La penya del Morro presenta la Sena Musical Catalana amb el Martí Figueras. Bona tarda, Jordi, què tal? Bona tarda, Martí Figueras. Com estàs? Molt bé. T'he trobat a faltar, eh? Sí. Una setmana, una setmana com que hi vendre la Sena Musical Catalana. Avui què ens portes, Martí? Jordi, avui tinc l'honor de presentar-te una banda molt familiar. Familiar? Per què? Per tu, per mi, pel públic... No, que no és familiar d'aquesta manera, no. Però què és família teva? Que ha de ser el teu cosí, potser? No, ni el cosí, ni ti, ni res. Són familiars, perquè ells viuen com una família. Ja, però ara, Martí, t'ha fet una cosa. Totes les bandes, en certa forma, viuen com famílies, no? Ja, però és que aquests viuen com una família perquè viuen plegats. A veure, explica't, no sé on vols anar a parar. Bé, avui entrevistem els anímiques, entrevistem el Ferran Palau, que és el cantant dels anímiques, que és una banda formada per 6 individus, que des del principi de tot viuen junts com si fos una espècie de comuna hippie a una caseta de Coibató. Ara han tret, precisament, el seu nou disc, que es diu Hanna, i, com deia, a l'estudi de presentar-lo al Ferran Palau des del cantant. Bona tarda, Ferran. Bona tarda, com esteu? Molt bé, molt content de tenir-te aquí, moltes gràcies. Per res, un plaer. Ho heu trobat fàcil des de Coibató? KPS. Ah, bé, o sigui, tampoc tan... tan comuna, no? Els hippies, no sé. Els hippies... Us han dit bastant, per això? Moltíssim. I què? Fa gràcia, fa ràbia, hi ha... A mi no és igual, la veritat, no és igual. No sé, hippie, jo no em considero molt hippie, la veritat. Però, a veure, viviu a una cova o no? No. És que hi ha les coves de Coibató. No, hi ha les coves. Jo, de fet, treballo venent les entrades de les coves el cap de setmana. Ah, sí? Ostres. Però no vinc allà, vinc amb una casa normal. I que és una casa gran, on esteu tots? Sí, és una casa típica de Coibató, d'aquestes grosses, en piscina... Deu ser en la munt de l'iron d'aquesta casa, no? Bé, esclar, esteu vosaltres els anim i callat tocando tot el dia... I ho imagino com una manera de festa constant. Bé, no, la veritat és que no és molt festa constant, no? Què va, és el més semblant a una casa normal i corrent, amb 6 individus que van i venen. I jo, la veritat, molts dies no ens veiem entre nosaltres, saps? Perquè tots fem coses diferents, i... Escolta, ja que parlem d'escoves de Coibató, jo crec que a 80% de la gent que ens està escoltant de petits van fer una excursió a les coves de Coibató. Sí, sí, és una passada, eh? Tu no, Martí? No. Bé, escolta, ja has d'anar. I ara que tinc el Ferran aquí i tal, ja escolta, un dia aniré i... Fas descompte o et passo gratis i tal? Oh, ja està, ja m'hi tens, a mà mateix. Ferran, quin és l'Elisien per anar a les coves de Coibató? Què hi ha, per la gent que no conegui? Ostres, doncs les estalactites i les estalagmites, així dit, doncs, és allò... Bé, me les suba bastant, no? Però quan ho veus i tens davant, en unes formes i unes històries que es flipen, entre allà, a part que són grutes, que baixen molt estretes, ja té un punt d'aventura d'entrar allà dins, i t'estàs una hora bastant al·lucinant amb la cova. Però quants quilòmetres hi ha, de coves? A veure, per dins són quasi 600 metres, que sembla poc, però no ho veus. A veure, a fer-los tu, per dins amb coves... Amb escales i amb grutes estretes, i després hi ha una sala enorme, que, de fet, allà dintre vam tocar fa 3 o 4 anys. Oh, mira que xulo, estic... Xulo va ser portar tots els instruments cap dalt. Sí, sí, ja vam flipar molt. I l'acústic, a què, de les coves de collvató? És una passada, el que passa que és també punyetera, saps? No