Lectura infantil, apps fitness i París cultural

Se nos viene el tiempo encima, pero ya han encara moltes películas de las que parlar. O sea, que citaremos un poco por encima. ¿Fach una mica como el Xavi o...? Sí, ¿no? ¿Fach una mica como el Xavi? Arriba que te vendrás luces rojas. Siempre has tafé como el Xavi. Sí, es verdad. Xavi es Dios. Sí. Y yo su único hijo. Arriba luces rojas, la nueva película de Rodrigo Cortés, que arriba después da la magistral Boreat, enterrado... Aquest cop se passa al cine grande amb Robert De Niro, Sigourney Weaver, Cillian Murphy i una història de fantasmes. Que bé, és l'aposta comercial de la setmana i, sens dubte, farà d'ara que parlar, d'ara que parlar, quant o menys. Ja ho està fent, ja ho està fent. Ja ho està fent i encara no s'ha estrenat. Hi ha qui diu que és una merda, hi ha qui diu que és genial. Nosaltres diem, Xavi, que... Que és una merda genial. Ah, molt bé. Muy político. No, de veritat. Bueno, és una pel·lícula complicada. Bueno, pues... Jo entenc que la gent es pugui sentir una miqueta... Una miqueta, una miqueta. En tot cas, a nosaltres ens agrada... A mi m'agraden les coses rares i m'agrada que la gent es mulli com s'ha mullat. Rodrigo Cortés. A més, Rodrigo Cortés és un crac. En ben tècnic és un fiera. I això és irreproixable. I això es demostra. Una altra pel·li molt interessant es diu Chronicle. ¿Quién lo iba a decir? Fan footage. Estamos artísimos de fan footage. I arriba aquesta de fan footage de superherois. Cal que expliquem què és el fan footage? Esto no es una pel·lícula. Es material encontrado de verdad. Imatges presumptament reales. Exacte, i aquesta és dels superherois, tres nens que troben superpoderes i es dediquen a fer el bien, el mal, todo lo contrario. Jo no l'he vista encara, tu sí, ens consta que has... Jo sí, és molt guai. ...gozado como un loco. És molt guai. La veritat és que comença... Bueno, a l'hora ja anem a dir, hòstia, una altra de fanfuteig, de fanfuteig, ai, adolescentes, ai, que pesa... Bueno, a poc a poc li vas agafant el Tranquillo i és molt divertida. És una pell de superhéroes, a més d'orígens de superhéroes, això també s'ha de dir. I cuando se enxunguece diuen que es enxunguece, eh? No, no pas. No, que la segona part és més fosca, o sigui que no és simplement un Spider-Man... Sí, és més fosca. No, tampoc és tan fosca, eh? No? La poden veure aprensius? Sí, home, sí. Vale, la pel·li del festival. Sé que m'estàs escoltant a casa, ja tienes plan per estudiar-nos... Otro plan para este viernes, la tercera en discordia. Highwire. Highwire. Més coneguda como Indomable por aquí, a no confondre amb el próximo Indomable de Pixar. Sí, és que són la hòstia. Sí, hi ha una pel·lícula que es diu Highwire i hi ha una pel·lícula que es diu Brave. Pues aquí es dirà una Indomable i en canvi l'altra es dirà Indomable. I arriben al mateix line. D'aquí dos mesos arriba la següent. És que estamos així. En fi, aquesta és la nova del Steven Soderbergh que sempre diu que se retira i cada sis mes es estrena una peli. Us recordo que Contagio encara no ha arribat en DVD. i ja està estrenant High Wire, que és acció pura, barreja Jason Bourne amb l'estil Ocean's Eleven del Steven Soderbergh, amb una actriu que debuta després de passar-se una vida fotent tolles a los wrestlings americanos, i amb una rista d'actors que inclueu el Michael Fassbender, no sé qui sortia més, l'Antoni Banderas, surten una mica tots. És la la pel·li de qualitat d'acció de l'any. Sense haver-la vist perquè no ens l'han deixat veure perquè no hi ha hagut passe de premsa a Barcelona. Et mulles, és la pel·lícula d'acció de l'any. Sí, sí. Bé, doncs, vinga, s'haurà de veure sí o sí. Ja està. Està claríssim. Molt bé, doncs, amb aquesta proposta que us fem, tota aquesta llarga llista de propostes, quasi que potser ens anem acomiadant. Sí, vinga. Sentim un últim tema dels grups que sonaran al Let's Festival, el Triángulo de Mordizarro, plato fuerte del festival, diria jo. El culto, el cargo o cómo hacer llegar el objeto maravilloso és la manera amb la qual us diem fins la setmana que ve. Ens acomiadem. Gràcies a tots. Gràcies, Carlos de Comili. Gràcies, Xavi. Gràcies, Marc. Gràcies a vosaltres per estar a l'altra banda. Triángulo de Mordizarro, fins la setmana que ve. Adeu. Adeu. Què tal? Molt bona nit. Clara Ila, com va? Bona nit, Adrià. I Albert Closes, bona nit. Hola, molt bona nit. Això és la Terminal, aquesta és l'edició número 72 d'aquest programa que fem cada dijous a les 9 del vespre a Ràdio d'Esvern. Sigueu tots molt benvinguts. Els dijous a la nit, Ràdio d'Esvern t'obre les portes de La Terminal, amb Clara Aguilar, Adrià Calvo i Albert Closes. Hola, què tal? L'ouvim avui al programa amb l'entrevista amb la Carme Fina i la Rosa Maria Pujador, que les tenim aquí. Després la tria pantalles ens farà una mena de repàs de les millors aplicacions per fer esport, des de les opcions per iPhones fins a Androids, Després, al quadern, farem un especial París juntament amb Radioscovent Tendències i, com que al quadern musical ens anem a parlar de música, farem un megamix de les veus femenines i masculines de la música francesa i l'Albert ens parlarà d'un cop, si algun cop volem viatjar a París, què hem de veure, no? Sí, farem algunes recomanacions i farem una mica d'anàlisi de les tendències més candents a la ciutat. Doncs, dut això, comencem. Estàs escoltant la Terminal. L'entrevista. Obrim com cada setmana a la terminal amb l'espai de l'entrevista. Avui comptem a l'estudi 2 de Ràdio d'Esvern amb la Carme Fina i la Rosa Maria Pujador. Elles van engegar ja fa bastants anys el projecte d'animació lectora que pretén fomentar la lectora entre els infants de les escoles públiques de Sant Just i són aquí per explicar-nos com evoluciona el projecte i quin futur té aquest projecte. Bona tarda, bon vespre, bona nit. Bona nit. Bon vespre. Molt benvingudes a Ràdio d'Esvern. Gràcies. Si us sembla, comencem explicant una mica com neix el projecte, el seu origen des del primer moment en què algú pensa que seria necessari potenciar la lectura en els infants de Sant Just. A veure, nosaltres diríem que la preocupació per la lectura és una preocupació ja històrica en els mestres i constant. El que passa és que vàrem, per qüestions personals, els que vam començar, vam tenir contacte amb un projecte que s'havia sistematitzat, que es va iniciar a Cerdanyola, i que en aquest moment continua a Cornellà i aquí a Sant Just. I aquest projecte consistia en acostar llibres a les aules com una mini biblioteca. O sigui, un nen va a la biblioteca i té molts llibres a triar, i aquí l'oferta és donar-li sis títols i un temps determinat. I, en certa manera... Aquest temps estimula, els llibres es presenten, ja ho explicarem, però això estimula que ell sàpiga que me'n falten dos, me'n falten tres, o ja n'he llegit alguns, i després continua la biblioteca de l'escola, esclar. És a dir, potser l'infant es troba més còmode si té poc on elegir que no pas haver d'escollir entre tota una gran biblioteca, no? De fet, aquest temps sí, el que passa és que una cosa no treu l'altra, perquè nosaltres fem constantment referència que vagin a la biblioteca o de l'escola o al Can Ginestar. Això ho fem sempre perquè, esclar, és una de les missions. Només que llegeixin el projecte PAL i que no tindria sentit. El projecte PAL actualment s'aplica en quines