Albert Om

... Avui passa pel programa un dels periodistes i presentadors més coneguts de Catalunya. En televisió va començar treballant en programes com el sense títol 2 o Malalts de Tele i més tard va realitzar el programa d'entrevistes. Jo vull ser la seva consolidació en el mitjà. Va arribar amb la direcció i presentació del programa de les tardes de TV3, el Club, durant 5 temporades. Ara està rodant la segona temporada del seu nou programa, que és el convidat Alberto, bona tarda. Què tal, bona tarda. Molt bé, molt content que estiguis al programa. Teníem moltes ganes de parlar un eston amb tu. Escolta, on és la idea del convidat? Perquè he vist que els crèdits posa idea original, el teva i del Paco Escribano. Tu proposa ell o ell contacta amb tu? No, no, en parlem tots dos, perquè a part de la relació que teníem abans que ell era director de la televisió de Catalunya, quan jo vaig estar fent tots els anys del Club, però hi ha una amistat personal, i llavors, diguem, quan jo deixo el Club, doncs comencem a parlar de què podem fer, que va sorgir amb un sopar aquesta idea, l'idea de passar i de compartir un cap de setmana amb algú, de fer un viatge al món més personal de 13 personatges diferents. Quina és l'idea? Quan tu vas deixar el Club ja sabies que volies fer això? No, això no sabia res. L'únic que sabia era que tenia ganes de tancar una etapa professional, que era una etapa que per mi eren els 5 anys de tele a la tarda, més als 4 anys de ràdio que ho havia fet arrecut uns matins, i que era que des de l'any 2000, no havia fet cap altra cosa que un programa diari, havia fet 2.000 programes entre la ràdio i la tele. I tenia la sensació que aquesta etapa s'havia acabat. Després, quan, a cap d'unes setmanes, vaig veure que totes les idees de tele que passaven per plató no em venien de gust. A mi m'estava com cansat del plató, i que, en canvi, venia de gust explorar una altra cosa. I, a més a més, això es va juntar amb una de les coses que més m'agrada a mi, que és la conversa o l'entrevista, com vulguis, i mira, això va casant en aquest projecte del convidat. Escolta, i què els hi deies, els futurs hostes? Perquè, clar, anava a dir els convidats, però clar, són els hostes, perquè el convidat és tu. Com els explicaven el programa? Jo els he deia mirar. Primer no els explicava per telèfon. Els he deia, mira, quedem, i us explico un projecte que tinc de tele, i que m'agradaria que vosaltres hi participéssiu. No els explicava el projecte, sé que us serà diferent el que s'ha fet fins ara, i us demano que, si us ve de gust, que em fiu confiança, que és un programa que explora la quotidianitat o la intimitat vostra, però ho fa molt de respecte, i d'una manera, diguem que la televisió no s'ha ensenyat fins ara, perquè el concepte de intimitat a la teva és un concepte que s'ha, diguem, s'hi ha jugat de forma bastant obscena moltes vegades. Tu els hi deies, fins a quin nivell d'intimitat que és entrar a les càmeres a Caracela? M'imagino que sí. O sigui que jo vinc a compartir un cap de setmana amb tu, amb allò que tu facis un cap de setmana. No et muntis un cap de setmana especial perquè ve la tele, sinó que jo m'adaptaré al teu ritme. Aquesta era la proposta que feia, i en aquest sentit, jo crec que jo vull agrair molt la generositat d'aquestes persones, perquè hem sigut la confiança i la generositat que m'han demostrat ha sigut immensa. Algú, que tu prèviament a la primera temporada li volies oferir, t'ha dit que no? Sí, però com et deu passar tu aquí a Radio Desvern, que deus trucar a gent perquè fes una entrevista, et deuen dir que no. Primer, que hi tenen tot el dret. I segon, que és absolutament habitual, quan fem televisió, quan fem ràdio, que a vegades vols que vingui una persona i no et ve. O vols fer això i no et ve, i és totalment respectable. Has dit que no es preparaven aquests 13 primers enfitrions un cap de setmana especial, però és curiós, Albert, que la majoria tinguin dinars o amb la família o amb coneguts, i així també els coneguem una mica més. Sí, però si t'hi fixes, jo crec que les coses que fan no són gaire diferents a les que fem nosaltres un cap de setmana. Aquestes són les altres coses que jo crec que sorprèn. Per exemple, un element que és omni present amb la sèrie és el futbol. Perquè tothom mira el futbol al cap de setmana o moltíssima gent mira el futbol al cap de setmana. El punt