Viatge en bus pels EUA, queixes locals i debat d'alcohol

Ah, sí? Aquesta ja en parlarem. Sí, en parlarem? Sí, jo crec que sí, no? Tot té cabida. Sí, puc fer cinc cèntims? És una mena de coaching, un programa d'aquests d'un senyor que va a negocis a arreglar-los la vida, i en el primer capítol va a una casa de gelats i els diu que per salvar el negoci han de fer gelats amb gust de caca. Aquest nivell d'humor. Guai, encara no l'havia vist, ara sí que l'obre. Vale, ho has de veure. Carlos Jacomel i Marc Carasnau, moltes gràcies a tots vosaltres per ser a l'altra banda ens trobem dijous que ve, festa? No, encara no. Dijous que ve, a la mateixa hora que són les 8, a Ràdio d'Esvern. Adéu a tothom! Adéu! Ara escoltes Ràdio d'Esvern El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'esmooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'extràdio. També parlem de televisió, esports, bandes honorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just. Som un cara a cara amb nosa de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i a gent de concessor al cinema. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Diuen que havia plogut, conduïa el meu germà, ja es veu que vam relliscar i venia un cotxe de cara i, bomba, un mort i l'altre quasi. Jo vaig ser que vaig tenir menys culpa, però jo no conduïa. Tant va ser culpa del meu germà o culpa de l'altre, però jo, per mi no va ser. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya. Fa uns dies m'agradava la meva veïna. Ara també. Fa uns dies em costava arribar a fi de mes. Ara també. Fa uns dies m'encantava anar al cine. Ara també. Fa uns dies em van diagnosticar un trastorn bipolar. Fa un segon jo era la mateixa persona que ara, però tu potser ja no em veus igual. Per la salut mental, no a la discriminació, sí a les persones. Obertament.org Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Hola! Hola! Clara Aguilar, molt bona nit. Bona nit, Adrià. Com estàs? Molt bé, avui estàs una mica espirat. Em recordes la nostra tècnica musical que normalment ens visita? No me'n recordo el seu nom. La Patricia. La Patricia, aquesta. Clàudia Arberà, molt bona nit. Bona nit, què tal estem? Bé, molt bé. I tu? Bé, bé, així una mica espitada, com tu també. Són els últims dies de la setmana laboral i has de posar una mica de força per acabar-lo. La setmana laboral, tu. Sí, home, sí. Avui, com que és un dia especial, suposo, no sé, l'Emanol no... Com sempre, allò que fa que no entra. Que se'n va... Sí. Imanol, Imanol. Hola. El telèfon. Me'l sentim. Hola. Imanol, on ets? Que tenim programa, com cada dijous. Em te'n sentiu. Sí, que et sentim, sí, home, sí. Bueno, jo estic en un balcó. Sí. Està vermell... i molta gent parla com italià. Se sent, eh, la gent, i tant. I tant, murmuri de gent aquí sota. Ho sentiu? Home, la veritat, és que aquí està parlant molta gent, eh? I Manuel, que no és el dia de la cabalgata, que això no és enjust, que no estàs aquí. Mira, ara un tio dirà bona sera. Sí. Bona sera, això. Ho heu sentit? Ho dic així amb un italià dubtós. Ara 30.000 persones aplaudeixen. Ara és el moment que cangi, la taula suposa aplaudir. Molt bé, molt bé. Grava. Sabeu on soc, ja o no? Bueno, esperem que estiguis de camí al programa. Sí, que ets a Itàlia, que ets al Vaticà, a la plaça. El papa. Ah, alerta, el gir de guió, eh? Bueno, doncs això, que quan vulguis vine que... Que passen 5 minuts, eh? Va, Manol, va, fos-li canya. Com sempre entra Emanol Corrent i ho fa de veritat. Deixa'l, que són els seus 5 minuts. Molt bé. Seu aquí amb nosaltres, com una persona seriosa. Tinc i vostè els cascos. I preparat, cascos posats. Tot bé per Canji? Sí, sí, tot en perfecte estat. Les braves cares i massa calentes, encara? Sí, sí, sí. M'he cremat una mica la llengua. Ja s'han anat al parlar. Clara, quin és el contingut del sumari d'avui? Doncs, com sempre, obrim el programa amb la millor selecció de tuits que ens fa l'Imanol sobre el que ha passat a Sant Just, que passen poques coses, per tant, normalment són pocs tuits. Després és l'Adrià, aquell megamix amb les millors cagades que s'han fet per a la Rua d'Esvern. Seguim, com sempre, amb l'entrevista que ens hi pugui, que avui ens visita el Dan Costa. Tot seguit, no sé si farem queixes avui, ara que hi penso. I tant, que tenim queixes, i tant. Doncs ja al San Houston tenim un problema en què la Clàudia i l'Imanol, però més la Clàudia, perquè la Clàudia és la que curra, es dedica a buscar queixes i les posem aquí que ens hi pugui. Després en parlem. I després, per acabar, com sempre, el combat que avui us discutireu sobre si el casal de joves s'hauria de vendre o no alcohol. Exacte. Un tema que ens interessa, ens interessa i és polèmic, com si diguéssim. I per acabar, sí, el Cantar les 40, que és la secció més divertida, que és el moment en què els cantaires de Sant Just avui ens canten una cançó que no se sap quina és, o se sap quina és? Se sap quina és, però te la diré després. Vale, així rima. Molt bé. I per acabar, el triple popular. Comencem. Vinga, doncs per començar, com sempre, Imanol, posa'ns al dia de l'actualitat d'aquelles coses tan importants que passen a Sant Just. Bona nit, bona nit de nou. Sí, sí, de fet, bueno, ja els posaré al dia jo, de veritat. Bé, sí, he fet un recull dels millors tuits de la setmana. De fet, algun em sembla que m'he anat una mica una setmana més enllà, però, bueno, més o menys, m'he sentit d'aquesta setmana i començo per un tuit de la Carme Berdoi. Home... Un clàssic. Però és que feia dies que la tenia oblidada i m'ha agafat com paneta, saps? Bé, un tuit de Carme Verdoy que el 10 de mar va dir... El mirall del lavabo d'un bar. Li poso veu poètica perquè no sé per què me l'imagino així, d'acord? I fa una foto... És que la Carme és poètica. Eh que sí? Sí. No ho sé. D'acord, i hauríeu d'endevinar... És que ja començava amb els tuits que estem a la ràdio i que les hi ha... En aquesta foto. No, intenteu endevinar. Una foto en un bar. Sí. Diu, el mirall de lavabo en un bar. Mirall, no ho sé. Home, hi haurà algú, no, en aquest mirall? Hi haurà... Ah, allò que et