Bruno Oro

Sono incazzato, sono incazzato con el mundo. Non posso fare finta di essere educato, mi sono stufato. Ma perche sei incazzato? Perche si, ma con chi? Con tutti. Voglio scapare verso il mare, riso l'ideale e tutto nudo urlare. Rolare, sono incazzato. Doncs aquí estem a l'espai de la Sena Musical Catalana, com que a setmana amb el Martí Figueres Martí, bona tarda. Hola, què tal, bona tarda. Avui a qui entrevistem? Doncs avui passar per la penya del Morro, un home amb el que tenim una cosa en comú. Què passa, que cantes en italià també, tu, Martí? Sí, sota la dutxa. No, no, és un detall certament més estúpid, però mira, és que em fa gràcia de dir-li. I què és? És que vam anar a la mateixa escola a Igebé, al costa Llovera. Ah, efectivament, Martí, és un detall bastant estúpid. Sort d'aquest comentari perquè, si no, la gent no podrà dormir aquesta nit. Sí, no? Crec que és important. Aquí tenim avui. Doncs és un home que és un colenquiet, la veritat. És veritat, perquè fa de Cristina Ronaldo, és l'Artur Mas, també, no? El Polònia, el Clacovia, fa teatre... I ara resulta que també fa música. Exacte, és el Bruno Oro, que és actor, però aquí avui el tindrem, sobretot, com a pianista i com a cantant, que ara publica el seu segon treball discogràfic, que és el Tempus Fugit, que sona de fons, i amb el qual segueix mostrant la seva faceta italiana. Bona tarda, Bruno. Bona tarda. Explica'ns com és que ja fa... Perquè no és la primera vegada que cantes en itàlia, però ja fa temps que vas cantant en aquest idioma. Per què? Perquè el meu pare és italà, i la família paterna és nepolitana, i em tira molt a Itàlia. I quins són els teus referents musicals italians? Home, doncs, ja, des de Pino Danieles, de Capo Cell, passant per l'Ucho Baptista i Paolo Conte, hi ha molts, hi ha molts. A mi m'ha recordat molt aquest primer tema, els no encatjat, o què m'ha escoltat ara, a Paolo Conte. La veritat és que té un punt, té una aire, no? Home, és un honor per mi, perquè és un mestre, és un gran piropo. Home, aquests temes, via com me, i tot allò, no sé. Sí, de fet, via com me el versiono en el. És la primera cançó que versiono, perquè no. No sóc gaire de versionar, i al dia el vaig versionar en la col·legre, quan vaig donar el vist, el passat dia. I de fet, aquí el Manuel Bruno, va actuar a la boca del drac, i jo vaig ser-hi present, vaig tenir la sort de poder veure l'espectacle. Des d'aquí era el recomano, perquè és molt xulo. Tu fas anar molt bé amb el públic, i sí, certament va quedar molt xulo la versió de la cançó del Paolo Conte. Però parlant d'aquests segons dies, que és el Tempus Fugit, el teu primer era el Napoli, que era íntegrament en itàlia, en el qual m'ha costat trobar referències a l'espectacle primer disc. No sé si és que has fet més promoció amb aquest disc, o com ha anat, això? Sí, n'he fet una mica més amb aquest. També l'altre no està Spotify, no és tan accessible. Crec que ja està desaparegut de Fnac i etc. Quina èxitó, no? Sí, tu. S'ha venut tot? Sí, s'ha venut tot. No, més aviat perquè, bueno, quan un disc no té gaire tirada descatel·loga, i és la mort habitual del 90% de discos del mercat. I quines diferències hi havia entre aquell primer disc i aquest? Home, aquell era íntegrament en itàlia, era una primera llançada a la piscina, era un disc que així més... No sé com més ha sortit del volcà. I aquest és un disc més pensat, jo penso més cuidat, més rodó, més madur. També més curt, jo penso que és un disc una mica més... més bo, vaja. Bruno, ara, la gent, tu veu, et coneix per Polònia, per Cracovia, per totes les coses que també has anat fent al teatre, per la vinagre, per molts altres projectes que has estat involucrat, com Actor. Llavors, clar, d'escoltes i