escoles de Sant Just? Mira, ara estem anant al Canigó i al Montseny. El Montserrat s'havia incorporat fa anys i per unes raons que ells van explicar, es van desenganxar del projecte, no sé si tornaran algun dia, però en aquests moments ja fa molts anys que estem treballant al Canigó i al Montseny. Perfecte. Doncs si us sembla, comencem a explicar el projecte des del principi. No és igual per a totes les edats, sinó que comenceu amb els nens de primer i segon curs d'inicial, no? No, no, comencem amb el parvulari, eh? Amb el parvulari també. Doncs expliqueu-ho, sí, sí. Des de P3, eh? Amb P3 per això la lectura és amb dibuixos. Bé, ara t'ho explico, sí, exactament, eh? Digueu-me, sí. A veure, sí, sí, des de P3 fins a 6è portem la maleta a cada classe. Ara et parlo de l'infantil, eh? P3, P4 i P5 portem a cada classe una maleta. Si a la classe hi ha 25-26 nens, a la maleta hi sol haver-hi 30 exemplars. i, esclar, vull dir molt llibres amb dibuixos esclar, hi ha alguna lletra però més que tot són llibres vistosos inclús en portem algun d'aquests que es despleguen que són una mica espectaculars i amb l'ànim que els nens els mirin bé per grups individualment i molt que la mestra els hi vagi al llarg del trimestre escàs que els hi deixem la maleta que la mestra els hi vagi explicant els contes aquells i a P5 hi ha alguns... Anem incorporant una mica llibres amb una mica més de lletra, a P5 hi ha alguns nens que ja són capaços de llegir coses molt senzilletes, però això es fa gradual. Llavors, el cicle inicial... El cicle inicial es considera que ja han entrat en la lectoescritura, i de totes maneres els hi portem llibres encara amb poca lletra i el que valorem encara és molt l'il·lustrador, de tal manera que intentem que la majoria de llibres de la maleta, sis títols que posem sempre a cada maleta a partir de cicle inicial, per volar hi eren 30 llibres diferents, diguem, però cicle inicial ja comencem amb els sis títols, mirem que tots siguin de la mateixa il·lustradora, llavors estem en contacte amb aquesta il·lustradora i a mig projecte, a mig trimestre, ve a l'escola. Mira, l'altre dia, la setmana passada, doncs, van venir el Montseny, la Montse Tovella, i llavors vindrà en el Canigó, el tríu d'últim trimestre, la Mercè Ràne, que són dues il·lustradores bastant de renom del llibre infantil. Llavors, als nens, esclar, els agrada molt veure... que ve allà la dibuixanta dels dibuixos dels seus llibres que estan veient. És a dir, és una al·licient que no només llegeixen els llibres o els dibuixos dels llibres, sinó que a cap d'un temps reben la persona que ha fet aquest llibre i suposo que el poden comentar amb ella, no? Sí, sí. I a cicle superior fem el mateix, però amb l'autor. O sigui, dels sis títols intentem que la majoria siguin del mateix autor i llavors la visita els hi fa l'escritor. I això també els entusiasma molt. L'altre dia al Montseny va venir l'Enric Larreula. I li fan preguntes, des de com s'ha fet escritor fins a qüestions d'algun llibre determinat. I a cicle mig, tercer i quart, llavors aquí presenta els llibres i els hi va dos cops un animador. Quan presentem la maleta, a cicle superior també hi va un animador... que, bueno, els hi presento una mica els llibres, en plan una mica, doncs, a veure, atractiu, i els anima a llegir. I a cicle mig, doncs, els hi presenta la maleta a l'animador, i a mig termini, doncs, també hi torna a anar l'animador per veure com han llegit i preguntar quins els agrada més o quins els agrada menys. I en aquest cas, a tercer i quart, els llibres són variats, també. També són sis títols, però d'autors i il·lustradors variats. O sigui que a infantil hi ha la mateixa il·lustradora... Mm-hm. a cicle superior ve un autor i a cicle mig els llibres són variats de diferents autors il·lustradors. Esteu parlant que veniu a presentar els llibres i us n'aneu, és a dir, vosaltres no feu el seguiment dels llibres que llegeixen els nens, no? No, nosaltres la base que partiu d'alguna manera de l'èxit o la continuïtat del projecte recauen els mestres de les aules, o sigui, nosaltres anem a fer un suport. El fem conjuntament amb els tutors però ells són els que fan el seguiment, els nens si llegeixen o no, si acaben els llibres, la valoració que fan els nens. Nosaltres intentem simplificar-ho perquè el mestre no tingui excessiva feina, perquè té totes les àrees. El que passa és que, en certa manera, s'hi diria que converteixen l'hora que tenen de biblioteca d'aula durant aquests dos mesos i mig que portem els llibres... el pal ocupa aquest espai i després recuperen la feina de l'escola. És a dir, no és una activitat extraescolar ni molt menys, és una activitat lectiva que és obligatòria. Nosaltres una de les coses que considerem que és un suport que va molt bé pel projecte és que, esclar, si fots extraescolar aniria dirigit als nens que es volen quedar. Llavors, el fet que s'hagi pogut incorporar en vora lectiva va dirigida a tothom, no per obligació sinó com a qualsevol matèria d'escola. i els nens ho viuen així, tot i que nosaltres ho presentem de manera que no és obligat llegir-ho tot, sinó que motivem perquè ho arribin a llegir, els que poden llegir-ho tot, i els que llegeixen poc perquè puguin millorar l'afició que ells tinguin a la lectura. No obliguem ni tampoc posem treballs posteriors. L'altra cosa és si el tutor creu convenient fer alguns treballs o alguna sessió sobre els llibres, això ja, evidentment, és el seu camp de treball. És a dir, suposo que el professor ha de fer una mena de seguiment de com van els alumnes. Hi haurà alguns que se'ls exerixin tots perquè ja vinguin amb els albits de lectura adquirits de casa, n'hi haurà d'altres que n'aconseguiran llegint, no ho sé, potser la meitat, i ja serà un gran avenç, no?, per ells. Sí, sí. Perquè, bueno, nosaltres ja els insistim, inclús per animals enols, i diguem, bueno, ja sabem que el ritme lector és molt diferent amb vosaltres. Hi ha nens que... que us és molt fàcil llegir, d'altres que us és més difícil. L'important és que us aneu esforçant i durant aquest trimestre aneu llegint. Si n'arribeu a llegir 3, doncs mira 3. Si els podeu llegir tots, millor. O sigui que ja els anem indicant una mica que l'important és anar llegint, però no és un concurs allò de dir, val, els heu de llegir tots 6, a mida de les seves possibilitats. El que passa és que llavors nosaltres fem una mica com de... no sé si de seguiment o d'observació, de com han llegit, si s'han llegit els llibres. Perquè, esclar, no és tot llegir els llibres, ja me'n puc llegir cinc. Fer una comprensió, no? Sí. Bueno, i veure que realment els han llegit. La comprensió i que els han llegit, perquè, esclar, no pots assegurar, se'ls en porten a casa. Llavors, normalment, quan venen els autors o en el cicle mitjà que ve amb un animador de lectura, una vegada els presenta, però després torna a fer unes sessions on qüestiona... aspectes del llibre, punts del llibre concret, que si no ho han llegit els nens no ho saben. I moltes vegades surten converses molt interessants arrel del llibre. I nosaltres els valorem també... A veure, els demanem que facin una valoració de cada llibre, tipus semàfor, si no els ha agradat molt verd, groc o vermell, si ha agradat molt poc. Llavors, quan anem a recollir-ho, fem una petita sessió i demanem el per què un mateix llibre, un nen té vermell i l'altre té