La Terminal 71: Montse Prats, realities, Iglesias i BCN

Si vols saber el que passa al teu costat, escolta'l just a la fusta. És un home que va començar a fer teatre de molt jovenet. Home, evidentment té un objectiu de potenciar el teixit econòmic. I això nosaltres no hi estem gens d'acord. Bé, doncs, tota la plataforma és ben coneguda, que és no urbanitzar la vall. Dit així, m'ha sonat malament. Ara dos quarts d'onja, la Revella. Estic molt content de recollir aquest premi. De dilluns a divendres, entre les 10 i la 1, just a la fusta, vivim Sant Just en directe. L'agafo jo, que tu estàs conduint. No, no, ja l'agafo jo, passa mal. Però si és la Rita, ja contesto jo. Que no, que no passa res, que puc fer-ho. Dóna'm. Rita, estic conduint. Les imprudències al volant generen víctimes mortals, però també seqüeles per a tota la vida. Perquè pots evitar un accident, però no el seu record. Recorda-ho, els accidents són per a tota la vida. Al volant, risc zero. Generalitat de Catalunya. És dijous 23 de febrer. Molt bona nit, Clara Aguilar. Hola, bona nit. I molt bona nit també, Albert Closes. Bona nit. Doncs tots reunits aquí per fer una nova edició de La Terminal. És la número 71. Benvinguts a Ràdio d'Esvern. Els dijous a la nit, Ràdio d'Esvern t'obre les portes de La Terminal, amb Clara Aguilar, Aguiar Calvo i Albert Closa. Hola, què tal? Avui obrim el programa amb l'entrevista amb la Munsa, que la tenim al telèfon esperant. Després, l'Adrià Pantalles ens farà un repàs dels reality shows més inversemblants que s'han fet en el món de la televisió. Al quadern musical parlem de la música d'Alberto Iglesias, que va ser premiat diumenge passat amb un goll a la millor banda sonora. I finalment, a les cointendències, l'Albert ens parlarà de la marca Barcelona avui dia i de blocs dedicats a la cuina vegetariana. Dit això, comencem. L'entrevista. Durant tota aquesta darrera temporada a la terminal hem volgut que anés desfilant per la ràdio gent relacionada amb Sant Just que hi treballen, formen part d'alguna entitat o grup cultural. No obstant, l'entrevista d'avui no viu a Sant Just, tot i que ha tingut una gran relació amb el poble durant tots els anys en què hi va fer vida. Montse Prats, una bona nit. Què tal? Com estàs? Bé, ben acent. És molt recent, eh, aquesta fugida de Sant Just i penso que m'endro molt. I es pot preguntar el per què? Perquè ens ha sorprès molt saber que, bé, de fet et anem veient pel poble, però que te n'havies anat fora. Bueno, qüestions de professió i de vida en parella, bàsicament. Perfecte. I al final t'has d'acabar organitzant i, bueno, i me n'he anat cap al Maresme. Perfecte. Si et sembla... Fem una mica de repàs de la teva trajectòria, de tot el que has fet per Sant Just. Comencem parlant de quan vas fer de directora, primer monitora i després directora de l'Splai ara mateix. Què recordes d'aquella època? Quins són els teus millors records d'aquella època? La veritat és que, mira, recordar com 7 anys tan importants a la meva vida, que és un moment on estàs creixent, estàs compartint moltes coses amb els altres, és bastant difícil. El que sí que puc potser resumir o amb 4 paraules és que vaig aprendre a funcionar en equip, a comptar amb els altres per poder aconseguir una tasca. Per exemple, me'n recordo de quan lluitàvem per aconseguir un local, amb condicions que poguessin fer les activitats. Una de les altres coses que recordo amb molta insistència és, per exemple, tota l'educació amb valors, tot el que planteja és molt més enllà de ser una colla d'amics que teniu un objectiu i, per tant, no és arribar a una meta només, sinó és com hi arribes. i és la importància que té, que moltes vegades els mitjans no justifiquen el fin i una última cosa potser podria ser la gent que m'he trobat especialment la nostra relació encara continua i fins i tot veníem d'abans conjuntament jo crec que això és una particularitat que té l'esplai del nostre poble que és un espai on la gent està molt cohesionada Segurament és de les entitats que permeten més que Sant Just, encara el puguem seguir anomenant poble amb tot el que comporta aquesta paraula, no? Entre poble i ciutat, potser, per la banda de les plaies, ens quedem amb poble perquè em permet fer, doncs, un teixit associatiu, no? De gent. Ja sabeu que sempre he criticat aquesta dicotomia i amb el terme ciutat, doncs, no m'hi he trobat mai còmode. En tot cas, és el que vaig dir el consistori del nostre municipi i, mira, s'ha de respectar. però jo sempre he dit que aquí funcionem com un poble, com un barri on la gent es coneix, la gent compta i fa xarxa bancal els uns amb els altres i llavors doncs sí, segurament l'esplai és una peça fonamental d'aquest municipi. Suposo que per poder influir en el poble i tractar de millorar-lo vas entrar a les llistes d'Esquerra Republicana i vas ser regidora durant anys aquí a Sant Just. Què és el millor i el pitjor de dedicar-se a la política a nivell local? Doncs, per mi totes les coses són millors, per estar clar. Perquè l'oportunitat de fer coses el que et dona és que pots aprendre. I aprendre, doncs, el que et fa és créixer i madurar i millorar les coses que fas, no? Però, bueno, si hagués de dir alguna cosa dolenta és... és la gran quantitat de temps que requereix. Perquè vols fer-ho bé, perquè estàs per la gent, llavors representes tot un col·lectiu, has d'estar als llocs, has de ser-hi perquè la gent t'ha escollit a tu i jo crec que és una gran responsabilitat. Com a mínim jo ho sentia d'aquesta manera i em consta que tots els que em van precedir i el Sergi, que ara és el regidor de Junts per Sant Jus, també ho senten així. Com a cosa bona, doncs diria aquesta