Dresor musical, d'una altra persona que també té molta paciència, que també treballa molt, mira, perquè t'ho imaginis bé, i també els ullens, escolteu què em va passar un dia passejant per Montjuïc. Ara sentireu, amb atenció, aquestes són les meves passes, eh? Això és real, les meves passes per Montjuïc. Tu et graves, normalment. Em gravo, normalment, sí. No, aquell dia. I si us hi fixeu, hi ha un so... Això és el film musical? Que comença a sonar cada cop més. De la muntanya a Montjuïc. Bueno, sí, aquell dia sí que ho era. O sigui, a la muntanya a Montjuïc hi ha una zona que, si tu camines tranquil·lament, a certes hòsties del dia, escoltes això de fons. Escolta, és un saxo. D'aquí és aquest saxo. Aquest saxo és d'un noi que es diu Frederic Lambell. Té 30 anys, és de toluís, però fa 4 anys que viu aquí. I què fa a Montjuïc tocar en el saxo? Això, què fa a Montjuïc tocar en el saxo? Doncs que t'ho expliqui ell mateix. Vivia hace poco tiempo en el Raval, en un edificio muy antiguo, y donde se escuchaba todo. Y habían dos abuelas, bueno, dos vecinas muy... Bueno, que se han vuelto de amigas, pero que me dijeron que no podía ser. Tal que eso que tuve que buscarme un lugar, para no molestar a nadie. Y entonces eso fue como el más recondito y el más también el de mayor espacio. Bé, ell està 6 hores en aquest espai, que és un espai que està prop del insiducartogràfic de Catalunya, allà al Museu Archeològic, a prop del lliure, del teatre grec. Segur que si passeja el per allà, se'n treu aquest saxo. I és molt fàcil que el sentiu, perquè sona durant 6 hores al dia. Si no és un moment, és un altre. I té l'horari fixa? Sí, ell sol tenir l'horari matinal de 8 a 9 del matí, i llavors intenta fer aquestes 6 hores seguides. Però si no pot, llavors hi torna a la nit. Però la nit vol dir a les 11 de la nit, a les 10. Si tu pots passejar per Montjuïc a l'una de la matinada, o a les dues, i escoltar el saxo del Frederic, jo el vaig conèixer de matí, i ell em va citar aquella mateixa nit, a les 11 de la nit. Per què 6 hores? Per què concretament 6 hores? Lo de las 6 horas fue un poco casual, pero digamos que en el momento de mi vida, bueno, después de una ruptura sentimental, tenía bastante más tiempo que de lo habitual, y eso em empezaba a practicar más y más. Hasta darme cuenta de que una buena manera de practicar era de tocar, en música, existen 12 notes, dentro de una octava. Entonces lo que hago es practicar lo media hora en cada tono. Son 12 tonos, entonces media hora por tono son 6 horas. Així de senzill. És increïble la quantitat d'oportunitats i de portes que sobren quan s'acaba una parella. Sí, sí, s'ha multiplicat el temps. És difícil, però a l'hora tens un munt de noves possibilitats. I una publicació constructiva al temps és aquesta, i llavors acabes tenint una altra relació, en aquest cas, amb l'instrument que toques. Imagina't passar-te 6 hores amb el teu sexo. Uno domina el instrumento, pero también está lecho de que el instrumento de cierta forma te domina a ti. Armstrong decía eso, que le gustaba pasar tiempo con su trompeta, que hará como... se ha vuelto como una novia o como una relación. Y creo que, evidentemente, sacas más cosas del instrumento. Y esas cosas acaban siendo tuyas. Imagina't 6 hores tocan el sexo. La primera sensació que vaig tenir és per tornar-te a boig. Cada dia, 6 hores, allà sol, al mig de Montjuïc. Això, l'una de la matinada, tocan el sexo. Pensa que ningú l'obliga. Ja, però realment per mi era un incògnite i li vaig haver de demanar... Escolta'm, a tu què passa pel cap, mentre l'estàs tocant? Beneficia, també, per a la salut mental. És com una forma de estar al consumismo i, en un moment, penses en altres coses. Deve haver, jo què sé, el terço del tempo en què mi mente vaga completament. Decidi una... Igual que cuando corre. Decidi que vas avançando, pero de manera bastante automática. I llavors, clar, fins i tot hem d'anar una visió bastant idilca d'això, de tocar el sexo, de tocar-lo a fora, al carrer... De haver-hi alguna pega. La setmana passada, plovent. Per exemple, aquesta seria una. I llavors, que tocar l'aire lliure no és tan senzill com fer-ho en un auditori, per exemple. Tienes que soplar més, bàsicament, cuidar més la teva sonida, per a la que suene, per a la... Dale cuerpo, porque eso, si no, el sonido se expande y se dispersa, ¿no? Se pierde en el aire. Entonces, tienes que empujar más, para que existe, para que vibre esa nota. Clar, empuja tanto, empuja tanto, que realment l'escoltes des de molts racons de Montjuig, i llavors hi ha gent curiosa com jo, que t'apropes i l'escoltes, no? I eres molt conscient d'això, que és molt conscient d'aquest instrument que s'està tocant, hi ha un públic, hi ha gent que l'està escoltant. I, però, possiblement, part d'aquest públic, s'imagina que... Vaja, que emfraderi que està allà per treure uns calés. No, no. Bueno, hi ha gent que sí, hi ha gent que no. Mira, primer, les impressions que rep del públic són aquestes. Tambien he aprendit mucho de practicar fuera, del hecho de encontrarme con gente. Unas personas se atreven a escucharme, a hablarme, i bastanta menuda han sigut, pues, encuentros, yo qué sé, constructivos, interesantes, o... Yo qué sé, de sintetxos, por ejemplo, que viven por aquí, de una mujer que viene a dar de comer a los gatos, aquí, aquí mismo, aquí. Tu dius això, que si se costa llenar dones de monedes, clar, és una situació curiosa, sí, sí que aquí se costa donar de monedes. Pues sí, sí, sí, mucha gente. O monedas o hasta tu bebilletes, sí, sí, sí. Y entonces, claro, nunca he rechazo, no lo hago para eso, pero bueno, si a la gente le apetece, no voy a rechazar. Això de tirar-li monedes deu passar quan està l'horari matinal, quan està això, les 8, les 9, les 10, 11, 12, una. Però, clar, quan actua a la nit, passa molt poca gent per allà. Vaig a entrevistar els 11 de la nit, realment, al lloc, feia una mica de por. Tot fosc, al mig del bosc, amb un juic, fa por a mi, sí, a ell, no. No es que sea súper valiente, pero no tengo miedo, aunque pues eso, sé que yo que sé, puede pasar cualquier cosa. Pero yo confío en la humanidad, al final. En París, por ejemplo, te puedes encontrar con gente que muy peleona, muy isaés, aquí mucho menos. En parcer no en general, al final, nunca tuve problema. Qui el vulgui escoltar? Frederic Lambell, tot i que és de Toulouse, entre el Museu Archeològic de Catalunya i l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la muntanya, amb un juic, més buscant, que trobaràs més joies. Sí, sí, sí. A més, potser que ens estigui escoltant aquests moments de Toulouse, o sigui que, si ens escolta, Frederic, bon soar. Com ràdio. Notícies. Bona tarda, són les cingus, parlem al Versas i Marta Patricio. Els sindicats comissions obreres i UGT han tornat a enviar una carta al president del govern central, Mariano Rajoy, on li demanen que obri un procés de negociació per modificar la reforma laboral. La signen els dos líders sindicals, Ignacio Fernández Tocho i Candido Méndez, que recorden a l'executiu que la vaga general va ser un èxit amb milions de treballadors manifestant-se al carrer. Per això reclamen a Rajoy, que obri el diàleg, diuen, amb l'objectiu de aconseguir un gran consens per superar la crisi econòmica i per millorar el clima social. El Partit Popular es desmarca del ministre d'Economia, Lluís de Guindós, que avui ha proposat que els ciutadans amb més ingressos paguin la sanitat pública. Ho ha fet el vicesecretari d'organització del PP, Carlos Floriano, que ha apuntolitzat que el seu partit defensa una sanitat sostenible, universal i també gratuïta. Jo solo me quedo con la gratuidad de la que habla la ministra de Sanidad i me planteo también las reformas que ha impulsado y que quiere impulsar la ministra anamato. Y las palabras del señor de Guindós las enmarco en una reflexión de carácter personal. Pessoa i izquierda unida ja han criticat que el Comerç Central es planteja reformar la sanitat pública i intueixen que el que vol és fer extendre el copagament sanitari a tots els ciutadans i defensen la sanitat gratuïta. Un dutel de 12 persones ha mort a les caràteres catalanes durant la setmana Santa, i ara faltan set hores perquè s'acabi l'operació a tornar a aquestes festes. Coneguem la situació del trànsit en aquests moments. Roger Serra, bona tarda. Hola, bona tarda. Continuen els problemes al tram sud de l'autopista AP7. A l'altura del Tafulla hi tenim un accident. Hi ha un carril tallat, hem sentit nord, hem sentit Barcelona. Hi ha turades importants de 3-4 quilòmetres entre Tarragona, el Tafulla, en aquest tram de l'autopista AP7. Més endavant, aturades puntuals, intermitents, un 2 quilòmetres a la zona de Vilafranca i molt més endavant, també parlem de trams de retencions. Aquí gairebé, des de Jalida, fins a Castellvis, va apartant-ho plegat en aquesta autopista AP7 al tram sud. La veritat és que força ha carregat. També va la carregada la Nacional 340, aturades i intermitents de 5-6 quilòmetres, tota la zona del Vandrell. Ja acabarem parlant d'aquesta autovia 2, que no fa net ben al contrari. Tornem a parlar de turades importants de 6-7 quilòmetres. Com dèiem, l'autovia 2 entre Castelloli i el túnel del Bruc. És tot des del RAC. Bona tarda. Com anem ara a la previsió del temps? Jordi Mirelles, bona tarda. Hola, bona tarda, Albert. Una previsió meteorològica que a poc a poc ens indica com aquests núvols que ens han afectat una bona part del dia d'avui, les comarques de Barcelona i Girona van desapareixent. Per tant, tarda ja molt més serena, les temperatures avui han pujat una miqueta respecte a les d'ahir, i de cara a demà esperem encara Clariana, sobretot el Matí, a les comarques de la Cosc, i també comarques del sud. A partir de migdia, però, demà, el cel es tornaria de pa, a partir de migdia, o primeres de les de la tarda, primeres precipitacions que comencen a caure cap a l'àrea del Pirineu, per Pirineu i llarg de la tarda, afectarien també comarques de lleida i de l'interior de Tarragona. En principi, no està previsió que aquestes pujées de mala tarda arribin ni a les comarques de Barcelona, ni a les de Girona. Les temperatures demà seran una mica més altes, que les d'avui tot i que l'última hora començaran a baixar, i dimecres necessidarem una mica més de roba de blik. Dimecres han pujat al nord del país, i amb més Clarines que pel sud. Les primeres investigacions apunten que l'incendi d'aquesta matinada ha provocat la mort de 4 persones. A Barcelona ha estat fortuit. Les flames han calcinat els matalassos que feien servir de llit, i també les fustes amb les quals s'havien construït una xopluca en un solar del districte de Sant Martí. Es conec la identitat de les víctimes, però sí que se sap que eren joves romanesos. El cantant Josep Guardiola ha mort avui als 82 anys entre els seus èxits més coneguts. Està que han dit papà o 16 tonelades. També va ser l'autor del primer hymne de l'Espanyol, el seu funeral se celebrarà demà al migdia alternatori de Collserola a Barcelona. Bona tarda, us parla David Amador. El Barça s'entrena d'aquí a una hora de crear el partit del Lliga de demà al Camp Nou, davant el Getafe, a les 9 de la nit. Els blauranes sonarà només 4 punts de líder al Real Madrid, després de l'ençó pagada dels blancs contra el València. Escolta'm el tècnic del Getafe, Lluís García. Guardiola de la López era conveniente, el Barça no va a jugar con casi todo el potencial. En lo que le da forma es el Barcelona, a repetir, los que salgan son igual de bueno, prácticamente quitándome si que está un punto por encima los demás, los demás son todos bonísimos. Entonces no creo que son de los equipos que si hacen variaciones no influyen mucho, pero creo que la sanación que tenemos no va a jugar con todo. Yo incluyo en medio campo con Busquet, con Xavi, con Iniesta, por ejemplo, para hacer más suprilidades con el balón, porque ahora mismo ellos ven la Liga A y que van a jugar con todo. Per ser el clàssic Barça Madrid, ja té horari data confirmada. Has disputat 17.21 d'abril a les 8 del vespre. En aquesta jornada, l'espanyol jubrat diumenge 22, a les 6 de la tarda, al camp de l'elèptic de Madrid. Abans l'equip de Pochettino juga demà a Pamplona, davant no se sona a les 8 del vespre. Com ràdio. Notícies. Pobles de Catalunya. El municipi d'avui és Cruïlles, Monells i Sant Sadorni de l'Eura. Resulta que és el municipi de Catalunya que té el nom més llarg, concretament. És un municipi que té 43 lletres o 43 caràcters. És la fusió dels tres pobles, que formen part del seu nom, Poble i Cruïlles, l'altre és Monells i l'altre és Sant Sadorni de l'Eura, que, en un moment donat, els anys de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat, en aquella dècada es van fusionar molts molts antics municipis per formar-ne un de nou. En trobaríem uns altres, per exemple. Per exemple, els dos següents serien, per una banda, el pont de Vilomara i Rocafort, que està al Baig, que si l'escondem té tants lletres. Després vindria Empatats. Empatats vindrien Sant Esteve de Palau Tordera. I Sant Amemà. I Sant Amemà. Després de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat de l'estat, Sant Amemà de Palau Tordera. Tots dos estan al Vallès Oriental. I aquests en tenen 27 lletres, en total. Com totes les coses, doncs, hi ha situacions extremes. En el cas dels municipis més curts, o topònims més curts, es trobarien, per exemple, per citar-ne un parell, doncs els que tenen dues lletres. Amb una lletra no n'hem trobat cap. Amb dues sí. Aquest és un núcle de població del municipi de Vellvé de Serranya. La mateixa Serranya, com ve, digueu el nom. I després, Su, que és un antic públic, antigament forma part de la població de Rine, el solsonès. I també ens soberíem, doncs, a Catalunya, que hi ha municipis amb 3 lletres. Ho havíem trobat vint, prou conegut, en zona, i després, per exemple, a la Serranya, doncs ens trobaríem amb Val, amb G, amb Das, després, a la Val d'Aran Higri-Aves, a la Terra Altapot, i a l'Alemport de Pau. Pobles de Catalunya. Una col·laboració de com ràdio amb la Comissió de Topolímia de Catalunya. La 5 i 7 de la com comencem la segona de les 3 hores de l'Extrarradi d'avui, dilluns de Pasqua, dilluns, el dia de la mona. Guillem Eugé, molt bona tarda. Per ser desmenjat, mona. Doncs no n'he adonat a menjar. I algun trosset. Algun trosset ha caigut. Els ullens, us estem preguntant si ens voleu enviar la vostra mona, la fotografia de la vostra mona, podeu fer via Facebook, facebook.com, barra extraradi, a Twitter, evidentment, som a roba extraradi. Si vols un altre comentari i explicar-nos la vostra setmana santa, la vostra tornada, l'operació tornada, en principi gairebé el 70% dels vehicles que estàvem previstos que participessin en aquesta operació tornada, ja han arribat a casa, com sempre, paciència, tranquil·litat. Nosaltres us acompanyarem fins a la set, amb directe. Ara, d'aquí, molt poquet, parlant d'arquitectura amb en Guillem Eugé. Avui, amb tots els convidats, allò creuen els dits, pensant que sí, que vindreu, perquè no tenim res que ha gravat d'aquí una estona de Jaume Ripoll, director del festival Atlàntida Cinema, a través de la xarxa. A partir de les 6, un parell de llibres. En Martí Sales, ara és