Ignition sequence start. 6, 5, 4, 3, 2, 1... Què tal? Molt bona nit. Buena nit, Clara Aguila. Buena nit, Adrià. I bona nit, Albert Closes. Bona nit. Són les 9 d'avui, dijous, dia 12 d'april, de l'any 2012. Benvinguts a la terminal. Bona nit. Els dijous a la nit ràdio d'Esvern t'obre les portes de la terminal, amb Clara Aguilat, Adrià Calvo i Albert Closes. Hola, què tal? L'avió brim al programa amb l'entrevista amb l'Oleg Hema Joan, director de talla de músics, una escola de música de Sant Just. Després del pantallons farem un repàs de les nostres sèries favorites, ni a milers, però ens en quedem amb 6, les que concebem que a més ens han agradat. Avui no farem quadre musical, sinó que passem directament al Redescribint Tendències, on descobrirem la cuina coreana durant bus les millors adrestes de Barcelona. D'això, comencem. ¿Estàs escoltant la terminal? L'entrevista. Com cada setmana a la terminal és moment de fer aquesta mena d'agura d'Esvern, on parlem amb Sant Just Tengs i Sant Just Tengues de les seves vides. Avui al programa parlem amb l'Oleg Hema Joan, director del Taller de Música de Sant Just. Bona nit, Oleg, com estàs? Bona nit a Sant Just. Molt bé, i vosaltres? Molt bé, Oleg, jo crec que ets una mena... d'aquella mena de músics o de professors de música, que, si més no, l'agent de Sant Just coneix, tant pels teus anys que portes a l'escola de música, com per les teves participacions a les jam sessions, no? Sí, a les jam sessions i activitats de música que es fan en poble. Perquè explica'ns una mica com comença això del Taller de Música. Vam començar l'esplai, el local de l'esplai del costat de l'Iclesia, quan l'esplai estava allà dalt, tenien classes de guitarra amb grups. I aquí va començar la idea de donar classes de guitarra a grups, i a partir d'aquí es va desenvolupant la idea dels teus de música. Perquè després us veu traslladar-hi a unes teves hores que és el carrer major, o veu passar per algun altre lloc? Vam passar per la carretera, un local petit que hi havia, encara estàvem com a esplai allà donant classes, i després d'allà ja vam venir al carrer major, també conjuntament amb l'esplai. I ara esteu exactament al carrer major, 96. I el 96, i després l'esplai se'n va anar a la begoneta, i nosaltres ja ens hem quedat aquí a l'escola de música. Perquè mirant la vostra pàgina web a talliersdemusics.com per qui vulgui entrar-hi, he vist que teniu, realment, un gran ventall de professors que fan classes d'instrument des de Banjo, passant pels més classes, com serien la guitarra al piano, i fins a classes de producció. Sí, és una cosa nova que hem fet aquest any, que hi ha classes de música electrònica i de producció musical per aprendre a gravar, per aprendre a fer servir els programes i fer música per ordinador. I cada cop teniu més professors, no? Va començar com una cosa bastant més petit a l'escola, i ara, realment, crec que n'he contat uns 19, si no m'equivoco. Sí, hi ha 19 professors que estan aquí, que el que fa és que hi ha instruments que no hi ha tanta demanda, i aleshores venen menys tardes, però hi ha professors que, per exemple, estan totes les tardes treballant les classes de guitarra, i de piano, sobretot, que és el que hi ha més. Després, també tenim violí. Contrabaj, també? Contrabaj, també. I classes de can, que ara hi ha bastanta gent de can, que abans costava una mica, però ara molta gent s'anima a fer classes de veu. Clar, que t'anava a dir, quins són els instruments que són els més demanats, diguéssim? Els més demanats és guitarra i piano, pels nens, sobretot perquè va molt bé començar des de petits. I després hi ha instruments com el saxo, que comencen fent flauta, però després passen el saxo, però clar, un saxo és un instrument que pesa, i que ja tens que tenir una certa edat, no pots començar tan petit. Tens que tenir entre 7 i 8 anys per poder-lo aguantar. Clar, perquè quina és la franja d'edat que més tens a l'escola de nens? En principi, jo entre 10 i 15 anys és l'edat que hi ha més. Després també hi ha uns nens més petitets, que també venen que comencen a fer teclat, sobretot i flauta, i després també hi ha bastants adults que també venen en plant. I a part dels tipus instruments que de classes que oferiu, també ells i te la vostra pagina web que feu diverses tipus de classe. Feu classes en conjuntes, feus classes individuals, instrument, classes de composició, classes de sulfets, és a dir, feu de tot, no? Sí, perquè oferim alguns alumnes que fan una classe d'instrument de mitjana, diuen, ostres, ens interseria també fer una classe de llenguatge musical, dictat, sulfets, i aleshores els ajuntem també amb un professor i amb un grup reduït fan exactament el que els inteses. Els inteses a fer harmonia, posar harmonia, el més llenguatge musical per aprendre i llegir les notes i així l'adaptant. I després hi ha algunes classes també de tocar amb grup, que hi ha alguns nens que són 3 o 4 amics de l'escola, que volen venir tots junts, fan com una classe col·lectiva d'instrument i també toquen cançons junts, i fan música junts que també és una activitat que és molt agradable. Clar, que em comentes això de tocar en grup. Realment, jo crec que això de talles de músics és una grandíssima oportunitat de tocar, sobretot a la franja dels adolescents, que és un lloc on té l'oportunitat de conèixer gent amb qui poder formar un grup, que a més a més a les audicions de l'escola sempre, ja no sé quants grups d'adolescents que fan cançons, i més a més són grups que a vegades han continuat i que es coneixen aquí al poble o que han assistit als bucs de saig. Sobreixen molts grups de l'escola. Sí, perquè en principi quan es pugui és un instrument clar, i la composició que tens és de poder tocar en grup i de fer música. A mi em sembla que és molt important la formació