pots ficar molt de volum, perquè de seguida no s'entén res. Però si busques allò del volum just i d'això, és màgic. Si busques les estel·legmites adequades, entre estel·legmida i estel·legmita, hi ha una zona... Sí, de fet, hi vam portar el Will Johnson, a aquest estiu, quan vam estar tocando amb ell, i el tio va quedar al·lucinat amb les coves, que hi tornaré a gravar, seguríssim. Que bo, que bo, que bo. Doncs mira, ja que es treta el tema de Will Johnson ja, ho trec, no? Vull dir, l'any passat el Bob Barber va organitzar una mena de vol o conju nanímic Will Johnson, el Will Johnson, perquè ells que no en sàpiguen, és un cantant nord-americà, és el líder d'una banda de discent romàtic, però com ell mateix ja es vent per ell mateix, i té una gran carrera, no? Com va arribar aquesta col·laboració, ja us coneixeu abans? Va ser una proposta que ens van fer la gent del Pop-Arp, que és una gent molt desperta i amb moltes idees, i volíem començar a fer una cosa que ens sembla, que faran cada any, si no ho tinc malentès, que és barrajar músics d'aquí amb músics de fora. I, clar, nosaltres ho vam veure molt clar, perquè teníem casa, teníem un lloc on era pràctic fer-ho, no ens havíem de menjar gaire la pilota per fer-ho, i, bueno, també estava la Lluís, que és anglèsa, que domina l'anglès, també pel tema de comunicació, és important, i no sé, va sorgir la idea, nosaltres vam dir que sí, el Will va dir que també, i va venir cap a casa i va ser preciós. Va funcionar molt bé. I del resultat de la col·laboració del concert en si, també va haver-hi un documental que va rodar el Rauro Cuevas, que va fer un Texas tourboussies, oi? Sí, sí, sí. Molt contents de tenir això, perquè és una postaleta d'aquells dies que vam passar preciós, a més, està fet amb molt bon gust. Nosaltres estàvem una mica collonits al principi de... Teníem 10 dies per fer un concert, més o menys de 100, amb un tio que no coneixem de res, mentre un equip de rodatge ens persegueix dia i nit. Però van ser molt agradables, saps? No, ho vam fer molt bé. Estem parlant amb el Ferran Palau d'Animic, que ens ha vingut a presentar aquí el programa, l'últim disc entreet, Hannah. Sempre hi ha un motiu per treure un disc, no? Quin ha estat aquest? Bueno, un motiu concret... potser no sabria dir-te. És que teníem unes cançons, sabíem més o menys com gravar-les, i creiem que havia arribat el moment de treure el disc, i va ser un procés natural. No hi ha un motiu allò... Com que ens ha passat això, farem un disc. Va ser, ja toca el disc, i tenim cançons, el fem. Però hi ha una cosa que sí, que apleneja durant tot el disc un factor determinant, que és el fet que hi hagi un nou membre a la família, que és la Mia, que per a qui no ho sabien, és la filla del propi Ferran, i la veu femeninal del grup, que és la Luís, i, bueno... Sí, bueno, de fet, moltes de les cançons estan d'alguna manera relacionades o provocades pel fet d'haver-la tingut amb ella. Llavors, com tu molt bé dius, planeja la Mia sobre el disc, però no és directament un disc que li cantem amb ella. Hi ha una cançó que sí, però la resta tenen alguna... La segona, Blue Eyed Tree. De fet, era una nana que li cantava la Luís amb ella, improvisada totalment, perquè no intento treure una cançó de veritat amb això. La va treure, era una cançó nata molt agradable, i quan la va portar al grup, el grup es va convertir en això que estàu sentint a la fonda. Aquest tema que sentim, que és el Blue Eyed Tree, és una nana, com ho has dit, però és una nana bastant fosca, no? Sí, sí, sí. S'adorm la Mia... Amb aquesta cançó, què va? No, gens. A principi una nana està feta perquè el Lens