#951 - La Penya del Morro del 24/6/2016

com vés a més dels aixins rurals. A primera hora de la tarda s'ha aconseguit encercar el perímetre. L'incendi va començar a cap a dos quarts de nou del vespre, al balneari de Rocallaurà. L'alcalde de Vallbona de les Monts Ramón Vergada ha explicat que tot fa pensar competar-te a estar en la causa de l'incendi. Del centenar d'actaris cremades, el 80% és una forestal i l'arresta de conraus de cereals. A l'arresta del ventura, Catalunya Ràdio Leida. Esports, Maria Guixà. Avui són disputats els primers entrenaments del Gran Premi Dolanda de motociclisme en motogp millor temps. Per Andrea, ja no n'he seguit de Valentina Rossi i de Marc Marquet. El Barça juga avui les semifinals de la Copa femenina de futbol i ho fa contra el Llevan a partir de les 6. L'encarre jugador blaurana Wilde ha anunciat que deixarà el club el pròxim 30 de juny quan acabi el seu contracte i el pròxim jugador, que podria anunciar el seu futur lluny del Barça, podria ser lín, que també acaba contracte i apuntar el dinamot de Moscou. En Rugby, el Toló i el Ràcic 92 juguen avui al Camp Nou la final de la Lliga Francesa, un partit que comença 3 quarts de nou del vespre. També en Bàsquet, l'Hebron James, ha confirmat que no anirà al Jocs Olímpics d'Arrió d'aquest estiu. I enteni, s'ha fet avui el sorteig, el quadre de Wimbledon i els enfrontaments dels tenistes catalans a primera ronda són aquests, Albert Ramos contra el canaden, a Pòspicil, Marcel Granolla jugarà contra el Dominic Astrella i Albert Montañés de votarà contra l'Australia Milman. Us portem a conèixer com es conserven les varietats agrícoles local, la Cervesa Artesana, la Sagarreta, l'Observatori Meteorològic de Manresa la Culla, apagarem les espelmes del deseniversari de la reglamentació. Emes d'excel·lència medi-ambiental. Meteo Mauri. Cada dijous a partir de la set del vespre, aquest ràdio punca descarrega-te'l. Amb el patrocini de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i l'Agència Catalana de Turisme. Vull dies a la setmana. La Cervesa Artesana i l'Observatori Meteorològic de Manresa són les setmanes de la Generalitat de Turisme. Amb Mireia Mallol-Tomàs. Bona tarda, són les 5 i 6 minuts l'hora del té. Una de les poques coses que potser avui serà inamovible el regne unit que ja sabeu ha decidit marxar. Mentre estàvem preparant el 8 dies especial Sant Joan, la Cervesa Artesana, la Generalitat de Turisme, la Generalitat de Turisme, la Generalitat de Turisme. És un dels més importants que ens han arribat de la Generalitat de Turisme. És una de les influències més potents que ens ha arribat del regne unit. És la música i el pop que es va inventar ells. Si dic pop, ets a saludar. A mi qui potser ho és? La música i la cultura britànica. S'ho van inventar ells perquè després de la Segona Guerra Mundial, els joves que van sortir que van poder cremar pons amb els seus pares, amb tota una estratègia, amb tota una manera de viure, i els diners que sorgien en aquell país van fer el pop. El pop no només amb la música, sinó el pop com el coneixem des de les sèries de televisió, els cotxes, les motocicletes, o la manera de vestir de la juventut britànica. La música és molt divertit, perquè el pop no és el que no és el que no és el que no és el que no. Com una generació transgresora que va trencar en pons amb els pares, ara s'ha enrocat amb aquesta manera de fer que avui analitzem i estem tots encara una mica corpresos, perquè no la acabem d'entendre. Enrocat, primera paraula que apuntem interessant en aquesta mitjora que tenim parlant per parlar-vos del brexit des de la perspectiva cultural, musical. Has vingut amb el tefet de casa? Jo me'l té. Marxem cap a Londres. Perquè a Londres hi tenim en José Antonio Muñoz, Gutiérrez i l'Anna Corta Rodríguez, enviada especial. A Londres, molt bona tarda, companys. Bona tarda. Ara ja sabem, Anna, que els britànics marxen, però han anat, com es diu, col·loquialment pel canto d'un dur. Ho heu escolt així des dels carrers de Londres? No tant, eh? No tant, no tant el canto d'un dur. Això és el que es deia, es deia molt el canto d'un dur. Després, la cosa és una mica més àmplia. I els carrers de Londres, el gap, sabeu, el gap, perquè això és tan difícil de traduir en català, ja que esteu buscant paraules com en Rocat. El gap és difícil, eh? La puntem, l'amiqui, després es Rocat i posem un gap. Escolta, has fet un rodolí a les 5 i 9 minuts, que és l'hora del té. Tu t'espés el té, Anna, o no? Però sabeu que això és un mita, oi? Sí, no? No t'ha d'anar a la 5, eh? No, no, el té de la 5. El té no, eh? El té no és un mita, el té de la 5. I després també us heig de dir que aquí no són la 5. Home, clar! Que em caso les 4, Mireia! Com no et penses? Cortades, ets molt gran. Sí, senyora, clar, qui són les 4? Escolta, doncs connectarem d'aquí una hora... Exacte, per poder prendre el té. Per poder prendre el té, sí, sí, però aquí el té és tot el dia. Ja ho sabeu, oi? Sí, tot el dia. Escolta, què preguntàveu? Sí, és molt gran el gap, eh? Això mateix. Això mateix. Doncs sí, ho és, ho és. Ho és en el sentit personal, després... I en el sentit personal i en el sentit de vots, perquè Déu n'hi do, en guanyat per bastant, eh? Però en el sentit personal també ho és, perquè et trobes des dels que diuen que estan encantats, fins als que tenen molta por. Tot el meu tamlaim, aquest de matí, Anna, estava ple d'artistes, que es lamentaven, però el més brillant per mi era un del... d'un grup que es diu Sly For Mots, un grup que està molt de moda, que rapegen sobre la societat britànica, sobre les mancances, i posaven... Flags and fosters, White Towns, Black Shirts, eh? Que la traducció seria molt difícil per un català, que era com banderes i cerveses, ciutats blanques, camises negres, amb el faixisme. Una mica em va semblar brillant molt cur, molt escoet i molt ben posat. Veig que acabarem fent classes d'esquena. Esperem que no sigui tan així, eh? Esperem-ho, esperem-ho. Aquí es viu així, tampoc només de... És veritat, que hi ha una ala molt camises negres, o com li vulguis dir, en aquesta història, però no només, eh? No només. També hi ha una ala que es creu que realment estaran millor, perquè se sentien molt encursatats per Europa, i per Europa una mica sí que s'han encursatat tothom. Llavors, també és qüestió de dir... Potser a Europa una miqueta també ha de canviar, al Regne Unit també, a Europa també, i potser llavors l'acostament seria més gran. No sé si el carrer n'arribaig a les conseqüències, però així ha anunciat aquest matí, el primer ministre britànic David Cameron, que plegava. Sí, això ho teníeu clar. És un exercici democràtic, potser el més gran de la nostra història. Hauríem d'estar orgullosos del fet que en aquestes illes fem confiança a la gent en les grans decisions. No només tenim una democràcia parlamentària, sinó que en qüestions que afecten la manera de governar-nos, és hora de preguntar a la gent, i això és el que hem fet. I això és el que hem fet. Clar, home, jo m'imagino a la gent, avui en converses d'ascensor, o trobant sap al carrer amb mirades de complicitat, i en lloc de preguntar pel temps, que seria la pregunta obvia en aquest sentit, doncs una mica amb la mirada de tu, què? Però què has fet? Tu estàs content o no estàs content? És aquesta l'ascensació instal·lada als carrers? Una mica, una mica, però també un gran respecte. Parlant-me una mica més seriosament, també un gran respecte. Hi ha un gran respecte a l'altre Vanduul. De fet, el respecte, ja que parlàveu de com de la dimissió del Cameron, aquesta compareixença del Cameron és el primer que ha dit. Felicito l'altre Vanduul i el respecto molt perquè he fet una gran campanya. I és cert que hi ha un respecte d'uns pels altres i els altres pels uns, encara que la visió sigui... sigui completament diferent. I del fet que dimitiria el Cameron, tot i que ell va dir moltes vegades que ell seguiria gestionant aquesta història a la sortida del referèndum, fos quin fos aquesta sortida, o sigui, tant si era quedar-se a Europa, com si no, pocs aquí tenien gaires dubtes i que el Cameron dimitiria si sortia al Brexit. Home, i gran part de la campanya pel no ha estat basada en un discurs que qüestiona la immigració, que defensa la identitat britànica com a entitat política desbinculada de la resta de l'Unió. Podríem dir que les opcions més radicals i populistes, en el lloc del referèndum, s'han vist reforçades a causa del referèndum, Anna? O al revés, o al revés. O al referèndum es va bé de fer perquè el lloc hip havia tret molts vots i el Partit Conservador profundament dividit entre una a l'europaista i una a la molt anti-europaista. Segurament no li va quedar que més rebeït. De tota manera, no sé si hi ha molta gent aquí que diu que Cameron se'n penedeix. De fet, hi ha molta gent que diu que Cameron era un polític i que hi havia molta sort fins avui, perquè va fer el repte d'Escòcia, li va sortir bé, i si no li hagués sortit bé segurament David Cameron ja no hi seria. I amb unes segones eleccions, va dir si guanyo per majoria absoluta, fer un referèndum sobre la sortida del Regne Unit de l'Unió Europea, i després va veure que això anava maldades, però era una promesa electoral. I la compleix, oi? I la compleix, perquè aquí els manifestos famosos, els famosos, el programa electoral, es compleix, i si no es compleix, ho pagues. És difícil que no ho compleixi. El programa electoral es presenta molt solemnament per sectors, aquest és el programa que ens toca de sanitat, aquest és el programa que ens toca de seguretat, etcètera, etcètera, i la gent ja està imprez, i està amb llibrets, i pots comprar el llibre i surt a internet i tot. I si no, compleixes una mica qui ho pagues. Per un cantor això, eh? Després hi ha un cantor menys maco de la història, i és que el seu partit, segurament, no li hagués perdonat mai, no complica aquesta promesa electoral. Doncs l'història s'escriu hora a hora, i gràcies a vosaltres la coneixem més a fons, a la bona feina que esteu fent, i estem amb ganes i d'alerosos de conèixer que va passant al llarg de les hores en acortades i companyia. Moltes gràcies per explicar-nos aquesta hora, a un quart de 6 de la tarda, aquí a la sintonia de Catalunya Ràdio. L'últim hora des dels carrers de Londres. L'últim hora, a veure, avui és un dia elaborable, perquè Sant Joan no és festa. I la gent va pel carrer, a treballar i surt de treballar i tot normalment. Ara sí que és veritat que quan te costes a les converses, el brexit surt, i també és veritat una altra cosa, són parlaments però que també s'ha de reflectir, que és que aquí hem parlat amb molts estrangers, amb molts estrangers que treballen a Londres, a Londres de ple d'estrangers, de tot condició, des de les feines més humils, a les més sofisticades, i aquesta gent està molt espantada. De fet, en els pròxims minuts oferirem una entrevista que l'hem fet amb la Ceutri, que havia de ser aquí, però no podia ser-hi i escoltarem el que hem gravat en els pròxims minuts aquí a la sintonia de Catalunya Ràdio, anacortades, gràcies, molt bona tarda i bona feina. Gràcies. Miki Puig, estem atrapats per la cultura, per la música britànica, és el nostre petit homenatge i per què ens poses aquesta cançó? Mira, més gran que Anglaterra. No recordo si vaig sentir aquesta frase amb una cançó, amb un poema, on una mica eufòric, que no sabia gaire què referia. La meva Anglaterra és la de les cançons, la de les pel·lícules i la dels amics. L'Anglaterra dels cafès en fórmica i salsa marró, els clubs d'homes, de miners, on se celebren condicions socials, tot un Anglaterra que ha viscut sempre amb icones molt concrets, coses que perduren el temps, com la reina, la ginebra, i el llibre de la cançó. La cançó que sona es diu Calls Kona. És una cançó de Richard Hawley, que fa una declaració de molt al seu territori i parla d'una cantonada mítica, Xèfil, una ciutat fosca i industrial del nord. El que ens explica com la gent es troba en aquest punt, a prop de la catedral, i imagina que un amor l'espera allà amb flosa a la mà. És el costumrisme de Uli, de les tasses de té i de la llet, que ja saps que el té, com deia la Cortades, a totes hores, i sempre amb aquell novolet de llet, de sanvichos acabats de fer i dolor d'espècies. Totes les que van venir amb aixells, que això també és una cosa que avui va sorant per tot el que parlem. Aquesta Anglaterra, que és blanca, és negre, és