el moment, breu crònica, neural dels indis catalans, i en Marcel Zamora, explorador de l'Extrarradi, avui també en qualitat de convidat, perquè demà, a dos quarts d'avui del vespre, presenta el seu llibre. Qui vol una vida millor? I ara amb molta atenció, perquè tenim la notícia perfecta, per un dia com avui, de fet, és tan bona que ha dit així de cop, sembla mentida, encara que les dades les aporta una estudi de la Universitat de Califòrnia. La notícia on ves aquesta, la xocolata a prima. Tu sabies això? No, hosti, no. És una gran notícia, eh? O, almenys, aquesta sembla conclusió que s'ha d'extreure d'un estudi realitzat sobre 1.000 persones que practicaven algun esport entre 3 i 4 cops per setmana. Els que menjaven xocolata 2 cops per setmana tenien menys massa corporal que els altres. Per comentar-ho, tenim a l'altra banda del telèfon, en Josep Maria Ribé. Josep Maria, molt bona tarda. Hola, molt bona tarda. Chef, i millor mestre, t'has anat xocolater espanyol, en el 2005, t'has optat de notícia? O, com esperen xocolata, tu ja sospitaves, que això tan bo com és la xocolata no devia ingreixar tant i tant. Home, després de treballar tants anys amb ella, jo sabia que algú hi havia de bé. Alguna cosa hi havia de bé, i ha sigut una fantàstica notícia per a tots. La veritat és aquesta. Aprofiten per explicar una mica millor la notícia, perquè s'ha de matisar. La xocolata ha de ser negra, consumida en moderació i dins d'un estil de vida saludable. Això diuen des de la Universitat de Califòrnia, però aprofitant que tenim tot un mestre xocolater com tu al telèfon, Josep Maria, i estàs d'acord amb què la xocolata negra és més saludable que la blanca o que la xocolata amb llet? Per suposat. Sempre que pensem en menjar xocolata, hem de pensar en xocolates que puguin tenir un percentatge de cacau, quan més al millor. La xocolata amb llet és una xocolata de 70% xocolates negres. Per tant, sempre sempre que puguem, és molt millor consumir una xocolata negra. La xocolata marga que tots coneixem. La xocolata amb llet, suposem que té menys cacau i porta llet, però la xocolata blanca què és? La xocolata blanca és tan senzill com aprofitem la manteca de cacau de la xocolata negra, d'acord? Sucre i llet amb pols. Pràcticament podríem dir que són aquests tres ingredients. Per això, d'alguna forma la xocolata blanca, el portal mateix creix que pugui portar la xocolata negra, l'hem de treballar exactament igual. Per tant, podem mullar-nos de xocolata i, més lògicament, en aquesta època, podem fer bombons. Podem tractar-la exactament igual que una xocolata negra, però, diguéssim, que no té la part de la sòlids de cacau que portaria una xocolata negra, i això, juntament amb la llet amb pols, que porta, doncs fa que sigui blanca. Ara mateix, tu deies que per treballar-la, quin és millor, parlàvem de que la xocolata aprima, ens ha trucat la Maria Laura, quan passen 11 minuts a la 5 de la tarda, i deia que la xocolata, el que aprima, sobretot, és la butxaca. Segur que hi havia gent, no? Suposo que ets dir és que quan preguntava per les mones, no només triava per la que més li agradava, sinó potser per la que se li ajustava més a l'economia. Segurament. I més en el moment en què estem vivint, doncs, amb la tacitura de crisis que hi ha, no? El que sí que és que jo crec que és bo que fem arribar a la gent, i que hi hagi un cop al pastisserre que la xocolata, abans que no ha pogut elaborar tota aquesta sèrie de figures que tots podem veure, hi ha una feina i una professionalitat alredera, doncs que, sense dubte, també té el seu preu. I que s'ha de pagar, evidentment. I que s'ha de pagar, exacte. Per això sou artesans, xocolaters. Cada xocolata té el seu company perfecte, moltes vegades pensem xocolata negra, amb taronja podríem combinar-la, però aquestes combinacions depenen una mica del gust de cadascú, o vosaltres teniu clares, i hi ha algunes parelles que lliguen més que unes altres? Mira, la xocolata negra amb taronja, per exemple, és un clàssic. I és veritat que quan nosaltres pensem a l'hora de crear algun pastís nou o tot això, sí que hi ha una sèrie d'icones que els tens claríssims, no? I saps, per exemple, que la xocolata negra amb taronja funcionarà, emplaten, també. Però per què no, per exemple, la xocolata en llet, en fuïta de la passió és una magnífica sinèrgia. Per exemple, jo faig una bòmbola d'aquestes, que és de parmesar amb xocolata en llet. Per tant, podem també trobar els aplicacions salades que funcionen molt bé. No ho sé, xocolata blanca fics amb festucs i una miqueta de sal. Per exemple, la xocolata blanca, tots els productes que tinguin un puntet de sal al ser un gust làctic, neutre, però dolç, o tot el que sigui salat, doncs ajuda a equilibrar, amb el típic quico que tots coneixem, amb veïnilla. Jo crec que la xocolata és un producte que ens ha anat tantes opcions, són un ventall de possibilitats tan important que, sobretot, sobre gustos, no hi ha res escrit, amb aquest aspecte. Per tant, aquí jo crec que la meva generació de cadascú ha de fluir i acabar portant la combinació que més els agradi. I fer prou error. I a veure què és el que més ens agrada. Fa tot just una setmana nosaltres ens estàvem preparant per aquest dilluns de pasco, el dilluns de la Mona, amb un parell de companys del col·lectiu 21 Brics. Ens expliques una mica en què consisteix aquest col·lectiu, que a la segona trobada que vareu fer, l'escús era les mones de xocolata, però que teniu previst fer més trobades. Sí, que un Brics aneja com un grup d'amics pastissers que ens apassiona la nostra professió, és a dir, la xocolata, la pastisseria en general, i el que vam decidir va ser d'alguna manera de unir-nos i de nosaltres gaudir de la nostra professió fent trobades i aportant cadascú la seva visió personal, d'alguna manera, el dilluns d'amics pastissers. El dilluns d'amics pastisseria és molt concret de la pastisseria. El que tu em parlaves l'altre dia ens vam unir i vam ajuntar-nos per fer la trobada de la pasco. Aleshores, cadascú va elaborar la seva versió d'una mona de pasco, la seva versió d'una figura de xocolata, i al final, les sinèrgies que creiem entre nosaltres serveixen per nutrir-se i créixer una miqueta professionalment. I ja que estàvem una miqueta amb aquesta decisió, vam dir, escolta'm, jo crec que és bo poder-nos arribar a això a la gent i, d'alguna manera, fer veure i explicar a tothom que amb la xocolata, amb la pastisseria, es poden fer moltíssimes moltíssimes coses. I, bueno, d'aquí va ser una miqueta 21 brixos, per aquestes ganes de fer coses, de buscar combinacions, de créixer professionalment i de poder-hi arribar a la gent, doncs aquesta informació que jo crec que és important. Per qui en vulguis saber més, col·lectivo21amnúmerobricks.wordpress.com. Josep Maria Ribé, xef i millor mestre atàs a xocolat espanyol del 2005. Moltíssimes gràcies i molt bona mona que gaudiu. Igualment, moltes gràcies a vosaltres i bona pàscua. Adéu. Avui us recomanem el de Redis dels Amics de les Arts, espècies per catalogar. Parlim d'aquells mons llunyants de les espècies per catalogar. Després d'una gira maratoniana presentant el multi premiat Bet en Breakfast, ara és moment per tastar les noves cançons d'espècies per catalogar. En el nou treball, la banda Barcelonina ens convida en explorar un monple d'experiències úniques, de personatges molt allunyats, dels tòpics i de cenaris ubicats entre la realitat i la ciència ficció. 12 noves cançons que han comptat amb la producció d'en Ferrancon Anglà i que en podeu buscar més informació a la web Amics de les Arts.cat. Gisela Puntí, per a la xarxa com ràdio. A buscar, perquè sempre vulguis ser part d'una tripulació. La cuina fàcil. La cuina de sempre. Ja tens la teva recepta a punt? Ja tens el dinar preparat? Va, que t'estic esperant. One, two, three, four! Cada dia, de 12 a una del migdia, la cuina de Carbó, a com ràdio. Let's do, do, do, do, do, do... Està n'estil, l'op de l'Àspia en manos de topo, refri. Tots els racons del món... Més de 50 artistes, més de 300 temes. Entra a concertsprivats.com i descobreix com sona de ben a prop la música catalana més indi. A concertsprivats és un projecte de minifirms TV i la xarxa de televisions locadors. Cada tarda, a la com extra ràdio. Anem a parlar d'arquitectura i d'urbanisme amb l'arquitecte i explorador Guillem Auger. Ara que som en directe, farem una mica que són les 17, 18 i 19 segons. És el moment de parlar d'arquitectura amb un projecte d'una zona que fa tot just un mes, encara no, en parlàvem i molt perquè feia un any del desastre del terratrèmol i del tsunami a Japó, a Fukushima. I diríem que aquest o un projecte arran d'aquest desastre és el protagonista de la secció d'avui. Sí, de fet tot ve arran d'una exposició que s'ha prollongat fins al 14 d'abril a la seu del col·legi d'arquitectes de Barcelona i que es diu Rècet i que precisament el que fa és un compendi d'accions, projectes, habitatges d'emergència, etcètera, sobre el voltant de la zona i del terratrèmol i tsunami que va parir l'11 de març del 2011, al Japó. I qui l'ha dut a terme? Qui és al darrere que un dels seus components avui ens acompanya? Avui ja tenim aquí el jo... no ho diré bé, l'abriviatura Hide Kovanawa, que és més fàcil, que és un dels impulsors, junta amb la Kaoru Fuji i amb alguns altres, i que en 9 d'abril ha tingut l'Evientès de venir aquí com a convidat i saltant-se un dels dies de la Pasqua. Hide, molt bona tarda. Bona tarda. Benvingut a l'Extrarradi. Has comit la mona de xocolates, oi? D'acord, després d'això. Te estás preparando, ¿no? Bueno, ahora haciendo la digestión, haciendo un huequecito para poder comer mona. Explíganos un poco cómo surge la idea de crear esta exposición, que hasta el 14 de abril se puede ver en Barcelona, pero que ya habéis expuesto en otros países, en Brasil, y creo que en Argentina también. A partir de qué momento pensáis que podríais hacer una exposición? Bueno, siempre como nosotros trabajamos como equipo para hacer exposiciones para intercambio de cultura a través de la arquitectura. Entonces, este tema estamos haciendo varias exposiciones hasta ahora, en varios países. Y este caso, como justo después de un año, desde Teremoto Itsunami de Tohoku, queríamos presentar todas las actividades arquitectas que hicieron en parte de Tohoku. Y con este tema queremos enseñar a otros países fuera de Japón también. I ha habido mucha actividad en Japón a partir del momento del tsunami. ¿Fueron muy activos los arquitectos? Sí. Bueno, es un cambio muy grande desde otros terremotos y desastres naturales. Este caso del terremoto del año pasado, creo que no solo arquitectos y casi todos los japoneses, teníamos un shock muy grande comparando con otros desastres naturales. Entonces, este caso sí que desde como casi una semana después de terremoto ya empezaron muchos arquitectos y mucha gente empezaron a hacer algunas actividades que lo que podía hacer cada uno con su nivel. Algunas de estas actividades, evidentemente, son las que veremos reflejadas en esta exposición que podemos ver en el cuac, pero destácanos alguna, alguna que a vosotros os llamara especialmente la atención. Algunos projectes, bueno, en esta exposición nosotros estamos presentando de varios tipos de actividades. Por ejemplo, importante es que queríamos enseñar desde las actividades de estudiantes y incluso que en Gokuma, Toyoito, los arquitectos muy conocidos de nivel internacional y hasta una actividad de Arata y Sosaki, es un arquitecto más mayor. Entonces, queríamos presentar y varios tipos de actividades para realmente con mismo formato. Entonces, con esto queríamos presentar según el tiempo de tsunami del año pasado hasta ahora. No sé, bueno, poco difícil de explicar uno. De hecho, podríamos intentar, a partir de precisamente de esta secuencia temporal, el primero que destacarías, el día después del tsunami, cuáles fueron las primeras necesidades que estos proyectos... Bueno, por ejemplo, primero de todo, mucha gente tenía que vivir juntos en la espacio grande, como por irlitivos, por ejemplo. Entonces, después de una semana necesitaban urgentemente como unas particiones, para tener un poco sus privacidades, era primera de todo. Por ejemplo, después, un mes, los niños empezaron a estresarse, porque no había escuela y tenía que vivir juntos, no hay juego y tal. Entonces, los arquitectos empezaron a hacer unos workshops, eso es como actividad de un mes más o menos. Y después, desde un mes hasta tres meses, por ejemplo, empezaron a hacer algunas casas temporales. Entonces, ahí también necesitaba reconstruir la comunidad de existía, porque todo el mundo tenía que vivir separado y también no podía vivir juntos con su familia. Entonces, necesitaba construir algún centro de encuentro, también, las casas pensando con las comunidades. Esa era una actividad de tres meses. Tot això que vulgui, i on pugui, doncs, que s'acosti a la passada catedral, que l'exposició val molt la pena, per a l'opet muntada que està, graficament és molt entenadora, per tots els públics, no és una exposició pensada per arquitectes. Però, a part, jo crec que és interessant donar la pàgina web, que és Anywhere.org.blogspot i que la gent allà pot perseguir d'alguna manera o seleccionar alguns d'aquests projectes que va explicant el GIDE amb imatges i amb algun vídeo, etcètera, d'aquestes propostes. Però, realment, si intueix doncs això, que d'alguna manera el dia després el que s'ha de cobrir són les necessitats bàsiques, aquelles necessitats que tenen amb la intimitat, amb el menjar, amb l'alababo, amb coses molt de primera necessitat, i que els arquitectes amb això poden donar una resposta, perquè d'alguna manera tenen el cap pensat en aquest tipus de situacions. El que em sembla sorprenent és que tu parles de les accions que emprendien a partir gairebé del dia després del tsunami, com en aquest estat de xoc que tu deies, a tot el món li va afectar aquest tsunami, era una situació molt més catastròfica, diferent que les anteriors, i fos capaç de reaccionar i de posar-se d'acord que no hauria de ser tan senzill. Però estem comentant-lo com si fos el més natural del món, però tot el món estava en una situació que era realment estressant i catastròfica per a ells, també, per més arquitectes que fos. Com que dic una mica, per exemple, comparant el terremot de Uvo hace más o menos 16 años en COVID, també el terremot és molt gran, s'ha caigut a autopista i tal, i aquest cas es reconstruïla ràpidament el carrer i tota la infraestructura, amb una manera de més ingenieria civil. I aquest cas de Tohoku, en què necessitem un canvi de mentalitat, com ho hem de fer per la vida, el futur, com hem de pensar directament contra la naturalitat i el cruz. Entonces, este shock creo que ha dado a todo el mundo que pensaba que tenía que hacer algo, o quiero hacer algo. Mucha gente, por ejemplo, antes de ser arquitecto, antes de ser diseñador, ha ido a hacer algo, por ejemplo, para limpiar el escombro y todo. Más gente se ha movilizado. Sí, este caso creo que... Dona Borrego Asel ha sido el terremoto más mayor de más grandes envergadores que se ha visto nunca, en Japón. Nos has explicado las iniciativas que se tomaron cuando había pasado al día después, un mes, tres