TDT avui, Primavera Sound i tendències de viatge

Ten, nine, ignition sequence starts. Six, five, four, three, two, one. Són les 9 del dijous 7 de juny de l'any 2012. Bona nit, Clara Aguilar. Hola, bona nit. I bona nit, Albert Closes. Hola, bona nit a tots. Benvinguts a la 83a edició de la Terminal, a Ràdio d'Esvern. Els dijous a la nit, Ràdio d'Esvern t'obre les portes de... La Terminal, amb Clara Aguilar, Adrià Calvo i Albert Closes. Hola, què tal? Avui obrim el programa directament amb el Pantalles, amb l'Adrià, que ens parlarà d'alguns programes curiosos que puguem trobar entre porqueria de la TVT. Després, al quadern musical, farem un repàs dels millors moments del Premier Sound, que es va celebrar la setmana passada, i finalment, a l'Albert, el redescruim tendències... fem l'edició estival dels nostres especials de viatges. Aquest cop, un xic més personal. Després en parlem. Comencem. Estàs escoltant la Terminal. Pantalles amb Adrià Calvo. Tal com molt bé has dit tu, Clara, avui el que fem és una mica d'anàlisi de la TDT perquè ja fa uns quants anys que s'ha instaurat. No sé si, sense mirar que jo haguéssiu de dir una data quan fa que tinguin TDT, tampoc és una cosa de la qual no es tregui el son saber quan es va instal·lar la TDT, ho sé, però... Un o dos anys. Una cosa així. Va ser l'any 2010, quan va produir-se aquesta famosa apagada analògica que se li va dir, és a dir, vam haver de canviar les antenes i els receptors de televisió analògica, per antenes de codificadors i televisors capaços de rebre la senyal de televisió digital terrestre. Va ser un canvi que tampoc ara no començarem a fer un repàs polític i d'anàlisi d'infraestructures que deixem de tenir a Espanya, però va ser un autèntic drama haver de fer aquell canvi. Primer de tot perquè van haver-hi uns plans d'instaurar la TTT per part del Partit Popular que eren desastrosos i deixant raconada la televisió pública. i havia de venir el govern socialista a mitjà arreglar-ho, però no ho acabava d'arreglar del tot. Finalment, la TTT es va instaurar amb el govern de Zapatero, això serà fa dos anys. Què va incentivar que la majoria de televidents almenys tinguessin la voluntat d'anar a l'EFNAC o al Corte Inglés a comprar-se el seu receptor, la seva antena, la seva televisió? Home, la principal, allò que ens venien, que havia de ser la TTT, era una oferta molt gran de canals. o almenys molt més gran que amb l'analògic. Però a veure, hi ha molta millora des que ha aparegut la TDT. Tenim més canals, això sí, però... Sí, això sí. Sí, però no ho sé. Són canals de refregits? Sí, que en el fons acabes mirant gairebé més o menys els màxims que teníem abans. Sí, sí. La TDT segueix fent audiències molt, molt petites, mentre que els canals que ja teníem anteriorment amb la televisió analògica, tant les privades com les públiques, doncs segueixen repartint-se la major part de l'audiència, tot i que sí que s'ha notat que hi ha hagut un cert descens. Doncs això que dèiem, aquests secundaris de les televisions, aquests canals secundaris de les televisions que ja teníem són de refregits, de continguts de mala qualitat, molta teletienda, molta teletienda, moltes cadenes que se salten l'horari protegit, que ja van posant multes, però ja ni se sap ni es diu perquè és que és continu que televisions, sobretot Mediapro i Telecinco, se salten l'horari protegit molt, molt sovint Calls TV, per exemple, del grup Codó, que té un canal que es diu Estil Nou, que està dedicat a guanyar diners a base de fer Calls TV i rebent unes subvencions de la Generalitat de Catalunya que són impressionants. Només per fotre programes de trucadetes. Però bé, tampoc ara no ens començarem a discutir per temes polítics. També ha servit per donar a conèixer televisions com TRCTV i InterEconomia, que abans no coneixíem. Hi havia millor sense elles. Hi haurà gent que et dirà que la seva veu no s'escoltava i ara per fi s'escolta, però és una veu una mica perillosa, òbviament. Exacte, no ho sé. Incendiària, deixem-ho aquí. No sé si seria, no sé, més plural la tele gràcies Inter Economia. Jo no ho definiria així, però bé. I a més a més és que la TTT no ha servit ni que perquè el... ni perquè TV3 es pugui veure al País Balancer, que almenys ho hauria de potenciar la televisió digital terrestre, doncs no hi ha hagut acord i la TTT no ho ha vermès per un problema de múltiples que tampoc no explicarem ara. Vaja, una mica desastre. Jo és que crec que tot aquest univers de TTT es resumeix en un fragment de tele que escoltarem ara, que no us explicaré de què va perquè més o menys ho podreu sentir... És un moment molt mític que s'ha produït entre els últims dos anys i que resumeix una mica l'estat actual de la televisió. Durarà un minut i pico el tall, sentim-lo. Bueno, pues hasta aquí ha llegado CNN+. En unos segundos este canal de noticias 24 horas dejará de emitir para siempre. Una simple frase que esconde detrás casi 12 años de trabajo. y de ilusiones también, de cientos de personas que han pasado por aquí durante todo este tiempo, y que en multitud de ocasiones, créannos, han hecho mucho más que lo que su contrato les exigía por esta casa, que todos hemos considerado también como nuestra. Probablemente todos pagamos ahora los errores de otros, pero lo cierto es que una decisión empresarial, que no entienden ni de sueños ni de ilusiones, sino de cifras puras y duras, pone fin a nuestra andadura. Gracias a todos los que nos han sintonizado en algún momento durante estos años. A ustedes nos debemos y a ustedes agradecemos