marró, és xinesa, és clar que mai ho entendrem nosaltres, nosaltres mai els podrem entendre. Per exemple, ells al sol, un mig matí de sol, saps què fa? Que tothom surti al carrer, estregui el jersei, o que teniu un descapotable sigui justificat. És un dels països on hi ha més descapotables del món, i arriba per això, com és justificat, erròniament, el racisme i la superioritat moral de l'imperi. Un imperi que avui, en boca de molts, ja és folclòria i enyorança d'un món passat i gens millor. L'anglès té coses que estima i que odia, coses que són per sobre de tot, i tots ells són feliços amb un bon curri per curar la seva malaïda ressaca. L'anglès és bon bevedor, això ho sabem tots. De fet, servidor estima llibre de Quins Leiamis, el pare de Martin Amis, que es diu Sobre Bébéra. Està dit per mal passo aquí, el poleu llegir i elucina. Com aquest senyor tenia una columna setmana a la Mundiaria, on te parlaves sobre el cols i costums, que es devindria en un mosaic d'una societat, que és la que avui. Venarem o no sé, si venarem o en terrem, no ho tenim molt clar. Jo sóc dels que estimo el senyor Wells. Estimo homenatge a Catalunya, quan ens mira des de fora un anglès, i estimo Pigi Buda, haus saps per què? Per què? Perquè els seus personatges còmics del camp anglès estan obsessionats amb les truges de concurs. Sí, sí, sí, sí, truges de concurs. Doncs en aquest particular diccionari que hem apuntat en Rocat, Gap, truges, ja la poso ara mateix, seguirem apuntant coses, perquè la cosa no acaba aquí, i tenim nous testimonis, noves veus i moltes coses per descobrir. Moltes gràcies per tu, Mekiputx. Més enllà de les conseqüències polítiques que s'estan precipitant, des que hem conegut el resultat del referèndum, el Brexit té conseqüències personals, també, per molts anglesos, que viuen a casa nostra. Un d'ells havia de ser que aquesta tarda aquí no hi és, però hem parlat amb ell, és Mathieu Tri. El Regne Unit dona suport a la sortida de l'Unió Europea amb els 52% de vots. El primer ministre, David Cameron, fa un pas al costat i deixa el procés que ara sobra a lideratge fresc. Quants han sabut els resultats de la votació, l'escriptor Mathieu Tri, ha mostrat la seva disconformitat dels britànics d'abandonar la Unió. Faltaven uns minuts per les 11, quan ha publicat un text escrit amb mira, expressant la seva opinió sobre els resultats de la votació del Brexit a través del seu humor de Facebook. Mathieu Tri, bon dia. Hola, bon dia. Avui t'havíem convidat el 8 dies per parlar dels resultats i ens has dit que no et veies capaç de fer-ho en directe, per això et saludo dient que, bon dia, estàs decebut o més aviat enfadat? El que sento sobre tot és per cony aliena. Jo n'he pogut participar en aquest referèndum, perquè ha estat més de 15 anys fora del país. Són 2 milions de britànics que vivim a la Unió Europea, que no hem tingut ni veu ni vot la majoria. I sento per cony aliena perquè sé que, al fons d'aquesta campanya a favor de sortir de la Unió Europea, hi ha xovinisme, hi ha por a la immigració, hi ha fins i tot un cert racisme. És el pitjor del... Si a Anglaterra té moltes facetes, doncs potser és la pitjor faceta que ha guanyat en aquestes eleccions. Estic... Vaja, més que de sabut, enfadat, però sobretot a vergonyit. El referèndum acaba amb 43 anys de relació entre la Unió Europea i el Regne Unit, una relació que va començar amb l'ingrés del Regne Unit, com a venador d'electromèstics, com en recomanaves, com en recordaves en un article teu. Això és el que escrivies al 19 de juny, en el teu article Fugir enrere. Sí, sí, sí. De fet, una cosa curiosa, l'home que va ser el ministre em sembla delitarió d'aquell moment, que era un laborista, el Roy Jenkins, era molt vocífera a favor de l'entrada a la Unió Europea, però per a uns econòmiques. Però un cop dins la Unió Europea, el mercat comú que es deia les hores, ell es va convertir en el cap de la convició per construir la moneda única europea, que a les hores es deia l'Eco, és a dir, els enclesos, des del principi eren molt europeistes. Jo no sé què ha passat, el país que vaig deixar fa 31 anys. El teu escrit, entre altres coses, i dius que el més greu et sap, és que el sector juvenista de la Gran Bretanya hagi fet sentir la seva veu, expressant la necessitat imperiosa de baixar de partanya a la Unió Europea, i per tu això significa que ha guanyat, com deies, i ens deies, aquí la societat més fascista i racista, és així? És això. O sigui, ara, a polítics com el Nigel Farage, que presset és un anglès que té un cognom francès i una dola alemanya, tindran molt més ressò del que tenia abans, i això és com una còpia del que està passant en alguns altres països europeus, l'auge de l'ultra dreta, del sovinisme, de la xenofòbia, etcètera. Provo fatal, evidentment. I no sé si per una qüestió personal, però em podies aclarir, a partir d'ara, per exemple, tu, quin passaport tindràs, suposadament? Jo estic pensant seriosament en solicitar un passaport espanyol, cosa que vol dir que he de renunciar al passaport britànic, cosa que avui mateix no em fa gens de pena. I amb el passaport espanyol, com a mínim, podré votar, per exemple, a favor dels petits independentistes catalans, cosa que actualment no puc fer. Maciutí, gràcies, no et volem estirar més la llengua, perquè no era el propòsit d'aquesta entrevista, gràcies per ser-hi malgrat tot. Maciutí, a vosaltres, em sap una mica de greu, no podré parlar directament amb el m'equiputx, perquè fa molts anys que no connecta amb la ràdio i em fa il·lusió, però avui no vull parlar gens de la cultura anglèsa, ni de les que s'hi assembli. Que fort, que fort, gràcies. A vosaltres, sí. Recullo el testimoni d'aquest anglès que parla tan bé català, i que m'estimo tant, i que, Matiut, t'ho havia de dir, parles tan bé català, és una broma privada entre ell i jo, que ja sé hora de què va. I al vuit dies ens apassiona el regne unit, i ens hem adonat que compartim moltes coses amb els britànics per començar Marc Ruiz al futbol. El primer partit es va jugar a Londres el 1863, en aquella època hi jugaven principalment escoles públics, que es van reunir i establir les bases de l'esport més seguit del planeta. I Shakespeare, qui no ha vist mai ni que sigui un fragment de Romeu i Julieta, o no ha sentit allò de ser, o no ser, de Hamlet? I el turisme ens caixem de l'accés de turistes britànics, o els etiquetem molt pejorativament com persones que porten xanquetes amb mitjons i la pell de col·loc gamma florescent, però, de fet, el turisme, com el coneixem avui, atenció, m'equiputs, el van inventar ells, no, Marc? Doncs sí, perquè la primera agència de turisme de la història la va fundar el senyor Tomas Cook, segur que el nom ho sona, el 1841. Ara bé, el primer dia a Jordà, i el primer dia a Jordà, va ser un fracàs, però aquell home va ser tot un visionari. Va llogar un tren per portar un grup de persones de l'Aista a l'Ogbra per anar a un acte contra el col·lisme. Tu saps que aquesta cançó que sona, el seu compositor, la va fer fent una migdiada al sud d'Espanya amb una tòmbola que feia aquesta música i d'erquiva sortia aquest fiesta inspirat amb el nostre fill. Doncs anem directament cap a Berlín, perquè ja els nostres companys estan treballant a fons a propòsit d'aquesta notícia del dia. Sense dubte, Oriol Serranandes, Berlín, bona tarda. Hola, bona tarda. Oriol, Frankfurt és per fuir-la, com ara, la nova Citi, és així o no? Frankfurt, la nova Citi. Bé, a veure, Frankfurt és un centre financer de primera ordre a Europa. No, que no se'ns en fa dinar a Frankfurt, eh? Però sí que és veritat que, d'alguna manera, aquells privilegis que poguessin tenir, sort del moltes empreses, del sector financer situades a Londres, doncs potser ara podran tenir més influència des de Frankfurt. Però qualsevol cas, penseu que les regulacions que hi ha a Frankfurt continuaran sent les que eren, i en tot cas, els privilegis que fins ara hi havia a Londres continuaran sent allà, però ja amb un altre marc, que ja no serà a l'Europa. Em preferia perquè a Alemanya deu haver reaccions ambivalents. Potser no volien que el Regne Unit marxés, però ara els vegeixen com a l'ides inquestionables de l'Unió, com a mínima a nivell econòmic. Tu també tens una ambivalència personal, perquè t'havies estat corresponsal al Regne Unit? Com estàs vivint el Brexit, tu, Oriol? Sí, sí, sí. De fet, fins fa un parell d'anys, encara era allà, no el referèndum. Ja era un projecte damunt la taula, ja proposat a l'agenda de David Cameron. Es veia tot molt lluny. De fet, recordem que aquest referèndum fins i tot s'ha avançat en el calendari. És a dir, la idea inicial és que es fes el 2017, però sí que és veritat que amb la situació política que s'ha anat construint el Regne Unit als darrers anys, David Cameron, el líder conservador, va calcular malament, ara ho hem comprovat, però ell va veure que era una ocasió bona per, d'alguna manera, frenar l'auge de l'equip, aquest partit de la independència del Regne Unit, que són, bàsicament, eurofubs, i ell va creure que, d'aquesta manera, podia apagar el foc de l'euroascepticisme al Regne Unit, però, al final, hem vist que això no és així. Quan parlem de Regne Unit, és molt important que tinguem en compte aquesta divisió molt profunda que hi ha entre el nor i el sud. És a dir, avui hem comprovat una vegada més que Escosia és una cosa, que Anglaterra n'és una altra, i hem vist, doncs, de quina manera respiren els anglesos, i també quan diem anglesos hem de deixar davant de Londres, que és una illa dins de la illa, i bé, hem comprovat com respiren el country-site, però també a les zones rurals d'Anglaterra, però també als cinturons industrials de les grans ciutats, que en el seu moment van ser industrialment molt potents, però que ara estan més de cap a Caiguda, hem vist com han votat els afores de Bírbinga, de Lits, de Manchester, de Liverpool, i aquí s'han anat sumant tots aquests vots que han fet possible la victòria del Brexit. Oriol, deixem que saludi l'Albert Elfa Canut, i ens acompanya aquesta hora, a les 5 i 28 minuts. Albert, bona tarda.Bona tarda, com anem? Coincesses amb la lectura que ens estava fent a l'Oriol. El Brussel·les reclama, sobretot, que el Brexit sigui ràpid i sense dolor, una mica. Sí, com que els hi ha agafat per sorpresa, i el Brussel·les ha estat classat el matí, això que és un dels dies d'estiu més càlids que tenim, des de fa molt de temps, però avui ha estat increïble. No s'ho podeu ni imaginar, l'afredor, el drama que hi havia a les institucions comunitàries quan s'ha sàpigut el resultat. No s'hi comptava de cap de les maneres en què això pogués passar. I ara, aquí, jo conec alguns funcionaris britànics, que es pregunten pel seu futur, o fins i tot conec alguns catalans que treballen precisament al Departament d'Agricultura, on tracten les subvencions a la Gran Bretanya, que també se'ls acabarà la feina. Hi ha altres, a part de les institucions i dels partits polítics, hi ha moltíssimes persones a qui Brussel·les, una ciutat plena de funcionaris, com tu saps, que els ja afecta i que els ja ha causat un xoc tremendo, perquè no s'ho imaginàvem, no ens ho imaginàvem de cap de les maneres. L'Oriol parlava de càlculs, de càlculs, de càmer, on entenc que Merke l'Aguí també ha calculat molt bé, però Jean-Claude Juncker era una mica s'ha fet el suec, no? Jean-Claude és que em va una mica en línia amb el que d'estava dient, no? Jean-Claude Juncker és el president de la Comissió Europea, és el president d'Europa, com si diguéssim, i és l'home que t'havia de donar explicacions i no tenia cap mena d'argument. Els únics que ha donat ha estat que la situació continuarà endavant, que ara serem els 27, és un nou dels dígits que definiran a partir d'ara els membres del grup comunitari, que tirarem endavant i que això no trenca a l'Unió Europea, no s'ha picut res més. Doncs Oriol, entenc que el que dèiem de càlculs estàs totalment d'acord, no? Avui has patit una mica tu. És una cosa que l'Angela Merkel, una mica en la seva línia, no ens sorprèn, ha trigat força a compareixer davant la premsa, ha fet una declaració sense preguntes, sense possibilitat de preguntes per part dels periodistes, i ella el que ha fet ha estat primer consultar tots els membres del govern, és a dir, s'ha reunit amb el seu gabinet, i després també s'ha reunit amb els líders dels partits polítics que tenen representació al Bundestag, el Parlament