Àngel Casas

Un dels presentadors més coneguts del món de la televisió a Catalunya ja fa més de 30 anys que es mouen aquest ofici, va començar a radiojuventud fins a guanyar un premi ondes. Els 80 va disparar la seva popularitat amb el gemític programa d'entrevistes que portava el seu nom, Angel Casas. Bona tarda. Hola, bona tarda. Què tal, com estàs? Ets molt generós amb l'edat, però fa més de 30, fa com 40 i molts, que em dedico a l'oficient de periodista. 40 i molts és el 67. De un idò, no? Sí, sí, esclar, bueno, ja en toca retirar-me ja, estic a punt. Home, ara parlarem una mica de tot plegat. La gent encara t'enrecorda tu per l'Angel Casas això? Sí, la gent es fa la pitjor lió una mica. Perquè recorda, diu, si l'Angel Casas això, o aquell programa que feien escriptis. I aleshores es veu que no, que el que feien escriptis era un programa que feien la primera, que es deia un dia és un dia. I la gent també recorda, i això em afelaga molt, un programa anterior, que era de l'any 77, que vam estar fins a 83, que es deia Música a l'Expres, que és, bueno, que es considera la música, i la gent que tenen més de 35 anys o així, una mica mític, no?, perquè molts músics, que ara són molt populars, doncs a mi a vegades van dir, ui, jo em vaig dedicar això, perquè jo vaig obre tal actuació del teu programa, i em va motivar a dedicar-me això. Home, tu sempre has estat lligat amb la música, no? Sí, jo vaig dirigir unes revistes de vibracions, vaig estar uns anys fent article diari, parlàvem de música, doncs jo feia un article de una columna diària, vaig estar a la revista de fotogrames, vaig estar molt vinculat tant en ràdio com en premsa, i després de televisió, al món del pop, sí. El programa Angel Casasau va ser com un pelotazo, no?, en aquell moment... Home, va ser pelotazo TV3, perquè va ser començament el segon dia de missió de TV3, i ja vam començar aquest programa, i això era el gener del 84, i va durar 5 anys, per tant, són molts anys, per estar present, clar, era el primer programa que es feien, no hi ha vergues a Catalunya, sinó a tot l'Estat, doncs amb personatges internacionals, entrevistes que venien gent de tot el món, amb música en viu, tot i que no era un programa de música, era un programa d'entrevistes, però la música era en viu, no era en playback, i això era bastant insòlit en aquells moments, i sí, va funcionar molt bé, molt bé, la gent se recorda encara, hi ha molta gent, molts amics meus, i no estan amics, i la gent diu, hola, que és això, vull dir, que... Jo en aquella època era molt petit. Tu no hi eres en aquella època. No sé què hi eres, sí, però era molt petit, està a punt de ser, no? I jo em pensava que et diria, sí, perquè tenia, no sé, 6, 7 anys, i jo em pensava que et deies Àngel Casas, i de segon cognom, Show. Sí, Show no aniria una monja, em va dir la seva mare és anglèsa, no? Dic, no, no, perquè diu, no, Show, però el model és en sèrio. Dic, no, no, això vol dir espectacle. Aquell programa, a més, va guanyar el premi entrenador a la TV3 l'any 84, va guanyar un premi on des del 86... Va guanyar molts premis, en aquells moments, fins i tot jo no ho recordo, perquè era un dia que vaig fer neteja tot el que tenia la vitrina, perquè havia de tota mena, no? Vas tirar tots els premis que t'han donat? Sí, perquè hi havia molta jauna, vull dir, no que els premis no tinguessin valor, però que era una sèrie de trastos i m'he quedat els més emblemàtics, no? A mi, un dels que em fa més il·lusió d'aquest programa, em van donar la primera edició del premi Atlàntida, que és un premi que és una escultura molt maca, que fan els editors, els editors de Catalunya, donen un premi a la persona que més ha influït o més ha fet per la difusió del llibre. I tot