Explore Se nos viene el tiempo encima pero ya hay muchas películas detrás. o, por encima, faig una mica com el Xavi o... Sí, no? Faig una mica com el Xavi. Arriba aquest divendres, Luzes Rojas. Sempre has de fer com el Xavi. Sí, és veritat. Xavi és diós. Sí. I jo sóc unico, hijo. Arriba Luzes Rojas, la nova pel·lícula de Rodrigo Cortés, que arriba després de la magistral Bóriot, enterrado. Aquest cop se passa al cine grande, amb Robert De Niro, Sigurdney Weaver, Sílian Murphy, i una història de fantasmes... Eh... que bé, és l'aposta comercial de la setmana, i, sense dubte, farà d'ara que hablar, d'ara que hablar, quant o menys... Ja ho està fent i encara no s'ha estrenat. I aquí diu que és una merda, i aquí diu que és genial. Nosaltres diem, Xavi, que... Que és una merda genial. Ah, molt bé. Molt polític, oi? No, de veritat, és... Bueno, és una pel·lícula complicada, eh... Bueno, jo entenc que la gent es pugui sentir una miqueta... Una miqueta, miqueta! Estafada. En tot cas, a nosaltres ens agrada... A mi m'agraden les coses rares, i m'agrada que la gent es mulli com s'ha mullat. Rodrigo Cortés, com més... Rodrigo Cortés és un crac. En el meu tècnic és un fiera, i això és irreproxable. I això es demostra. Un altre pel·li molt interessant es diu Chronicle. Qui en l'hi va a dir? Fa un futeix, estamos artísimos de fa un futeix, el fom futeix... Esto no es una pel·lícula, es material encontrado de verdad. Images presumptament reals. Aquesta és de superherois, tres nens que troben superpoderes i es dediquen a fer el bien, el mal, todo lo contrario. Jo no l'he vist encara. Tu sí, és cosa que és molt guai, tio. Gozado como un loco. La veritat és que comença... Bueno, allà anem a dir una altra de fom futeix... Ai, adolescentes, què passa? Poc a poc li vas agafant el tranquil·lo i és molt divertida. Aquelles superherois... A més d'origenes de superherois, això també s'ha de dir. I quan s'enxongueixen diuen que s'enxongueixen. No passa, que la segona part és més fosca. O sigui, que no és simplement un espidermen... Sí, és més fosca. No, tampoc és tan fosca. La poden veure, aprensius? Sí, home, sí. La pel·li del festival, sé que m'estàs escoltant a casa, ja tens plan per este viernes. Otro plan per este viernes, la tercera en discordia. Hiwire. Hiwire? Sí, són la hòstia. Hi ha una pel·lícula que es diu Hiwire i una pel·lícula que es diu Brave. Aquí es dirà una indomable i en canvi l'altre es dirà indomable. I arriben els mateixos, d'aquí dos mesos. És que estem així. Aquesta és la nova del Steven Soderberg, que sempre diu que se retira i que de sis mesos es trena una pel·li. Us recordo que Comtàgio encara no ha arribat en DVD. I ja està estrenant Hiwire, que és a Axio Pura, barreja Jason Bourne, amb l'estil Ocean's Eleven del Steven Soderberg, amb un actriu que debuta després de passar-se una vida potentolles a los wrestling americanos, i amb un arrista d'actors que inclueu el Michael Fassbender, no sé qui sortia més, l'Antonio Banderas, surten una mica tots. És la pel·li de qualitat d'Axió de l'any, sense haver-la vista, perquè no ens l'han deixat veure, perquè no hi ha hagut passada premsa a Barcelona. La pel·lícula d'Axió de l'any. Vinga, saurà, a veure si o sí. Ja està claríssim. Molt bé, doncs amb aquesta proposta que us fem, tota aquesta llarga llista de propostes, quasi que potser ens anem acomiadant. Sentim un últim tema dels grups que sonaran el Let's Festival, el Triangulo de Mordizarro, Plato Fuerte del Festival, diria jo. El culte, el cargo o cómo hacer llegar el objeto marralloso és la manera amb la qual us diem fins la setmana que ve, ens acomiadem. Gràcies a tots. Gràcies, Carlos de Comeli. Gràcies, Xavi. Gràcies a vosaltres per estar a l'altra banda. El Triangulo de Mordizarro, fins la setmana que ve. Adeu. Bona nit, logo bala. Què tal, molt bona nit, pare, i la com va? I Albert Closes, bona nit. Hola, molt bona nit. Això és la terminal, aquesta és l'edició número 72. Aquest programa que fem cada dijous a les 9 del vespre a Ràdio d'Esvern. Sigau tots molt benvinguts. Els dijous a la nit ran d'Esvern tobre les portes de la terminal, amb Clara Aguilat, Adrià Calvo i Albert Closes. Gràcies. Hola, què tal? L'avui hem avui el programa amb l'entrevista amb la Carme Fina i la Rosa Maria Pujador, que l'estarem aquí. Després l'Adrià Pantalles ens farà una mena de repàs de les millons aplicacions per fer esport, des de les opcions per iPhone fins a Android. Després al quadern farem un especial paris juntament amb redescobent tendències, i com que el quadern música no ens haguem parlat de música, com un megamix de les veus femenines i masculines de la música francesa i l'Albert ens parlarà d'un cop, si algun cop volem viatjar a París, què hem de veure, no? Farem una recomanació i farem una mica d'anàlisis de les tendències més canvents a la ciutat. Doncs i tot això comencem. Estàs escoltant la terminal. L'entrevista. L'entrevista. Obrim com cada setmana la terminal amb l'espai de l'entrevista. Avui comptem a l'estudi 2 de ràdio d'Esvern amb la Carme Fina i la Rosa Maria Pujador. Elles van engegar ja fa bastants anys el projecte d'animació, l'actora, que pretén formant la lectura entre els infants de les escoles públiques de Sant Just i són aquí per explicar-nos com evoluciona el projecte i quin futur té aquest projecte. Bona tarda, bon vespre, bona nit, Mica. Bona nit, bon vespre. Molt benvingudes a Ràdio d'Esvern. Gràcies. Si ho sembla, comencem explicant una mica com neix el projecte, el seu origen des del primer moment en què algú pensa que seria necessari potenciar la lectura dels infants de Sant Just. A veure, nosaltres diríem que la preocupació per la lectura és la preocupació ja històrica en els mestres i constant. El que passa és que ara, per qüestions personals els que van començar van tenir contacte amb un projecte que s'havia sistematitzat, que es va iniciar a Sardanyola i que en aquest moment continua a Cornellà i aquí Sant Just. I aquest projecte consistia en acostar llibres a les aules com una mínima biblioteca. O sigui, on anem a la biblioteca i tenen molts llibres a triar, i aquí l'oferta és donar-li sis títols i un temps determinat. I, en certa manera, aquest temps estimula els llibres es presenten, i llavors explicarem, però això estimula... Aquell sàpiga, me'n falten dos, me'n falten tres, o ja n'hi he llegit alguns, i després continuo la biblioteca de l'escola, esclar. Potser l'infant es troba més còmode. Si té poc on elegir, que no pas haver d'escollir entre tot una gran biblioteca, no? Bueno, de fet, aquest temps sí, el que passa és que una cosa no treu l'altra, perquè nosaltres fem constantment referència que vagin a la biblioteca o a l'escola o al canginestar. Això ho fem sempre, perquè és clar, és una de les missions. Només que llegeixin el projecte pal i que no tindria sentit. El projecte pal actualment s'aplica en quines escoles de Sant Just? Mira, ara estem anant al Canigó i al Montseny, al Montserrat. Es ve incorporat fa anys i per unes rons... Bé, que ells van explicar, es van desenganxar del projecte, no sé si tornaran algun dia, però en aquests moments ja fa molts anys que