d'una classe individual d'instrument per anar plenent a tocar, però quan ja tens cert nivell també... Clar, és divertit. ...molt tocar amb un grup per tenir, s'apigué com fer música en grup, tampoc és una cosa fàcil i també s'ha d'experimentar i provar. I aleshores hi ha molta gent que s'ajunten, i els alumnes pel seu compte i mongen un grupet i comencen baix, guitarra, bateria... És una cosa clàssica, no? Exacte, de rock o de blues i comencen a tocar. I després també hi ha gent que ve a les xamp-sessions, també, i és una oportunitat per tocar amb altra gent, els que canten, sobretot. Va, mira, preparem aquest tema, triem un tema i el fem allà, i també, bueno, l'aportunitat de tocar amb més gent, i després a les audicions de l'escola fem el mateix, els ajuntem. Si hi ha algun que, per exemple, el cas de veu, que sempre és més difícil un sol, si canta, que t'acompanyi un grup, nosaltres aquí ajuntem. I el alumne tocarà el piano, el que t'altre alumne tocarà la guitarra, els ajuntem, i llavors a l'audició toquen tots junts, i hi ha una classe de col·lectiva política que el públic també és més agradable. Crec, i ara això que em des abans de les xamp-sessions, que s'obreït en cada X-Temps del poble per l'entitat, músics en just, què em penses tu, com a músic? Com a que està molt bé l'oportunitat de poder-ho fer amb una espai, que tothom pugui anar i tocar el que vulgui, sense cap limitació, desgril, si vols tocar rock, pots tocar rock, blues, pots tocar blues, jazz, i que pels músics que comencen també està bé anar i veure l'altra gent com toca. Coneixer gent que... Coneixer gent que toqui, llavors s'ajunten, no? Mira, aquest toca el dalle, aquest toca la guitarra. Va, ajuntem-se per tocar. Sí, realment, l'Ajuntament de Sant Jose són una gran oportunitat per la gent del poble, i a vegades, fins i tot, hem hagut gent de Sant Felí o dels pobles del costat. I és una gran oportunitat, perquè realment, el format clàssic d'Ajuntament de Sant Jose aquí no s'assegueix, va saber, però també té la gran bona part que tothom pot tocar l'estil que vulgui, no? És més obert, no? Deixem més obert. Hi ha un que s'ha preparat un tema que vol cantar i sol amb la guitarra també ho pugui fer. No té que ser que sigui un grup de jazz, o l'estil que sigui, ho deixem com més obert. I també em sembla que hi ha molta gent interessada en diversos estils de música, no?, que tots ho puguin fer, que només no sigui, només els que toquin jazz. Clar, perquè tu, com a músic, voleré en quin gènere et sents més còmode. Home, jo havia fet bastanta guitarra clàssica, però realment, a mi, amb la música amb grup, em sento bastant... és més fàcil fer música amb grup per mi, perquè sempre vull fer tocar amb gent, el meu germà, el Marc és contrabaixista, sempre he tocat amb gent, i també em sembla que, com a músic, és molt més agraït. I disfrutes més, no?, estàs en contacte amb gent, amb músics, també. I la part clàssica, sobretot amb guitarres, és més individual. Perquè és la forma, és clar. És una altra... és una cosa diferent, no? Cada cosa té les seves coses bones i les seves coses dolentes. La música amb grup és també difícil entendre-se amb els altres músics. Té un altre tipus de components diferents, però em sento més a prop de la música moderna, el jazz, tocar amb bateria, que no pas la música clàssica. I el fet que el teu germà, el Marc també, que també va ser professor durant temps a l'escola, el fet que siguin músics és una cosa que us veu de casa, o com és? Vam començar els 14 o 15 anys a tocar a l'època de l'institut amb amics. I ens vam repartir, bueno, tu toques la guitarra, tu toques el baix, l'altre toca la bateria, teníem un amic que també tocava la bateria, qui s'anxuc, que es diu Cito, i vam formar, com ve, ara que fan molts nois de l'institut, i de les escoles ja comencen, inclús a l'escola, ara ja... Va, muntem un grupet, fa molta il·lusió, muntem un grupet, entre amics... Va, anem a muntar un grupet, és com vam començar nosaltres. I sense fer classes ho vam fer en plan més amateur, primer, i teníem un grupet i tocava, i m'inclus recordo que vam tocar un cop a l'institut, també als dinars de l'institut, i bueno, una mica, el mateix que veig és que fan ara els... Els adolescents d'ara també, els citors, els senjors. És molt divertit, la música va escalar, tocar... Tu t'unicies, has dit més o menys que per adolescents, els 14, 15, amb el món de la música, però t'hi entens que vas passar per l'aula i pel conservatori, també, no? Sí, llavors, després, bueno, a partir dels 19 anys així, vaig anar a l'aula de música moderna i jazz, i ja vaig fer com els estudis que hi havia de jazz, que eren d'armonia, eren uns 4 anys, que era tot complet, d'armonia, surfeig, guitarra, i això ho vaig fer allà, i després vaig anar al conservatori de l'alona i vaig fer guitarra clàssica, ja. És a dir, has fet tant la part més del jazz modernet, però també has tocat la perclassica, la formació clàssica, allò de guitarra... Això també ho vaig fer. I amb la part del jazz, després també vaig seguir tocat amb grups, teníem un grupet de jazz que tocava molt a distiu, i es deia Lehetoris Jazz, i era un grup amb un bateria de Enrique Redia, el Marc, i després tocava amb diferents saxos, que anàvem buscant ara un saxofonista, ara un altre, i anàvem canviant de músics. Això, quan va ser, aquesta època, estic tocat en aquest grup? Això et parlo de fa 15 anys. I tot l'estiu ens passava amb tot l'estiu tocat amb el grupet, aquest, de jazz. I com a música, ara, per acabar, i a més o menys, quines recomanacions ens faries per anar a escoltar una bona sessió de jazz? Doncs, per exemple, el Jambore, que és el tipic clínic, Bart de Barcelona, que és un bar que també hi ha en jam sessions, els dilluns, i que realment val la pena anar-hi, perquè és molt