s'adormi, no? És que quan li cantava la Luís amb ella, sí, que s'adormia, però ja fent-la com la fem ara... Amb els arrenjaments, pot, no? És una mica fosca, no? Sí, una mica. Hòstia, no m'ho havien dit, però potser sí, els teclats, i aquest rotllo així... Sí, sí, que té a veure amb DQ. Doncs, perdona, m'he perdut un moment. No passaré, Martí, perquè quan sempre et perds, es vol dir que ha arribat el moment que el convidat canta la cançó. Ah, canta la cançó, ja? Sí. Avui, amb quina cançó de la Italàs? Doncs pensava fer la Pols i el Puñal, que és una cançó que en el disc la vaig fer jo sol, amb una mica d'aveu de la Luís de Font i un quartet d'acorda. Llavors, bueno, aprofito per fer-la, ja que estic aquí sol, avui. Sí, que hi ha, a més, a recordar, tot el disc, a part que planeja l'ombre de la mitja, també planeja el que seria la ombra del quartet d'acordes, del teu cosí, que és el Jordi Mates, que també fa molt bona feina. El meu cosí, bueno, és un tio que ho avarca tot, amb el que és música i va ser un repte per ell, fer arrenjaments per un quartet, perquè no ho havia fet mai i li ha sortit molt bé i d'aquí sortiran coses... Bueno, és allò que... No ho sé. Molt jo, molt jo. Sí, molt guai. La veritat és que estem al·lucinats, nosaltres amb aquests arrenjaments. Molt bé, Ferran, com vulguis. Molt bé. Em poso còmode, per favor. Deixa'm comentar que la gent que es connecti al xat i a la webcampderradiudesverb.com pot veure com estàs tocant ara mateix en directe, eh? Uau. Es noves tecnologies. Si que no està bé, prou he de fer la teva llum m'ho il·lumina tot no puc lluitar contra el que sóc i és la meva sang, la olor de mort amb toques i cremes com el foc no puc lluitar contra el que sóc no he pogut evitar i me l'emportar i el meu esperit pujant cap a dalt sota del meu llit l'apols i el punyal saps que la foscor no és el meu lloc sigues pacient que ja queda poc no puc lluitar contra el que sóc i és la meva sang, la olor de mort amb toques i cremes com el foc no puc lluitar contra el que sóc no he pogut evitar i me l'emportar i el meu esperit pujant cap a dalt sota del meu llit l'apols i el punyal saps que la foscor no és el meu llit saps que la foscor no és el meu llit saps que la foscor no és el meu llit com m'ha passat, quasi sempre, amb els nostres títols. Hi havia diversos factors. El cap i cua ens cridava molt l'atenció a nivell conceptual del disc, que començava amb acte també perquè és una mica, entre comilles, una norma que ens autoimposem amb els títols dels discos. I després, el significat, crec que connectava amb alguna cosa del disc, que és això de la vida, no? No sé, ens va agradar com sonava, com s'escrivia i el que volia dir, i així li vam posar amb el disc. No necessiten més. Amb aquest disc comentat he llegit altres entrevistes que us heu deixat anar més. En quin sentit, per això? En el sentit de... A veure, nosaltres, per la gent que ja ens coneix o per la gent que no ens coneix, o sigui per tots, som un grup que tirem a cadències molt lentes i a fer una música molt tranquil·la. En aquest disc hem pujat una mica el tope de la intensitat. Què vol dir? Que ara podem pujar més. Seguim sent molt silenciosos i molt tranquil·lets, però hi ha picos en el disc i en els directes, sobretot, en què ens deixem anar d'una manera que no ho havíem fet fins ara, en el sentit de canya, saps? D'explosió, de so i de deixant-nos anar. I ho disfruteu més o no? Sí, perquè és una cosa que no havíem fet. Es tracta d'anar descobrint coses, la música i d'anar aprenent. I crec que sí, que disfrutem més. De fet, ara toquem de peu, abans tocàvem asseguts. I entre una cosa i l'altra ens hem deixat anar. La