estem treballant al Canigó i al Montseny. Perfecte. Doncs si us sembla, comencem a explicar el projecte des del principi, no és igual per a totes les edats, sinó que comenceu amb els nens de primer i segon curs d'inicial, no? No, no, comencem amb el perbulari, eh? El perbulari, també. Des de P3, eh? Amb P3 per sol, l'electora és amb dibuixos. Bueno, ara t'ho explico, sí, exactament, eh? A veure, sí, sí, des de P3 fins a 6e. Portem la maleta a cada classe. Ara et parlo de l'infantil, eh? P3, P4 i P5 portem a cada classe una maleta. Si a la classe hi ha 25, 26 nens, a la maleta hi sol haver-hi 30 exemplars. I, esclar, vull dir, molt llibres amb dibuixos, eh? Esclar, hi ha alguna lletra, però, a més que tot, són llibres vistosos. Incluso en portem algun d'aquests que es despleguen, que són una mica espectaculars. I amb l'ànim, doncs, d'aquells nens els mirin, bé per grups, individualment, i molt que la mestra, doncs, els hi vagi al llarg del trimestre, escàs, que els hi deixem la maleta, doncs que la mestra els hi vagi explicant, doncs, els contes aquells. I, bueno, a P5, doncs, ja alguns ja... Anem incorporant una mica llibres amb una mica més de lletra, P5, hi ha alguns nens que ja són capaços de llegir coses molt senzilletes, però això es fa gradual, eh? Llavors, a cicle inicial...Sí. A cicle inicial, bueno, es considera que ja han entrat amb l'electroescritura, i, de totes maneres, els hi portem llibres encara amb poca lletra, i el que valorem encara és molt il·lustrador. I, d'alguna manera, que intentem que la majoria de llibres de la maleta, sis títols, que posem sempre a cada maleta, a partir de... a partir de cicle inicial, eh? Per volar-hi, eren 30 llibres diferents, diguem. Però, a cicle inicial, ja comencem amb els sis títols, mirem que tots siguin de la mateixa il·lustradora. Llavors, estem en contacte amb aquesta il·lustradora, i a mig projecte, a mig trimestre, ve a l'escola. Mira, l'altre dia, la setmana passada, va venir el Montseny, la Montsetovella, i llavors vindrà, en el canigó, el triúl d'últim trimestre, la Mercè Ràneca. Són dos il·lustradores bastant de renom, del llibre infantil. Llavors, en els nens, esclar, els agrada molt veure que ve allà la dibuixanta dels dibuixos, dels seus llibres que estan veient. És a dir, és un al·licient que no només llegeixen els llibres o els dibuixos dels llibres, sinó que, a cap temps, reben la persona que ha fet aquest llibre, i suposo que el Palau ha comentat amb ella, no? Sí, sí, sí. I, cicles superior, fem el mateix, però amb l'autor. O sigui, dels sis títols, intentem que la majoria siguin del mateix autor, i llavors la visita els i fa l'escritor. I això també és clar, els entusiasme molt. L'altre dia, el Montseny, va venir l'enric La Reula, i li fan preguntes, des de com s'ha fet escritor, fins a qüestions d'algun llibre determinat, i a cicle mig, a tercer i quart, llavors, aquí, presenta els llibres i els hi va dos cops, un animador. Quan presentem la maleta, a cicle superior també hi va un animador, que, bueno, els hi presento una mica els llibres, en pla una mica a veure atractiu i els anima llegit. I a cicle mig, doncs, els hi presenta la maleta, l'animador, i a mig termini, també hi tornen a anar l'animador, per veure com han llegit, i preguntar quins els agrada més o quins els agrada menys. I, en aquest cas, a tercer i quart, els llibres són variats. També són 6 títols, però d'autors il·lustradors variats. O sigui, que a infantil hi ha la mateixa il·lustradora, cicle superior, bé, un autor, i a cicle mig, els llibres són variats de diferents autors il·lustradors. Esteu parlant de que veniu a presentar els llibres, i us en aneu, i vosaltres no feu el seguiment dels llibres que llegeixen els nens, no? No, nosaltres, la base de que, a partir d'alguna manera de l'èxit o la continuïtat del projecte, recauen els mestres de les aules. O sigui, nosaltres anem a fer un suport. El fem conjuntament amb els tutors, però ells són els que fan el seguiment, els nens s'hi llegeixen o no, si acaben els llibres, la valoració que en fan els nens. Nosaltres intentem simplificar-ho, perquè el mestre no tingui excessiva feina, perquè té totes les àrees. Que passa que, en certa manera, si diríem que converteixen l'hora que tenen de viure cada aula, durant aquells dos mesos i mig que portem els llibres, el pal ocupa aquest espai, i després recuperen la feina de l'escola. És una activitat estrescolar ni molt menys, és una activitat l'activa, que és obligatòria. Nosaltres una de les coses que considerem que és un suport, que va molt bé pel projecte, és que, si fots estrescolar, n'hi havia dirigit els nens que es volen quedar. Llavors, el fet que s'hagi pogut incorporar en vora l'activa, va dirigida a tothom, no per obligació, sinó com quan se vol matèria d'escola. I els nens ho viuen així, tot i que nosaltres, ho presentem de manera que no és obligat llegir-ho tot, sinó motivem perquè ho arribin a llegir. Els que poden llegir-ho tot, i els que llegeixen poc, perquè puguin millorar l'expició que ells tinguin a la lectura. No obligeu, ni tampoc posem treballs posteriors. L'altra cosa és si el tothom creu convenient fer alguns treballs o alguna sessió sobre els llibres, això ja, evidentment, és el seu camp de treball. Suposo que el professor ha de fer una mena de seguiment de com van els alumnes, hi ha alguns que se'ls aixin tots, que ja vinguin amb els albits de lectura adquirits de casa, n'hi haurà d'altres que n'aconseguiran llegir, no sé, potser a la meitat, i ja serà un gran event, per ells. Sí, sí. Nosaltres ja els insistim, inclús, per animals, que el ritme elector és molt diferent amb vosaltres. Hi ha nens que us és molt fàcil llegir, d'altres que us és més difícil, el important és que us neu esforçant, i durant aquest trimestre neu llegint. Si els podeu llegir 3, doncs mira 3. Si els podeu llegir tots, millor. O sigui, que ja els anem indicant una mica que l'important és anar llegint, però no és un concurs allò de dir, parla i els heu de llegir tots 6, a mida de les seves possibilitats. El que passa és que nosaltres fem una mica com de... no sé si de seguiment o d'observació de com han llegit, si s'han llegit els llibres, perquè és clar, no és tot llegir els llibres, ja ho hem pogut llegir 5. I veure que realment ens han llegit. La comprensió i que els ha llegit, perquè és clar, no pots assegurar si els en porten a casa. Llavors, normalment, quan venen els autors, o en el cicle mitjà que ve en l'animador de lectura, una vegada els presenten, però després torna a fer unes sessions on qüestiona aspectes del llibre, punts del llibre concret, que si no ho han llegit els nens no ho saben. I moltes vegades surten converses molt interessants a real del llibre. I nosaltres els valorem també. A veure, els demanem que facin una valoració de cada llibre, tipo semàfor, si els ha agradat molt verd, groc o vermell, si agrada molt poc. Llavors, quan anem a recollir-ho, fem una petita sessió i demanem el per què un mateix llibre, un nen té vermell i l'altre té verd. Doncs una miqueta, contrastat per què un diu una cosa, valorem que que diguin cadascú com li agrada, que no