interessant, sobretot els dies de les jam sessions, perquè hi ha diversos estils de música. També comença més estils jazzero, però acaba hip-hop, tendències més modernes, i és interessant per veure una mica les diferents estils de jazz que hi ha, perquè ara, realment, el món del jazz ha canviat molt. Hi ha un jazz més clàssic que n'ha anat avançant, i realment el Jambore és un joc bo per anar a veure també estils diferents. Doncs apuntem el Jambore i, com a recomanació de l'Oleguer, moltes gràcies a l'Oleguer, recordar qui, si algú està interessat en fer classes, que jo crec que Maestern, per començar un instrument, no, l'Oleguer? Maestern. Maestern. Doncs, per posar-ho en contacte amb el talla de músics, podeu trucar a l'escola del 93, 473, 26, 20, o el mòbil 672, 205, 060, o el correu, tallesdemusicaarobajemel.com. Si vols afegir alguna cosa, Oleguer? No, dones-ho a les gràcies a tots. Gràcies per trucar-te. A vosaltres. Gràcies a ràdios en just. A tu, Oleguer. Que vagi molt bé. Moltes gràcies. Bona nit a tots. Adéu, Oleguer. Adéu. Segueix-nos al Facebook a facebook.com-la-terminal. Pantalles a Madrid Calvo. Avui el Pantalles ens hem proposat fer una selecció de les nostres que creiem que són les més bones que hem vist, o bé perquè li tenim un carinyo especial. L'hora de comentar sèries és molt difícil abarcar-les totes perquè sincerament és molt difícil de veure-les i estar al dia de totes, perquè tenim altres coses a fer. I en realitat, el que volem quan veiem una sèrie és entretenir-nos una estona, no estar pendent de totes les sèries que es publicen actualment o que s'estan amatent. Per tant, jo no em veiem cor de fer-ho sol i els itala clar i albert. En lloc de que jo em inventi per a mi les que són les millors sèries, que el meu criteri és dubtors, perquè no quedes coexposa les que ell creu que són les dues millors i som una mica aquí de tertúlia fent recomanacions personals. No són les nostres millors sèries, les millors sèries que hem fet mai a la història, o potser sí, sinó que són les que nosaltres més ens agraden. Si us sembla comencem per una proposta a vos porto jo, que és california que hi som. Per cert que les intros també de les sèries són tot un món i les cançons d'entrada són tot un món. Sobretot les sèries d'Aqbeo, no? Sembla que tenen unes caretes que són per comentar-nos en tota una sèrie. Tots l'altes d'Aqbeo? Sí, sí, exacte. Uits també. Uits, que és allò que feien que canviaven la cançó. Això vam fer d'unes temporades, no vam fer en totes les temporades. Però demanaven a un músic que interpretés la sintonia del programa. T'ha de dir que és una gran careta. Parlem de california, si us sembla, és una sèrie que té 5 temporades. De fet, es va acabar de metre a la cinquena, a l'anterior d'un menja, que té un menja de passat a Estats Units. És una sèrie creada per Tom Capinos, que és el director, guionista i el productor. I és una sèrie que té un clar protagonista, que és el David Dochovny. Crec que es pronuncia, no sé si us sona aquest nom. És un inspector molt famós de la feia de gent especial de l'FBI a la sèrie Expedientègics. De fet, molta gent el recordarà per això. I ara, potser més recentment, para el seu paper a Californigueshunk. És aquesta sèrie passadíssima de voltes, en el sentit més positiu d'això, a les primeres temporades, i en el sentit més negatiu de passadíssim de voltes, en les últimes. Passadíssim de voltes, en quin sentit? Mireu, només començar la sèrie, la primera escena de totes, el primer capítol, la primera temporada, és el protagonista, és el David Dochovny, que es diu Hank Moody, anant a una església perquè una monja li faci una felació. Això és la primera escena de totes. Esclar, amb Estats Units, només veure el primer capítol, ja van haver-hi associacions, que es van començar a caixar, ja sabeu quina moral tenen a Estats Units, doncs que es queixen per aquest determinat tipus de coses, perquè realment la sèrie, home, és impactant. Té escenes d'aquestes de Mogollón. De fet, el sexe és un gran tema de la sèrie. T'han impactat com Trou lot, que també has assajat bé? Bé, a Trou lot segurament era un secte menys comú, perquè vulguis no fer l'amor amb empires, és una cosa rebeta. A Californication és sexe entre persones humanes, i per tant, no arriba els nivells de Trou lot segurament. La història de Californication és la vida de Hank Moody, que és un escriptor que està en crisis, que veu, es droga... i té sexe amb molta, molta gent. Hank hi entrarà a compaginar la seva vida professional, que travessa una crisi creativa amb la personal, a la que conviuen de forma caòtica la seva filla de 12 anys, la beca, i la seva ex dona Karen. La sèrie també té un paper molt protagonista al seu agent, que és el Charlie Rangel, amb el qual es passarà per milions locals de copes, coneixent noies per acabar trucant a la porta de la seva ex dona Karen, per plorar com a últim recurs. Què té de bo, la sèrie? Que combina molt bé dosis d'humor desenfrenat, barrejat amb sexe, grans frases de guió típiques americanades, així que en alguns ens agrada, i per altra banda, de cop et posen un capítol que trenca el cor. I que veus que el Hank realment és la persona molt complexa, que no és només un home que només vol tenir sexe, veure i drogar-se, sinó que realment té un més enllà. La gràcia de la sèrie, que té uns personatges que en un principi semblen com molt estereotips i ho són, però a mesura que ha d'avançar la sèrie, s'han anat formant personatges de grans matisos, que permeten això, tenir grans capítols d'humor, i d'altres de més de tristesa, de nostàlgia, que fan pensar. És una mica una sèrie que li han dit alguns, que és el sexe de Nova York per homes. Dit això ja se sap una mica quin és l'estil de la sèrie. Jo us convido a que comenceu al principi, evidentment, de