federal alemany, ha parlat amb tots ells i després de consensuar posicions, i segurament que tothom estigués informat de quines seran les passes a partir d'ara del govern alemany, ha comparegut. Ha reconegut tristesa, però de seguida fila la gulla, i ha demanat calma i farmesa, és a dir, aquesta possibilitat de brexit era damunt la taula, i, per tant, estaven preparats per aquesta possibilitat, i el que considera més important ara mateix la Cansellera Alemanya és evitar que la fisura, ella ha parlat de detall, detall en el sentit de ferida, el projecte europeu, evitar que aquesta ferida es faci encara més gran, i ha demanat a la resta d'estats membres de l'Unió Europea que actuin en unitat també que apliquin autocrítica, i això potser no tant als estats membres, sinó seria més una qüestió pels senyors que l'Albert ha de seguir cada dia des de Brussel·les, és a dir, que ella ha demanat que els ciptadans puguin notar que l'Unió Europea serveix per alguna cosa. Això inclou una autocrítica claríssima, després d'aquest revés que ha estat el Brexit, el Regne Unit, però que no ens enganyem, que pot tenir un efecte cadena immediat en països, que estem veient ja amb un xup-xup anti-europeu molt fort, que ara fa quatre dies va estar a punt de convertir-se en nou president d'Àustria, un senyor que és encara més eurosèptic que el mateix Naj, el faraig del equip britànic. L'efecte cadena que volem seguir aquí des dels informatius diu que els explicarem des de Londres també en una tarda, que es preveu molt informativa. Us agraïm a tots dos, Albert, Elfa i Oriol Serra, que ens hagueu acompanyat en aquest apunt aquí al vuit dies. Una abraçada ben forta. Bona tarda. Adéu, bona tarda. I nosaltres seguim el nostre passeig musical, podríem dir, bojos per UK, ara amb un projecte que el Miki ens comenta Black Box Recorder. La cançó es diu The English Moto-I System, el sistema d'autopistes anglès. Com es pot fer una cançó pop a partir d'això? Està d'acord amb Iona, com es pot fer una pauna cançó així? El Luke Haines és un personatge ja amb els hoters, un personatge on outsider, si el seguiu a Twitter, a Facebook, veureu com és un tio que es carrega tot, tot. Va fer aquesta cançó a partir d'això, del sistema d'autopistes britànic, com pot ser una cançó. Però del sistema d'autopistes britànic, com podia canviar la vida? Fa un paral·lelisme com l'anglès porta malament el canvi a les tradicions, com l'anglès no suporta un sistema modern d'autodisla. Vaja, com no suporta el canvi en sí? Ell seguirà, dintre o fora de l'aeroguro, perquè encara ja pot ser que hi hagi la rebal·li d'aquesta que estem sentint, però ho faran com han fet sempre. Vivint en minúscules cases, en pocs càmbits a les façanes, una cosa que em fascina, com preserven els seus llocs, com poden fer una campanya perquè un pub que s'ha perdut per estorn i a funcionar, menjant a peu dret en mercat, fent vingos, o sortint amb mànigues de camisa, com deien abans, en ple desembre, perquè sí, perquè fa una mica de sol. Per marcapit, també. I sobretot, en general, la música negra. Troca dos collons. Música negra i ballant molt, perquè és una societat que venera la música negra, de tots els estics. M.I. White House, l'escà, el reggae, el sou... Totes aquestes músiques que formen part del seu ADN, d'aquests senyors amb galtes vermelles, una mica com les meves, són persones que sort Catch You All. Tenc un reggae! 2-4-4-6 de la tarda. 8 dies a la setmana. Espacial St. John's i Mercat s'ha vivent ment, per la cultura britànica. ¡I'm going to rage! ¡I'm going to rage! ¡I'm going to rage! Merc, perquè els inglesos també es venen inventar el sindicalisme Las Vagas i el Davalots. els raiot que diuen els caixotxifs, dícans i els d'escrivi el segle XIX i els últims 35 anys n'hem viscut a Londres, els de Brixton i els de Tot Enham. I què me'n dius del cinema? Perquè al Fatshitzkot, Stanley Kubrick ens quedaria amb curts. Sí, sí, però... Què hi ha de més britànic al cinema que això? No. James Bond. La de Cortada se'ns ha demanat que no caiguéssim amb tòpics, senyor. Home, filla meva! Però aquest tòpic ens ho poden mirar, jo que tampoc sóc de tòpics, jo l'única vegada que he tingut una redacció molt forta, per un home va ser un dia que vaig trobar això en Conner i un restaurant de Marbella. En seriós? T'ho juro, i va ser un moment que vaig dir... Oh, my God, què m'està passant? Bones noches, va, amb aquella veu que té... A mi sóc la que he escrit de l'Otero. Doncs jo, home, etero, vaig tenir un moment d'això. Estic d'acord. Bon. James Bond. I més o més d'aquella manera que diu... En fi, hola, Serra, hola, Saga, Harry Potter. Home, i sense Isaac Newton, no sabríem per què cauen les pomes a terra. Sense Darwin, no sabríem que fa milions d'anys teníem uns avantpassats que vivien als Abres. La nix del mono no es deia nix del mono, per cert. I sense Imperi Britànic no tindríem la previsió meteorològica ni el maridià de grèngüits que no es pot, o la divisió del món en fosos horaris. I sense Alexander Fleming, Marc, no tindríem penicelina. Però és que fins i tot escrivim com ells i llegim en la seva lletra, efectivament. Times New Roman. Aquestos deu sonar. És la tipografia que es va inventar el diari de Times i que s'ha escampat per tot arreu. És un al quarti, no? Sí? No? És habitualment la lletra en què estan escrit els llibres i els que són lectors oïtuals i són la que llegeixen més ràpid. Aquest és un amic meu britànic en el que admiro i gairebé podria dir que li tinc una veneració. Es diu Big Godard, va ser un dels inventors del pang amb una banda de sobüets sec, i va deixar la música per fer-se carter. Que hi ha més britànic un tio que s'inventa el pang i llavors es fa carter. Aquesta cançó de Big Godard que són es diu Blackpool, abans que parlàveu del turisme. I és una cançó en lletra de l'escriptor Irvinguells. Transpotting, porno, imagineu-vos. Parla del mític estil de turisme de l'anglès. Blackpool és una ciutat de platja plena de sales de ball, on t'hi passaven hores i somiaven a ser estrelles de Hollywood als anys 50 en aquest canvi de paradigma. I Blackpool té les seves amagues rellades en la platja, el seu passeig ple de goma-bot sortint de la Segona Guerra Mundial, i aquell avançala de tot el que parlàvem abans d'aquesta generació entre els vínics, dels morts, i tota la joventut va fer canviar. Per cert, jo era dels que tenia certes esperances amb la nova sada de la selecció anglèsa, però aquest any no hem acabat de fer gaire bon futbol, eh? Demà no escurs aquí. El gran invent del futbol és un tema que jo crec que l'haurien de tocar els de club de la mitja nit i veure com afectarà el Brexit, també, amb la Premier League i la Copa d'Europa, aquestes coses. Jo crec que hem fugit d'una mica dels tòpics, però ara, abans de marxar, puc fer un altre tèc. Sí, clar que pot ser un tèc. Gràcies per haver vingut avui amb nosaltres, perquè crec que hem parlat molt, molt, molt de cultura britànica, i també de la nostra pròfia. Gràcies, Neki Putsiboss. Camila 3,45, una parada, i ara mateix tornem. 8 dies a la setmana. Amb Mireia Vallol Tomàs. Les coses que m'importen són a prop. A casa meva. El meu món. El meu carrer. La meva gent. La vida que m'envolta. Les televisions locals sempre a prop del nostre món. I ara també els 159 de Movistar Plus. La xarxa de televisions. Set del matí són el despertador. Obre'ls ulls, l'esmorzar. El nen a l'escola, la feina, corro a dinar, la reunió de les quatre. 60 correus per contestar. Massa trànsit. El punt avui. El teu moment d'independència diari. Edicions a Barcelona, Camiebre, Girona, Llei de Marésma i a la Catalunya central. Cataluña. 8 dies a la setmana. Perquè ens agrades tant tu. 8 dies a la setmana. Tens de regal. 8 dies a la setmana. Tens de regal, 12 dies a la setmana. Tens dilluns. Tens de regal. Tens de regal. Tens de regal. Tens de regal. Tens de regal. Tens de regal. I a casa meva és casa vostra. I a casa foc. I aquesta hora, amb la ressaca de Sant Joan. La ressaca de Brexit, i a portes de les eleccions generals, Joan, el 8 dies, amb algú que té els ulls blaus, la veu trencada. Diu que el mar, lliucure tot, és solidari, està de gira amb una gran veritat que es propaga, i, a més de ser llavor, també és un enamorat d'aquest planeta. Per això, el seu nou tur, es diu, Soi Semilla. Soi Semilla, I'm a sea, Soi Semilla. La serà música, diu coses, es preocupa per la conducta de les multinacionals, perquè, per més pelis que hem vist, la realitat sempre supera la ficció. De fet, descobrir veritats, diria que a Volta, conèixer món, li agrada moltíssim. També tocar, compondre, rodar, cantar, i tot el que calgui. Avui, el 8 dies, Dani Carbonell i eres. Bona tarda, macaco. Hola, què tal que m'estem? Com estàs? No es pot dir més, eh? Que ets molt més com músic. Bueno, no ho sé, home. És un músic d'essència, crec. M'agrada jugar en el mundo de los sueños, imaginar, intentar transformar els somnis en treball, en coses una mica més palpables, més tangibles. Però després, sí, hi ha extensions i ramificacions sobre la teva professió, que tenen que veure una miqueta amb les coses que t'agraden, preocupen i et mouen. De fet, escoltant aquesta cançó, hi ha una frase que podríem dir que és la Pidan. Diu, no es enterraron, però s'ho olvidaran, que són molt semilles. I aquesta cançó diu l'encantadora veu de la Liledad. Una col·laboració de luxe i, diria, una trobada que la Mont la necessitava. Com va anar que us trobéssiu junts? Bueno, m'agrada molt que hagis achat aquesta frase, perquè era una frase que no apareix a la cançó original, però és una frase que hem anat trobant amb diferents situacions de diferents països del món. Me la tovava pintada amb una paret, amb una manifestació a Mèxic. Aquí també, al cop a la jaura, el rebal justament amb una paret, sempre faig fotos d'aquesta frase. I és molt forta, no? És el joc de paraules tan simples i tan potent. Llavors vam decidir unir-la a aquest trimenó de l'ecosistema, de la natura i tot això. I la cançó, el possible, vam decidir fer una versió nova. I ràpidament vaig pensar en Lila, l'havia conegut fa anys amb algun festival i és una dona molt maca per ser un icono, un icono de la Latinoamèrica, com aquí també una referència, i també poso una dona molt implicada en tots els temes medi ambientals. I li vaig proposar, li va encantar la cançó, i ràpidament unimos fuertes i això va quedar. Parlaves d'imatges potents, de parets, una mica que parlen, en el sentit més urbà, i precisament el vídeo de la cançó té unes imatges excel·lents, que són propietats de grimpis, que en si mateixes són també molt avocadores, visualment. Sí, la veritat és, a mi sempre les casualitats i els truques, per canvis aquests, no moltes vegades sense diners per en mig, m'han portat coses molt bones. Grimpis, en parlar amb ells, per una història d'un concert que tenien que fer abans de les conferències d'aquests que tenien que dè a París, el que va estar van haver-hi el tema del 70 i tal, i no hem pogut realitzar aquest concert, que tenia que és un concert gratuït i multitudinari, una legenda de grimpis en Madrid. Va quedar una relació molt maca, vam saber amb les conversacions, les preocupacions i els ideals i la manera de fer, era bastant semblant. I ho vam parlar, li vam explicar la història aquesta que fèiem amb semilles, i sabien, suposo, una miqueta la trajectòria, que tenia macaco, que tenia una tradició de fer cançons que tenien que veure amb aquests temes, cançons, com SOS, Maria Negra, Emitiendo para Toda la Áxia, Mamaterra, Moving, etc. I llavors, re, vam fer una reunió, els vam ensenyar la cançó, els vam cantar, i ens van oferir el bank d'imatges mundial de grimpis, que per nosaltres era com un somni, perquè seria impossible per nosaltres accedir a aquestes imatges o gravar-les. I ho vam fer amb un cost increïble. I, bueno, ens vam deixar, vam fer una selecció, vam començar a treballar amb una gent amb la puspresicció per donar-li com unes textures especials, integrar els dos personatges. En aquest cas, aquí, l'Homre Mono presenta, i la Lila Adams, que ja vam posar uns cromes, i després vam incorporar les imàgenes d'aquestes, bajo este tratament. Ella va fer a Mèxic i jo aquí, i crec que la peça visual, té força i acompanya molt bé les paraules i les metàfores de la cançó. Si algú vol saber-ne més, que entri que hi ha un Mekinof molt xul, a YouTube, i que, per tant, veurà com es va fer la producció