set no, el punt set no. El punt set no, evidentment. I llavors el dinar familiar també és un altre constant del cap de setmana, o anar a comprar el supermercat, és un altre constant, o fer esport, o... En fi, són coses molt més habituals del que ens pensem. És l'altra. La gràcia a vegades és dir, l'Andreu Bonafuent i jo l'he vist cada nit, des de fa no sé quants anys, i l'he vist amb un registre, i en canvi no l'he vist amb un altre registre. Un cap de setmana, que dius, doncs mira, les seves vides tampoc estan diferents de la meva un cap de setmana. El Bonafuent és el que t'ha sorprès més d'aquests primers 13? No, sorprendre és que... No, la veritat, a mi no m'ha sorprès, diguem, que jo coneixia l'Andreu, i a mi el que m'agrada dir que estic molt content és que ell s'ha mostrat tal com és. Llavors això és molt de greia, que s'hagi deixat retratar tal com és ell, cap de setmana. No sé si t'agràs d'acord amb mi, però em sembla que l'enfitrio dels moment, dels que hem vist, el que s'ha arribat a deixar més... bueno, una mica més a fons, és la Treja Gimpera, el primer programa, pot ser o no? La que es va despullar més, potser? Jo crec que aquí hi ha una cosa que a vegades ens confonem d'aquí s'ha despullat més, amb qui ha viscut més. Jo crec que la Treja Gimpera és una persona que ha viscut molt a la seva vida, moltíssimes coses. Hi ha passat moltes coses bones i moltes coses dolentes. Llavors quan tens moltes coses a explicar, quan has viscut moltes coses, doncs això és molt de greia. La Treja segurament és un dels capítols més emotius, perquè parla de qüestions que ens hi veiem tots reflectits. Per exemple, el temps és una cosa que... les grans preocupacions dels grans temes de la vida és certa gran, és la belleza amb ve alta, que havia sigut la més guapa, i que encara és guapíssima, però com encaixes el pas del temps, o l'amor d'un fill, per exemple, de les coses que mira li ha passat i que ell explica. És una persona que ha viscut molt i que va ser molt generosa explicant-m'ho. Quan vas de cap de setmana amb els enfitrions, i ets tu, m'imagino que a un càmera, qui més hi ha a l'equip? Doncs mires un equip de 6 persones. 6 persones a la casa, eh? És un equip de 6 persones a la casa, sí, que passa que llavors dic... quan que no hi ha escenes de llit, per entendre'ns, quan jo em quedo, ells em van, evidentment, no? És un equip que tal com intento ser jo també, tal com intento ser tot el programa, és un mínim d'invasiu, no? Perquè te n'adonis a mi no les coses que més m'ha agradat, el que et comenta la gent, és que tinc la sensació que jo estic a dins, també, no? Doncs hem intentat reflectir això, que és aquesta sensació a través de la realització del programa, que sembla que tu, realment, estàs compartint aquest cap de setmana com espectador amb aquella persona. M'imagino que aquesta pregunta, te deuen estar fent sovint, tu també faries d'enfitrió? Jo contesto el mateix, sempre, jo dic depèn de qui m'ho proposés. Crec que és una cosa prou especial, que jo només faria amb una persona que a mi em generés confiança. Escolta, i dels presentadors que hi ha ara a la tele, amb qui ho faries? Ah, no ho sé, que em supo que ho obrirem. No, no, però sí que jo crec que... és bàsic que s'estableixi aquesta relació de confiança, sinó que és una cosa que és impossible de fer. Perquè ho entenc perfectíssimament. El començament d'aquesta entrevista, has comentat que t'agrada molt el gènere, precisament, de l'entrevista. Vas fer el programa Jo Vull Ser, que era potser el primer programa a la tele de projecte solitari, després de la malaltia a la tele, d'estar 4 anys a l'hora del pati i tal. M'imagino que clar, era diferent, no?, a l'hora de preparar-te una entrevista a plató amb el Jo Vull Ser, que també era el convidat. Jo crec que la tele també ha canviat molt en aquests anys, i segurament jo la meva percepció també ha canviat. Abans el plató era molt més obni present als programes de tele, que no passava, no?, que de vegades han dit-me fer menys plató a la tele. I el que fa uns anys, a mi, se'n va acudir fer-ho en un plató de televisió, ara és donar-li la volta i fer-ho fora d'aquest plató de televisió. Però les diries al fons no estan lluny, no?, que és la bèstia del periodisme i les coses, però els qualsevols hem de dir-ho aquesta feina, que és per veure la vida dels altres. És mirar amb els teus ulls la vida dels