Àngel Llàcer

... Avui passa per la penya del Morro un actor que ha anat compaginant la seva feina amb la de director teatral, o és un director que compagina la seva tasca amb l'edactor. No ho sé, ara li preguntarem. Tot i que últimament l'hem vist més dirigint que no pas actuant, com a la doble vida d'en John, amb el John Perra, l'any passat, el musical infantil, Geronimo Stilton, i la que acaba d'estrenar i podeu veure el teatre borràs Madame Melville. Angel Llàcer, bona tarda.Bona tarda. Què tal?Molt bé. Bé, Angel, comencem per aquesta pregunta que no t'he volgut fer mai, no? Et consideres més actor o director? Ai, és que no ho sé, eh. Encara no ho sé com ho puc saber, això. No ho sé. Què t'agrada més, dirigir o actuar? M'agrada tot.M'agrada tot. Què t'ho ha dit? Quan dirigeixo és com si fes tots els altres personatges. Quan fas actor, tu ocupes d'un personatge, i aleshores coneixes aquell personatge amb profunditat, la seva psicologia, perquè es comporta així i tal. I quan ets director, almenys jo, almenys el mateix, és que quan fas actor, l'única cosa que coneixes a més personatges i potser és més rica, saps? I com a director com ets? O sigui, tu fas el personatge i els actors t'endimitar com el fas? No, no, no. Jo em poso allà, de fet, sempre em poso allà a escenar-hi amb ells. Llavors ells van parlant i jo em poso al mig. I ells van parlant una amb l'altra, i jo em poso com si fos un d'ells, no? Llavors entenc el seu comportament psicològic, i aleshores dic, doncs mira, tu hauries de fer com si tal, tal, i d'aquesta manera, perquè tu el que vols aconseguir... No, jo els explico molt, molt, molt, molt, saps? Jo no sóc de fer lectures i de fer comprensió de tèxtiques, no, jo sóc de seguida, vinga, posem-nos aquí el text de memòria i comença a veure les coses. Però sóc molt prim mirat, molt, molt, molt, o sigui, no deixo res, o sigui, no hi ha cap actor dels meus, que estigui un segon que no sàpiga què ha de fer. Bé, parlem de Madame Melville, amb la clara segura, el Carlos Cuevas i la Montsevell Vahí, el text del Richard Nelson. Abans de res, deixem dir-te que moltes felicitats, en barra de molt l'obra, de veritat, t'ho dic, si no, no t'ho diria. Moltes gràcies, s'agraeix, perquè hi ha molta gent que ho moltes vegades ho diu, no ho pensa? No, jo, si no, no t'ho diria, no t'ho diria res. Trobo que és una obra molt muna, ben empacatadeta, les accions dels actors que acompanyen molt bé el text, l'interpretació dels tractors és molt neta, és genial, no? No hi ha res que enbruti. És l'obra que has dirigit de la qual estàs més orgullós? Jo estic orgullós de quasi totes, eh? És veritat que la temàtica potser és diferent, perquè aquesta elce meva, o sigui, un projecte meu que jo fa 6 anys que volia fer aquesta obra, clar, li tens més cabinyo, perquè vols explicar unes coses determinades. Les altres, que han sigut encàrrecs, que em diuen milers de milers d'euros, i abans dius que sí, la feina feta, jo estic orgullós, perquè jo soc molt treballador, sempre arribo a l'estrena, havent treballat molt, de satisfacció, és molt gran. Passa que aquí el que explico potser per mi és més satisfactoriu, perquè és una cosa que jo volia explicar. El fet de ser una obra que has buscat tu i proposat tu, ha fet que patissis més a l'hora de dirigir-la i acabar-la? No, l'única cosa que era una... És una obra que no és una comèdia com el que estic acostumat a fer, saps? És una cosa que té més un regafon, una psicologia de personatges, vas descobrint els fons d'aquests personatges, són personatges tampetètics, no? Però jo he volgut mostrar com aquesta cosa alegre, no? Jo he volgut fer alegre, com serà aquestes persones que de cop són molt alegres i ben, en parles, que és simpàtica i alegre que tot és, i després, quan estan en la solitud, el veus que és una persona trista, sola, desemparada, he fet una mica amb l'obra, no? Jo no et conec, però tens una pinta, no diré, sola i desemparada, però de tenir, ah, i què tal, no sé què, molt extrovertit, molt així, simpàtic, sociable, però, clar, deus