verd. Doncs una miqueta a contrastar per què un diu una cosa. Valorem que diguin cadascú com li agrada, que no tothom ens agrada el mateix. Desenvolupar un esperit crític, no? Sí. I quins són els temes favorits que heu detectat que els agraden més als sisè? Doncs una amplitud de temes impressionant, però quins creieu que són els més favorits? Bueno, com sempre les aventures, suposo, el que no els agrada gens són els temes d'amor, amb algunes vegades a sisè hem volgut introduir, però no, tampoc no, no els agrada. És massa justet encara. Volen acció més aviat, llibres de fantasia. Que siguin de colla, que siguin de por, que siguin... que tinguin una mica de... d'intriga, de veure què passa, que no sigui fàcil, que no sigui molt plan a la història. I qui creieu que té més responsabilitat en el fet que els infants puguin adquirir un hàbit de lectura? On s'ha de treballar més, això? A casa o a l'escola? Qui té un paper més important en aquest tema? Jo diria... La casa influeix molt, eh? Vull dir, nens que veuen contínuament el pare i la mare amb un llibre, un diari a les mans, ja tenen molt de guanyat, no? Però bé, des de l'escola, clar, intentem també apretar això i crec que sí que estem fent... Des de l'escola es pot fer un bon... Jo crec que també influeix bastant, eh? Suposo que és una combinació de les dues coses. I quines condicions ha de reunir un infant perquè s'aficioni a lectura? Potser són més les noies que els nois, suposo jo, o va per igual? De fet, no ho tenim observat, que siguin més nois que noies. Per edats, també. Per edats. Els petits ens llegeixen molt. Els de primer cicle, com que estan entusiasmats, que acaben de descobrir la letra escritura, normalment, quan recollim aquesta graella que explicava la meva companya, que la valoració... De semàfors, no? Sí, és un llistat, una graella, i al costat de cada llibre hi posen només el gomet o el pinten de verd, groc i vermell, Doncs, bé, quan anem a recollir els de cicle inicial estan quasi tots plens, eh? Vull dir, quasi tots se'ls han llegit tots sis. I llavors, a mesura que es van fent grans, veiem que manca una mica, però, vaja, Déu-n'hi-do, també depèn del grup classe, saps? Hi ha grups classes que per atzar són molt lectors i d'altres que no tant. Però en general perden una mica l'afició a mesura que es van fent grans. Una mica a vegades pensem nosaltres que el cicle inicial és la primera vegada que ho fan. Els nens els deixen portar el llibre a casa que no se l'han portat cap vegada. La mestra, com que està moltes més hores de tutoria amb els nens, té més estones per incidir. En certa manera hi poden haver pares que els fa il·lusió... perquè el nen encara és petit, és el moment que comença a llegir i fa gràcia. Jo tinc una mica la sensació que, per part també de la família, si està més, en general, en els petits, i després els nanos ja rutllen una mica més sols. I és perquè, clar, alguns de grans diuen que tenen molts deures, però els tenen tots. Llavors, com tot, el jovent, tens molta feina, però tens moltes opcions, perquè tens... inquietud, perquè te'l treus. I els fa molta il·lusió ara l'última entrega de maletes que hem fet, vull dir, el primer dia quan els hi portem les maletes, no?, es surten i al cap de dos dies et troben pel carrer, ja me n'he llegit dos, ja me n'he llegit un, vull dir que els estimula una mica, eh?, el projecte aquest, vull dir, i, bueno, ho valorem positivament, i els mestres també, que és l'important, eh? Bé. Simplement acabava fent una pregunta, si no em voleu afegir res més. No sé si voleu dir alguna cosa més. No sé, es podrien dir moltes coses, però veig que el temps ens ha acabat. Sí, el temps ens ha fet per variar en aquesta secció. Jo potser faria un resum del projecte dient que, a veure, és l'11 curs que es fa, que la valoració que en fem tant les escoles com l'Ateneu i l'Ajuntament, que són els que col·laboren en aquest projecte, vagi endavant, perquè, clar, econòmicament els pares... aporten una quantitat molt mínima per la compra de llibres i per pagar les persones que venen de fora. Però la valoració que es fa és que el projecte va molt bé, es demana cada any si es continua a les escoles i les escoles decideixen de renovar i fins ara n'estem contents. Doncs per acabar, si us sembla, canviem els papers i us demanem a vosaltres que ens feu una recomanació literària, per exemple, explicant-nos quin és el vostre llibre de capçalera, el que esteu llegint ara, per exemple, el que teniu a la tauleta de nit. Mira, jo ara en tinc un, com que participo al Club de Lectura d'aquí a la Biblioteca de Sant Just, estic llegint el que toca, que és d'en Paula Auster, al Palau de la Lluna. És un autor que ja li he llegit diverses coses i m'agrada molt. Perfecte. Ja ho pot ser un tòpic, però em convenia repassar-lo per diferents motius i m'estic llegint un de poemes del Margarit, el que ha sortit tot junt. No és que sigui per quedar bé, perquè és d'aquí, però és així. Home, sempre està bé fer poble. Ens quedem amb la recomanació aquesta de Margarit i Paul Aster per acabar aquesta entrevista. Moltes gràcies per haver passat per la tèrmina en explicar-nos aquest projecte sobre lectura. i molts èxits amb aquest projecte d'aficionals infants que molta falta fa, tot i que últimament hem vist Harry Potter, Jerónimos, Stiltons, que potser donen una mica d'empenta, o què? O sou escèptiques, no?, amb aquests fenòmens? Nosaltres el que veiem, a veure, hi ha una primera part que direm, si llegeixen, que llegeixin, perquè en algunes èpoques s'havia qüestionat els còmics, hi havia gent en contra dels còmics i gent a favor dels còmics, la qüestió és que llegeixin, jo diria el mateix... La segona part és si pot ser que llegeixin en un moment adequat que em puguin treure profit, perquè es viu molt de mimetisme també als adults. Hi ha llibres que perquè són de moda figura que tothom els ha llegit i després si busquéssim... però els has de portar a sobre. Sí, l'Ulisses és un clàssic en aquest sentit. Tothom diu que s'ha de llegir, però a veure, s'ha de ser tela de llibre... I fins i tot més senzills, el Brown i tots aquests, que no vull dir que no estiguin bé, però que els has d'haver llegit. Llavors, al Harry Potter hi ha nens que amb 10 anys diuen, amb 9 anys, que l'han llegit. I, bueno, jo crec que han passat fulls, que se l'han mirat per sobre, però que és una llàstima perquè el podrien disfrutar de més grans. i després fan la pel·lícula, passa el mateix amb l'Stilton. L'Stilton és uns llibres que el nostre parell, que n'hem portat algun, és un llibre que no és fàcil de llegir, i els nens, sí, ells comenten que el llegeixen i que els hi agrada, però no saps el punt. Potser per les grafies que té, pels dibuixos, la manera de compondre les frases... Però tampoc ens podem posar... Nosaltres recomanaríem que miressin... qui els ha d'orientar, que esperessin que ho puguin entendre. Sí. I si no, que llegeixin, diria jo. Exacte. Aquesta és la part fonamental. Doncs amb aquest eslògan ens quedem al final de l'entrevista. Gràcies, Carme Fina i Rosa Maria Pujador, per passar per la Terminal. Adéu. Adéu, bona nit. Bona tarda. Troba'ns a internet a laterminal981.blogspot.com La cagada. Hem de fotre-li canya perquè ens hem menjat molt, molt de temps parlant d'aquest projecte de lectura amb infants. Avui al Pantalles parlem d'aplicacions i smartphones, un tema molt sobat