i que el meu programa no era un programa cultural, no? Tot i que jo sóc el tema cultura, estaria molt espargant, no? Però, doncs, m'ho van donar perquè jo era un factor importantíssim per les vendes de llibres. El personatge que passava pel programa autor, els seus llibres notava la rambla sexual que hauria en els llibres. De fet, és un fenomen que ja va lligat amb la tele, no? Sí, esclar, és el tema de popularitat, però... Per això ja penso que la cultura, l'error dels culturetes, de la gent que es dedica profissionalment a la cultura, és pensar que el que funciona és fer programes de cultura, perquè no corren això tant que la cultura mongueta i fa que els que no tinguin, en principi, un interès, ni professional, ni directament destacat per la cultura, si hi ha altres cinemes llibres, arts plàstiques, doncs no s'ho mirin. En canvi, jo soc l'Alpare, impregnada a la cultura, els programes convencionals, i aquesta és la manera de fer arribar a la cultura. A més, continuem parlant d'aquell programa, després parlarem de més coses, però hi ha moltes imatges lligades a l'imaginari col·lectiu televisiu català, no? La caiguda de Charlin Tiltons, la Lucida d'Ales... I després, recordo que el meu programa sí que va haver-hi unes tripsis de la cristal·lem, que el motiu de la seva mort, i després amb els sucessius humanatges que se li han fet, doncs s'ha tret aquest material, i se n'ha parlat molt. Aquell volia fer les tripsis, no ho vam fer un, i per poc jo l'imiteixo, va ser molt complicat fer en aquell moment d'això, però sobretot la vinguda de molts personatges importants, com, no sé, rocats, rexarguers... Hi ha dos senzilles caigudes de personatges del món internacional, però no només actors, sinó escritors, polítics... No sé, parlem del conveni, doncs que va ser l'insigador del maig del 68, parlem de molta gent vinculada en l'imaginatiu generacional universal que vam passar al programa. Era molt difícil, no?, en aquell moment, una tele que començava... Era molt complicat, primer, perquè no era amb televisió espanyola, no podíem dir que era la tele d'Espanya, que era l'única cosa que les exigeva. Parlar de Barcelona aquells moments, l'any 84, era parlar com d'un poblet del sud de França. És que, de fet, no hi havia ni les olimpiades, ni les obres que van venir... I, a més, una missió que es feia en català, imagina't explicar, la gent no tenia com uns bojos del cul del món, els feien allà i es contractaven perquè vinguessin i tal. Però saps què va passar?, que un sovint nadien als altres, parlo de l'àmbit de Hollywood i de Nova York, que eren els més complicats, perquè els parisengs sí que més o menys sabien que era Barcelona, els italians, els anglesos, no?, però quan estem parlant de Califòrnia, de vegades en duies un perquè aquest era amic de l'altre, em recordo que la Joan Collins la vam portar, perquè vam portar Robert Wagner, que era un actor ja una mica passat de moda, però que sabíem que era íntima amic de la Collins, que aquells moments era la màxima estrella de la televisió, i vam dir, escolta, si ho portem amb ell, ho començarem, i així va ser, vam començar amb els uns als altres, vam fer uns lligams molt importants amb representants de celebritats de Nova York, de Los Angeles, de París, de Londres, de Roma, i van anar venir tothom. Això és una mica el que deu passar ara amb l'orgmiguero, que també és un dels pocs programes que ara mateix porta estrelles. Sí, però normalment l'orgmiguero el que fa, perquè jo sé, no soc un seguidor del programa, però és que aprofita que hi ha gent a Madrid. No, nosaltres els duiem expressament. O sigui, no venien de promoció a una pel·lícula? No, no, no, no, no venien expressament per nosaltres, i venien, els teníem tres