tothom ens agrada el mateix. Des de molt bon espèrit crític, no? Sí. I quins són els temes favorits que heu detectat que els ha agradat més els de Cisè? Doncs un amplit de temes impressionant, però qui ens creu que són els més favorits? Bueno, com sempre, les aventures, suposo. El que no els agrada, gent, són els temes de mort. Sí. Amb algunes vegades a Cisè... A Cisè, potser no. Vull t'introduir, però no, eh? Tampoc no, no els agrada. És massa justètica. Volen acció, més aviat, llibres, de fantasies... Que siguin de colla, que siguin de por, que siguin... Que tinguin una mica de... Sí, de... Intriga de veure què passa, que no sigui fàcil, que no sigui molt plena l'història. I qui creu que té més responsabilitat en el fet que els infants puguin adquirir una bit de lectura? On s'ha de treballar més, això, a casa o a l'escola? Qui té un paper més important en aquest tema? Jo diria... La casa influeix molt, eh? Vull dir, nens que veuen continuament el pare i la mare amb un llibre, un diari i les mans, ja tenen molt de guanyat, no? I, però, bueno, des de l'escola, esclar, intentem, doncs... També... apretar això, i crec que sí que estem fent... Des de l'escola es pot fer un bon... Jo crec que també influeix bastant, eh? Suposo que és una combinació de les dues coses. I quines condicions ha d'arribar a un infant? Perquè és afició en lectura. Potser són més les noies que els nois, suposo jo, o et va per igual? De fet, no ho tenim observat, que sigui més nois que nois. Peredats, també, eh? Peredats. Els petits ens llegeixen molt els de primer cicle, com que estan entusiasmats que acaben de descobrir la letra escritura. Normalment, quan recollim aquesta grella que explicava la meva companya, que era la valoració d'aquesta grella... De samàfors, no? Sí, eh? Res és un llistat, una grella, i al costat de cada llibre hi posen només el gomet o el pint endaver groc i vermell. Doncs, bueno, quan anem a recollir els de cicle inicial, estan quasi tots plens, vull dir, quasi tots els han llegit tots sis. I llavors, a mi de que es van fent grans, veiem que manca una mica, però, vaja, de un i dos, també depèn del grup classes, saps? Hi ha grups classes que per a etsar, doncs... Bueno, són molt lectors i d'altres que no tant. Però, en general, eh? Perden una mica l'afició, a mi de que es van fent grans. Una mica, a vegades pensem nosaltres que el cicle iniciat és la primera vegada que ho fan. No solen l'emportat cap vegada. La mestre, com que està en moltes més hores de tutoria amb els nens, té més estones per incidir. En certa manera, i poden haver pares que els fa il·lusió, perquè el nen encara és petit, i és el moment que comença a llegir i fa gràcia, jo tinc una mica la sensació que... que es... per part també de la família, si està més en general, en els petits, i després els nens ja esrullen una mica més sols, i és perquè alguns de grans diuen que tenen molts deubres, però els tenen tots. Com tot, el jovent tens molta feina, però tens moltes opcions, perquè tens inquietud... Tens nia, sí, sí. I els fa molta il·lusió. Ara, l'última entrega de maletes que hem fet, el primer dia quan els hi portem les maletes, no? Es surten i al cap de dos dies et troben pel carrer. Dos, ja me n'he llegit un, vull dir que els estimula una mica, i el projecte aquest, vull dir. I, bueno, ho valorarem positivament, i els mestres també, que és l'important, eh? Bé. Simplement, acabava fent una pregunta, si no em voleu afegir res més, no sé si voleu dir alguna cosa més. No sé, es podrien dir moltes coses, però veig que el temps ha acabat. Sí, el temps ens ha tret per variar en aquesta secció. Jo potser faria un resum del projecte dient que és l'1er curs que es fa de la valoració que en fem, tant les escoles com la Teneu i l'Ajuntament, que són els que col·laboren aquell projecte, vagin endavant, perquè, clar, econòmicament els pares aporten una quantitat molt mínima per la compra de llibres, perquè... i per pagar les persones que venen de fora. Però la valoració que es fa és que el projecte va molt bé, es demana que d'anys si es continua a les escoles, i les escoles et decideixen de renovar. I, fins ara, n'estem contents. Doncs per acabar, si ho sembla, canviem els papers i us demanem a vosaltres que ens feu una recomanació literària, per exemple, explicant-nos quina és el vostre llibre de capçalera, el que esteu llegint ara, per exemple, el que teniu a la taula de nit. Mira, jo ara en tinc un com que participo en el Club de Lectura de la Biblioteca de Sant Just Estiglgin, el que toca, que és d'en Paula Auster, el Palau de la Lluna. És una autòca, ja li llegi diverses coses i m'agrada molt. Perfecte. Ja ho pot ser un tòpic, però em convenia a repassar-lo per diferents motius i m'estic llegint un de poemes del Margarit, el que ha sortit tot junts. No és que sigui per cadàver, perquè és d'aquí, però és així. Home, et sembla estar bé fer poble. Ens quedem amb la recomanació, aquesta de Margarit i Paula Auster, per acabar aquesta entrevista. Moltes gràcies per haver passat la termina a l'explicar-nos aquest projecte sobre lectura. I molts èxits amb aquest projecte d'eficionals i infants, que molta falta fa. Tot i que últimament hem vist Harry Potter's, Geronimo's i Stilton's, que potser donen una mica d'empenta, o què? O sou escèptiques, amb aquests fenòmens? Nosaltres el que veiem... Una primera part, que direm si llegeixen, que llegeixin, perquè és quan a alguns d'èpocs s'havia qüestionat els còmics, hi havia gent en contra dels còmics i gent a favor dels còmics. La qüestió és que llegeixin, jo diria el mateix. La segona part és si pot ser que llegeixin, en un moment adequat, que en puguin treure profit. Perquè es viu molt de mi matisme, també als adults. Hi ha llibres que, perquè són de moda, figubra que tothom els ha llegit i, després, si busquessin, però els has de portar a sobre. L'Olíces és un clàssic en aquest sentit. Tothom diu que s'ha de llegir, a veure. I fins i tot més senzills, el brau ni tots aquests, que no vull dir que no estiguin bé, però que els has d'haver llegit. Doncs a Harry Potter hi ha nens que amb 10 anys diuen, amb 9 anys, que l'han llegit. I jo crec que han passat fulls, que se l'han mirat per sobre, però que és una llàstima, perquè el podrien disfrutar de més grans. I després fa la pel·lícula, passa el mateix amb l'Estilton. L'Estilton és uns llibres que el nostre pare i que n'hem portat algun. És un llibre que no és fàcil de llegir. I els nens, sí, ells comenten que llegeixin i que els hi agrada, però no saps el punt. Potser per les grafies que té, pels dibuixos, la manera de compondre les frases... Però tampoc ens podem posar-te... No te recomanaria que miressin qui els ha d'haver orientat, que espereixin que ho puguin entendre? Sí. I si no, que llegeixin, diria jo. Exacte. Aquesta és la part fonamental. Doncs amb aquest slogan ens quedem amb el final de l'entrevista. Gràcies, Carme Fina i Rosa Maria Puja, per passar per la terminal. Adéu. Adéu, bona nit. Troba'ns a internet a laterminal982.blogspot.com. La cagada. Pantalles a Madrid Calvo. I ens hem ensenyat molt de temps parlant d'aquest projecte de lectura amb