la sèrie, que veieu les primeres temporades, i que quan us canseu de mirar-la, no la seguim mirant. Perquè, a mesura que avança, la sèrie es va esfellant, fins a arribar una cinquena temporada, que és la que hem vist l'última que s'ha més, que és l'acabada de metròtica menja, que és no dolenta, no, molt dolenta. Per allò que han entrat secundaris, que no acaben d'enganxar, perquè la història del Hank ja és una mica repetitiva, que sempre és el mateix, sempre s'acaba quedant amb la dona, i perquè han fet un final que... Saps allò que ha de passar alguna cosa per enganxar la següent temporada? Doncs han fet un recurs que sobra moltíssim, que no té res a veure amb el que havia passat fins a la sèrie. Va estar lamentable aquest final, però la sèrie és recomanable, ja us dic, les primeres temporades canteixin més que les últimes. Per cert, que ningú es pensi que aquesta és una sèrie ni sògena, ni res d'això, perquè no té res a veure. Potser sí que té molt de sexe, i que el Hank tracta de les dones com un objecte sexual, el que passa és que, com he dit abans, els personatges de femenins tenen un gran paper començant per la seva dona. De fet, la seva dona no té un paper banal, no és un objecte sexual dins la sèrie, ni molt menys, llavors cap dona es pensi que es veurà tractada ni cap dona, ni cap home, perdó, es pensi que la dona tindrà una posició secundària a la sèrie, ni molt menys. Això va agafar la californication, i ara parlem d'intreatment. Doncs, com a Nadriam, crec que tries dues sèries que m'ha agafat moltíssimes, que a mi m'ha costat una mica, perquè tampoc és que hagi moltes, però totes són bastant diferents, i el que havia pensat és de triar-ne dues de bastant d'oposades, però no van de sèrie los, perdidos, que en parlarem després, i l'altra seria aquesta d'intreatment, que seria una sèrie més molt densa, potser per un públic més reduït, en comparació a perdidos, que és un gran èxit, i allò dels fans, i els friquis, i els friquis m'ha quedat desenvolupa al món Lost. Intreatment és una sèrie superteatral. És una sèrie que va sobre les visites, sobre els pacients que té un psiconalista, i cada temporada són 5 o 6 pacients, i cada setmana que s'ha quedat el capítol per televisió, és un pacient diferent. I res, és purament guió. És una sèrie superteatral, no hi ha més plató escenari que la pròpia consulta del pol, que és el psiconalista, i la vida de la persona que l'ha de visitar amb el seu drama interior. I és una sèrie que només hi ha el divà, la consulta del psicòleg, no hi ha ni plàixbacs, ni... No hi ha exteriors, vull dir. A la primera temporada, que no l'ha acabat, sí que hi ha algun escenari extra, però que, bàsicament, no ens movem d'allà. Hi ha un 45 minuts, també perdidos, són 45 minuts, que estàs allà amb el guió d'entre dues persones, parlant. I, bueno, a mi és una sèrie que la primera temporada me la vaig veure fa dos nadals, crec, amb un nadal me la vaig xupar de la baix, tot i ser una sèrie allò de dir, de posar-t'hi, d'aquestes difícils, que no és allò troblot, no és un perdidos, que són més d'intriga, que venen ganes de seguir i continuen. No. És una celebració de la interpretació, que és una passada. I la recomano a tothom, perquè per molt que sigui una cosa més petita, jo crec que és una sèrie que, com que parla en aquell afit de les nostres vides, que pot agradar a molta gent. Jo només per curiositat, quantes temporades s'han fet, aquesta...? No són tant descomperdidos, són 6, en sembla que aquestes no sé ni a 3, però no estic segura, perquè jo vaig per la segona. Però fa temps que va quedar. Primera va sortir farat. Sí, perquè jo seguint la teva recomanació, vaig mirar en una o dos capítols, i em agradava moltíssim, però vaig parar de mirar-la, perquè vaig pensar que és això. És tan nens que va pensar en algun altre món. No és que la parqui és, perquè realment trobo que és una sèrie de menú de 10, però és dilluns que potser, en el fons, acabes trobant temps per altres coses, però sempre és una d'aquelles sèries que vull tornar... Clar, és que costa. Vull dir, vull saber què més passa quan portes uns quants capítols, perquè fins que no, els 6 pacients han de passar 6 capítols de 40, 100 minuts. Però en definitiva és una gran recomanació per aquells que voleu conèixer una sèrie ambient situada, amb el que és una consulta de segonalista. I això és que la la West és la que s'alganca, no, Albert? Sí. La veritat és que, a mi, jo tinc moltíssimes sèries, i sèries que per mi són molt importants, i aquesta és la nova adquisició, fa 3 setmanes que l'he començat, però a casa meva ja fa molt temps que seguia, i jo pensava que era una sèrie massa densa, justament perquè no pensava que jo no la podia seguir, que a mi em faltava molt per arribar a aquesta sèrie, i després d'haver vist els idors de marzo, amb ara de molt, i quan tornem els meus pares em van dir, bueno, si t'ha agradat aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula d'Espurament Política, i mira, era la West que s'alanga, perquè segur que t'agradarà, i, efectivament, m'he enganxat, i trobo que és una de les millors sèries, òbviament, la meva opinió és estar compartida per moltíssima gent, però és una de les millors sèries que s'han fet a la història. òbviament, és una sèrie que... Tornem a una mica el que dèiem de Intritment, és una sèrie una mica densa, en tant que, si no us agrada la política, òbviament, jo crec que no crec ni que l'hauríeu de començar, perquè és purament política, molt política, és una sèrie que requereix molta tensió, i que una mica de coneixement de política, i de política non-tamericana, sí que va bastant bé, perquè et perds bastant, però amb el temps li vas afanar el truc, i és una sèrie que té uns guions, és purament també guió, està molt, molt ben muntada, i, com si diguéssim, dona