dies, els ficàvem a un hotel, les acompanyàvem amb un llavall, i després se n'anaven. A part que aquella època aquest país no venien grans actors ni grans personalitats a fer promoció, penso que estem parlant dels anys 80. O sigui, els havíem de portar expressament i van costar molt. I de tots els personatges que van venir, quina et quedes? Saps què passa? És una pregunta que m'ha fet sempre a tothom, i jo mai me la preparo, i per tant no... Un moment amb molt de carinyo. Sí, no, no, amb molt de carinyo, però no sé, el primer dia vam portar un home que d'aquells moments era molt conegut, que era un actor que pel nom no et sonarà Albert Heik, però era un moment de la sèrie Fame. I era el professor Sorowski, que era aquell professor de barba blanca. Doncs el primer programa ja vam portar aquest, no? El cinquè o sisè vam portar la Lúcia i la Charlene Tilton. I ja vam anar en cadenant la imatge, perdona. Sí, sí. La imatge aquesta, de Puigdemont de les Estrelles, hi havia setmanes, jo recordo que l'últim cas d'això, el penúltim, vam portar el mateix plató, el mateix dia, el Robert Mitchum i el Anthony Quinn, els dos. Que fort, eh? Sí, el mateix programa, i el Josep Carreras. Sí, sí. El càsting del programa era impressionant. No els fan mal m'estaldi, però no els fan programes com aquests, en aquests guenys, perquè el telèfon ha acabat el cantor. Perquè tu no vols, perquè ets director de BTB, no? Sí, però no tinc pressupost a BTB per a un programa d'aquestes característiques. Però recordo un anècdota del Mitchum i de l'Anthony Quinn, perquè fora de pantalla, l'Anthony Quinn era un gol, serà molt antipàtic. En canvi, el Robert Mitchum era d'una simpatia rolladora, se'n volia anar de putes amb un dels guionistes, li van dir que el Barri Xino-Barcelona era molt important i va dir que l'acompanyés. I en canvi, el Robert Mitchum... Van anar al final, o no? S'han van anar de copes. S'han van anar de copes i no saben més. No ho sé més. Però en canvi, en pantalla, el Mitchum era sec, com a tot de les seves pel·lícules, que volia que estigués fent un western, i en canvi, l'Anthony Quinn era d'una simpatia desbordat. I els hi vam dir els dos, perquè estaven cadascun amb un camerino diferent, es van dir, escolta qui és el senyor Cuin, escolta qui és el senyor Mitchum. I van dir molt que els havien fet pel·lícules junts, es van dir que no es coneixessin, es coneixien molt. I cap dels dos va mostrar cap interès per saludar-se. Que orgullosos, que orgullosos, no? I aleshores, sé que anàvem amb el Cuin, no, amb el Mitchum, i un company que anàvem amb el Cuin, anàvem a maquillar-se, i ens vam creuar. I es van dir, ahir, només, no? I el Mitchum diu, està fotut, perquè sap que a l'estrella som jo. O sigui que hi ha dos senyors molt grans, que hi ha dos els dos grans, encara que... Encara tenien, encara estan... Una mica, el tema aquest de l'Oreola, de l'estrella de Hollywood, jo soc l'estrella del programa, on vaig a tot arreu. Per cert, que tu vas començar a la ràdio, a Ràdio Juventud, i després vas passar a Ràdio Barcelona amb... Què recordes, aquella època, a la ràdio? Una ràdio molt diferent de la que es fa ara. Primer no hi havia selfie, hi havia sempre muntadors musicals, i teníem dos tècnics a cada programa, tot i que a Ràdio Juventud era més o menys petit. Jo vaig començar a Ràdio Juventud. De fet, jo vaig començar, primer, amb el Salvador Scamilla, a Ràdio Barcelona fent unes col·laboracions. I aleshores, amb Vax, que ja era un professional consolidat, tot i que no és molt més gran que jo, deu tenir tres o quatre anys més que jo. Però ja era un professional que tenia el seu programa a Catalunya, a Ràdio Juventud. Jo maria Vax. Em va dir, dius, escolta, vull fer un programa