Andreu Buenafuente

Avui és un dia històric per a la penya del Morrú. Andreu Buenafuente, bona tarda. Hola, bona tarda. Emoció. Un moment memorable on els hi hagi humanatjant el terrat de ràdio, que a més també utilitzàvem aquesta sintonia. Andreu, moltíssimes gràcies per venir. La veritat és que en sentim uns autèntics privilegiats de poder parlar amb tu una estona, i, a més, en aquesta setmana que acabes el programa. Per què després de 7 anys, a més, venint aquí a Sant Just, diàriament primèntena 3 i ara a la sexta, decideixes pensar d'aquest per on? Per molts motius, que finalment no saps ni quan són, però confloeixen tots en una idea, que és la de descansar una mica i donar pas a un nou projecte. Realment, aquestes decisions, que són finals de cicle, es basen, ja et dic, en sensacions, en impulsos, en lectures que vas fent de coses, i totes són valides i no ho són, perquè és clar, hi ha tanta emoció en l'ambient i molta gent, però escolta, realment, per què? No em pregunteu tant, perquè igual no t'ho puc assegurar tant. Jo crec que en una societat com la que vivim ara, tan estressada, tan apretada, de rendiment, de resultats, marcar-te un temps per pensar una mica és molt important, però també passava que jo estic convençut que hem d'anar, per exemple, en un horari millor i accedir a més públic, fer el que serà mena un prank time en televisió. Amb el tema de l'horari sempre t'has caixat, no? No ha estat suficient fer el programa un quart d'ons a la sexta dos? No, no ha estat suficient, no ha estat tard, això... No, no, saps què passa? Jo vaig començar, com vosaltres, a la ràdio, i els que treballem en comunicació tenim un objectiu, que és arribar a la gent. No em sembla una tonteria, però és la mare dels ous, el negoci. Quan veus que no pots arribar a gent que et voldria seguir, aleshores em estrenquen alguns esquemes, perquè aquests dies d'explicar-ho, el pitjor que em pot passar és el que em deien, que m'agrada el que fas, però no puc veure. Això és terrible, no? M'agrada molt el teu programa, però no ho puc sentir. Aleshores això ho has de reglar, i hem anat estirant i fent, una militància, un seguidor que, pràcticament, jo no sé com hi ha els garrils i no... A tu la gent et segueix molt, tens molts fans, et té molt de carinyo, això ho notes o no? Sí, ho noto molt, el millor patrimoni que queda, i que vas veient amb els anys, és la gent. No té cap sentit res més. Nosaltres treballem per la gent, i els has de valorar, conèixer, intentar conèixer, que és una massa, però hi agraïn, i és clar, jo una persona que s'ha de llevar a les 8 del matí, i es posa a mirar un programa que comença, que comença a dos quarts d'una, a mi aquesta persona, que s'ha de fer, s'ha de pagar un sopar, i això cada dia, cada dia, cada dia... Home, penso que estaria bé que, ja que penso algú nou, sigui més fàcil, més còmoda per ells, no? Home, si hagués de pagar un sopar a tots els followers que tens al Twitter, quasi bé mig milió, no ho sé, t'arribaries. Per cert, el Twitter, no? Quin descobriment, Andreu? Bueno, el Twitter és fantàstic, tu dius algú que tota la vida des dels 17 anys treballen en això, avui l'explicava una periodista. Dic, mira, el Twitter al final, primer que s'està fent, no està acabat, això és un procés de prenentatge per part de tots, d'usar-lo, s'ha de matitzar. El número de seguidors no és tan important, perquè subscriure-te algú és un clic. El que m'interessa és la interacció. Això és realment, no? Hi hauria d'haver un paràmetre d'activitat, que també hi és, i fa poc sortíem en una llista com d'influència i d'activitat del Twitter mundial i estàvem molt bé, estàvem en el lloc 38 del món. Del món, eh? Fixa't que no vol dir que tinguem més seguidors, que alguns en tenien més i altres en tenien menys. És l'activitat amb la gent. Finalment, és la gent. L'hi deien tota la vida, he pogut saber el que t'explicava abans, com és la gent a la que m'adreço, que estic agraït, bla, bla, i ara, d'alguna manera, tot i que no, científic, vas veient-ho. Però com gestiones tant de massa, no? El Twitter en calent és molt dolent, no? Sí, es depèn de no usar-lo en calent, però és la normalitat que has d'aplicar a tot en la vida. Jo també intento usar-la a Twitter. És que estàs malalt. Jo em poso un retet, el tinc a l'ordinador, o porto un mòbil, en què diuen, en aquells dies, per exemple, és molt emocionant. Doncs