Bona nit, Clara Aguilar.Hola, bona nit. I bona nit, Albert Closes.Molt bon nit. T'hem vingut tots a la terminal. Aquesta és l'edició número 73 d'aquest programa que fem totes les nits de dijous a Ràdio d'Esvern. Els dijous a la nit, Ràdio d'Esvern, t'obre les portes de la terminal, amb Clara Aguilar, Adrià Calvo i Albert Closes. Hola, aquestes l'avio obrim el programa amb l'entrevista amb l'artista Carme Malaret. Després l'Adrià Pantalles farà una anàlisi d'una conversa entre Cuni, Raola i la senyora Plezència. Després sabem qui és. El quadre musical parlarem de tres actius que segur que coneixeu, que també tenen veu en el món de la música, i, finalment, a redescobrir tendències, l'Albert farà un repàs de les propostes de les diferents setmanes de la moda i veurem el que puja i baixa per aquesta primavera d'estiu. Dit això, comencem. Estàs escoltant la terminal. L'entrevista. Comencem aquesta mena d'agura d'Esvern, on el personatge d'avui s'entra en el món de l'art. És ceramista i es va llicenciar amb biologia per al Nou 7 de Barcelona i amb belles arts. A la llotja va obtenir el títol de Mestre Artesà de Ceràmica i també va estudiar a l'escola municipal Robert Brilles. Va començar a exposar individualment el 1987 i ha sigut a fires internacionals al Cabec, Bolònia o París. Saludem la Carme Malaret. Bona nit. Carme, com estàs? Bona nit. És un plaer enorme tenir-te aquí a la terminal per parlar tant de la teva obra artística, amb les classes que imparteixes en el teu taller, com a canginestar, que després ens ho explicaràs. Si et sembla bé, comencem parlant de la teva faceta com a ceramista. Tens una llarga trajectòria a l'esport avic, a Benona, a Sant Andreu de la Barca, a Montreal, etcètera. Què és el que et porta a estudiar biologia i després a saltar al món de l'art? Jo crec que va ser tot una conseqüència natural. Acabes cou i dius que he de fer. Jo era bona pels estudis i el que més m'agradava era la part de la natura. I em vaig matricular biologia. Un any anterior, abans d'entrar a l'universitat, ja havia fet el Tissabtes, anava a Barcelona, agafava l'autobús, a mi em sentia com lliure. Quan tens 17 anys i dius que faig alguna cosa que m'agrada. I per un anunci, per aquelles casualitats, perquè jo crec bastant amb la casuística de la vida, vaig veure un anunci i em va dir que m'agradaria fer ceràmica. Mai de la vida havia fet res, ni tampoc crec que tingués massa interès artístic. Vull dir, a l'escola no destacava per ser una persona especialment creativa, però vaig veure un anunci i vaig dir que vull fer ceràmica. Llavors vaig compaginar el primer any de biologia amb que anava al dissabte a una escola, que és d'ella escola forma de Barcelona. Em va començar a enganxar. I quan t'enganxi una cosa, tens com una edicció. I llavors vaig dir que és el que tinc més a prop, vaig començar a buscar tallers a prop, vaig anar a un decoll blanc, i després ja vaig veure que esplugues m'oferia el que jo demanava, i em vaig matricular. Vaig ser la primera promoció que va sortir amb el títol de Mestre Artesà, també, en l'escola Robert Brilles, vam acabar tres. Clar, perquè si vas començar amb el món de l'art apuntant a tu mateixa, trobant corsets, de llest, el tema de la biologia va quedar per cada. No, no, jo vaig fer la carrera i em va agradar molt. Jo sempre, i després he sigut una constant amb la meva obra i amb la meva vida, de no voler diferenciar la part de ciències, la part de lletres o la part artista, sinó que jo crec que són una simbiós. Sí, i són maneres d'entendre el món. Llavors jo pel matí entenia el món d'una manera més estructurada, més matemàtica, més analítica, i a la tarda intentava comprendre'l a través de les meves possessions i de la meva imaginació i creativitat. I això va durar 5 anys, des que jo m'estava formant com a biòloga, i a la tarda em formava com a ceramista. L'última mostra individual que vas presentar al centre social milenari, al març de l'any passat, el 2011, va ser interior. Vam començar a exposar en un lloc diferent, en el sentit que era un lloc més petit, i ja que tu estàs més acostumada en treballar en grans instal·lacions. Com va ser? A veure, perquè m'ho van proposar, i a més a més jo crec que l'artista, jo treballo molt per espais, i crec que l'artista no s'ha de saber adaptar en el que li proposen, no? I em feia una certa gràcia posar la meva obra, que és bastant crítica i que costa d'entendre-la, en un lloc com és el milenari, de gent gran, de gent que està acostumada, que fins i llavors hi havia exposicions de quadres que es podien entendre, més figuratius, el meu era una cosa bastant crítica. Clar, i com va ser la recepció? Perquè, si tenim un públic amb una edat diferent, gent gran, com va ser la resposta del públic per entendre la teva obra? Jo crec que jo m'ho passo molt bé amb aquestes coses, perquè són molt provocadora, i, a més a més, penso que amb la capacitat de la gent d'entendre i de comprendre, i, si més no, de dir, això no entenc res, i jo, normalment, si algú m'ho pregunta, m'ho explico, perquè re era qualsevol projecte o proposta que jo faig, hi ha un treball intelectual i de pensament molt important, i cada proposta artística explica alguna cosa, i, quan ho explico, ho entenen, i això dona una nova dimensió, i m'he portat tots els meus alumnes, que la majoria tenen un promís d'uns 60 anys, i els hi vaig explicar, i els hi van encantar, i, com que jo crec tant amb la capacitat de les persones, de ser receptives, són projectes que a mi m'entusiasmen. Després parlarem de la teva temàtica i els temes predilectes de la teobra. Ara, parlant del fang, com a material principal de l'exposició, és el teu ingredient allò essencial? Sí, no puc