en català, i va ser així. La Scamilla s'explica qui l'ha aplicat a fer problemes en català. La Scamilla va fer, perquè li van permetre, no per la seva voluntat, programes bilingües. Li deixaven fer programes, però que havien de ser parlats en castellà mateix temps que en català. Que això a l'època era tot un... Sí, era un avançament. El convençament del 60, no? Finals de 60, 67, sí, parlant. I a les hores, amb Vax, el 68, em dius, escolta, ens donen permís per fer un programa en català diari de mitjora. I, bueno, m'hi vaig arrolar. I vaig estar en vell, doncs, dos o tres anys, fins que el 70 vaig tornar a Ràdio Barcelona, aleshores vaig crear un programa que era Trotadiscos, o la Constatina Romero, Refeltoria, noms mítics d'aquella època. Em van fer cap de musicals. La primera i pràcticament l'última vegada que haig fet alguna cosa. Em van fer caps de musicals de la sere a Catalunya. I vaig estar fins al 75. I al 75 em vaig anar a Ràdio Nacional, per mal rotllo que et vaig tenir amb la nova gent que va entrar a Ràdio Barcelona. El Tino i jo, com el Santino i jo, ens vam anar a Ràdio Nacional. Amb el Constantino, que feiau el programa, que a més també va guanyar un ondes, Trotadiscos? Trotadiscos, exacte. Ui, ui. Això és de floc, eh? Així empieza. Cada noche a las nueve y cuarto de lunes a viernes con Rafael Turia, con Santino Romero, Ángel Casas y La Buena Música. Trotadiscos. En definitiva, es el programa que se hace con muchas ganas, con muchísimas ganas. Y es probable que, visto desde fuera, sea un programa que da una dimensión nueva al tipo de programas musicales que estábamos acostumbrados a realizar en España. Entonces, si es mejor o peor, no sé, lo que es evidente es que es candidato a un ondes y ha sido ondas. Aquestes van ser les declaracions. Amb una veu de nas i ràpida. O sigui, aquí hi ha un error. Ja la conec, aquesta, perquè està registrat. Sí, això és de l'antologia de Ràdio Barcelona. Però s'està accelerat. Fixa't que no és la meva veu. O sigui, sóc jo, però no és la meva veu. El tio que va fer... Va gravar amb una revolució de més? Sí, i per l'ongel de pressa... Així és com la sintonia és correcta. És el referentúria, el que fa la introducció i la música, és la música de Flock, d'un grup que el líder era un violinista. La declaració meva, la recordo, la recordo, la sento diversa vegades, perquè altres vegades me l'han posada. Bueno, està accelerada. Està accelerada. Cadarà ja per la història i s'accelerarà. No és que sigui veu de joves, sinó que quedi així. Després d'haver comentat l'Àngel Carreixau, després tornes a Televisió Espanyola, en un dia és un dia, tal qual, comentàvem los unos los otros. Després, amb el Temps era Temps, a TV3, totes aquelles cançons. I acabes l'etapa de presentador de moment amb el senyor Ai Senyors, fa 4, 5 anys, amb un programa de... Havia acabat el 2007, em sembla. Amb un programa d'entrevistes, també. Per què t'agrada tant? Perquè t'agrada tot arreu. Per què t'agrada tant aquest gènere? Jo vaig ser entrevistes a partir del cas d'això. Tot i que en els musicals, els programes musicals meus, el programa que fem a Madrid i després al musical Express, sempre hi havia entrevistes, però el músic era molt especialitzat i a donar la volta al món entrevistant a músics. Jo feia molt temps. Jo hi ha fotogrames, quan escrivia, ja feia entrevistes. Per la fec lítica musical feia entrevistes, perquè és una gènere que sempre m'ha agradat, jo de petit, petit, em llegia a les entrevistes i la van guardar de l'arco, que jo pensava, el dia que sigui gran, vull ser com aquest senyor. Perquè jo tenia vocació de periodista, com diuen, des de ben petit. I sempre m'havia interessat molt. No sé si és perquè sóc xafarder de mena, vaig