perquè durant aquesta setmana hi ha hagut aquest congrés de mòbils a Barcelona, no serà el tema que tractarem, sinó que avui intentarem fer un repàs a les millors aplicacions per smartphone, tant per Android com per iPhone, per fer exercici. És un propòsit que molts anys fem a l'inici del curs o a l'inici de l'any, que pocs complim, però que potser aquestes aplicacions ens poden ajudar. Unes aplicacions que en el fons són bastant similars Entre elles, el que busquem és que tinguin uns bons plànols i unes bones dades estadístiques. Per tant, com que s'assemblen bastant, ens fixarem en el preu. Comencem parlant de l'aplicació per a corredors fijos, perquè és l'aplicació més cara de totes. És una que ha tret Nike, es diu Nike Plus iPod. I, per tant, és una aplicació que funciona per a iPod Touch i iPhone i té un preu de 15 euros. Però, atenció, 15 euros per una aplicació? No, perquè no només és l'aplicació, sinó que aquests 15 euros són el que et costa un podòmetre i un accessori receptor per a iPod o iPhone. Ho podràs comprar tot això a través de la pàgina web oficial d'Apple. Doncs aquest podòmetre el podràs insertar en uns determinats models de bambas Nike que accepten aquest petit xip. Podòmetre, has dit. Podòmetre, sí, un xip que s'inserta a algunes bambes Nike. Són uns models fàcils de trobar a qualsevol botiga d'esports, però el preu ronda al voltant d'uns 120 euros la bamba. Un cop tenim aquest xip insertat a la bamba, el corredor també inserta un receptor al seu iPhone o al seu iPod que rep les dades del podòmetre. Llavors, aquesta informació es va trasllassant dels peus a l'aparell electrònic per tal d'anar registrant dades de forma molt exacta i molt fiable. Diem que és una aplicació per pijos perquè precisament implica gastar-se molts diners. Una aplicació també de Nike, per córrer, una mica més barata, és una que va aparèixer una mica més tard, quan ja van aparèixer els iPhones, que incorporaven el GPS. Aquesta que parlo ara es diu Nike Plus GPS, l'anterior era Nike Plus iPod. Bé, doncs aquesta Nike Plus GPS costa 1,59 euros, és per iPhone, perquè necessites un GPS... I és, doncs, la típica aplicació per córrer amb mapes i algunes dades estadístiques. Has dit que estem GPS, però el mòbil, el mateix iPhone, em porta. Clar, clar, aquesta aplicació va sortir després, amb els primers mòbils que portaven GPS actualment, doncs, tots els iPhones. Sí, els smartphones, diguéssim, em porten. Però aquesta aplicació només és per iPhone, per això. L'inconvenient d'aquestes dues aplicacions, doncs, que són de pagament. L'avantatge és que Nike ha desenvolupat una web en la qual compartir el teu perfil de corredor. Pots fer, per exemple, un duel amb un altre corredor sense conèixer-lo, simplement un duel de perfils registrats a la xarxa, a internet, a través de la pàgina web oficial de Nike. També Nike ha organitzat esdeveniments de curses nois contra noies, però tot això virtual, cadascú fa el seu entrenament a casa, s'assumen els quilòmetres fets i es proclama un vencedor així fictíssim. Total, bàsic per anar creant una mica de relació social entre tots els corredors. En aquesta web, a més a més, podràs també fer el teu planning personal d'entrenament. Per exemple, introdueixes que vols preparar-te per córrer una marató en quatre mesos i disposes d'un temps determinat durant la setmana que algú sap quan pot fer esport i quan no. doncs ell t'organitza, et diu, doncs dilluns hauràs de córrer fent springs i durant poc temps, i dimarts tindràs un entrenament més relaxat. Tot això amb l'objectiu que finalment estiguis preparat per aquell esdeveniment esportiu al qual vulguis participar. M'estem parlant d'una cosa superprofessional, perquè, clar, això sí, ho fem servir tu i jo, que no som esportistes d'elit, pot tenir una finalitat, això? Sí, simplement, si vols tenir un ritme constant i t'agrada saber quants quilòmetres has fet Per un dia, amb menys temps, amb més temps, et pot servir. Segurament, per això que deies, l'aplicació més indicada és una que es diu MyTracks, per Google, i no més exclusiva per mòbils Android, que és aquella aplicació, si l'anterior era per Pijos, aquesta és per corredors, per ciclistes també, per patinadors, més aviat principians, és a dir, aquells com nosaltres, que de tant en tant volem fer esport i volem tenir un cert control, però tampoc no som uns fanàtics de l'esport. L'avantatge d'aquesta aplicació que es diu MyTracks, desenvolupada per Google, és que és molt senzilla i que li dona una gran importància als mapes perquè, precisament, ha desenvolupat Google i utilitza Google Maps. I, a més a més, com que funciona amb Android, que és el sistema operatiu desenvolupat per Google, doncs és una aplicació que té molta estabilitat. Dit d'una altra forma, no se'ns penjarà, no tindrem gaires problemes. Serà una aplicació d'engegar, donar-li el Play i que comenci a prendre les nostres dades a través de GPS i marcar-ho en un mapa... Després un gràfic de les velocitats, poca cosa més. Segurament la millor aplicació per córrer, i que des d'aquí al pantalles de la terminal recomanem més, és una que es diu Runkeeper, que compleix dues característiques bàsiques principals, que és tant per Android com per iPhone, és a dir, pels dos sistemes operatius més famosos actualment i amb més desenvolupament en el mercat. I a més a més és gratuïta. Abans hi havia una versió de pagament i una versió gratuïta, però els va funcionar també posar-ho lliure i va tenir tantes descàrregues que han decidit posar una petita publicitat i posar-ho d'accés lliure per tal que s'ho descarregui molta més gent. Què ens ofereix aquesta Rank Keeper? Doncs incorpora moltes variables d'anàlisi, més que fins i tot Nike i que MyTracks de Google de sobre, sobretot, la supera moltíssim. I ens servirà per corredors que volen detalls per saber l'evolució del seu entrenament minut a minut. I, a més a més, el més interessant de tot, que abans només incorporava la versió en pagament i ara, evidentment, com he dit, és lliure, és que incorpora un sistema de veu completament programable per rebre informació amb els auriculars sobre les dades que vulguis. És a dir, tu dius, cada 5 minuts vull que em vagi dient a quants quilòmetres per hora estic anant o quants metres he corregut. o quants quilòmetres, o quant temps em falta per acabar el temps que jo he marcat. I llavors no cal anar mirant la pantalleta, sinó que a través d'una veu, que això sí, és en anglès, et va dient, doncs, la dada que tu hagis escollit. I a més a més, això sí, si et vols gastar una mica més de diners, hi ha accessoris oficials d'aquestes aplicacions, com un sensors per posar el pit, que et pren el ritme cardíac, amb el qual pots sincronitzar les dades amb l'aplicació Roomkeeper, i tenir unes dades... més fiables i segurament és un pas més cap a tenir una aplicació més professional, similar a Nike, però de base l'aplicació és gratuïta. Altres aplicacions molt similars, però ja dic que des d'aquí recomanem Rank Keeper per la majoria d'usuaris. També tenim el Time Runner, Body Runner, són aplicacions que van una mica, han sortit després d'aquesta i han anat seguint els seus passos. Ja tenim l'aplicació, ara només ens falta el material... I també saber quina tipologia d'usuari som, si som d'aquells catxes que anem ben vestits de marca per anar a córrer. Escolta, corrent amb elegància i amb