altres, i al final el que acabes fent és, a través de veure la vida dels altres, és interrogar-te i preguntar-te sobre la teva vida. Clar, tu que ets un... de fet, jo t'he d'anar per aquí la pregunta següent, perquè tu, que has entrevistat amb ta gent, quin consell em donaries a mi quan faci una entrevista? Sí, sí, que... jo crec que la més important és en aquesta feina, és escoltar i és crear un clima, crear un ambient, perquè aquella persona es pugui expressar el màxim, i entendre que el protagonista d'una entrevista no ets tu, no que és l'entrevistat, i que, per tant... Vaja, això és això d'escoltar, i hauré que serveix per una entrevista i serveix per qualsevol conversa. Moltes vegades estem més preocupats per què direm després que no pas per on estan dient a nosaltres en aquell moment. I jo crec que això a base de fer-ne, a base de viure i de treballar, aprens això, a parar l'orella, a escoltar, a veure què et diuen. Clar, això també et passava, que comentes, que mentre estàs parlant amb el convidat o amb l'entrevistat, pensaves la pregunta següent i no escoltava el que t'estava respondent en aquell moment. Home, jo crec que això ens ha passat a tots, però, com en el que ens fa, o no ho va fer. No, això és el que ens passa. És el que ens passa. És el que ens passa. Això és el que ens passa. Tu, ara m'estàs entrevistant a mi, m'has presentat, t'has preparat una mica... Tu, prèviament, has pensat... Vull entrevistar l'Albert Tom perquè li vull treure aquestes coses. Vull explicar-li aquestes coses, una cosa que tu no tenies prevista i que és més interessant que la que tu volies que et digués. Albert, hi ha alguna cosa que vulguis explicar? M'has escoltat, fantàstic. No, no, escolti, escolti, potser potser vol dir algú i jo... No, sí que vull dir una cosa que has dit quan m'has presentat. Has dit que he gravat a la segona temporada del convidat i jo no sé si tens alguna informació privilegiada a la segona, però jo de moment no he signat tota la renovació per a una segona temporada. T'ho deixo molt, si t'han dit això a la TV3 m'ho duran dir demà a mi. No, no, no m'ha dit res ningú de TV3, però no sé per què m'havia arribat veus que estaves ja en contactes amb la segona temporada, però no em diguis que tu no... Estem parlant, estem parlant, però no... estem parlant de... perquè tant l'equip que fem al convidat com TV Catalunya té ganes d'aquí hi hagi una segona temporada i tot fa pensar que hi haurà una segona temporada. Però no hem gravat res, de moment ni hem contactat amb ningú i que ara també serà interessant veure un cop això tira endavant, quan contactis amb una persona, ara que la gent ja ho ha vist, veiem a veure si és més fàcil, si és més difícil, a veure què passa, perquè l'any passat venies fum, deies que era una confiança i aquest any la gent ja ha vist de què va això. Bé, doncs escolta, sé que tens poc temps, jo volia parlar de moltes coses. Digues, digues. Però, vaja, només volia preguntar-te que el tema de quan vas substituir a la Júlia Otero, eh, aquell moment, perquè va ser tot un repte, substituir a la reina de les tardes de TV3 i arribar a tu. Sí, no m'aclava si un moment molt interessant des del punt de vista personal i professional, jo estava fent els matins de recurs, estava molt bé, estava molt content fent els matins allà, i el Paco Escribano precisament em va proposar això, de si me'n recordo, que jo me'n anava de cap de setmana, estava a l'aeroport i em va trucar i em va dir, escolta, com volies això? Ara ve de parlem-ne, parlem-ne. I mira, molt bé, molt il·lusió, era un repte molt difícil, i ja s'entén, de la diguem, quan et toca fer un programa després d'algú, que sempre fas un programa després d'algú. I llavors el que has de fer és fer la teva via, és no intentar copiar allò que havia funcionat amb una altra persona, perquè segurament les teves qualitats és dos defectes són uns altres. Home, el club va ser un programa de molt l'èxit, i jo tenia la sensació a vegades que, si no sorties al club, no eres ningú a Catalunya. És a dir, tu tenies aquesta sensació que hi havia molta demanda, ja no tant de convidats, sinó de periodistes, que volien anar de col·laborador a les taules que muntaves, de contartoliats, o sigui, és com... Si no surts al club, tu no ets ningú. No ho sé, no ho havia viscut mai així, la veritat. No crec que fos així la veritat. Una cosa que jo sempre he dit que