mires, si veus algú darrere projectat o... Moltes pel·lis de por has vist, Clara. No, no, no sé, és que jo què sé. El mirall t'hi veus tu, normalment, si el mires. No em deixeu en blanc. Això no ho fem. Molt bé. Exactament el que posa és un cartellet en un mirall que posa Espejito dice te veo bien. És un mirall que diu això. És un mirall que diu això en un cartellet. No t'ha fet gràcia, Clara? No, no, no. Molt bé. Continuo, doncs, amb un del Jordi Domènech. Hòstia, tu. Escolta, tu. Un altre clàssic. No em puc estar jo dels clàssics. Sempre parlem del Jordi Domènech. Semblarà que... Que és algo massa important. Que ja ho no sé què. És que ja ho no sé què. Bé, fa unes hores només, diu a Paco Moreno, actor. Qui és en Paco? No ho sé qui és. No ho sabem. Però posa un tuit fantàstic que posa, avemos papas. I posa una foto de patates freixides. Ai, quin humor. Un aplaudiment, sí, sí. És un mor Jordi Domènec, que s'ha de dir que a vegades és molt agut, eh? Sí, sí. Ojo, i no acaba aquí, perquè continua. La conya amb el papa li va donar d'ací. I què diu, què diu? Sí, sí, en el mateix moment, més o menys, diu... M'agrada molt... A més, intentaré posar el to... Del Jordi Domènec. M'agrada molt el comentarista del 324. Tenim un papa religiós. Ah, sí, no me digues. Bé, bé, aquestes coses Molt bé, continuaré Si la gent no es reu no és culpa teva, és culpa del Jordi No passa res Em sento millor, ja Vinga, més tu ets Continuo amb un del Pau Ramírez Pau Ramírez, germà del Bernat Ramírez No de l'Esteve Ramírez Que el 12 de març Va dir Fa el hashtag de FRAC1 Que és el futbol de RAC1 I diu Avui alegri estarà tristi No? La Clàudia riu, per què rius, Clàudia? La Clàudia no l'entes, però riu. Crec que ho he pillat. No, però no ho diré, em reservaré les meves decisions. No, no, digue-ho, digue-ho. A veure què penses. L'Alegri és un jugador. És un entrenador. És l'entrenador, el Milan. O sigui, l'única que no has pillat ha sigut tu, clara. Clar, que jo ho sabia, home. Clara, clara, per favor, no em deixis així malament. Bueno, continua amb un tuit encara més agut, el dos abans que diu... Habemos ganado... És el hashtag, això, el hashtag o com es digui. Sí, sí, increïble. Vinga, i un parell de tuits. Un parell de tuits. Doncs si me'ls deixes diré un de Joan Pujadas, el 10 de març, que diu aquesta la Camacho, el que hauria de canviar és de cirurgia plàstic. I ojo el hashtag per deixar els arpings. Bona nit i tapa't. no faré comentaris, no? és com cruel fer-los però bueno, ja entenem el concepte com anem a ser prest i continuo amb un de Clara Narvion, el mateix 10 de març que va dir, hola hi poso aquesta música perquè sempre parles d'ella va bé, d'acord, és que tuiteja molt però moltíssim i a tu que t'agrada bueno, mireu el que diu perquè ara encara li donarem més bon bo, diu hola amigos del País Cultura ¿Podríais dejar de poner las corridas de toros en cultura? Creo que encajarían mejor en sucesos. Basta ja. És que la teva veu llegint això. Imagina't-me la Clara d'Arvion. És un megamix d'estat bèstia. És un Frankenstein. Si no posen corridas de toro en un magazín o soc jo només, no? Vale, soc jo. Sí, sí, t'he vist la cara, Clara. No, no, no. Vale, ja sí, un últim, Manol. Un últim. Un de Sergio Radarruiz que al 9 de març diu... Viendo la última de Crepúsculo. Vaya cine se'n va veure també i diu... Un hombre lobo acaba d'enamorar-se d'un bebé y aún me parece menos surrealista que los amantes pasajeros. També és normal, perquè a les amantes passajeros és difícil que hi hagi un nen. O m'equivoco. Què vols dir? Són una mica... Tu l'has vist? No l'he vist, però... No ens entenem. No massa, eh? No ens entenem? Sí, sí que ens entenem. Sé que el problema, llavors. Que són una mica de l'altra sera, no els actors? Ah, allò de putes i travestis. Els personatges. Els personatges. Bueno, els actors també, segurament. Els actors també. Que és una mica difícil que hi hagi un nen... No? Bueno, i fins aquí el moracol. Molt bé, és fantàstic. Si algú vol escriure l'Imanol o vol fer que ens hi pugui, podeu fer arroba que ens hi pugui o arroba, personalment, l'Imanol, és imanol Llopes. Continuem. tot i que a ràdio i desver les coses intentem fer bastant bé, les coses a vegades no surten tant tal i com voldríem, com ara mateix. Gràcies. Gràcies. El que ens hi pugui, avui parlem amb un dels autors del llibre Guia d'Estats Units amb bus, el Dan Costa i l'Edgar Costa. Tots dos són els dos temps. El Dan, que el tenim aquí avui, és fotògraf i vam publicar juntament aquest llibre l'any passat, que és una guia d'una ruta que vam fer els dos germans, que és l'Edgar i el Dan, però tenim avui aquí només el Dan. Bona nit. Hola, bona nit. Com estàs? Molt bé. Tenim un llibre que són 14 capítols, és a dir, 14 parades més de 5.000 quilòmetres de costa a costa. Com sorgeix aquesta idea de fer aquest projecte? Jolín, ja, pim-pam. Primera pregunta. Doncs això sorgeix del... Se sent bé? Això sorgeix... Quin any havíem quedat? Què es feia, això, el 2010? El viatge l'ho feia el 2010. L'Edgar, que sempre ha estat relacionat amb el món dels viatges i tal, i s'ha espavilat molt bé... Tenia un... coneixia la gent aquesta de Naya i l'editorial que ha publicat el llibre i ell volia fer alguna cosa amb ells. A mi també, com a tots, ens agrada molt viatjar, però jo tenia una mica molt al cap que volia anar a Nova Orleans. Ni l'Edgar ni jo tenim carnet de conduir, per tant, l'autobús era l'únic mitjà de transport que ens podíem plantejar i tot va anar lligant fins que vam dir, ostres, per què no proposem de fer amb Naya una espècie de guia i resultava que és que l'editorial volia fer una espècie de... Llibres de viatges que no fossin guies, però que fossin llibres que convidessin a viatjar. I tot això ho va cuallar i vam dir, doncs vinga, anem a fer el viatge. És a dir, primer ve la idea de fer un projecte d'un llibre, teniu aquest contacte amb la editora de la Naya, i després us va dir, vinga, anem a fer aquesta ruta, que de fet és una ruta que veu fer per separat, són 14 parades, el llibre l'heu escrit entre tots dos, però sí que veu coincidint un punt, Però