su fidelidad. Así que nosotros, siendo fieles también a nuestro eslogan, está pasando, lo están viendo, nos despedimos con una última noticia, una mala noticia. CNN Plus se apaga para siempre. Adiós. I canviaven de sintonia, de cop. I se sentia això, eh? Sí. No sé si la reconeixeu, aquesta sintonia. Gran hermano. Gran hermano. Va ser el moment en què Mediapro va adquirir el canal que tenia el grup Prisa. És a dir, Mediapro, és a dir, Telecinco, per fer-ho fàcil. va adquirir 4, perquè Prisa no estava bé de diners i no podíem en tenir 4, i en lloc de tenir la CNN de Tot Notícies, que és el canal de Prisa que tenien en aquell canal, o aquella programació que tenien en aquell canal, van substituir-ho per, doncs, Renermano 24 hores. És una mica la decadència de la televisió, resumida en dos minuts. És que aquest tall és brutal, és espectacular, però bé. Semnava, perquè tinguem una idea, Gabilondo, de fer programes, deixava de fer programes i veiem, doncs, això, 24 hores de Gran Hermano, una autèntica... Sí, sí, va ser bastant dur. Jo me'n recordo com més més ho vaig veure en directe, perquè ho vaig voler veure en directe i va ser bastant dur, realment trist. Tot això, intentem fer un vot una mica positiu per la TDT i hem intentat recuperar alguns programes, això sí que són molt pocs seguits, que fan 2% de xerro, un 4% màxim, i que sí que són propostes que poden ser interessants. Ja dic jo que no often el nivell d'un canal informatiu 24 hores de la qualitat que era CNN. Però bé, són algunes cosetes que potser són curioses, almenys de sentir-ne a parlar. Si diem TDT i èxit, segurament hem de parlar d'Alaska i Mario. És molt polèmica aquest programa, no sé si l'heu vist en contros, per zàpings, sobretot, ni idea. L'he sentit a parlar i m'estic molt d'acord per aquest programa, perquè em fan gràcia en aquest parell, però no ho he vist mai. Jo res, talls molt concrets i bastant curiosos, de ser molt aquí. De què va? Jo estic molt a favor de l'Escaimario perquè sí que és veritat que és un reality show, i així de principi si et diuen reality show et ve el cap gran i hermano, i per tant ja dius que no de principi, però és diferent, perquè l'Escaimario no són personatges de carrer que es volen fer famosos, no ho necessiten. Són gent que han... tingut l'opció, han volgut, no ho sé, que la seva vida es veiés a través de la televisió, i no en forma decadent, sinó en les parts quotidianes que poden fer més riure. És a dir, ells ja tenen la vida guanyada. No s'han hagut de vendre la televisió per poder viure. I ells mateixos ja són decadents, ja els agrada aquesta decadència buitentera, però bé que sempre han sigut igual, i jo crec que ja juguen també amb això, no se n'amaguen. Alaska, sabem que és una dona molt intel·ligent, i Mario Baquerito, també, Encara que no ho sembli. Aquesta gent per força ho ha de ser, sempre ho dic. Ha estudiat periodisme i vol estudiar biblioteconomia. És mànager de Marlango i d'altres grups. Sí, és veritat. Té un grup ell mateix. Sí, fa playback, però bé. Saben bastant bé el que es fan. És aquella part de la reality, la part més positiva del reality. També hi ha una part de making of, perquè és interessant saber com es fan els concerts, com surten a cantar, els nervis que tenen, no sé què. I el making of sempre agrada, per saber com es fan les coses... I també té una part de programa d'ensenyar cases, que això es va posar molt de moda fa dos anys, una cosa així, però amb Alasca i Mario, com que vas veient les seves cases, és curiós de veure els pelicans, aquells que tenen de color rosa. No, no són pelicans, són flamencs, els típics flamencs pop de color rosa que tenen per tota la casa. Fantàstic. Sempre tenint en compte que fa un 2% més o menys d'audiència, es va metre la primera temporada amb força èxit, la segona va perillar per falta de pressupost, perquè Terrat va passar per èpoques molt dolentes, de fet van haver de fer un expedient de regulació d'ocupació, i la tercera està confirmada, no es podien dir que no, perquè està tenint molt d'èxit el programa, no una audiència, però sí que es parla al carrer, sí que es treuen zàpings, i endavant a l'Escaimario un programa de la MTV. Següents dos canals que comentem són una mica el mateix, però venen de diferents bandes. Són el Discovery Max i l'Explora, que són la mateixa filosofia, que són... Canals de documentals, o la part més lúdica dels documentals, podríem dir. Programes de ciència-espectacle. Són canals que tenen, tant Explora com Discovery Max, tenen un públic molt, molt fidel i són, de fet, els canals més vistos de la TDT. Són aquells canals de dissabte al matí o de diumenge al matí, de no veure-ho gaire estona, però siguis una mica curiós i amant de com es fan les coses. Un típic programa de Como se hace o yo qué sé. O això d'animals, o coses així, tenen certa gràcia. Que és curiós que haguem recuperat una mica aquesta tradició dels documentals, que no són els documentals de la 2, que tinc que siguin millors o pitjors, però que no són els mateixos de la 2, però que, a fi de comptes, són documentals. Són més espectacle. Sí, sí, però a fi de comptes és un contingut i és un coneixement que s'està... Vull dir que és molt millor que Gran Hermano, no? Exacte, sí, sí. Seria com el Nacional Geogràfic, però una mica degradat i més en plan espectacle. Sí, més senzillet. Però bé, endavant. Hem buscat 3 programes així a l'atzar que poden estar bé. El primer seria la part més espectacle, menys ciència. És un programa molt, molt curiós que es diu El rei de les