Vilanova, eh? No, no, no, és que el primer que ho sap és Tito Vilanova. M'agrada, m'agrada. Escolta, Pau, què t'has fet amic del Jordi Pons? Que sou amigatsos, ara. Està molt bé, és que, a més, parla el Pau i els altres li responen. Aquesta era la darrera part. No era en plan, deixem que faci la seva frase i després... No, no, no. Estava com integrat a dintre del programa. Era una part de tertúlia, potser. Clar, era la primera hora, que era de... Vaig acabar bastant cansat, eh? Potser esteu molt acostumats, vosaltres, però... No, no, no. Escolta, Pau, tu ets un animal competitiu, també, de la ràdio. Ets un animal competitiu. Així es va acomiadar el Pau de la Com. Pau, 10 segons d'acomiat. Moltes gràcies i sobretot agrair-vos que doneu presència a les ràdios locals aquí a... Ah, com ràdio, és un plaer. És la nostra obligació, i no t'equivoquis, el plaer és nostre. Gràcies, Pau. Gràcies a vosaltres. Marta Casas. Ah, i no t'equivoquis. El plaer és nostre. El plaer és nostre. Tu va dir apuntant-te amb un boli a la cara? I passa amb el número de telèfon per sobre la taula. Fins demà! Goodbye, goodbye, goodbye, goodbye Please don't ever let me do you wrong And never do me wrong You know I'd like to dream In dreams, in dreams We never say goodbye Goodbye, goodbye Goodbye, goodbye Once I saw you on some corner I tried to say hello, hello Fins demà! Fins demà!