tu vas començar per un lloc i l'Edgar, el teu germà, va començar per un altre. Sí, o sigui, la idea era aquesta, no? Que tant ell com jo volíem experimentar la sensació aquesta de viatjar sols amb autobús per als Estats Units, el qual, dit així... Sona bé, però un cop t'hi poses té els seus inconvenients o les seves pors, no? I sí, com que al principi havíem de ser els dos que havíem d'escriure i tal, i anar junts o no, i ens vam dividir el territori per veure qui feia què, qui tenia quins interessos, jo m'interessava molt anar a la part del sud, de Nova Orleans i tota la zona aquesta, la cara B dels Estats Units, el menys conegut, i ell té més tirada cap a Nova York, cap a l'Oest, perdona. I alhora simplement vam fer una espècie de reparto del territorio, on jo em vaig quedar al sud-est i ell es va quedar al nord i a l'oest. No sé què m'havies preguntat, eh? Sí, com vau fer, perquè com que no vau fer a la vegada, no vau fer junts el trajecte, la ruta, per quins punts havíeu passat cadascú? És a dir, tu et vas quedar com si diguessin amb el sud, amb l'Amèrica profunda, podríem dir, per un tema d'interès musical... Sí, i per moltes coses, i perquè Forres Gam és una pel·li molt xula i passa tot allà baix. No, no, sí, per la música, per la història, a mi tot el tema de l'esclavitud... No és que m'agradaria tenir esclaus, sinó que el que va passar em crida molt l'atenció, sempre m'ha cridat molt l'atenció tot aquest rerefons gospel de les coses, el mestissatge i tot això. L'Edgar, a l'introducció del llibre, diu, travessant les petites venes i artèries d'aquest poderós gegant, podria veure les dues cares de la moneda, que sigui dit de pas... aquí s'anomena dòlar i és necessari per tot. De quin pressupost estem parlant d'aquest viatge, ho saps? Te'n recordes? Sí, sí, perfectament. Això sí. A veure, viatjar per als Estats Units és car, és caret, o sigui, no és una cosa barata, però ho pots fer per quatre duros. La xifra exacta crec que en un mes em vaig gastar traient el transport, és a dir, el bitllet d'autobús, traient això, crec que em vaig gastar 600 dòlars. Lo cual es re. O sigui, es re. És un viatge molt assumible, no? Si algú es vol plantejar fins i tot de fer-lo, d'intentar-vos imitar, suposo... Bé, no sé si es podria fer tota la ruta, o de fet aquest és l'objectiu, però potser fins i tot que algú es planteja fer una part, doncs és assumible per pressupostos baixos. Sí, no, clar, no? I amb pressupostos alt també ho pots fer, no? O sigui, primera, deixa'm dir que la guia aquesta no pretén que es reprodueixi el viatge perquè no és una guia en si has de fer aquest pas després aquest altre, sinó que és... Un llibre per... Per conèixer, no? Sí, perquè si tens ganes de fer el viatge, que te'l llegeixis i dius, hòstia, doncs ho faig. Me'l vaig a fer perquè vull viure la meva pròpia aventura. Per això és personal, no? Per això hi ha tanta anècdota i una mica narració bastant subjectiva, no? I referent al pressupost que deies, i tant, vull dir, tot es tracta només de fins on estàs disposat a dormir. Si estàs disposat a dormir a una estació de bus d'un poble verdut, doncs et serà més barat. Jo el que intentava era combinar i no passar-me, o sigui, combinar, dormir en un d'això i estar disposat, mira, quan em toqui pringar, pringo i amb els homeless, i passa, però... I això a viatjar sol va ser per poder escriure la guia entre els dos, un per cada banda, o també implica alguna altra cosa? Teníeu ganes de viatjar sols? Jo en tenia moltes ganes, vull dir, ja ho havia fet algun cop i m'agrada, m'agrada molt, i a sobre, clar, era el repte d'escriure, o sigui, era fer un viatge sabent què escriuria, i anotava coses, i era en plan bastant més, com se'n diu d'això, més bohemi, no? La idea aquesta, ostres, me'n vaig amb la llibreta, que no amb l'ordinador, i ara vas en un plan una mica antiquat, que a mi m'atreia molt, i clar, clar, trobar-te sol, sol en té el peligro, és quan et fa realment viure bé la situació. I això no vol dir que et passes el dia sol. Una de les conyes dels Estats Units és que és molt fàcil conèixer gent. Molt fàcil. Amb l'anglès o amb el castellà també allà anàveu? Bueno, el castellà... El castellà segons on és útil. A Miami, per exemple? Sí, vull dir, amb el castellà sobrevius, però l'anglès és bàsic. És bàsic. Home, i tant. I a part, perquè, clar, jo que molta de la vivència que vaig tenir en llocs com Alabama, Georgia o Louisiana, que hi ha molta població negra, vull dir, allà ni l'anglès, vull dir, l'accent que tenen és bastant complicat. Complicat, no?, d'entendre... Sí, sí, sí, una mica, però bueno, fas el que es pot. Deixa'm dir que és un llibre que està, em sembla que ho hem dit, dividit en 14 capítols, són 14 parades, que passen dels punts més clàssics d'aquesta ruta pels Estats Units, i el que està molt bé realment és que cada capítol, exemple, si tenim Nova York, al final heu fet com una espècie de guia amb recomanacions, però clar, el que hem fet els... Els Germans Costa no és una guia estricta de com podia ser el New England Planet, sinó que és una espècie de llibret d'anotacions amb fotografies que has fet Tudan i d'altres que també ho he afegit. Pel que fa al tema de la mobilitat, és a dir, vosaltres vau arribar allà amb avió i sobretot us vau moure amb una agència de bus que es diu Greyhound. Sí, totes les pel·lis, quan vegis un autobús de línia, és aquesta línia, Greyhound. O sigui, és la línia d'autobusos que arriba a tots els pobles on viu la tia Moli per fer la tarta d'Arandanos. O sigui, és la gràcia d'aquesta línia. Més que pel nord, ja tens altres línies que les porten xinos i tal, i té molta conya, i han anat prosperant amb els anys, però si vols anar a perdre't a un poble, a Greija, on hi arriba. I és la gràcia, perquè als Estats Units, vull dir, si no tens transport, estàs mort, perquè és... O sigui, és un tòpic, no sé si algú hi ha estat, però les distàncies són enormes. I sí, greix, a una part té un rotllet molt especial. Situacions xungues, potser, en algun moment? Sí, i tant. O sigui, de por, que t'impressiona el que estàs veient sempre. Com