tartes. Bravo. És que és indescriptible, aquest programa. És un bravo. Fantàstic. No sé com descriure allò. Sí, perquè reality... Sí, no? Es pot descriure com un reality perquè posen la càmera allà a dintre de la pastisseria... A més que una pastisseria és com un estudi d'arquitectura i d'artistes, perquè es fan pastissos, però a més que pastissos són enormes construccions i obres artístiques. És com se les maneguen a la pastisseria del pastisser Budi Balastro, que es diu l'home, per fer grans pastissos. Com deia, les obres d'arquitectura, una passada... Molts colors, molta alegria i molta dolçor, molta xocolata. Entra per la vista i jo a vegades penso que el gust no deu estar tan bo d'aquests pastissos. No, és més lo monos que són que no paga el gust. Molta mantega, molt americà, tot molt gran xou amb pastissos. És molt curiós. El rei de les tartes el podem veure al Discovery Max. Per altra banda hi ha l'Explora, que és la sexta... dos que l'han rebatejat amb Canal Explora, la Sexta 3, que és el canal de cinema, els hi va la meravella, volen repetir fórmula. Jo que estic poc al dia de tots els canals que hi ha, la Sexta 3 és una passada. I ara amb el canal Paramount, que és nou també de cinema, una passada. També, sí, sí. Hi ha dos canals de tot cinema, de clàssics i no tan clàssics, que són... Constantment estan fent pel·lícules, però al Twitter van fent actualitzacions de coses superinteressants. Recordes aquests moments de la escena? Trobo que està molt bé. També és una bona recomanació recomanar la Sexta 3 de cinema i el canal Paramount, que és nou també de cinema. I l'Explora, que és el reconvertit de Sexta 2, trobem Megadificios, que és de l'estil de megastructures, també, pels que els hi ha més enginyeria i tal, que és així, doncs, com se les maneguen per construir edificis, no? I com posar una casa de l'estat de Nova York a l'estat de Califòrnia i... Traslladen cases. Sí, senceres, edificis sencers, és brutal, sí. I, per últim, també l'explora, el Cazadores del Pantano, que són uns homes que es maneguen per un pantà caçant cocodrils, una mica l'estil de caçador de cocodrils. També és aquest tipus de programa, doncs, de... també l'último Superviviente, també el tenen al Discovery Max, és aquest tipus de programació que, bé, més o menys per passar l'estona, periodísticament no és molt rellevant, però sí que són bons programes. És a dir, un vot positiu perquè hi ha alguna coseta a la TTT que encara es pot rescatar. Segueix-nos al Facebook a facebook.com barra la terminal. Sí, és bé. Quadern musical amb Clara Aguilar. Hola, bona nit als joients de Ràdio d'Esvern. Això és una secció de la Terminal dedicada a tots aquells que us agrada la música i que no podeu bastar-vos de conèixer l'últim grup de moda o de reviure el més clàssic. Si vols saber més, queda aquí i coneixeràs els moments més especials del Primavera Sound. Bé, doncs, molt bona nit. Com acabem de dir, avui farem una mena de repàs per aquells moments que ens han semblat emblemàtics del festival Primavera Sound, que va comptar amb més de 200 actuacions al parc del fòrum, especialment, i que es va convertir la setmana passada en un cap de setmana allargat, perquè també hi ha aquelles actuacions entre diumenge i dimecres a l'Apolo i a l'Art de Triomf. Doncs es va convertir en un cap de setmana on l'epicentre era la música internacional, música local d'aquí també, però... Grans noms, que després en parlarem. Primera Sound és un festival que neix el 2001 amb 8.000 persones al poble espanyol fins a l'edició del 2005 que es trasllada al Fòrum, que és un punt i a part per l'ampliació d'escenaris i també, lògicament, pel nombre del públic. És un festival de grans xifres. L'any passat hi van assistir 123.000 persones entre els 3 dies de concert al Fòrum, que això és un 35%, són estrangers que gasten més o menys uns 600 euros de mitjana en la seva estada. És a dir, això va molt bé, que vinguin, que gastin i que es passegin per la ciutat. I van actuar en aquella edició 226 grups, sumant el fòrum i els reptes relacionats per la ciutat, que també es fan. He dit que es feien diumenge i dimecres a l'Arte Trium, per exemple, aquest any, però també és veritat que durant altres dies de la setmana anterior, del primavera, es fan concerts al Caléxico Club, a altres bars de la ciutat, també del festival. A la terminal avui fem una mena de tria, direm dia per dia, i començarem fent una mica de repàs. Comencem pel dijous, que arrencava de la mà dels Black Leaps, que actuaven gratuïtament a l'autobús Red Bull, que estava just a l'entrada del Parc del Fòrum, allà on la gent... Abans d'entrar al control del que portaves, hi havia els Black Leaps, que anteriorment havien actuat a l'Era de Triomf amb molt d'èxit per part del públic, doncs estaven allà i estaven dalt d'un bus. El show del dia el van posar els friends, no? Sí, és un grup que es mou entre el pop una mica funquero i l'indi. I va ser una mica de show perquè estaven a l'escenari mini, que és l'escenari que estava més lluny de tot. Precisament era una mica paradoxal perquè era el més gran. I es boca la cantana, es va revolcar per terra, va anar al públic que es prengués de les seves ulleres de sol i que va aconseguir fins i tot que un home... l'agafés amb braços perquè li feien mal als peus, perquè és el que et portava un bé o envenat. He de fer una mica de show, els friends, però molt divertits, molt divertits. Fins demà! Bona nit. Bona nit. i un grup que es va veure, doncs, impotenciat, podríem dir, per haver actuat en un