vulguis o no, també anima una mica més. De fet, de pujar... Fa que sigui més comunicatiu el concert. Teníem la tendència, que encara la tenim, de fer una bombolla o l'escenari, i que hi hagués una barrera entre nosaltres i el públic, una barrera que trencava sempre la Lluís, sent molt espontània amb el públic, i parlant moltíssim. Cosa que és una mica la salvació, perquè si no la gent ens tractaria d'aquesta gent, són uns estúpids, que no em viren ni el públic. Aquesta reflexió és superinteressant, no? Perquè sou vosaltres qui decidiu acostar-vos al públic, no? Perquè fins ara era el públic que venia a veure'ls, no? És que no sé per què tenim tendència a la introversió, a l'escenari. No ens agrada, de fet, ojalà fossin més comunicatius. El que passa és que no ens surt. És una mica de ser. La Lluís és la que ens ha despartat en aquest sentit de... Hòstia! Estem fent això davant de la gent, perquè volem i perquè ens podem comunicar. Està viu, no? Clar, i en aquest sentit n'hem millorant, saps? Jo no dic res, però crec que em comunico millor amb el públic. Bé, no. És una mica de fer que tant en quant parles i cal. Sí, sí, amb costa, però sí, ho intento i m'agrada, eh? És una cosa que s'ha de fer. Continuem parlant amb el Ferran Palau d'Anímic. Per cert, ho sentiu una mica abandonat del folk a Catalunya? Hòstia, no. No, no, és que nosaltres som uns novatos. Saps què vull dir? El abandonat del folk és ancestral. Hi ha hagut tantes figures abans que nosaltres, que serien una mica absurds. Per exemple? Per exemple? Hòstia, no ho sé, Raimund. Per exemple, o Serrat, o... És que clar, el folk... Tinc una forma de veure el món l'oberta. Per mi, el folk són moltes coses, que després és el millor. Normalment, jo crec que... Són més pop, potser. Sí, en l'imaginari col·lectiu, no? El rejunem el folk amb els tradicionaris, per exemple. Sí, pot ser. Jo és que no tinc aquesta visió del folk. Per mi, el folk és la música popular del poble, saps? De la cançó senzilla i directa, comunicativa. Per mi, el folk i el poble és pràcticament el mateix. Saps? S'acosta moltíssim. I abandonats del folk, saps? És que no només hi ha nivell d'aquí, Catalunya, sinó nivell internacional. És una música tan antiga, que es feia la gent, saps? Vull dir, això de dividir l'artista amb el públic, abans no era tan així, saps? La cançó era algo per compartir. I crec que nosaltres tenim aquest sentiment, avui en dia. Són conscients que potser molta gent ha descobert, no? Aquest tipus de música, gràcies a vosaltres. La veritat és que conscients no som, però, bueno, més d'una vegada ens han comentat això. Sí, quan nosaltres vam començar amb el grup, la veritat és que ens sentíem una mica sols, en el sentit de que no teníem espais o festivals o concerts preparats per aquest tipus de música. Ens trobàvem sempre amb molt de soroll i amb gent que no en tenia la proposta. Ara, en canvi, la cosa sembla que hagi canviat, no? És bastant amb molta més corrent de folk. Ja és com... no ho vam dir aquesta moda, no? Vull dir, no és la moda, el folk. Ni en la moda és el pop. Però són estils que hi ha que tornen, no? Sí, en aquest sentit ens ha beneficiat això que et deia, però és la plataforma, el fet de poder tocar en auditoris, on la gent ja sap el que va a veure, on se senten i disfruten del concert. Els principis d'Anímic van ser de durillos, precisament perquè... quasi sentíem que la nostra posició en la música era punk, per no fer punk, saps? Per no fer soroll era com... per què feu això? Poden fer música divertida i canyera, saps? Perquè ens ha sortit així. Trobava que la gent no en tenia, potser, que uns joves com vosaltres féssim