d'aquest vídeo. Que la música és curativa, ja ho sabem, que és poderosa, fins i tot, també, però la música també pot canviar coses? Jo crec que sí, no? Molta gent sempre està... Una part de la població sempre és com aquestes artistes, però no sé què tal, que fan coses, però va fer més per fer-se promoció i tal. Jo no és qüestió de posar meralles, però sí que és qüestió de posar exemples. Hi ha moltes coses que es fan, i que s'han fet, quan la gent, artistes, i el carrer, s'uneix, i fa una miqueta d'altadeu, i es mou en coses. Moltes vegades és perquè s'habiten, si hi ha coses que potser estan una mica més tabalades, que les suben dos colores a los bandatarios, i diuen, hòstia, és un cantazo, mejor lo paramos, i tal. Si ens es van parar les prospeccions patrulíferes a les cites balears, que és una realitat, que va ser la gent de les silles i quantitat d'artistes, que nosaltres també en participa. Ara, una altra vegada, ho veuen a l'atàquia, que estem en movimientos junto a la gente de la civil. I hi ha altres històries, coses per la sanitat pública. Tothom coneix aquí i a molts països el que va passar a la bola de neu, que es va convertir d'una manera casual. A partir de que va sortir la cançó de seguiremos, amb la investigació de càncer infartil, i el que es va recopilar ha sigut una passada, no diré cifres, però realment fa molta il·lusió quan veus que realment, posar unes gotes, o posar altres i tal, i es converteix, o és un petit mar, i porta uns resultats. Paraules que no es queden en no res, sinó paraules que són cançons, paraules que també tenen una realitat. Ho diem avui, el dia com avui, aportes unes eleccions, que també és important recordar-ho, i que hi hagi moltes eleccions. No parlarem del moment que acabes viure amb el tema eleccions i música, el deixarem en un calaix, ja tothom el recorda, però sí que d'aquí a 48 hores, una mica més, posem 50, i a l'estat espanyol. Tu aniràs a votar, en aquest sentit, t'agrada passar per les urnes? Sí, sí, realment no sé... El tema és perillà, perquè penso molt a Malsavina, i la frase que ella deia que no fa tant, és dir, per al menos, vamos a arribar el avispero, porque la verdad es que empieza a saber los egos de todos, y et dona una mica de pena, m'agradaria que realment los cabecillas de cada partido, realmente tuvieran una parte un poco más vocacional, y que no hubiera tanto ego, triping, que parecen todos hip-hoperos, la verdad, todos los grupos de hip-hop americanos, que para, es verdad, es de argumentar, con criterios propios, es pasan todas las alacciones hablando de la mierda del otro, es muy cancino, y yo creo que la gente está muy cansada. Ojalá que salgan todos a la vez, y se tengan que controlarlos unos a los otros. Es una mitad de situ, porque realmente no veo una oció clarísima. Tinc una mica... Tinc una mica que una vegada em va dir, i ara m'hi has fet pensar, i ho explico perquè potser ens fa pensar, totes una mica. Em va dir, tothom hauria de passar, i he fet la petita de la seva vida, per fer feines per tots, per saber el poder que pot tenir, per saber experimentar fins i tot també, la responsabilitat que té amb el terreny polític, i això seria també una bona qüestió de tenir en compte, deixar el que estàs fent, tastar el que és el bé comú, i després retornar. Sí, jo crec que estaria molt bé, es pot fer en qualsevol terreny, per ser les tripes, les renels diferents a les teves, per ser en una altra situació, i dir altres realitats, jo crec que sempre és interessant. Jo crec que també el problema ve una mica per l'estil de debat, en general, i la manera de fer que s'utilitza en moltes professions, que és la cosa aquesta de blancos i negres. És com molt cancino. Jo ho visc a les meves moltes vegades, me da coraj en una miqueta de ràbia, perquè és com... Estaría hablando de la sanidad pública, y entonces, unos señores me dicen que estoy en contra de la privada, no, estás hablando de inmens acològics, dos transgénics, y tal, de limón alcalimita por la mañana, que me encanta todas estas historias, pero eso no quiere decir que un día me tomé un tequila por la noche con un limoncito, ¿sabes? No, pero de verdad es como un molt cancino, realmente, poner a todo el mundo, ponernos unos a los otros, en un solo color, en un frasquito, la estantería, vale, este es esto, y lo pongo aquí, este es esto otro, y lo pongo aquí, ¿no? Esta persona se ve usted de esta manera, entonces, es como la catarra, vamos a ir, yo para qué paso ya, vamos a ir totalmente, ¿no? Y también, como decía el filósofo, intentar gustar a todo el mundo es la base del fracaso, ¿no? Yo tengo la sorda que me vamos de, tengo mucha gente, pasor, ya mucha gente, en el multi color, y nosotros nos ponen los blancos y negros, y bueno, nos vemos cada día de nuestras banderas, del color que nos le ha ganado. Doncs escolta, gràcies per acompanyar-nos avui, en aquest dia tan especial, a més a més, hem casat amb el fes senyor Miriam, un llavall de gira, i per tant agraïm molt que ens hagis acompanyat aquesta hora aquí a la sintonia de Catalunya Radio, i que si la setmana tingués 8 dies, i per tant tinguéssim un butguè dia de regal, imaginem-ho, tu què faries aquest but de dia? No, nada, clar, perquè sou cura tot, clar, home... Sí, sou cura tot, una mica de mare allà... Nadar, nadar i bicicleta, no seria la teràpia terrenal, i aquàtica. Sí, falta una mica de foc per aquí, per acabar d'orgunir, avui que estan jugant una mica de fuego, perquè ramacoses, però ja ho tindrien. Bona tarda, que els elements... Doncs escolta, Dani, una abraçada molt forta, que vagi molt bé la gira i t'esperem. Em ganes d'escoltar-te. Gràcies a vosaltres. Amb el que correm a 3, quarts i mig de 6 de la tarda, Rekard, Marc, Gemma, hauríem de dir un hora menys al regne unit. Exacte. Bona tarda. Escolta, avui, el dia és amb vermell, més que mai el calendari, sinó perquè sigui fàstiu, sinó per l'activitat informativa. Què faríeu, vosaltres, si la setmana tingués 8 dies? Treballar, treballar, sí. Treballar, treballar. No hi ha qui s'ho creu. Gemma, estic segura que et pots superar. Què faries? Posem-hi una mica de veus que ens iluminin. Què farien les teves veus? Doncs mira, jo, per exemple, tinc un xef, el Jordi Crut, que fa una confessió. Un periodista, escriptor i cineasta, el Carles Porta, i una cantant, la luz casal, que es despulla davant d'aquesta pregunta. Jo sóc tan borreu que treballaria. Sí, no? Sí, m'agradaria que aquests 7 dies que vaig tan apretat, pugui estar més tranquil, i aquest butadí a l'ompliria en feina. I sumo aquesta feina a la que ja tinc, no substituixo res, perquè no vull perdre'n res. Per tant, veniria molt bé un butadí, estaria molt bé. No ho sé, continuar amb la mateixa passió i la mateixa intensitat, tot el que fas, perquè és que, si no, quina raó té viure? Passió i intensitat. És una cosa molt pragmàtica, dormir. Eso sería un buen plan, dormir o no tener nada que hacer en el sentido de obligación. Porque cuando tengo un compromiso verdaderamente, me comporto de una manera mucho más disciplinada que cuando estoy en mi aire. Cuando estoy en mi aire no tengo ni idea ni si voy a almorzar o si voy a almorrar previstas y el desayuno se convierte en ese tipo de cosas. Dormir, dormir aquí, la cara se us ha il·luminat una mica a tots. Dormir, dormir, com deia Luz Casal. Ricard, tu tens veus al cap, com la Gemma Safon, que té veus al cap? Doncs sí, jo tinc un ciclista perico delgado, que ens mostra al seu costat més conservador, i una periodista, la Marujatorres, que de conservadora no entén res. Estargo la familia, con los niños, ¿no? Es lo que más ansia, y lo uno de los motivos por el cual dejas de correr en bici y de apetece estar ya con la familia, con los tuyos. La setmana tingués, avui, dies, un claperí adentrat. I els altres, se't viuria. Veig que s'està imposant el tema de dormir, també Marujatorres ha posat sobre la taula dormir dos coses que no fem quan tenim set dies a la setmana en lloc d'avui, no és? Potser és una de les coses que no ens adonem quan la fem, però que va molt bé. Com que dormies imprescindible, vuit hores, com a mínim. Tu, Marc, tens veus al cap? Doncs mira, tinc d'una banda un científic del voltatge, el Jorge Vagensberg. A més a més, de les múltiples veus que tinc jo. Està bé que no em treguis la raó. T'ho agraeixo moltíssim, però no tens veus al cap. Home, sí, que en tinc. Mira, començaria aquí i potser ens hauríem de allargar fins a Sant Joan de l'Àncabé. En tot cas, d'una banda, el Jorge Vagensberg, i un escriptor i periodista que és constant, coherent, i va ser professor meu, el Vicent Villajaró. Bueno, en principi em faria la primera a descansar, però segur que acabaria aprofitant-la per fer una altra cosa. El mateix que vaig als 37, que és escriure. Perquè diem-ne, jo tinc una pega molt tonta, que és que la feina, el hobby, tot és el mateix. I és fonamentalment la cosa central de la pròpia vida és escriure. I llavors és escrit per feina com a periodista, però si no és escrit per feina, és escrit per mi. I, per tant, és molt... Un filmador tindria molt avorrit, perquè sempre faig el mateix. És que escriure és una droga, no sé si vosaltres hi estic d'acord. Doncs jo crec que no. Si ho heu provat mai. Sí, escriure és una droga. I tant, i tant. Per mi a vegades és un... no sé... esclau, no? No us passa? A mi em serveix moltíssim per ordenar pensaments i saber què és el que em passa. Em poso a escriure, saps? Jo, parlar, parlar, parlar, parlar, parlar. Sí que m'ordenen els pensaments a vosaltres, Ricar i Gemma, que us agradaria fer si la setmana tingués 8 dies. El meu 8-dia, jo cuinaria. Ah, sí? Sí, sí. Però noves coses, obries nous fronts, faries sushi. Sí, en relaxa, faries sushi. Sí que es necessiten moltes hores per fer sushi, ventar-lo, tot això. Ventar el sushi, a l'arròs. A l'arròs. A l'arròs. A l'arròs. Doncs jo menjaria el que ha cuinat la Gemma, per exemple. I aniries en d'hora, d'una vegada? També. Sí, sí, sí. Algú té una cosa pendent per fer? En algun 8-dia, Marc, tu tens coses pendents per fer? Home, coses pendents per fer. Per exemple, aprendre a menjar cert tipus de bar d'obra japonesa, encara no la sé menjar. Sí, abans ho hem contestat. Doncs, escoltem, són coses que faríem si la setmana tingués 8 dies, que és una... podríem dir gran idea, però, escolta, és possible. A la següent hora, aquí, a la sintonia de Catalunya Ràdio, el que farem és escoltar, amb aquest mateix argument, el que faria el músic Marc Parrot, perquè hem anat a passejar amb ell, i amb la seva música descobrirem que fins i tot som capaços de donar la volta al món. Us interessa? Cremarem pel·lícules també amb l'Àlex Gorina, que llançarà a la foguera. Atenció, Blade Runner, sí, vaig equivocada. I quines més? No fem spoilers, no? El que no són llames. No. Quin sacrilegi, per favor. De veritat i sincausa. I farem moltes coses més aquí, el 8 dies especial. Sant Joan, a Catalunya Ràdio també, parlarem amb el que li ensenia des de Londres. Si no podrem descongelar cinema, i tot això a partir de les 6. 8 dies a la setmana, amb Mireia Mallol-Tomàs. Ara, la tarjeta Marremfe, viatjant regionals. Perquè amb el programa de fidelització Marremfe, acumulats punts en cada viatge, capaços de canviar per serveis, productes de remfe i accedir a avantatges exclusius per ser membre del programa. A més, ara pots portar-la en format pasbook. Consulta novetats a remfe.com. Remfe, el teu temps, el teu tren. Dones, els diumenges esteu de Narabona. Perquè cada diumenge, el Perièdico, us porta la revista Mujer Oi. Moda, tendència, salut i banyesa a la revista femenina més actual. Cada diumenge, la revista Mujer Oi, només amb el Perièdico. No t'ho perdis. No t'ho perdis. No t'ho perdis. 26 de juny, eleccions al Congrés i al Senat. Espais gratuits de propaganda electoral. Un vot. Pesa el mateix que el paper en aquesta impres. 