meses, seis meses. Ara que ha pasado un año, ¿los arquitectos cómo se plantean el trabajo que tienen que hacer a partir de ahora? Creo que hasta ahora, durante un año, no tenía tiempo, no tenía momento de tranquilizarse. Sobre todo, la gente que vive en zona afectada. Hasta ahora, los arquitectos intentaban acercar a la gente que vive ahí. Y para tener... para hablar, por ejemplo, antes de explicar los proyectos, investigación y hablar, por ejemplo, muchos arquitectos van par de veces al mes, desde Tokio, por ejemplo. El trabajo como totalmente como voluntario. Y creo que después de un año, empieza a tener un poco vida un poquito más normal, aunque no tenga su casa. Entonces, a partir de ahora, yo creo que puede moverse un poco más algo al proyecto para poder realizar, después de 5 años, 10 años, pero puede empezar a partir de ahora. Sí, o sea, si en Covenot, lo que planteas que fue una solución mucho más de arriba abajo, ¿no?, como mucho más de planeamiento y de decisiones no participadas. Entiendo que aquí se está intentando que todo esto sea implicado con la población del lugar, aunque muchos deben seguir ahora, día de hoy, siendo refugiados y fuera de los lugares. Un d'aquests projectes que, d'alguna manera, pensen al futur, és ja començar a pensar en plans urbans. Hi ha un projecte que ara em deia que era el Joan Jun Auquí, que el que fa és plantejar si molts d'aquests pobles que va barrer el tsunami estaven en cotxes molt baixes, com reubicar-los en zones de dalt. Llavors, s'estan pensant en coses que eren més al futur. Però, fins i tot, jo m'agradaria que un dels que hi ha a la web que parla de partir de l'any és aquest d'Arc Nova, que és com un projecte on ja es planteja el Tornassumià. Té unes certes connotacions d'arquitectura espectàcula, per la forma, perquè té un gran artista darrere, que és l'Anish Kapur, Llorata Isozaki, perquè d'alguna manera... Però, bueno, a través del Festival de Lucerna, la voluntat d'apropar la música per portar esperança, i és una espècie d'al·lament inflable, que d'alguna manera es podrà anar portant de lloc a lloc. I crec que s'interessa fer-li una ullada, a l'hora, una anseta, un debat, no?, perquè del moment aquesta de la emergencia, del cartó, de l'oefímero i tal, passar a aquest element, com ho hi ha més vistos. Exactament. A partir d'un any, crec que pot començar alguna cosa més com activitats més culturals. Nosso... bueno... Nosso es por tema de emergencia, y como tú dices, puede empezar más cosas, poco a poco. I hi ha d'aquí suficients recursos econòmics per poder reconstruir tota la zona? Jo crec que és un tema un poco difícil de... bueno, de tota esa manera no és fàcil, però crec que estan pensant... En este caso, están pensando para un mínimo de 5 años después y 10 años después. Yo creo que todo el mundo, incluso el gobierno, están funkando o están pensando para 5 años, 10 años después. Creo que con esta metrenad igualmente puede llegar también tema económico, sí. Doncs no seremos impacientes y esperemos que en 5, 10, 15 años vuelva la normalidad y no torné a haber un ansur com el de fa un any. Qui de cop anava, moltíssimes gràcies. Recordem, fins el 14 d'abril, el QUAC, el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, a Barcelona, a la plaça de la Catedral. Per tant, fins i tot els turistes que dieu és que exactament no s'hi on és, ben fàcil, a la plaça de la Catedral. Guillem, moltíssimes gràcies. Gràcies, Lluiva. Que acabi d'anar bé, la Mona. Molt bé. Adeu. L'obra dirigida per Fèlix Sabroso i Dunya Ayuso ens presenta dues dones, la Marta i l'Helena. L'Helena va passar a la seva joventut estudiant i la seva vida sentimental ha estat un desastre. La Marta, en canvi, sempre ha sabut trobar homes en poder perquè la mantinguessin. Durant anys, va ser el que va passar a l'Helena. L'Helena va passar a la seva joventut estudiant i la seva vida sentimental ha estat un desastre. La Marta, en canvi, sempre ha sabut trobar homes en poder perquè la mantinguessin. Durant anys, van ser amigues íntimes, però van deixar-ho de ser i ara, després de l'intent de suïcidi de la Marta, tornen a trobar-se. Podeu veure l'obra La Gran Depressión, fins al 13 de maig, al Teatre Artèria Paral·lel, a la vinguda Paral·lel, número 62. Gisela Puntí, per a la xarxa com Radio. A la com, l'Extra Ràdio i Batega. Et fan goni, això, el cuc?Sí, molta. És que no és un cuc, eh?És un llarg antaix. El pezcal que té són molts cucs, dins de l'ampolla. Hi havia una parada a la buqueria que venien... Sí, de Patràs.A Colòmbia es mengen les formigues. Les diuen les colones. I a la Xina hi ha uns carmels, però que en comptes de pinyons porten formigues i altres bèsties. Els que esteu arrenant em sap greu, eh? Extra Ràdio, de dilluns a divendres, a la com. Que bo que està. Cada mes us recomanem un concert, i d'aquest mes no només us els recomanem, us el recomanem. És el concert de la Silvia Pérez Cruz, que fa aquest divendres al Teatre del Liceu, encara queden entrades. I les resta de dades imprescindibles sobre el concert i la seva protagonista ens les dona ara mateix el nostre gorú musical i explorador a l'Extra Ràdio, en Jofre Font. Aquest concert del Gran Teatre del Liceu per la Silvia Pérez Cruz serà el concert que servirà per presentar el seu primer disc en solitari, el disc més personal de la seva carrera, fins ara, un disc que es titula 11 de novembre. Nom. Silvia Pérez Cruz. Data i lloc del concert. Gran Teatre del Liceu de Barcelona, al divendres 13 d'abril. Origen del Grup. La Silvia va néixer fa 29 anys a Palaforgèll. Gènere musical. Foc, flamenyes, fado, pop, clàssica, tropicalisme, aveneres... Definitiva canta l'estil Silvia Pérez Cruz. Com preparar-se pel concert? Deixar les 3 fora del Gran Teatre del Liceu perquè, si alguna cosa té la Silvia Pérez Cruz, és molt atalicadesa. Per tant, estaria bé entrar amb molta serenitat per escoltar aquesta gran veu. Per un meu que te'n vas anar... En aquest nou álbum trobem 13 cançons, totes elles composades per ella mateixa, també arranjades per ella, i també a música d'alguns poemes, de poetes com Feliu Formosa, Maria Marce Marçal o Maria Cabrera. En el disc combina diversos idiomes. De fet, idiomes que té tots dins del seu familiar, que, per tant, hi han vingut de manera molt natural, com el català, el castellà, el portuguès i el gallec. El títol del disc, aquest 11 de novembre, l'odeix el dia que va néixer el seu pare, Castor Pérez. Castor Pérez va morir fa poc més d'un any, i és aquí la figura qui li ha volgut dedicar a aquest nou álbum. Moltes de les cançons, de fet, estan dedicades al seu pare. Si has collit l'edat del néixement del seu pare, també, és perquè considera que en aquest disc hi ha nits de nou. El dia 17 d'abril es publicarà aquest primer álbum en solitari de la Sílvia, i quatre dies abans serà quan farà aquest concert al Liceu. Un disc que, a més, que està molt esperat, ja que la Sílvia amb els anys han guanyat seguidors i seguidors, que tenen ganes de conèixer-la a la seva basant més personal. Aquest nou disc l'ha coproduït amb el Rèfri, el Rol Fernández. Un vell amic seu, aquí, de fet, ens va servir per donar-nos a conèixer a la Sílvia fa uns anys. De fet, dels primers que vam tenir notícies de la Sílvia Pérez Cruz, va ser un projecte del Rèfri, un projecte que te l'han urgentit a fer pel mercat de música viva, que es deia Immigresons, l'any 2006. Allà la vas collir com a veu principal d'allà el projecte, i allà, a molts, ens va començar a sonar la veu de la Sílvia Pérez Cruz. En aquell lloc, ens va començar a sonar la veu de la Sílvia Pérez Cruz. En aquell Immigresons que vos comentaves, sonaven cançons com aquesta mateixa. En realitat, però, la Sílvia canta des de molt petita casa seva, tant el seu pare com la seva mare, cantaven, i de fet, tota la família sempre ha cantat. La seva formació musical va començar quan tenia tots 3 anys. Aquests estudis musicals que ha tingut la Sílvia són de piano com de saxo. Per tant, si estem davant d'un gran talent natural, també és veritat que la Sílvia s'ha preparat molta consciència i que estudia molta música. També ha passat pel telèfon de músics i és lliçenciada per l'ESMU. Fins ara la Sílvia sempre s'havia presentat a companyada d'algun músic, com en aquest Immigresons que estem escoltant al costat de Rèfri, però també fent una mena de jazz cobal al costat del contrabaixista Javier Colina. L'hem sentit de fer un flamenc amb les migues. L'hem sentit de fer un cançó al costat d'un gran guitarrista com Tot i Soler. També fer cançons més o menys experimentals amb una banda nominada Llama. I, evidentment, també l'hem escoltada a Calella, cantant abaneres amb el seu pare, que, de fet, el seu pare era un gran estudiós d'aquest gener musical. Aquesta és una de les cançons incloses en el disc en la imaginació, un álbum que la Sílvia Pérez Cruz va fer al costat del gran contrabaixista Javier Colina. No fa gaire, és un dels seus terres projectes. Javier Colina és un dels molts músics que han participat en el primer álbum en solitari de la Sílvia Pérez Cruz i també és un dels molts músics que estarà present al Gran Teatre del Liceu el divendres dia 13. De fet, serà un concert molt especial per a quin motiu, perquè hi han participat molts músics i aquell dia hi seran tots. El concert del mes, Sílvia Pérez Cruz. La trajectòria en directe de la Sílvia Pérez Cruz va començar quan era una nena a les tavernes de Calella, cantant abaneres. Des de llavors ha actuat els principals escenaris del país en tot tipus de festivals, que t'hi quedava per ocupar aquest gran teatre al Liceu, on segurament farà un dels concerts més especials de la seva carrera. Extra Rady. Avui és dilluns de Pasqua, dies de reunions familiars i de mones als tradicionals pastissos que han omplert els forns i pastisseries durant aquests dies i que avui per fi han arribat a la seva destinació, que és la nostra panxa. Però a l'Extra Rady, el tradicional dia de la Mona, també volem, per atenció, l'animal que li dona el nom aquest dolç. I, en concret, ha d'estacar la feina que fa la Fundació Mona per avallar pels primats, tot respectant i tenint cura de la seva condició a salvatjar. Per conèixer més detalls, tenim a l'altra banda del telèfon, l'Olga Feliu, directora de la Fundació Mona. Olga, bona tarda. Hola, bona tarda. Com va el dia de la Mona, però referim a la xocolata ara mateix. Ah, bé, bé, ja l'hem celebrat també a casa amb els nens. I des de la Fundació Mona, es porteu des de l'any 2000 en marxa. Però com surgeix la idea de creure un centre de protecció a primats com la vostra Fundació? Bé, és una mica una altra història, però bé, a veure, jo soc veterinari, i per casualitat vaig entrar en contacte amb un matrimoni anglès, que van ser els primers que van començar a rescatar ximpancers, que serien servir a les costes, sobretot al sud d'Espanya, però també, per exemple, aquí i llorec també n'hi havia. I aquest ximpancers, el sent, se'n va a fer fotos amb la gent i a veure els portant de contravant. Però per fer-hi en grans, doncs, bueno, desapareixien i no sabia què passaven per ells. Llavors, jo vaig començar a ajudar-los, i després me'n vaig anar a l'Àfrica, i que la gent ja era gran, i ningú volia continuar a fer el feina. I una mica, doncs, vaig decidir, doncs, jo posar en marxa aquest projecte, amuntant un centre per acollir aquest principalment ximpancers, que no hi ha lloc on portals, i doncs poder mantenir-los per a la resta de les seves vides. La vostra web és fundacionmona.org. Com tireu endavant? Perquè sou una entitat sense ànims de lucre. Com arriba el finançament? És difícil, eh? I més ara. A veure, sí que és veritat que vivint de donacions, la major part dels ingressos són donacions, però sempre hem cregut que muntant la fundació per viure de subvencions és una mica utòpic. I, abans, nosaltres, el que hem fet al llarg dels anys és part d'un... tenim un grup de fòssis i pedrins que ens donen suport mensualment i anualment, doncs el que fem hem anat desenvolupant diferents activitats per finançar-nos. Bé, fem visites guiades, en què no cobrem entrada, però sí que demanem una col·laboració, després fem cursos d'atologia, de conservació, de dibuix d'animats salvatges, de cognició... Bé, la veritat és que tots els que hi estem treballant venim del món de la primatologia i hem anat preparant aquests cursos durant els anys. I bé, i les escoles que ens visiten, tot això l'assumant. I és la manera en què ens financem. A hores d'ara tenim en marxa una campanya, que és posar una mica d'escalfó a la seva vida. L'objectiu és aconseguir els diners necessaris per poder renovar l'obsolet sistema que a la facció del centre necessiteu 12.000 euros, i ja em porteu recaptats gairebé 6.000. La gent que vulgui fer la seva donació pot fer-ho a través de migranodearena.org-fundació-mona-1. Vaja, migranodearena.org s'ho trobarà fàcilment, perquè és una web molt senzilla. Està funcionant aquesta via, això del micromassanatge? Sí, la veritat és que sí, és la primera vegada que ho hem fet, i la veritat és que estem molt contents. Tinc a dir que tenim molta resposta de gent que ja ens coneix. I, a veure, estem encantats perquè una vegada més queda palès, que realment la gent que està preocupada per la conservació en general vol col·laborar. Encara que sí, a vegades allò, dius, estres, és que no vam gairebé donar més de 5 euros, però és 5, 5, 5 i tot. Jo crec que és una mica, al futur, dels projectes, una miqueta que tothom aporti una miqueta. Olga, si algú ens està escoltant i diu, mira, jo vant de l'aportació econòmica, que potser la pot o no la pot fer, o ja l'ha fet, voldria poder ser voluntari treballant unes hores físicament a la vostra fundació. Això és possible? Sí, sí, mira, qualsevol persona que vulgui, o fer una donació, venir de visita o fer de voluntari, doncs pot enviar un mail al infoarrobafundaciomona.org en català o en castellà, és igual, fundaciomona o fundaciomona.org. I bé, ja gestionarem, doncs, si vol ser voluntari, li direm quins són els requisits i realment el que et fa, perquè a vegades hi ha molta gent que diu, jo vull cuidar monos, però realment cuidar monos no és cap maco, perquè realment el que fa és intentar mantenir-hi el seu microàbitat, creant nosaltres, doncs, sobretot netejar, netejar és molt, a vegades hi ha gent que, per exemple, té una nàia de Galícia, i diu, mi madre, diu, me dice que he venido aquí a limpiar i en casa no limpio nada, estàs? Perquè està tot el dia netejant gàvies, preparant les instal·lacions, preparant dietes, preparant enriquiments, saps? Perquè els ximpencers no s'avorreixin, perquè és un dels problemes greus, sobretot de tots els animals salvatges, però els ximpencers, en particular, que quan estan en cap tiberi, doncs, avorreixen, perquè amb llibertat es passen, doncs, el 70, 80% del temps, desplaçant-se per la selva, buscant menjar, i abans aquí ho tenen com una mica tot fet, i abans això que comporta són, doncs, però que comencen a comportar-se de manera aberrant, i abans, doncs, per exemple, ser automotiu, encerrenca el pèl, és molt trist, perquè no els hi pot ser res més que intentar complicar-nos la vida en que hi ha activitats, i nosaltres, al millor, que ens passem una hora, allò, amb agants, li