un toc d'humanisme, de realisme, i d'entendre com funciona el món de la política, que jo trobo que és molt interessant. La música és espectacular, és que s'ho modi perquè s'estigui amb la música, o... És una entrada brutal. Jo crec que, a principis del 2000, és una sèrie que ja té uns quants anys, però està tan feta que podria ser d'ara mateix, i realment amb alguns actors, uns personatges, uns guions, que realment només puc fer que recomanar-la, i estic il·luginada que em falti, doncs són a les 6 o les 7 temporades que té la sèrie. I abans parlàvem de caretes de sèries. Aquesta realment només val la pena. Si no us interessa la sèrie Game of Thrones, no miro la sèrie, però la careta és impressionant. És com una mena de peces de rellugeria que es van ajuntant per formar una civilització, realment val molt la pena. És segurament una de les sèries que ara actualment està més de moda, perquè s'han estrenat la segona temporada a Estats Units, justament aquesta setmana, després de tot una... de mitjany, esperant que arribés la segona temporada d'aquesta sèrie, que és l'adaptació d'uns llibre descrit pel escritor George Martin, d'una saga de fet que es diu A Song of Ice and Fire. És una saga, per cert, que no està acabada. El primer llibre es va publicar el 1996, i es deia Game of Thrones, el títol del llibre que dona nom a la sèrie. I, de fet, amb aquesta setmana temporada de la sèrie, encara segueix les històries del primer llibre, i encara no s'han endinsat el segon, que es va dir A Clash of Kings, publicat el 1998. Parlo de l'escriptor dels llibres, perquè realment té una gran importància, perquè quan van començar a sortir aquests llibres, els anys 90, es va crear tot un fan-en-fan al voltant de George Martin, perquè és un escriptor que trigava moltíssim a treure els seus llibres, i entre llibre i llibre deixava molta separació, i els seus fans s'emprenyaven, com un personatge així, mític i molt característic, un escriptor allunyat, que no seguia els fans, i que no escrivia quan volia, i realment va tenir força polèmica. Doncs bé, s'entrenus en la sèrie, s'estrenen a la segona temporada, una sèrie que ha regut grans crítiques, sobretot, segurament hem de destacar l'ambientació, que és una ambientació que cada capítol, que és d'una hora, pròximadament, és una pel·lícula, una pel·lícula medieval, és impressionant el pressupost que té aquesta sèrie. Allò que a vegades s'havia dit que segurament la sèrie es podien ser el nou cinema, i que a mi em sonava una mica tòpic i afirmació, una mica massa agusarada, amb aquesta sèrie, i segurament també en perdi dos, es veu com que no, que les productors han apostat per produccions a part de gran qualitat, de gran pressupost, a la petita pantalla. Doncs bé, és una sèrie que no m'estan d'explicar el seu argument, perquè és de lluita de mig medieval, mig fantàstica, per aconseguir trons, reis, cavallers, tot una cosa intrincada, tant, tant intrincada, que jo conec gent que per veure la primera temporada, es va anar a internet i es va descarregar el mapa del continent, on passa la sèrie, un continent fictici, per no perdre's. I realment, mira, potser més val imprimir-te el mapa a principi de tot, i després s'aigui la sèrie B, que no pas estar patint per si t'estàs perdent en l'argument de la sèrie, perquè realment és molt, molt, molt complex. Hi ha personatges a desenes. I a desenes significa que en un capítol t'empresenten 20, i que, clar, tens el cap, que no saps massa on centrar-lo. A part d'aquest inconvenient de la sèrie, que a mi em sembla un inconvenient, però que es pot solventar molt fàcilment, doncs va xantar un mapa o, evidentment, si t'has llegit els llibres, no tindràs cap mena de problema, és una sèrie boníssima per tots aquells fans, per exemple, del Senyor de les Anillos, això ja està per descontat, o per, simplement, gent que agradi el món medieval o de la fantàstica. I d'aquells mozrons passem a Perdidos Lost. ... Ara que s'endim la música, realment, és que ve en molts moments d'aquesta sèrie, que són 6 temporades, que jo us l'aporto, perquè és una sèrie més recomanada últimament, però és una sèrie que vaig començar i vaig anar a l'hora amb les 6 temporades, cada any, jo no sé què, i això estem parlant de fa 7 anys, que va començar la sèrie de l'Ost, del J. Abrams, i és una sèrie que parla de moltíssims temes, d'aventures, i és una sèrie de trama psicològica molt bèstia, de suspens, de misteri, acaba tenint molts punts de fantasia, que potser és a mi que m'ha acabat fallat més de la sèrie, perquè jo soc bastant poc del gènere, però és que és una sèrie supercomplexa, que et passa per molts bons moments i que es recomana tot el mena de persona, perquè és una sèrie que agrada des de la persona que l'hi ha d'aquí a Mothroons, fins a la persona que l'hi ha d'Auit, fins a la persona que l'hi ha de Troublot, és a dir, o Sexo en la Major, o el que sigui, i són capítols de 45 minuts que és una bomba, i que si algú no ho ha vist mai ho ha de fer, perquè és pura droga i molt recomanable. No sé si l'hi hau vist alguna vegada. Algún capítol s'ho ha de fer, però no és com a veure-la. Jo em vaig drogar a veure una temporada i miga, però és veritat que jo soc molt anti aquest tipus de gènere, però tot això... Què vols, aquest tipus de gènere? Jo soc realisme al màxim estat i tot i que tampoc no és una cosa tan fantasiosa o no arriba a coses históriques o mitjavals com Mothroons. Clar, i no et puc dir perquè t'ho nois la sèrie, però et sorprendes de les coses, perquè clar, tu has vist la preve de temporada, és a dir, l'història d'un avió a... O sigui, Ínic, no sé què, que s'estrida una illa i en supervivents i la primera temporada gira al voltant de la història que han de fer en aquestes persones per sobreviure, la convivència i les coses rares que