gent que t'explica coses que ha significat el programa per ells, això és molt bonic de recollir. No és una paret a la que darrere hi ha els 500.000 seguidors o 600.000 que pot tenir el programa. Allà hi ha com unes mostres de com són. Bueno, ho gestiones i després també té un ús de informació. Espanya, com sempre, anem tard a tot arreu, i els mitjans no s'han acabat de creure fins fa poc. Perquè sí que et pots informar via Twitter i tot això. Per tant, complejo un munt de coses que són apassionants. Parlem del programa. Com és un dia normal a la teva vida? Com el prepares? El programa es prepara sempre. Fins i tot quan dorms l'estàs preparant. Sí, perquè jo sempre he treballat així, tant en ràdio com en tele, explico el que penso i el que veig, com interpretem la vida que ens envolta. I això no té horari. Per tant, tu ara mateix estaves escoltant la ràdio, fa res. Fa un moment i he sentit l'última notícia d'un bolletí que m'ha agradat, i ara arribarà el plató i els diré. Crec que els astronautes de l'estació especial nord-americana crec que han hagut de sortir de la nau i refugiar-se en una petita nau auxiliar perquè col·lisionaven amb brossa especial. Hòstia! Amb escombra, basura especial. Nostra, clar. Clar, clar, clar. I això m'ha semblat com per o diable, o com a mínim que podem treure pinta. Perquè veig com va la cosa. Sí, per exemple, el monòleg, un dels espais més esperats. Propones tu els temes sempre al monòleg? No, jo tinc un equipàs. I això... Tu he de dir... Deixi que l'audiència és molt important. El meu equip també és molt important, és l'altre pilà. I, home, hi ha un entrenament, una formació, una experiència... Jo els hi vaig passant temes, però no puc. Sóc un director privilegiat, perquè ells s'han adaptat al meu estil, perquè és molt especial. Tinc moltes coses al matí. Però via internet, avui en dia això també ens ha canviat la vida. Amb un mail, amb un retuit, amb un SMS, pots girar un programa, no? I així treballem. A gent que m'interpreta molt bé, que té una comèdia similar a la meva, i endavant. Quin és el grau d'escriure que tens tu als guions que proposes? Hi ha un camp per sent alabat o al revés? Quan hi vas allà i ho tens tot fet? Quan hi vull allà, em trobo un guió mare, que em trobo la Matriu, i que està molt avançada. Si jo estés que tingués molt mal de cap, podria sortir amb aquell material. El que jo em dedico és a polir. És una feina còmode, també molt responsable, perquè jo, com dic, tallo les ungles, no? Home, et diuen que ets un dels millors llegidors de Teleprompter. És a dir, que ho farceixes, reacciones amb el públic, allà al plató, no? Sí, mal m'està dient, però... Tu mateix. Crec que per droparia, que diuen arreu, soc molt dropo, molt mandrosa, he desenvolupat una facilitat per llegir, però sense que la notis, al·lucina, que em sorpèn a mi, eh? Però també, a nivell de guió, et diré, la improvisació també és guió. I l'equip ho sap. I a vegades deixa unes pistes perquè jo li m'envagi de la bola. Bueno, no és una barreja de tot, tallo les ungles, com et deia. Aquest text està espiado, hi ha com a dos cops a un mateix personatge, el deixarem en un. És un ràfina final, però molt bon material que em donen. Per cert, parlant de reus, felicitats, perquè ha pujat el segon. Segueixes una mica, el reus o...? Mira, curiosament, els cicles de la vida. Jo començava a fer esports, a l'any 82, entre la ràdio, una ràdio petita, però molt molona, era de ràdio reus, i el reus estava segona bé, i aquell any va baixar. No sé si ho va ser per la meva influència, però jo, el primer que faig a la vida és anar a entrevistar un jugador, aquell camp que surti a les notícies on el reus guanyava segona bé. La primera cosa que faig a la vida, de comunicació. I ara acabes un cicle també amb el programa diari, no? Que bo, no? I deixo els reus a segona bé, i el reus d'oquei, campió de lligues, si no m'equivoco, amb un altre títol, vull dir que... Bé, bé. Té entrevistes, perquè en un leit... De fet, tu sempre els teus programes, sense títols, a TV3, després... Sempre has tingut el convidat, no? Quin consell em donaries a mi per fer una bona entrevista, Andreu? Que escoltis, que escoltis. I això ho he après a base de molts anys, perquè entrevistar és molt difícil. Jo dic que és el gènere més difícil que hi ha. És ràpid, et demana una reacció immediata. És un combat pacífic, entre tu i jo, jo