menjar per les instal·lacions, posar-li difícil que no pugui entrar de d'una mànaga, i ells, amb mitjoro, tenen tots sols sentats, saps? Doncs esperem que seguiu amb aquesta bona feina, que ja fa 12 anys que tireu endavant. Fundació Mona.org, Olga Feliu, directora de la Fundació. M'agiva el dia de la Mona.Gràcies a vosaltres. Adéu.Adéu, adéu. Escolta l'ExtraRadi. Escolta la diferència. De 11 divendres, de 4 a 7 de la tarda, l'ExtraRadi a la coma. Quan és gairebé 3 quarts de 6 de la tarda, són 3 quarts de 6 de la tarda, l'ExtraRadi aixem les mones, els micos i els xins pensès, per parlar d'un festival de cinema 2.0. El portal de cinema online Filming s'ha inventat una nova manera de fer festivals de cinema. El festival de cinema Atlàntida no hi ha ni sales de projecció, ni carpes, ni cap espai físic pel públic. De fet, ni tan sols us haureu d'amorar de casa per anar-hi. El podreu viure per internet. I també per internet, l'iPhone, l'iPad o també des d'un telèfon Android. Aquest festival online oferirà l'estrena de pel·lícules nationals i internacionals que fins ara no s'havien pogut veure a l'estat espanyol. Aquest any, amb una protagonista clara, la Lost Generation, la generació d'universitaris i pos-universitaris que lluita per aconseguir el seu primer lloc de treball. En Joan Marripolla és director del festival Atlàntida, director d'hitorial de Filming. Ja fa uns quants mesos, però ja ens hem trobat diverses vegades, jo et comentava abans de Filming. Hem parlat moltes vegades del programa i fins avui no li havia dit ben nom, fins ara li deia Filming. Per això hauria sempre repetit, que em tornava a convidar. Però avui amb una novetat, de fet, és la segona edició del festival des del 4 d'abril, fins al 4 maig, per tant ja l'hem estrenat. Potser ara algú s'està menjant la mona i s'està gaudint d'una pel·lícula. Espero que un parell de milers de persones ho estiguin fent ara mateix. No només algú, per cert com ha anat la mona, perquè tu vens ara de Palma, avui patíem una mica, jo ens deia creuant els dits perquè tots els convidats arriben i està pensant en tu perquè volaves i hi havia vegadi bèrit i era una mica complicat. Beníssim. Passaig a Mallorca, menjem moltíssim per setmana santa, amb mones, penades, coca-rolls, lobbyols, he arribat com a 25 quilos més i amb la maleta plena. 25, no se't nota molt, però vagi, si tu dius. I alguna novetat, algun canvi respecte a la primera edició, qui ja conegués aquest festival, que és filming.es-at l'anti de guió-film-guió-fest. Sí, també es pot accedir directament des de filming.es, o trobar a la gent, que és més senzill. Novetats, de la mateixa manera que ha crescut filming com a portal, també ha crescut l'anti de com a projecte com a festival. L'any passat, quan vam quedar al festival, el que volíem era, d'alguna manera, facilitar a creadors espanyols que poguessin estrenar la seva obra, internet era la via, i premiar-los perquè poguessin posar la seva pel·lícula al cinema. És a dir, donar amb dos premis, premiar el jurat i el públic, a la millor pel·lícula del festival de la primera edició, i el premi consistia en poder estrenar la pel·lícula a les sales de cinema. Això era, diguem, el propòsit de la primera edició. En la segona que hem fet, hem dit, seguim mantenint aquesta secció oficial, però creiem una secció internacional amb els millors pel·lis dels festivals que hem anat veient, a Can, a Toronto, a Berlín, etc., i les portem a Espanya. Que s'han estrenat, que potser no s'han estrenat, que potser s'estrenaran de quines setmanes? Exacte. Realment, de les 26 pel·lícules que formen part del festival, n'hi ha 12 de secció oficial, que aquestes 12 no s'havien d'estrenar, o sigui, no tenien l'estrena possible, i de les 14 de la secció internacional, la inauguració de la Cluenda era les úniques que tenien estrena garantit als cinemes espanyols. Quan entrem a la web, el primer que veiem és 12 films de secció oficial, més 14 films secciàtics, igual 15 euros, un passi per tot el festival. Que el preu no sigui obstacle, no? En aquests dies, amb aquests problemes, en tot el de crisi que tenim, és important facilitar l'accés de la gent, i que la gent descobreixi que es viseixen festivals d'aquests, que li perdi la por, i que el preu no sigui l'argument, per no fer-ho servir. Els que són suscriptors de filmins, 7 euros, ja deuen conèixer com funciona la casa, que no poseu traves i que judeu, són unes pel·lícules, que em sembla que accepta la cobrir el festival, que va haver-hi 96 hores per veure perquè s'estrena aquesta setmana. Aquest divendres? Aquest divendres, la resta es poden veure en qualsevol moment. Potser ara algú ens està escoltant i diu, mira, ja m'han dit el més important, el que necessitava. Vaig a connectar-me al festival. Exacte, que ens deixin d'escoltar i que vagin directament a filmar, i paguin el passi. Exacte, poden veure les quantes vegades vulguin, més o menys algun dia que dura el festival. Ara dèiem que la majoria de les pel·lícules tenen com a protagonista aquesta generació perduda. Sí, realment el que volíem amb aquest festival, amb aquesta segona edició, era fer pel·lícules comercials. Primer, que la gent entengués que... les pel·lícules que no se s'estrenaven en cinema no vol dir que siguin dolentes o que estiguin mal fetes, sinó que són pel·lícules comercials, extremament comercials, que pel que sigui no han vist la llum de les sales de cinema, o la foscor de les sales de cinema. I el que hem fet és agrupar-les al voltant d'aquesta generació perduda, que tant de bo no sigui perduda, però aquesta generació en què és difícil trobar-li un camí, que és la generació que protagonitzem nosaltres. Hi hem de 25, 35, 40 anys, que amb problemes sentimentals, amb una diferència que viatja més que mai, que té problemes laborals, que té problemes identitaris, que té problemes de futur, etcètera. I no tots són problemes, també, les pel·lícules per a un oferir-te solucions, o reconfortar-te d'alguna manera. I el que fan aquests 26 germatratges, o gairebé tots, és parlar-te d'això, parlar-te de tu, parlar-te de tu en aquesta gent, que principalment fa servir film. I quina ha estat la rebuda dels directors, les directors... Potser les distribuïdores, perquè sí que hi ha algunes pel·lícules, que sí que s'acabaran projectant en sala gran, quan els diríeu... Això és per un festival, un festival una mica típic, ja el van fer l'any passat, això funciona, i esperem que hi hagi milers de persones que ets connectin a la xarxa per poder veure les vostres pel·lícules. El que ha passat és que... Ha passat el mateix que passava en film. La gent tenia por. Un festival on-line... No, no, jo vull un festival físic, jo vull l'editori de Sitges, o de A, o l'inèdita, etcètera. Un festival on-line em sona una cosa bastant cutre. La meva pel·lícula és millor que això. Però, a poc a poc, veient l'èxit de l'any passat, veient col·laboracions que hem fet amb altres festivals, s'han adonat que ara és el moment, ja poden començar a creure. I, de fet, aquest any, les dues pel·lícules que estan a la secció oficial, han guanyat festivals com Sandence, Malaga, Valladolid, com San Sebastià, com Toulouse. És a dir, són pel·lícules molt alt a nivell, una adaptació al García Márquez, que no s'havien vist, i que han accedit, han acceptat, a que formin part d'aquest festival. Que és com qualsevol altre festival tradicional, com Sitges, com Seixona, com San Sebastià, la diferència, que el pot veure tothom, que si estàs a Òscar, Girona o Lleida, pots veure el festival. Si estàs a Girona o Òscar o Lleida, el festival de Sitges no pots veure. Pots desplaçar-te. Pots desplaçar-te, però així com està la benzina, millor que et veis de casa. És força més barat, i suposo que per vosaltres també el que representa, no haver de llogar uns cinemes, no haver de llogar unes carpes, perquè es vagi fent promó a les pel·lícules, perquè vingui premsa, perquè s'acrediti gent, i tota l'estructura del que comporta un festival, és ben senzilla, a través de la xarxa, a vosaltres, ja ho gestioneu. Sí, és senzilla, però se sent un pèl cara, perquè s'han de contractar les pel·lícules, sobretot la etcètera. Però sí, és més econòmic, òbviament, que un festival tradicional. Llavors totes les pel·lícules, versió original, subtitulades? Sí, que són en castellà. I aquestes, en principi, no cal... No cal subtitular-les. No cal subtitular-les. És un festival tot i que és atípic, sí que té uns premis, i té un jurat. Com és això? Perquè el jurat és de l'Ux, a Quique Mailló, Angel Sala, Mónica Carmona, Violeta Cobáxis... Exacte. El que volíem un poc pel tema del jurat era agafar quatre persones, que tinguessin caber en l'industria, una com a espectadora, que és la Mónica Carmona, que és la directora de Mondadori, el Quique Mailló, que ha guanyat el Goya Pereva, l'Àngel Sala, que és una crítica de cinema. Cada un veu el cinema d'una manera diferent, no? Doncs aquest pòquer, aquesta mirada polièdrica, és el que ens interessa en el jurat. Un jurat que el que fa és donar un premi. Quin és el premi, el que hem dit abans? Facilitar les setmanes de cinema, el llançament en DVD i l'estribució europea, d'una de les 12 perícules de la secció oficial. I d'altra banda, el públic. És a dir, que ens estigui escoltant que he pagat per veure l'Atlàntida, que voti, sisplau, perquè el vot també compta per facilitar una de les 12 perícules de la secció oficial, a estrenar els setmanes de cinema. Aquest és el premi? Exacte. Setmanes de cinema, edició en DVD i Blu-ray i l'estribució europea. Segur que els directors us varen preguntar... però quants vots? Cada IP, cada ordinador pot fer un vot, perquè si no ja se sap, allò típic d'equips de direcció, que tenen molts amics, molt actius, i que són capaços de votar ells i tota la família amb il·legis de vegades. Ja ho tenim en compte. Pensa que és de segona edició, per tant, vam aprendre de la primera, i ara ja sabem quines són les formes per evitar aquesta cosa així estranya. Petites trampes. Petites trampes. Sou l'únic festival de cinema online que es fa, o n'hi ha d'altres? No, nosaltres, de fet, a Filmin en tenim dos. L'altre és My French and Festival, que aquest no és propi nostre, és un festival de cinema francès online, que està tot el món, i a Filmin és el portal espanyol on es pot veure. És un festival que el que fa és portar 12 pèdicules i neïtes franceses de l'últim any a tot el diferent territori. Després hi ha un altre festival que ha nascut a Raell de l'Àtlàntida, que es diu Festival Ibermèdio, que té algunes pèdicules que comparteixen amb nosaltres que estan al catàleg de Filmin per entendre. I això d'Àtlàntida? El territori, perdut, no? Aquí, continent, tots volem trobar coses, no? I al final aquestes pèdicules són això, també. Són petites lloyes que la gent potser hagués passat desapercebut, no les hagués vist, i repeteixos que són pel·lícules molt, molt atractives. No és si tens recordes d'Ovans, la pel·lícula que va guanyar l'Òscar d'aquella parella a Dublin, doncs tenim la segona part. A més, Van ser una de les pel·lícules favorites del guardiola. Si el guardiola ens escoltés, que vegués la segona part d'Ovans, que és l'història de la separació de la parella, on cop guanya l'Òscar per la pel·lícula. I és l'estrena, el primer cop que es pot veure a Espanya, és a l'Àtlàntida. I a l'Àtlàntida, i a l'Àtlàntida, són els primers que fan un festival online. S'en surgen altres iniciatives, altres companys del sector que es posen en contacte amb vosaltres. Explica-nos una mica, donant-nos un cop de mà, perquè volem fer un muntatge, potser amb una temàtica diferent, que sigui de cinema esportiu o de cinema musical, o qualsevol altre tipus de festival, però que vulguin muntar una història similar. Clar, nosaltres, abans de fer l'Àtlàntida, el que fèiem era col·laborar amb festivals físics, amb l'inèdit, amb Sitges, amb el DEA, etcètera. En tots ells, el que fèiem era portar el festival físic a internet, una part de la secció, l'estrenava a internet. Per tant, ja teníem una relació amb tots aquests grans festivals que tenien la part important del negoci en l'estrena en sales de cinema. I el que fèiem amb ells és col·laborar i fer-la a part online. I d'altra banda, per exemple, en festivals pròpi menys online, com Notodo, el Notodo Filmfest, fet un festival de curmatratges, nosaltres donem premis i col·laborarem directament amb ells. Teixim... Són pocs, ens hem de fer forts, perquè el món és difícil, i hem de mirar... Teixir aliances, no enviar-nos malament. Fins el 4 de maig es pot gaudir d'aquest festival en l'any de cinema, l'Àtlàntida, en filmin el darrere. A partir de quin moment vosaltres comenceu a treballar? A la tercera edició, el 2013. Encara m'estic recuperant de la festa d'inauguració. Difficilment. No, al principi, el septembre, a cada... Quan un va al festival, a cada festival de cinema, a Can, a Toronto, a Sàndens, un veu les pel·lícules i va marcando en la llista, el Wishlist. Aquesta pel·lícula m'agradaria que estigués allà. Entre la llista de desitjos i la realitat, és com els regals de Nadal, quan un té 10 anys, que entre el que demana i el que té, hi ha bastanta diferència. Doncs això, comencem a treballar una invista, mirant quins són els situs que podrien estar a internacional, i a nacionals com Málaga, com Valladolid, etcètera, també, parlar amb ells, i cada cop la idea es creixa. I que les pel·lícules cada vegada siguin més i més importants, perquè la gent entengui que internet també és un bon lloc per accedir a pel·lícules, que els grups de música ho fan, que posen les seves demos a internet, i és un honor. Doncs per què no ho fan els creadors, també? La primera edició hi havia secció oficial, aquesta segona, que s'està celebrant ara, si afegés la secció Aldes, tenia un altre Wishlist, pensant en una tercera, quarta, cinquena secció, que es pugui anar ampliant el festival a anys d'any. Bé, per aquesta edició hi havia dues coses que al final no han sortit. Una era una pel·lícula humanatge, volia importar, jo diré, ja no passa res, com no la tindrem. L'última pel·lícula del teu Anglopoulos, The Dust of Time, ara que havia mort l'Anglopoulos, va ser impossible aportar-la, i una secció documental sobre elisòria del cinema, que és una secció bastant important, que al final no ha sortit. Però crec que amb la secció d'Adles i la secció oficial, no ha sortit. A partir del moment que tu comences a veure la pel·lícula, l'has de veure d'una tirada. Ja és teva i la pots esperar quan vulguis, perquè has dit que Anglopoulos és un dels grans del món de cinema, però que hi ha molta gent que s'adorm. Ja. La pots seguir veient el matí. Això és la cosa bàsica. Si un contracte a l'abonament per l'Atlàntida té un mes per veure les pel·lícules, si les pots veure quantes vegades vulgui, en quants dispositius vulgui, en compro l'abonament jo i tota la meva classe, en veuen tirant d'abonament. Això és la cosa bàsica. Si tu només compres una pel·lícula, com a qualsevol pel·lícula de filmin, tens 72 hores per veure-la, sempre en connexió d'internet. No hi ha descarregues, sinó streaming. Per tant, la gent té un mes per veure les pel·lícules, només per aquests 15 euros, set, si ja són suscriptors de filmin, i alguna que a tu