bon escenari, no? Sí, és el Spurity Ring, que van presentar el seu pop electrònic a l'escenari Pitchfork. Va ser una mena de posada en escena una mica estranya, va ser molt senzilla, era com... O sigui, l'atretzo que portàvem, diguéssim, es podia posar una maleta. Eren una bandera, un bombo i una sèrie de fanalets sobre el teclat que s'il·luminaven quan es tocava. Era molt curiós, és... Aquesta tonteria, diguéssim, de la percussió lluminosa, va servir com per amenitzar el show minimalista, però també molt ballable, del duet Corinne Roddick i la cantant Mega Gems, molt apta per a clubs de Mia Mitjana passada la nit. I entre tanta competència musical que hi ha als festivals sempre passa que hi ha alguna decepció. Sí, és el cas de Grimes, sota el nom que s'amaga, Claire Boucher, intrigant i enigmàtica, artista canadenca, que tot i no ser capaç de llegir música, com ella mateixa assenyal a la seva biografia, no ha tingut cap problema per publicar tres discos en només un parell d'anys. Perquè hi ha una mica decepció. L'escenari Pitchford, que és l'escenari que li va tocar, per on passaven grups bastant estrambòtics, Grimes va ser una mica... es veia un públic bastant distret, les cançons arrencaven bé però després la gent com es desfeia era una mica dubtosa la posada en escena ella cantava però la música era com es posava no es tocava massa en directe no va ser un concert allò molt rodó i la gent no va sortir massa contenta El drama o l'art de multiplicar-se. Això és el que passa sempre als festivals. És que a les certes hores de la nit tot coincideix. I això va passar el dijous a la nit, a les 11 i poc, coincidien Beirut, el Condon, Wilco i el friki d'una gran descoberta de primera sound, que és el Kainés, que també tocava en aquella mateixa hora. Aquí ja cadascú ha de triar si vol dedicar-se a viure i disfrutar un concert sencer o vol apostar per això que hem dit de l'art de multiplicar-se, que és ara vaig aquí, ara vaig allà. Però clar, aquí està l'inconvenient que no pot estar a primera fila, no ho veuràs tot. Bé, això ja cadascú s'ha de gust. Aquí a la Terminal hem triat Wilco, els homes de Jeff Tweedy, que són un nom destacadíssim del Primavera i han tocat diverses vegades. i el cantant Jeff Toody va arribar i va dir aquesta frase de que bé, torna a seguir novament. Són habituals al cartell i el que vam fer va ser passar pel darrer treball, The Whole Love, però tot i així combinat amb els clàssics del seu repertori com Poor Places, del Yankee Fox Hotel Sockstruck, o aquesta cançó que estem fent de fons, que és el How to Find Loneliness. D'altres cançons que van sonar, Art of Almost, Down on me, I Might, I am the man who loves you. I el concert per mi va tenir dos moments èpics, quan Tweedy feia cantar al públic amb el seu gran hit que és Jesus, etc. O un altre moment també quan Nels Klein, el guitarra principal de la banda de Chicago, embogia amb el seu gran solo a Impossible Germany. Don't say we're done when I'm not finished I could give so much more Make you feel like never before Woke on this head, welcome to the floor It's been a while and you found someone better But I've been written too long to give this up The more I see I understand But sometimes I still need you Sometimes I still need you. I ni molt, molt, molt malament, ni molt, molt, molt bé. Això és un nifu-ni-fa. Nifu-ni-fa amb els d'XX, que tenien una mena de dubte de si realment podien retenir un escenari tan gran com el Mini, aquell que ha estat enlluny del Primavera, amb la presentació del seu nou disc. Van arrencar el concert amb temes nous, que van convèncer molt el públic. Va ser, de moment, considerat un dels millors directes que han fet fins aleshores. van triomfar sobretot en els moments allò claus en què van sonar els hits que van ser molt ben rebuts pel públic, com Island o Infinity o Shelter. Potser va haver-hi un punt d'inflexió quan van fer la versió de Crystalized, que va ser una versió que s'esperava que hi hauria, com el Sobidon que es diu, i van fer una versió molt reduïda, molt tranquil·la, que va provocar una mica de distensió entre el públic Un públic que ja començava a marxar del concert perquè s'apropava a l'hora de Franz Ferdinand. It's enough to say you get known every day you are I el Primavera Sound ja està per això, per fer Grans Descobertes. Grans Descobertes l'hem has mandat abans, és el britànic Adam Van Bridge, o que se m'ha gastat el nom de Kynes, que li va tocar actuar a l'escenari Pitchford, també va actuar dimecres a les dues estantes de la nit a Sala Apolo, però el vam poder veure dijous també. a l'escenari Pitchford. Va demostrar al seu públic que a dalt de l'escenari és un showman absolut. Se l'ha comparat amb Prince, se l'ha comparat amb el funky del 70 i Kainés és una aposta segura en un festival com el Primavera Sound i encaixa la perfecció perquè té aquell apunt de fer un disc i després en directe fer una manera molt atractiva que va aconseguir que tothom acabés ballant. S'ha de dir que portava una banda molt interessant, portava dues curistes negres que es van que feien uns xous i un bateria, que el tio estava assegut i ballava dalt de la cadira i va ser molt i molt interessant. 