estava molt content, que el club era d'aquí també el nom del programa, era un espai de trobada de gent molt diferent. Segurament, molts d'ells penso, que només podrien coincidir en aquest programa, perquè difícilment a la vida tenen vida semblants, no? I això ara jo crec que ho enriquia, que fos un programa coral, que hi ha gent molt, molt diferent, que cada dia trobessis estils, maneres de pensar, maneres de fer molt diferents. És una entrevista estic veient regressiva, perquè direm una mica més enrere. A veure si me'n recordaré. El primer contacte que vas tenir a la tele va ser col·laborar amb el Sense Títol, fent la secció de la informació. És una selva amb el Xavier Gracet? Jo era guionista. O sigui, a mi el tarrat em fitxa, per fer un programa prèvi al Sense Títol 2, que es deia Bonic Véspera, que es feia a les tardes, que es presentaven el Frederic Porto i el Xavier Gracet. I jo era guionista d'aquest programa, que es va fer molt debut a la tele. Després d'allà vaig passar a fer de guionista el Sense Títol 2, on des de preparar entrevistes que feia l'Andreu, fins a la secció de la Gracet, que va ser una selva, i després ja va venir amb les ateles. No havia de fer de guionista també, i al últim moment, i de casualitat, i perquè no trobava la persona que havia de presentar els altres límits, escolti, perquè no ho fa l'Albert, perquè no ho prova el que ha de fer el guió d'aquesta secció. I mira, vam provar, i aquí estem. Fins de la llavor, d'un hitó com ha plogut, però... Sí, sí, això és el bon. Jo crec que en aquesta feina, que és les casualitats, és no... no tenir objectius, jo crec que això a mi m'ha anat bé, em dius, què t'agradaria fer ara després d'això? No ho sé. És intentar disfrutar el moment i... i provar allò pel qual tu creus que et sembla que ho pots fer bé, llavors sortirà bé o no sortirà bé, i saber dir que no també, perquè al final només s'acaba veient allò que has dit que sí, però també és molt important allò que has dit que no, perquè no t'agradaria fer una mica de trajectòria. Aquestes són una mica les claus de l'èxit? No, no ho sé, són les claus de l'èxit o no. En tot cas, jo crec que, quan et dediques a aquesta feina, hi ha un moment que... hi ha moments que el telèfon no truca mai, hi ha moments que el telèfon truca molt, i quan truca molt, a vegades truca per coses que dius, jo no sóc la persona per fer això, perquè no estic preparat per fer això. Fins i tot propostes, t'han proposat anys abans del tu. Jo havia dit que no, perquè jo no em veia capacitat per fer-ho en aquest moment. O sigui, crec que cada moment depèn de les ganes que en tingui, i també depèn del lloc que et vegi escapat. Per cert, el Polònia l'altre dia va sortir, va sortir de la teva imitació, amb el Razinger, que estàs fent fúting a tota l'estona, com a cada capítol del convidat, segons pintàvem. Quina fama, perquè jo no faig fúting mai, m'ha tocat fer fúting dues vegades al convidat, però vaja, ja va bé. De fet, t'anava a preguntar, que tu ja t'ha d'ell, per curiositat, alguna vegada has fet la cursa Rupit, t'ha d'ell, famósíssima? No l'he fet mai, jo com a periodista, quan vaig començar el 9, el diari de vosaltres, m'havia tocat cobrir-la, però no l'havia fet mai. Els 43 quilòmetres de Rupit, no l'havia fet mai, l'esperava a l'arribada i després a l'acrònica. No fas fúting habitualment, tu? No faig fúting habitualment. Per fer fúting amb el bassa? No, perquè si l'endori bassa es fa fúting cada dia, doncs jo m'apunto a més, o sigui, vaig a Madrid i el Boris em porta el retiro a fer fúting, doncs jo vaig fer fúting a més. I les imitacions com les portes? I digue'm plural, perquè l'Oriol Grau ja et va imitar fa molts anys en un especial de cap d'any, de malalts de tele, i l'Oriol Grau et va imitar, d'un especial que ara no sé si me'n recordo, que el produïa al terrat amb alguna fuente, quan sempre feien els caps d'anys a TV3, i van fer una imitació del malalts de tele, i l'Andreu... És el Fermi Fernand, eh? Ah, potser és... Potser era el Fermi... Mira, no me'n recordava, però ara que ho has dit... No, jo crec que el Fermi feia el Toni Soler. Feia el Toni, potser sí. Sí, ara que ho has dit... Jo no n'hi era conscient, perquè jo recordo la primera vegada que em vaig sentir la meva veu imitada, va ser a RACU, que quan el Toni feia el Minori, absoluto, el Toni Soler, i llavors sempre... Moltes vegades, quan començava