continuació de treball en equip que comentava abans, especificada en l'àmbit de la política, no? Llavors, pot ser tota una sèrie de coses que incideixen molt més presencialment al poble, no? Si abans treballava amb valors, amb els nens, amb els joves, amb aquesta solidaritat, també, doncs a nivell polític et planteges tot un món econòmic que vulguem o no repercuteix a les nostres vides, doncs que és molt important i llavors t'obre portes per poder continuar debatent aquests termes de per què poble i no ciutat, per exemple, que dèiem abans. Crema molt la política o no arriba en aquests extrems a nivell local? No, jo crec que... Jo a nivell local m'hi vaig sentir molt còmode perquè penso que és el primer esglaó de la política. Sí. El econòmic, l'estatal... I jo crec que és una qüestió més de com es viu personalment. També és veritat que jo no m'havia plantejat mai que arribaria a funcionar com a política, per exemple. És un objectiu que jo m'havia marcat a la meva vida. No era un objectiu vital, no?, des d'un bon començament? No, és una cosa que va anar sorgint, que vaig pensar que era una oportunitat per aprendre moltíssim. Em feia molt de respecte perquè que la gent confia en tu d'aquesta manera vol dir que realment et senti responsable però com tota la vida és un procés i ara obres un camí obres una finestra, tancas una porta i vas seguint i la veritat és que en el fons s'acaba passant volant demanem ara fa temps que ja vas deixar la política a Sant Just de fet, com dèiem, no hi vius però et demanem a veure si ens pots fer una mica d'autocrítica i dir-nos coses alguna dolenta de Sant Just i alguna de bona, del poble. De fet, jo no l'he deixat, eh, la política a Sant Just. Jo encara sóc la presidenta de la secció local i estic involucrada dins del que puc en termes que no estic vivint allà i, per tant, presencialment no hi pot fer, però la meva gent i les meves sigles continuen, siguin a Esquerra de Sant Just. A veure, si hagués de parlar d'algunes coses que podrien millorar... Sí... o que podrien funcionar d'una altra manera. Parlaria, per exemple, dels Consells de Participació, que han sigut uns òrgans com molt tancats, molt poc oberts als canvis, a la dinàmica, excepte la joventut als últims anys i el de la dona, que és el que té més autonomia pròpia. Els altres Consells han fallat. I ja sabeu que jo soc una fan exclusiva de la participació i de la mediació social i comunitària, i per tant, doncs, Això és un punt que sempre és reivindicat i que crec que es podria millorar molt. Encara que hem de dir que Sant Just és un poble que té una gran quantitat d'entitats associatives i si t'associativo és una passada. Que s'està enforint, no? Segurament, últimament, també. Sí, però jo crec que això ho fan també el que tothom anomena la gran crisi. La gent ho aprecia com una oportunitat, com un ventall. Doncs, bueno, és un moment complicat a nivell de butxaca, si volen dir així, però la gent comença a teixir noves formes de solidaritat o de fer coses conjuntament per combatre-la. Llavors, potser aquest espai que tenim tan individualista, normalment, perquè la societat ens crea així, en un moment de crisi, doncs, per una banda potser s'accentua en alguns llocs, però en uns altres es creen més xarxes socials. I, a fet, jo sempre he dit que fan just. Per exemple, jo sempre m'he sentit molt orgullosa de la gent que el conforma. I, no sé, les millores de sempre que diem és l'àmbit del transport, tot el que té a veure amb més obertura amb el vestit obregat. Estem molt enganxets a Barcelona i tenim una comarca que és preciosa i que té un tarannà propi del qual, doncs, potser ens n'hem oblidat una mica aquests anys. I fomentar, doncs, també aquesta... comunicació intergeneracional, que hi ha entre, per exemple, la gent gran i els joves. Un dels projectes que jo tenia a l'espai en mente, que mai no vaig poder portar a terme i que em sap molt greu, és que els avis de la llar de Sant Jordi poguessin portar-la ben als nens i de passar, doncs, t'expliques històries, t'expliques tradició, cultura, arrels, llengües... I, bueno, és una cosa que també, doncs, podria millorar. Abans em deies, abans d'entrar en antena, que a part d'això havies fet moltes altres coses, no? Què ens vols explicar, Montsa? Sí, sí, sí. Bé, una cosa que sempre m'ha agradat molt, que va ser motiu d'un viatge molt important a la meva vida, és la muntanya. La muntanya de la natura. I sobretot, conèixer altra realitat. Llavors, en aquest sentit, sempre he estat molt vinculada a la CEA, amb el grup d'alta muntanya, per exemple... Fins i tot hi va haver un parell o tres d'anys que vam fer un grup de joves, perquè és una cosa que ha passat a totes les entitats que busquen noves generacions, no? I per tant, jo quan parlo de Sant Just, una de les primeres coses que em surt a part de l'Esplai Esquerra és fer sempre, definitivament. I la veritat és que, bueno, m'anyoro una mica de la gent allà. I després també, vinculat amb l'Esplai, quan estava fent de directora, Doncs em vaig vincular molt amb una ONG, que diu Acció Solidària i Logística, que té seu a Barcelona, perquè col·labora molt més a Barcelona, però és una de les ONGs que està aquí a Sant Jus. No és tan coneguda com Sant Jus Solidari, perquè Sant Jus Solidari és l'entitat per excel·lència que fomenta l'Ajuntament, per dir-ho així, però... ens van donar l'oportunitat en aquell moment al responsable que era del CAO, el Joan Mora, i a mi, que era la responsable d'Esplai, de poder començar a fer coses en l'àmbit de la solidaritat. Llavors, doncs, amb ells vam anar a Honduras, per exemple, em consta que el Joan encara hi fa viatges molt sovint, i va ser una oportunitat