8 grans, gairebé res. Si obres una pinestra, se l'emporta al vent. Però aquest petit paper pot desequilibrar una balança. Aquests 8 grans poden vencer el test del passat. Un vot. Pot anar d'un vot. El teu. Guanyem el canvi. En comú, podem. Santi Vidal, candidat al Senat per Esquerra Republicana. Val la pena seguir intentant des de Catalunya canviar Espanya? O el millor que podem fer és... Nosaltres construim el nostre estat. Aquest 26 de juny, vot en l'únic canvi possible. Vot Esquerra Republicana. Catalunya Ràdio. Les notícies de les 6. Bona tarda, s'informa Quim Olivares. Gràcies. i el banc sabadell amb un 19,2%. També ha perdut el 8% que havia recuperat les cinc últimes sessions. La resta de parquets europeus també han tancat en vermell. L'Ontres ha sedit un 2,7%. París un 8%, Milau un 12%, i Frankfurt un 6,8%. També ha retrocedit la lliure esterlina i l'euro, que ha quedat fixat en 1,10 d'habarç. Notícies breus, Toni Arbonès. El responsables del diari Público s'han negat a lliurar a la policia les gravacions que aquest mitjà ha estat difonent sobre les converses que va tenir el ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz i el cap de l'oficina antifraude de Catalunya, Daniel de Alfonso. Dos agents de la policia s'han desplaçat aquesta tarda a la seu del diari digital per demanar-les, però no tenim enament judicial els directius del diari en optat per no lliurar-les. La Comissaria General de Polícia Judicial investiga a patició de Fernández Díaz com es va agravar aquesta conversa al seu despatx al 2014 i com es va filtrar pocs dies abans de les eleccions generals. Detingut el màxim responsable d'un grup criminal de proxenetes que captava les seves víctimes per l'anomenat mètode de l'Overboy. A més, hi ha un ordre de recerca i captura internacional per dos membres més de la banda. Una de les dones va mantenir una enganyosa relació sentimental amb ell durant l'any 2012 i després va ser obligada a prostituir-se, aprofitant la dependència sentimental que s'havia aconseguit. Durant el temps que va durar la situació d'explotació va estar lligada en una habitació sense llit i va ser víctima d'agressions i demanasses d'amor, cap a ella i els seus germans menors de 6 i 14 anys. Les víctimes, 6 dones, les captaven primer a Romania i després eren exportades a la zona de València. La Polícia Nacional està buscant un únic autor del triple crim que hi va haver dimecres en un bufet d'advocats de Madrid. Concretament, les forces de seguretat busquen l'autor entre els clients d'aquest despatx situat al barri d'Ocera de la capital de l'Estat. Recordem que les víctimes són una advocada, una treballadora i un client que era l'oficina en el moment dels tràgics fets. Segons les investigacions, el principal objectiu de l'agressió era el màxim propietari del bufet que va salvar la vida gràcies a una trucada que va rebre en què el van poder avisar del que estava passant. Estabilitzat l'incendi forestal de Vallbona de les Montges, de l'orgell que es va iniciar i el vespre afectat més d'un centenar d'actàries i treballen 9 mitjans a eris i una trantena de tutacions terrestres dels bombers i dels agents rurals. Al primer hora de la tarda s'ha aconseguit encarcar el perímetre, on 80% de la zona cremada i zona forestal la resta és de conreu de cereals. Els representants polítics de la macroregió que inclou la Catalunya Nord han ratificat avui amb el seu vot Occitània, com a nom per designar aquest territori, com ja va passar a la consulta ciutadana, i afegen el subtítol de Pirineus Mediterrània. Les entitats catalanes no s'hi senten representades. L'última paraula sobre el nom de la nova macroregió llenguadoc, rossalló i missdia Pirineus, la tindrà al Consell d'Estat a París el mes d'octubre. Hi ha una informació de l'Estat. Ara va ser Isabel Barça de futbol femení i jugar a la semifinals de la Copa contra la Llevan. L'Italia Andreia no n'hi ha estat el més ràpid a la primera jornada de lliures del gran premi Dolanda de Mottos. L'Italia Pro haurà de sortir últim per culpa d'una sessió pendant. Valentino Rossi ha acabat segon Mar Mar, qui ha acabat a la tercera posició. El rugby mundial a 3-4-9 s'hi juga a la final de la lliga francesa entre el Toló i el Racing 92, dos equips farcits d'estrelles mundials, també en futbol sala masculí, a 3-4-10, Copa Intercontinental, a Catar, entre el Barça i el Tasijat d'Aidei, d'Iran. I amb Bàsquet, Lebron James ha confirmat que no anirà als jocs de riu aquest estiu, el 8 a 9 a Senzill Pla, pel combinant nord-americà. I els escoltarem a ells de lleida de Sant Pere d'arribes de Barcelona, la veu dels joves que volen actuar. Són les 6 i 6 minuts que hem d'anar a recordar l'Albert Joderez, l'hora del Teal de Terra ara mateix. Segona hora d'aquest especial, 8 dies, Sant Joan, en què us hem portat la cultura britànica a l'estudi amb mic i puig. Recupereu aquest espai a aquest ràdio.cat. També hem parlat amb Macaco. Encara ens queda per saber quines pel·lícules cremarà la foguera de Sant Joan a l'exgorina, s'especula que no serà ni Titanic ni Jurassic Park i que podrien ser Blade Runner o Rebel Sense Causa. Ja ho veurem. Abans d'arribar a la set, tindrem el Concurse de Notícies Falses, ja podeu trucar al 9-3-2-0-7-4-7-4, i un recull de sèries britàniques d'humor que ens han marcat la vida. Però abans volem saber què faria el nostre pròxim convidat si la setmana tingués 8 dies. 8 dies a la setmana amb Mireia Mallol Tomàs. La reina del meu cor, viatja sobre d'un pastís, dona-la molt al món i esquiva fleixes de cul. Doncs avui hi ha 8 dies a la setmana som amb algú que viu la música molt intensament, sabem que li agrada tocar moltes tecles, però el que no sabem és què faria si la setmana tingués 8 dies. 8 dies de regal, el destinaria a la música, el destinaria a un altre plaer. Som amb Marc Parrot. Marc, bona tarda. Bona tarda. On som? Perquè és un lloc atípic d'entrada. Doncs per mi no, per mi és el paisatge que m'envolta cada dia. Som els voltants de Sant Kirsa Safaja, un espai que està, com pots veure, bastant ben preservat. Aquí és on tu tens el teu gravacions silvestes, el teu estudi de gravació, per tant la teva base d'operacions? Absolutament. Des de fa 14 o 15 anys. Home, realment és una base d'operacions que molts voldrien tenir com avui té dia d'entrada, perquè sembla un entorn idílic. Estic segura que els uents fins i tot poden apreciar els ocells i que estem caminant sobre terra, i per tant no es fal, i aquí ja tenim molts elements per molts oci, però per tu vida. Sí, també pols, perquè aquest no es fal, ja n'hi ha una quantitat increïble de pols. Tenim, sí, la meravella de veure com canvia dia a dia, les estacions, de no haver de fer cap volta per aparcar el matí, no tinc cap estrès extra, més allà que el que em pugui generar el que estic fent. Els murus. Jo hi faig el sol, mortals, que t'emborri de jo, per dalt. Els murus. Ets etiana, però com has acabat de patir aquí? Venies a ser els caps de setmana, de patir, o quines són les teves relacions que es desafaja una miqueta amb aquesta zona del Vallès tan al·laborada al Montsell? Doncs mira, va ser casual, perquè jo, de fet, com deies, vaig estar visquant etiana fins els 30 anys amb alguns episodis que vaig viure a Barcelona, vaig viure al barri de Gràcia, vaig viure al poble sec, a l'Eixample, però quan ja, diguem-ne, em vaig instal·lar així, més definitivament, tenia una casa etiana, i en el garage hi tenia l'estudi, i l'Ebermissén, la meva parella, tenia el seu estudi, a dalt, una espècie de guardilla, no? I de cop vam trobar que, clar, que treballar a casa i tenir gent sempre i tot plegat, doncs se'ns quedava una mica petit i necessitava més espai. I aleshores vam començar a buscar, i va aconseguir en un moment en què tota la zona del Marés m'estava, doncs, molt caríssima, com impossible, pel que nosaltres se'ns calia, i mirant els diaris, els anuncis de les cases i tot això, vam veure una casa que anunciaven aquí a Sant Quersa-Safaja, i tot el que vam venir cap aquí, i una miqueta pel camí ens vam espantar, perquè vam dir, uau, això està massa lluny, no? Però quan vam arribar, vam veure la casa, vam veure l'entorn, doncs ens vam decidir, ens vam quedar a aquella casa, i al cap de poc temps vam construir els estudis. Ha vist para especuladors, perquè aquí encara hi ha un insult de lloc per comprar, o la cosa ha canviat amb el temps? És a dir, una mica, si pot venir encara o ja no? Doncs sí, però com a tot arreu, no? Tu saps que per tenir un espai, doncs com més lluny estiguis de Barcelona, probablement més exequible, no? Tu has dit dues coses que a mi m'interessa, que ens expliquis una mica més. Una és que comparties el garage amb l'Eva, i per tant entenc que compartieu creativitat, projecte de vida, i jo entenc que una... Això de compartir el garage amb l'Eva, que era molt estrany. M'has sonat com dos assassins d'aquest, serien allà fent activitats molt macabres. Jo estava al garage i ella estava dalt a la guardilla, en un lloc amb molta més llum i molt més agradable. És veritat, vist que aquí estem de molt millor, i estem a Fargo, en lloc d'estar 3 metres sota terra. Però, escolta, amb això, ja també projectar comú manera de les coses, i aquí a Sant Cris de Safaja, i en aquest meravellós estudi que t'eniu, doncs també hi ha el mateix, recreat un dalt i un baix. Sí, sí, és cert, ha estat així. Clar, els dos fem feines creatives, i necessitem un espai, i aquest espai, doncs, l'hem acabat compartint, igual que altres espais, no? A més, vitals i domèstics i sentimentals, sí. Saliva, somriure, quan parla d'això. I, escolta, estem parlant, portem ja a veure 6 minuts, i encara no he de fer la pregunta important per la qual estem parlant avui, però si et vols demanar tingués 8 dies, si tu tinguessis un dia real, com dient, vitals, amb aquella intensitat de que t'estimo 8 dies a setmana, que vol dir que t'estimo molt més que 7, què faries aquest 8 dia? Doncs, a veure, i jo és com si els tingués, perquè els vaig omplint sempre. Ara penso que m'agradaria obligar-me a tenir un dia reservat, per descansar-hi i per gaudir en família. T'estic preguntant això al dia de Sant Joan, del 2016, un dia en què tothom està a festa. Per tant, potser estàs donant bones idees a la gent, que busquen un raconet on hi hagi els ells, o hi hagi una mica de calma, i es dediquin els seus? Seria una bona recomanació? Sí, que es dediquin el que, clar, els seus... Hi ha gent que, de cop, es vol allunyar dels seus cadascú en el seu moment vital, no? El que és important és que trobis, de la manera que sigui, l'espai per tu, per dedicar-te-la a tu. La 17 en parlava, de bon matí al portal. Mentre el sol esperàvem, i els carros veien passar. Si zet, que no veus l'estaca, on estem tots lligats? Si no ho podem desfejar, mai no ho podrem caminar. Si t'hagués fet aquesta pregunta al 1990, quan t'hi posaves amb regress o a les mines, què m'haguessis contestat? Doncs fer concerts, clar, fer concerts, assajar i preparar coses. En aquest regress o a les mines, hi havia una mica de l'espit de producció que després es va recollint? Allà va ser, ja tenia la llavó a dintre, perquè sempre m'havia interessat des de les primeres maquetes, però realment, a partir del primer disc que vaig fer, on ens vam trobar que la producció va canviar molt el disc que teníem pensat, va ser un punt d'inflexió en què em vaig posar realment en sèrio a treballar tot el tema de la producció i del sol. I si t'hagués fet aquesta pregunta al 1998, on de cop i volta s'acabgirà, suposo, el dia a dia, i la vida ja no és amb mussolets en camins de terra, perquè aquí està ple de terra, sinó d'escaldes, gira, imagino, no sé, un autogús, on, en el cartell lateral, i posa't a la peca, a les dues què m'haguessis dit? Llavors, un balneari. Un balneari, sí, sí, sí. Sí, sense cap victà. Home, allò tenia una part que em va agradar molt, que era, de cop, aquella sensació de l'on de rou, de estar... estàs enruta, tothom ja sap que no pot comptar amb tu per res, perquè tens feina, i no cal que ho expliquis, a més a més, i aleshores es donaven aquestes situacions de les 3 de la matinada, viatjant d'un lloc a l'altre, en l'autocar, i amb uns quants companys, perquè érem amics, amb els músics que ho feien, doncs estan allà, visquen un moment excepcional, i aquests moments, com de desarralat, va haver un punt que em van agradar. Per un altre costat, esclar, també trobava molt a faltar una mica de normalitat i, sobretot, de descans. Tiene casi 20 años y ya está cansado de soñar. Pero tras la frontera está su hogar, su mundo y su vida. És curiós, perquè qualsevol, o entenc, ara, amb la perspectiva, es podria haver enganxat, en aquell moment d'èxit absolut, hi havia un moment en què dir prou no va ser fàcil. Doncs no va ser difícil, no va ser difícil, perquè des d'un principi era una cosa que no havia desitjat. I, per un altre costat, hi ha tota una part d'això que em va anar molt bé viure-la i engaudir-la, també, però hi ha tota una part que és tan maca com et pots pensar des de fora. Al final estàs fent una vida una mica de firaire, menjant malament. Clar, és que nosaltres ens vam passar, fèiem sis concerts de la setmana, molt habitualment. Vull dies a la setmana amb Mireia Mayol Tomàs. 