negar-ho. Per mi el fang ha sigut un material que m'ha servit, és un material plàstic, és un material amb unes connotacions que jo li trobo molt metafòriques, i per mi és el meu mitjà d'expressió, vull dir, el pintor pot ser el color, el pincet, l'oli, o un dibuixant el llapis. Jo, per mi, el fang és una meravella. I després d'haver treballat tantes vegades amb el fang, creus que encara queda nous camins per trobar un nou llenguatge? Uf, jo ara, per exemple, estic amb un projecte que volem presentar a Cornellà, el dia de Sant Jordi, i estic submergint llibres a dintre d'una pasta de fang i volem crear una columna de fang per fer una denúncia com, en aquests moments de crisi, també se'ns està atacant la cultura i l'educació que crec que són els pilars de la nostra societat. Un dels temes que tractaves de l'exposició és com la ciutat ens etiqueta i ens classifica, i també la fragitat de l'ésser humà. Hi ha alguna connexió entre aquestes dues idees? Sí. Jo sempre una de les meves constants és la fragilitat. Sempre, però no tant de l'ésser humà, sinó del nostre món i de la nostra societat. I treballo, per exemple, en conceptes com sistemes complexos, la complexitat de la vida, i això és tan fràgid. És a dir, es pot trencar tant en un segon que no només com a condició humana, sinó com estem muntant aquesta societat, que ja veiem que se'ns està desplomant i pensàvem que eren els millors del món. Continuem amb els dos temes recurrents a la teva obra. Quina pepe ocupa la memòria, el pas del temps o l'absència? Sí. És molt important per mi. Seria com un resum, no? Sí, és molt important. Veure jo la meva font de creació, la trec de mi mateixa, i llavors què tinc com a material que vull explicar? Una de les coses són la meva memòria, els meus records. I a partir d'aquí, de vegades, tinc èpoques que tinc ganes d'explicar-ho. Vull dir, d'explicar, vaig fer com una teràpia, d'explicar el meu entorn franx, el meu entorn més proper, i vaig fer una obra que es deia a la família, un altre als amics i al poble. I després l'Albert, perquè el vaig conèixer en aquell moment, tenia ganes d'explicar-ho. I l'absència, l'absència hi és. I és perquè tots estem rodejats d'absències, d'absències del que no tenim i volem, de l'absència d'èixers que desapareixen, de l'absència de vegades d'un mateix que no es troba, i això ho he de... És a dir, quan vull explicar alguna cosa, jo no ho explico a través d'un llibre ni d'un relat, ho explico a través d'un obra. Ara, que vas a dir que si la teva manera d'expresar és basant en les teves experiències, la teva memòria, una mostra que es deia Art en memòria, vas fer un homenatge al teu pare amb la idea que era de l'home trencat, després explica una mica així. Sí, són dues coses diferents, són dues peces diferents. La peça de l'home trencat, era una peça que jo la vaig fer paral·lelament, quan el meu pare se la va diagnosticar un càncer, i va durar, perquè és un obra molt gran d'unes 300 peces, i va durar exactament... Jo la vaig acabar i al cap d'un mes el meu pare es va morir, i la vaig posar una vegada al meu pare està mort. Es va morir, no? Va ser un patiment que el vaig fer conjuntament amb ell, però jo a la vegada aquest patiment es va transformar en un obra. El vaig treure fora a través de l'home trencat, perquè vaig veure com el meu pare, un home càncer, un home... Un lluitador es trencava per tot arreu. I l'altre, lo de la memòria va ser un homenatge també amb ell, perquè clar, et dic que és recorrent amb la meva vida. Jo crec que va ser un homenatge a la seva lluita per la democràcia i per tot el que tenim ara, en una època que era molt difícil, i en una època en què, per exemple, la independència es fosilava la gent que lluitava per la independència. Ara que sembla que avui, ara tothom s'apunta, els anys 40 ell estava amb això. Jo vivia quan vaig néixer perquè estava rodejada de la clandestinitat. Sí, com a conclusió, art i vida serien dues idees que van de la mà. Jo crec que són indessociables. Si tu vols fer un art sincer, un art que estiguis content, s'ha de connectar amb la teva vida, vull dir. Xigi amb malaments personals o amb idees. Vull dir, hi ha peces que jo he fet que són purament de denúncia, perquè és que no m'ho puc callar. En part de les teves exposicions, també et podem trobar a Can Ginestar on, 3 hores de la setmana, fas el tallers de torn, escultura i ceràmica. Com ha començat això? Pots explicar una mica de què va quedar talla? Sí, això va començar a farar 10 anys i dintre dels cursos d'art plàstiques, la gent va demanar feria pintura, costura... I la gent va demanar immanuelitats. I va demanar si es podia fer ceràmica. I va ser el perpinyà, que en aquell moment era regidor de cultura, qui em va dir, escolta, perquè no li diem... Bueno, m'ho va dir a mi. Tu vols fer bé? Ho provem, ho vam provar per 3 mesos i fa 10 anys que hi sóc. I com és l'esperança de treballar amb gent de totes les edats? Perquè, més o menys, quin és el perfil de persona que ha estat a punt a un curset? A veure, el perfil és majoritàriament... A veure si mirem les estadístiques i tal... És majoritàriament dones i d'un marge d'edat entre 45 i 65 anys. Cada vegada se'ns apunten més homes i també s'apunten més gent jove. I tothom pot accedir-hi? O s'ha de tenir una formació a base? No, no. El que volem és que la gent vingui, que ens coneixi, i que trobi el seu lloc. Hi ha moltes diferents tècniques, i potser algú vindrà per fer pintura i una altra per fer escultura, i allà tenim un ventall ampli de possibilitats. Perquè, si una persona que no ha tingut cap mena de formació de belles arts o artístiques o plàstiques i vol començar un taller, es pot fer un seguiment individual