ser periodista, o si és que sóc periodista, sóc xafarder. La veritat és que no sé qui és primer, però sempre m'ha fet molta gràcia preguntar les coses. Escolta, Àngel, tu que has entrevistat tanta gent, quin consell em donaries amb mi? A l'hora de fer entrevistat. Escolta, molt. Ja sé que és un consell fàcil, però fixa't que molta gent que fan entrevistes trepitja molt el convidat. Perquè té la pregunta, el cap vol ser graciós o simpàtic o enginyós, i aleshores té pensat allò i a la que puc li coloco. Fundamentalment és escoltar, perquè el mateix convidat et va donar en peu, a qui li preguntes coses noves que no tenies previstes sobre el guió. Per mi és molt important, és a dir, m'agradaria una vegada a l'Ernida, amb la qual m'uneix una antiga amistat, em vaig entrevistar jo quan feia la serió, la serba ja està fent dos anys les tarles, un programa que es deia El Cermón, de 4 a 7. I va venir, ho feia a Madrid i a Barcelona o a Lacan o a San Sebastià, i va venir un dia, perquè li vaig demanar adivinar, que et vull fer una entrevista. I quan va acabar em diuen, ostres, m'està fijant molt perquè m'han parlat també de tu com a entrevistador, que jo volia veure el secret, que coño hace este tío. Diu, coño, tienes un secreto de tío, escuchas. Bueno, això és molt fàcil de dir i sembla molt tòpic, però no, fixa't amb la gent que entrevista, que tenen una claríssima tendència per atrepitjar les paraules d'ocumidade. Hi ha el cas contrari, que és el que és la Colina, el Quintero, que de tant que espera es creen uns silencis espectaculars, que jo, a mi, molesten també. Això te n'ha de dir, s'ha de buscar com un terme a mig, perquè si no, a vegades també el convidat s'enrotlla molt. Es dota que hi ha aire condicionat, perquè es dic tossint. Doncs ha pagat el mando, si vols, ha pagat el comandament de l'aire, m'ha de estar estop, és el botó blau. Sí, és el botó blau, llavors l'enfoca escapa l'aire i pots apagar-lo sense que et venen problemes. Saps que no el trobo, l'estàs estop? Sí, és un botó blau, és el botó blau allargat, que hi ha aquí al mig, a punt... No sé si el veus o no. No el veig. No t'encampo amb el vi. No et preocupis, no et preocupis. Ostres, és que em sap greu. Ah, sí, ara el veig, és que no es blau, és gris. Ah, és gris, és gris. Enfoques allà, allà, i s'ha pagat. No, no s'ha pagat. I la pagaràs a veure ara. No, torna-li ara. Home, ara sí, ara s'ha pagat. La tecnologia per mi no s'ha fet, eh? Ha costat, però, finalment, ho hem aconseguit. Parlem de la teva actual etapa. Ja fa 3 anys que ets director. Vaig a veure si el setembre em farà. Sí, va ser el 2008, no? D'aquestes més orgullos d'aquests 3 anys a BTV. Home, fonamentalment, dels informatius. Perquè BTV, bueno, és una misora com tothom sap, pública, local de Barcelona, té un punt de diferència amb les altres millores locals que coneixem, i és que, evidentment, té una infraestructura molt més potent, té una tecnologia molt més punta, té una capacitat té. Té 200 persones treballant a BTV, que no és una misora petita, no? Però és la televisió local més gran de Catalunya. Sí, d'Espanya, segurament, i una de les més grans d'Europa. I, si no, la més gran. És un fenomen curios el de BTV i els altres experiències. Jo, que trobava a faltar BTV, només vaig arribar, perquè hi havia problemes molt bons, i molt dolents, també, com ara, això ens passa a tots. Però, sobretot, que els informatius estaven molt desbalestats i la gent molt poc motivada. I feien un informatiu de mitja hora a la nit, i, aleshores, el migdia, quan estava ja tot preparat, dintre d'un gran contenidor que havia migdia, cap a les dues, i dic cap a les dues, perquè volia ser les dues i deu, i el d'editor ja ho tenia tot editat, es deixava anar