7.800.000, 7.800.000, 7.800.000, 7.800.000, 7.800.000... Des de 7.800.000 euros, amb la 6, 49. Més de 7.800.000 euros de pot estan esperant. Loteria de Catalunya, tria-la, tots hi guanyem. Les millors ofertes són a Ipercor, amb les que més estalvies. A més, ara, del 14 al 30 de juny, t'omplim la nevera. És molt fàcil. Tu compres un frigorífic i t'emportes fins a 180 euros de regal a l'alimentació. Ah, i a més de 1.000 productes amb la segona unitat, el 50% de descompte. Això és estalviar el percor i el percor punès. I en aquest 8 dies especial Sant Joan ens posem calents, perquè, com ve de veus saber aquestes alçades, una de les tradicions més arrelades de la nit de Sant Joan és fer fogueres, perquè, segons la creença popular, les flames allunyen i espanten els mal esperits. Doncs bé, en aquest context i en aquesta calor, segur que el que més degustos ve és refrescar-vos del caliu de les brases descongelar en cinema, per exemple. Però avui, excepcionalment, no descongelarem pel·lícules indispensables, sinó que afegirem més llenya en foc. Àlex Gorinem, assia, bona tarda. Bona tarda, amigues meves. Doncs no, mira, la veritat és que m'has escalfat moltíssim amb aquesta presentació i estic disposat a demostrar que sóc un petardo. Tots som petards, eh? Molt petards, sí. Tu, Àlex, quines pel·lícules llançaries a la foguera o vas llançar a la foguera? M'has afonat que m'estàs dient, avui no he de defensar maravelles del cinema. No, no, avui en revés. Però, escolta, ho tenim a punt, eh, perquè realment agafar cinc pel·lícules mítiques i cramar les com les bruixes de Salem a la foguera... Bé, també m'agrada de tal i tant. Si és que fas la cara. A veure si us enfadareu amb els títols que he triat. O sigui que anem endavant. La primera que t'acanem, el Colosso enllaves! No m'ho puc creure, són per una qüestió de títol, per una qüestió de forma, de fons, de què? No, perquè per començar és també, si estan flames, doncs és ideal exactament per tremar-ho a la foguera amb mitja feina feta. És una falla... És que era una falla balenciana. És una falla constant, aquesta balenciana. És que és una falla balenciana. Asociacions d'ideas, doncs. Bueno, aquella perigua del 1974, a l'altura del Poseidon i Terremoto, del cinema de catàstrofes, per mi és el prototip d'una perigua lletxa. O sigui, absolutament incomprensiblement televisiva. Era com a vacaciones en el mar, als mateixos personatges i tal, però en lloc d'estar en un trasenlant i que estaven tots fututs, en un gratacel, incomprensible, que per cert s'inspireu en unes noves, les Besselles Urripilans de l'època, que es van inspirar amb la creació del World Trade Center. I que consti que el World Trade Center ha posat en evidència la pel·lícula, perquè per començar, detallna fast, tu, tal, si no esteu d'acord amb mi. Recordeu les imatges del World Trade Center? Home, clar, sí. Que surti a Flames o Fum, per les finestres. Fum, sí, sí, Fum. Però si veieu el Colosson Llamas, ara actualment veureu que surten unes flamerades sense Fum, que dius, com és possible? Ho van fer amb material antifum. És clar. Però és clar, una falta absoluta de realisme. Però tu saps que hi haurà molta gent amb els pèls de punta, ara, que hi havia ja dos mites eròtics, no? Sí, bé, no, no sé si d'una fregesa feina o ei. També. També. També. També. No, em penso que parles de... Llavors n'hi havia més de dos. Bueno, mites eròtics i rivalitat suprema, perquè Paul Lioman i Steve McQueen, l'arquitecte i el cap de Bombers... Tenien zero química, zero. Zero. En amistadíssims, i a més d'això, el problema era qui va primer en els títols de crèdit. Llavors t'inventes que un anava primer el segon però anava més alt. Llavors hi havia tot un joc estratègic per posar els noms. No només això. Van haver de pactar coses estranyíssimes, com per exemple que no podien tenir una línia més de diàleg, un cada altre. I com el Bombers apareixia a mitja pel·lícula, i el Paul Lioman ja havia tingut tot el protagonisme abans, que van haver de fer a continuació. Doncs que Caller és Paul Lioman. A partir de la previsió d'Steve McQueen, Paul Lioman calla i Steve McQueen té que fer tot el seu diàleg. Santenciada a la foguera. Una pel·lícula plantejada amb aquests terninis. És seriosa. Ni va semblar. Per tant, infantilisme. Fora. Canviem de pel·lícula. I un altre que també no hi ha per on agafar-la actualment. Tiburón. Grina, què estàs fent? Estàs portant tiburón? Home, és que si em carregueu una pel·lícula pornoitaliana, que no tindrà cap gràcia. No, no, no, clar. És arriscat, però és arriscat molt. És arriscat relativament. És relativament, perquè clar, a veure, si mires tiburón avui dia, quant temps fa que no? Mira, tiburón. Jo no l'he vista mai sencera. És una persona intel·ligent. És una persona intel·ligent. És una persona intel·ligent. És una persona intel·ligent. Perquè una història amb un xèrif d'una platja, com si fos una alcaldia, com si fos el que sigui, que estan tots amb els turistes, que a veure si marxaran les turistes d'aquí, oi, no podem dir res, i el tiburón se'ls va menjant un a un. Ai, això. S'ha copiat tant que li ha fet molt mal a la pel·lícula, però es acaben de tot. Ha avançat tant la tecnologia que aquella mena d'animatrònic, de plàstic total, que és el tiburón aquell que salta de la barca i no té ni moviment, per entendre'ns. És com agraves els pares d'atoxicions a Estats Units i veus el tiburón aquell i dius, ah, xato. Estat de la vella que mira amb espantes, no? I la de literatura, que omplert, no? Perquè ens veu que ha costat molt de ruda, que ha passat la música... I les orques, i les piranyes, i totes els mòbidics, i totes... Però va haver de fer tres maquetes del tauró. Sí, perquè no funcionava ni a tiros. El fotien al laigua se'n va al fons. Directament, això per començar. Diguem que Spielberg, com a mínim, va tenir dos coses gràcies. Una, que la va superar al juròsic part, la primera, que és exactament la mateixa pel·lícula. Perquè la història és la mateixa. M'entens, no? Clar, tu planteja-t'ho, planteja-t'ho. I dos, el gosset, el gosset del Xerif, que és molt mono, que es diu Elmer, era el gosset de l'Espilberg. I ara l'Espilberg no pot veure la seva pel·lícula perquè li fa pena, perquè se li va morir el gosset. Bueno, a dir tot això, l'únic escena a casa salva, és la nit aquella que el Robert Shaw, que és el mariner alcohòlic, estava avorratge a tot el rodatge, i es va fer la vida impossible, i es van donar d'hòsties amb el Richard Dreyfus i amb el Roy Schider, explica aquella història de la Segona Guerra Mundial dels taurons, que se'ls anaven menjant una a una. I allà no veus taurons, però allà sí que passes por, imaginant-lo. I jo sempre ho dic. Més val una referència tan rurífica que no un monstre de plàstic obrint la boca. Per tant, ti i buron, a la foguera! Clar que la pegarà a l'aibo del mar. Però bé, de tota manera, a la foguera i canviem a... Oh, Déu meu, algú l'hi n'escarrega plet, runner. No tinc paraules, no, dinàstic decepcionada. No. Com podem posar la foguera? Bé, clar. Potser està bé no tenir paraules amb aquesta pel·lícula, perquè el cap i la fi va perdre les paraules de Harrison Ford en la seva narració, que ho hem donat amb una versió que van refer, la van esborrar completament. M'encanta quan et poses dolent de debò. M'encanta. Era una idea bonica, en certa manera, d'aquestes actius antigues, que és el que volien imitar, la narració jo anava per aquí, jo anava per allà i tal, igual. Però a Harrison Ford estava tan emprenyat en aquesta pel·lícula que va gravar tota la narració, que és d'una manera fatal, precisament per intentar que la traguessin per impossible i ho va aconseguir al final. O sigui que comencem per aquí. Ningú se la creia aquesta pel·lícula de replicants. No se la creia ningú. Ni Harrison Ford, que l'audia, que l'audia mort, Ridley Scott ho va passar absolutament fatal. Els actius es van sentir absolutament maltractades, deixant llogues. Va de dir que tirar-se tot el repartiment de la pel·lícula i també l'audiava absolutament tothom. I l'única cosa que se salva són allò de tota la nostra existència, els nostres records es veiran com llàgrimes dins de la pluja, que deia el cacces del Richard Howard. Que és el millor de la pel·lícula. Tens tota la raó. La veritat és que hi ha un problema en aquesta pel·lícula. Passa el 2019. T'ha quedat 3 anys. Jo crec que no arribem. El mateix va passar amb res. En 2001, a una edició de l'Espàfio, no els hi podem posar data a determini tan ràpid. Caducen. És un llogur caducat. És un llogur caducat total. Estic a punt de fer una teoria, que és que la banda sonora sí que sobreviu, com el cas del Tiburón. Sí, l'Àngeli, sí. I mira que va costar, que ser tarirlandís, perquè hi havia uns drets. La banda sonora de Blade Runner, l'original, no imitacions. Va trigar anys, i anys, i anys a ser editada. Va costar 10 i ajut, 10 i ajut. Àlex Gorina i Macià, a punt 10. Ha tirat a la fobera. Aquesta diada de Sant Joan del 2016, el culós en flames. Tiburón de Sperbert i Blade Runner. I la cosa no ha acabat. Anem a una cosa una mica més clàssica, més antiga, el 1955. Rebel de cinc causa. Va, què et deixo? Va, que n'hi ha per pa, no? La veritat és que era un melodrama. Representava que era una pel·lícula jove, moderna, una caçadora vermella, James Dean i tal. Aquesta pel·lícula té un problema enorme. Que és James Dean, i no perquè no sigui bon actor. Que ho és, però aquí no estava bé. No estava bé, sinó un altre tema. I és que els personatges d'aquesta pel·lícula es problemes que tenen, són d'adolescents. És que són adolescents. I clar, haurien de ser actors de 15 anys. L'ha anat a l'igua i t'hi ha dit. En tant. Tenien uns 17, i encara, però com anaven tan maquillats i tan hollywood, semblaven més grans del que era en realitat. Però és que James Dean tenia 24. I quan comença teníem aquells problemes de consciència i de relació amb els pares i els prenen. Per l'amor de Déu, que ja ets mitja dur. Creix i madura. Creix i madura, una mica, sisplau, no? I per altra banda hi ha un altre tema, que és que la censura, auto-censura, va impedir que el tema autèntic de la pel·lícula es manifestés. És que hi ha un triang lamorós. Hi ha dos nois i una noia. No, no, no. Dos noies i un noi. Perquè el personatge de Salmineo estava enamoradíssim de James Dean. I té un cartell a la pòster de la seva habitació d'un catxes a l'anlat, que ja ho diu tot. I havien rodat una cena on li feia un petó a la boca a James Dean. I no van posar-ho i ho van treure, amb el qual van tergiversar absolutament quin era el conflicte real dels personatges de la pel·lícula. És que Salmineo, que era gay, feia de gay. I James Dean, que era mig gay, doncs es deixava mig gay essa, per entendre'ns, no? I clar, ara, tant com ha quedat la pel·lícula realment, dius, mira, molt, James Dean, molt maca, molt elispresla i molta d'això, però no me la crec, aquí hi ha alguna cosa molt, molt falsificada. Clar, més són pel·lícules que el temps tampoc... No, no, no. Que em perdonin, els seguidors de Nicolà Rey, que em perdonin. Però anem a l'última. No, no, l'última no t'arredeixo. I el títol, sí. Tens tota l'estona que vulguis, però... És la pel·lícula més lletja de la història del cinema. No, no. És un ri pilant, un ri pilant. No hi ha per on mirar el mago de oss. Camino amarillo. Sí, sí, sí. I consti que adoro judicar-la, no? Ja, ja. I quan la sento cantar aquesta cançó, la adoro. Poso molt tonto, eh? I això que la cena d'aquesta cançó amb l'enquí negre i vestida de camparola, no. M'entens? L'he vist de posar les sabatetes vermelles, que només veuen la camina amallò, dius, mare de Déu, quin mal de veus que havia d'agafar la pobre judicar-la en el rodatge d'aquesta pel·lícula, no? Adoro-s'hi, adoro-s'hi. Les sabates vermelles que a totes les nenes del món... Sí, sí, sí. Saps que no l'he tornat a veure? Bueno, millor per tu. Una pel·lícula, amb 5 directors. No t'ho perdis. Unes guionistes per escriure aquella història i nena rabla. I els munchkins, que els van portar a Dolanda i creuen uns petits, que feien els petits de la pel·lícula, i que es van pagar menys que el gos. Els munchkins... Menys que l'Èlvarez Pilbert. Els