voltes, sobresustament la faceta de cantani de pianista. Des de quant t'hi dediques a la música? Doncs mira, des que tinc deu anys, que faig classes de piano, que toco... I que escolto molta música, perquè el meu pare era un gran mal home, i em gravava discos del Miles Davis, i el Gigi Keilem, quan jo tenia deu anys, que a la penya escoltava Vananarama i Rikasli. Que bonic. Que bonic, eh? I si jo anava amb unes fricades, i em deia, però que s'escolten pàcoves. I clar, això és una motxilla que porto de musicales, que suposo que, gràcies a ella, i que he escoltat molta música, doncs és un bagatge que portes a dins. I has notat que la gent s'hagi sorprès per aquesta faceta musical, teva? Sí, la gent ho se sorpren, com per exemple una dona, que em va dir un dels del discogràfic en el concert, que li va dir el seu marit, ah, però és ella, que toca. Dos, hi ha gent que no s'ho creu, hi ha gent que es pensa que el disc ho me l'han fet, que jo no t'ocupiar, que jo no sé música, que aprofitant que soc famósillo, doncs mira, m'han fet un disc. Has aprofitat la fama de la tele, no? Exacte. Sí, sí, sí. És el que et diuen? Sí, sí, el que em diuen. I han arribat a dir, mira, el Cristiano de Ronaldo també toca el piano o algo així, vull dir que ja no vegin ni el Bruno Oro, sinó que vegin el personatge. Home, això, com que per sort he fet altres coses a TV3, i el Polònia també em salva aquí, perquè doncs portem 5 anys en Polònia i la gent també m'ha vist al cor de la ciutat, i doncs més o menys la febre de Cracòbia, que és molt alta, però no ha arribat el de Lili. A mi em sembla fantàstic. Trenques etiquetes, no? Perquè a vegades ens agrada etiquetar i no hi ha necessitat, perquè fa una mica el que li dona la gana. Martí, tenim algunes cançons que volem comentar del disc, no? Sí, sí, sí. Comencem per aquesta cassona de fons. Geloso. Gelosa. Geloso. Geloso. Geloso. Geloso. Geloso. Geloso. Un coneixut a una dona pericolosa, no en sap greu què fosse, cosi perversa. Bruno, abans parlaves una mica de les teves referències musicals italianes, llavors aquí, ja em sorprens, en un tema que és més rollo italodisco, ets més de xalentano que de reia en paris? I els pares? Més de Pino d'Àngel, jo diria. Sí, sí, jo crec que la gelogia en aquest cas seria de veícol·la amb l'Italià i amb discos, i amb punts baixos, i amb gruixuts i veíles de fang i disc, i el disc de fang és la petiqueta que més m'agrada, els 80, col·len de gany, i aquells que fèrm una música divertidíssima. intentar fer un tema que fos divertit, que fos ortera i que fos de festa per ballar i dins d'un disc que no és per res, així, però la veritat és que estic contenta. Més el videoclip crec que ha quedat molt bé i a veure YouTube és una orterada, penso, que molt divertida. Magnífica. El tòpic aquest de l'italian, que sempre està com lligant, a l'escoltem així, com... Això és veritat o no? Sí, sí, és veritat. És a dir, els italians són... són màquines compulsives del flirteig i del lligar i... I tu això ho has agradat també del teu pare? Jo he agradat del meu pare que no de la meva mare. Estic salvat per la part catalana. M'han tingut una certa distància discrecional que penso que em salva. Però sí que a vegades se te'n va una mica a la mirada, que no la mà, eh? A tu tampoc no et cal fer gaire cosa, no? Perquè entre el sector femení et consideren guapíssim. Això de que els... Això de que em consideren guapíssim ho has dit tu, eh? Jo crec que sí, perquè he escoltat el Bruno. Estic guapo, no sé què. És un tòpic això de que els famosos ens ho mengem tot i tal, perquè ja t'ho puc dir jo, que és un tòpic. Perquè, a l'hora de la veritat, necessites la mateixa làvia i les mateixes del seducció cura persona, que no ho és. Però sí que sé tot que la primera