per mi de traspassar les barreres de casa, no?, d'aquest poble tan maco que tenim, i de poder fins i tot explicar-ho a les escoles, no?, i... I una mica, doncs, anar ampliant aquest entall d'experiència. Com dèiem al principi, ara ja no vius a Sant Just, has marxat. Què et dediques, que també ens fa interès saber-ho? Bé, ara mateix no puc dedicar-me a res. Estic a la gran empresa de l'atur, però, bé, sí que faig fent coses. Però, bé, jo soc treballadora social i pedagoga social, he fet un màster en temes de mediació, i, per tant, doncs, una mica... la meva vida ha girat a l'entorn de tot el que és la coordinació i gestió de persones. Però últimament, aquests dos últims anys, he començat a fer estudis en l'àmbit més de naturopatia i sobretot de reflexologia i quilomassatge. I m'està agradant moltíssim. És una forma de connectar amb la gent molt més física, molt més basada en energies i és una forma de complementar aquesta... Aquest àmbit de la persona humana, que és el que m'agrada a mi. I llavors el que et deia, doncs vaig fer coses en aquest sentit. Doncs Montse, ens ha agradat molt poder parlar amb tu una estoneta per saber per on paraves i poder rememorar alguns moments de quan voltaves per a poble, que ja has dit tu mateixa, no l'has deixat ni molt menys, que et podem veure per aquí també molt sovint. No, no, sempre es porta dintre. I a més a més hi baixo molt sovint, sempre que puc, per tant, per evitar una mica perdre aquest contacte. I us agraeixo moltíssim que heu pensat en mi, de debò. Merci, merci a tu, Montsa. Un pato, Montsa. Moltes gràcies. Adéu. Troba'ns a internet a la terminal981.blogspot.com Avui us proposo un repàs als reality shows més extremats de la televisió mundial. L'altre ahir vaig fer una cerca per internet, vaig anar mirant televisions i vaig poder fer un recubilatori d'aquests programes. reality shows, una paraula que utilitzem molt sovint nosaltres, tipus Gran Hermano, Operación Triunfo, ja ens entenem. Programes que mesclen la convivència a seques perquè es creïn problemes i mal rotllos, com seria Gran Hermano, o camuflen amb escoles de can o de ball, com seria Fama, Operación Triunfo. Bé, aquest tipus de programes que proliferen per Telecinco, per Quatro, i abans també per Antena 3, tot i que últimament ja no fa aquest tipus de programes. Us proposo un joc per fer el repàs als reality shows més extrems de tot el món i és que us aniré a parlar amb alguns i us demanaré si creieu que som veritat o mentida, perquè la majoria són veritat, però jo n'he colat algun que no és veritat. Us demano col·laboració per descobrir quins reality shows no s'han fet mai a la televisió. Comencem per un reality show que es diu Viridal Plasti. Es va fer a Estats Units l'any 2010. Es va començar la primera edició, va ser l'any 2010. Un programa que tracta d'un grup de nòvies que competeixen entre elles per aconseguir l'operació de cirurgia estètica que havien somiat durant tota la seva vida. I llavors la guanyadora, que només pot ser una, li paguen l'operació estètica per poder-se casar doncs, ben retocada, i les altres concursants, les que perden, doncs, no poden operar-se amb els diners que els dona el programa. Cert, cert. Allà estan molt bojos, aquestes coses, Rival. Sí. És horrorós, però americà, o sigui que sí. És cert, sí, sí, aquest programa s'ha fet. De fet, doncs, això l'any passat, el 2010. Seguim endavant amb un altre. El meu preferit, segurament, és un programa que es diu Estado, Es va fer Croàcia l'any 2005. I atenció a l'argument. És un ramat d'ovelles que competeixen per guanyar-se al favor del públic. La guanyadora, l'ovella guanyadora, se salva de ser sacrificada a l'escurçador i rep un poema al seu honor de mans d'un artista local de Croàcia. Això perquè s'ho ha dit a l'Adrià vol dir que li falla alguna cosa. Jo crec que és veritat. Jo no sé els croats que els hi passa, però vinga, va. No pot ser que els hi ha inventat això. És surrealista, és impossible que això surti així de la meva ment. És un reality show que va ser cancel·lat, evidentment, al poc d'estrenar-se perquè no tenia audiència. I era molt avorrit anar seguint la vida d'un ramat d'ovelles i, clar, el públic votant amb SMS la seva ovella favorita. I al final, l'artista local fent-li un poema... Escolta a mi, que portaven un petó, un domenó. Saps què passa, que els guionistes... Li foten. Següent reality show a Colòmbia es va estrenar l'any 2009 i porten ja dues edicions. Aquest va de 12 experts, perfumistes, que tenen una setmana per crear la millor fragrància de dona que puguin. Llavors, una empresa de colònies comercialitza les 12 fragràncies creades... I el mestre perfumista de la fragrància més venuda guanya un contracte amb l'empresa aquesta que les ha distribuït. Això s'ha inventat, no? Això s'ha inventat, no? O què? És bona la idea. Competició de perfumistes, les posen a la venda totes i llavors la més venuda guanya un contracte. Va, jo dic que te l'has inventat. Jo també. Sí, sí, efectivament, aquest me l'ha inventat. Sí, sí, sí. És molt bona idea, escolta. Però el podríem fer, eh? Sí, bueno, d'aquí quan la televisió incorpori l'olfacte... No sé si s'ha ideat això o algú s'ho ha plantejat, però bé, els programes de cuina millorarien segur molt. El següent programa és un que es diu Cuestión de Peso, és de l'Argentina i s'està matent actualment. Són 12 participants amb sobrepès que es tanquen en una casa, tipus Gran Hermano, amb l'objectiu d'aprimar-se. Llavors, un metge els fixa un objectiu, els va controlant, no és una cosa indiscriminada d'aprimar-se, els fixa un objectiu, van reduint dieta, menjant sa, fent exercici, i, doncs, si superen aquest objectiu, guanyen