en un mateix grup d'una sessió? Sí, normalment, per exemple, jo puc respondre per mi, treballem per nivells. Una persona que veia fent reiques. Jo tota la vida m'hauria agradat fer ceràmica i no he pogut, i m'apunto. Comencem pel nivell zero. Llavors, per les tècniques més bàsiques, i així anem pujant de nivells. Però amb una mateixa classe, que jo trobo molt bo, ja des de la persona que fa 10 anys que ve, i que té una programació específica per ella, i la gent que comença que té una programació, però tots es van imbuint uns amb els altres. I això ho trobo molt interessant. És molt interessant, perquè a més a més es queda tot un vincle amb gent de Sant Just, que us coneixes de fa molt de temps, com també els teus concerts que fas al teu taller del carrer Bonavista, amb infants. Com és l'experiència de ballar amb nens? Jo, des que tinc el taller, treballo amb nens. I per exemple, ara també treballava amb grans, fins farà 10 anys, però ara ja el taller ja no ho faig, i amb nens intento reservar-me una hora, ara només puc, una hora i quart, perquè tothom també se m'està menjant, però aquesta hora i quart vull continuar treballant amb nens, perquè és una experiència molt enriquidora. És un pou d'experimentació, jo ja m'ho passo. Fa propostes que després ho plantejo en els grans, els nanos, a veure si llensen de cap. També són artistes. És una passada, és que disfrutes. Ara estem fent arribar a la primavera, estem fent important cactus, estem fent la seva planta imaginada, estem posant plantes a dintre de fang, i a veure què passa, els nanos em porten fulles, vull dir, és una experiència molt, molt creativa. I així, també recordant una rèplica que vau fer del drac d'Audi, on ha anat a parar aquest drac? Sí, aquest drac pobret, està a Horp, que és la ciutat alemana de Germanada amb Sant Jus, i ara vindran també, ells vindran el mes de maig. Això va ser, com que fa 10 anys de la Germanament, va ser un regal que va fer el poble de Sant Jus, ningú es van tarar, i en sap greu, però molt poca gent es van tarar, perquè va ser una feina molt laboriosa i molt ben feta, i total va estar exposat un dia, el dia de reis, que ningú ho sabia ni on estava exposat, i llavors el van emportar a Horp. És una llàstima, perquè jo també pensava, ostres, aquest drac, me'n recordo que el vam tenir durant uns dies l'any passat i ja no tinc ni idea d'on ha anat a parar. El tenim allà. Sí, el tenim allà. Per tancar allà, quines són els propers projectes que tens pendents, Carme? Jo sempre estic treballant. Jo soc una agitadora cultural. Si no treballo amb la meva, que també ho estic fent, amb la meva pròpia obra, jo soc a veure, crec que amb la cultura, crec que amb l'art, crec que l'art ens fa més lliures, ens fa més bones persones, i llavors proposo, que en gent està, proposo actes al celler, vull que la gent vagi a veure les exposicions, vull que la gent s'apunti als cursos, als llocs creatives i d'autoestima, i és tot un ventall. Ara, per exemple, amb qüestions més personals i d'activitat més artística, doncs estic col·laborant un projecte, el que passa és que tot val diners, i en aquests moments... Es fa difícil. Es fa difícil, sí. Doncs deixem aquí, recordar que qui volgui apuntar-se alguna mica d'activitat, podeu contactar a Can Ginestar, apuntar-los al coset de Torn, a la cultura isaràmica, o, si no, el teu taller, el Carre Bonavista. Moltes gràcies, Carme, per haver vingut a vosaltres, per haver-me invitat i per conèixer-us. Molta sort. Adéu, que vagi bé. A les 9, tens una cita amb la terminau. Com molt bé, a dir-la clara, en començar la terminal, avui ens veiem una mica de la temàtica que normalment toquem, que és de comentar, jo què sé, amb els demaniments tecnològics o novetats en aplicacions, o aquestes coses, i ens centrem en una fantàstica conversa entre Josep Cuní i Pilar Raola, que són, doncs, segurament... Josep Cuní és el presentador de Vuit al dia, no? Aquest programa que fa a Vuit TV a partir de la set, però Pilar Raola té un paper també molt protagonista. És una conversa que ha estat rodant per internet i que val la pena destacar, perquè es desenvolupa d'una manera força curiosa. És Josep Cuní, Pilar Raola i una altra dona. Així comença el tall, que ara escoltarem, simplement estan parlant de la notícia, sona musiqueta i així es presenta la dona que tenen com a convidada. Senyora Placencia, com anem?Bona nit. Bona nit i bona hora.Anem. Anem? Cap a on? És algo que s'ha de descobrir, no ho sabem, encara. Ojo, eh? Què vol dir això?Conversa presocràtica. Tens que anava a dir molt filosòfica, no? Fuetes tot, fuetes tot. La senyora, aquesta Placencia, perquè clar, jo abans no sé com... al sumari l'he dit Placencia. Encara no sabem qui és, Nodria.No, no. I, de fet, costarà una mica de conèixers. Només una mica del toc i es torna una mica afectada. Dilluns de la setmana passada sabia que por on anava, i a partir de dimarts potser ja no tant. A partir de dimarts ha canviat la meva vida sustancialment. O sigui, una cosa molt greu ha d'haver passat. Hòstia, noi. Una cosa que... Una dona que parla així, s'ha d'anar molt de respecte. Segurament el que et explicarà és que s'ha d'anar mort un fill. O una cosa així...No. No és això. És molt menys greu. No podem fer broma, perquè el que li va passar a la senyora Placencia és que li va encarant el cotxe i és una gran putada. O sigui, no estem aquí nosaltres per jutjar que et cremina el cotxe no pugui estar afectat. Hi ha gent que potser utilitza una mica massa victimista, però, evidentment, li han cremat el cotxe. O sigui, pot dir... Està molt emprenada. Sí, evidentment, pot dir que li ha sortit dels collons. Si ho sembla, perquè quedi ben clar que ella ho explica