40 minuts de ballar i ballar, que recomanem aquesta nova gran descoberta, Kainés. el triomfador de la matinada. Doncs amb aquesta cosa que estem sentint de fons, tanquem el dijous. És Erol Alkan, amb una agenda cada vegada més ajustada, amb recents col·laboracions amb Justís, com aquesta versò que estem sentint de fons, amb Boys, Nois, amb Jarvis, Corkers, entre molts altres. Es va demostrar dijous a la nit, que va ser un dels grans triomfadors, i es va demostrar també que és un dels DJs més prestigiosos i eficients d'aquest moment. És resident del legendari Trash Club de la capital britànica, Londres, i nom habitual a les sessions del Nilce Club a la Sala Apolo de Barcelona. Alcan és, a més a més, l'ànima de fantasy, segell del qual han sortit molts artistes inclassificables, molt especials, i, en definitiva, tancar aquest dijous de primera sound, dir que Alcan va ser l'ànima de les tantes de la matinada amb els últims primerencs que quedaven i que volien festa i més festa. La millor banda. La millor banda que acompanyava a Rufus Wainwright el divendres cap a les 7 de la tarda. S'ha criticat molt el concert des de molts mitjans perquè no va... tocar grans clàssis com el Game Messiah, com el Hallelujah, molts altres, però des de la Terminal volem destacar el seu concert per haver estat un dels millors del dia, sens dubte, especialment per aquestes col·laboracions que portava, per exemple, el Teddy Thompson, fill de Richard i Linda Thompson, que és un cantautor folk que va estar durant el concert i va acompanyar a cantar, va cantar ell sol també, algunes peces. A part de Teddy Thompson, l'excel·lent banda que portava músics, i en especial destacar dues curistes negres que van demostrar tenir una veu que posava la pèl de gallina. Una d'elles és Crystal Warren, que també fa música sota el seu nom, diguéssim. És la que canta el final de reixida d'aquest disc d'Out of the Game, de Rufus Wembrecht. En el concert va interpretar un solo de I You Say No, de la mare de Rufus Wembrecht, que va morir fa uns mesos, i Rufus Wembrecht va voler fer un homenatge que va deixar al públic, era un piano i només la Crystal Warren, Va ser espectacular. Fins demà! Fins demà! Tres hores que es diu molt ràpid de nostàlgia. És els The Cure, que des del punt de vista crec que és un concert que era molt interessant també, hores abans que comencés, observar la veritat de perfils que es van reunir per veure Robert Smith i els seus nois, que eren molt interessants. Anava des dels postadolescents romàntics que l'intentaven imitar, als trentaneros malòmens, a dones de 40-50 que anaven amb els seus marits i parelles, tot tipus de perfils que van estar en aquest concert de 3 hores, que van ser els The Cure. Havia de ser com una mena de... Se suposava que era un concert d'homenatge avui, és el disc, per motiu del seu 20è aniversari, però en realitat va ser un repàs dels hits d'una banda... amb un dels repertoris més potents de la història del rock. The Wish no us van sonar 5, però justament van sonar... Quines van sonar? Doncs Hype, Trust, Doing, Dance Talk, From the Edge of the Deep Green Sea i el gran clip de la nit, Friday, I'm In Love, que precisament era divendres. Després no van fallar cap de les cançons que se't puguin passar pel cap. Van obrir amb la intensa Plain Song i van tancar amb el clàssic Boys, You Don't Cry. Expectatives complertes. Doncs sí, són el grup M83, que sempre tenim de fons. El nom del projecte del francès Anthony González, que neix el 2001 juntament amb Nicolas Formego, aquest últim va deixar la banda amb posteriors treballs. Tenen sis discs que van des de l'electrònica, amb el pop-rock, aquest que està tan de moda i que és molt i molt ballable en cursors com el que van fer el primer Sound. És una banda que s'ha fet famosa perquè la ràdio BBC Ràdio 1 del Regne Unit els va fer una forta promoció. De fet, aquí a Barcelona, 3 mesos abans ja havien actuat. El concert va ser com una gran explosió de tothom, a veure, M83. Si tenien tants fans, podien haver anat a Rafa ja 3 mesos. Sí, sí, doncs va ser un concert que, no sé per què ser, van tenir la bona hora, que eren 3 quarts d'una, i el bon escenari, el mini, allà a l'altra punta, el gran escenari, que va ser un concert d'eufòria col·lectiva, la gent no va parar de ballar, l'Antoni no va parar de ballar, durant tot el concert, un cantat que estava amb el públic de Barcelona, com li agradava les ciutats, és a dir, va ser... Un concert amb molta eufòria i molt orgasmic. Fins demà! Every day there's a boy in the mirror asking me what are you doing here. Finding all my previous motives growing increasingly unclear. Moments èpics i divertits. Doncs sí, van ser aquests que sempre tenim de fons, els Kings of Convenience, a dos quarts de nou, a l'escenari Sant Miguel. El seu pop optimista i folk va ser tota una declaració de principis, on es va repassar els seus dos CDs, el Riot on MC Street del 2004 i el Decoration of Dependence del 2009. És a dir, fa temps i temps que aquesta gent van treure un disc superant amb calma, però és així, Va ser un concert que va encantar la gent perquè Erlen Oye, un dels duets, va estar molt divertit, és a dir, van ser moments, allò, divertidíssims, perquè ballava d'una manera molt característica, no sé si és perquè és nòrdic, i tenia molt poc sentit del ritme, i era molt divertit, i li posava molta gràcia. A més, va haver-hi un moment que es feia el jersey d'una manera molt sensual, Va aconseguir que un disc que semblava diumenge tarda i molt tranquil i molt folk i tal, a ser un directe amb una guitarra elèctrica, amb un baix que feien en alguns moments punts funky molt i molt interessants. El públic era molt més gran del que s'esperava. Doncs sí, aquests que de fons són real estate, però el que farem ara és parlar d'un grup que va ser una de les sorpreses més agradables, que combinen aquesta