un diners i poden sortir de la casa. I si no aconsegueixen aquest objectiu, reben càstigs com haver-se de menjar un pastís i coses així, per trencar-los la dieta i fer-los sentir culpables. Ostres, això és molt bèstia, eh? És molt bèstia, Bet. Que és veritat, això. Sí, sí, que és veritat. Sí, aquest és veritat, sí, sí. De fet, el rècord de Primamenta el té el Facundo, que va entrar amb 215 quilos. El Facundo? I al cap d'un any va solir l'objectiu de perdre 100 quilograms. Va passar al final 115. Ah, mira. Doncs molt bé. Molt bé, el Facundo. Sí, això l'Argentina, eh? El Facundo. Molt bé. Molt bé, el següent. Es va estrenar a la Fox, als Estats Units, l'any 2007, i Antena 3 em va intentar fer una adaptació... Són 9 persones tancades en un búnquer, sense llum, en un ambient molt opressiu, i 1,5 milions de dòlars, o 10 euros en el cas de la versió Antena 3, que només es pot endur una sola persona, que ha de ser escollida per unanimitat per la resta de concursants. És una cosa molt psicològica, tan senzill com una gent discutint per qui s'ha d'endur els diners. Llavors, a mesura que va passant el temps, es van restant diners. Simplement això, de discussió... per a veure qui s'endultinés. Clar, aquí ens donen uns bitllets i ens hem de posar d'acord que se'ls endugui a tots l'Albert. I no es pot fer per sorteig. S'ha de decidir que tots ja estiguem d'acord. I no s'acaba el programa fins que no tothom està d'acord. Sí, exacte. Sí, sí. Ai, pa això, soc un mal tracte, no? Sí, sí, sí. A més, tancats en un farat. Sí, sí, sí. Que fatal. Si vols dir que no s'hem endat ell. Quants en queden, Adrià? Depèn del temps, no, en queden tres. Jo dic que és veritat. Sí, aquest és veritat, sí, sí, sí. I de fet es va intentar d'antena 3 i no va tenir audiència perquè clar, uns tios discutint allà no cridaven massa l'atenció. Ha decidut que et cancel·lin el reality si ets participant, eh? Sí, sí, molt. Allà deixen la feina i deixen-ho tot, la família i... No, no, torna a casa, m'ha dit. Això m'està recordant en una... No sé si has esmentat o no, Adrià, el Talp. Ah, sí, el talp. Anaves a esmentar? No, no, no, parlem-ne, parlem-ne. No és un rater-show, no sé si es considera, però seria una mica en aquest joc de... No sé si tu ho havies vist, Albert, a TV3, a la nostra. Vam fer un programa que es basava en que un d'ells era infiltrat un programa, era un actor. I entre ells anaven fent prous, anaven convivint, anaven eliminant gent, anaven nominant gent, i això havien de descobrir que era el talp. Exacte, és un format adaptat a la televisió de Bèlgica, que després que TV3 l'adaptés, el va adaptar a 4, i els va funcionar mitjanament d'audiència, el que passa és que és un programa que exigia un pressupost molt alt, perquè eren proves amb gincama i coses així, que fet en cutre no interessa gens. Llavors també a TV3 es van gastar molts diners. Jo me'n recordo molt, fa molts anys, això ja, per això. La Núria va guanyar. Em sent el nom de la guanyadora, fins i tot. Ja fa 5 anys, d'això, potser. I més. El següent reality del que parlem és un que es diu Growth Donor Show, a Holanda, fet l'any 2006. Una concursant malalta terminal de 37 anys posava a la disposició de 35 concursants la donació dels seus ronyons en morir. Concursants que necessitaven els ronyons perquè tenien alguna insuficiència. Llavors, el públic, l'audiència, votava a través d'SMS qui creia que es mereixia més els ronyons d'aquesta dona que estava a punt de morir-se i que volia donar els ronyons. És un reality que el primer ministre holandès va haver de sortir a fer una compareixença dient que era denigrant per la imatge d'Holanda que es fes un reality així, i la setmana següent el programa va doblar l'audiència. És a dir que... un polític dient que el programa no agradava, que no havia d'agradar o que denigrava la imatge i el morbo va cridar a més espectadors. Veritat o mentida? Veritat, veritat. Veritat. Per tal com ho he explicat, segurament sembla que sigui veritat. De fet, és un reality que es va fer, però és un reality que és fals. Es va descobrir, finalment, i així ho van fer saber, evidentment, que era un programa perquè conscienciava la gent que donés els òrgans. És a dir, els 35 concursants eren realment gent que necessitava els ronyons, que s'havien prestat a fer aquesta mena d'experiment i eren conscients que tot era mentida, però posava la seva imatge per conscienciar la gent. Llavors, la malalta moribunda de 37 anys no era malalta, no era moribunda, era un actriu. I tots els diners que es van guanyar amb els SMS dels espectadors es van donar a una fundació... o una ONG per als transplantaments de ronyó. Un cas curiós que, bé, plantejat, sona fatal, però bé, si era per conscienciar la població, doncs s'accepta una mica més. Tot i que la picaresca aquesta, no ho sé, una mica desagradable, potser, impactant el menys. Sí, sí. Reality de l'any 2008, estrenat als Estats Units, que es diu Diadoptit. Vuit joves que de petits van ser adoptats han de passar unes proves en formatge en cama, tipus Pequín Express, és una mescla de Pequín Express... i trobar la mare adoptada, perquè només el guanyador, el concursant que queda finalista, se li permet retrobar-se amb la seva mare biològica. Veritat o mentida? Mentida. Ai, m'esteu pillant amb tots, eh? No pot ser això, sigui, és mentida, és mentida, me l'he inventat, jo també. Tot i que és un format que crec que el registraré, perquè... No, no, les idees no són dolentes, eh? Molt bé, molt bé, Maria. I finalment un reality estrenat el 2003 a Estats Units que es diu Mr. Personality, en el qual una noia ha d'escollir el seu pretendent basant-se únicament amb homes que han