aquest tipus de música? Sí, era això. Per això et dic que semblava que era el més punk, en aquell moment, saps? Ara, no. Ara ja torna a ser gràcies a grups populars, com Manel i etcètera. La cançó d'aquest caire, no? Ha agafat una altra més popularitat i la gent està més preparada, potser, o més oberta a sentir músiques que no són rock, lusso. Per cert, ara que parlaves de Manel, com valores el panorama musical català? Estem vivint un dels millors moments, potser, de la història de música català? Però si no m'atreviria a dir dels millors moments, és l'únic que he viscut jo, saps? Llavors, clar, Catalunya i el panorama musical tenen molts anys. Jo crec que sempre hi ha hagut propostes molt bones. Avui, per exemple, he vist Manel a l'MTV. Manel a l'MTV? Sí. Què dius? L'MTV, aquest canal que hi ha espanyol. Aquest canal, l'MTV espanyol. Estran, que fan, sí. Ostres, sí. I, joder, jo crec que tot i sent el que és l'MTV, que ho sabem tots, que s'ha anat... Bé, és com la primera vegada que ve, com la música com la que fan els Manel i en català, en canal com més l'MTV, no ho sé. Crec que això és un símptoma de salut, seguríssim. Però ja, aventurar-me a dir si estem a la millor època... Hòstia, jo què sé, saps? Tot això acaba sent una merda. Saps, al final, o la gent li deixa d'interessar de seguida. Bons discos, sempre n'hi ha hagut, sempre n'hi ha hauran. I saber separar el gra de la palla. La qüestió és d'estriar, una mica. Jo em quedo amb això, música en català, a l'MTV. Una cosa que potser era impensable a fa fa uns anys. A l'MTV hi ha més puestos. És una aplausa per ells. Martí, tenim 3 minuts. 3 minuts, bueno, és un parell de preguntes. Des del principi, nímic, va tenir la idea de sortir d'autoditar-se els discos des del vostre petit Cegei, que es diu Les Petites Coses. Per aquí hi ha hagut un canvi. El que hem tingut és que hem conegut la gent de Bécorre, per històries, i ha sigut com una tirada de canya mútua, simplement pel fet que ells arribaven a puestos on nosaltres ara mateix potser no arribàvem, o ens treien una part de la feina que nosaltres fèiem. Era una mica carregós fer-ho tot. I ha sigut una co-edició. Ells s'ocupen de la distribució, que la distribució d'enímic fins ara era molt pobra. Ara ells fan que arribi a tot arreu al disc. S'han ocupat de portar els discos a la fàbrica, i dels envius, i aquestes coses de la promoció, i un munt de coses que fins ara fèiem nosaltres, i, òbviament, els sent músics, i no ser un Cegei discogràfic, no dominaven del tot. I, hòstia, vam dir, fem això junts, i amb ells els va semblar molt bé la idea. Llavors no som un grup de Bécore, però hem co-edirat el disc amb ells. De fet, tenim relacions per diferents coses. El dissenyador de Bécore és el dissenyador del nostre disc, en real d'això ens vam conèixer, després nosaltres ara estem fent altres coses amb ells. I a part acabar, el futur com es presenta? El futur immediat, el futur llunyat. El futur, en general, una mica. M'ho imagino que es presenten bolos. Sí, ara es presenta... seguim la promoció, que està anant molt bé, que està sent molt intensa, cosa que no havia sigut mai cap disco dels nostres, allò, una promoció d'aquesta de cada dia, està fent entrevistes i així. I els concerts n'hi han sortint, i ens passarem un any, any i mig, tocando el màxim possible. Moltíssimes gràcies. El Ferran Palau, saludar a tota la família d'Animic. Vale, per vostra. Merci per haver vingut. Ens veiem a les Caves de Cuivator. Qualsevol cap de setmana ens preguntem allà, tots els uents que vulguin també, no? Exacte. I moltes gràcies per haver vingut, Ferran. A vosaltres, que vagi una abraçada, Ferran. ...