més al sud, més impressiona. Què t'impressionava? Clar, és l'estètica de la gent. Tu per aquí, Barcelona, o pel teu poble on sigui, tu saps diferenciar... amb les cares, no sabria què dir-te, però l'aspecte de la gent saps quan és més val que passi per aquí o més val que passi per allà, però quan estàs a un país estranger aquest detector ja no el tens tant. Llavors, clar, l'autobús em preguntes situacions xungues en l'autobús, no? Sotacions que diguis d'estar incòmode, d'estar patint, no sé si em pot passar alguna cosa... Doncs, o sigui, en el món de l'autobús i de l'estació d'autobús, clar, pensa que qui agafa un autobús... un cop ja estàs als estats del nord cap a baix, o sigui, el que no és Boston, Massachusetts, Nova York, està molt juntet, després, la gent que agafa l'autobús és la gent que no es pot permetre ni un avió ni un cotxe. Aleshores, què et trobes? Doncs et trobes moltes pintes de homeless, gent que crida molt, coses molt rares, no? Bé, rares no, molt pel·lículeres. Aleshores, clar, t'has d'habituar, t'has d'habituar en aquell clima i saber-te moure i saber que no se't vegi així com un... Com amb cara de por, que tampoc no és que passis por, però dius, ostres, jo que sé, un dia recordo en una estació esperant el bus i veu una furgona policial i comencen a descarregar presos, saps? Els hi troben les manilles i eren lliures. Anaven amb unes bosses, amb quatre papers dels seus papers de la libertat condicional i... Això entera? No me'n recordo, diria que era a Georgia, un poble que es diu Athens. I, clar, et toca sentar-te amb un tio que abans te'l miraves, a mi em va tocar sentar-me amb un que anava amb la Bíblia, i aquest era com, ostres, per fi he sortit d'allà, i era com si hagués, com se'n diu d'això, seguir reconciliat amb si mateix, però recordo un altre que aquell sí que acollia. Un tio negre d'aquests, tatuat, que fent-me així amb els dits m'axafa i que et mira malament, saps? És allò que... Estic bé. Estic bé, tio. Estic bé. Què t'anava a dir? El tema de l'allotjament. És a dir, suposo que deu passar per tot, no? Albergs, suposo que alguns amics també ho explicaven a la guia. Hostals de carretera, per exemple, és una cosa que em fa curiositat. Veu parar algun d'aquests així de pel·lícula total, allò aïllat totalment? Sí, el que amb autobús... L'hostal de carretera te'l trobes molt si vas amb cotxe. Si vas amb autobús, com que et va deixant a les estacions i és més complicat. Algun tram el vaig fer amb cotxe i llavors sí que tinc l'oportunitat. Vaig estar en un que em sembla que ni apareix allà, però és que no val res. És la cosa més sòrdida i solitària i trista que si t'enganxen al mal dia per viure l'aventureta... Hòstia, és... Bé, és que més que res que... Són llocs, o sigui, és tot tan ample i és tan espaiós que estàs en un lloc que no tens res a fer. I és això, observar, observar i veure les pintes de la gent, i sí, és com les pel·lis, però igual. El que sí que té conya, el que sí que vaig estar més són els típics bars de carretera, on et serveixen el cafè amb la gerra i tot això, i estàs sentat al costat d'un camionero, i a la barra, i tot això, és que és així. Perquè el normal, és a dir, tu entres en un, no sé, algun estat, digue'm algun estat, per exemple, que t'agradaria molt. Louisiana, va. Louisiana. I tu entres en un bar d'aquests així, de carretera, amb les teves pintes d'europeu, d'estranger, blanc, i el normal és que et donin conversació? Sí. Sí, sí, sí. Vull dir, allà no hi ha el tabú aquest del què diran, ni... O sigui, és que allà la gent, una cosa que em passava molt era quan... si estava en un bar prenent les quatre notes del dia que prenia pel tema d'escriure la guia sempre se m'ha costat algú i dir hòstia, què fas? que escrius a mà? i ja està directament, o se't poden acostar i dir ostres, mola la teva motxilla o m'agrada la camisa, on te l'has comprat? com ho dirien això? com ho dirien? Ostres, ara no... Ai, quina emboscada, això. Ara no em facis, això. Però, o sigui, el tema de la barra americana, estem parlant això, del context d'un bar, la barra americana, que aquí és on van la gent a fotre's whiskeys i està depressiu, però allà té un altre sentit, que també té aquest d'estar solitàrio i m'ha fotut la dona fora de casa... Però allà també té el sentit que estic sol, em sec aquí, perquè no necessito tota una taula i simplement ara és el meu temps sol i si se'm seu una altra persona que també està sola, doncs xerrem. No hi ha aquest sentiment de, ostres, estic sol, no tinc amics. No, no, no. Vull dir, la gent... Estats Units és un país superindividualista, per lo boi, per lo dolent, i aquest és un tret que tenen, que tu pots anar de llenar o solitario per la vida i xerrant amb la gent, perquè una cosa és que estiguis en aquell moment sol i l'altra és que no estiguis a ningú, saps? Parlem de l'allotjament, veu dormir en llocs molt diversos, no? Per exemple, que ens expliquen experiències de couchsurfing, es diu això, d'anar a compartir un sofà, es veu fer. Sí, sí, això als Estats Units és on es va crear el del Couchsurfing, que és una espècie de red social on tu poses a la disposició de la gent que vulgui, ja sigui el teu sofà, una habitació de convidats o simplement si no disposes d'això o no et dona la gana, dius que si necessiteu companyia a Barcelona ja us l'ensenyo o... o no, mira, jo us deixo les claus de casa meva i no m'atabaleu que vaig molt liat per si voleu dormir, dormiu. Tu poses aquest servei teu i aleshores, a canvi d'això, si tu vas a algun lloc, dius, eh, estic aquí i necessito un llit o necessito algú que m'ensenyi i aleshores... Tens el teu perfil, total, que ho vaig utilitzar i gràcies a això vaig poder estar a diversos llocs que d'una altra manera no hi hagués pogut estar. Recordo a una ciutat que es diu Sabana, que és superpintoresca i s'ha de visitar si o si aneu per allà, que vaig estar a casa d'uns abueletes que compartien pis. I eren abuletes que s'havien fartat de viure en comunes hippies, o sigui, imagineu-vos, eren hippies autèntics a l'època, no ho semblaven, per l'aspecte. A quin ha estat això? Això