música de costa oest, amb un esperit una mica així com Melanjós Popero. És un grup que no s'esperava que el públic fos tan i tan extens que es va triplicar o quadruplicar fins i tot el seu concert. Un concert que es va fer als escenaris Riven i que va tenir una gran qualitat i una gran recepció pel públic. I música per puretes? Música per puretes seria un nom que qualsevol persona que estigui molt enterada del festival riuria i li faria agraça sentir. Són Shellac, uns nois de Chicago, que són una aposta totalment d'aquestes esbojarrades que vam fer aquest any. No n'hem parlat, no les hem esmentat perquè no les hem escollit, però hi van haver moltes apostes per la música heavy metal i pel hardcore. Shellac no és ben bé això, si no s'havien més enviat un Garex així molt estrident, I és una música per puretes, perquè és allò que coneixien quatre, són gent que no està a l'Spotify, són gent que costa d'escoltar i que costa d'escoltar, de trobar-los a internet i trobar-los a algun lloc on comprar-los i que costa d'escoltar-los realment perquè és allò, energia pura i dura, a dalt de l'escenari, ràbia i guitarra i distorsió. Es deien els que corrien per allà i els entesos del grup i els seguidors que és un grup perquè les noies s'hi posin pel mig i a veure si deixen una mica d'energia i comencen a repartir Mastagots enmig del públic. I per tancar la festa? Doncs per tancar la festa DJ Coco que va punxar en un barrotat ATP, és un dels escenaris on es tancaven les nens del primer escenari on quedaven els deu primerencs, primerencs, allò, que volien aguantar, que volien sentir versions com Electros, de Pal, d'Ajuda Esprit, de milers de noms que DJ Coco li va donar un estil de nit i de festa i de desenllaç per acabar, per tancar aquest festival. Doncs fet aquesta mena de repàs del primer son que penjarem al blog, al quadern musical.blogspot.com, ara és moment de fer un redescobrintendències. T'has perdut algun tros de programa o vols tornar a sentir La Terminal? Troba'ns a internet a laterminal981.blogspot.com Redescobrim tendències amb Albert Closes. Molt bona nit a tots. Després d'aquest repàs que ens ha fet la Clara, que m'ha agradat moltíssim, fem un redescobrim tendències en el que... Com sempre, amb les diferents estacions de l'any, us intentem proposar diferents opcions de viatges. I ara, òbviament, ve l'estiu, és quan la majoria de nosaltres viatgem. Però, justament, per aquesta edició, hem volgut fer una mica més especial i fer propostes molt més personals de cada un de nosaltres. I, òbviament, el que us podem dir és que us recomanem que totes aquelles ciutats que hem recomanat des dels rados cointendències... aquest estiu es poden visitar, les podeu gaudir, i que si encara no ho heu fet, doncs us animeu. I és això, la idea d'avui no és portar-vos ciutats totalment noves, ni que potser la majoria de vosaltres fins i tot les heu visitat, però senzillament volem fer amb sinceritat i amb il·lusió aquestes propostes més personals. Començarem amb la ciutat de La Clara. Doncs jo, com va dir l'Albert, em va costar un mica triar a veure quina ciutat podíem parlar avui de les comitendències, i al final vaig acabar decidint per una ciutat que vaig estar recentment poc, que és Lisboa, una ciutat que em crida l'atenció per ser bastant petita, perquè no és un París, no és un Londres, i el que em va agradar moltíssim d'aquesta ciutat és la diversitat dels barris, és a dir, que t'anaves a xiar, t'anaves a barriol, tot allò de nit, pujaves a aquestes escales, després te n'anaves a l'Alfama, es diu, al barri així com molt andalús, com es diu? És que jo fa temps que hi vaig estar, però... Alfama diria que es diu, eh? Alfama, sí. És així molt mediterrani, molt andalús, amb aquelles cases blanques, amb aquelles iaies que sents que estan fent el menjar, aquella roba estesa, aquells caminets, i crec que és una ciutat que pot agradar tota mena de gent, fa bon clima, la gent jo t'ho es troba molt agradable... Sí... Els preus és barat, vull dir... Això també és un al·licient. És un al·licient a tenir compte. I també té un caràcter cultural, el museu que hi havia d'Obarrossos, que no recordo el nom ara. Sí, hi ha una fundació del contemporani també. Molt interessant, que tenen moltes coses. Sí, realment no podria estar més d'acord amb tu, perquè Lisboa és una de les ciutats que a mi més m'han sorprès. Jo la trobo molt romàntica, ja t'ho vaig dir. La trobo com molt màgica, molt sensual, amb... I realment, doncs, també molt per descobrir, eh? Perquè jo crec que, no ho sé, que realment és això. Jo crec que el potencial encara no... No el tenim tant en compte com això, no? Com un gran París. No la tenim en compte com a gran ciutat, que en el fons sí que acaba sent. No és un destí supercomú entre... No, i mira que el tenim més a la vora, i ja és això, eh? També un dels centres distins és que està molt bé de preu, en general. Exacte, això no va dir. És un bon destí per passar les vacances si anem justos de diners, o si no, perquè és una gran ciutat també per descontes. I la teva ciutat, Adrià? Doncs jo he triat una en què no hi he estat i m'agradaria redescobrir-la o descobrir-la. És Buenos Aires, perquè em vaig quedar una mica amb el cap a la primera temporada de la Terminal, quan feiem allò de cada dia una ciutat. La vam tractar i vam tenir la Maria Castellbi, que va venir-nos a parlar de la ciutat, que ja havia estat, i em va enamorar la manera com ho parlava i com explicava com era Buenos Aires. I ara també últimament, que està una mica més d'actualitat