tenir la teva part obscura, no? Obscura, no, una marmota, sí. O sigui, sóc una marmota, jo a casa meva rossego els teus, perquè sempre estic així, que no té res a veure amb la meva imatge pública. No vocalitzes a casa?No, no, no. Bé, abans de continuar...No dormo. Bé, sempre dorms. Vull avisar les persones que ens esteu escoltant ara mateix, que jo parlaré de l'obra, continuació, que si teniu d'anar amb Mèlvil, si teniu la intenció d'anar-la a veure i no voleu escoltar el que passa com m'acaba, etcètera, etcètera, pareu d'escoltar-nos ara mateix, perquè... Tampoc no ho veig a fer cap sorpresa, no? Mira, jo l'he vist sent i pico de vegades, i m'encanta veure'l, encara que sàpiga, exactament què passarà. Vull dir que el teatre és això. Jo ja he avisat, per si de cas, després que algú s'enfada. Parlem del personatge de madame Mèlvil, la Clodí, l'altre dia entrevistàvem a la Clara Segura, i ens deia que per ella una de les coses més difícils havia estat fer creïble que una professora s'anés al llit amb un alumne seu de 15 anys, no? Aquest era el gran repte, també, de la direcció? Sí, jo el que no volia en cap moment és que semblés que una senyora gran abusava d'un noi jove. Perquè no és el que jo volia explicar. Jo volia explicar l'univers de dues persones soles, vulnerables, que s'uneixen per sentir-se millor i per intentar ser feliços, saps? Aleshores, clar, jo en cap moment volia aquesta cosa de... Bueno, no, aquesta bus. No és una obra que parli de bus, cap a un menor, per res del món. Perquè, de fet, jo he afegit coses que és el noi el que sempre proposa, d'anar més enllà. I ella, pobra que està dèbil, es deixa emportar per ell, no? Però no és aquesta l'excusa, no? És aquesta diferència d'edat i aquesta molt impossible. Però darrere de tot això, hi ha tot un món de dues persones vulnerables i tristes que s'uneixen per ser feliços, i això és el bonic de la funció. Per cert, quina responsabilitat, també, per l'actor Carlos Cuevas, que em sembla que té 15 anys, l'envis creix a la sèrie de vent del pla de TV3, el nen aquell petit. Sí, quina responsabilitat per ell, no?, i portar tot a una producció, perquè ell és el protagonista amb la clara segura, juntament. Sí, de fet, ell explica la història, perquè està explicat, això és una de les raons, una de les coses que estan molt ben explicades a la relació, i és que ell, de gran, explica aquella nit, i aquell dia que va passar amb Madame Elville, i veus que no té cap trauma, al contrari, ho recorda amb molta il·lusió i amb molta emoció, no? Et va costar trobar un perfil, un actor de 15 anys, que portés aquest pes, però és arriscat. No, és el primer que vaig parlar. Vull dir, no vaig anar allà i li vaig dir, Carlos, que jo he vingut al teatre, no m'he fet mai. Doncs t'agradaria fer-ne, perquè no sé què, i diuen, doncs no ho sé, es van a la seva mare, i diuen, doncs mira, ho provarem, li esperem unes lectures, i si jo veig que no t'han de sortir tu, diré, però si veig que ho pot fer bé, doncs seguirem endavant, i va venir, i el noi té un talent impressionant. Sí, està esplèndid, eh, està esplèndid. Igual que la Montse Elveï, per cert, que fa la veïna de la Claudi, molt extrovertida, com a xistriònica, és un amic al punt de futga del text. Jo, quan veia la Montse, no sé per què, però et veia tu fent tot allò que feia la Montse Elveï. És que li feia, li feia. Jo li feia, li feia, molt bé, eh. És molt avispat, eh. Sí, però el començament de l'entrevista m'has dit que tu no feies això, que els actors t'han d'imitar. No, no, però jo no l'imitava. Jo el personatge el feia i deia, però, com jo, o sigui, jo no li feia. Això que ho fas, oi que em coneixes, perquè la Montse ens coneixem de la vida. Fes com si fos jo, i llavors ho entenia. Per cert, aquest moment, també. Digues la veritat, alguna vegada, durant els assajos, us heu posat els barrets al mà nogig i tu? I heu fet el número musical darrere del sofà de la chanson de Jumel? Mai. Mai. Jo sí que m'he posat amb elles dues a fer-lo. Ah, sí. Però, no, no, i