és Georgia. Sabeu on el Forres Gamceu explica la seva història? És el banc que està en aquesta ciutat, a Sabana, i és una ciutat que hi ha diverses pel·lis que parlen de la ciutat i sempre te la pinten com un lloc molt raro, molt pintorès. Hi ha una, vosaltres que us mola el cine, Medianoche en el jardín del vent i el mal, Ui, ara ens fas quedar malament, eh? No l'hem vist. Bé, doncs és molt divertida. I passen allà. I és això, sempre passen coses rares. I realment, ostres, la ciutat ho té. Sempre hi ha algun event o algun personatge boig que et diu de fer no sé què, no sé quantos, hi ha molt moviment. I gràcies al couchsurfing vaig poder estar a la casa d'uns vells hippies que cultivaven el seu hort i tot el menjar era de l'hort i personatges interessants, no? Que t'expliquen, bueno, sí, la guerra del Vietnam, bla, bla, bla... i la comuna que vaig muntar a Virgínia, i vas a un concert, ah, mira, toca aquest, anem al concert... És una passada per viatjar sol a aquest país, a part dius, ah, se't veu europeu, què va, allà tothom es mescla, no sembles estranger. Per l'accent tampoc? Home, sí, per l'accent sí, perquè vulguis o no, el teu anglès no és natiu, però és que tampoc no et veuen, almenys jo no em vaig trobar amb ningú que em diguis, uf, europeu, fora, què va, al contrari. Neres Montand Meeta, suposo que això del fast food i tot el dia hamburgueses és fals. En quin sentit ho vols dir? No, és cert. Vas passar tota la ruta alimentant-te a base de fast food i hamburgueses? No, perquè no ho suporto. No és que no m'agradi de tant en tant, però no ho toleraria sempre. No, perquè quan estàs així amb aquest pla tan tirat, que no era tan tirat, no era anar fent autostop i tal, però quan tens poca pasta t'espaviles i també quan trenques la rutina del dia a dia, de vegades no cal sopar i dinar al plat primer i segon, de vegades dines un cop, busques fruita, la que veia algun súper amb cara i ulls... i hi ha molta oferta de molt tipus recordo que hi havia com 3 o 4 cadenes diferents de supermercats on també podies comprar menjar granel i el del menjar tires milles Aquí els fumadors estan preocupats perquè sembla que hi ha diferents normatives de fumar segons els estats, no? És un caos. No és veritat que a Santa Mònica, per exemple, no es pot fumar al carrer? Sí, sí, clar, és el rotllo dels Estats Units. Cada lloc és un món diferent. Hi ha allò de... Segons la llei federal, no sé què, quan sentiu a les pelis, la llei federal és la llei nacional de tot el país. Aquesta és per tothom, però si no, si és una llei normal, cada estat té les seves. A George es pot fumar... en els llocs on no serveixi menjar, hi ha altres llocs que serveixen menjar, sí que pots fumar, i a Califòrnia oblida't de fumar, segons el lloc, segons la cultura... A Califòrnia oblida't? Sí, la que és a Califòrnia on no pots fumar enlloc, però a Georgia sí, jo recordo en un bar, era un bar musical, estàvem escoltant un concert amb una boja que havia conegut, i això treu el cigarrer i jo... Què fa? I no, no, és que allà es podia fumar. Vull dir, depèn del lloc, has d'anar preguntant i vigilar. I finalment, per a molta gent, és normal, la música és molt important durant un viatge. Segur que hi havia moltes hores de bus d'escoltar molta música, o m'equivoco, potser no. Quins grups escoltaves durant el viatge? Quina música tens així com de viatge? No, no, no escoltava música durant el viatge, no, perquè bàsicament anava a escoltar el que hi hagués per allà i em va al·lucinar el musical que és aquest país, o sigui, el fet que la indústria musical americana estigui tan aquí ja no és tant perquè siguin els reis del màrqueting i de vendre'ns les seves coses, sinó perquè és que, hòstia, és que supura de la terra, vull dir, a qualsevol racó et trobes gent tocant, gent buscant-se la vida, aquí hi ha el capítol de Memphis, per mi és el capítol on més parlo d'això de la capacitat de fer música és una ciutat que és on l'Elvis s'ha fet famosa per l'Elvis i tants altres però és que a dia d'avui encara la gent se'n va a Memphis a triomfar com que hi ha tanta cultura i hi ha tant bar on es toca i la gent va allà i buscant a veure qui surt qui està fent coses interessants és espectacular així que en el bus no escoltava estava més aviat mirant per la finestra i Era més... Tenia tantes ganes de fer aquest viatge que era... Vull que tota la informació em vingui de fora i no... Ara parles d'una manera com... Coneixes una sèrie que es diu Trem? Treme. Deus ser un fanàtic o no? No, no, no, perquè està pendent. He vist algun capítol, però està pendent. Però sí, sí, clar, vull dir... És una sèrie, per el que he vist i per el que he dit... O sigui, el tinc ganes de parlar perquè parla molt bé de la vida... Sí, però és més que res el... Més que de la música en si, diu molt com és la vidilla de Nova Orleans, de la gent que viu allà. I clar, és que és una ciutat que val tant la pena de visitar a qui li agradi, a qui li agradi ja no només l'origen, o sigui, no només el jazz, però el jazz així més típic de Garitu, no, no, la música, la música i la fusió i tot això s'ha de visitar i el festival que és aquella ciutat és indescriptible. Doncs bé, per acabar, anem a fer un qüestionari així ràpid de respostes curtes que després potser serà una mica perquè a vegades és difícil triar entre blanc o negre. Anem a provar com surt la història. Ho intento. La primera pregunta és aquesta. La ciutat d'Estats Units en què et quedaries a viure, aquella en què et va sentir més còmodi, dius aquí, podria viure? Buah, complicat, eh? Hi ha un poble que es diu Asheville, que és poble-ciutat, que allà potser sí que m'hi tiraria una temporada. No surt en el llibre, però és un... Bueno, m'explaya una mica o... No, no, explaya't el que creïs. és com totalment diferent a la resta. És un poble de muntanya on hi ha molta vidilla de la gent, es coneixen entre tots i és que si no les grans ciutats són molt agressives segons com i això pot posar una mica nerviós. Doncs has vilt per viure i la ciutat en què et perdries de nit? Nuevo Orleans. I per què? Perquè ja m'hi vaig perdre