per paral·lelismes, potser... amb la situació econòmica espanyola i el corralito i aquestes coses, doncs bé, Buenos Aires, en definitiva. Sí, també és això, amb aquestes ciutats amb molta màgia i molta personalitat. I també bastant sensuals, estem triant ciutats. La meva no, eh? No, és més freda. La meva és més freda, és més europea, i la veritat és que, repeteixo, perquè ja l'havia comentat, tot i que les vegades comentaves per sobre, però és això, com que no els volia enganyar, i és això, la intenció era fer ciutats que realment ens agradessin, jo els porto a Viena, perquè em va donar la sensació que quan la vaig comentar, va ser un dels primers programes, doncs m'hauria agradat comentar-la més, i realment Viena és això, potser no és tan sensual, no és tan càlida, òbviament, no és tan, bueno, llatinoamericana, o de manera de fer més forenya, com si diguéssim, es nota, però és una ciutat que, per tota aquella persona que es consideri amant de la cultura, ja sigui literatura, ja sigui, òbviament, filosofia, pensament, música... És una ciutat que, i, òbviament, art, que ho dirà d'una manera que jo crec que és realment... Jo diria que m'atreviria a dir que és la capital de la cultura. I, a part, que és una ciutat, és que és això, jo la trobo idònia per gaudir-la en parella... amb família, és una de les ciutats més segures del món i més ben comunicades, més còmodes, com si diguéssim, de visitar, i el que us animo és que, a part de visitar el casc antic, agafeu el metro i us planteu en altres zones, perquè realment la ciutat pot canviar molt de barri en barri, i és una ciutat, és això, que és agradable i que us fa sentir bastant com a casa, com a mínim jo ja puc dir que a Viana m'hi sento com a casa, i jo crec que Fins i tot un turista que hi passi menys dies també s'hi podrà sentir com a casa, i això és dir molt d'una ciutat. Ara que hem fet aquestes tres recomanacions entre Buenos Aires, Lisboa i Viena, m'has fet pensar que, encara estic amb la mentida del Pirògara Sound, i és que amb la gent que parlava, els estrangers, sobretot del nord, tothom et deia que quina enveja que visquéssim a Barcelona, que quina enveja, que quina enveja. Sí, sí. És que tenim aquí al costat i Barcelona és Barcelona. Sí, home, sí, i aquí a les conintendències... El que hem volgut fer en molts programes ha sigut redescobrir també Barcelona, perquè és això, no? Jo mateix sempre m'ho dic, que el luxe, el gran luxe, és la ciutat que tenim aquí al costat, i en el cas meu, on no hem vist, però òbviament això a vegades ens n'oblidem. Molt breument us volia fer, ja que parlem de tendències, ciutats en alça. Ciutats que s'han de tenir controlades perquè ara, ja a dia d'avui, però també de cara a un futur, seran ciutats que marcaran moltes tendències exportadores. Són ciutats que ja veureu que ja són bastant conegudes, totes, però que realment és això, eh? S'han de tenir amb la lupa allà posada perquè ens sentirem molt més a parlar. La primera és Detroit i és aquest gran exemple d'aquelles ciutats marginades, marginals, infernals, que com que ja han tocat més baix fons impossible, llavors reneixen com l'Ave Fènix, de repent. Perquè el que va passar amb Detroit, com ja ho sabeu, és que és la gran ciutat de la crisi, no? La imatge vivent de la crisi econòmica nord-americana. I el que està passant és que com que és molt, molt accessible econòmicament, doncs és això. Sempre el que passa, com també vam parlar a Berlín, artistes, dissenyadors, s'hi estan col·locant i també una de les coses que va passar és que Twitter ha muntat una oficina allà. Llavors, quan Twitter munta una oficina en una ciutat com Detroit ja és com senyal que alguna cosa està canviant a la ciutat. Molt similar a aquesta idea de ciutat marginal que reneix és Johannesburg, Sud-àfrica, la capital. Sempre Ciutat del Cap és la ciutat més cool, més guai de tota Àfrica. Ara Johannesburg, famosa per la seva inseguretat, està com reclamant també la seva fama perduda i la seva poder d'influència... a tot el continent africà i més enllà. Altres noms que hem de tenir en compte, a Europa, per exemple, Oslo, Toronto, a tot el que seria l'Amèrica del Nord, i Sao Paulo, òbviament, ho veurem també, perquè Brasil se'n sentirà moltíssim a parlar, però Sao Paulo, ni res de la Rio de Janeiro, ni aquestes coses. I després, a l'Àfrica, Tanger, a mi és una de les ciutats que més m'interessa, i jo crec que Tanger... li arribarà el moment en què realment tornia a brillar com ho havia fet en temps passats. I a l'Àsia, Seul, que ja s'està consolidant com la gran capital de l'Àsia més internacional. I avui també, amb aquestes propostes de viatges d'estiuencs, us volíem portar altres propostes diferents per un estiu diferent, productiu i que surti a bon preu. Estava tan pensat per gent més jove, Però tot això, no hi ha edats per fer aquestes experiències. Ens portes com trobar feina o alguna cosa? Sí, bueno, no, us porto... Llàstima. Us porto... És això, eh? Les idees que sortiu a fora, que practigueu idiomes i que viatzeu. La primera és agències de treball i de pràctiques. Hi ha moltíssimes, però si us en porto, m'agrada recomanar-vos dues que he tingut contacte directe. La primera és Travelwork i la segona és Where and What. Òbviament això ho posarem tot al blog. i són agències que podeu trobar feines i pràctiques per l'estiu, òbviament les feines són remunerades, les pràctiques normalment no, però si sobretot aneu a treballar, la gràcia és que realment pot sortir un estiu a zero euros, perquè com si us