durant tota la conversa i de forma bastant exterda, he retallat uns troços per accedir una mica la història com va de... d'aquest cotxe cremat al 29F. Va ser la vegada manifestant uns anarguments que van començar a cremar coses, doncs el seu cotxe es va veure afectat. El fet que li cremessin el cotxe va dir-te, sustancialment, pel cotxe, pel valor del cotxe o conceptualment. Per la vida que hi ha a darrere d'aquell cotxe. Hi ha una família que és l'únic cotxe i l'únic mitjà de desplaçament que té. Jo he vist que fora de Barcelona i treballo a Barcelona, ja em desplaço amb cotxe. I després és l'únic mitjà de desplaçar la meva mare. És una senyora de 79 anys, recient fets, amb problemes de mobilitat. De veritat, aquesta... Ara. És un peu jot descapotable, el cotxe, que s'acramen, però, bueno... No entrem a xotjar ara. És una putada que s'ha de cremar el cotxe. Això està ben clar. La senyora, com heu vist, està molt afectada. De fet, hi ha un moment en què hi ha un monitor i ella mateixa es veu a les imatges. O és Pilar Rora, que li fa notar que està sortint, en un momento, amb les imatges que un càmera va gravar aquell dia. Es veu a ella mateixa al voltant del cotxe cremat. I rebut. Mireus, vostè, oi, les imatges? Sí. És que no puc mirar-ho una mica. No puc mirar-ho. És un cotxe, no és el seu fill, eh? Recordem, no passa res. De veritat, no estem aquí per xotjar-la. A veure, hi ha gent molt sentimentant en aquesta vida. Jo, si em cremés sense on és, que no és pel valor, Adrià. És perquè potser aquell cotxe hauria vist tantes coses. La impotència. També, i clar. No estem en un moment com per... que se'n vagin cremant els cotxes. Sí, sí, sí, ni molt menys. És una gran putada, no diria jo una gasgràcia, però és una gran putada. L'explicació evoluciona. I, de fet, amb les emocions estan a flor de pell. Sembla que, fins i tot, hi ha un moment que Pilar Raola pot deixar anar llagrimeta. Heu tingut la impressió que és una enorme injustícia, no? Està emocionant a la Pilar, eh? Saps què passa? A mi des del primer moment jo no... Ja no pots plorar. Si et falta poc. No, tinc ganes de plorar, Josep. Ostres. Ostres. Hi ha forçament, aquí, per part de Josep. Però això no vols dir que és una mica de guió? No, no, no, no, no, no direm això, perquè la senyora Placencia, pobra... No, aquesta dona, no. Entrem en lliços i això ho de sempre. Ja això ho de sempre, no? És el que venim a donar-ho una mica. Sí, sí, sí, sí. I, de debò, ni segueix insistint a Pilar Raola de que plori. Ai, no. I la senyora no vol que Pilar Raola plori. I, fins i tot, hi ha un moment que s'assosiguen Pilar Raola i la senyora Placencia i queden d'acord amb no fer cas a Josep Cuní. Heu d'estar molt atents, atenció. No, tinc ganes de plorar, Josep, mira, no. Ni si l'ocorreixi plorar. Però explica'm emoció, ara. Però què diuen? No, no, no. No li farem cas. Encara no ha plorat. Vés que no sigui ara... Per favor, eh? No sé si podem continuar. Vés que no sigui ara que deixin anar a la llagrimeta. No sé si us heu sentit el tros en quedar-hi, que de fons. No li fem cas, no li fem cas. Sí, sí. Segurament estic pensant que estem una mica ingostos amb la senyora Placencia, i és veritat, li dàvem aquí tots els respectes. Ara, no només som nosaltres, aquí els que fotem una mica de canya, perquè, de sobte, per sota la pantalla, apareix un missatge de Facebook que diu... Vale, es du que et cremi en el cotxe, però tampoc se li ha mort un fill. I llavors, aquí, pilar raó a l'esclata. De la generalitat, estem en aquest punt, i després s'han ofert a posar-me un cotxe... Jo estic molt impressionada de la insolideritat dels missatges que avui rebem, eh? De veritat que no els puc entendre, eh? Molta indignació. Què està passant, aquesta dona? Sí, bueno, s'ha exaltat. De fet, la senyora està explicant que l'asseguran està al cotxe i la talla, perquè és igual. Encara hi ha més missatges, n'arriba un altre que diu... l'Ajuntament li hauria d'afagar el cotxe. Aquí, el crid que fa pilar, de veritat, si esteu escoltant aquest programa per la nit, abaixeu el volum perquè us podeu despertar de cop. Tinc una assegurança a tot risc, sense franquistes, des de fa molt de temps, una assegurança alta... Què vol dir, això? L'Ajuntament li hauria de pagar el cotxe. Perdonin, haurien de pagar el cotxe a la plataforma d'estudiants que van muntar la manifestació. Sí, home. Ostres. Ah, sobre. Ah, sobre. Sí, ho té una mica de canya. Ah! Ara ve el canvi de guionolls. Ni un guionista de la Riera hauria fet això. No hauria fet això. Canvi de guió, atenció. Tinc una assegurança a tot. Aquest... Això és per causa d'un acte de violència. Però no és cert. No? És que no és cert. Si haguessin estat els estudiants que directament haguessin pres foc al meu cotxe, seria un acte de vandalisme. Però no va estar així. Ostres, no, i sembla ni s'ha agafat poder això. Sí, no. És el gil de guió perquè es veu els estudiants i s'estan al·largament una mica a tomar pel cul. Si haguessin estat els estudiants que directament haguessin pres foc al meu cotxe, seria un acte de vandalisme. Però no va estar així. Van incendiar les escolleries d'un contenidor. De moment, també, haig de dir que va ser un mosso d'esquadra que va agafar aquest contenidor i el va posar al costat del meu cotxe. Sols haurem de pagar-ho? Sols hem d'haver caminat tres passes més, tres. I hauria quedat amb un espai que no hi havia res. El canvi de guió, que ens va veure que, evidentment, el mosso d'esquadra, sense tenir cap mena de coneixement, de quedar el container, tenir una vangalada dins, va propar el contenidor a prop del cotxe, i el cotxe, el cap d'una estona, es va incendiar. Evidentment és una casualitat, però cada cop