i em va divertir moltíssim. Perquè és que és una ciutat que tu pensa que des que es va fundar allà hi ha anat tot tipus de personatges, a qual peor i a qual millor. O sigui, ha sigut races, mescla de races, mescla de mil coses i... I a cada regó passen històries diferents, vull dir, jo les dues nits que vaig estar allà, la recordo, no vaig veure ni una sola cervesa i era com si n'és borratxo total, perquè és que tota l'estona passaven coses, fos el que fos. La ciutat més fotogènica o aquell en què vas dir, vaig fer la gran foto? Complicat, sabem que és complicat. Sí, ara no t'ho sé dir, però potser Memphis vaig fer, però no per la ciutat, la ciutat no és que sigui espacialment fotogènica, bueno, no. Qualsevol raconet de Georgia, que són on hi ha aquests arbres on els cauen les fulles, que li diuen la barba espanyola, que són els arbres aquests típics, enormes, on tenen com una espècie de fong que els hi cau, sabeu com ho vull dir o no? No massa. Forres Gam, a veure. Heu vist Forres Gam o no? Qualsevol d'aquests arbres enormes que els cauen les fulles, allò és superfotogènic, és molt bonic. Doncs ara una ciutat Que potser et va decepcionar, és a dir, que t'esperaves una cosa que no vas trobar. M'esperava una cosa que no vaig trobar. Ostres, és que em vaig marxar d'aquest viatge amb una llista interminable de coses que necessitava veure, no t'ho acabes. Aleshores, més que ciutat, et diré que pel fet d'anar en bus, un dels avantatges és que no tens tanta autonomia... i vaig trobar a faltar estar més a la natura poder anar a algun parc natural vam fer una intentona amb un tio que vaig conèixer que em va fer autostop vam anar a buscar un pantall i va acabar amb un tio apuntant-nos amb un rifle em va faltar a la natura I el millor aparatge natural? Clar, t'estic dient això, no?, que em va faltar, però, bueno, et diria que tinc ganes de veure el típic, no?, el parc de Yellowstone, o hi ha molta... o, no, més aviat, més que Yellowstone em molaria molt veure els deserts de Dakota del Norte o del Sur, que són aquests llocs on hi ha aquesta espècie de... ostres, no sé com es diu correctament, però, bueno, són els paisatges... no ho sé descriure ara... és un paisatge molt desèrtic però fred i formes rocoses superrares i per última l'última pregunta del test un personatge és una persona que no oblidaràs per la seva peculiaritat diguéssim Ostres, el primer que m'ha vingut al cap era un tio que em va acollir a casa seva, que es deia, com es deia ara? Es deia Cagol. I era un tio que era el rei del Mambo, però, vamos, era una cosa espectacular. Quan em vaig contactar amb ella de dir, sí, sí, vine aquí, que ja veuràs, tu passaràs de puta manes, ja veuràs. I jo, bueno, un flipat, però no tenia ningú més, me'n vaig. i va ser una nit superboja a Jackson, que és un poble de, ja t'ho diré ara, de Mississipi, és la capital de Mississipi, i jo estava per allà perquè volia anar a un punt clau de la història del blues. Però bé, el tio aquest era, o sigui, recordo que vam anar a un bar de karaoke i entrem i el tio, vull dir, rebentant-ho tot, anant al karaoke, començant a cantar, era un tio superlleig, però que era un lligón increïble, o sigui, no parava... Era col·lega del, com es diria, com un regidor però de l'estat de Mississipi, el regidor de Sanitat. Aquella nit, gràcies a ell, vaig acabar amb el regidor aquest de Sanitat i un camionero, després de passar pel gueto dels negres, va acabar a casa del regidor fumant porros mentre la policia ens saludava amb la mà a casa del tio aquest. Vull dir, un espectacle. No tenia preu. Moltes vivències i tantes històries que ens pugui explicar avui el Dan. De fet, avui ha sigut una obcepció, crec que a Canjigui Pugui. Ens hem explayat el doble del temps, però jo crec que valia la pena. I ha estat una experiència que no hem fet el viatge, però hem fet un petit tast amb el Dan, amb aquesta guia en estat unís en busca, escrita amb el seu germà Edgar Costa. Dan, moltes gràcies per venir. A vosaltres. Ens veiem per Sant Just. I tant. Moltes gràcies. Gràcies. Doncs a marxes ràpides, perquè avui passen ja gairebé 40 minuts des que hem usat el programa. Estem al Sant Houston, tenim un problema. És el d'espai en què parlem de les coses que podríem canviar de Sant Just i són les queixes que recullen la Clàudia Limanol. Exacte. Aquesta setmana hem de dir que hem trobat que hi ha un programa d'una cadena molt gran, RAC1, que ens còpia i també fa queixes per Sant Just. En sèrio? Sí, sí, sí. RAC1, és que a mi m'ha passat això amb les sintonies de RAC1, que la competència posen a nostres sintonies. I un altre programa de RAC1 també em sembla, l'entrevista. Compte que n'hi ha que vam ser nosaltres, i després van venir ells, eh? Ah, ens estan tornant. Com ho dius, això? Nosaltres els posem primer i després ells les han posat, vull dir que no... Vale, doncs, Adrià, posa el tall aquest que hem trobat a RAC1. Ah, ja. Doncs... Perdoneu, ara sí. Ara. Ei! Bé, i ara aquí segueix el programa. I ara que som uns experts en crítiques i en queixes de Sant Just, hem de dir que és una queixa molt habitual aquesta, no és una cosa excepcional ni original. Així que nosaltres que estem més posats i entesos en el tema de queixes de Sant Just, avui us demanaria que em diguéssiu la vostra queixa per transmetre-la a l'Ajuntament. Començo jo. Jo crec que, així, a nivell molt proper, diria que Ràdio d'Esvern, venim aquí perquè ens encanta fer ràdio, però convideu-nos a la vostra costellada. Si no, què farem? Marxar. Què farem? Va, Manol, deixa't anar una mica, corre. Què et passa avui, que estàs molt aturat? Què farem? M'està tocant la barba pensant. Ho hem parlat moltes vegades. Què farem si no ens conviden? Anar-hi pagant? No, hi havia dues opcions. Bé, doncs no les direm, és igual. S'ho trobaran. És a dir, que ens cuidi. Exacte. Que ens mimin una miqueta. Quina tos. Adrià, quina és la teva queixa? La meva queixa és molt senzilla. El killparking de sota, ràdio d'Esvern i sota que engin està, cada cop que plou es fan uns sots més grans. Les suspensions del cotxe ja se n'estan ressentint una mica