t'hagi agradat especialment, com que ja les veuen totes, i a tu, digues-hi, mira, ens esteies abans la segona part de Wands. Això és una Bellflower, per exemple, considerada la nova Mad Max, és una altra, The Meets of American Sleepover, que és una pel·lícula d'adolescència americana. La gent que recordi les pel·lícules de John Hughes, el Club of the Lost 5, la Chica en Rose, etc., és aquest estil que va ser adaptada l'any 2011. Una pel·lícula com Cold Weather, que és una pel·lí tipo Sherlock Holmes, que va ser considerada la millor pel·lícula de l'any, pel portal IndieWire, i en la secció oficial tenim la guanyadora de Sands, que és una pel·lícula que, a més, parla del que ens passa ara, un poc de la lluita de classes d'aquests dos mons, aquest liberalisme dels punzeros, ja és molt rica i molt pobra, doncs això parla a zona sur, i és una pel·lícula extraordinària. Tot això, a Filming.es. Fins el 4 de maig, la segona edició del Festival Atlàntida. Jaume Ripoll, director del Festival i director editorial de Filming. Moltes gràcies. I que vagi molt bé que acabi de anar bé la mona. Gràcies. Els companys informatius actualitzen l'informació. D'aquí 30 segons són les 6 de la tarda. Si ja ho mengen la mona, si encara queda una miqueta, si no us l'heu cospit, li voleu fer una fotografia i enviar-nos-la. Facebook.com va reextrar radi. Fins aquí, uns minuts. Bona tarda, són les 6. El govern central preveu una retallada de 10.000 milions d'euros en sanitat i educació. Ho acaba de conèixer l'executiu a través d'un comunicat, i després que avui el president Mariano Rajoy s'hagi reunit amb els responsables d'aquests dos ministeris per definir les retallades i també mesures que començaran a posar-se en marxa aquest mateix mes. D'altre banda, Rajoy també s'ha reunit amb la vicepresidenta del govern, així com els ministres, d'Isenda i d'Economia, per definir el programa d'estabilitat 2012-2015, i també el programa de reformes per aquesta. Precisament el ministre d'Economia, Luis de Guindó, s'ha obert avui la porta perquè les rendes més altes paguin per l'accés a la sanitat pública. Una idea que, des del seu mateix partit, el partit popular, han qualificat de reflexió personal del ministre i s'han volgut desmarcar d'aquesta proposta. El servei català de transit informa que ja han tornat a casa seva més del 70% dels conductors previstos en el marc de l'operació Tornava, setmana Santa. En total a Catalunya, però han mort 12 persones a les carreteres durant aquestes vacances, quan encara falten 6 hores perquè acabi aquest retorn. Són, per cert, 3 més que l'any passat. Sapiguem quin és l'estat de la circulació en aquests moments. Rac, Roger Serra, bona tarda. Hola, bona tarda. A l'autopista AP7 fa estoneta a la zona d'Altafulla. Ja tenim tots els carrils oberts al trànsit, però ha deixat molt tocat tot aquest tram de l'autopista AP7. Parlem d'uns 10 km de l'entitud i aturades entre Tarragona, Altafulla, tot plegat en sentit barcelona, com dèiem en aquesta, a l'autopista AP7. També hi ha problemes a l'autobiados. Hi ha un primer tram de retencions de més de 4 quilòmetres, just passat a la zona de Mullerussa. Això és a causa d'un accident. A l'autopista AP7 hi ha un trànsit de més de 15 quilòmetres. Des de Jorba, fins al túnel del Bruc. En sentit barcelona, per tant, molts problemes, també en aquest autobiados, sobretot entre Jorba i el túnel del Bruc. Acabem parlant de les comarques gironines. La costa gironina, aquesta C-31, amb retencions d'uns 3 quilòmetres, santa Cristina Daru, anant a buscar l'autopista AP7. És tot des del RAC. Bona tarda. Les primeres investigacions apunten que l'incendi, que aquesta matinada ha provocat la mort de 4 persones a Barcelona ha estat fortuit. Les flames han calcinat els matalassos que feien servir de llit i les fustes amb les quals s'havien construït un aixoploc en un solar del districte de Sant Martí. Es desconeix la identitat de les víctimes, però sí que se sap que eren joves de nacionalitat romanesa. I avui és dia de mones, el gremi de pastissos de Barcelona preveu mantenir les vendes d'aquests pastissos de l'any passat, és a dir, una 660.000. Tot i això a la crisi es nota també en aquest sector. I en guany s'han envenut de més petites, ho ha dit Joan Turull, president del gremi a Barcelona. Preveuen, igual que l'any passat, el que passa amb unes mides més petites. L'any passat ja va a començar així. I aquest any, per el que veiem, segueix el mateix etònica, la gent compra la mona que necessita, no la mona que hagi de sobrar per 3 o 4 dies. I la crisi es comporta aquestes coses. Els pastissers han mantingut preus, m'agrad l'encariment, de fins als 70% dels ous. Es calcula que de mitjana cada català s'ha gastat entre 25 i 75 euros. Com que d'any les mones més venudes han estat les de dibuixos infantils, Monster High liderarà el rànquing seguit de personatges com el Barrofets o Popes Ponja. El cantant Josep Guardiola ha mort avui als 82 anys, entre els seus èxits més coneguts, destaquen 16 tonerades. També va ser l'autor del primer hymne de l'Espanyol. El Barça celebrarà demà el migdia alternatori de Collserola a Barcelona. Com ràdio, Esports. Bona tarda, els parlarà David Amadoral. Barça s'entrena a partir d'aquesta hora de crear el partit del Lliga de demà al Camp Nou, davant el Getafe a les 9 de la nit. Els blaurans sonarà a només 4 punts del líder, el Real Madrid, després de l'ensopagada dels Blancs contra el València. El tècnic del Getafe, Luis García Tecla, que Pep Guardiola no reservarà jugadors. Quietando Messi que está a un punto por encima de los demás. Los demás son todos bonísimos. Son de los equipos que si hacen variaciones no influyen mucho. Pero creo que la sanación que tengamos no va a jugar con todo. Incluyo un medio campo con Busquet, con Xavi, con Iniesta, por ejemplo, para hacer más suprilidad de su del balón. Porque ahora mismo ellos ven la Liga ahí, que van a jugar con todo. Per ser al Clàssic Barça a Madrid, el Camp Nou es disputarà 17.21 d'abril a les 8 del vespre. Hi ha mort el jove a ferir-te els disturbis, a Vilvao posteriors al Partit Athletic Club Xalque i N'hi-Cocavaques. Tenia 28 anys i presentava una fractura cranial per esclatar amb importants lesions al servei. El govern basc, la investigància del jove, va ser ferit per una pilota de goma disparada per l'Hertzense. Com ràdio. Notícies. No em trobava res. Cada dia, el radiometon de l'Extra Ràdio capter finalment la veu del carrer. Cada dia, una pregunta i mil·les de respostes. Cada dia, avui, hi havia una vegada... El conte de Dillut. Escolta. Un bon dia en un poble molt i molt llunyà. Un bon dia en un poble molt i molt llunyà. I havia un noi... Que es deia Marc, que estava molt content, perquè el col·le li havien donat una setmana de vacances. En aquella setmana de vacances, es va donar una cota que els pares estaven supercontents. Estaven tot el dia actant, cridant... I no només això, sinó que quan arribaven les noves... Les noves a la vila del pingüí. Els pares encara no hi eren. Sempre arribaven més tard. Alguna cosa que es va donar. Es va decidir seguir els seus pares per veure què estava passant. Els pares s'havien trobat el conillet de pàscua. Una por mi vida. Es va trobar una espècie de fàbrica de xocolata contra el conillet i tots els pares es dediquen a pintar els jocs. Es va trobar una espècie de fàbrica de xocolata contra el conillet i tots els pares es dediquen a pintar els jocs. Es va trobar una espècie de fàbrica de xocolata contra el conillet i tots els pares es dediquen a pintar els jocs amb xocolata per poder-los regalar als seus nens. Estaven tan content. Podien compartir la pascua per si us diguin. Llavors, la setmana següent, quan tots els nens ja s'havien fotut l'exocolata, van tornar a tenir una setmana de vacances. Perquè el poble molt lluny estava marat amb els seus nens. M'he de dir un gos.Aquest conte s'ha acabat. Aquest conte s'ha fos? Emma Baddam Hathunats com cada dia hem començat de 3re i de mate. I que cada dia fem linen directe, Com va de moment el dia de la mona? Has menjat mones quantes al final quantes n'has menjat? Tres, perquè tinc vosaltres nabots i a més també menjat xai pasqual, un xai boníssim i m'he quedat més tip que no res, però vaja. Però hauràs compartit una mica amb els nabots, molt lleig allò d'aprofitar quan es despistaven i quedar-te tot per tu. Jo partia les mones. Val, ja sabem què passa amb el que reparteix. Sí, hi ha dues versions. Quina? És que en parte, reparteix o qui perteja es queda amb un no res o algo així. Tu quina opció has triat, la castellana? No, no, no. I les temàtiques? Perquè aquest any en les classes series moltes vegades deien, és que com no ha passat res més especial si escuts del Barça, el Bob Esponja, la Kitty... Les fem clàssiques. Val, amb ou i... Ou i aquelles plomes i... Doncs en Martí Salas és un dels nostres convidats d'aquesta hora. L'excusa és el llibre que s'acaba de publicar. Eres el moment breu, crònica, oral dels indis catalans. Però abans de la set en tindrem un altre de convidat, que és en Marcel Zamora, triatleta professional de llarga distància, explorador de l'Extrarradi, que avui presenta el llibre que demà presenta qui vol una vida millor. L'Amèrica, l'Amèrica és bella, sí, sí, sí, però, mama, l'Amèrica es fantamara, per què? Sí, sí, Josep Guardiola. Malauradament avui també està present l'Extrarradi, dic malauradament, perquè ja ho heu sentit als bolletins, ens ha deixat Samor a l'edat d'81 anys. I ràpidament el Martí l'ha reconegut, és una de les veus importants. Si el Martí hagués hagut de tirar enrere, segurament s'hauria trobat en Josep Guardiola, que va començar la carrera molt jove, l'any 49, formant part de grups... 19 anys. Sí, sí, amb 19 anys. L'Orquesta de Lluís Rovira també hi va ser, els Glories King, i l'any 57 va començar a registrar cançons com aquesta que estem escoltant, el Josep i l'Amèrica, una versió castellana d'una cançó italiana. De fet, ella es va dedicar a traduir el català, el castellà, moltíssims àngits internacionals, veiem dels cantants melòdics més populars aquí, sobretot durant els anys 50 i 60, tot i que va actuar tota la vida, molt poc temps estava damunt dels escenaris, i això que us deia, va portar el català cançons, de fet, va ser dels primers de cantar en català a l'època del franquisme, per exemple, cançons com aquesta. Això que escoteu és jo, una versió d'ahir o de domènic o moduño, amb aquesta sonoritat, Glenn Miller, era la moda d'aquella època que Guardiola va portar fins aquí, tot i que Guardiola, sobretot, se'l coneix per cançons com aquesta. 16 tonelades, 6 tintons, un original de Merl Travis, que va portar aquí, de fet, es diu que va gravar gairebé 540 títols, aquí, traduïts al català o castellà, aquesta veu prodigiosa, aquesta veu que esteu escoltant, de fet, no em va tenir el títol del Sinatra català. L'any 63 va participar el Festival d'Europesió, amb la cançó Algo Prodigioso, també va fer un dels ingles de l'Espanyol, és coatant i va actuar amb molta gent, com, per exemple, Salomè, Rodi Ventura, la Sara Monti, el Carmen Sevilla, o algú d'aquí, de fet, havia sigut rival, i amb els anys, rival artístic, s'entén, i amb els anys van acabar actuant junts, com era el Ramon Calduc. Recordava aquesta anècdota en un programa de com ràdio, noms propis, un programa del nostre company Jordi Roura, i allà recordava aquesta rivalitat entre cometes amb Ramon Calduc. Mira, amb el Ramon Calduc, sempre han sigut, jo vaig sortir un any abans que ell, però a partir d'aquell va sortir, i amb els altres vegades, discomentava, aquest és el Guardiola, que és el Calduc, i vam ser, doncs, rivals, naturalment, en les crevacions i amb la feina, però érem sempre grans amics, ens reuníem amb les famílies, inclús, a l'estiu anàvem a baranar junts, a Castella Fels, i deixàvem les famílies allà, i nosaltres anàvem a treballar. Esperem que el Sinatra Català, en Josep Guardiola, i la lluita l' Erfahrida de Jodida A qui del Montseny està? He vist vosaltres en ciutats. No t'hi va dir l'escorai. A qui de membre valera? Tu has fet fer-ne les altres. Perquè sóc del Montseny. Ara és el moment, és el títol d'un llibre que s'acaba de publicar, que vol retratar la cena musical catalana actual, que formen noms com Manel, Masoni o els Amics de les Arts. Festivals com el Pop Art o el Faraday. Locals com Lelio Gaval o discogràfiques com Bancrot. L'encarregat de fer el que s'ha subtitulat com un abreucrònic aurall dels indis catalans, és en Martí Sales, algú que de fet forma paraactiva i que s'està cantant i guitarra de la banda, que estem escoltant de fons, que abans de començar, heu estat president del dret i del revés, ens va agradar molt el videoclip, el van empengar, van convidar el rol cueves, van parlar de l'agrofestival del Montseny. Van anar bé, la cosa? Van anar molt bé. Van anar bé. Van anar bé. Van anar bé. També està Doctor d'autors tan destacats, com Michael Conely i fins i tot s'ha dedicat a dirigir el festival internacional de poesia de Barcelona, a banda de col·laborar amb mitjans com el TimeOut. Per fer aquesta radiografia dels indis catalans, un mànager concretament de Manel, Antoni Afon i Mishima, en Gerardo Sanz, un periodista al Luis Hidalgo del diari El País i TV3, i evidentment músics com en Joan Colomó o en David Carabend de Mishima, i algú que és músic, però que també porta la programació musical d'un local, l'Eliogàbal, que és la tura estrada de Nueva Volcano i Aina. I per parlar d'aquest llibre i aquesta escena dels indis catalans, per això estem en Martí Sales, que t'agraïm que hagis vingut avui el dia de la mona, que suposo que després de repartir i menjar una miqueta, el sofà convidava a estar-s'hi. Ostres, sí, el sofà em cridava, però el deure també. Ha resistit a la tentació. També ens acompanya en Jofre Afon des de les 4, però periodista cultural i que t'has devorat el llibre aquest cap de setmana. Rapidíssimament. Dic que aquest cap de setmana me'l vaig devorar al dissabte, sencer. Ràpidament. Amb un dia. Això era una cosa que volies tenir clara, que fos allò ràpid, que el poguessis agafar, que el poguessis agafar en qualsevol moment i de qualsevol manera, també. Bueno, acaba sent així, perquè la forma ha acabat sent molt una reproducció de l'oralitat d'uns testimonis molt viapencials i passionals, i traslladessis així, acrimadent, perquè és com una veu que t'explica la vida i quan una cosa és apassionada i entretinguda, diguéssim, que passen les pages volant. I com que tampoc tenia una intenció de sentar cap catedrària, ser una cosa molt teòrica o molt discursiva, entenc que la gent se'l llegeixi una miqueta així, pimpant amb per ell o tres d'hores, te'n acabes. De totes maneres, tu confesses al prolec que això és una encarra. Com arriba? I què és el que et demanen? Bé, l'editora de la llibre de Marina Penal va d'Amsterdam. Volia aprofitar la vinentesa que jo tingués un peu a cada lloc, un peu al món literari o a la literatura i un peu en aquesta cena, diguéssim, com vulguis. I com que tinc aquesta proximitat amb tota aquesta gent, doncs va pensar, escolta, per què no aprofites i escrius alguna cosa sobre el tema. Vam estar donant voltes i el projecte inicial era bastant diferent del final, però a mesura que