a un informatiu de 20 minuts. Clar, això, des del punt de vista... professional, no tenia cap sentit. La gent a un informatiu la vola una hora, no? Aleshores, en aquests moments, estem fent 3 hores de mitja informatius cada dia. Hem passat de 3, 4 hores a 3 hores de mitja. Hem canviat el plató, hem fet un plató que jo trobo que és molt adequat pels informatius del segle XX, i hi ha el front d'aquest equip, el Javier Muxí, que havia treballat en aquesta casa. Sí, va estar ràdio d'Esber. Sí, va estar ràdio d'Esber fa molts anys. I això és el que estàs més orgullós, no? I els moments més complicats, durant aquesta etapa, com a director? No, els moments més complicats fom en part de la situació que està viscant al país, que és la ja... Bueno, jo em dic canvi de cicle, més que crisi, però jo crec que és més que una crisi econòmica. I, de gut, això, nosaltres cada dia hem anat baixant el pressupost, o sigui, l'ajutament ens ha anat, a mesura que baixaven també els pressupostos, nosaltres proporcionalment. Clar, jo entrava amb una idea molt concreta de fer un contracte de programa, de fer uns canvis estructurals i tal, i tot això no ho he pogut, perquè no tenia la capacitat econòmica per fer-ho. Per tant, el que hem anat fent és una mica rectificant, i, a marge dels informatius, impregnant de Barcelona la problemàcia. És a dir, VTV no ha de ser com TV3. És a dir, no ha de ser una televisió generalista és tritocenso. Ha de ser una mitjora que et desprengui Barcelona pels quatre cantors, que és la seva singularitat, i per això està creada. Per tant, a mesura que anem avançant la problemació, accepta programes paradigmàtics i d'èxit, com és el cas del Montegal o del Pitu Abril i tal, amb la porteria, que són problemes propis, més aviat de televisió generalista, la resta, doncs, problemes com entre veïns, que és un programa que relatem la vida de la gent dels barris de Barcelona, com les solars del mal, que és un programa que expliquem la història de la Barcelona negra, de cent anys d'arrega cap a la de les crimes més singulars, etcètera, són programes pensats amb un ingredient, el cas del programa de Dr. Javillo, del 36 i mig, que està fet dins dels hospitals de Barcelona, que desprengui Barcelona. O sigui, el nostre lema és fet a Barcelona, vol dir, s'ha d'anultar. De fet, has parlat de l'Ajuntament. Fa uns moments hi ha hagut aquest canvi polític, amb el nou alcalde dels aviatries, sempre que hi ha canvis a les direccions polítiques i en nestaments públics, tothom com tremola una mica. Tu com a director de BTV, com estàs vivint i què passarà? Jo ja no tremolo perquè soc gran. Jo no soc a BTV per fer carrera, soc a BTV per fer la feina que m'han encarregat, perquè probablement quan acabi l'etapa a la meva BTV, encara que no em jubili oficialment, em tocarà més o menys si jo vull anar-me. Però gràcies a la llei de l'audiovisual català, les televisions públiques catalanes ja no funcionen en funció i per donar la redundància del cap de govern o el cap al local dia. BTV té un reglament en el qual un consell d'administració que no és polític, que és de professionals. En el meu consell hi ha Vicent Villatoro, Aferlande Déu, la Isona Pessoa, en Garcia Soler, etc. Un consell de professionals a Novena director per concurs públic. I aleshores té un període de 6 anys per funcionar. I quan plega el consell el director posa el càrrec a la disposició del nou consell si li reloven o si no en busquen un altre nou. Per tant, teòricament, i sempre parlo teòricament perquè la política ja saps que provoca molts canvis, però teòricament la estructura, l'equip de BTV d'aquests moments no té per què patir cap sexejada. L'únic que és sexejada que a mi em fa bo, perquè és obvi, és la