autofinanceu l'experiència, i jo crec que pot ser una experiència molt bona, i a més a més aquestes dues agències el que fan és que et garanteixen la feina abans d'anar allà, que hi ha moltes agències que no ho fan. La segona opció és fer els voluntariats europeus, espanyols i a Catalunya també n'hi ha, i a nivell mundial també n'hi ha, que es paga una taxa, que són 100 euros, i són camps de treball, però els camps de treball jo crec que tenen bastant poc d'èxit, i jo crec que hi ha molta gent que fins que no ho descobreixes no saps que, per exemple, pots fer camps de treball amb orfanats, amb nens, òbviament a la naturalesa, ajudant a reconstruir part d'un poble, però també amb festivals, ara que parlàvem de festival, del primer de sauny, Hi ha molts ajudant a construir l'organització de festivals per tot Europa i per tot el món, musicals, per exemple, i, òbviament, accés gratis, clar. I, per últim, l'opció de WUF, que és un servei de treball en granges orgàniques a nivell mundial, que és una molt bona opció per a aquells qui realment aneu amb un pressupost més baix. És una opció que, a més a més, es pot fer en un temps, hi ha estances d'un mes, ho podeu fer per una setmana, em sembla, però també podeu fer per uns quants mesos, i és donar unes hores de feina amb una granja o també amb camps, també es pot fer amb agricultura, i a canvi, òbviament, us donaran allotjament i menjar. Si haguéssiu de fer alguna, quina faríeu? Les granges, la feina de pràctiques, anar a treballar en un restaurant allò a Londres, o això dels voluntariats dels camps de treball, dels concerts, és que a mi això... Sí, això és com de treball, és molt interessant, sempre pots anar bastant llum, perquè jo en vaig fer un aquí a prop i és d'orillo. Està molt bé. Ara mateix a mi m'interessaria el restaurant a Londres, perquè per treballar, que és la feina més interessant de totes, jo crec, la menys, et prens anglès. És que és això. És la gràcia, eh? I realment... Fes vida allà. Això està molt bé. I a més a més pots dir que realment has viscut tot un estiu viure en una ciutat, te la pots... pots sentir que ja has viscut en aquella ciutat i te la pots conèixer molt, molt bé i jo realment us invito que si teniu un estiu allò lliure no sabeu què fer feu càlculs realistes perquè és que realment surt a compte és temps difícil per trobar feina però si algun estiu hi haurà feina a Londres serà aquest amb les Olimpiades és un punt a favor per anar-hi difícil de trobar-ne i Warren Watt justament t'aconseguia feina a les Olimpiades pagar una taxa, però és això, que després amb el sou que es guanya, que és normalment entorn als 1.000 euros, doncs et pagues realment tots els costos. O sigui que, mireu-vos-ho, ho pensarem tot el bloc, això està clar. I ara una pàgina de la setmana, perquè feia temps que no ens en portava una, i realment és una pàgina totalment diferent, i és Luxi... Bueno, és que no és com es pronuncia això, Luxi Rare, suposo, és un bloc que és molt raro, és extremament Raruno, i us el porto perquè com que és tan estrany, val la pena que us el mireu. És un blog que fa una noia coreana a Nova York i que té una marca de moda. És una noia jove però que, mira, doncs, va muntar una marca de moda de luxe. Llavors, combina en aquest blog posts dedicats a la moda, que són, la veritat és que no són massa bons, però els posts que valen la pena són els que dedica a la cuina. O sigui, barreja la moda amb la cuina. I els que tracta de la cuina, ho tracta no com una cuina tipus Ferran Adrià, però fa menjars de tota la vida, menjars normals, però com si fos realment amb això, amb vestris de, no sé, científics. És molt curiós, i el que més m'encurioseix d'aquesta pagina web, és l'estètica, que és totalment precrisis, perquè és una noia que, a més a més, utilitza ingredients caríssims, és un bloc que a vegades fareix... Precrisis, m'agrada això. Fareix la sensibilitat, és molt dos mil, tot plegat, amb aquesta estètica, això, no? Tanferran Adrià, que no és bastant actual, i, no sé, com molt modern, molt metàl·lic, molt vidre, tot molt, no sé, és com molt amb bisturí, tot plegat, I les imatges realment valen molt la pena pel poder visual, perquè també en un moment en què la fotografia sembla que tot sigui Instagram i filtres, tot supervintage, aquí són fotografies planes, amb uns colors molt... Grises o no? Sí, molt gris, però amb uns colors molt això, no? Com molt... No cridenés, però molt això, com molt naturals. Òbviament la càmera és boníssima, no vull saber ni quina càmera és. I és això, no? I ho combina, doncs... un arròs, no sé què, amb trufes i uns ous i no sé què, amb llavors el bolso de Chanel i este bar de Nova York que tan fabulós és. La penjaré també al blog perquè la pugueu veure. Aquells que us arreu a la cuina, jo crec que el gaudireu. I si més no, és això, és curiós com en temps de crisi, que els blogs i el tot plegat sembla seguir bastant aquesta línia, aquest bloc sigui tan diferent i sembla que sigui d'això, no ho sé, del 2007. Doncs apuntem totes aquestes curioses recomanacions de l'Albert, entenem tota la informació, el repàs que hem fet del primer assamble amb tots els grups que avui hem escudat aquí a la Terminal i també les recomanacions de l'Adrià del Pantalles. Tornem la setmana que ve i quedaran ja només dos programes per acabar la Terminal. Amb tot això, tornem a ser cada bé amb més i millor contingut, però no us prometem res. Adeu, bona setmana. Adeu. Bravo! Ràdio de Svema, 98.1. Bona nit. You can't drop me Cause baby you still got me Fins demà!