canvia el guió. I escoltem el final del programa. En cadascar, a la senyora Placenfi, al test també profita amb aquest any per despedir a la Jura Cuní i Pilar Rahola. Moltes gràcies, senyora Placenfi, per acompanyar-nos. Sé que li han demanat moltes entrevistes, però que ha fet una excepció. Espero no haver-li fet passar cap mala estona, veient unes imatges que no volia veure. Com que no les he vist? Val més que no les he vist. Gràcies a tots per venir. És l'hora de les notícies. Així que adeu a tots. De fet, aquest comentari sobre el cas anecdòtic de la senyora Placenfi, el Josep Cuní, des d'aquí veiem d'ànims de la senyora Placenfi, ens queda en quatre minuts per comentar El 4 minuts, evidentment, del pantalles per comentar un gran fenomen de xarxa social que últimament està en boca de tots. No sé si no heu sentit a parlar, segur que sí. No sé si l'heu provat, sobretot, seria pregunta. És el Pinterest. Jo m'he registrat, però encara no he tingut temps de remenar-lo massa. No sé, tu, Albert, si has caigut ja. Jo, no, jo sé el que és, i sí que he viscut que d'alguna gent sí que l'he mirat, però no, ni intenció tampoc. És una xarxa social que diu que estarà el que a Facebook va ser el 2006 o Twitter el 2007. Doncs aquest 2012 pot ser que el Pinterest sigui de gran revolució. Segurament el més semblant en aquesta xarxa social és el suro d'una paret, del típic suro de adolescents que teníem amb tot de retalls enganxats de fotografies i de revistes, o, per exemple, una carpeta forrada amb fotografies dels nostres artistes o gent famosa que admirem. Una mica seria això. I el seu funcionament, de fet, és molt enginyós i realment és sorprenent. Es tracta d'un plug-in, és a dir, una petita pastanya, que s'instal·la en el navegador i que ja permet que estiguis dins d'interès. I això vol dir que quan tu vas navegant per atreus d'internet, si t'interessa molt, una pàgina web que estàs visitant, per exemple, estàs visitant Film Affinity, estàs visitant, no sé, una pel·lícula quan s'ha volgut. Midnight in... Perill, ho estic dintre, no? Sí, de Woody Allen. Doncs si t'agrada molt aquella pel·lícula, pots fer un... pinejar, pots pinejar, i llavors, automàticament, se't posa aquesta pel·lícula dins el teu pinter. Llavors, la gent que et segueix pot saber que tu has pinejat aquesta pel·lícula dins les teves pel·lícules favorites, per exemple. És una mica anar navegant per internet i, quan t'agrada una cosa, has un pinets d'aquests i t'ho emportes cap a casa. És una proposta interessant. El que vas a escar de moment, la xarxa social aquesta, està una mica monopolitzada pel sector femení, que no passa res, l'únic que l'amplitud de temes no és gaire alta, hi ha un 80% de dones utilitzant aquesta xarxa, les restes són homes, i podem veure fotos de gatets, de pastissets, de cosetes, de manualitats petitetes, de cosetes així, saps? No seria encara una gran explòsia de xarxa social com a perfil que la gent utilitza per mostrar-se, sinó que és segurament una mica més adolescent del que, en un principi, s'haurien pensat dels seus creadors. No sé què em penseu. Jo crec que això del pinter és superenfocat en el tema femení, perquè, a més a més, jo tampoc encara l'he dit abans, no tinc massa temps per investigar-lo, però al lloc que et registres et dona a preguntar què estàs interessada, et posen les opcions de posar disseny, mò, de cuina, salut, estant fort... Tornaries d'aquestes que vulguis no estar enfocades en un perfil de persona que és més atum públic, més femení. Però també és una idea clau per entendre això de la marca, com et vens tu a les xarxes socials, de fer-se un mateix un producte, de dir, jo segueixo això, tinc aquest perfil del Facebook, tinc aquest perfil del Twitter, marran aquestes coses... No sé, jo veig que van en aquesta línia. A mi m'és carregat el pinter, és que em sembla com la versió vaga de tenir un blog, perquè amb un blog tu el que també hi fas és ensenyar el que tu agrada, el que tu saps, mira aquesta artista, i el que veig dels pintes que he vist és que hi ha gent que té blogs, gent que hi ha més o menys, i que l'únic que fas com una extensió, com una mica com el tumble, com això, que són versions molt més fàcils i en el que encara es pot fer molt més. És com el blog, encara més que m'ha tancat, amb aquelles imatges que has anat descobrint, però molt més fàcil, per mi més has de fer això. Com que el pinter és encara no està massa exteriors a Espanya i a Catalunya, si us sembla, deixem aquesta xarxa social en Steinbike, quan estigui una mica més desenvolupada, i segurament també el model de negoci, una mica més configurat, en tornem a parlar. Bona nit, els vients de Raju d'Esvern. Això és una secció de la terminal dedicada a tots aquells que es va agradar la música, i que no podeu estar-vos de conèixer l'últim grup de moda o de reviure el més clàssic. Si vols saber més, aquest aquí hi coneixeràs treus veus femenines que es dediquen a la interpretació i al món de la música. El amor és algo bello que estropeas sin darte cuenta. Te di mi vida entera, mis besos, y ahora te alejas. ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres que yo haga más por ti? ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres que yo haga más por ti? ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres que yo haga más por ti? ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres de mí? ¿Qué quieres que yo haga más por ti? ¿Qué quieres de mí? Comencem per aquesta veu tan sensual que té Leonor Watling, que va néixer l'any 1975. És filla d'una britànica, que s'ha posat com nom artístic. Va ser el paper d'actriu. És el 1993, quan debuta el cinema amb Jardí més holgantes de Pablo Llorca. Va ser l'hora dels valientes de l'any 1998 d'Antonio Mercero. Una pel·lícula perdó que li va donar la candidatura al Goya. Va ser la pel·lícula de l'any 2001. Va ser la pel·lícula de l'any 2002. Va ser la pel·lícula de l'any 2004. La seva mare, Rosa María Cerdà, li anuncia que es casarà amb una dona. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. És una pel·lícula que no fa grans parlaments. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. Va ser una pel·lícula que li va donar un gran prestigi. perquè és un nom i mare navarresa. El seu nom no ho diria mai, però significa Íxtasi en árab. Déu n'hi do. Nas Barimbrit també es va donar conèixer als anys 90 amb Salto Albacío, el primer film del cine d'Esta Daniel Calpersoro, amb qui també va estar a casa durant un temps. Va continuar la seva carrera cinematogràfica de la mà de Alejandro Menávar, que la va unir amb Pedro López Cruz i Eduard Donalega a la pel·lícula Ave los Ojos, que fa un personatge bastant passat de voltes i molt divertit, sense dubte. Altres films que destaca la triu a Ciega, també del seu ex-marit Calpersoro, sense dubte Los Amantes del Circo Polar, que soc una enamorada d'aquesta pel·lícula de Julio Medem, com també va repartir el cap d'uns anys amb Lucía i el sexo. En quan a la seva carrera musical, Nimbriva va començar cantant el cor Respect, que era una banda de sul, i això va ser abans de començar l'amunt del cinema. Però a la ciutat en Madrid, on es va traslladar, perquè allà va néixer Pamplona, va conèixer a Carlos Gin i va formar el grup, que em costa molt de dir-ho, Naixba Gin, on començarien llançant el seu primer álbum de Nou Blood, concedat per la crítica com el Pioner en el Trip Hop espanyol. En trets cedes es van separar, van tornar a juntar-se, i l'última cosa que tenim d'ella és en solitari, és l'último primàtec que t'ho veiem. És la producció que ha participat el seu pianista Alfonso Pérez i el seu guitarrista Raül Santós, qui li ha fet la gran majoria dels ranchaments. Pesta clau també per descobrir Naixba Rimli. Pestora. Pestora, sense dubte, és d'Olo Bertran, també actriu, i cantant catalana, que va néixer l'any 74, l'hem vist en moltíssims llocs a televisió, en séries com Dinamita, l'any 2000, Jet lag, Infidel, fa no massa, però també s'ha de dir que és una actriu que té molta formació de teatre, ha estat a Titus Andrònic, a Les Chens, al 2006, i ara la podem veure a la sala Vila Roel, amb res no tornant a ser com abans, a la producció de Carol López. Parlant del seu grup, Pestora, és el grup català que va néixer amb Caim Riba i Pauet Riba, els germans riba, fill del mestre, que van homenatjar la seva mare, que es deia Pestora, i de qui s'os és el nom, aquest del grup, que s'ha sentit aquesta cançó tan tàmpida que tots coneixem, que és l'Ola. No tenim massa temps, penjarem més vídeos i més informació al quadre musical, el nostre blog de la terminal. Passa'm a la notícia de la setmana. Posem la música de Bonheimer per parlar de la notícia de la setmana, la gran notícia, que és que Justin Vernon definitivament, per fi, que va ser el que va fer la notícia de la setmana. Gràcies, arriba a la ciutat, el Juliol, el poble espanyol, ha decidit no visitar-nos en cap festival, sinó que ho farà en concerts el 27, a Barcelona, i el 22, al Palacio Euskalduna, a Bilbao. Era hora, no el veus? Sí, portàvem temps esperant-lo, però és això que estàvem dient, que la data no és la més assertada, perquè en mig de l'estiu, però... Però bé, a veure, a veure què podem fer. La Sandra ajuda el demà, que les vulgui comprar. Demà, divendres 9 de març, la preventa... Perdó, els preus aniran d'entre 35 i 50 euros. Jo crec que volaran, és a dir, que tinc interès, a veure Justin Vernon amb Bonheimer, és una gran oportunitat, perquè no sabem mai quan aquest home tornarà. Deixem aquí la punt de la notícia, i anem a parlar d'una banda sonora, el C, de la setmana. Com que de setmana recomanem sempre aquí el quadre musical, un CD que ens ha girat moltíssim i que sigui susceptible de parlar-ne, perquè us ho podeu descobrir, i, si més no, descobrim, descobrim, noves músiques que us pugui interessar. Parlem, avui, de la banda sonora de la pel·lícula Drive, amb cançons que s'acosten moltíssim, això que vam parlar fa unes quantes setmanes, d'aquests cinturitzadors, d'aquestes tecles, d'aquests sons tan ochenteros que tornen, sense dubte, i com estem sentint de fons, que és el grup de collets, sentint real hero. Trobem-nos a internet a la terminal 982.blogspot.com. Redescorbrim tendències amb obert closes. Molt granit. A quina hora estem alterats a la raola? Mai més la raola. Aquestes hores de la nit. No, això no és bo. Doncs avui, a Redescorbrim tendències, ens veiem una mica de l'altemàtica que a vegades normalment toquem aquí, però que, òbviament, si tenim un programa que es dedica a les tendències, hem de tocar tant en quant, que és la moda. I, tot i que, ni a la terminal, ni a Redescorbrim tendències, ens seguirem grans fanàtics, perquè és molt important per les tendències d'avui i de la nostra vida. Per això, aprofitant que ha sigut aquest el mes de les setmanes de la moda, de diferents ciutats, i que ara s'acosta en un parell de setmanes, esperem, la primavera i amb ella també la moda de l'estiu, farem una mica de repàs del que vindrà i del que heu de deixar l'armari i del que heu de treure de l'armari, del que podeu rescatar i del que hi ha de guardar a part d'aquí 10 anys. Comencem així amb aquest anal·lis del que ens han donat les setmanes de la moda, que, com sabeu, es fan dos cops al any i es fan amb un ordre que no sé si és el mateix, sempre, però en aquest cas ha sigut Nova York, després Londres, Milà i París, sempre es