un ritme compassat o elegant, o som els esportistes ocasionals, amb la samarreta de publicitat, les vambes mig trencades, suant molt i molt vermells, corrent per la carretera de les aigües. Doncs bé, un cop definit això, i també la música que volem escoltar, ens falta una motivació extra. I ara ve aquí la pregunta retòrica. Què us sembla córrer perquè esteu sent perseguits per una manada de zombies femolencs. Terrible. És una fricada, sí. És una fricada que ens ofereix l'aplicació Zombie Run, que pots combinar amb música de fons, també, una aplicació per iPhone i que sortirà per Android a la primavera, val 7,99 dòlars, i ens ofereix una part motivadora, que segurament serà la que a nosaltres més ens agradarà, i una altra part Molt freki. Si us sembla que comencem parlant de la part més útil de totes, per anar a córrer, llavors l'usuari selecciona una missió contra zombies que ha de completar tenint en compte el temps que vol córrer. És a dir, nosaltres li volem córrer 20 minuts, li donem el play i al cap d'uns segons hi ha una veu, ens diu, ens saluda, ens dona la benvinguda a la missió i ens va dient, escolta, tens uns zombies que s'apropen, accelera el ritme, llavors tu li has de donar una mica més de canya al teu moviment. Escolta, que venen, que venen, que venen, que venen. Fas un sprint. Tranquil, relaxa, ja s'han passat des per baixar la intensitat. Simplement és una motivació que no té res més que tenir la sensació que tens uns zombies per seguir-te. Res més que això. Aquí ve la part més fèrica i és que per la meitat del recorregut pots anar recolectant malatins de salut, bateries, anar-te trobant menjar, completament virtual i fictici. És a dir, la veu et diu, molt bé, has corregut molt, has trobat una bateria per recarregar energies. Bé, eh? És fictícia completament. Menys que si has completat el teu repte i arriba de casa i sincronitzes i el mòbil detecta que tu has completat el repte, aquí hi ha d'haver la part més friki i és que tot el que has aconseguit durant el recorregut ho pots aplicar en un joc virtual, tipus Age of Empires, que era d'anar construint missions, doncs tu tens una civilització... que ha estat devastada pels zombis i ha d'anar reconstruint... Escolta... És molt friqui, això. Escolta, que això és molt fort, eh? Sí, sí, sí. Però té certa gràcia que, amb el que has aconseguit corrent, després ho apliques. Si tens un maletín de salut, o no ho apliques... Quan sortim d'aquí, és el primer que faré, informar-me d'això. Sí o no? Home, ho trobo peculiar. Si tens Android, és molt peculiar, sí, sí. Home. Sí, sí. Per Android, per això surt a la primavera, eh? iPhone ja hi és. I finalment fer un petit apunt que aquesta aplicació dels zombies, que es diu Zombie Run, ve una mica de lluny, perquè ja hi ha una cosa similar a l'iPhone, gratuïta i per promocionar el San Fermines, i si us dic San Fermines i motivació pel que corre, és ben senzill de... El mateix que els zombies, però amb uns toros perseguint-te pel darrere. Evidentment tot fictici. És una aplicació que va treure l'Ajuntament de Pamplona, l'Ajuntament amb Cucuxomuxo, l'estiu passat per promocionar... els enfermines i res, doncs, a part d'haver informació cultural i de més, hi ha un apartat que és entrenate para correr delante de los toros, llavors et fa córrer amb el sorell d'uns toros. És molt menys elaborat, però una mica és similar i és una aplicació gratuïta que els usuaris d'iPhone poden provar. Amb aquestes recomanacions acabem amb pantalles de la terminal de cuina. Segueix-nos a... Quadern musical amb Clara Aguilar. Hola, bona nit als ulls de ràdio d'Esvern. Això és una secció de la Terminal dedicada a tots aquells que us agrada la música i que no podeu gastar-vos de conèixer l'últim grup de moda o de reviure el més clàssic. Si vols saber més, queda't aquí i farem un repàs de les veus masculines i femenines franceses. Bé, doncs, molt bona nit. Com hem dit a l'entradeta, al principi del programa, avui al quadern musical ens ajuntem amb res com en tendències, esborrem el format que fem cada setmana del tema la notícia i el CD que recomanem i dediquem aquests 15 minuts que tenim a fer una mena d'amics en què serà com un eix cronològic d'algunes dels artistes durant el segle XX, fins a alguns de l'actualitat, que... Diem-ne que no són els olis callants, sinó que hem hagut de fer una selecció per poder fer un transcurs a França. París és una ciutat, també se la coneix com la ciutat de les llums, que després l'Albert ens ho explicarà millor. És una ciutat que avui en dia té molta música, és a dir, és superpotent, tant a nivell de música clàssica, fins i tot en el sector de la música pop-rock, i també, per no oblidar, el sector jazzístic, que és excel·lent per tots els amants d'aquest gènere. Dit això, començarem sentint una de les millors veus que tots i totes coneixem. Qui és aquesta gran veu, amb aquests gorgoritos que només pot fer ella? Sí, aquesta sí que la pocs dubtaríem, eh? És Edith Piaf, és un nom artístic, i quan comença l'història d'Edith Piaf? Comença només amb 20 anys, cantant... els carrers, cançons populars, fins que arriben certs actors d'aquests que es dediquen a captar nous fenòmens i se li proposa, quan tenia 21 anys, enregistrar el seu primer disc, Les Moms de la Cloche, i justament l'any següent la trobem triomfant, debutant al gran Music Hall ABC, i a més a més, durant tots aquells anys, i endavant, doncs clar, llarga vida a Di Piaf, que és tota una icona de la música francesa, que està marcada per la misèria, per les desgràcies, un entorn familiar, allò el pare no sé què, va viure en un bordell, allò l'han cuidat les àvies, és a dir, em recorda una mica la Billie Holiday, aquestes dones que han patit, que han viscut en un entorn supermarginal, però que són tot, és un talent, perquè tenen unes veus. Sí, sí, sembla que de les pitjors situacions surtin les les millors veus exacte si hem de fer aquí uns hipertextos amb què podem relacionar Edith Piaf doncs és una dona que va tenir moltíssimes relacions amoroses amb personatges com George Mustaqui i Desmuntant no ho sabia això del George Mustaqui sí però bueno és que clar tothom tot amb tothom estem parlant Edith Piaf va néixer els anys l'any 1915 és a dir quan tenia la seva època doncs els anys 30 I cançons, si algú diu, bueno, dieu-me cançons típiques, doncs, Milog, com aquesta que estem sentint, La Via Russe, la més famosa, no? La Via Russe. I també, si no, la més famosa, també, No, je ne regrette, costa pronunciar això. Sí, sí. És aquesta cançó que tothom la coneix, i si no, també la podem conèixer perquè és un clàssic de la pel·lícula Inception, que la protagonitza una altra francesa, Marion Cotillard, juntament amb Leonardo DiCaprio, que és la cançó d'Origen. Inception és Origen, no? que quan sona de... és quan cauen del somni. Molt ben trobat. Bé, avancem 5 anys, ens en anem al 1920. Monsieur le Président Je vous fais une lettre que vous liré peut-être si vous avez le temps. Je viens de recevoir mes papiers... Aquest que sentim ara és Boris Vian, que, dieu, cantava, doncs sí, era un setor francès, enginyer, poeta, cantautor, crític, i el que més ens interessa, t'un partista de jazz. És a dir, també el coneixem... a part de Boris Vian, amb noms com Vernon Sullivan o Bison Ravi, que això és una cosa que jo no s'havia descobert, sempre l'havia conegut com a Boris Vian, que