munchkins els pagaven 50 dòlars per dia, i el gos, el puto toto de la Judi Garland, li pagaven 150 dòlars per dia. Això és desproporcionalista. Home, vull dir, és que és absolutament indignant. No, realment, les coloraines, els números musicals... A més, anaven tots, clar, com era el tècnic color de la primera època, que no el controlaven, els pinterregiaven absolutament de colors... I feia un calor horrible, tot era d'estudi, per entendre'ns, no? I qui explicava l'actor que fia de l'home de la llauna, que el pobre home es fonia dins de la llauna, perquè en aquella època no havien inventat subterfugis, anava dins de llaunes de debò, allà amb el foc, o sigui tot plegat, diu que tot el dia els plorava el maquillatge a tots i es van posant els vestits. I cada 15 minuts havien de canviar de vestit, netejar-se la cara, tornar-se a aquella... una tortura de pel·lícula. Per tant, tant pel que van patir fenda, com per l'horrible que és avui dia, per molt mítica que sigui, el mago de Dios és una pel·lícula invisible. Invisible, ho sento. Estic molt orgullosa de Tugorina, perquè el fàcil era posar la fogueta titànic, clar, clar, clar, clar... Però has posat per uns de debò, d'aquestes que costa carregar-se en públic, com el Colón. És en Blade Runner. I ara espera't, que ara fan la segona apari, no m'ho vull ni imaginar, amb Harrison Ferns, s'ho volen agafar del seu Tataravi, perquè ja no té res. Exactament, Gemma. El nostre bombe, Joan, avui a dades grirem si ha vingut aquí per tirar pel·lícules de la fogueta de la manera més valenta que sabem, que és en argument. És un clàssic a nosaltres, has dit-li que l'estimem. Ha estat un plaer compartir de moment aquesta temporada. Gràcies, guapo, un petó. A reveure... Si la setmana té set dies, nosaltres te'n regalem-ho. Vull dies a la setmana. A viure i avallar el Tomàs. Dos quarts de set de la tarda aquí, dos quarts de sis de Londres. Ens hem llevat avui parlant de la notícia de l'any, el regne unit marxa d'Europa. Brussel·les vol que sigui una marxa ràpida i dolora perquè ara mateix el model europeu està en crisi. I amb aquesta puntualitat britànica ens plantem a Londres. El programa especial de Catalunya de l'espre des de Londres i posarà encara més llum. Kilian, bona tarda. Bona tarda. A mi de què passen les hores, creix la inquietud a la Unió però també a Londres, com esteu ara? Bé, nosaltres, pel que fa directament nosaltres, en marxa com la Gran Bretanya, nosaltres ens estem anant cap a Westminster. Espero que puguem arribar, però avui hem estat en circuit tot el dia d'anar mirant els ulls, els britànics, els lundinencs, per veure com ho veien, com ho expressaven, com ho vivien. Ja sabeu que a Londres ha votat més per quedar-se a Europa, que no pas per marxar, però la resta del país, en totes les seves contrades, en totes els països que configura la Gran Bretanya, han votat el contrari, per tant, això serà una realitat. Nosaltres a les 7 mirarem de ser a Westminster, que és la seu de la sobirania britànica, allà hauran de saber conduir aquest procés per veure Brussel·les, també tindrà la seva part de corresponsabilitat, i també els mercats financers, que estan molt preocupats. Avui és un dia en què aquesta hora de la tarda, el que destaca és la clà tallada que s'han portat l'Ibex 35, que és considerable, la més gran de la seva història, com a mínim dels últims 10 anys o 15, i això ve provocat perquè els inversors els ha agafat amb el preu potser també, però amb el peu canviat, això que no era esperat. Això és un títol per a aquesta pel·lícula del Brexit no esperat, o del Brexit no desitjat. No hi ha títol, no hi ha títol. No, encara no, però pel·lícula en faran algun dia segur, perquè això és un canvi de guió, i també de final, no sé si és un dent o un happy end, però en qualsevol cas, és veritat que aquí s'està escrivint una pel·lícula diferent, i que els protagonistes hauran d'esmarçar-se per aprendre-se el nou paper. I quina sort tenim? Nosaltres deteníeu els teus ulls de l'Ondres per poder-les explicar a partir de les 7. Entenc tot a les mirades que heu anat recollint a llarg del dia, que no ha estat poc, no? Doncs mira, ara serien ulls amb ganyotes, perquè, sorpresivament, fa sol, fa sol. I no t'ho esperes, no agafes les ulleres de sol, vas aquí a pèl, i aleshores et trobes que amb les ulleres normals no fas prou i vas fent ganyotes, que la gent deu pensar que aquest home no li ha agradat el resultat. Més enllà nosaltres ens dirà que no ho explicarem en efecte a les 7, amb tot el que hem anat recollint, també tot Europa n'ha parlat, els Estats Units també s'hi han posat, Rússia també, la Gina s'ho mira de lluny, vaja, és una notícia, ja ho deia amb el migdia planetària. Un ratx de llum el que trobarem, sense dubte, a partir de les 7, amb tota l'informació a Catalunya d'Espra. Moltes gràcies, Kilian, i molt bona feina. Abraçada. Marc Gruit, Déu n'hi do, hem parlat molt de brexit al llarg d'avui, però ara seguim a mitems britànics sobre la taula, que seran diferents, no? Gràcies. Gràcies. I estem començant el 8 dies parlant d'algunes de les coses que dèiem els britànics, però i si els debéixin també el nostre sentit de l'humor, això és el que volem demostrar ara amb el Marc Gruit, avui a la secció Mutant, a través de sèries britàniques que han marcat les nostres vides. Marc, estàs a punt? Sí. Sí. Tots dos tenen jocs de paraula, tirant a intel·ligents, una gran cargadironia, humor i reverent, al britànic fins i tot humor negre. També diu el tòpic que triomfa més aquí que no pas a la resta de l'estat. La trinca va veure molt de Monty Python, per exemple. Recordes el programa aquell de Monty Python's Flying Circus? Sí. Un programa d'inicis del 70. Deixem dir els noms dels Monty Python, que s'han pronunciat en la campanya fins i tot també. Michael Palin, John Cleese, Eric Idle, Terry Jones, Ternigliem i Graham Chapman. Amb cacs memorables, com aquell del ministeri dels camines tontos, els city walks, però clar, que no té so, no te'l puc mostrar, però sí que hi ha un altre de molt mític, que és qui no s'espera, si qui s'espera, la incisió espanyola, tan mític que fins i tot fa dos anys, Polònia va fer un gag basat en això. No penso en geràxios legals pel nou any. Diguem el que diem, la Fiscalia Espanyola ho farà igualment. Ah, sí? Taram, no esperava la Fiscalia Espanyola. Nadie espera a la Fiscalia Espanyola. La nostra principal arma és la arbitrariedat. La arbitrariedat i la imposició. Nuestres dos armes... Quereu-vos amb això, eh? Nuestres dos armes, i ell va repetint tot això, i com sonava això al Regne Unit fa 40 anys? Exactament igual. Què és això que esteu escoltant? Això és el gag original d'Espanyol Inquisition, un dels més mítics de Monty Python, que va ser una parella discutint, no m'esperava una inquisició espanyola, perquè ella li està recriminant moltes coses. I aleshores, pam, entra la inquisició espanyola. Vaja, és el mateix que el gag de Polònia, però l'original. Però doncs més hem begut és de les sèries. Avui, per exemple, qui més, qui menys també citava el síministre, per parlar del Brexit? Exacte, sèries tan mítiques, ja que parlàvem del John Cleese, com Hotel Faulty, per exemple. Una de les coses més comentades del Faulty és que la versió original, el Manuel, que aquí deia que ells deien que era de Barcelona. En Barcelona. Exacte, perquè en aquella època hi havia molts cambrers espanyols que havien anat a Londres, a buscar feina més o menys com ara, de fet. I això estava basat en un personatge real, qui feia... John Cleese feia d'un personatge que era... el que regentava un hotel que alerta, eh? Un dia li va tirar la cara d'un client, un pamflet amb els horaris de l'autobús, un altre dia va agafar la moxilla d'un dels de Monty Python. La va llançar, perquè es pensava que tu ja no a bomba, i en realitat el que hi havia era un despertador. Sí, al·lucinant. Però, baixa, sèries que ens han marcat, com a mínim d'adolescència, aquestes. Depeu, depeu, tothom d'empeu. Oi, doncs, ara mateix. L'escurçó negra. L'escurçó negra, un dels grans mites de l'humor britànic amb el qual hem crescut com una nostra generció. La pell de gallina, no, és més joves l'hem recuperat, perquè això és un clàssic dels clàssics. És al·lucinant, és una sèrie, és una sèrie que va començar en 1983. Només tenia quatre temporades, però entre espacials i fins i tot obres de teatre, es va allargar fins al 2012, a l'escurçó negra. L'escurçó negra, fins al 2012, eh? Sí, precisament per això, perquè s'anaven fent capítols dels espacials, era un espacial de Nadal, era un espacial de tots sants, era un espacial de no sé quina història, fins al 2012, amb la teatre. Quins aniria a les seves malles al 2012? Gran pregunta. De fet, van fer una... De 2012 és l'hora de teatre. L'última cosa que vam fer en televisió va ser una mena de viatge en el temps. Recordem les èpoques. La primera època va ser l'any 1485, que és quan mort Ricard III, després Elisabet I, a finals del segle XVI, la tercera temporada Jordi III, que va ser el primer rei alemany. L'últim que no parlava bé l'anglès, i l'últim que vam veure nosaltres, era la primera guerra mundial. I alerta la sèrie d'actors que van sortir... Bé, els actors, els lectorassos que van sortir d'aquesta sèrie. Miran de Richardson. Alerta. Tots trets, un altre cop, sisplau? I Stephen Fai. Escolta'm, escurs o negre, aquest tita bullida no guanyarà pas, eh? No, senyor, perquè primer basarem la campanya en les solucions, i no en les personalitats, doncs serem l'únic plat fresc del menú, i en tercer cop farem tarpa. És la campanya, justament. Més clar, la campanya. Exacte. Doncs sèrie protagonitzada per l'escurs negre, que a mesura que anava avançant el temps, ell, el seu personatge, estava fent més intel·ligent, però tenia menys influència, i el seu company, la C. Valdric, ha cacat Valdric, literalment. Valdric! A més, que han marcat la nostra vida, sèries d'humor britànica, hem passat per l'Hotel Folti, per l'escurs o negre, una mica la Monty Python, però alerta, perquè si abans ens hem posat en veu, ara pujarem a dalt de la taula. I can't be lifetime. Comes a love like this. Oh, I need you. You need me. Oh, my darling, can't you see? Oh, guants. Oh, guants. És que no pots no cantar aquesta sintonia, si us plau, mira, et confereu una cosa. Jo em vaig disfessar de ric, que era petit, sí. En un dia de les disfresses... De petit, sí. De Vivian. De Nil? No. Nil va estar fa poc per Barcelona. Sí, n'haig de plenar. Doncs mira, seria... molt corteta, només són dues temporades, entre el 1982 i el 1984, els personatges eren aquests. El Nil, del qual hem parlat, que era el hippie, el Rick, que era l'enarquista, el Vivian, que era el bank heavy, i el Mike, que era el pijot. Tots quatre compartien un pis d'estudiants absolutament desastros, on passaven les mil i una. Això d'un surt, surt d'uns comadiants, de fet, que feien instant de comedi. L'Adriannet, Bonson, i el Rick Mayer, és a dir, el Vivian i el Rick, ells eren un duo, que ja treballaven junts, el Nigel Planner anava per la seva banda, i l'Àlex Sayl, que era el president de la que era l'amo del pis, doncs també anava per la seva banda. Els van ajuntar els de la BBC, i aquí és quan va començar, diuen que és la sèrie seminal, l'època d'Aurada, de les ciutcoms britàniques. A més a més, tenien actòsims musicals, de grups com Motelhead, o com aquest. Aquest baix és tan botanòtic, no? No, és que s'ha sentit una aniqueta. Són de Madness. No puc parar de ballar, no puc parar de moure en Marc, que és un terrorista musical, ara mateix. Aquests senyors, els Madness són l'únic grup que va interpretar dues cançons d'aquesta sèrie que va durar només 12 capítols. Hi havia gags tan al·lucinants, com el moment en què, suposo que sabeu que el Reg, tu pagues impostos, o pagaves impostos, segons quantes televisions tenies a casa teva. I hi ha un dia en què arriba el cobrador d'impostos, i passa això. Reg, para de plorar. No ploro, tinc una cosa a l'ull. Anem? Ha la platel·le. Quina idea més intolerant! Tant de temps que tenia gana, està fent-ho. El sigut els altres tres. Jo no. Jo no sabia res, res del que passava. De veritat, que el sigut els altres tres. Ei, ei, no menja el coco. Aquesta pregunta no em resulta tan fàcil de contestar, que, si tenim temps, podria haver diverses respostes. Tifarens no troba, necessito temps per inventar-me'n. I, si no, no em trobo. No, no em trobo. I jo no em trobo. Absolutament impecable, diria això. Em sento una pregunta inicial. Era si ens devem el nostre sentit de l'humor. És que sí, has portat proves al Lens. Recordeu els tipus de caix que hi havia. El brigat anti-disturbis, que era el ratolí del Vivian que morien cada episodi. El Nil que troba un avici a la banyera de plenera de merda que estava. Fins i tot van arribar a fer una paròdia de cròniques d'anàrnia, perquè el Vivian se'n passa un entídut per als que no són assassins amb un anestral. És a dir, es transformen. Un anestral s'amaguen en un armari i entren a cròniques d'anàrnia. És al·lucinant. Estava pensant que si els joves s'havien fet el segle XXI, s'havien fet quants espinofs d'això? 3, 4... Em fa la sensació que no seria tan punyent, perquè alerta com deixava els policies. M'he ficat amb el papa. Però és gaire intel·ligent saber en què ella és catòlica. Ho sé, que ella és catòlica. No sabia que fos el papa. És per riure, eh? Per què? Això que tenim dins del coll que vibra estartòriament. Sí, és per riure. És al·lucinant. A altres pensant gravaven en públic, o eren somriures amb jaunats? No, això és enllaunadíssim. Perquè és que realment són molt orgànics. El cos et demana riure. Exacte. És espectacular. I, a més a més, d'aquesta sèrie també surten el Hugh Laurie, un altre cop, però és que alerta l'estítol en praia també. I l'Emma Thompson. Què dius? En un capítol en què ve en un concurs interuniversitari també surt l'Emma Thompson. Això va molt guapa, molt diferent. Molt, molt, molt bé. Un minut i arribarem ara mateix a 3 quarts de set de la tarda. Això és el 8 dies de setmana. No puc anar a acabar el programa sense sentir aquesta cançó que hi ha més britànic, això. Creus que l'accesen les emocions en un dia en què és tot accesat? Sí, sí. Podríem dir que estem exagerats de la baix per les notícies. 