tampoc m'he posat mai al barret, perquè tinc el cap molt gros i no m'entra. Estava al text de la chanson de Jumel? No. Com se't va acudir, perquè està bé, eh? Trena una mica i està bé. Hi havia una altra cançó que era un assenyent d'unes noies que cantaven amb una coral, o sigui, que hi ha una cosa com més sòlida, més trista, i jo, com que ja li volia donar aquesta cosa més animada, doncs mira, perquè la veritat em va venir un amic meu amb a dir, allò que te'n veies pel Facebook, allò que te'n veies coses, i em va enviar aquest número musical. Un any o dos, i et sents, ah, mira, un dia posaré aquesta cosa amb una obra de teatre, i mira, va venir aquesta i la vaig posar aquí. Perquè tu tens família francesa, no? No. Ah, doncs... no t'has criat a França, tampoc, no? No. Doncs m'han passat malament la informació... No, te'n dic enganyant una mica. Vaig a la ciència francesa. Ah, d'aquí a Barcelona, d'aquí a Barcelona. D'aquí a Barcelona, sí, sí. Jo vaig començar a parlar francesa, a casa meva. Que no en sabien, perquè jo vaig començar a parlar els tres anys i mig. Per això parles així com des que ha anat a casa, no? Exacte, a casa no parles tot bé, tot bé, a casa tot bé. Bé, no, no, era un incís. Per cert, al final de l'obra, a mi, sincerament, em va emocionar, em va arribar, vaig acabar l'obra amb una llagrimeta continguda, saps allò que sobra en els llums de la sala i no vols que et vegin, i dissimules i tal, però clar, aquell moment de després que entra el pare a buscar el Carlos Cuevas, on sembla que ballen la flauta màgica, no amb el Carlos Cuevas, sinó amb la Clara Segura, em sembla que ens assabentem que ella acaba morint i ell diu, vull reviure aquelles últimes paraules, un altre cop, tot aquella per final, són a Jax Brelts de Fons, i com a espectador dius, clar, què més vols de mi? Angel, com vols que no plori? La pregunta és, clar, per què jogueu així amb els nostres sentiments? Bueno, perquè jo crec que el teatre és emoció, ja és emocional, els pensadors, jo crec que les has de fer riure i les has de fer plorar, et utilitzes tot el que pots per crear una emoció, ja està. I jo crec que, com més rigueu i com més ploreu, més satisfet sortireu. Fa peneta, quan ell torna a demanar a reviure aquell moment. Sí, és molt atent. Però seria clar, molt xulo fer-ho la vida real, no? Clar, jo li deia, però tu imagines, si el que sempre passa de les persones que són mortes, que sempre et queda com aquesta cosa de dir-li alguna cosa que no li has dit, si poguessis dir-li, mira, Déu, o tal. Jo crec que la pena més gran que tenim quan ens mor a algú estimat és que no li podem parlar, o sigui, no podem dir-li el que volem, o que ens senti. Jo crec que això és el gran mal. El buit que et deixa, ja t'hi vas acostumar, i tal, et fes un buit. De vegades el gran mal de Catalunya anarà a dir? No. No, no, no. Però jo crec que el fet de quan algú se'n va, la pena més gran és que no pots parlar, que no li pots dir. Déu, t'estimo, t'he estimat molt. De fet, no sabem, quan parlem amb algú, perquè... Exacte. Tu recordes algun moment de la teva vida que vulguis tornar a reviure, especialment? No, no. Jo sempre penso en un endavant. Jo sempre penso que sempre vindran moments millors. Jo he sigut molt feliç, a la meva vida, pràcticament. A veure, a la vida hi ha d'obrupcions. Pots escollir dues coses. Una ser feliç i l'altra ser infeliç. Tenint el mateix. I jo he escollit ser feliç. Que bonic. Per acabar amb el tema teatre, en general, et veus dirigint a algun teatre? Tipus, no sé, teatre lliure o algun de focus, com la Villarroel. Mm. Per què m'ho preguntes, això? Per curiositat. Sí, m'hi veig perfectament. Sí. Sí, sí. Que tens alguna cosa tancada? No, res del món. Ni res més enllunyat de la realitat, però em fa molta gràcia que m'ho preguntis. Sí, sí, no, jo... molt, molt. De fet, fa molts anys, abans de que el Dal té dirigir la Villarroel, vaig presentar el projecte, perquè m'ho van demanar, de dirigir-la i era superxulo. I em faria molta il·lusió, molta. I què programaries? Això