és la manera com a vegades publicava. I aquí al quadern ens interessa la seva passió pel jazz, que va estar molt marcat durant tota la seva trajectòria. Va tocar a Tabú, va ser en el famós club de Saint-Germain-de-Pé, molt conegut en aquell moment. També va ser director artístic de Philips i cronista de Jazz Hot, d'entre els anys 47, i 58. Enri Salvador, també el cantant, el va definir, diu, era un enamorat del jazz, que vivia pel jazz i només escoltava jazz i s'expressava amb jazz. És a dir, s'identificava amb aquest gènere moltíssim. Una cançó típica d'entre les que va escriure, que van ser unes 460, és aquesta que estem sentint ara, Le Desarteur, que era una cançó pacifista escrita al final de la Guerra d'Indochina, tot just abans de la Guerra d'Algèria. La versió original de la lletra, que va ser Pur i Vida, per tenir un quartet una mica conflictiu que va haver de canviar el senyor Borisbian. Dit això, parlem ara d'un personatge contemporani. És una llengua que ens resolt I he dit contemporani perquè és contemporani a l'època de Boris Vian, és Yves Montan, que va néixer el 1921, un any més tard que el que n'acabem de parlar. Va néixer amb el nom Divo Libi, sabíeu això, que també es diu així? No, no hi ha idea. Doncs aquest cantant, a part de dedicar-se al món de la música, va ser lògicament actor de cinema i intèrpret del Music Hall francès d'origen italià. Va ser reconegut internacionalment per protagonitzar, perdó, nombleses pel·lícules, té una llarga trajectòria en el món del cinema. El 1951 es va casar amb una actriu que es deia Simone Signoret i amb dos van protagonitzar diverses pel·lícules al llarg de les seves carreres respectives. El matrimoni va durar fins la mort d'ella, el 1985, i encara que va tenir diverses amants, àmpliament publicitades, principalment, se sabia que estava enrotllat amb la Marilyn Monroe. La Marilyn Monroe també és un altre car, per qui no ha passat Marilyn Monroe. Deixa la curra, deixa la curra. Artur Mines, bueno, totes ens agradaria. Doncs dit això, sentim també un altre dels grans clàssics que últimament es va estar posant molt de moda. Dic que últimament està de moda George Brassens perquè Mishima, no sé si ho sabeu, es boca una de les cançons del nou CD. Està presentant una cançó del George Brassens. De fet, l'últim, el concert remètic que van fer al Palau de la Música... Van posar una cançó, que no van anar a dir. Van tocar una cançó seva. Sí, i en un període que van sortir, me'n recordo que sonava... El concert abans d'entrar era? O ha de l'acabar? No sonava una cançó? Abans d'entrar, doncs, potser sonava una cançó seva, que també van versionar en el concert del Palau de la Música. Exacte. Doncs, qui va ser, Jocs Brassens? Doncs, un cantautor francès que va arribar a la fama gràcies a les seves melodies, aquestes tan típiques de la xanson, senzilles, elegants, molt elaborades, una veu preciosa i unes letres que... que se'l considera un dels millors poetes francesos de la postguerra per les seves lletres. En el nostre territori, en el català, són molt famoses les versions d'aquest autor. Per exemple, algunes que va fer Josep Maria Espinàs i altres cantants catalans com Kiko Pí de la Serra, Joan Manel Serrat o Rafael Sobirat. És a dir, aquest home se l'ha personat moltíssim perquè és un cantant que dona molt de sí i que a mi m'agrada moltíssim. No sé si l'heu escoltat molt, però... Té cançons molt conegudes, com a exemple Le Mauve Reputation, que és molt idoni per conèixer Georges Brassens. Sentim ara una veu femenina. Sous le ciel de Paris s'envol une chanson. Mmm. Ara estem sentint Juliette Reco, que va ser una cantant i actriu també, que a més va estar casada durant molt de temps amb un músic ibranista. Per la premsa es veu que se la relacionava i se la definia com la musa dels existencialistes. Va començar la seva carrera com a actiu de teatre i de ràdio, però al cap de ben poc, seguint els consells d'Anna Marie Casalis i Jean-Paul Sartre, va decidir començar a cantar professionalment. Juliette Rico va néixer a Montpellier i és una mica més jove que els anteriors perquè va néixer l'any 1927. Del 27 passem al 28. Oh, je voudrais tant que tu te souviennes Cette chanson était la tienne C'était ta préférée, je crois... Preciós, això, eh? Sí o no? Sí, sí, clara, ja saps que... És molt maco. És molt maco, és Serge Gensburg. Jo volia posar-vos la mítica, però és que no l'he pogut trobar, perquè anava en pressa i volia posar la típica cançó... que tothom s'ha de dir una vegada que és, je t'aime, moi non plus. Sí? Sí, sí, sí. Sí, pel tito molta gent diu, no sé quina cançó és, és la cançó orgàsmica, que va escriure amb la seva expaella prigit per tot, però que va cantar amb la gent Birkin, que és una cançó d'amor, el que ens volen ser el 28, però no sé, ara no vull arriscar-me, però no sé, el 60, 70, o 70, no? Sí, sí, sí. No ho sé, em van dir que la sentia d'això. Ho posaven a les discoteques i era el moment de la cançó tranquil·la. Agarrar-se, sí. Agarrar-se, però pornogràficament, perquè estan allà els dos expirant al final de la cançó que dona gust. Doncs això, aquest és... No cal que tampoc en parlem massa perquè no tenim massa temps i és ben conegut. I res, simplement esmentar que... Com era? Per què se'l coneix? Sempre es va rodejar, perdó... de dones guapíssimes, Primer Perdut, Jane Birkin, i tenia la fama que totes l'acaben abandonant perquè sentien una mica en plan el síndrome pigmalion, com infravalorals per ell i que les portava... Normalment es deia que les que s'envoltaven d'ell saltaven a la fama, però després històries reales d'aquestes entre artistes. També dic que Gainsbourg té una filla, que és la Charlotte Gainsbourg, que canta i és actriu, El que hem pogut veure d'ella és la melancònia, paperats, i que també ha tret algun CD i fins i tot va cantar abans que morís, perquè, clar, Gensburg va néixer l'any 1928 i es va morir quan ella, la seva filla, tenia 20 anys només. És a dir, fa molt i molt de temps. Ara sentirem una cosa més actual, que això sí que tothom... Jo no templo, mon amour. Per quant dirieu que és aquesta cançó? Principis del 2000... 2000 què? No massa més tard, eh? Principis del 2000, no ho sé, 2003, 2002. Doncs no, és 1998 clandestino. És que clar, fa molts anys, això. Molts anys, això. Estem parlant de fa ja 14 anys. És el José Manuel Chao Ortega, conegut com a Manu Chao, que va néixer, atenció, l'any 1961. És parisenc. 