comença i s'acaba amb les dues més potents, Nova York, perquè, a dia d'avui, és la capital del món, i París, com a tall més clàssic, perquè, històricament, és la capital de la moda. El que és interessant és entendre que cada una de les ciutats, òbviament hi ha unes marques que són diferents les cases de moda que hi podem veure, però que realment tenen la seva pròpia manera de fer, la seva realment canvia molt el que es veu i l'ambient, fins i tot, d'alguna de les ciutats a la següent. Tot i això, òbviament, cada casa que demarca presenta una línia diferent i sempre hi ha diferències, però, al mateix temps, sempre hi ha unes tendències que s'assegueixen i que s'acompleixen i que totes comparteixen. I, en aquestes setmanes de la moda, que és que hem tingut de passareles, el que sí que podem dir és que la moda que se'ns proposa per aquesta tardor hivern del 2012-2013 va en dues línies. Una mica diferents, però que són aquestes línies que se'ns proposen i que no deixen de ser interessants per també relacionar-les, veure-les, amb una mica de punt crític, que també és el que ens agrada fer nosaltres, i també veure-la amb un punt de l'actualitat. Perquè, en moments de crisis, doncs, és interessant veure quin model de dona se'ns proposa, com hem de vestir a la dona, perquè, òbviament, estem parlant de passareles que només s'han dedicat a la moda més femenines. Aquestes dues línies que veiem, la primera, han sigut aquelles marques que, davant de la crisi, i això és molt acceptable, estira a la fantasia i estira a les coses més rares possibles. Això sempre és un clàssic de totes les passareles, sempre es busca innovar, sí que és veritat que ha sigut, possiblement, un dels anys més raros en algunes de les passareles, fins i tot una marca tan clàssica, com és Chanel, ha optat per una sanificació i per uns models totalment estaterrestres, i també és molt en part amb aquesta cosa que sempre hi ha, que diem aquí, a les 40 anys, és aquesta moda dels 80, doncs ja és el que toca. Però també és una mica... aquesta dona, com si diguéssim, bastant allunyada de la realitat, i si no, també, aquesta dona més rebel, més punk, també molt dels 80, que doncs també és el que també ens estava sent de moda ara. I per l'altra banda, i molt en contraposició, i això, sobretot, s'ha ensenyat més a les passareles de parisèniques, com podríem ser Serena o Chloe, hi ha aquest model d'una dona forta, i d'una dona que no vol ser ni aquest model de Tilda Swinton, que té un ton d'endrògina, que no cal ser mig home, mig dona, i tampoc no cal ser la dona dels colors molt pastells, extra femenina, extra jove... Un bon intermig, un bon intermig. És aquesta dona que no vol ser jove, o sigui, s'accepta l'edat, i en aquesta franja de moda, que es posarà més de moda, perdona, aquesta franja de moda que es posarà més de moda, que és l'edat dels 30-40 d'acceptar una dona amb moltes responsabilitats, i que no fots de totes les seves responsabilitats, que podríem ser tenir una família, tenir una feina, i és aquesta idea d'una dona forta que no ha de lluitar, ni per semblar-se més home, per semblar més seriosa, ni fugir aquesta cosa més femenina, que també s'havia posat en molt la moda. I això és molt interessant per al model de dona que puguem trobar en aquests futurs anys. I molt ràpidament, les tendències així, amb una mica de llista, les coses més curioses, també, en part que s'han vist les propostes que ens han fet totes aquestes marques tan famoses, doncs per començar, les sabates acabades en punta, que és una cosa que t'han vist portar fa uns anys... Amb moquesí o què? No, si totes les sabates t'atacó o botes acabades en punta marcada al final, o sigui, en punta d'en punxa. Els regalaments metàl·lics, que també és una cosa molt del punk, per a totes les bandes, o sigui, elements metàl·lics que poden anar des de les camises, és el coll de la camisa, que és una cosa que fa temps que es veu, a les sabates, als pantalons, que brilli una mica, ja sigui d'aurats, metàl·lics, això ja fa bastant de temps, però s'assegueix portant per aquesta tardor hivern. En quan els colors, el clàssic, el negre, sempre, i encara aguanta. I després, tota la resta de colors, són colors que tiren molt els foscos. Per exemple, un verd botella, però molt fosc, uns blaus, també molt foscos, el color ocra d'aurats, que també va estar molt de moda en aquests dos últims anys, encara està per quedar-se. I les influències així més exòtiques, que també és un clàssic, doncs ara és el... li toca a Rússia, també s'ha vist molt la influència de l'art. Influències pictòriques, fins i tot, no sé quina... Em sembla que era Carben, que ens feia una... ens proposava una faldilla, que exactament era... està bastampada amb un quadre de la pintura holandesa. Pantinats, això és una cosa que també és bastant interessant, perquè també és una cosa que potser... oblidem una mica de les passarelles, però les passarelles d'aquest últim mes ens han sentit uns pantilats molt bàsics, molt molt elementals, sense cap tipus de complicació, cabells llisos, cues o monyos, però coses molt, molt senzilles. Una cosa també també bastant de moda i molt bàsica en aquests últims anys són aquestes botes, que a mi personalment no m'agraden gens, botes altes i molt senzilles, o sigui, botes... planes, no... De canyar d'alta, vols dir? Sí, de canyar d'alta, però no de pell, sinó com de... o d'algun teixit, però que siguin marrons o negres. Alta fins al genoll, això? Sí, quasi. I a mi és una cosa que personalment no trobo molt atractiu, però torna, i veig, també és un clàssic dels 90. Els colors que no siguin tan fucsies, ni excessivament pastells, aquí un dels grans arcs de la moda, que ja fa temps que està