infants. Avui al pantalles parlem d'aplicacions i smartphones. Un tema molt subat perquè durant aquesta setmana hi ha hagut aquest congrés de mòbils a Barcelona, no serà el tema que tractarem, sinó que avui intentarem fer un repàs a les millors aplicacions. Per Smartphone, tant per Android com per iPhone. Per fer exercici. És un centre de la teva ciutat. Per fer exercici. És un propòsit que molt ens fem al curs o a l'any que pocs complim però que potser aquestes aplicacions ens poden ajudar. Unes aplicacions que en el fons són bastant similars entre elles, que busquem i sobretot és que tinguin uns bons planos i unes bones dades estadístiques. Per tant, com que s'assemblen bastant ens fixarem sobretot en el preu. Comencem parlant de l'aplicació per a corredors pijos, perquè és l'aplicació més cara de totes. És una que ha tret Nike, es diu Nike Plus iPod. Per tant, doncs és una aplicació que funciona per a iPod Touch i iPhone. I té un preu de 15 euros. Però atenció, 15 euros per a una aplicació? No, perquè no només és l'aplicació, sinó que aquests 15 euros són a la que et costa un pudòmetre i un accessori receptor per a iPod o iPhone. Ho podràs comprar tot això a través de la pàgina web oficial d'Apple. Doncs aquest pudòmetre el podràs insertar en uns determinats models de bambes Nike que accepten aquest petit chip. Pudòmetre, has dit? Pudòmetre, sí, un chip que s'incerta a algunes bambes Nike. Són uns models fàcils de trobar a qualsevol botiga d'esports, però el preu ron del voltant d'uns 120 euros la bamba. Però un cop tenim aquest chip insertat a la bamba, el currador també inserta un receptor al seu iPhone o al seu iPod que arreb les dades del pudòmetre. Llavors aquesta informació es va trasllessant, t'espessant dels peus a l'aparell electrònic per tal d'anar registrant dades de forma molt exacta i molt fiable. Diguem que és una aplicació per piejos perquè precisament implica gastar-se molts diners. Una aplicació també de Nike per corre, una mica més barata, és una que va aparèixer una mica més tard quan ja van aparèixer els iPhones que incorporaven el GPS. Aquesta que perlo ara es diu Nike Plus GPS, l'anterior era Nike Plus iPod. Doncs aquesta Nike Plus GPS costa 1,59 euros, és per iPhone, perquè necessites un GPS i és la típica aplicació per corre, en mapes i algunes dades estadístiques. Has dit que estem GPS però el mateix iPhone em porta. Clar, clar, va sortir aquesta aplicació, va sortir després, amb els primers mòbils que portaven GPS actualment, tots els iPhones. Doncs sí, tots smartphones, em porta. Exacte, sí, però aquesta aplicació només és per iPhone, per això. L'inconvenient d'aquestes dues aplicacions, doncs que són de pagament. L'avantatge és que Nike ha desenvolupat una web en la qual compartir el teu perfil de corredor. Pots fer, per exemple, un duel amb un altre corredor, sense conèixer-ho, simplement un duel de perfils registrats a la xarxa, a internet, a través de la pàgina web oficial de Nike. També Nike ha organitzat esdeveniments de curses nois contra noies. Però tot això virtual, que escufa el seu entrenament a casa, s'assumen els quilòmetres fets, i es proclama un bançador així fictíssim. Total, bàsic, per Nike, hi ha una mica de relació social entre tots els corredors. En aquesta web, a més a més, podràs també fer el teu planing personal d'entrenament, per exemple. Introdueixes que vols preparar-te per córrer a una marató en quatre mesos i disposes d'un temps determinat durant la setmana que es cuiden, sap quan pot fer esport i quan no. Doncs ell t'organitza, et diu. Doncs dilluns, hores de córrer, hem fet springs i durant poc temps. I d'hi març, tindràs l'entrenament més relaxat. Tot això amb l'objectiu que finalment estiguis preparat per aquelles deveniments esportius, el qual puguis participar. M'estem parlant d'una cosa superprofessional, perquè clar, això sí, ho fem servir tu o jo, que no som esportistes d'elit, però teniu una finalitat, això. Sí, simplement, si vols tenir un ritme constant i t'agrada saber quants quilòmetres has fet per un dia, en més temps, en més temps et pot servir. Segurament per això que deies, l'aplicació més indicada és una que es diu MyTracks per Google i només exclusiva per mòbils Android, que és aquella aplicació. Si l'anterior era per Pijos, aquesta és per corredors, per ciclistes també, per patinadors, més aviat principal, principiants. És a dir, aquells que, com nosaltres, de tant en tant volem fer esport i volem tenir un cert control, però tampoc no som uns fanàtics de l'esport. L'avantatge d'aquesta aplicació que es diu MyTracks, desenvolupada per Google, és que és molt senzilla i que li dona una gran importància als mapes, perquè precisament ha desenvolupat Google i utilitza Google Maps. I, a més a més, com que funciona amb Android, que és el sistema operatiu desenvolupat per Google, doncs és una aplicació que té molta estabilitat, dit d'una altra forma. No se'n penjarà, no tindrem gaire problemes. Serà una aplicació d'engegar, donar-li el play, i que comença a aprendre les nostres dades a través de GPS i marcar-ho en un mapa. Després un gràfic, doncs, de les velocitats, poca cosa més. Segurament la millor aplicació per córrer, que des d'aquí el pantalla és de la terminal recomanem més, és una que es diu RunKipper, que compleix dos característiques bàsiques principals, que és tant per Android com per iPhone, és a dir, pels dos sistemes operatius més famosos actualment i amb més desenvolupament en el mercat. I, a més a més, és gratuïta. Abans hi havia una versió de pagament i una versió gratuïta, però els hi va funcionar també posar-ho lliure, i hi va tenir tantes descargues que han decidit posar una petita publicitat i posar-ho d'accés lliure per tal que sortís de descarregar molta més gent. Què ens ofereix, aquesta RunKipper? Doncs incorpora moltes variables d'anàlisi, més que fins i tot Nike i que mai tracks de Google de sobres, sobretot la Supera moltíssim, i ens servirà per corredors que volen detalls, per saber l'evolució del seu entrenament, minut a minut. A més, el més interessant de tot, que abans només incorporava la versió en pagament, i ara, evidentment, com he dit, és lliure, és que incorpora un sistema de veu completament programable per rebre informació amb els obriculars sobre les dades que vulguis. És a dir, tu dius, que de 5 minuts vull que em vagi dient a quants quilòmetres per hora estic anant, o quants metres he corregut, o quants quilòmetres, o quant temps em falta per acabar el temps que jo he mercat. I llavors no cal anar mirant la pantalla, perquè és d'una veu que això sí, és en anglès, et va dir, doncs, la dada que tu hagis escollit. I, a més a més, això sí, si et vols estar una mica més de diners, hi ha accessoris oficials d'aquestes aplicacions, com un censós per posar el pit, que et pren el ritme cardíac, amb el qual pots sincronitzar les dades amb l'aplicació Runkeeper, i, doncs, tenir unes dades més fiables, i segurament, doncs, és un pas més, cap a tenir una aplicació més professional, similar a Nike, però, de base, l'aplicació és gratuïta. Altes aplicacions molt similars, però ja dic que, des d'aquí, recomanem