va anar evolucionant l'escriptura del llibre, vaig veure que havia de donar més veu als entrevistats, perquè les entrevistes estaven tenint molt de suc. Llavors, mica en mica, em vaig anar enretirant i vaig anar deixant que la gent parlés i realment és que és molt interessant tot el que diuen. I crec que era més guai fer-ho d'una manera col·lectiva. Clar, perquè al final acaba semblant com vuit biografies d'aquests vuit personatges, al final ens explica la història d'ells vuit, amb els que més o menys hem d'entendre d'on va i no sé d'on ve i d'o on va aquesta cena als indis catalans. És una llibre com... realment un molt poc conclusiu, està molt ple d'interrogants. Ens en questionem coses, però uns diuen una solució, altres en diuen un altre, es contradiuen, se m'agaven, es complementen, també. I el que volíem fer amb les vuit entrevistes era, en comptes de fer-les per diferit en tercera persona, fer-les en primera. Llavors, són com vuit monòlegs. I, a més, com que el títol dels capítols no correspon el nom dels entrevistats, tu comences a llegir i no saps qui parla. Et parla algun primer personat, però no saps què. Jo vaig néixer a la Santinyà, a l'Òscar, i dius, bueno, i qui ets, no?, i mica en mica t'hi vas ficant. És un trucó, així, per atrapar. La característica dels indis catalans és, precisament, que no s'assemblen gaire els uns amb els altres, que, si penses als amics de les arts i menors de topo, és que costa pensar que són d'allà mateix. Una de les coses estructurals que hi és, que és una escena absolutament de turugènia, i si li diem escenes perquè està passant ara. Però res, no hi ha gaire punts de contacte entre les discogràfiques independents i els triomfadors, diguéssim, els que s'han menjat al menysim, o al menysim, que s'han menjat amb ells. Llavors, indi, indi, per exemple, jo no hi ficaria ni els amics de les arts, ni catars, ni fenòmens que ja estan molt al menysim, perquè realment seria, si no, una breua història del menysim català. I el que faig és dels indis. Indis com mi xima, ara ja estan al menysim, diguéssim, però venen molt de l'indi. Llavors, hi quedava molt bé. Indi, refereix-ho al... No és com el rock català, era una etiqueta musical. És més o menja amb el gamava, amb el rock, però la etiqueta, que més o menja em penja a nosaltres per entendre'ns, refereix més a la manera de treballar o d'on vens, no?, dels agents independents, de l'indi a pop anglès, dels buitantes. És una altra cosa. És una altra cosa, d'una altra manera. Per aproximar-nos a aquesta escena indi, tu parles amb 8 personatges, deia amb l'Anna Sardà, Jordi Llanzamà, Xavier Riembau, Gerardo Sanz, Luis Hidalgo, Joan Colomo, David Carabén i l'Artura Estrada. Volies que fossin 10 o algú s'ha anat despenjant? Mira, els criteris han sigut dos. Un per pura proximitat. És un llibre personal, parcial, esveixat... I apassionat, vull dir, que trobo que no volia fer una cosa que els tibou, objectiva i periodística, sinó que aprofitar la proximitat que dèiem abans que tenia tant amb la escena, com amb aquests personatges. Més que res, perquè la confiança que s'estableix a dos, parlant durant moltes hores, et donava aquest suc que m'agraden molt tenir, de poder fer entrevistes molt llargues i que puguin sortir coses que no costumen sortir les entrevistes habituals. I com eren, eren amb gravadora? Era amb gravadora i apa, i hores i hores i hores. Sense límite de temps? Sense límite de temps, de vegades amb dos o tres sessions, perquè no havíem acabat de parlar, i clar, al cap de tres hores comencen a sortir coses interessants. Jo sóc a casa teva, o no? Sí, a casa meva bastantes, i algun en algun bar, algun en algun despatx, la majoria eren a casa. A tres hores més tard comencen a sortir coses interessants. Jo suposo que a tres hores més tard tu estaves pensant com m'ho faré per editar, per treure suc de totes aquestes tres, quatre, cinc hores? La veritat, això ho pensava després, quan començava a transcriure, que és un cunyàs absolut, però quan feia tres hores al revés, en feia tres hores anava a la nevera a buscar més quintus, perquè realment estàvem arribant a llocs xulos. I l'altre criteri era que pogués aconseguir obrir el ventall, el màxim dels ingredients que formen perdona escena. O sigui, com tu molt bé deies abans, segells, artistes, locals, crítics... Volia que hi hagués una miqueta de cada avui, no només fer entrevistes als cantants, que seria una cosa molt típica. Jo de clar que els coneixies força. Tot i així algun et va sorprendre, em va dir coses que no t'esperaves o... La gran majoria, tot i que alguns els conegués, em van sorprendre molt. Perquè, per molt que siguis amic, potser menja en Joan, que ens coneixem molt amb el Joan Colomo, tots els altres, em van acabar explicant anècdotes, molt divertides, molt curioses, camins que havia seguit la seva vida, que s'entertulligaven amb altres, que realment jo no en tenia ni idea, ha sigut bastant sorprenent, tot i la proximitat. I el tema de la nostàlgia, preguntar-li jo. Sí, la nostàlgia, això... Hem d'explicar que el llibre comença amb un prolec i acaba amb una píleg en el que dius que no vols ser un llibre nostàlgic. Però és nostàlgic, Martí, perquè aquestes biografies personals, que a més està molt bé, perquè gairebé totes comencen explicant en primera persona com arriba cadascun d'ells al món de la música, és evident que hi ha bé la tinta nostàlgica, quan recordes els seus primers contactes amb la música, i tots tenen més o menys a aquest punt nostàlgic. Sí, la nostàlgia és una cosa, una malaltia meva, que comparteixo molta gent, que és que fins i tot havia arribat un moment en què jo vaig estar vivint a Roma i just abans de marxar a viure a Roma, ja sentia la nostàlgia que sentiria quan tornés de Roma, i una cosa absolutament malaltissa. Llavors, com que em passa això de fa molts anys, lluito, lluito contra la nostàlgia de coses que no he viscut. Per exemple, jo durant molts anys pensava que, haver nascut el 79, ja era horrorós, perquè clar, m'havia perdut els 70s de Barcelona, els 80s d'abans de les olimpiades, tota aquella Barcelona tan meravellosa que jo no havia pogut veure, i dius, hòstia, jo no m'ho he viscut els 90s, els 2000s, i quin horror, no? No, i al final era com, què dius? Vaig parlar amb gent que havia viscut els 70s, i va dir-me, sí, sí, bueno, està molt bé, però què penses ara? Hi ha coses extraordinàries. Llavors, mica en mica, em vaig anar curant. I amb el prolec i la pila que he intentat fer una espècie de... de quedar-s'hi, de dir que em cago amb la nostàlgia en el prolec, però la pila reconeix que no hi he, no puc fugir-ne. Per tant, encara no t'has curat l'altor, no? Jo crec que t'acompanyarà, fa tota la pinta. I estirat aquí, que surt el sol, i no vull dormir. Ara és el moment, és un llibre que reconeixes que sí, que em parece nostàlgic, però també realista. De fet, li traieu molt de glamour a aquesta escena. Els entrevistats confessen que és dur, que és precari, que és poc lucratiu, això de dedicar-se a la música i formar part d'aquesta escena índia de casa nostra. És així, sí, sí, és molt... És superrealista, la gent explica el seu dia a dia, i per què fan les coses que fan, i les fan per la pura passió, perquè realment, en una època en la que l'endistòria escogràfica se n'ha anat al... bueno, se n'ha anat a la merda, fer punyetes, i el paper dels mitjans també ha baixat molt. És complicat poder viure d'això. Si fa 25 anys era molt més... Podies anar directament a voler triomfar i comprar-te un xalet, sé com molt oquillo i coses d'aquestes, i ara mateix, bueno, espires a fer bona música. I això també fa que la música que facis sigui molt més... molts menys prejudicis, pot ser molt més creatiu, perquè ja saps que no... Possiblement no viures d'això. Això es nota. De nostàlgia, però de cap a aquesta escena no en podem tenir, perquè aquesta escena està viva, no? El llibre no ens estàs dient que ja s'ha acabat, i que, per tant, l'has fet per recordar el que va ser. Aquesta escena està viva encara, aquest estiu 2012, serà un gran estiu per aquesta escena. Jo crec que sí, el que passa és que sempre passa... el que es comenta a molts cops, la fagocitació dels mitjans pot ser que s'incereixi d'una manera la tal dins d'una escena. I és perillós de veure si l'escena és prou creativa i prou forta, com per poder desempellegar-se d'aquesta pressió enorme de fer aquestes grans estersis de català. I si ho aconsegueixerà, serà fantàstic. El que passa és que s'ha d'encomptar. No és el mateix ara que fa 5 anys, no? Ara sembla que tot és increïble, aquest moviment de grans grups i grans discos, i tot és meravellós. Bueno, el Joan Colomó canta una cançó que diu... És màgic, és meravellós, que ens menteixin així. Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç, no? És una miqueta, aquesta espècie d'entalèquia entre el que és molt gran i el que és més petit i el hype, i com s'infla la bombolla del hype. No sé si està mort o no. És una de les preguntes que els faig a tots aquests. Jo crec que no, però... Deixa's saber. Imagina't, Martí, que algú, ara mateix, acaba de s'avantar-se, que hi ha uns indis catalans que sonen, que de fet deu ser la primera vegada que connecten amb l'Extrarradi, perquè aquí som força habituals, però no passen re, benvinguts. Això és l'Extrarradi, estem a la com, de dilluns, de divendres, des de les 4 i fins a les 7. Quines generacions formen part d'aquesta escena? La escena, perquè els seus integrants... Hi ha una franja d'edat que diguis... Són sobretot de... Entre 30 i 40, músics i públic. Públic, també. Sí, sí, entre 30 i 40. També n'hem parlat molt en el llibre, perquè dius... I què? I més avall, què passa? Escolta, només... jo què sé. Música que no té res a veure amb aquesta escena, o no escolta en música? Els nens de 16 anys no estan absolutament... desficiats per tenir l'últim disco de... No sé qui, com nosaltres, ens havia passat a l'adolescència, perquè les xarxes socials supleixen una miqueta aquesta videja de fer grup, no? Que abans els grups d'adolescències donaven voltes a partir de modes i de grups i de bandes, de rock'n'roll, de música, etcètera. I ara potser fan voltes en la pròpia estructura de la xarxa social, vull dir. No sé si m'explico. No sé si és una estructura buida, que és una de les preguntes que diem. Hi ha qui és més pessimista i que diu que sí, que penso que la gent que consumeix vinils i música va cap allà i altres que diuen que la música, la passió per la música, seguirà fins a la fi dels temps. Algú ara està fent càlculs i potser està pensant si aquest públic i aquests protagonistes de l'indicatalà, que ronda la trentena, que potser arriben als 40, són els mateixos que eren públics, a finals dels 80 principis dels 90, amb aquella revolució, el que es va dir, el rock català. Això té certa connexió, una cosa no té res a veure, l'altra... Hi ha alguns dels entrevistats que són molt crítics, que contraposen molt aquesta generació dels indis catalans, que alguns arriben a dir que allò va ser una involució artística. Sí, això diu el Lluís Hidalgo, que va ser com una parada, un insecte, estèticament, sobretot. Jo crec que la connexió que hi ha és que els mitjans fèiem 20 anys que no es volcaven tant amb una escena catalana com la de llavors. Aquesta és la cosa més... A nivell musical no té res a veure. Els moments, les circumstàncies són molt diferents, també per la fallida de l'endoceriscogràfica, també per la introducció d'internet i de l'estalabast, les referències musicals són totes. Abans, més o menys, a finals dels 80, molta gent tenia la mateixa discografia, perquè era el que podien aconseguir. Un xaval de 15 anys s'ho ha escoltat tot. Llavors, això t'obre molt el cervell a l'hora de fer música. Si l'únic que has escoltat són blues, spritz, string i d'arrestrits, doncs em penso que potser faràs una cosa similar, això. I aquí li agrada i blues, spritz, string i d'arrestrits, doncs mira, que farem por a tothom de la gent, té defectes. Però aquesta generació, presidament, no tira cap aquí. És molt més eclèctica. Eclèctica per això que et dic. És una de les principals diferències i l'assemblança és la tota l'atenció que capara dels mitjans. Tant llarg com un dia, com un dia sense pa, portaràs la meva animal cel, o directe l'infel·l, baixaré com la saba per la teva re. El llibre des del moment, breu crònica dels indis catalans, breu crònica oral dels indis catalans, el seu autós en Martí Salas avui ens acompanya a l'Extrarradi, es va presentar a l'Elio Gàbal amb en Joan Colomo, que l'estem escoltant, amb Masón i tocant, en Jordi Llançama, de Vicore Punxant. Fa pocs dies que el llibre és al carrer, però què t'estadi en la gent? Quina és la resposta fins ara? Bàsicament són dues. Una, que es llegeix molt ràpid, i que és com molt intens i apassionat, i que s'ho han passat bé, aquesta és una de les més generals, i les poques crítiques que m'han arribat, ja se sap que l'autor se'l critica poc a la cara, és que bueno, que hi falta algú, que no es prou, que hi troben a faltar gent, no? Jo els dic que sí, que... que m'han encarregut una altra i faré la resta. La segona part, la segona part. Que gairebé la tercera. Però que tampoc tenia una intenció tant de fer un ventall tan ampli. I hi ha tan bon rotllo entre els integrants d'aquesta escena, com sembla? Bueno, amb els que són amics sí, i amb els que no, no. Llavors, com passa tot arreu? Com passa tot arreu. El que passa és que com totes les escenes, i si agafes, jo què sé, de Washington dels 90, o agafes l'Esdatnava York als 70, són endogàmiques, perquè per proximitat generacional et vas trobant a uns llocs, altres, i més o menys, hi ha una amistat, que és la que et vincula la passió per la música. I sobretot, si la passió per la música està desvinculada dels diners, perquè realment hi ha molt pocs d'aquests grups que s'hi puguin dedicar, encara fa més germà, no? Sí que n'hi ha, sí que n'hi ha. Home, jo hi ha molta gent que som molt amics. D'aquí dues setmanes, és dilluns, 23 d'abril. Com se't presenta el Sant Jordi? Et veurem per alguna banda? Doncs encara no hem acabat d'apamar amb la responsable de l'editorial, però algun lloc em ficaran, potser. Espero que no em fiquen algun lloc molt gran, absurd. Ja hem dit la presentació a Martí Sales, Olga. A banda de ser escriptor i autor de l'Ares, el moment és cantar en guitarra d'uns indis catalans de la banda de sofinsirres que estem escoltant. I ja hauria de ploure. Resulta que no fa gaire que el seu grup publicava el segon álbum, Romanice Menissang, i no el podem deixar marxar sense preguntar-li per aquest nou álbum, que evidentment segur que tothom et demana per el títol, que és aquesta recepta de Romanice Menissang. El títol ve d'una espècie de... ritual ancestral que es podria fer al Montseny, amb tronca amb aquestes tradicions milenàries del paganisme, que van ser com esborrades del mapa quan va venir el quissenisme amb una dalla i s'ho va carregat tot, i hi havia totes aquestes mal anomenades bruixes, que en realitat eren dones molt sàvies, que te'ls matien la sabiesa, matien el calment, i fent com una espècie de contrapoder davant del rei i totes aquestes gent que m'anavantant. I és una espècie de reivindicació d'això, de tot