comencen a passar en aquella illa. I que a partir d'aquesta temporada hi ha la segona, que la segona ja, es comencen amb les dues, aquestes de preguntes extincencials de què estem aquí, qui són aquests, qui és l'enemic, qui és una trama psicològica brutal. Tercera, Mas de l'Homas, la quarta, diria que és la del Flashback, i després venen les cinquen·les del Flash Forward i la segona ja, que se'ls invala la Perola totalment, que és el més rotllo fantàstic. Però és una sèrie que et toca moltes, molts gènere's que costen molt de posar etiqueta. I hi ha molta gent que ha començat la primera temporada, que és la més d'aventures, i ha dit, què té això? No, no, jo crec que no l'he seguit mirant, però el que sí que es pot saber reconeix és que és una sèrie que un punt hi ha part, segurament. Sí, sí, que té un producte... És un producte d'un pensament mental i creatiu... Està molt ben fet. Sí, sí, això no serà pot negar. I a mi m'agrada escarrar molta gent, no és una cosa minoritària, no és una cosa d'endèxit massiu, que és que enamora tothom a aquesta sèrie. De fer-li davant aquesta sèrie, segurament, que aquí la majoria ens començessin a interessar per d'altres sèries. En el meu cas, segur. Sí, la majoria de gent, de fet, fa set anys, els extremings per internet no corren amb tanta facilitat com corren ara. És un punt hi ha part impressionant. I, de fet, en aquesta sèrie, en algun moment es va intentar metre per 4 i anteriorment el TV2. Jo vaig veure el TV2 al seu moment. Va tenir resultats d'audiència molt, molt discrets. Jo mirava allà. És curiós com el fenomen perdidos no va enganxar un públic molt general, però sí que va marcar un punt hi ha part en la cultura popular, de manera que, en el final de la sèrie, es va muntar fins i tot una taula de debat a 4 en directe per debatre el final de la sèrie, que per cert va tenir molta polèmica. Una sèrie que, en el fons, no tenia tanta audiència per tenir una repercusió mediàtica impressionant. Clar, perquè és que la cultura lost està a internet, als blogs, als fòrums, gent de tot el món parlant de sobre el final, que jo passo de sobre el final, perquè jo sempre dic que perdidos és el viatge, no? Mira, el final pot agradar més o menys, però és una sèrie, que són 6 temporades, que, hola, és mitja vida, eh? En fi. Doncs ens posem menys seriosos i menys dramàtics, però també estem parlant d'una sèrie que definitivament ha marcat un punt, un gran punt a part, que és a Reset Development. Reset Development és una sèrie que, aquí a Espanya, no coneixem, perquè es va fer durant, s'ha de fer una temporada a Fox, però, òbviament, pagant i... I és una sèrie que és del gènere de comèdia, Polidú, i que es va estrenar al 2003. Té dues temporades i mitja, perquè es va cancel·lar a la tercera temporada, i la qüestió és que la passió per aquesta sèrie va ser tal que ara, a l'any 2012, o sigui, uns quants anys més tard, es tornarà a arrependre la sèrie. O sigui, tornarà a fer la sèrie de nou i tornarà a donar nous episodis, perquè us en adoneu de l'obsessió que va crear aquesta sèrie. I és una comèdia molt, molt senzilla, però que té, bueno, tants punts que se li han d'admirar i de reconèixer per començar un dels punts que ara són més canvents, és que la sèrie comença amb la història del pare de la família, que és un estafador. És un estafador que considera que promociona i és perseguit per la justícia per crear, com si diguéssim, la idea de la bombolla immobiliària. I recordem que això és una sèrie del 2003. És una sèrie que una de les coses que se li ha reconegut és tractar tot aquest tema de la corrupció, d'aquest capitalisme tan malvat, com si diguéssim, d'aquesta idea tan americana del somni americà. És una sèrie que, com si d'estim, amb moltíssimes coses es va adelantar. I és un humor que, òbviament, ha fet molta, molta escola. És un humor que té el mèrit de, encara a dia d'avui, doncs resultar molt graciós. Però és una sèrie que veus tocs d'un humor que en el seu moment eren totalment innovadors i que ara ja s'utilitzen, i això s'agraeix amb moltíssima gràcia. Una de les sèries més actuals que veu de Restit Development és Parks & Recreations, que també és una altra de les que us volia parlar. Però això, que Restit Development és una sèrie que és imprescindible per a tots els que usarà i a la comèdia, i és imprescindible perquè, a part de comèdia, és crítica d'escarada que jo mai entenc perquè la Fox ho va pagar, perquè és una crítica d'escaradíssima. La Fox no ho fa, i aquestes coses són... La Fox ja com els Simpsons, perquè aquesta sèrie és molt bèstia, i fins i tot surt Sadam Hussein. És una sèrie que es va avantar amb tantes coses, qüestiona la moral d'estats units... I és molt més senzilla que aquesta sèrie que hem estat parlant, però realment és que... que uns diàlegs i uns guions que realment obsessionen i ho marquen molt. Quina classe humora estem parlant? Modern Family, o com es diu, de la ciutadania que li agrada tant. Sí, no, Modern Family, el que passa és que és una còpia... D'això? D'això. Però còpia adolcurada i el Modern Family. Aquí és una família de multimillonaris de Califòrnia, que viuen, comencen a veure com això tot a les seves disputes morals, i se'n van a la banca rota i com canvia la seva vida, i passen coses molt rares, i la cara de personatge és realment... Aquests sí que són d'un món... És molt més... Per mi està molt, molt, molt més ben feta que Modern Family. Els personatges tenen molt més caràcter, tenen molt més ben construïts. D'ell em va sortir, per exemple, Michael Cera, un dels grans també muses, masculines... És aquell acte de Juno. Amb aquest tipus d'humor... En han sortit grans, grans, grans humoristes. O sigui que les recomano moltíssim. Doncs amb el rest del development acabem. Hem recomanat també Lost, Perdidos, Game