conegut la personalitat però no els hi ha vist la cara i se'ls troba a l'altar, amb el cul al costat, per casar-se. Es treu la màscara i surt pressa. De debò? De debò, de debò. I es casen, de veritat? I es casen, sí, sí. Després es separen. Això és l'altre, no ens hem de creure res. Però bé, és un format que creieu que s'ha fet o no s'ha fet? Que sí. Sí, sí, es va estrenar, com deia, als Estats Units l'any 2003. Doncs mira, és el més interessant quant a possibles valors que es puguin enviar, no? Sí, potser perquè, bé... No sé què dir-te, eh, amb això de... Segurament el problema aquest devia buscar el morbo final de quina cara feia la núvia al veure la cara del... Home, aquí reu tot, però clar. Sí, sí. Bé, finalment fem un petit apunt de curiositat sobre els reality shows, i és que des de l'aparició d'aquest tipus de programes, els psicòlegs han detectat un nou síndrome, que li han posat de nom el síndrome del show de Truman, que ja existia abans i s'utilitzava aquesta designació per parlar de malalts que creien que eren tot el dia observats per càmeres com en un reality show, Però ara també s'utilitza el síndrome del show de Truman per explicar a persones que han estat eliminades de concursos, han perdut tota la fama de cop i han entrat en greus depressions. És a dir, que és una patologia que està fins i tot registrada en les patologies dels psicòlegs. L'any 2009, la revista TheWarp.com va fer un estudi dient que 11 persones... de tots els realities que s'havien fet als Estats Units s'havien suïcidat en ser eliminats. És a dir, que aquests programes comporten en els concursants certs riscos mentals de salut. I, de fet, als Estats Units hi ha una associació d'exconcursants de realities que es diu After TV Care, on hi ha un... Bé, on pregidida per un psicòleg que veurà la necessitat de crear una associació en què els concursants es donen ajuda mútua i suport, es fan grups de teràpia... per tal de superar aquesta aturada en la fama quan un d'aquests concursants és eliminat. Dona i do, eh? Sí, típic és el cas de la Susan Boyle, no sé si la recordeu, una dona que cantava com els àngels, d'imatge física segurament, que no s'adaptava massa als cànons que veiem a la televisió, va triomfar moltíssim, però li va agafar una depressió molt gran i es va haver de retirar. És a dir, anècdotes mil... Total, per resumir, conscienciar-nos que els reality shows en els concursants deixen certes segueres. I així que vam a l'edició del Pantalles d'avui. Segueix-nos a twitter.com barra la terminal 981. Quadern musical amb Clara Aguilar. Hola, bona nit als oients de Rayo d'Esvern. Això és una secció de la Terminal dedicada a tots aquells que us agrada la música i que no podeu estar-vos de conèixer l'últim grup de moda o de revir el més clàssic. Si vols saber més, queda aquí i coneixeràs la música d'Alberto Iglesias. Fins demà! Bona nit. Bona nit. Bé, bona nit. Avui al quadern musical parlem d'un dels compositors a qui més admiro, sens dubte. Segur que tots el coneixeu, heu sentit alguna banda sonora. Com aquesta que hem de sentir és la Piel Cabito, de Pedro Almodóvar. És Alberto Iglesias, que també ha fet la banda sonora de pel·lícules com Able con ella, El jardiner del fiel i moltes més que després en parlem. Estem parlant del compositor basc, que diumenge passat va ser premiat a Mongoya, que en té molts més, jo crec que ni li cau en aquest senyor, en té uns 10, com a millor banda sonora amb l'última pel·lícula de l'Almodóvar. Després fem un comentari de per què ens agrada tant Alberto Iglesias i què té la seva música. Ara parlant una mica de la biografia d'Alberto Iglesias, dir que té una llarga formació musical que inclou des d'estudis de piano, de composició i contrapunt fins a estudis de música electrònica. És conegut sobretot per les seves bandes sonores en el món del cinema. Compta amb moltes nominacions als Premis Òscar de l'Acadèmia de Hollywood, també dels Globus d'Or i del BAFTA, i a més a més, també compta amb 10 Premis, com he dit abans, Goya, a part d'altres de nacionals i internacionals més petits. També reconegut en l'àmbit del ballet, que per la seva col·laboració amb el corògraf Nacho Duato i la seva companyia nacional de danza, per qui ha compost peces com Captiva, Tabulae, Zero sobre Zero o Self. Si hem de parlar de quan comença la història, la seva trajectòria en el món de la música d'Iglésies, ens remontem als anys 80 i des d'aquell moment fins a l'actualitat ha compost més de 30 bandes sonores pels directors més prestigiosos d'ara i durant tots aquests anys. Fem una breu llista dels directors espanyols amb qui ha tingut col·laboració. Per exemple, Pedro Almodóvar ha fet la banda sonora de pel·lícules com La flor de mi secreto, Carne trémula, Todo sobre mi madre, Hable con ella, La mala educación, Volver, Los abrazos rotos o La piel que habito. També és qui ha posat música a grans pel·lícules de Julio Medem com L'ardilla roja, Tierra, la magnífica que m'agrada molt pel·lícula Los amantes del círculo polar o Lucía i el sexo. Més noms, Iziar Bollaín, Te doy mis ojos, amb Justo Sar i Laia Marull, Vigas Luna, amb la camarera del Titanic, o també del cineasta Carlos Saura, amb la pel·lícula Dispara. A part d'aquests noms en espanyol, també ha treballat amb personals de cinematogràfics internacionals com John Malkovich, a la pel·lícula Passos de baile, de Fernando Meirelles, o de la gran pel·lícula El jardíero fiel, basada en la novel·la aquella del John Le Carré, que es convertís en el primer compositor espanyol candidat als Òscars de l'any 2005, lògicament com a banda sonora. Si parlem dels últims treballs que ha fet, no sé si vosaltres, Alberto, diria que heu vist