61, eh? Podria ser el nostre pare, Manu Chao. Dir que, doncs això, abans, que tenim molt poc temps, Adrià, no m'estàs dient? Sí, sí, exacte. És, bueno, dir que t'han de ser molt coneguts de Manu Chao per acabar de destacar, clandestino, com aquesta cançó que estem sentint, de l'any 98, pròxima estació en Esperanza, també, amb la mateixa fórmula aquesta d'empalmar cançons, de repetís, bases, i, bueno, és un cantant que canta en no sé quants idiomes, és a dir, canta en francès, en castellà, en gallec, en àrab, en anglès, i en wolof, i em preguntareu, què és el wolof? I portugués. I portugués, és veritat. El wolof és una llengua de família nígero-congoleses. I també hem pogut deixar alguns tossos, però encara que no tenim massa temps, ho deixem estar. Penúltim, Jan Tiersen. Això que estem sentint també molt i molt conegut de la banda sonora d'Amélie és Jan Tiersen, va néixer l'any 1970, ja des de molt jove, va demostrar un gran interès per la música, és una persona que té molts estudis i toca totes les tecles, és a dir, tant podem sentir aquestes bandes sonores tan senzilles de piano i afrancesades, com podem sentir discos que té ell en directe amb músics, i a més és un músic que fa moltes col·laboracions amb altres i grava moltes coses amb molta gent, coses com l'Apsant, coses com C'est Lé Noir, preciosos per descobrir i enties sent un gran compositor de moltes bandes sonores. Ara sí, per acabar, tanquem, deixem sonar uns segons per conèixer la música de Benjamin Viola. Els dijous, a les 9, tens una cita amb la terminal. Redescobrint tendències amb Albert Closes. Doncs amb aquesta selecció musical comencem el Redescobrint tendències dedicat a París, que la veritat és que ens feia bastanta il·lusió fer. I seguirem una mica el mateix model que... com vam fer l'especial de Nova York o amb els pròxims especials que dedicarem a altres ciutats i primer volíem fer una mica de veure una mica la situació actual de la ciutat de París el que té París és que sembla que visqui d'una fama perpètua que no se li acabarà mai i sembla que sigui una d'aquestes grans ciutats admirades i estimades i que sembla que aquesta fama, aquesta admiració aquest amor cap a París no hagi de morir mai perquè el que passa és que París té una molt bona estructura, és una ciutat encantadora, preciosa visualment, i el que passa és que és curiós perquè sembla que els francesos en general i els parisencs creguin tant en la seva pròpia marca, en la seva pròpia ciutat, en el que ja tenen, que sembla que no busquin innovar massa, com a mínim, en termes del que la ciutat aporta a la resta del món. Òbviament moltes tendències surten de la ciutat de París, i ara també en parlarem de les tendències més actuals de la ciutat, però sí que és veritat que sembla que s'aferrin molt al que tenen des de fa molt temps perquè saben que els hi surt bé i que els hi costi reinventar-se com a ciutat. Però és que potser París no cal que es reinventi perquè, ja com és, no cansa mai. I aquí a RadesconiTendències no ens en cansem mai de París tal com és ara. Com veurem ara, el que està passant és que A París comencen a fer una cosa que fins ara no s'havia fet mai, que és copiar i emmirallar-se en altres ciutats i en altres cultures com és la nord-americana. Amb això volíem mirar breument les zones, els barris que estan més de moda a la ciutat. El primer barri que ens agradaria comentar és Sant Antoine, que és el barri que queda al costat de la Bastilla. Per tant, és una zona que, històricament, és molt important per tota la Revolució i, per tant, una zona obrera en els seus orígens, que ara és residència dels bobos, dels bojoers i bohemis. La gent ha dinat, però així una miqueta més desenfrenada. Es diuen que són els com neohippis d'aquests de... Però amb molts diners, òbviament. Sí, amb diners. De fet, a Benjamin Violi, a Violi, se li deia que era un bobó. És un bobó. Doncs és Sant Antoine, el barri que ocupen. I també en aquest mateix barri de Sant Antoine, tota la zona d'Overcamp, amb moltes botigues vintage i bars nocturns, i també la zona del Canal de Sant Martèn. I ara volíem repassar, òbviament, les tendències que estan a dia d'avui, les tendències més actuals de la ciutat de París. la primera és una tendència que aquí a Barcelona ja tenim des de fa temps, ja coneixem la gent ho coneix, fins i tot els avis ho saben que és aquest concepte del branch, que ja n'hem parlat molt però a París realment té molta més força que aquí, o sigui, el diumenge realment tots els restaurants tots, però la majoria dels restaurants ofereixen branch i realment és una tradició bastant estesa també hi ha aquí un apunt més curiós, els francesos segueixen amb aquesta obsessió cap al fum i al tabac. Sembla bastant curiós que, doncs, mentre que la resta del món, tot això del fumar, cada cop es vegi una mica més negatiu, tot i que no sempre, és veritat, ja ho sabem, a París sembla encara un accessori indispensable. Una moda que tampoc no disminueix és l'obsessió pel vintage, per les botigues vintage, També és veritat que la gent més moderna i més que consumeix el vintage, el tabac i els branys, rebutgen les xarxes socials i l'ús de la supertecnologia i estan totes bandes tecnològicament. I com n'anàvem dient, a París aquesta obsessió per ara emmirellar-se cap a altres cultures, copiar el que es fa d'altres països, com ja havíem parlat d'aquí a Barcelona, d'aquest concepte de la Barcelona wannabe, doncs a París també està arribant, i el que és més curiós és que s'estan emmirallant en una cultura amb el que històricament, històricament no, però sempre hi havia hagut una mica més de rivalitat perquè eren els dos grans països molt potents a nivell mundial, que és els Estats Units. Els francesos, amb la seva relació amb els Estats Units, tot i que ara hagi guanyat tants Oscars d'Artist, no ha sigut molt bona perquè sempre han sigut dos països molt potents, i que els francesos, els set clans seus, veien una mica més d'emdespressi, i els americans, tres quarts del mateix. Però ara, a París, els bars i restaurants, com ara us en parlarem, amb aquest look més nova llorquès o més americà, doncs sembla que surtin a cada cantonada de París, i tota aquesta moda del branch també n'és un bon exemple. Fins i tot està arribant, una moda que aquí a Barcelona també la coneixem, però que a París, curiosament, no havia arribat, que és la moda dels cupcakes, però que també es pot comprendre perquè a França, en un país que té una tradició pastissera tan delicada, tan famosa i tan venerada, doncs la veritat és que els cupcakes són una versió una mica més com vulgar davant de la seva tradició més refinada i més famosa de la pastisseria que tenen. I també... per acabar amb aquest repàs de les tendències, aquestes botigues on es ven de tot. Una mica com a Barcelona seria l'equivalent de Vinson, que tenim mobles, però també hi ha coses diverses de bon disseny, com si diguéssim. Doncs a París tenen dues botigues que realment marquen tendències arreu del món. Són botigues envejades i que tot turista apassionat pel disseny o per l'actualitat ha de visitar, que són Merci i Colette. I amb això us volíem fer ara una mica més de guia turística i recomanar-vos alguns bars i restaurants de la ciutat i us els hem separat per diferents tipus de bars. Comencem amb aquests restaurants que són mostra d'aquesta obsessió nord-americana i que són en part els bars i els restaurants que ara estan més de moda. El primer és Costum Café, que és un segons món, el millor cafè de tot el món, i és una cafeteria amb un look així bastant... com podríem associar aquí a Barcelona amb el Federal o el Tarannà, i que s'especialitza en promocionar la cultura del cafè, que tot i que sí que és veritat que és molt famosa a França i a París, sobretot, a París sempre es diu que un bon cafè no es troba. I ara és aquesta moda d'exportar el cafè Ben fet. Una altra cafeteria a l'estil nord-americà és Mercer and the Muse i la Maison Meret i les Flors són més tipus de restaurants especialitzats en grans tradicions nord-americanes. Són bars i restaurants que estan causant furor a París. Òbviament, i aquí deixem una mica les tendències a banda, però el que a nosaltres ens interessa quan anem a visitar París és, a part d'anar a l'últim lloc de moda, també volem veure coses parisenques i franceses. El primer que... Per