of Thrones, hem recomanat Californication, Intrintment i Alala Oeste de la Casa Blanca. I ara passem directament al Rediscovering Tendències. Segueix-nos al Facebook a facebook.com-la-terminal. Rediscovering Tendències, amb Albert Kloses. Avui, per fi, us porto un dels temes que fa més temps que tenia ganes de portar aquí al Rediscovering Tendències, a la terminal, que era fer una petita introducció a la cuina coreana. Però, òbviament, amb un intent de fer-me periodista, volia, com a mínim abans, provar la cuina coreana, no? Perquè, si no, sí que anàvem malament i ja apagava monors. Apagava monors. Vam portar-hi un any intentant anar a un restaurant coreà i la setmana passada, per fi, ho vaig aconseguir. I, realment, l'experiència va ser molt positiva i vinc aquí amb ganes i amb il·lusió, com diu l'estrès estimat president. El que passa és que, òbviament, la cuina coreana és un dels grans desconeguts, tant a Barcelona com a nivell europeu. Això no és que ens quedem enrere a nosaltres. Perquè, òbviament, la població coreana no és tan gran, com la xinesa o com la japonesa, i per tradició no són tant amigrants com aquestes dues altres nacionalitats. I, a més a més, òbviament, tampoc, fins ara, fins fa poc, no tenien un poder d'admirar-se jo o de la gent que s'apigués que passava a Corea. Quan parlem de Corea, òbviament, ens centrem en Corea del Sud i no en Corea del Nord, tot i que les similituds en la cuina són innegables, però, òbviament, el que s'exportes és la tradició culinària i la tradició culturalit, la tradició de tot de la Corea del Sud, òbviament. On sí que la cuina coreana té més presència i ja té un, doncs, està més respectada i més coneguda, és a Nova York, sobretot, perquè hi ha una bastant important comunitat de coreans, fins i tot hi ha una part de Manhattan que és coneguda com Corea Town, a la hora de Chinatown, i, doncs, es trobes això, és bastant tímida, com si diguéssim, la cuina coreana no és que se sàpiga exportar molt bé, però tot i això sorprenentment, a Barcelona, hi ha com uns 4, 3 restaurants que ens ofereixen poder degustar la cuina, que trobo que per ser, doncs, això, un país bastant més petit, no està malament, realment vivim unes ciutats més multiculturals del món, i a vegades potser ens en oblidem. Doncs, partint de tots aquests conceptes, la cuina coreana, que, dintre de la cuina que coneixem, que podem englobar, com a bons europeus, en cuina asiàtica, és més similar a la cuina xinesa, que no passa a la cuina japonesa, que, normalment, tira per unes opcions més sanes i molt més del mar, i, en canvi, sí que se samaria una mica més a la xinesa, que és tan més primària, tot i que tenen les seves diferències, i tampoc no cal ser un expert de cuina asiàtica per notar-les. Per exemple, són uns aficionats al menjar picant, tenen fregits, però no n'abusen, i també, doncs, els encanta baranjar la sopa, són friquis de les sopes. Una de les sopes més famoses és de la soja fermentada, que és famosa per la seva olor putrefacta, que jo no he provat, i no sé si provaré. També els coreans són famosos per menjar gossos, ja ho sabeu, però això no podrem trobar. És cert, això? Sí, però només són rasses ja fetes per menjar. Sí, és que ja me n'heu trobat malament. I el que passa és que, òbviament, Corea del Sud s'està occidentalitzant cada cop més. Cada cop hi ha més gent que els tenen com a mascotes, llavors hi ha moltíssima gent que ja no menja, i no ens ho associen molt amb la mascota, amb l'animal que tanta gent estima, i que, per tant, és una tradició que s'està deixant bastant perdre. Sí que el que sigui, aquí no la podrem experimentar. Una altra de les tradicions de la cuina coreana és la barbacoa. Són grans fanàtics de la barbacoa, però tampoc no comentarem aquí. El que agrada molt és fer que carna la planxa, són bastant carnívor, també bastant diferents a la cultura japonesa, i el plat fonamental de la cuina coreana és el kimchi. El kimchi, per ells, és com el pa. Realment és una cosa que mengen amb qualsevol cosa que estiguin provant, i, a més a més, fan de tot. I el kimchi no és res més que col que s'agafa i es fermenta, i s'aplica uns líquids amb substàncies més picants, amb espècies, i es deixa fermentar, i el que hi ha gent que diu és que és una espècie de sucrut alemanya, però picant, i és bastant picant, però realment és bastant bona. Tradicionalment, a més a més, se'ns donen unes tapes, són tapes fredes coreanes, i després se'ns introdueix la resta de plats, que normalment sempre es comparteixen, però el que ets a dir és que menjar és bastant normal. No hi ha cap tipus de sabor que sigui totalment estrany el que nosaltres estem acostumats. I, a més a més, si ets picant, la cuina coreana és la vostra opció, i si tampoc no sou grans fans, tampoc no tot és picant, així que tampoc no patireu. Fet tot aquest rotllo, anem ja a les adreces, perquè si us he intentat una mica convèncer i voleu provar-ho, sabria on podeu anar. La primera opció que us recomano és la que jo vaig triar, és Sant Quil, es troba al carrer La Galitat a Gràcia, que és un carrer molt tranquil, no està al mig del cor de la Gràcia més activa, està bastant més tranquil·la, i era un restaurant d'una estètica molt senzilla, amb aquest luc així bastant asiàtic, però sense, òbviament, abusar dels elements decoratius que coneixem nosaltres, és molt senzill. La gràcia que té és que la porta una família, hi ha l'Avi, l'Avia, que és una de les grans dames imponents, la filla, i en el que tothom cuina, serveix, és com una família que cuina per tu, i realment és un luxe, i fins i tot el cambrer, que ets a sorprendre, perquè li vam acabar preguntant, perquè tot i ser de l'angladeix, és un home que parla corea, fins aquí arriba la immersió d'aquest restaurant. I realment és un restaurant que és molt famós, perquè