entrada, a vegades, és més fàcil. Fins i tot potser ets pel fet de ser famós, pel fet de ser actor, i, a més, pel fet de ser atractiu també t'exigeixen més, o que potser diuen, ah, a veure, quan obre la boca, a veure què diu, no? Sí, però sobretot la dona que t'interessa. Escolta, Bruno, i ja quedava en aquest tema, però va un consell per lligar-la, Bruno. Va un consell per lligar és fer riure. Jo és el meu consell número 1, fer riure. A vegades pots amb la patètic, de dir, a vegades dius, va, ets a ser xistós i llavors és el zero, no? Però jo crec que quan fas riure una noia, tens molt a guanyar. Tu tens molt fàcil. Jo ho tinc més fàcil. Jo ho tinc més fàcil. Però, com per allò, per el que heu dit, també parteixo amb un mojàndic, a dir, de superar-me, diguéssim. No puc anar a lo fàcil. Mira, un altre tema del disc. ...nostres dies grisos i quadriculats. Un petit extra terrestre ha avorlat les llis galàctiques. Sintàctiques. Gènic, humili petitó. Un petit extra terrestre, un gènic... D'aquí parla, Martí. Doncs parla d'un petit jugador de futbol que es diu Messi, que és un dels teus adults futbolístics, no? Sí, a més, és més enllà del gènic futbolístic. És un personatge també, penso que entrenable, tímid, fins i tot reflexiu, sembla a vegades, com raro, no? El marge de tot i de tothom. L'antiestrella, podríem dir. Per això em fascina el personatge que et veig dedicar a la cançó. Però és increïble, no? La quantitat de diners que té aquest noi és el número del món, i com el que transmet, aquesta humilitat, no mai el saleveu, és una cosa... Això és digne d'una cançó que m'ha fet el Bruno i d'estudi, no? Sí, és... Com has dit tu, que això que no el saleveu, han taposat Cristina Ronaldo, no? Qui és com l'altre extrem, no? Del personatge pedant i... i pagat de si mateix i tot imatge, no? En canvi, el Messi és com... com el noi de la classe que passa desapercebut i treu matrícules de nori. I a més a més, li cau bé tothom, que dius. Sobretot li cau bé tothom. Fa ràbia, fins i tot. Has conegut el Messi, tu, en persona, Bruno? No, jo no l'he conegut. Espero que tingui el Fede, perquè el vaig donar a l'Espiarte. L'Espiarte i... i li va fer arribar, però ja el Manel em va dir, bueno, li va fer arribar amb unes circumstàncies especials, perquè ell és molt especial i... i jo també m'imagino que li deuen fer arribar a tantes coses. Clar, és que... Entre pernils, samarretes i... Ens consta que, a més, la família crea com un búnquer, no?, al seu voltant, de la figura de Messi, perquè és una figura mundial, i li deuen arribar coses de tot arreu del planeta, no? Sí, sí. A mi m'ha pensat que el Messi, una sola persona, és una multinacional, és a dir, el que aquest noi genera, és el que podria generar, doncs, la Coca-Cola, o... Sí, sí. Parlant d'una figura mundial, com Vara Cobama, o com... I, clar, i no m'estranya que la família faci un búnquer, perquè és que deu ser... No hi ha altra manera de fer-ho. I el Carlos Latre, que limita, el Gregòbia tampoc l'ha conegut, així com altres, no?, els Jordis Ríos, tenen una mica de relació amb Messi, és un cara a part. I tu amb Cristiano Ronaldo, què? I amb Cristiano Ronaldo sopem tots els dimecres, sí. Tenim una relació molt estable, molt, molt, molt. Preneu unes grapes junts, no? Exacte, aprenem grape. És la grape que ha sigut a la seva aguda preferida. Li escau molt. Sí. Escolta'm, aquesta... No sé si se sent una mica de fons o s'ha acabat la cançó de Messi. Sí. S'acaba aquesta cançó amb una retransmissió del Pujal. Sí, correcte. Si no me equivoco, és el de Messi contra el que t'ha de fer, oi? Correctíssim. Sí, vaig demanar al mestre que sí, li feia res, posa la veu, bueno, que jo agafés la aquella relació, li va dir que ha encantat, que no calia