la pel·lícula El Topo? No, però sé qui és. Jo tampoc l'he vista, però sí que conec la banda sonora, que és excel·lent com tot el que fa, jo crec, aquest home. I és una pel·lícula britànica de Thomas Alfredson, que també és una adaptació de la novel·la de John Le Carré, que l'ha portat a la tercera nominació dels Òscars que se celebraran d'aquí uns dies. Ara també és moment de parlar del seu últim treball amb qui ha estat premiat el diumenge passat a la gala dels Goya, La piel que habito. Aquesta música de Trent & Moller, que és un grup danès, fem un comentari de la música en general de la banda sonora de la pel·lícula. No sé si vosaltres us agrada, si creu que és encertada, però jo crec que aquests violins que hem sentit abans de començar el tema, aquests violins tan agobians que van amb les escenes en què no direm massa cosa, perquè és d'aquestes pel·lícules que no es pot explicar massa l'argument, Però en aquests moments en què l'Enanaia i el cirurgià es persegueixen per la casa i no es pot explicar massa més. Sí, és un golla que estava cantat pel simple fet, perquè quan mires la pel·lícula ja penses, home, aquesta banda sonora tindrà premis segur. És que li donen sempre aquest home, no li caben. És gran part del sentit de la pel·lícula, és bàsica i elemental, jo crec que per entendre la pel·lícula i per disfrutar-la. És una banda sonora que utilitza moltíssim aquests violins superagobians, superestridents, però també utilitza samplers i sintetitzadors que donen un toc electrònic com aquesta que se'n sentint, que no és d'ell, sinó d'aquest grup danès, però també n'hi ha un altre que també ha compost d'ell, que introdueix un saxo o introdueix alguns samplers que donen aquest toc així més diferent de les cordes que han sentit al principi. A part de la música que fa ell, la banda sonora de la pel·lícula, Piel Cavito, també trobem dues cançons de la cantant Buica, també de Cris Garnó i d'aquest grup que estem sentint de fons, que és 30 Moller, un grup d'anès. Ara així, per acabar a fer un breu comentari, m'agradaria dir una frase que Alberto Iglesias ha declarat, i és que ell sempre diu que quan es culpos les en un projecte, hi ha de creure molt, i s'hi posa tant que... La seva implicació arriba al punt que s'acaben sabent els guions dels actors. Ara he fet un breu mix d'unes quatre bandes sonores que són molt reconegudes, que a veure si les encerteu. Sentim-les. Has aconseguit endevinar quina és, Iadria? Doncs no. El verd? Em sona moltíssim. Lucía y el sexo, potser? Lucía y el sexo. Ah, ostres, sí. Lucía y el sexo, que és preciosa, aquesta música, considerada una de les millors bandes sonores del cinema espanyol i que segur que passarà a la història. Ara sentim un trosset d'Abrazos Rotos. Ara s'ho sentim més del jardiner fiel. És una banda sonora més calmada que La piel que habito, com també aquesta que sentim ara, que és també La lluvia, la pel·lícula d'Ithia Arbollaín a continuació d'aquest fragment. La gran notícia de la setmana, sens dubte, és que Mishima traurà el seu sisè disc el 27 de març amb el títol de L'amor feliç. Per aguantar l'espera, des de dimarts tenim el single L'última ressaca, que l'estem sentint de fons, de manera disponible a l'iTunes o via YouTube o a la red. El nou disc, gravat a Puerto de Santa Maria, a Cádiz, i publicat per The Rest is Silence Warner, es presentarà el 13 d'abril a l'auditori de Girona. El grup ha confirmat que el títol del CD, L'Amor Feliç, és una declaració al català de la cançó In y a pas de mort au re de George Brassens. Fins aquí quedem a l'espera de notícies pels amants de Mishima i esperem que aquest disc vagi molt la pena. Passem al CD. És moment, com cada setmana, de parlar d'un CD i el d'avui té relació amb el tema que havíem parlat. fa uns minuts al quadern. És Conxa Buica, o més aviat Buica, la cantant mallorquina d'origen guineà, que també participa en la banda sonora de la pel·lícula La Piel, que evito amb dues cançons. No sé si vosaltres que l'heu vist, és en aquell moment en què hi ha una escena d'una festa i hi ha un grup tocant. És Buica cantant la cançó Se me hizo fácil i també Por el amor de amar. Conscient amb aquesta col·laboració amb la pel·lícula, avui que va treure el passat 6 de setembre un disc que es diu Emmy Piel, que és un recopilatori que també inclou noves cançons i també inclou aquestes dues de la pel·lícula, com la que sentirem ara, Por el amor de Amar. Quiero la luz del sol. También quiero el azul del cielo en el mar. Quiero un mal sin fin para no tener nunca que terminar. Como la flor feliz de ver cómo nace la flor. Hoy mi sombra se deshace como el viento. Quien me quiera amar amará también lo peor de mí con ardor. El corazón del mundo canta en mi corazón. Mis pies siguen bailando sin cesar. Desde que apareciste todo es celebración y todo el dolor desapareció. Necesito amar Quiero ser la luz que besa la flor. Necesito amar. Ser la flor que se da solo con pasión. Els dijous a les 9 tens una cita amb la Terminal. Redescobrim tendències amb Albert Closes. Hola, molt bona nit a tots. Avui, amb aquesta nova temàtica que estem agafant aquí a redescobrint tendències de voler també analitzar una mica les ciutats i que en farem en un futur pròxim d'especials d'altres ciutats, però... Avui volíem fixar-nos una mica en la situació actual de Barcelona i de això, la marca Barcelona, el nom Barcelona, una mica la visió internacional, la visió que en tenen de Barcelona a fora i també nosaltres aquí com estan a l'actualitat Barcelona, cap a quin camí va com a ciutat i als barris que tenim a dia d'avui i us en voldrem parlar de dos carrers només per exemplificar... la ciutat actual, el dia d'avui, de