ja no ho sé. Però escoltaria molta gent, saps? O sigui, escoltaria moltes propostes, i escoltaria molta gent. Que moltes vegades no tenen l'opció de poder fer coses, i que estan molt bé, saps? Molt bé, doncs l'Àngel Llàcer, que dirigita el... el mademel Vilal Teatre Borras. No vull acabar l'entrevista sense parlar de la teva bastant televisiva. Vas començar sent professor d'OTE, i des de les hores has presentat programes amb Jazz Music, a TV3 també, amb el Salt de l'Àngel. L'última cosa que t'hem pogut veure ha estat a la Escobilla Nacional, amb els del Minori Absoluta i tot plegat, que hi ha peròdia dels programes del cor, l'estil polònia. Alguna vegada has dit que no, algun projecte a la tele? Sé culoborador de la Rosa Quintana. Perdona? Sé culoborador de la Rosa Quintana. Va oferir anar al plató a col·laborar? Sí. I per què vas dir que no? Perquè jo no em veia allà a Madrid, anant a parlar del reality show, que no veig. No et veies a Madrid vivint? Ni parlant d'aquestes coses, perquè jo no veig la tele. Llavors jo no sé res. I després també m'han oferit anar a les supervivientes. I tampoc. No et veies, no? És una bona idea d'aquesta gent. Escolta, de tota la tele que has fet, d'aquestes més orgulloses? D'autè. Sí. Perquè allà, el que jo feia... ja tenia molt lligat amb el món del actor, dirigia els nòils com havien de cantar... Aquesta cosa, creaves, és aquest el docent. Si jo tinc una part dolent molt important, una part d'explicar. Allà, a part del show, que podíem fer televisió, Real, saps? I això, per mi, era molt satisfactori. No em vull equivocar, però em sembla que no has fet com mai cap sèrie, no? No, no he fet mai ficció. I també et veus algun dia fer una sèrie així de ficció? Doncs no ho sé, eh? Sí, suposo, la vida. No ho sé, ja vull veure'm, el que vingui. No t'han proposat fer una sitcom? No. Seria molt graciosa, perquè jo sóc molt graciosa, doctor. Per això t'ho dic, per això t'ho dic. Potser el cor de la ciutat no, a la riera, però a una sitcom sí que et veig més. Potser sí, no hi hauria d'haver. Pensa-t'ho, pensa-t'ho. Per cert, tema Twitter, ja acabem. Més de 42.000 seguidors al Twitter, Àngel. Caram, noi. Com ho portes, això? Bueno, jo poso coses i la gent ho deu llegir, o no. No ho sé. És fort, eh? Sí, sí. T'has portat algun disgust al Twitter? Perquè, a vegades, el Twitter en calent és de mal... No, jo no contesto. Quan poso Twitter en català, llavors em diuen... Te dejo de seguir-te perquè no entenc el català, o perquè hable de ser català si a molts seguim o sent castellà. No em segueixis, perquè jo sóc català i castellà. Vull dir, o poso Twitter en català i sóc castellà. A més, un dia vaig llegir un Twitter molt bo, que diu... Un enfollow no se'n fa. No se'n diu, se'n fa. És un follow i ja està, no? Dejares de seguir. Clar, clar. Per cert, saps en quina posició estàs al rànquing total de Twitter? Això t'agradarà. Més seguits a Espanya? No. Estarà a la posició número 154. Què vol dir això, a veure? Estarà entre els 200 més seguits. Vull dir que d'un i dos, no? O sigui que per... Ah, o sigui, sóc el 154 més seguint d'Espanya. Per exemple, Alejandro Sanz és el número 1 amb 1 milió i mig de followers. Clar. M'explico, no? Vas baixant i vas tot allò... Exacte. Entra al diari ABC i la ONG Oxfam. A veure-vos. Molt bé. Una gràcia que... No, no, no. Va per la gràcia. Sí, però he passat els meus minuts buscant-ho a internet, això. Doncs escolta, Àngel, jo t'agraeixo molt que hagués estat amb nosaltres avui a la penya del... Jo t'agraeixo que hagis volgut parlar amb mi. I tant. Tenia ganes, feia temps, i mira, hem trobat l'ocasió avui. Espero que retuïteigis aquesta entrevista, perquè la penjaré al poble. Jo la retuïteixo i jo la retuïteixo. Posa roba a Àngel Llàcer. Per mencionar-te, perquè, si no, no t'interaràs, tu. Jo segueixo molta gent, llavors moltes vegades no ho veig. Ets malalt de Twitter o no?No. Ah. No, no. I de WhatsApp?De WhatsApp, sí. Va, molt bé. Àngel, molt... Moltes gràcies. Bona tarda, tu!Bona tarda, Àngel. Gràcies. Adéu.