que li demanés permís, que ho podia despenjar d'un vulguer, i home, ell va estar content, que li queda molt bé el final de la cançó. Malgrat tot, l'altre dia que vaig tenir un deia privilegi d'assistir al Rossi de la Copa del Drac, lògicament no vas fer de Pujal, perquè el Pujal és inimitable, no? Però vas fer una retransmissió del gol de Messi, però bastant suigèneris, no? Era un homenatge als Monty Python? Molt bé, molt bé, molt bé. Molt bé, molt fia, molt fia, que avui en dia... Perquè és que no hi vaig anar... Exacte. Bueno, vaig fer un partit de... Jo m'imagino que està al Messi jugant al limbo, amb tot de... Els cases dels Monty Python eren filòsofs, crec recordar grecs, contra l'amanja. I aquest cas era d'artistes, des de Dalí, fins a Freud, figopensadors, filòsofs... En fi, de tot. Hi havia Shakespeare... Llavors jugaven tots, jugaven amb el seu estil com a pensador, com a artista, com a tal, i al final el Messi feia gol. Però això ho narrava amb la veu imitant a Víctor Hugo Morales, del famós de barrilete còmica o maradona... Sí. De què planeta vinícte era el gol del 86. Vaig fer com una mena de potipots entre els Monty Python, el Víctor Hugo, i el partit del Messi era Dalí. I va quedar genial, realment, molt corrent, eh? Que bé, que bé, he estat content, perquè m'ho vaig haver de prendre, i m'ho vaig escriure jo, i m'ho vaig haver de prendre amb dificultat, perquè s'havia d'anar molt ràpid, s'havia de fer... Per fer-ho, que s'havia d'anar molt ràpid. Doncs ja t'ho dic, jo que xapo, eh? Trozos de pollo rebozado entre las teclas de un viejo piano. Aquesta cançó que estem sentint de fons està dedicada al teu mestre, Mauricio, i, bueno, la primera frase ja ha marcat, diguéssim, l'enècdota de la primera classe, no? Mestre de què, mestre de...? El teu primer mestre de piano, no? Correcte, correcte.Exacte. Explica'n-ho, com m'agrada això. Això veig que et va agradant, no?Sí, sí, sí. La primera classe ja tenia uns 14 anys, ell arriba i em diu, perdona, és que no he comit a dir-te que importa, i apareix en un plat de pollastre rebossat amb arrosse. Aleshores se seu al costat meu, de la banqueta, jo començo a fer escales, i recordo que en un moment donant menys li cau un tros de pollastre rebossat a les tecles. Aleshores ell toca així, com la tecla, dissimuladament com si no s'hagués vist, perquè el tros de pollastre rebossat, en gruna caigui al terra, i jo em fixo que ha deixat una mica de greixen a les tecles de piano, i penso, home... Un llet.Un tremendo, un tremendo. Un tremendo, una tarjeta grossa. I què em pensa, la Maurícia, del tema? Em fa content? Està content i orgullós, i a l'hora també està dolgut amb la sàtira de certes coses que fa temps. Ara potser li ha baixat la clientela, no? És clar, si un professor l'ha deixat restes de greix pel piano... Per què ara ja és un compositor molt consegrat? No necessita fer classes, no? És clar. Bé, hem d'acabar, per cert, Bruno, tu tens Twitter, no? Correcte. Utilitzes bastant, no? Sí, vaig fent, vaig fent. No sóc molt constant, però quan m'hi poso m'ho podeu seguir. Perquè m'agrada respondre a la gent que em pregunta coses, i llavors, sí. Per cert, la Clara Segura fa 3 dies que s'ha fet Twitter. Sí, sí, increïble. Pel tema aquest de l'Àngel Llàcer i l'Obra i tot plegat. Vull dir que això és una cosa que va bé saber-la. Bruno, ho hem de deixar aquí. Ja retutejaràs l'entrevista quan la pengem al pot, que estigui en joc, i tot plegat. Moltes gràcies per haver-nos atès. I més, si et sembla bé, acabem amb la sintonia dels Monty Python Flying Circus, que comentava abans. Així fem una, acabem ja, amb l'entrevista de Rudona. Moltes gràcies. Una abraçada, Marco. Gràcies. La penya del Morro. Un programa molt de penya i molt de morro.