Runkeeper per la majoria d'usuaris, doncs també tenim el Time Runner, Body Runner, són aplicacions que van una mica, doncs, han sortit després d'aquesta, i han anat seguint els seus passos. Ja tenim l'aplicació, ara només ens falta el material, i també saber quina tipologia d'usuaris som, si som d'aquells catxes que anem ben vestits de marca per anar a córrer. Escolta, corrent amb elegància, amb un ritme compassat o elegant, o som els esportistes ocasionals, amb la samarreta de publicitat, les bambes mitj trancades, suant molt, i molt vermells, corrent per la carretera de les aigües. Doncs bé, un cop definit, això i també la música que volem escoltar, ens falta una motivació extra. I ara ve aquí la pregunta erratòrica, que ho sembla, córrer perquè esteu sent perseguits per una manada de zombies femulencs. És una fricada, sí. És una fricada que ens ofereix l'aplicació Zombie Run, que pots combinar amb música de fons, també, una aplicació per iPhone, i que sortirà per Android a la primavera, val $799, i ens ofereix una part motivadora, que segurament serà la que nosaltres més ens agradarà, i una altra part molt friqui. Això no comencem parlant de la part més útil de totes per anar a córrer, i llavors el que anac on et diuen és a la prò switches, que en canvi, Lot a começo una mesura φ-16, i les elits són bricks. I passant la molt grossa miljardia del tiet, l'alt Rosuari selecciona una missió contra zombies, que ha de completar tenint en compte el temps que vol córrer, o sigui, nosaltres обỘem比nda molt lbnuit, li donem el play, i el cap d'un segon, hi ha una veu que ens diu Elcaldó, La intensitat, simplement és una motivació que no té res més que tenir la sensació que tens un zombis per seguint-te. Res més que això. Ara aquí ve la part més fèrica, i és que per la meitat del recorregut pots anar recol·lectant maletins de salut, bateries, n'art de trobar menjar, completament virtual i fictíci. És a dir, la veu et diu, molt bé, has corregut molt, has trobat una bateria per recarregar energies, bé, és fictíci, completament, menys que si has completat el teu repte i arriba de casa i sincronitzes el mòbil detecte que tu has completat el repte, aquí ve la part més friqui, i és que tot el que has aconseguit durant el recorregut, tu pots aplicar en un joc virtual, tipo Age of Empires, que era d'anar construint missions, doncs tu tens una civilització que ha estat devastada pels zombies i ha d'anar recostruint... Escolta. És molt fric, això. Escolta, que això és molt fort, eh? Sí, sí, però té certa gràcia que amb el que has aconseguit corrent, després ho apliques, tens un maletint de salut, on ho apliques? Quan surten d'aquí, és el primer que faré, informar-me d'això. Sí o no? O m'ho trobo o... Si tens Android, és molt peculiar. És molt peculiar, sí, sí, sí. Home? Sí, sí. Per Android per això surt a la primavera, a iPhone ja hi és. I finalment, fer un petit apunt que aquesta aplicació dels zombies, que es diu Zombie Run, veu una mica de lluny perquè ja hi ha una cosa similar a l'iPhone gratuïta i per promocionar-les en fermines, i si us digueixen fermines i motivació pel que corre, és ben senzill de... El mateix que els zombies, però amb uns torros perseguint-te pel darrere. Evidentment tot fictici. És una aplicació que va treure l'Ajuntament de Pamplona, i ajuntament amb Cucu Xomuxo fa l'estiu passat per promocionar els enfermines, i res, doncs, a part d'haver informació cultural i de més, hi ha una part d'altre que és entrenador per acorrer davant de les torres, llavors et fa córrer amb el sobrell d'uns torros. És molt menys elaborat, però una mica és similar i és una aplicació gratuïta que els usuaris d'iPhone poden provar. Amb aquesta recomanació ens acabem amb el pantalles de la terminal de cuin. Ai! Hola, bona nit als Unions de ràdio d'Esvern. Això és una secció de la terminal dedicada a tots aquells que us agrada la música, i que no podeu estar-vos de conèixer l'últim grup de moda o de reviure el més clàssic. Se vol saber més què ataquí i farem un repàs de les veus masculines i femenines franceses. Bé, doncs, molt bona nit. Com hem dit a l'entradeta, al principi del programa, avui al quadret musical ens ajuntem amb res com a entendències. Esborrem el format que fem cada setmana del tema, la notícia i el CD que recomanem, i dediquem aquests 15 minuts que tenim a fer una mena d'amics en què serà un comuneix cronològic d'algunes dels artistes durant el segle XX, fins a alguns de l'actualitat, que no són els unis callants, sinó que hem hagut de fer una selecció per poder fer un transcurs a França. París és una ciutat, també se la coneix com la ciutat de les llums, que després la verda ens ho explicarà millor. És una ciutat que avui en dia té molta música, és a dir, superpotent, tant a nivell de música clàssica, fins i tot al sector de la música pop rock, i també per no oblidar el sector jazístic, que és excel·lent per tots els amants d'aquest gener. Això començarem sentint una de les millors veus que tots coneixem. Aquí és aquesta gran veu amb aquests gorgoritos que només pot fer ella. Sí, aquesta sí que poc es dubtaríem, eh? És Eddie Piaf, és un nom artístic, i quan comença la història Eddie Piaf, comença només amb 20 anys cantant els carrers, cançons populars, fins que arriben cert sector d'aquests que es dediquen a captar nous fenòmens i se li proposa quan tenia això 21 anys, han registrat el seu primer disc, L'Hemom de la Cloix, i justament l'any següent la trobem triomfant, debutant el gran músic hall ABC, i, a més a més, durant tots aquells anys i endavant, llarga vida, Eddie Piaf, que és tota una icona de la música francesa, que està marcada per la misèria, per les desgràcies, un entorn familiar, allò del pare, no sé què, va viure en un bordell, l'encuida a les àvies, és a dir, em regola a mi que la Billy Holly deies aquestes dones que han patit, que han viscut en un entorn supermarginal, però que són tot, és un talent, eh? Tenen unes veus? Sí, sí, em quedava a les pitjors situacions sortint les millors veus. Exacte. Si hem de fer aquí uns hipertextos amb què volem relacionar Eddie Piaf, és una dona que va tenir moltíssimes racions amoroses, amb personatges com Jocs Moustaki, i desmuntant... No sabia això dels Jocs Moustaki, m'ha quedat sorprès. Sí, però és que clar, aquí tothom, tothom, tothom, estem parlant, Eddie Piaf ha neixat l'any 1915, és a dir, quan tenia la seva puc, doncs, els anys 30, i cançons, si algú diu, bueno, dieu-me cançons típiques, doncs, Miloc, com aquesta que estem sentint, l'aviagús, i també, si no, la més famosa, també, no, jo, no, re, re, re... Cosa pronunciar això. És aquesta cançó que tothom la coneix, i si no, també la podem conèixer, perquè és un un clàssic de la pel·lícula Inception, que la protagonitza una tru francesa, Mèrio & Cotillard, juntament amb la dona de Càprio, que és la cançó d'Orient, que quan sona la... no... És quan cauen del son i... Molt ben trobat. Fem un avancem, 5 anys, i ens anem al 1920. Aquest que s'entima ara és Boris Vian, que, dieu, cantava, doncs sí, era una situa francès, enginyer, poeta, cantautor, crític, i el que a més ens interessa, t'un