Barcelona. La veritat és que la marca, el nom Barcelona, amb el temps i amb la crisi econòmica no ha disminuït la seva importància i això és molt important, és molt interessant, molt important i la veritat és que curiós perquè una ciutat que com si diguéssim va tenir una fama a nivell internacional tan repentina seria bastant normal que la pogués perdre fàcilment Però la veritat és que Barcelona segueix sent un lloc desitjat i envejat. I ho veiem amb el nombre de turistes que cada any ens visiten, però també és important veure el que es produeix, el que creem aquí a Barcelona i a Catalunya, per conseqüència, com ho veuen a fora i encara és un referent Barcelona. I crec que amb el temps no desapareixerà aquest poder d'influència, sinó que es reafirmarà. Per tant, és molt important i crec que també és una cosa amb el que ens podem felicitar a dia d'avui i més tenint en compte, de nou repeteixo, aquest context de crisi econòmica en el que ens trobem. I la veritat és que és molt important tenir en compte aquest context internacional del que estàvem parlant ara per també analitzar una mica la situació actual de la ciutat de Barcelona. Perquè el més curiós, i per això vaig voler parlar d'això avui, és que en aquests dos últims mesos, tres últims mesos, sembla que a Barcelona la crisi en el panorama d'obrir negocis, de crear noves idees, d'aportar noves idees en el món dels negocis, estigui disminuint, perquè realment el que estem veient és com molts nous restaurants, sobretot restaurants i bars, no tant botigues, això sí que és veritat, estan obrint a Barcelona. Però és una cosa bastant nova, o sigui, sí que és veritat que amb la crisi han anat obrint llocs, però en aquests últims mesos sembla que la cosa hagi revifat, no sé si, amb bastanta força. I no deixa de ser força curiós i interessant també de comentar. Però el que també és interessant és veure... quin tipus de locals s'obren, com són, perquè no deixa de ser el futur que se'ns presenta per la ciutat. I el que tots tenen en comú és aquesta idea que ja també hem comentat en alguna altra ocasió, que és aquest concepte de la Barcelona wannabe, que és aquesta idea de fer llocs, o sigui, crear bars, restaurants, amb una estètica que no sigui gens barcelonina. O sigui, copiar estètiques d'altres ciutats amb més fama. O sigui, agafar un bar típicament berlinès, típicament que puguem trobar al Soho de Nova York o a París i, com si diguéssim, traslladar-lo a Barcelona. Igual, amb la mateixa estètica o fins i tot amb la mateixa carta, però a Barcelona. I és aquesta, com si diguéssim, de Barcelona Bonaví, de voler ser alguna altra ciutat. Això és una cosa que passa a totes les ciutats, no només a Barcelona, i això està més que clar. però sí que és un fenomen molt recent i que en aquests últims mesos s'està reafirmant. És, la veritat, és una cosa que ja fa bastant temps que passava a Madrid. És una cosa bastant més madrilenya. A Madrid sempre es té una... És una ciutat, sempre es diu que és molt més americana, Madrid, que Barcelona, i és veritat, a part que sigui la capital, òbviament, i que hi hagi molta més població, però Madrid sempre ha sigut una ciutat en què s'han envidallat en altres ciutats per crear la seva pròpia identitat i també el seu valor estètic. Això està arribant a dia d'avui a Barcelona i es nota molt més amb una estètica més madrilenya, és un fet. I també, a part, volia comentar la part dels barris, que realment estem veient com s'estan consolidant, per una banda s'està consolidant un barri com és el de l'Eixample, que és genuïnament barceloní, però al mateix temps és la Barcelona més ordenada, la Barcelona més elegant, la Barcelona en part també més madrilenya, però en part més europea, més, com si diguéssim... Més urbana. Més urbana, també. I s'està consolidant molt. L'Eixample sempre ha estat allà i sempre ha sigut vital per Barcelona, però semblava una mica dormida, la zona de l'Eixample. Però quan parles de l'Eixample, parles de la dreta, de l'esquerra o parles de l'Eixample? Parlo... A veure, parlem de la zona més del centre, que seria tots els carrers per una banda i per l'altra, però els dos i tres carrers que estarien al costat, o sigui, entremig del passeig de Gràcia. Girona... Sí, tots aquests carrers, per una banda i per l'altra, perquè també, òbviament, tenim carrers com en Rignanà o Aribau, que també són els que ara estan donant-nos dels millors llocs de la ciutat. I és bastant curiós perquè realment s'està convertint en un lloc a tenir en compte. Ara, i també en contraposició, aquells llocs més clàssics fins ara, el Born o Gràcia, estan perdent molt el seu poder, molt, senzillament perquè també és cansant-s'hi. Són barris que ja estan més vistos i sempre el que la gent busca és trobar nous llocs. I aquests nous llocs, és poder tornar a rescatar l'Eixample i, com ja també havíem dit, Sant Antoni, que és clarament la nova zona, però també jo aposto per la idea que serà el moment que altres barris més populars comencin a tenir una mica més de rellevància a la ciutat, perquè amb la crisi, jo crec que també això és un factor de la crisi, una conseqüència, s'està tornant més en el sentiment del barri, de la identitat dels barris, com a petits pobles i barris de tota la vida de Barcelona que volen recuperar la seva identitat i el fet de dir que en el nostre barri també no cal que sempre es vagi al centre. En el nostre barri també podem fer vida i no cal que estiguem tot el ratonant al centre o al Borno o a Gràcia. I això està passant a Sant Antoni, que és un dels grans exemples, però també està passant amb Sants i també passarà a Horta segurament. Clar, t'ho dius Sant Antoni i no es