9301 7474, us recordo que d'aquí uns minuts farem concurs de notícies falses. Però, evidentment, hi ha moltes més sèries. M'encanta comparar aquest home, per cert. No ho ha a maim. És al·lucinant. Bé, disculpem la meva emoció, perquè això em toca molt. Què heu fet? Va començar una notícia. Intentem una FIL, però veurem, on chickenats, petits o encara no havíem nascut�บatit, que molt bona en què ho compraven tot el que venia del Regne Unit, i tenien molt bon ull perquè estaven en aquella època van fer fins i tot un reportatge sobre això, i que es veu que, evidentment, una televisió molt jove que acaba de començar i vinga, avall, compraven tot el que fos així, més trencador, diguéssim, no? Però més recentment hem vist en un pla una mica més seriós la sèrie 15, per exemple, que és per adolescents, del mateix creador de cites, perquè cites és una adaptació d'un format britànic, de l'any 2012, hem vist durant molts, molts anys, el doctor Hú, per exemple, amb el David Tenan, que és un dels meus actors fòbuls. Va, te'n deixo dir una més, molt ràpidament, Marc. Doncs mira, tres més. I te'l criden i una que no us deu perdre, Marxela. Marxela, sí? Doncs arribem pràcticament al punt de 3, 4 i 5 minuts a 7 de la tarda, 9, 3, 2, 0, 7, 4, 7, 4, que arriba al concurs. All the people, so many people. And I'm all done, hand in hand, hand in hand with them. On line, hand in hand, hand in hand. 8 dies a la setmana, amb Mireia Mallol Tomàs. Que tananya tananya. El ciclisme d'alta competició es viu a Andorra. Emvolsiona't amb el tour de França. La cursa ciclista més prestigiosa del món arriba a Andorra al diumenge 10 i març 12 de juliol. Si el que t'agrada és gaudir de les marxes de cicloporistes, participa a la volta als ports d'Andorra. La marxa amb més tradició del país. El 3 de juliol i l'aporito el 14 d'agost. Viu l'esport en directe. Informa't en a visitandorra.com. Dones, els diumenges esteu de Narabona. Perquè cada diumenge el perièdico us porta a la revista Mujer oi. Moda, tendència, salut i belleza a la revista femenina més actual. Cada diumenge la revista Mujer oi només amb el perièdico. Cataluña, Cataluña. No t'ho perdis. Les propostes de Catalunya Ràdio. Satè Festival de llegendes de Catalunya. L'únic festival que reuneix llegendes de la nostra terra. Espectacles familiars gratuïts i una programació pensada per a dos. Festival de llegendes de Catalunya. Els dies 2 i 3 de juliol s'ha emmartit de tos a 10 minuts d'igualada. Més informació a festival de llegendes, un com. Recomanat per Catalunya Ràdio. No t'ho perdis. De l'ú del 3 de juliol, Calella de Palafrogil omple les platges de música. A més de la tradicional cantada de venires, a partir del divendres a la tarda i fins diumenge a la nit, les platges de Canadell, Port Palagri i Port Bo s'ompliran d'actuacions musicals per a tots els gustos. Informeu-vos en a avenirescalella.cat. Recomanat per Catalunya Ràdio. No t'ho perdis. No t'ho perdis. Catalunya Ràdio. Catalunya Ràdio. Gràpiu. Si la setmana té 7 dies, nosaltres te'n regalem-ho. 8 dies a la setmana, per què ens agrada estar amb tu? 8 dies a la setmana, en dia hi anem amb tu. Ni un dia a menys. 10 minuts i la set, anem al concurs. Gràpiu. Ha arribat el moment de participar al concurs del 8 dies. Marqueu el 9-3-2-0-7-4-7-4. Si voleu concursar, recordem el funcionament de Massafón Triagebem. Doncs us explicarem 3 notícies, però només una d'elles és totalment certa. Si l'endevineu i l'endevineu. Per tant, quina és la bona? Podeu guanyar uns auriculars de Catalunya Ràdio. Gràpiu. Primera notícia, agraeixen els clients d'un bar vegetària llançant-los el xitxar. La barba coa, la barba coa, com on vei cursa. La barba cua, la barba coa, la barba coa, la barba coa, com on vei cursa. La barba cua. Un grup de persones presumptament vinculades per fer unes acció. En aquest moment, els agents de la barba i els països nacionalistes hi rompen en un local vegetària i provoquen una baralla amb els treballadors i els clients de l'establiment. Els fets van passar al QIWI Bar de Tbilisi, la capital de Georgia, segons ha denunciat el Facebook oficial del local. I en quin moment entren en joc les saltsitsxes? Doncs sembla que una d'Uzena de persones, van entrar al local, minuts abans que comencés la projecció d'una pel·lícula, que baixessin el to de veu, els assaltants van començar a llançar les salsitges als privataris i no només això, sinó que van dipositar altres peces de carn damunt dels plats als clients que rebutgen el consum de productes d'origen animal. Els assaltants també van fumar a cosa que està prohibida al local. I realment, Gemma Saffón, quin és el motiu real de la baralla? Doncs el cas és que els agressors simpatitzen amb un grup feixista anomenat Berman que ja havia provocat altres incidents en aquest mateix barri. La discussió va començar dins el local i va acabar en una baralla al carrer, on, a més a més, s'hi van sumar alguns veïns en suport dels assaltants i en compte dels clients pobres. Sí que està mal vistos els georgis, els vegetarians. Sí, i no només els que no mengen carn, sinó tots aquells que defugen dels convencionalismes que dicta l'església ortodoxa de Georgia. El que vull que fer és un punt de trobada entre els joves d'estètica panca, que es preocupen per temes socials. Tres notícies, dues falses, una real. Segona notícia, el candidat del PSOE a la Presidència d'Espanya, Pedro Sánchez, reconeix que és un actor. L'actor que ha estat donant vida al personatge de Pedro Sánchez és d'origen portorriquent i actuat en una telenovela i en diversos anuncis. El candidat del PSOE a la Presidència del Govern va compareixar el passat dimecres de la seva principal del partit i va reconèixer que el seu nom real és Armando Castejon, que és un actor i que va néixer a fa 44 anys a Rio Piedres, a Puerto Rico. I com van posar-se en contacte els caps de campanya? No riquis mai el que és molt seriós. Saps de ball, autor, eh? Endavant, endavant! Què va fer Alfredo Pérez? Doncs quan Alfredo Pérez troba el que va marxar, Armando Castejon el va incitar per un càstig juntament amb altres companys de professió actors. Fins a les hores, Armando només havia fet publicitat, entre altres coses, per un catàleg de termòmics. No pot acabar, no pot acabar, saps de ball, autor, tu has de dir... Jo no posaria mai al meu currículum, he fet un anunci d'un catàleg de termòmics. Doncs no només això, sinó que va participar també a una telenovela que es diu Tierra de Violentes. No riquis mai...No, no, no, sé que seriós, no sé si... No se'n vol la idea, si pots. No, n'inspirat. El candidat del PSOE va deixar aquesta sèrie per fer de candidat fictici per una sola campanya, però llavors va venir una segona campanya i el seu paper s'ha anat allargant més del que ell hauria volgut. I l'actor víctima de la pressió ha reconegut que ja no pot més i que necessita trobar feina d'una altra cosa. Malgrat el partit li he demanat exclusivitat. Avui ho teniu fàcil, tres notícies falses, una real, tercera i última notícia, pirateix en la contraseña de Twitter de Marc Zuckerberg. El fundador de Facebook, Marc Zuckerberg, l'amoïna més aviat poc la seguretat de les seves contraselles. Això és el que ha demostrat aquest cap de setmana el grup OurMindTeam que ha piratejat el compte de Twitter de Zuckerberg. Segons aquest grup, de hacking va resultar molt fàcil obtenir la clau d'accés. Mai diries quines eren. 1, 2, 3, 4, 5, 6, no? Doncs no vas gaire desencaminada. El nom d'usuar i era Admin i la contraseña agafat era Mèdia. En majúsco, això sí. Per tant, deduïm que tota la recomanació sobre tenir contraseñas, superiors, asset caràcters, bla, bla, bla, Zuckerberg no el convencen. Aquesta simplicitat va permetre als pirates informàtics agafar les regnes del seu perfil de Twitter. Durant unes quantes hores, i mentre van ser lladins van actualitzar-ne la foto de perfil per demostrar als internautes la seva proesa. Doncs sí, de fet, millor segons les estadístiques. 9 de cada 10 contraseñas es poden deduir en qüestió de segons. 3 notícies agraeixen els clients d'un bar vegetària amb salsitges. Pedro Sánchez és un actor. I pirateixen la contraseña de Facebook de Marc Zuckerberg d'aquestes 3, només unes totalment certes. 93207474 en joc, uns auriculars de Catalunya Ràdio pel primer calam de vini, Montserrat del Prat del Llobregat. Bona tarda. Bona tarda. Que difícil, por favor. Hi ha coses estranyes, però com és això? Va, va, deixa't anar, deixa't portar per la teva intuïció. La meva intuïció diria que és de la Facebook, però vaig a dir la del restaurant. Ah. És a dir, no et deixes portar per la teva intuïció, així de senzill. Sí, no sé. Estàs segura d'això que vas a fer? No. No? Tu et dic perquè... perquè... Bé, podries re-capitular o podries prendre una decisió a la Ronia, no sé. Podria anar amb el Facebook, no? No ho sé, tampoc. Cal que siguis així i m'agrada despistar-te. Va. Però va, la del Facebook. La del Facebook? Segura? Sí? No, no, no, no. Segura o no? Deixa't portar per les primeres impresions. Sí, m'agrada ser dolenta, però només quan no estic en intimitat. No sé. Què dius? Va, la teva decisió? No, va, la de les salsiches. La de les salsiches? Sí. Oi, oi, oi, és que no ho té, evidentment, has encertat. Felicitats, Montserrat. Ja m'emportes, t'emportes uns auriculars de Catalunya Ràdio. Moltes gràcies. O no es portaràs aquests auriculars, tens algun lloc? Em portaré. Sí, d'enaias o sea, passejar per la platja, t'aniràs a algun lloc amb aquests auriculars a casa teva. Home, no, Mou, l'ús. Jardí, bueno, ja es mou bé, però de moment... Tens jardí? Sí, ara sí que s'ha endurat aquí la terrasseta. Mira que bé. No la terrasseta, no és un jardí. El plat del Llobregat. Escolta, gràcies a Nora Bona, un petó ben fort, fins sempre, Montserrat. Nosaltres... Gemma Zafón, marxem. Contents. Molt contents. Alegres, també. I ho diu la cançó que més vegades ho heu escoltat aquesta nit, ho diu de fet Sant Jaume Cisa. La nit de Sant Joan és una frontissa, la porta de l'any tan grinyo la vista comença a tancar-se i acaba dient, doneu-me, xampant, no? Estàs recordant? Doncs res, que ha estat un plaer posar-s'hi i posar-hi oli en aquesta porta de l'any, en aquesta edició tan especial del 8 dies, possible perquè totes les veus que sentireu a continuació i moltes d'altres que ens han ajudat des de Londres, Berlín, Brussel·les i fins i tot també l'espai sideral ho han fet possibles. Com sempre, gràcies a tots i que acabeu de passar un molt bon dia de Sant Joan. Gràcies a tots i a tot. Guanyem el canvi. En comú, podem. Gràcies a tots.