partista de jazz. És a dir, també el coneixem, a part de Boris Vian, amb noms com Vernon Sullivan, o Bison Ravi, que això és una cosa que jo no s'havia descobert, que sempre l'havia conegut com a Boris Vian, que és de manera com a vegades publicava. I aquí, quan hem d'interessa, la seva passió pel jazz, que va ser bastant marcat durant tota la seva trajectòria, va tocar a Tabú, va ser en el famós club de Sant Germain de Peu, molt conegut en aquell moment, també va ser director tístic de Philips, i cronista de Jazz Hot, d'entre els anys 47 i 58. Henry Salvador, també el cantant, el va definir, diu, era un enamorat del jazz, que vivia amb el jazz, i només es coltava jazz i es expressava amb jazz. S'ha identificada amb aquest gènere moltíssim. Una cançó típica d'entre l'escavescura, que van ser unes 460, és aquesta que estem sentint ara, Désarter, el desertor, que era una cançó pacifista escrita al final de la Guerra d'Indochina, tots us avants de la Guerra del Gèria. La versió original de la lletra, que va ser prohibida per tenir un quartet, una mica conflictiu, que va haver de canviar el senyor Boris Vian. I d'això, parlem ara d'un personatge contemporani. I he dit contemporani, l'època de Boris Vian és Yves Montan, que va néixer el 1921, un any més tard, que el que hem de parlar. Va néixer amb el nom Divo Libi, sabíeu això? Que també es diu així? No, no hi veiem. Doncs aquest cantant, a part de dedicar-se al món de la música, que era celògicament actor de cinema, i intèrpret del músic hall francès d'origen italià. Va ser reconegut interressionalment per protagonitzar, perdona, ombreses pel·lícules. Té una llarga trajectòria del món del cinema. El 1951 va casar amb un actriu, a casa de Simón Sinyoret, i amb dos van protagonitzar diverses pel·lícules en llarg de les seves carreres respectives. El matrimoni va durar fins a la mort d'ella, el 1985, i encara que Montan hi va tenir diverses amants, ampliem en polístades, principalment se sabia que s'ha enrotllat amb l'Amel Montrou. A l'Amel Montrou també és un altre cap, perquè no ha passat ni una rosa. Deixa la curra, deixa la curra. Ara dormines, totes ens agradaria. Doncs, dit això, sentim també un altre d'altres els clàssics, i esperem i dissabtenim. Unes llençades tambor de l'est Prize, 현 Sols de les Tauret. Sí, resulta que traslladava... La cançó, es veu que una de les cançons del nou CD està parat en una cançó del Josep Vicent. De fet, a l'últim concert mèdic van fer el Palau de la Música i van tocar una cançó seva. Sí, i en un període que van sortir, el concert abans d'entrar era, o ara l'acaba, no sonava la cançó. Abans d'entrar, potser sonava una cançó seva, que també van versionar en el concert del Palau de la Música. Exacte. Qui va ser Josep Vicent? Un cant autor francès que va arribar a la fama. A les seves melodies, aquestes tan típiques de la cançó, senzilles, elegants, molt elaborades, una veu preciosa i unes lletres que se considera un dels millors poetes franceses de la posguerra, per les seves lletres. En el nostre territori, en el català, són molt famoses les versions d'aquest autor. Per exemple, algunes que va fer Josep Maria Espinàs i altres cantants catalans com Qui Copi de la Serra, Joan Manel Serrat o Rafael Sovirat. Aquest home se l'ha versonat moltíssim, perquè és un cantant que dona molt de si. És que a mi m'agrada moltíssim, no sé si l'heu escoltat molt, però té cançons molt conegudes, com l'OMV Reputación, que és molt idònic per conèixer Josep Vicent. Sentim ara una veu femenina. Su, le ciel de Paris s'envolue una chanson. Ara estem sentint Juliet Greco, que va ser una cantant i actriu també, que a més a més va estar casada durant molt de temps amb un músic i banista. Per la premsa es vol que se la relacionava i se la definia com la musa dels existentialistes. Va començar la seva carrera, com actiu de teatre i de ràdio, però al cap de ben poc, seguint els consells d'anar a marir casals i Joan Paul Sastre va decidir començar a cantar professionalment. Juliet Greco va néixer a Montpellier i és una mica més jove que els anteriors, que va néixer l'any 1927, del 27 passem al 28. Preciós això, eh? Sí o no? Sí, clar, ja saps que... És molt maco, sí. És molt maco, és sex, Gensburg. Jo volia posar-vos la mítica, però és que no l'he pogut trobar, perquè amb una empresa s'hi volia posar la típica cançó, que a tothom m'ha sentit una vegada que és Jotem, moi, no en plo. Sí, sí, sí. Pel títol molta gent diu, no sé quina cançó és, és una cançó orgàsmica, que va escriure amb la sex, per ella vigit per tot, però que va cantar amb la gent Birkin, cascàs. És una cançó d'amor, el Gensburg va néixer al 28, ara no ho volia dir a riscar-me, però el 60 o 70, no? Sí, sí, sí. No sé, m'ho va dir que la sentia d'això ho posaven a les discoteques, que era el moment de la cançó tranquila. Agarrar-se, sí. Agarrar-se, però purbòraficament, perquè estan allà els dos expirant, al final de la cançó, que dona gust. Doncs això, aquest és... És una cosa que tampoc en parlem massa, perquè no tenim massa temps i és ben conegut, i simplement es mantaca com era, perquè se'l coneix. No sé, el Gensburg sempre es va rodar de rodar ja, perdó, de dones guapíssimes, va ser perdut, gent Birkin, i tenia la fama que totes l'acaben abandonant, perquè sentien, a mi, que en plan, el síndrome pigmalion, com infravalora l'esperell, i que les portava... Normalment es deia que les que s'envoltaven d'ell saltaven a la fama, però després històries reales d'aquestes entre artistes. També dic que Gensburg té una filla, que és la Charlotte Gensburg, que canta i és actriu. El que hem pogut veure d'ella és la melancònia, paperats, i que també, doncs això, ha tret algun CD, i fins i tot va cantar quan abans que morís, perquè, clar, Gensburg va néixer l'any 1928, i es va morir quan ella, la sèfria, de nevint anys o més. És a dir, fa molt i molt de temps. Ara sentirem una cosa més actual, que això sí que tothom coneix i adora. Jo no templo mon amor, però quan diríeu que és aquesta cançó? Principis del 2000... 2000 què? No massa més, no massa més, tarda. Principis del 2000, no ho sé, 2003, 2002. Doncs no, és 1998 clandestino. És que, clar, molts anys, això. Estem parlant de Falla, 14 anys, és el José Manuel Chao Ortega, conegut com a Manut Chao, que va néixer l'any 1961, és per exemple, 1961. Podria ser el nostre pare Manut Chao. Dic que, doncs això, abans que tenim molt poc temps de dir-ho, no m'estàs dient? Sí, sí, exacte. És... bueno, dic que... seré molt coneguts de Manut Chao, per acabar d'estacar clandestino, com aquesta cançó que estem sentint, d'any 1998, pròxima estació, Esperança també, amb la mateixa fórmula aquesta, d'ampalmar cançons, de repetís, bases... I és un cantant que canta en no sé quants idiomes. És a dir, canta en francès, en castellà, en gallec, que ara, en anglès, hi ha en wallof. I en preguntareu, què és el wallof? I portugès. I portugès, és veritat. El wallof és la llengua de família nígeros congoleses. I també puguem deixar alguns tossos, però que a tant de temps ho deixem estar. En penúltim. I en tercer. Això que estem sentint, també, molt i molt conegut, de la banda