d'opressió. Perquè estem amb circumstàncies molt difícils, no? Però de estructura, no, a més a més, en fi, jo he parlat de molt nous històries, he començat a reunir-nos per veure com veu la tele. I esclar, saps què passa? He tingut la sort, i és una sort, que políticament els leaders dels grups municipals estan molt contents amb BTV. Parlen sempre de pluralitat, de què BTV tenia l'estigma d'aquesta tele socialista. I no és que ara ho sigui, ho deixi de ser. Era perquè l'Occala no manava el seu director, i el president de la Constitució d'Orregida, el socialista, perquè veus que està manant. A partir del moment que hi ha la nova llei, l'Occala ja... jo soc l'únic director d'una empresa municipal que no ha hagut de posar el seu carrer que disposi de l'Occala, perquè no manomanarà l'Occala. Tot i que jo tinc una gran simpatia pel Jordi Areu. Som una persona amb qui amb ell m'hi entens molt bé. Però no tinc per què posar els altres gerents tots, la majoria han hagut de plegar, i tant, jo no. Funciona per un altre cantor. I gràcies a aquesta pluralitat, jo crec que els grups, aquests dies, estan passant pel programa del Mossí, les notícies dels autors leaders municipals, i em fan avinen que estan encantats amb nosaltres, cantats amb els informatius. Home, és que jo diria que BTV és una tele tranquila, que no fa soroll. Sí, malauradament fa menys soroll del que toca, però també perquè tenim una missió de servei molt complicada, que és que nosaltres no ens podem passar d'uns límits. TV3 agafa el món sencer i el sexeja, agafa notícies d'ara del món, i té corresponsals de tot el món, té contractes amb les grans agències, té el fútbol, té la fútblor, nosaltres no tenim res de tot això. Tenim un contracte amb l'agència de fer per tenir imatges internacionals, però tot el material ho produïm nosaltres des de Barcelona, i, bàsicament, produïm material de Barcelona, per tant, fa soroll amb... Hi ha moments que sí que hem estat molt... quan he conegut les grans demanes, aquestes coses, tothom ens vindràveu nosaltres, perquè sabíem que allà trobaria una informació més directa. Però, lògicament, el nostre destí no és competir. No és competir. TV3. Anem acabant, ja, un dels bucs insignis de la cadena, és el telèfon negal. Amb BTV no s'hi fica gaire, el món negal. I jo li dic que s'hi fica gaire. No, no, jo li dic. I de totes maneres, és que això i jo, en el programa, no, però les crítiques, quan que cobrava de BTV, la crítica de diari no parlava ni bé ni malament, diuen de BTV. Jo vaig dir, escolta, el telèfon negal, nosaltres teníem buques de telèfon normal. O sigui, que critiquen... Digues alguna cosa. O deixes bé, també, no? I amb el telèfon negal, ell fa com a abstractió, és que és difícil. Jo voldria dir-te que és difícil veure el telèfon negal fora de BTV, perquè no pot fer el programa des de TV3, no el pot fer des de Televisió Espanyola o Tele5, perquè el seu material es nodreix de les pífies o de les ficades de porta, de TV3, de Tele5, de clar, allà, lògicament, per respecte a qui li paga, no ho podria fer-ho. Per tant, el seu paper és de frang tirador i un bon balcó per fer de frang tirador és BTV, no ho sé, potser podria ser també BTV, no? Però BTV és perfecte per aquí. Sí, sí. Doncs, Àngel, t'agraeixo molt que hagis vingut una estona. Ens hem passat moltíssim del temps. Sí, fa tres minuts. No, no, no, ens hem passat moltíssim. He tingut uns 15 minuts i em portem... No, no, no, no, no ho tallarem. Encara que sigui gravat, no ho tallarem. Àngel, moltíssimes gràcies per haver vingut. Que vagi molt i molt bé i una abraçada molt forta. Gràcies, Jordi. Em fa molta gràcia que m'haig de convidar, de Sant Jordi. Vaig a fa 26 anys que hi visc i, per tant, en tant i tant que hi visc.