té un servei molt amigable, i que estaran disposadíssims a explicar-nos i a introduir-nos en la cuina coreana, a recomanar-nos el que ens pot ser més fàcil de introduir-nos, i el que ens agrada més. I a part de que el menjar estava molt bo, realment ens barra moltíssim, el que més ens barrarà és que tota la clientela de la que estàvem envoltats eren coreans. I això, òbviament, és la més important i la més satisfactòria senyal del que tu estàs menjant, doncs és el més autèntic, i és el que a corea menja i el que poden apreciar. Realment era molt curiós, perquè quasi érem els únics occidentals en el restaurant, hi havia estudiants americans d'origen nord-coreà, sud-coreà, hi havia tota una família sencera enorme, menjant, no sé, realment era com estar a fer un viatge a Corea, però en el carrer legalitat de Gràcia, a Barcelona. I realment això només puc ficar recomanar-vos, això sí, el preu no és extremadament barato, però tampoc dintre del que és un sopar a una nit a Surà Gràcia, ha de calcular uns màxims 20 euros, així que tampoc no estem parlant d'uns preus bojos, és a Barcelona, a fi de contes. I la veritat és que les altres dues opcions de restaurants coreans a Barcelona no són menys, i tinc moltes ganes d'anar-los a provar, perquè també estan bastant recomanats. El primer és el Hanin, que està al carrer Arribau, que per la seva localització és molt més elegant, és una mica més clàssic i bastant més car, també tenen un món molt complet i, a més, no ens deixen de bastantes bones crítiques. I la tercera opció que us volia comentar és el que també es diu que és molt, molt autèntic, que és el seu úl, i perquè us fa una idea l'únic que es menta i recomana, Time Out, i és possiblement el que és més conegut de la ciutat, està a la vora de la sala de família, si no m'equivoco, i aquest és una decoració que cotreja bastant, però, en el fons, és més autèntic, com més cotreja millor, i és famós també perquè la porta tot una com... És una família coreana, i que també tenim la garantia de l'authenticitat i de fer un viatge a Corea a través dels seus sabors. Si un cop hi aneu, us agrada tant, voleu tornar a repetir aquells gustos a casa vostra, podem comprar menjar, sorprenentment, Corea a la ciutat de Barcelona, i no només en aquells restaurants que s'especialitzen a restaurants, supermercats que s'especialitzen a menjar asiàtic, sinó que, justament, a Barcelona hi ha un supermercat exclusivament dedicat a la cuina coreana i al menjar coreà, que està al carrer Sant Manat, que això està a l'escor, al costat de les llengües d'Otterrelles. És la veritat una botiga molt curiosa, perquè ja sigui per la localització on està, i també per el fet que només se'ns especialitzin amb menjar coreà. Amb tota aquesta explicació que us he fet del menjar coreà, anem molt breument a la pàgina web de la setmana, que aquesta setmana dediquem a la moda, però és una pàgina web que és realment bastant curiosa, bastant especial, és street etiquet, i la veritat és que no sé ben bé com prendrem aquesta pàgina web. Digue que positiuament, perquè visualment m'agrada moltíssim, és una pàgina web dedicada a la moda exclusivament masculina, però des d'un punt de vista una mica diferent a la que ens podem estar acostumats. Són dos joves de 20 i poc anys, que des de fa uns quatre anys, porta un bloc que és molt exitós, s'ha parlat d'aquella llista dels blocs imprescindibles per entendre l'internet a l'actualitat, els conviden a les setmanes de la moda de tot el món, són dos joves influents, però la diferència i el punt que els diferencia és que són dos joves negres, afromaricans, del Bronx, d'una Mallorca. I això hauria de ser una mica anecdòtic, però tampoc... Volguis o no, és una cosa que no es veu, ni per començar, en el món de la moda, ni en el món dels blocs dedicats de la moda masculina. La visió que ells volen aportar és bastant innovadora, és donar un punt de vista una mica més... Òbviament això, a masculí, però ells no renegan que estan fent moda, no per la comunitat negra, és un punt de vista negre. I això vol dir que hi ha constant referències a tot el que seria la cultura afromaricana nord-americana, des d'un constant referènties al rap, al jazz... Busquem un estil molt clàssic amb bastant tocs colonials, que a mi em sembla una cosa tan curiosa, però amb aquesta elegància, doncs... Així un xic vintage, però amb tocs tan bé, doncs... del Bronx, d'aquesta cosa més castisa africana, com si diguéssim, i també amb tocs de l'Àfrica, doncs de la Terra Mara. És una pagina web bastant curiosa. I al principi, perquè has dit que no sabies com prendre-t'ho? Perquè no sé fins a quin punt el fet d'una idea... És això, no és que sigui moda per negres, però sí que és un punt de vista molt... És que ells no renegan que sigui una pagina web feta per dos amics que són això, afromaricans, i que les constantes referències que es facin són molt relacionades amb el món de la cultura afroamericana als Estats Units. I volguis o no, doncs... És això, sí que tenen un públic més ampli, però bàsicament el públic que tenen és també això de gent negra. I fins a quin punt això no és criticable. Això trobo que és una pagina web que per al seu punt diferencial, es mereix la nostra visita i té una estètica molt, molt bona. I, realment, això és una manera molt diferent d'entendre la cultura de la moda masculina actual. Que amb això ho vegem. Ens acontem per aquestes coses com ha deixat l'Albert, perquè a mi m'entre unes ganes de posar-me a cuinar, o aquests llocs que ens ha dit de Barcelona, aprovar el menjar coreà. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve hi tornem... Més i millor amb el que ve al musical que avui n'hem fet. Que tornem a ser a caber molt becat de setmana. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve al musical.