tant, anem a rebessar ara una miqueta de restaurants clàssics parisencs. El primer és el Bistrot du Peintre. que és un bistrot típic francès, perfecte per l'hora del dinar, perquè és quan té més activitat i que complés tots els tòpics d'una carta típica d'un bistrot i té una decoració autèntica, original, molt maca i em sembla que és d'uns més de 130 anys o 120 anys d'història. La segona opció que us volia portar també està al mateix barri de Sant Antoine i és a la Viche au Bois. És més car, és una opció més cara i també que segueix aquesta tradició culinària francesa, però que tot i això no està ple de turistes. És bastant de gent de París de tota la vida que el tenen com a referència i realment és un restaurant en què sense pretensions tot està molt ben fet. i és com recuperar els bons gustos de la cuina francesa. Aquesta cuina tan acollidora, a vegades utilitza bastant més tot el que seria les salses, les mantegues, però que no deixa de ser bastant reconfortant. Potser seria la paraula. I l'últim clàssic parisenc que us haig de recomanar fervorosament és Bouillon Chartier, perquè és un clàssic de París, està al centre, L'establiment, el lloc, l'interior és realment molt bèstia, és París en estat pur, però és aquest París una mica més, no bohemi, però a mi em recorda més digne de la mateixa Edith Piaf. una mica més deixat, més de... Porta'm una altra botella de vi. I el que és molt interessant d'aquest restaurant és que, tot i estar al centre i tot i ser un clàssic, els preus són molt, molt baratos per París i fins i tot per Barcelona comparat. I realment és un clàssic d'estil francès que no us el podeu perdre. Després, òbviament, si parlem de bars i parlem de França i parlem de París, estem parlant de cafeteries... I ara no us volia portar a les cafeteries més clàssiques, com podria ser Café de Flor, o L'Eau de Magot, o aquestes coses, de Sant Germain de Pré, sinó que us volia portar, doncs, alguns cafès menys coneguts, com, per exemple, el Salón de Té, m'amigui Gató, que està a Montparnasse, que juga amb un estil una mica més provençal, tret d'un conte, és molt idíl·lic, i que és molt famós per als seus pastissos, diuen que algun dels millors de París. I després també tenim, si voleu anar a un cafè amb molt d'ambient, joventut, gent guapa, hi ha l'Evoltiger, que està a l'Emaguer, per tant al barri més de moda des de fa molts anys. I una altra opció que també us recomano personalment és l'Esquerre Trousseau, que també està en el barri de Sant Antoine i que és un cafè purament clàssic de l'estil parisenc, o sigui, té tots els tòpics també d'un cafè parisenc clàssic, però que no hi ha turistes, és bàsicament gent del barri, és molt elegant i perfecte per un bon esmorzar, per una bona taffin amb un cafè amb llet. I després acabar amb 3-4 restaurants... que són una mica diferents. El primer és el restaurant que està més de moda a dia d'avui a París, que és el Cheprun, que tot i això és curiós perquè no té una estètica de la que ara a dia d'avui interessa més, perquè té una estètica més bohèmia i és perfecte per un sopar íntim, però també per unes copes. I després, amb cuina més internacional i multicultural, ens quedem amb tres noms. Xeomar, per la cuina, per un bon cuscús. Treter-Sasha-Ginke-Litzayen, per cuina jueva. I Al-Fo-Dong-Hnong, per cuina vietnamita. Tot això, òbviament, ho trobareu al blog. Sí, perquè malauradament ens hem quedat amb molt poc temps. Acabem així la 72a edició de la Terminal. Nosaltres, per una setmana que ve, amb més i millor contingut, però no es propotem res. Apa, adéu, que vagi bé. Bon cap de setmana. Adéu, bon cap de setmana. Fins demà! Fins demà! On es que xondes? 98.1 de l'FM, a Ràdio d'Esvern. Ei, Josep, com estàs? Bona nit, Sergi. Doncs a top aquí per una edició més de l'Ones Cachondes. Doncs sí, tornem com sempre. Aquí sempre hi ha matèria. Això de fer un programa setmanal sempre dona molt de marge per portar actualitat. Venim carregadets de xitxa, d'actualitat, de temes, de xerrar i debatre, com sempre... Com sempre, Josep, aquí a Barcelona sempre es lia, veritat? Home, és que tenim ja una tradició, tenim una història, tenim un currículum aquí a Barcelona. Tenim un bon currículum. De fet, diuen que som un paraís per als antisistemes. Sí, sí, és cert, és cert. I la veritat és que, bé, si estudies una mica les notícies de la premsa en els últims anys... Veus que repetidament, sempre que hi ha pollastres, sempre hi ha manifestacions, acaba havent-hi merders molt importants. I a més avui parlarem precisament de tots els indignats, siguin antisistemes, no antisistemes, etcètera. Parlarem també del Mobile World Congress. Anem a parlar bé, amb condicions, no? I tota l'actualitat que ha portat, perquè ha portat moltes novetats, Josep. També les comentarem. I tant. D'acord? També comentarem una miqueta les conseqüències de la Leising del primer dia de la seva... puesta en marxa. Del lado oscuro de la fuerza ha arribat, eh? Ja veuràs que, Déu-n'hi-do... L'emperador està aquí entre nosaltres. Preparem-nos, parlarem d'esports, també, que hi ha novetats, lògicament Barça, Mauriño i aquestes coses, selecció espanyola, i també... Inversions immobiliàries a Londres, incloses. Molt bé, bé, que estàs guai. Molt bé, doncs llavors també passarem amb el tema també de les notícies curioses, les notícies frics. Home, sí, alguna cosa tenim per aquí, sí. I, bueno, comencem parlant de tota la moguda que hi ha aquests dies amb les universitats, eh? Des de què van estomar a València la gent? Home, és que, clar, a veure, les retallades ja ens comencen a arribar, o sigui, amb tota la intensitat de l'impacte que comporten, i, clar, això fa que la gent, doncs, no es quedi a casa, surti fora i surti queixar-se. Home, Josep, jo t'invito, fa poc, fa un mes així vaig anar a l'òptica universitària d'aquí de Campus Nord. Campus Nord, a la Diagonal. És l'única botiga que està oberta en tot el campus. Ostres. És, bueno, realment em donava una sensació molt, molt, molt descarreble. Sí, sí. No hi havia res obert. Estava tot tancat. Ni el quiosque aquell que hi havia. Ni el quiosque ni res, Josep. Ostres, és molt fora això. Estava tot tancat. Clar, és que bé, el Sergi i jo vam estudiar en aquell campus i clar, fa uns anys quan hi anàvem estava ple de botigues. Exacte. Ple, ple, o sigui, tant a Panta Baixa com a Panta Dalt. Correcte. Està tot ple de botigues, copisteries, perruqueria, perruqueria, hi havia de tot una mica. Hi havia de tot, però no hi ha res, absolutament. Tots els restaurants estan tancats. No hi ha ni bar. Només queda el de la FIP. Ostres. Només queda el de la FIP, el de la Facultat d'Informàtica. Sí, sí, sí. Clar, llavors tu posa això i, clar, realment dius, ostres, fins a quin punt hem arribat, no? És a dir, les retallades. Clar, deixa d'estar subvencionat un restaurant, un bar, etcètera, i tenim un problema, no? Perquè els joves no tenen una ajuda extra per poder anar a dinar, que sigui. no passa res, tenen els seus menjadors, etcètera, però, clar, lògicament... A portar el tàper. Exacte. Realment, tot és un ingredient més que fa el campus, un element, entre cometes, de primera, no? Sí, sí, sí. També va bé, perquè ens plantejarem fins a quin punt és necessari tenir tantes universitats en un propi país, no? És a dir, val la pena que tots els nostres fills se'n vagin a estudiar a 20 quilòmetres? És totalment cert.