aquest món soterrat que la nostra civilització té a les arrels, i que estaria molt bé que de tant en tant visitéssim Romanice Menissang. No sé, pot ser una bona recepta. I, escolta'm, ho estem escoltant, eh? És evident que vosaltres hauríem de quedar al rock'n'roll, a un nivell estilístic, a un nivell musical, també un nivell d'actitud, no? Amb tots sou rockeros, vosaltres. Bueno, sí. Depèn de quin sigui el cliché, perquè... rockeros de gas, jo també m'imagino com... repantinat enradera, gomina, supercholescos... M'imagino molt el loquillo. No és el cas. I li dic... No, no. I anant amb Harley, i tal, i... En altres, el rockero més de garatge. Veiem el rockero de garatge, suat... L'actitud és una miqueta més carcoreta, diguéssim, del duit yourself, de la germana de Senes, i de gent que es posa a tocar tot arreu, per les pures ganes, el rockero de vegades està molt emparentat amb ja sé, l'Elvis, etcètera, i nosaltres, com que no. Per tant, el rock no ha mort, eh? No, home, no. També es deien a fer altres coses, i, per exemple, hi ha una cançó que m'agrada molt, aquest disc, que és una versió de fet d'un hymne de la música disco, un dels primers hymnes de música electrònica. Estic enamorat d'aquest I Feel Love, de la dona Summer, catalanitzat, rockeritzat, i que demostra això, que no només escolteu reganro, vosaltres. Sí, sí, sí. No l'escoltem de tot. Nosaltres ens agraden coses absolutament contradictòries, de Refiust fins als xunguitos, de la dona Summer i a Mares Davis, i jo què sé, qualsevol cosa. Són molt, molt, molt... molt músics còcils. I amb aquest contacte directe, que deies això que t'agrada, el contacte directe amb el públic, gràcies a això, us penjen sempre aquest adjectiu, aquesta etiqueta, de tenir uns directes molt incendiaris, que suposo que és una cosa que ja t'agrada que t'ho diguin, i que estic convençut que, quan sortiu a l'escenari, sortiu amb aquest ànim, de que allà ha de passar alguna cosa. Noten com allà ha de passar alguna cosa, com deixem que passi alguna cosa. I de vegades passen coses que no són les típiques que incèndien. De vegades surts amb més humor, i xeres tot a l'estona entre les cançons, de vegades no dius una paraula, de vegades acabes amb el llavi trencat, i de vegades acabes quasi sense suar. Això ens ha passat molt pocs cops. Però realment intentem que el concert no sigui una cosa quadrada, que jo ja n'he vist masses de concerts quadrats, unifes els tots els tics. Està molt bé, perquè tens el poderió que tu pots permetre, però les bandes que no són els gens rons, que són gairebé totes, si es podran fer quadrar totes les brometes entre cançó i cançó, a mi em destrempa molt. Perquè us vulgui veure en directe, o repetir, dia 7 a 28 d'abril, esteu surts fins irles, a la sala polo de Barcelona, al costat de l'epetit Ramon, Iberi Pomelo, i al llibre. Ara és el moment breu crònica oral dels indis catalans. Martí Sales, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. I que vagi molt bé. Adeu. Adéu. Aquest dimarts, el Barça juga la com. Els de Pep Guardiola no renuncien a la lliga, mentre esperen una ensupagada del Rajal Madrid. A partir de les 8 del vespre, Barça, que t'ha fet. Viu tota l'emoció del futbol amb Jordi Pons, Eric Jiménez i l'equip d'esports de Comradió. Informatius Comradió. A les dues, notícies en xarxa. Edició migdia amb Oriol Fujador. El procés de sobasta de Catalunya Caixa començarà la setmana vinent. A les 7, notícies en xarxa. Edició vespre, en Marc de Patrítio. Els mercats que estiguen per tercer dia consecutiu l'economia espanyola. I a les 11, notícies en xarxa. Edició migdia amb Manel Carvajal. I el govern català no descarta portals per supostos de l'estat als tribunals. A les 11, notícies en xarxa. Extrarradi. Extrarradi, el programa de cada tarda a la Comradió. Extrarradi. 2 quarts i mig de set de la tarda. Això és l'Extrarradi en directe a la Comradió. I avui, com molts dilluns, saludem en Marcel Zamora. Bona tarda, Marcel. Però avui en presentació oficial, perquè el nostre convidat és un home de ferro. És capaç de nedar 3 quilòmetres i 800 metres, fer 180 quilòmetres amb bici i rematar-ho amb una marató. En només 8 hores i 25 minuts. Té el record de l'Aire-o-Mandanissa. És senzill, sincer, humil, pròxim, anàrquic, tossut, i també és un home. I avui t'hem convidat amb l'excusa d'aquest llibre que demà presentes. Qui vol una vida millor? Amb el pròleg de Lluís Enrique. I ara, abans de començar la publicitat, li deia en aquesta ja és la seva sintonia, oi? Ja fa una estona que està sonant. Et deia, jo és que m'he emocionat amb les fotos. No només amb la foto de la portada, sinó les fotos de dins, que hi ha unes quantes, des que eres petit, amb el teu germà, i alguns moments que es no fan res. Tota la feina que hi ha hagut aquí, no només les gairebé 8 hores i mitja, anant amb vi, sinó d'ant corrent, bé, amb una altra ordre. Però, sinó els mesos d'entrenament que hi ha darrere, quan guanyes aquí, sobretot, de tercera vegada, Anissa és impressionant. Sí, la veritat és que jo crec que les fotos defineixen. A mi la veritat és que són molt més de fotos que de lletra. Llavors, és sorprenent que hagi escrit un llibre, perquè realment ja són més de pel·lícules i de fotos. Les pel·lícules i de fotografies, que per mi les imatges diuen molt més, i jo crec que la selecció de les fotos amb poques pàgines ha quedat molt bé retratat, o sigui realment jo crec que ho que explica tot el llibre. Salut, un dels responsables de Catàgis, ha decidit a fer el llibre Jordi Planes, molt bona tarda. Bona tarda. Cofundador de l'editorial 10 i 11. Això és un encàrrec? Sou vosaltres que aneu a buscar en Marcel? Som nosaltres que anem a buscar en Marcel. Nosaltres, abans ho estàvem comentant, vam estar... Des d'acord amb el fundador de l'editorial, a l'estiu del 2011, que un dels primers llibres que volíem fer era aquest, i vam estar darrere al Marcel, molt guion de mesos... I va costar, llavors? Va costar moltíssim. Com sempre, soc un delastre. No, sí, sí, vam... No se'n van des trucades, vam trucar a Barcelona, amb el seu número de telèfon, ens vam passar el contacte, vam intentar localitzar-lo, i al final, quan ja estàvem desesperats, dient, bueno, fem l'última prova, i com és que et costava tant per reclar? Tu escrius, tens un blog, fas els guions de l'extra-radi, però una cosa és això, no? I un altre són més de 150 pàgines, on suposo que també has de fer un exercici de memòria. Sí, és la veritat que... Moltíssims dies d'anar-me a dormir a les 3 del matí, que no estic acostumat, vull dir que fins i tot, si m'estan sentint els meus amics, només segur que les estiguin rient, i més que saben que no soc jo de llegir ni de llibres, però la veritat és que me l'he agafat amb moltes ganes, perquè, bueno, el final és explicar la meva vida, ser que això a la llarga tindrà un fruit per mi, i per, segurament, nois generacions de... de trioletes joves que ara comencen, i, bueno, una miqueta també, jo crec que explica de cara a la societat, i a la gent que em segueix una miqueta, doncs, el que haig d'intentar aconseguir un somni i el camí d'una il·lusió, no?, que és això del que expressa tot el llibre, des del principi fins al final. Tu dius que confies que el llibre serveixi d'inspiració per aconseguir tot allò que ens proposem, però, fins i tot, més enllà dels trioletes, te n'adones que tots són proves, i que qualsevol altra faceta a la teva vida tens un objectiu i que costa poder arribar-hi. Sí, aquesta és una de les finalitats que, sobretot, quan hi ha, ens veiem trobar per primera vegada amb el Jordi del Pep, quan ells em van dir, hòstia, ens faria molta il·lusió, el que volguessis fer un llibre amb nosaltres, i llavors ells em van dir, sobretot, tal com està avui en dia, que les coses no estan fàcils, i això nosaltres creiem que tu ets una persona que pot transmetre molts valors, que ara la gent pot ser on el té, on el sap trobar, i llavors segurament tu, fins a haver arribat a guanyar tu el que has guanyat, doncs tens moltes coses a explicar i moltes coses a transmetre, que no té perquè sent gent que sigui esportista, sinó que és una miqueta la lluita del dia a dia, buscar quan tu et marques un objectiu de cara al millor de mesos, de anys, de com arribes a això, quina és la constància, la superació amb què vences amb els moments fàcils, amb els difícils, qui t'ajuda, llavors jo crec que una mica, durant tot el llibre, a través dels tres esports, de tots aquests entrenaments, de tots aquests cursos, doncs jo crec que hi ha gent que per exemple ja se l'ha llegit i no és esportista, i no practica triatló o que fa esport. Com és el meu cas? M'ha dit, no, hòstia, és que m'ha arribat molt, no? O sigui, el millor el dia següent, tenia que fer una cosa i, hòstia, no em venia de tal, i pensar, hòstia, el Marcel faria això, no? Llavors, jo crec que llavors he escrit bé, no? O sigui, he sigut donar-li... Sí, sí, i a més, t'enganxes, és ràpid, i ja saps que arribes, però vols saber com passa, perquè entre mig de la història també hi ha viatges en el passat. Si em permets, la gràcia d'aquell llibre no és que només és un llibre que explica la trajectòria al Marcel i va destinat al món de la triatló, el filet d'en Sis, sinó que darrere ha explicat tot el procés del que comporta el sacrifici, l'esforç i tots els valors que hi han darrere per aconseguir el que el Marcel ha aconseguit, i no només serveix al món de l'esport, sinó també en qualsevol àmbit de la teva vida privada. I vosaltres, Jordi, com és que teniu clar, que si pica volíeu en Marcel sou triatletes? No, bueno, nosaltres, tant el Pep Lloberàs com jo, els fundadors de 10 i 11 edicions, hem seguit l'esport de sempre, de ben a prop. I en els últims anys sí que hem seguit de més a prop el trialtor, i si és el trialtor, evidentment, coneixes el Marcel Famora. Evidentment. No només com és referent a Catalunya, sinó també a Espanya, i una referència mundial d'aquest esport. Des de l'inici de llibre, qui vol una vida millor? Ets molt clar, dius, en aquest llibre he intentat transmetre tot allò que el trialtor m'ha donat a la vida, el que m'ha fet patir, i el que m'ha fet que ho digui, i que a vegades està separat per una línia molt fina. Tothom destaca, al final hi ha una sèrie de testimonis de gent del teu entorn molt propera, que destaca que ets pròxim i que ets sincer, però t'ha costat per l'esmaró a llibre, perquè a mi m'ha fet gràcia que em sembla que va ser la primera vegada que et vaig entrevistar, que encara no era s'explora de l'extrarradi, i et vaig preguntar per supersticions. I em vas dir que sí, que tothom té la seva, però no me'n vas dir cap, i aquí n'hi ha alguna. Bueno, cada cop n'hi ha més. Aquí el llibre ho dic, que en principi no ho sóc, però és curiós com ser guanyador o si et fa tornar-te a superstició, a fart-te com el que ja t'ha donat sort o t'ha anat bé. Jo crec que amb això m'ha fet canviar. No sempre sóc molt de tocar fusta i coses així, però tampoc crec que jo molt, molt, molt, molt extrem. No, jo hi havia aquesta de la fusta que m'havia fet gràcia. Expliques que t'has emocionat parlant de certes persones, situacions, records inoblidables... És evident que has hagut de fer memòria, fa més de 15 anys que t'hi dediques, no a fer memòria, sinó al triadó. Quant temps t'has estat per fer el llibre, perquè l'editorial va començar l'estiu del 2011, va reuestar un temps rondant-lo, i ara ja es publica. Sí, bueno, ja està, des de la setmana passada ja es pot trobar al carrer, demà és la presentació oficial, que creiem que vindrà molta gent, perquè ells ja ho saben que, per exemple, ha llegat molta expectació d'intre el món de la llibreria, és el món editorial, després, bueno, a través d'allò escriu a la Facebook i al blog, i això doncs sé que hi ha molta gent amb molta il·lusió, i també és el primer llibre que hi ha d'un trioleta professional, no? Llavors jo crec que...És el primer? Sí, llavors jo crec que això també fa que la gent doncs estiguem amb aquesta expectació. I més o menys jo crec que amb els últims 3 mesos, n'escrivint, hi ha hagut dies amb més intensitat, setmanes, depèn de com ho ha permès els viatges, els entrenaments, una miqueta, doncs hem anat invertint més temps o menys temps. La presentació del llibre és de Mà d'Imar, a dos quarts d'avui de la tarda vespre, a la casa del llibre, al Passeig de Gràcia, número 62, i seràs tu i estaràs també el teu mànager i amic, que tu destaca sempre en Cristian Llorenç. Sí, el de mànager és accidental, i el de mic, evidentment, clar que sí. Vosaltres, Jordi, a l'editorial, 10 i 11, sou un editorial molt jove, suposo que molta gent us ha dit que estaven bojos. Molta gent ens agrada que estan bojos, que són valents, i jo trobo fins i tot que són un pèl de cerebrats, però no, amb molta il·lusió i segur és que aniran bé. I quina és la filosofia del que voleu publicar, perquè teniu 3 línies, país, autojuda i ficció? No, l'Aidènis ja era fer 3 línies, però al moment hem començat només amb una, que és país que tracta temes d'actualitat i emergents, tant a Catalunya com a Espanya i a dins d'un àmbit esportiu, polític, social, cultural, econòmic. I, bàsicament, els 3 primers llibres que hem tret, és sobre aquesta temàtica del Marcel és el tercer d'ells, i, bueno, molt content. I què és el que voleu aconseguir amb aquest llibre? Ja explica un amic en aquests temps difícils, tot el sacrifici, tota la constància que hi ha al darrere, de qualsevol triatleta que vol aconseguir el seu objectiu, que és acabar en tots aquests quilòmetres per a aigua, sobre la bici, corrent, però ja sabem que un llibre no és una fórmula matemàtica, però quant d'experiència de repte d'emoció voleu que hi hagués? Nosaltres volíem fer, sobretot, un llibre amb molta emoció, recullir tota l'esforç, tot el sacrifici, tots els valors que el Marcel ha de tenir de relació, per aconseguir el que aconsegueix. Més enllà d'això, també creiem que el trialdo ara mateix no és com fa 10 o 15 anys, sinó que ha experimentat un boom, i que és molt seguit per molta gent actualment, i no només és important emetre l'emoció aquesta, sinó també que molta gent els pot sentir identificada amb el que ni ell hi posi. El fil conductor són les etapes d'una prova d'Aïroman, 3.800 metres nadant, 180 quilòmetres amb bici, 42 quilòmetres, 195 metres de la marató final corrent. Ens expliques molts moments de les teves set participacions de l'Aïroman de Nissa, 5 vegades guanyador, però no ens podem oblidar les transicions. N'hem parlat moltes vegades a l'Extrarradi, jugat molt sorpresa, ja suposava que aprofitaves el temps, però no em podia imaginar que tant, tant, tant, tant es podia aprofitar el temps i anar avançant els teus competidors amb aquest moment de deixar el mar, sortir i anar a agafar la bici. Sí, la veritat és que de 8 hores i mitja estem parlant de... Sí, res. 3 minuts el meu a la primera, 3 minuts la segona, és molt poc, però és un moment molt clau on es poden arribar a marcar moltes diferències, sobretot, més psicològiques, que el que és la distància, perquè al final m'hi entra dos amb una transició a sortir, són sortir 10 segons, però aquests 10 segons, moltes vegades, poden marcar ja la resta de la marató, no? La veritat és que a nosaltres, a mi