sonora Damely, és iantíacent, va néixer l'any 1970. I des de molt jove va demostrar un gran interès per la música, és una persona que té molts estudis, i toca totes les tecles. És a dir, tant podem sentir aquestes bandes sonores, tan senzilles, de la música, de la música, de la música, de la música, de la música, de la música, de la música, de la música, que és tan senzilles de piano, i francesades, com podem sentir. Discos que té ell en directe, amb músics... És un músic que fa moltes col·laboracions amb altres, i gravar amb molta gent, ser descom Lapsont, ser descom Serlenoire preciosos per descobrir, i en parlem de ser un gran compositor de moltes bandes sonores. Ara sí per acabar, tant que ens deixem sonar uns segons per conèixer la música de Benjamín Viola. Els dijous a les 9 tens una cita amb la terminal. Radescorin tendències amb Albert Kloses. En aquesta selecció musical comencem les Radescorin tendències dedicada a París, que ens feia bastant d'il·lusió fer. Seguirem el mateix model com vam fer l'especial de Nova York o els pròxims especials que dedicarem a altres ciutats. Volem veure la situació actual de la ciutat de París. París sembla que visqui d'una fama per pètua que no se li acabarà mai i sembla que sigui una de les grans ciutats admirades i estimades. Sembla que aquesta fama, aquesta admiració, aquest amor que parís no hagi de morir mai. El que passa és que París té una molt bona estructura, és una ciutat encantadora, preciosa visualment. És curiós perquè els francesos en general i els parisengs creguin tant amb la seva pròpia marca, amb la seva propia ciutat, amb la qual ja tenen, que sembla que no busquin innovar massa en termes del que la ciutat aporta a la resta del món. Ara parlarem de les tendències més actuals de la ciutat, però sí que és veritat que sembla que s'ha de fer molt el que tenen des de fa molt temps perquè saben que el disforber i que els hi costi reinventar-se com a ciutat. Potser París no cal que reinventi perquè ja com és no cansa mai i aquí, a les contendencies, no ens en cansem mai de París tal com és ara. El que està passant és que a París comencen a fer una cosa que fins ara no s'havia fet mai, que és copiar i admirar-se en altres ciutats i en altres cultures com és la nord-americana. Això volia mirar breuament les zones, els barris que estan més de moda a la ciutat. El primer barri que m'agradaria comentar és Sant Antoine, que és el barri que queda al costat de la Bastilla. És una zona que és històricament molt important per tota la revolució i una zona obrera en els seus orígens, que ara és la residència dels bobos, dels vosaltres i buemis. La gent ha d'anar a dinar, però això també és... Es diuen que són els... com neo hippies, d'aquests de... Amb diners, de fet, a Benjamien Violi, a Violi, que és un bobo. Doncs s'ha intentuant el barri que ocupen i també en aquest mateix barri s'ha intentuant tota la zona de overcamp amb moltes botigues vintage i bars nocturns i també la zona del Canal 2 en Maten. I ara volíem repassar, obviamente, les tendències que estan a dia d'avui, les tendències més actuals de la ciutat de París. La primera és una tendència que aquí a Barcelona ja tenim, des de fa temps, ja coneixem, la gent ho coneix, fins i tot els avis ho saben, que és aquest concepte del branch, que ja n'hem parlat molt, però a París realment té molta més força que aquí, o sigui, el diumenge, realment tots els restaurants, tots, però la majoria dels restaurants, ofereixen branch. I realment està una tradició bastant estesa. També, hi ha aquí un apunt més curiós, els francesos segueixen amb aquesta obsessió cap al fum i al tabac, sembla bastant curiós que, mentre que a la resta del món, tot això del fumar, cada cop es vegin negatius, tot i que no sempre, és veritat, ja ho sabem. A París sembla, encara, un accessory indiscansable. Una moda que tampoc no disminueix és l'obsessió pel vintage, per les botigues vintage. També és veritat que la gent més moderna i més que consumeix el vintage al tabac, i els branch rebotgen les xarxes socials i l'ús de la supertecnologia i estan totes bandes tecnològicament. I com que anàvem dient a París, aquesta obsessió per ara, em mirallar-se cap a altres cultures, copiar el que fa a altres països, que és el concepte de la Barcelona-Uanavi, doncs a París també està arribant, i el que és més curiós és que s'estan emmirallant amb una cultura amb el que històricament no, però sempre hi havia hagut una mica més de rivalitat perquè eren els dos grans països molt potents a nivell mundial que és a Estats Units. Els francesos, amb la seva relació amb Estats Units tot i que ara hagi guanyat tants Òscars d'artis, dos països molt potents i que els francesos, els seus grans, veien una mica més d'amdespreci i els americans tres quarts del mateix. Però ara, a París, els bars i restaurants, com ara us en parlarem amb aquest look, més Nova Yorkers o més americà, sembla que sortin a cada cantonada de París i tota aquesta moda del brans també, doncs n'és un bon exemple. Està arribant una moda que aquí a Barcelona també ja coneixem, però que, a París, curiosament, no havia arribat que és la moda dels cupcakes, però que també es pot comprendre perquè a França, en un país que té una tradició pasticera tan delicada, tan famosa i tan venerada, la veritat és que els cupcakes són una versió una mica més convolgada davant de la seva tradició, més refinada i més famosa de la pastisseria que tenen. I per acabar amb aquest repàs de les tendències, aquestes botigues, on es ven de tot, una mica com a Barcelona seria l'equivalent de Vincent, que tenim mobles, però també en coses diverses, de bon disseny, com si diguéssim. Doncs a París tenen dues botigues que realment marquen tendència arreu del món, són botigues envallades i que tot turista ha apassionat pel disseny o per l'actualitat a la visita, que són Merci i Colet. I amb això us volíem fer, ara, una mica més de guia turística, i recomanar-vos alguns bars i restaurants de la ciutat, i us els hem separat per diferents tipus de bars. Comencem amb aquests restaurants que són un mostre d'aquesta obsessió nord-americana i que són els bars i restaurants que ara estan més de moda. El primer és Costum Café, que és un segons món aquell, el millor cafè de tot el món, i és una cafateria amb un look així bastant, com podríem associar aquí Barcelona amb el Federer, l'Alterenna, i que s'especialitzen en promocionar la cultura del cafè, que tot i que sí que és veritat que és molt famosa a França, i a París, sobretot, a París sempre es diu que un bon cafè no es troba. I ara ells és aquesta moda d'exportar el cafè ben fet. Un altre cafateria a l'estil nord-americà és Merce Andemius, i la més onmégue i l'efloch són més tipus de restaurants especialitzats amb grans tradicions nord-americanes. Són bars i restaurants que estan causant furor a París. Òbviament, aquí deixem una mica les tendències a banda, però el que no te'ns interessa quan anem a visitar París és, a part d'anar a l'últim lloc de moda, també volem veure coses parisenques i franceses. El primer que, per tant, anem a rebaçar ara, una miqueta de restaurants clàssics