pot dir paral·lel ni poble sec, no? Sant Antoni. Sant Antoni, com a conseqüència del boom de Sant Antoni, que sí, com a només zona de Sant Antoni, ara també li toca el poble sec i el paral·lel. I el paral·lel és com si és l'artèria que també delimita aquest boom de Sant Antoni. I el boom, boom, boom, boom, o sigui, sí, per Barcelona se'n pot parlar d'un boom, però tampoc no és allò de que vagis a Sant Antoni i vegis una cosa molt diferent, perquè, a més a més, jo trobo que està molt bé, que encara es manté l'essència del barri, ara, a més a més, també bastant canviada per l'alt nivell de multiculturalitat que representa, però, òbviament, quan parlem d'aquest boom, ens referim d'aquests nous llocs que s'han anat obrint i, justament, amb aquesta premissa, parlem d'aquest primer carrer que volíem... comentar, que és el carrer Parlament, que és aquest petit carrer que exemplifica la marca Sant Antoni i ja conegut per la seva urxata, doncs ara conegut pels seus bars més hipsters i més modernos i més expatriats. Sí, el... Perquè, sí, ja n'havíem parlat com quatre cops aquí a la terminal del Federal, que des que va obrir, doncs, ha tingut molt bona sort i s'ha consolidat com un dels bars més envejables i més desitjats de tota la ciutat, i un dels primers d'aquesta estètica més wannabe, perquè realment no sembla que estiguis a Barcelona. No. I després va venir el Calders, que és un altre bar que també es troba més o menys al mig del carrer Parlament, I l'última incorporació a la colla Pessigolla és el Tarannà de Refa fa un mes. I el Tarannà sempre crea una mica de debat i de discussions perquè jo no sé ben bé què pensar-ne. Perquè té una estètica molt similar al Federal. Molt similar, no? Diguem les coses... No, el que passa és que si estiguéssim a Berlín o si estiguéssim a Nova York... ens semblarien bars totalment diferents el que passa és que a Barcelona no estem acostumats a aquest tipus d'estètica estem parlant d'un carrer que un està en la cantonada l'altre està en Viladumat, que és l'anterior que és el federal, en Barçó Petita i en gent d'aquí perquè et sap que ho porta gent d'aquí i la clientela també és més del barri estic totalment d'acord que el punt més curiós és que estan a re Arreglo l'un de l'altre. Jo no entenc on està aquí. La gràcia. Però és això, que tot i això la decoració sí que segueix una mica aquesta mateixa línia, però és diferent. La carta o el rotllo també és diferent i la clientela és diferent. I això fa molt, també. A mi personalment em fa molt el tipus de gent. Jo estic a favor del Federal. Vaig tenir una petita... Ja m'ho vaig comentar aquí. Vaig tenir una petita discussió amb el Federal, però... Però sí que és veritat que la clientela del federal és molt més expatriada, molt més internacional i a vegades una mica més estirada. I això és un fet. Sí, la diria no sé per què posa aquestes cares. Manus, us us donen diners cada cop que dieu federal, federal, federal. No, no, el que passa és que jo hi vaig anar fa poc també al Taranay i estic una mica creuada, però... Però és que no sé, la gent ha canviat, mira, i més us dic una cosa. Estava dinant allà i tenia al costat el tio que gestiona el BAM. Estava allà amb el dossier dient quins grups portava i quins no. A veure, gent estirada, no és que sigui gent estirada, però... Jo també em vaig veure el dia que vaig anar. D'aquesta gent. Jo crec que és això, potser en tornarem a parlar perquè té una curta vida de moment, a veure cap on va. I a veure si Barcelona... doncs segueix seguint aquesta línia de seguir obrint aquests llocs o no. Només ens quedarem amb aquests quatre bars, amb aquesta estètica i no sé què és millor o què és pitjor. I ens deixem altres carrers, ens deixem altres locals per altres edicions a redescobrir tendències perquè fa bastant de temps que... que no havíem fet pàgines web de la setmana, i avui us he volgut portar nous blocs culinaris, perquè l'altre dia, actualitzant el bloc, vaig posar el post d'aquella edició, de les primeres edicions d'aquest any de Radios Criminant Tendències, que vam parlar dels millors blocs de cuina, i vaig pensar que en podríem afegir alguns altres, però en aquest cas, avui us porto tres blocs dedicats a la cuina vegetariana perquè tot i que no sigueu vegetarians o no sigui vegetarià sempre va bé tenir algunes receptes perquè sempre són més sanes i sempre poden ser noves edicions a la vostra rutina culinària a més a més són tres blocs preciosos i divertidíssims que us agradaran molt per les fotografies ni que sigui per disfrutar visualment El primer és My New Roots i és el més famós. Està fet des de Copenhague i amb aquesta estètica bastant danesa, bastant escandinava, ens presenta un dels blocs més respectats en la tradició vegetariana i realment és molt famós. Per exemple, té també coses per gent amb problemes, té uns famosos brownies sense farina que... creen furor per tot el món de l'internet. El segon és Sprouted Kitchen, que també té unes molt bones fotografies i que també busca aquesta vessant més sana de la cuina. I l'últim és bastant curiós, que és The Vegan Stoner, i vegan és aquesta cosa del veganisme, que vol dir que hi ha res que sigui d'origen animal, ni formatges, ni mantegues, ni res. I de Vegan Stoner el que ens fa és fer-nos les receptes amb dibuixets, amb dibuixos que fa la propietaria del blog, i amb pas a pas, i molt simple i, no sé, molt curiós. us el recomano. Amb aquests conscients acabem també el Redescobrim Tendències d'avui i l'edició número 71 de la Terminal. Nosaltres tornem la setmana que ve amb més i millor contingut però no es prometem res. Apadeu i molt bona setmana. Adéu. Adéu. Ràdio Tespel. 98.1. Ràdio Tespel.