i presentava tots els personatges, diguem-hi, hi havia un moment, que el Bertón bon dia, llavors ell feia aquell bon dia, així, aquesta veu rossegada, que dic jo, que es parlarà avui la màquina del cafè, o sigui... I va ser la primera vegada que vaig tenir consciència, o consciència, que el veu imitada. I això que t'imiting... O sigui, que la veu la feia molt bé el Toni, igual que ara el Pep Plaça, eh, que el Pep Plaça el vaig tenir 3 anys de col·laboració al club i una cosa que feia habitualment, diguem, quan parlàvem, les converses, i unes converses molt surrealistes, abans d'entrar al directe, perquè érem tots dos parlant com parlo jo, diguem-ne. Sí. Per tant, tema bé, imitació, no hi ha cap problema. Sí, sí, cap problema. Bé, ja ara sí, acabo amb el tema del diari Ara, perquè el 28 de novembre anés a aquest nou diari, del qual tu és accionista, juntament amb l'Antoni Bassas, el Toni Soler, el Carles Capdevila o el Xavier Bosch, entre altres, perquè és necessari un nou diari ara mateix, ara. Bueno, jo crec que ara és un moment molt interessant, perquè jo crec que estem vivint com una segona transició, la transició als anys 70, veure i va viure el surgiment de molts diaris, alguns dels quals encara sobreviuen amb molt d'exit ara, i ara vivim com una segona transició, com una altra etapa de canvi, i crec que és un bon moment perquè també, diguem, tinguem una nova eina per explicar aquest canvi. A nosaltres, diguem-ne, aquests periodistes que ens hem ajuntat, diguem-ne, la sensació, que és una mica també un projecte generacional, com si també ens ve molt de gust fer-ho en aquest moment de la nostra vida, o intentar fer-hi un diari des de zero, l'any 2010, un diari molt de plataforma, que tingui edició de paper, però que també tingui, evidentment, no només edició digital, sinó també paraipat, paraipò, és a dir, pensar de quina manera les notícies van a trobar la gent. Una edició de paper, evidentment, una edició de paper que respongui les necessitats d'avui, segurament amb menys notícies de les que estem acostumats amb un diari, amb notícies tractades, aprofundides, de la millor manera possible, i llavors amb moltes altres versions, aquest diari molt de plataforma, que es pot pensar de zero, és el dos. I fa molts anys que no n'és cap diari, és un repte tan apassionant com complicat, perquè sabem que és molt complicat, sabem que és una cosa molt difícil. Tots nosaltres, diguem, hem treballat en premsa, ja vaig treballar 13 anys a premsa, abans de tota aquesta història del carrat i de la tele, a la tele havia treballat molts anys a la premsa, llavors va dirigir l'avui. Home, tu vas treballar molts anys també, vas dirigir el diari 9, 9 de Sabadell? Sí. Vull dir que... Al Camp de Vila també havia estat molt vinculat, llavors, diguem, tots, bàsicament el nostre origi, en molts moments de la nostra vida professional, l'hem passat també pels mitjans escris, i també ens hi ha molt d'ogus, doncs participant en una altura d'aquestes, anem. I la teva implicació, quina serà ara diari? Jo hi col·laboraré setmanalment, i em formo part del consideritorial del diari, i amb això estem, i tot el que em reclami el Carles Cap de Vila, que serà el director. Molt bé. Doncs Albert, moltes gràcies. Per Albert, t'ha passat per la penya del Morro, t'agraeixo molt aquests minuts que ens has dedicat, i aténs, aténs a la segona temporada del convidat, que encara no ha acabat la primera, però segur que hi haurà una segona. De moment que cabi la primera, hi ha 5 programes, encara per acabar la primera, i a veure si les converses i tot va bé, a veure si d'aquí uns mesos tenim una segona temporada de convidat, i el 28 de novembre, que és un dia que dius, mira, només hi havia futbol i eleccions, si algú ho passarà pel kiosk, allà podrà veure una mica el que és un projecte ara, i que ens hi deixarem boll, perquè no només sigui un projecte. Escolta, ha sigut casual aquesta data, perquè la gent ja no podem fer més cosa que el dia. A veure el Barça Madrid, com ha passat pel kiosk? No, mai és un dia important. És un dia important, i és un bon dia perquè no hi hagi un diari. És veritat. Saber que a Catalunya hi hagi coses que no néixin el 23 d'abril o el 11 de setembre, perquè sinó que ho hem començat tot per Sant Jordi o per la Viada. És veritat. Doncs Albert, moltes gràcies, que vagi bé, una abraçada. Gràcies a tots per escoltar-me. Adéu.