parisencs. El primer és el bistrot d'Uppent, que és un bistrot típic francès, perfecte per parlar del dinar, perquè és quan té més activitat i que compleix tot els tòpics d'una carta típica d'un bistrot i té una decoració autèntica, original, molt maca, i em sembla que és d'uns més de 130 anys o 120 anys d'història. La segona opció que us volia portar també és del mateix barri de Sant Antoine, i és la Viche Au Bois, és més car, és una opció més cara, i també que segueix aquesta tradició culinària francesa, però que tot i això no està ple de turistes. És bastant de gent de París de tota la vida, que el tenen com a referència, i realment és un restaurant en el que, sense pretensions, tot està molt ben fet, i és com un recuperar els bons gustos de la cuina francesa, aquesta cuina tan collidora, tant en part, a vegades, una mica més, que utilitza bastant més tot el que seria la salsa, les mantegues, però que a mi no deixa de ser bastant reconfortant. Potser seria la paraula. I l'últim clàssic pariseng que us haig de recomanar fervorçament és bouillon-chartier, perquè és un clàssic de París, està al centre, l'establiment, el lloc, l'interior, és realment molt bèstia, és París en estat pur, però és aquest París una mica més, no volem-hi, però a mi em recorda més, digne, de la mateixa, he dit piaf, així una mica més... més deixat, més de... Porta'm una altra botella de vi. I el que és molt interessant d'aquest restaurant és que a tot i a l'estalvi centre i tot i ser un clàssic, els preus són molt, molt baratos per París i fins i tot per Barcelona comparat. I realment doncs és un clàssic d'estil francesc que no us la podeu perdre. Després, obviament, si parlem de bars, i parlem de França, i parlem de París, estem parlant de cafeteries, i ara no us volia portar les cafeteries més clàssiques, com podria ser Café de Flò, o Lloit de Magó, totes les coses de Sant Germain de Pré, sinó que us volia portar alguns cafès menys coneguts, com, per exemple, el Salón de Té Mamí Gató, que està a Montparnàs, que té un jugant d'un estil un mica més provençal, d'un conte, és molt idílic, i que és molt famós per als seus pastissos, per a alguns dels millors de París. I després també tenim, si voleu anar a un cafè amb molt d'ambient, joventut, gent guapa, ja li vol dir que està a l'Emagé, per tant, al barri, doncs, més de moda, des de fa molts anys. I una altra opció que també recomano personalment és l'Esquerre Truçot, que també està al barri de Sant Antoine, i que és un cafè purament clàssic d'estil parisenc, o sigui, té tots els tòpics també d'un cafè parisenc clàssic, però que no hi ha turistes, és pràcticament gent del barri, és molt elegant i perfecte per a un bon esmorzar, per a una bona tafina en un cafè amb llet. I després acaba tres, quatre restaurants, que són una mica diferents. El primer és el restaurant que està més de moda a dia d'avui, a París, que és el Chef Run. Tot això és curiós, perquè no té una estètica de la que ara dia d'avui està interessa més, perquè té una estètica més buèmia, i és perfecte per a un sopar íntim, però també per a unes copes. I després, amb cuina més internacional i multicultural, ens quedem amb tres noms. Xeomar, per la cuina, per un bon cuscús, Tréter, Sacha, Ginké, Litzé, per cuina jove, i Alfa, Dong, Hnong, per cuina vietnamita. Tot això, òbviament, ho trobareu al blog. Sí, perquè malauradament ens hem quedat en molt poc temps. Agravem així la 72ena edició de la terminal. Nosaltres tornem la setmana que ve, amb més i millor contingut, però no esperem res. Adéu, que vagi bé. Bona nit. relief Brothers. Són escòpges. Onalone en sí. Bona nit, Sergi. Hem d'anar a fer el temblant a la pèrie. Ei, Josep, com estàs? Bona nit, Sergi. Top aquí per una edició més de l'Ones, que et son de... Tornem, com sempre, aquí sempre hi ha matèria. Això de fer un programa semanal sempre dona molt de marge per portar actualitat. Venim cargadets de xitja d'actualitat, de xerraria, de batre, com sempre... Com sempre, Josep, aquí Barcelona sempre es lia, veritat? Home, és que tenim una tradició, tenim una història, tenim un currículum aquí, Barcelona de l'Aliates. Tenim un bon currículum. De fet, diuen que som un paraís per als intersistemes. Sí, sí, és cert, és cert. Si estudies una mica les notícies de la premsa en els últims anys, veus que repetidament, sempre hi ha pollastres, sempre hi ha manifestacions, acaba a ventir, doncs merders, molt importants. I, a més, avui parlarem, precisament, de tots els indignats, siguin anti-sistemes, non-sistemes, etcètera. Parlarem, també, del Mobile World Congress. Vale, anem a parlar bé, amb condicions, no? I tota l'actualitat que ha portat, perquè ha portat molt de novetat, Josep, també les comentarem. I tant. D'acord? També comentarem una miqueta les conseqüències de la leisim del primer dia de la seva puesta en marxa. De l'Òscar de la Fuerza ha arribat, eh? Ja veuràs que té una idea. L'emperador està aquí entre els altres. Preparem-nos, parlarem d'esports, també, que hi ha novetats, lògicament, barça, maurí, i aquestes coses, selecció espanyola... I les notícies immobiliàries a Londres, inclòses. Molt bé, bé, que estàs al... guai. Molt bé, doncs ja veurem si també passarem amb el tema de les notícies curioses, les notícies frics. Bé, més que frics curioses. I, bueno, comencem parlant de tota la moguda que hi ha aquests dies en les universitats. Com a cabalència, a la gent... Home, és que, clar, a veure, les retallades ja ens cuensen arribar... O sigui, amb tota la intensitat de l'impacte que comporten, i, clar, això fa que la gent no es quedi a casa, sortir fora i sortir queixats. Home, Josep, jo t'invito, fa poc, fa un mes, així vaig anar a l'òptica universitària d'aquí, de Campos Nord. Al Campos Nord, a la Diuna. És l'única botiga que està oberta en tot el campus. Ostres. És, bueno, realment, em donava una sensació molt descartable. Sí, sí. No hi havia re obert. Ni el kiosk aquell que hi havia. Ni el kiosk, ni res. Ostres, és molt fort, això. Estava tot tancat. Clar, és que bé, el Sergi i jo vam estudiar en aquell campus, i, clar, fa uns anys, quan anàvem, estava ple de botigues. Exacte. T'anava a Panta Baixa com a Pantadal. Correcte. Està tot ple de botigues, copitaries, perruqueries... Perruqueries, hi havia de tot, ara, mira. Hi havia de tot, però no hi ha res, absolutament. Tots els restaurants estan tancats. No hi ha ni bar. Només queda el de la FIP. Ostres. Només queda el de la facultat informàtica. Sí, sí, sí. Clar, llavors, tu veus això i, clar, realment dius... Ostres, fins aquí hem arribat, és a dir, les retallades. Clar, deixa d'estar subvencionat. Un restaurant, un bar, etcètera, i tenim un problema. Perquè els joves no tenen una ajuda extra per poder anar a dinar. No passa res, tenen els seus menjadors, etcètera. Però, clar, lògicament... A portar el tàper. Exacte. Tot és un ingredient més que fa al campus un element entre cometes de primera, no? També va bé, perquè ens plantejarem fins a quin punt és necessari tenir tantes universitats en un propi país. És a dir, val la pena que tots els nostres fills en vagin a estudiar a 20 quilòmetres? Otradició.