massa. És a dir, es falta una miqueta, perquè... Sí que és veritat que el tros és una part que la policia està asfaltat i el tros és una part que els mortals no està asfaltat. Doncs seria una mica aquesta la meva queixa. Vosaltres, teniu alguna queixa? La meva, la veritat, és un clàssic, jo crec, perquè de fet es diu que han reclamat el transport públic i jo vull també reclamar el transport públic, però un transport públic concret... que és el tram, el tram baix, que passa cada quart d'hora. Vull dir, és que vas a Barna, mires T1, T2, queden 5 minuts, mires el T3 i queda exactament 28 minuts en amunt, saps? Llavors, és com un poc sentit patriòtic, saps, pel tram, que demanaria una mica més de freqüència, que estaria bé. D'acord. Clara? Clara? I la meva queixa és una queixa que no és ben bé una queixa, sinó és una... Bueno, que suposo que tots estarem d'acord, que aquí que ens hi ha d'estar hi ha una esplanada fantàstica que fa uns anys es feien concerts també, i de banda que ens hi ha d'estar de jazz i coses molt xules i s'havien fet espectacles infantils, que això no sé si es fan, perquè clar, diguéssim que els hem perdut de l'agenda, però sí que es feien concerts de jazz molt xulos, que jo els sentia des de casa meva. Doncs aquí queda la secció de queixes d'avui. Doncs això, moltes gràcies, Clàudia. Heu vist unes queixes especials. Les hem fet des de Canja, qui pugui. Home, també toca, eh? Queixar-nos des d'aquí. És moment que hi hagi una mica de sang. És el moment del combat. A la meva dreta, Clàudia Barberà. Ha aparegut com de la nada, eh? A la meva esquerra, Imanol López. Mireu la webcam que això val la pena mirar. Un moment, quina performance és aquesta? Avui s'enfronten per una pugna històrica a Sant Jus i és que el casal s'hi ha deixat de vendre alcohol i no s'hi poden fer festes. Comença a defensar la seva posició l'Imanol López. Bona nit, Clàudia. Molt bé, jo vull defensar que el casal s'hi ha de vendre alcohol i t'ho defensaré. Per un motiu ben bàsic, perquè clar, el primer que pensa la gent és un tio jove, va, anem a dir guapo, intel·ligences... Què farà per la nit? S'emborratxarà però a mort, sí o no? Aleshores, el que has de pensar és que jo no vull l'alcohol per això, sinó per fer més participatiu al poble, perquè això dinamitza les entitats que s'han de finançar d'alguna manera. I aleshores, a partir del casal i del que puguin... aconseguir de diners, de l'alcohol i de les seves festes, tindran finançament propi. Perquè és que si no, si fas una festa sense alcohol i només amb cerveses, no t'assisteix ningú i no val la pena fer-ho, no surt de compte i això està reduint les festes que hi ha a Sant Just. Jo penso, per una banda, que potser sí que hauria d'haver una sala específica on la gent o les entitats poguessin fer concerts, però això no hauria d'estar lligat al casal de joves. Per què? Perquè el casal de joves abans tenia una fama, una fama en la qual es feien només concerts i anaves... Heu de mirar això a la webcam. On només feien concerts i la gent anava allà a emborratxar-se. I ara, des que s'ha prohibit vendre alcohol allà... Bueno, prohibit. El que s'ha prohibit és vendre alcohol d'ús. És a dir, es poden vendre cerveses igualment. El casal de joves s'ha rentat una mica de cara i està creixent amb una rellevància que abans no tenia. És a dir, amb temes relacionats amb educació i amb acompanyament, és a dir, amb créixer personalment, amb fer tallers, amb tot això està creixent i està creixent una rellevància. Ep! Ep! Lluïta, lluïra. És que m'està distraient, m'està intentant servir, és un tema sèrio. No, home, s'ha d'intentar fer servir totes les armes possibles. No, començo jo, que veig que vas disparada. No, el problema és que, ja, però és que sembla, això ho sento, però el meu parer, i ara diré una opinió molt personal, i puc ofendre consciències, però crec que és una decisió molt política d'apartar les festes del lloc on s'estan fent, que és el casal de joves. Bueno, és a dir, jo crec que s'ha d'ubicar un altre espai, perquè el casal de joves és una altra cosa, és un servei de tallers. I un altre espai, el camp de futbol, no?, com sempre. No, una sala... Els del barri sud, aquí xupin soroll per la nit. Home, és veritat. Una sala tancada, no sé on ha d'estar aquesta sala ni on s'ha d'ubicar. El que crec és que el casal de joves... Una sala tancada, hermètica. No, bueno, com el casal de joves, bueno, vols dir a fora. Però el casal de joves crec que ha fet bé com de desvincular-se d'això i a créixer. Perquè està creixent en l'autoritat des d'un altre punt de vista. Abans el casal de joves només l'associaves als concerts i a les taques que et feies. Només ho associaves perquè tu ho veies així. Ara el casal de joves té molta més importància per a altres temes. Perquè deixaven davant de l'altra part, però és que no pots deixar davant de l'altra part. A més, el casal de joves abans estava gestionant d'una altra manera. Sí, es pot gestionar de manera mixta, diguéssim, agafant una banda i l'altra. I ara veig la Clara, perquè enmig m'estic posant nerviós. El casal de joves el que crec que ha fet és créixer molt cap a una banda de tallers. És un referent, ara, la comarca. I què? Però és que una cosa no treu l'altra. Una cosa no treu l'altra. Per què estàs fent això? No, no estic fent res, estic dient que s'hauria de desvincular. No, una cosa a l'altra o l'altra. No estic entenent en quin moment veus que l'alcohol per la nit tregui els tallers per la tarda. Explica'm-ho. Desvirtues el projecte del casal de joves. Perquè estàs fent que no sigui un lloc només on aprendre, sinó un lloc on no s'emborratxar. Precisament el complementes, que és diferent. El complementes perquè ara deixes un sector del poble, que són els joves, perquè clar, a partir dels 18 ja no pots fer cursos d'aquests. No, és mentida això, i tant. Pots fer dels 12 als 30 i encara fins a més gran. I per la nit no pots fer aquests tallers, queda tancat. Exacte, els tallers són de tarda. Bueno, ja està, però queda un tros de societat que no vol fer tallers i que vol simplement fer festa i relacionar-se