professional, tot és tant, tant, tant milimetrat, que qualsevol cosa pot ser el moment clau i les transicions sempre sols ser, amb el meu cas, per exemple, una cosa que marca una mica més la diferència. Tu vius de la teva passió, a Nissa hi ha 2.800 triatletes més, segur que ni tots teniu les mateixes aptituds, ni la mateixa preparació, però dels que teniu possibilitat de aconseguir-ho, ets tu qui l'ha guanyat 5 cops. Et saps un privilegiat? Jo hi havia moments que pensava, clar, què fa aquell el guany i els altres no. El que jo em plantejo cada vegada que estic a la sortida, que fins i tot aquí també ho dic, o sigui, clar, jo veig tant de gent al meu voltant i tanta gent que ha entrenat, evidentment, de professionals, que puguin aconseguir-ho, a mi a la sortida som 10 o 15, vull dir que no són aquests 2.800, però sí que planteges, dius, quina diferència tinc jo, o sigui, que no té aquesta gent, ja no el sol fet de ser professional, sinó de guanyar-lo, perquè molta gent no és professional, però potser si s'ho hagués plantejat, igual que m'ho vaig plantejar jo fa 17 anys, o els últims deu, pràcticament, de professional, jo també podrien haver arribat, vull dir, que jo crec que és el cap, que per mi això era el principal, i veig sempre volgut seguir aquest camí, tot el que aconseguim no m'ajudava que jo em pogués dedicar al 100% al trialó, doncs ho deixava més de costat, i jo crec que clar, ara un cop guanyo, la gent pot dir, hòstia, té moltes aptituds físiques, però bueno, jo crec que aquí el llibre queda molt ben explicat, doncs que no ha sigut un camí fàcil, que a mi m'he deixat de fer coses que feia gent de la meva edat, una disfrutat de coses que m'hauria agradat disfrutar, per aconseguir aquest somni, i he tingut la gran sort de solir-lo. Calen unes aptituds físiques, un cap, també, anem veient com pot jugar-me les passades al cap, i com un es va autosugestionant per donar-se ànims, per pensar què deu estar al cap dels teus competidors, però el que fan Cristian, quan comences que t'anima, que emociona, però penses, clar, que això és molt efectiu, que algú et recordi que ets el guanyador, que ets el campió, i que tens molts números per tornar a guanyar, això funciona, és clàssic, però funciona. A mi, per exemple, una miqueta, fins i tot la pregunta d'interior, això potser són coses que també t'indiferen a altres professionals, que he tingut la gran sort que això no es busc, això et ve donat per què, però per la vida, per la manera de ser, d'envoltar-te a gent com el Cristian, que ho dona tot per mi, i és capaç d'això, d'animar-me fins a última hora, i els altres corredors no tenen un amic, un mànager, que els hi sap transmetre això, igual tinc el meu germà al meu costat, la meva parella, la meva mare... Això és un equip que està al voltant, que jo crec que això també fa, fins on he arribat, vull dir, que no tot són hores d'entrenament, no tot és el meu camp, no tot és el meu cos, sinó que jo crec que és un conjunt de coses, és un global que és el que fa que, al final sí, això, en el meu cas, és un campió. Pels que estan pensant que el trial d'O els agradaria que es convertís en la seva professió, tu què els recomanes? Lo primer de tot que disfrutin, després jo crec que... que l'important és tindre molt clar que si hi és aquest camí, el que t'agrada, pensar que no tot es té que aconseguir el primer any, el segon, sinó que tot va arribant pel seu propi peu, sobretot tindrà clar que quin és el camí que vol seguir, perquè dintre el trial d'on hi ha diferents disciplines, a vegades tens que aprendre la federació, a vegades no tens que aprendre, després tindrà... jo crec que és molt també saber... o sigui, la manera de ser de la persona, no, fa que t'obre més portes o menys portes, i jo crec que saber estar en cada moment el seu lloc i no perdre cap oportunitat, i després, evidentment, una constància d'entrenar cada dia, que això és el que fa la diferència entre arribar a Juny o no, perquè tu no saps quan comences a entrenar ara quin dia triomfarà, si serà el cap de 5 mesos o el cap de 5 anys. Si és el cap de 5 mesos, és fàcil ser constant, si és el cap de 5 anys, és molt d'esforç de molts dies, de patir, de passar fred, de deixar de fer coses que t'agradarien, però, bueno, si creus que el cap de 5 anys reguiràs aquests frits i ho vols, doncs és una qüestió de volguer-ho i dedicar-s'hi. Per cert, es nota que ja has començat la temporada, perquè tan bon punt has entrat, t'he dit que aprinc, que estàs. Ara sí que ho noto. Per exemple, ara ja dintre que això és un sacrifici, no ara ja tinc que vigilar més el tema del menjar, són entrenors molt més durs, ara setmana santa, però és que la gent fa viatges i fa coses i que toca entrenar. Si hi ha un, s'acostuma i ets la teva vida, si hi ha hagut menjar una miqueta de mona, una mica, sí. Però bueno, fa dies que no menja xocolata. A les pàgines centrals ja dèiem abans que hi ha unes fotos. Ha estat fàcil? Va ser ell qui us va convèncer, perquè és més de fotos? No, no, tenim clar que aquest llibre havia de portar fotos a dins. El que passa és que comentàvem al Marcel quin tipus de foto havíem de posar. Nosaltres sí que li vam comentar si preferia que poséssim fotos amb els seus grans frioms, que de vegades hi haguessin les seves persones més properes, i el Marcel s'hi va a prioritzar, sobretot que poséssim a les fotos totes aquelles persones que havien estat molt importants a la seva vida i que havien tingut importància en els títols de consells. Persones, però també la Vici, aquella Vici blanca que teniu el teu germà i tu, Aulós del Lluç Anés, tenim també els teus inicis amb el Dreamtrim Trialdo i mitjans de diversos moments de l'Airon Mandanissa, que és molt emocionant quan el guanyes per tercera vegada, amb en Cristian Llorens, que és el teu mànager i amic, i també amb en Marc Alent, que dius que és el millor trialleta de sempre. Ha guanyat sis vegades Hawaï i deu anissar. I què ha de tenir un bon trialleta? És el que guanya més Airon Mandans? O és l'Àlem perquè té unes qualitats molt concretes? No, jo crec que era el Marc Alent, jo crec que per mi, perquè era espectacular com guanyava, perquè no sé, crec que té una certa similitud amb mi, amb les forces de la Marató, com a corredor, o sigui, és demolidor, si arriba a la Marató és capaç de córrer versota de 240, tenim el paral·lelisme que ha guanyat Anissa moltes vegades, fins i tot el doble que jo ha guanyat deu vegades, Hawaï el que ha guanyat més vegades, de moment. I sobretot perquè jo crec que eren uns temps complicats, vull dir, ara avui en dia, jo crec que relatiu és molt més fàcil dedicar-se al trial professional, perquè és un esport molt més conegut, hi ha molta més premsa al darrere, moltíssims medis més per arribar a triomfar, i allò ho va fer quan el trial no era molt conegut. I sobretot jo crec que perquè el que m'ha transmet des del primer dia, quan jo el vaig conèixer jo encara no havia guanyat cap Ironman, i realment no em va ser difícil apropar-me amb ell i saludar-lo i conèixer, i jo crec que això el fa ser un esportista especial. Llavors no n'havies guanyat, però ara sí, i tens privilegis, com a número que ets, la teva bossa, les transicions, és la primera de totes. Tu recordes com ho feies abans? Perquè segur que hi hauria un moment que no guanyaves, no sempre has guanyat i havies d'estar entre tota la mar avunta a trobar la teva bici. Sí, això és el que jo explico sempre, que la gent que també crec que jo he guanyat des del primer dia que vaig començar i que he sigut bo des del primer dia que he començat, i jo he entrenat i he competit com tothom amb les mateixes condicions, i bueno, si tenia la bossa el número que em toqués per al mig de box, però això en seguida, conforme més curses vas fer, més pràctic que li agafes i t'organitzes, no? El llibre també destaca la importància dels amaters, que fan gran aquest esport. Una bogeria és la passió que desperta els últims anys. Tu creus que s'acabarà avui, però és una samarreta per si em despistava. L'Iron Man existeix des del 1978 a Hawaia, posa 5, 1978 a Iron Man. És un invent relativament nou, no fa tants anys. Sí, no, jo crec que el tema està que avui en dia, jo crec que la gent amateur o popular, com que es col·ligui a dir, té ganes de ser protagonista, i que de cop s'està deixant més, jo crec que la gent només de seguir l'esport per la televisió, i que només els professionals són uns quants, sinó que la gent amateur durant les curses pugui sentir també professional, perquè al final, la gent que està a la platja de Nissa per començar l'Iron Man al meu costat, és gent amateur. I llavors això, molts pocs esports es pot fer, i llavors jo crec que això també fa que el trialó, la gent que pugui compartir la sortida amb els professionals, després jo crec que l'Elisenda ha de fer tres esports diferents, que l'hora d'entrenar fan que no s'hi tenen monòton, jo crec que és el que està fent que tingui aquest bump tan gran al trialó, i que, bueno, la veritat és que espero que duri bastants anys, perquè els que havíem començat fa 15 o entre 15 o 20 anys o així, no ens ho imaginàvem ni molt menys que el trialari arribaria on està arribant ara, i jo crec que és un bon moment. Tu deixes des del principi ben clar que ets anar aquí amb els horaris, des del 2005, ets el teu entrenador, els teus competidors, et tenen entrenador, perquè a mi m'he fet la sensació que a tu al marge del que els altres puguin pensar, l'important per tu és com et sents les teves sensacions, i ets molt autooxigen. Que siguis el teu entrenador no vol dir que et saltis als entrenaments. Jo crec que la gran majoria tenen entrenadors, d'alguns trialetes de llarga distància que tampoc tenen, perquè normalment el trialet de llarga distància, o sigui, el professional normalment no comença a fer un trialó de llarga distància, sinó que porta molts anys, et fa que hi hagi estímul dels millors entrenaments, o que hagi estat algun centre del rendiment, amb el qual ja tens un aprenentatge, i una altra tipus d'entreno que no t'exigeix entrenos tan específics, amb tantes sèries, sinó que és més de volum, coneixes un mateix, sobretot a nivell de cap, a nivell de cos, de com t'acceptes el menjar, i això fa que puguis arribar al punt com jo d'autodentrenar-te. I com sempre dic, també és un tema que les curses m'han anat bé. Si no, vos habéis ficat fil a l'aguya i m'haig buscat algú que em prepares per intentar guanyar el que no aconseguia, doncs he anat bé per aquest camí. Quins són els teus objectius per aquesta temporada? Una mica, com sempre. Niça i en Brun, sobretot aquest any, niça que estarà complicat i divertit amb l'Àmstrung, i en Brun com no, per intentar guanyar com fa dos anys, i treure'm una miqueta l'espineta de l'any passat. Tenim menys de dos minuts per un petit test. Després del que he llegit, tinc ganes de saber després d'un entrenament tu què sols ingerir. Bé, coca-cola i patates. C, un plat de pasta o d'alguna altra cosa. Cada dia una cosa diferent. Segons el meu germà, només patata ni coacola. Era la sensació que m'havia quedat. I fa poc va ser el teu aniversari, per molts anys. No arribem a temps per conviar-te en el dia, però ara si algú et vol convidar a dinar, a sopar, què preferiries? A, cuina tradicional catalana. B, oriental. C, tapes o d'alguna altra cosa. Tot, si m'encanta menjar, vull dir que no tindria problema. Però qualsevol de totes les opcions que has dit, encantat. Sense pressa, que et vagi un convidant. Nosaltres d'aquí unes setmanes ens trobem. Mercèl, moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé, de mà a la presentació del llibre. Dos quarts d'avui del vespre a la casa del llibre. Passeig de Gràcia, número 62, amb tu. I amb en Cristian Llorenç i Jordi. Moltes gràcies, que vagi molt bé, amb l'editorial 10 i 11. Gràcies a vosaltres. Fins una altra. En directe, com tots els dies, però quan és festiu sembla que passen més ràpides les hores. 30 segons i són les 7 de la tarda, que us ho passeu molt bé. I fins demà, que evidentment, nosaltres també serem a les 4, saludant-vos. Són les 7 bona tardes. Bona nit. Com ràdio. Notícies en xarxa. Visió vespre amb Marta Patricio. El govern central retallarà 10 mil milions d'euros en sanitat i educació. Avui el president, Mariano Rajoy, el programa de reformes. De moment només se sap la xifra d'Estalvi, que preveu el govern i que algunes mesures es començarien a aplicar a partir d'aquest mes. Precisament la sanitat ha estat també avui motiu de polèmica per unes declaracions del ministre d'Economia, Luis de Guindos, que obrien la porta perquè les rendes més altes paguin per l'accés a la sanitat pública al Verses. Una idea per la qual, des del seu mateix partit, el Partit Popular, s'han volgut esmarcar i han qualificat de reflexió personal del ministre i també han defensat una sanitat universal i gratuita. Escolta'm el vice secretari d'Organització del PP, Carlos Floriano. Las palabras del señor de Guindos las enmarco en una reflexión de carácter personal. No me... no me lo planteo de otra manera. A tot plegat, ja hi ha reaccions. Doncs si el PSOE reclamarà aquesta mateixa tarda la compareixença urgent de Mariano Rajoy al Congrés per què expliqui la retallada de 10.000 milions d'euros en sanitat i en educació. També ha criticat el que ha qualificat de desorganització interna del Partit Popular. Més situulars, les primeres investigacions apunten que el foc que aquesta matinada ha causat 4 morts a Barcelona ha estat fortuit. Ho ha apuntat el primer tenent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn. Ens diu qualcos de molts dels quadres que podrien parlar d'un incendi fortuit i que probablement les persones dels 4 morts haurien mort per inhalació de fums. Es desconeix l'identitat de les víctimes, però sí que se sap que eren joves de nacionalitat romanesa. 12 persones a mort a les carreteres catalanes durant la setmana Santa és un balanç encara provisional, ja que segueix a marxa la operació tornada, que acaba a les 12 d'aquesta nit. Sapiguem quina és la situació del trànsit connectant amb el racrogés Serra. Bona tarda. Hola, bona tarda. Continuen els problemes, sobretot en aquesta autopista a P7 de la nacional 340 a les comarques Tarragonines. Comencem per l'autopista a P7, hi ha trams de retencions entre Reus i Tarragona i, de fet, una mica més endavant, continua la lentitud, deturades intermitents, entre el de full i el banderall. Per tant, força carregat tot aquest trànsit de l'autopista a P7, sobretot travessant comarques tarragonines, més endavant a l'altura Ja de Vilafranca. També parlem de deturades intermitents de 2-3 quilòmetres. Passa mateix amb la nacional 340, una via molt carregada en dos trams, primer a la zona d'alta fulla, més endavant entre la zona del creixell i com a ruga. En fi, la nacional 340 entre alta fulla i com a ruga, també molt carregada, lenta amb retencions intermitents. Això perquè fa les comarques tarragonines, com deien. I atenció, aquesta autovia a dos, que també continua força carregada, primer a l'altura Ja de Vilafranca.
La Penya del Morro
Més d'una vintena de col·laboradors parlen cada tarda de les coses que passen a Sant Just i a l'Univers. Menció de Qualitat als Premis Ràdio Associació de Catalunya 2011.