present, però que aquí s'han atrevit una gran marca com és Chloe, que és molt clàssica, molt elegant, que a mi personalment és de les que més m'agrada, incorporar la passadela. I, a dir-ho ben clar, el chandel. El chandel per totes bandes. El chandel ja fa temps que està de moda. O sigui, que hi ha gent que és molt fàixon, que la poca el porta. Hi ha tota la dignitat del món, i el pitjor és que pot arribar a quedar bé. I Chloe, en aquesta última setmana, a París, va incorporar el chandel molt elegantment, obviament, però és chandel, tot el teixit és chandel. Hi ha signa brics, en jaquetes, en pantalons, per totes bandes. I això, us ho dic jo, que es portarà. Pantalons, el chandel d'aquests coutrés grisos... És el que anava a dir per això. Ja és el sector femení que estarà molt contenta. Sí, sí, que és comoditat, això, eh? Sí, sí. Jo no sé si anava per l'estil, però jo vaig veure una foto d'un chandel amb estampat de Bart Simpson en una d'aquestes pastarelles. Sí, sí, sí, hi ha coses que es fan. I una cosa també molt curiosa, possiblement, de les més curioses és que es porten les talles bastant grans. O sigui, a l'esquimifit, aquelles coses entallades, que et marquin, o bé les curbes, o la teva extrema delgadesa, ja no es porta. O sigui, ara són... O sigui, sembla que hagis d'amagar alguna cosa, sembla que hagis d'amagar, no sé, contra l'Àndu, perquè són coses extremadament grans, són brics molt pesats, per exemple, amb els brics pesats i plans, que és això, com parques, però molt amples. Això també és un chanel, ha sigut una tònica bastant comuna en totes aquestes marques. M'han d'interessar, això, si més no. I ara molt breuament, el que puja i el que baixa per aquesta pròpia primavera, el que baixa és una mica sempre més difícil de dir, el dènim, el teixí texà, més clar és el que baixa. El fosc encara està bastant de moda, i també jo crec que durarà encara uns anys més. El look ha un triquet més de vestits blancs, més innocent, aquestes coses una mica més d'ah, i de granja, no. I la Raven, amb tots els seus models, però ja. Ja és temps per anar a descobrir altres marques d'ulleres de sol, com són Per Sol o altres, que són molt famoses. Albert, no em diguis això que vaig anar a l'altre, ja comprar una Raven que era molt barata. És un clàssic, també. Són un clàssic i els clàssics sempre han d'estallar, però també és moment de descobrir altres marques. Només dic això. I el que puja, també molt breu ment, aquí una cosa que agradarà bastant és que les flors, els estamplats en flors, que tan es van portar... Això ja està de la moda. Tant de moda que és allò que llavors va deixar d'estar de moda. Perquè tu anaves al Berske i tu tenia flors, a més a més, amb les flors rosa, fúxia... No, a veure, tampoc no estic parlant d'això. Això no ho rescateu, això ja ho volia d'haver cremat. Una altra cosa són aquests estampats amb floretes més innocents, amb camises, sobretot amb camises, no tan en faldilles, però fins i tot amb pantalons, però amb samarretes, aquests estampats encara són una mica innocents, que a mi m'agradaria una dona més forta, aquests estampats així, més de nena bona, encara aquesta primera era jo crec que es podran portar i les flors, jo crec que encara doncs també és un clàssic, les flors porten aquí tota la vida. Si crec que és una d'aquestes coses que, com les samarretes de Picasso, de Ralles, de Marín i de Francesc, també no passen mai de moda, són clàssics. No passa res, diria, veus? La podes continuar portant. Vale, gràcies. Jo també estic a favor d'això. Una d'aquestes també per riure. Això ja fa temps que jo ja ho havia vist, porto dos estius veient, però ara ja ho ha culminat a Chanel, amb la seva campanya publicitària, són les xancles sandàlies, no és ni com dir-ho, d'aquestes de plàstic, de dit. No, però d'aquelles que anaven com... És que no sé ni com m'explicar-ho, poseu una foto, perquè és que... No sé què dius. D'aquelles, no, no, d'aquelles ligades... D'aquelles ligades transparents que es portaven per les roques, per la piscina... O sigui, recordo l'olor d'aquestes sabates. M'encantaven. Així m'ho diré. Els casals d'estiu, quan fes el joc d'aigua, quan fes aquestes coses, és això, de debò? Però són aquelles... Ja us poso una foto perquè ho entenguem, són aquelles que van com totes ligades, transparents... Que sí, que sí, que fos una part. Per no les roques empúries, per no punxar-te malgrat. Exactament. I si ho combines amb uns mitjons, igual que a Chanel, nois. O sigui, que endavant. Sense vergonya. I després, elements geomètrics, negre, combina el negre amb colors plans, de colors pastells, només el groc. El groc, així una mica... Sí, sí. I les samarretes, això també molt 90, 80, les samarretes a mig altura. O sigui, les samarretes que deixin veure... El Malik. Carns, perquè hem de treure una mica aquesta cosa, tanta cosa tan recatada, i que ja comenci a sortir una mica la... La carn. Això anava amb els pantalons de campanats i la samarreta deixant veure el Malik, no? Sí. La pata elefante es torna. No, la pata elefante, extremadament, no. Els pantalons... Els pantalons de campanats es poden portar, sempre que sigui amb taló. Clar. Amb taló amb una mica de plataforma. Però estem parlant d'un pantaló... No, estem parlant d'un taxa. Estan parlant d'un taxa... No, no, però taxants de campanats sí, eh? Sí, però molt serrímit. Però pata elefante, no. No, això sí que no. Ara sí, per això, uns bons tacons que deixin entendre el que... Però això sí, això sí. Amb el rediscovering tendències, aquesta edició del pantalles d'avui, l'edició número 1, 73. Nosaltres tornem la setmana que ve, amb més i millor contingut, però no explodem res, que vagi molt bé. Adeu. Adeu. Adeu.