entre ells sense fer tallers i que els deixes sense cap mena de possibilitat de participar al poble. L'únic que no es pot fer és vendre alcohol. Bueno, però és que saps que no en vindrà gent. Pots vendre cervesa. Què? Bueno, però és que no en vindrà gent així. S'ha acabat aquí el combat d'avui i el que fem sempre és posicionar-nos, canji qui pugui, sobre una de les dues opcions, si estem a favor o en contra. És un tema complicat, perquè si mesclen lleis aquí, el que passa és que anem a escombrar una mica cap a casa. Home, si hem decidit entre una cosa i l'altra, jo crec que volem que es pugui vendre el col al casal i volem poder fer festes. Oi que sí, Clara Aguilera? Sí, sí, és que tenim problemes d'aquí, o és aquest el teu full? A veure, sí, és el moment que canji qui pugui ens posicionem. Sí, sí. Doncs estic d'acord en moltíssim... Què passa aquí? Que et posiciona, sí o no? Jo estic d'acord amb l'Imanol. És a dir, hi ha un problema aquí que si no es pot vendre alcohol, hi ha molta gent que ja no ve, que les entitats per tant ja no poden fer un negoci que funcionin, i és veritat que l'alcohol, a veure, com a tot arreu, es ven i no passa res. El problema és que va passar tot aquell cas que va desenvolupar que es prohibís. Ara bé, tampoc s'ha de vendre l'argument que sense alcohol no hi ha festa. Tampoc s'ha de dir això, no? No, que va... Tu passes super bé. doncs ha arribat l'hora que els artistes que tenim amagats en aquest poble tinguin el seu moment de glòria i és per a aquells que no ho sàpiguen cantant les 40 és la secció més divertida del programa perquè la Clàudia i l'Imanol agafen gent a l'atzar pel carrer dies abans i els obliguen a cantar una cançó una cançó que normalment acostuma a ser una cançó lletja, hortera, que faci rissa perquè així la gent fa més el ridícul i nosaltres ens en riem molt aquí des de l'estudi Aleshores, Imanol, quina és la cançó que aquesta vegada han cantat els cantaires de Sant Just? Aquesta setmana és una cançó una mica, diguéssim, desconeguda, perquè la canten els nens de cinquè de primària del Canigó. I sí, de fet, no em sento molt amb el micròfon, Andrea. I la cançó es diu El fons del mar, i està dins d'una cantata que es diu Ha passat un àngel, que cantaran aquests nens a l'auditori de Barcelona... Sí, a l'Auditori de Barcelona, aquí uns dies, no me'n recordo quin dia em va dir, ara mateix, però bé, la cantaran dins d'un cicle d'aquestes cantantes, i la història va, bàsicament, ja ho escoltareu més o menys, d'un nen que busca el silenci pel món, i aquest passatge passa al fons del mar, i el va buscar al fons, al fons, al fons del mar, i la música és de Mariona Vila, i està molt bé. Els cantaires, per tant, són els nens del Canigó. Havien digut uns nens cantaires... Home, n'hem tingut molts de nens cantaires. No, però al Montserrat. I al Montseny. Els xicos del coro qui eren? Al Montserrat. És a dir, ara és la tercera i última escola de Sant Just Pública que falta per cantar, perquè passin pel canji qui pugui i a veure què diuen els experts musicals que els hi donen, no? Els hi vaticinen. Exacte. Doncs som-hi, no? Escoltar-la? Sí, anem a escoltar-la o...? Sí, perdoneu-me, ara. La Mària Xibari està ple de sols. Potser el trobaríeu si aneu fins al fons. Fins al fons, passa a dir-ho, no? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Som tropicals de tots cigarrats, som, som tropicals. Anem més enllà dels nostres coralls, som, som tropicals. Som les maluses, no els diguis obtusa, se't toques el pico, sense cap excusa. Som els salmons rosats i rodons, i rodons. Som els salmons nadem fins al ponç, Som els dupins, sabem els camins, el món sumergint fins als seus confins. Sobres, bunyines, som plenes d'espines. I avanços de tapis, serem a la Xina. Sobres, tortugues, no som gens porugues. I vinc molt avall, on restos de lluga. I més, i més, i més, i més, i més, i més. I més, i més, i més, i més, i més. Fins demà! Doncs com sempre, aquesta secció és el moment que saludem a la nostra experta musical, Clàudia. Dona-li veu aquesta noia, dona, no sabem qui és perquè al principi no hem pogut parlar amb ella i ara em sembla que sí. Ja us la presento. Bona nit, Marina. Bona nit, Marina. Bona nit, Clàudia. Hola, bona nit. Bona nit, què tal? Les teves orelles contentes després d'haver escoltat la classe de cinquè del Canigó amb aquesta cantata. Perdona, no sé si tens molta cobertura, busco un lloc amb cobertura. Ara, em defa dir que què opines de la cantata que acabes de sentir? Bueno, una mica descoordinat, tot s'ha de dir, però molt bé. Bé, són els assajos previs a l'auditori. Encara tenen temps per acabar d'això, com afinar els últims detalls. S'hauria de coordinar una mica més aquesta cantada i esmallar una miqueta. Bueno, aquí... Jo crec que aquests cantades del Canigó, que són els nens del Canigó. Marina, em sembla que tu vas anar al Canigó. És a dir, ara és el moment aquí de... Bueno... És d'orgull propi. Una cosa molt, molt curta que et volem demanar. Sí, sí, va a treure el moment de convidar els mateixos. Una cosa molt curta. Puntua'ns del 0 al 100. Del 0 al 100, eh? Vinga, Marina, puntua. Ànims. Un 60. Un 60. Només, segur? Sí. I es col·loca el poc del rànquing. Doncs fantàstic. Moltíssimes gràcies per fer trucada avui i fer desperta musical, Marina Vasco. Gràcies. Adéu, papa. Deixem aquí el programa, un programa farcit amb les experiències del Dan, amb aquests cantaires, i tornarem la setmana que ve amb més i millor contingut. Adeu, bon cap de setmana. Bon cap de setmana. Bona nit. El govern espanyol assumeix que haurà de canviar la llei hipotecària. Géssica del Moral. El titular del jutjat mercantil número 3 de Barcelona, José María Fernández Seijo, que va aportar un cas de desnonament al Tribunal Europeu, diu que la sentència obrirà moltes vies per aturar desnonament. Són declaracions a la xarxa de comunicació local. En aquesta sentència, abriu una autopista que nos puede llevar a una mayor implicación de los coches en la sistema de los consumidores. Y el propio tribunal, desde el año 2000, en la sentencia Océano, ha permitido a los coches