m'ho estic allargant, tu m'estàs mirant, a veure, dir que alguna cosa interessant, on tens apuntades... És un exercici del risc que, finalment, es tranquil·litza. I jo vaig optar per una via de dir... No sóc a millor entrevista del món, però intentaré que es crei un clima segons el qual el convidat estigui còmode. I això es fa escoltant, amb silencis... Mira, l'altre dia va venir el prevista, aquest, amb o el americà... Ai, el Gaita Les, Gaita Les. Ja va venir ben macajat com ell, no? Diuen un dels millors previstes de la història i tal. I aquest tio deia... s'ha d'escoltar fins i tot els silenci. Aquest és un tiquis micis i no fa ràdio ni tele, no? Però de vegades en un silenci, en una vacilació, si tu ets molt observador, hi ha una beta per estirar una altra cosa. En fi, és apassionant i sobretot tranquil·litjat, perquè sempre tindràs la impressió que no has entrevistat bé. Jo la tinc sempre, o aquest monstre, dius, tu busc, faig el que puc. I d'aquests quasi bé mil programes, perquè això fa ràbia no arribar als mil, perquè es porteu 970, 960 acabareu i pico, no? Sí, no et pensis que no em fa ràbiota. Doncs pots fer un mes al setembre, l'octubre, i fins al mil i pares. Pots tancar. Doncs això d'aquests mil, l'entrevista que t'ha sentit més còmodes, i de tots els que han passat, aquest moment, aquesta entrevista, aquest convidat, sempre recordaré. Sí, mira, és impossible, perquè hauries de ser un ordinador per discriminar converses, tons, complicitats de tantíssims conviesc, perquè no són mil, són més de mil. Hi havia dies que portàvem dos convidats o tres. Al final, avui estic dient, aquests dies explico que... A mi m'ha agradat molt parlar amb la Geraldine Chaplin. Per què? Perquè crec que la seva vinculació amb Chaplin el s'ho empara. Però més que res, que tenia com l'esperit de Chaplin. Jo, la mirada d'aquella dona... Però no caminava igual. No, no caminava igual, però la mirada, la química que desprenia, era molt curiosa, era com una nena amb un cos de gran, té dos pigues, una sota de cada ull perfectament, són simètriques, com si fos un tatuatge, em parlava del seu pare amb normalitat, i jo pensava que estic parlant amb Chaplin. És l'única convidada que m'he fet una foto, estava fent una sessió per un llibre i em va dir, per favor, m'he pogut fer una foto i la tinc guardada amb la Chaplin. M'hi toman, però per destacar algú dels milers. Hem tingut una època així, com un grup, i després t'explicaré. Jo no et conec gaire, però sempre he pensat que és com m'han tingut el teu oasi dins d'aquesta bogeria, que és la televisió. La República independent de bona fuente. Has hagut de pagar algun preu per no haver d'entrar en aquest circ, sobretot a nivell estatal. Segurament no arribar a públics massius, que després descobreixes que tampoc aporten res. Tot això no és buscat, és senzillament el resultat d'una coherència, tampoc dic que la meva sigui la millor línia, però una coherència amb el meu estil. Renunciar grans públics, perquè... Recordo que vam començar amb en Tena3, que la televisió ja comença a donar símptomes de baratiment. I notaves que sí, el programa mola, però clar, l'altre fa enganar-me en Ocho, no? Ah, bueno, tal. Va haver una època, vaig veure Clàdic. Això és com el que li ofereixen drogar-se i diu, no, no em drogo. Però hi ha un dia que recordes, aquell dia em van oferir droga, no? Alguna cosa concreta que et van dir... Tienes que ir a d'on estàs, corazon. Va per aquí, són dies en què jo dic... A veure, si canviem la línia del programa i l'obrim, per exemple, a una línia cor, pugem 5 punts automàticament d'audiència. Però és foc d'encenalls. Per això veu marxar d'en Tena3. Sí, anava baixant l'audiència, crec que el programa s'anava fent més medú i més bo cada vegada, fixat, i anava baixant l'audiència. I aleshores el que els consideraven que ja no s'havia de postar, perquè en molta inversió vaig dir, no, no, és que ara està més viu que mai. Bueno, això són també lectures meves. Però és cert, el projecte està més viu que mai. I perquè es va depurant, està trobant els seus convidats bons, i així s'ha demostrat en els 3 anys de la sexta. I ara, si us hi fixeu, algú que ens assegueixi, veurà que hem abandonat bastant aquest show business bastant buit d'actors, cantants, que també ell mateix s'ha anat pensant, i la indústria audiovisual espanyola està fa, tal. No es treuen discos, no es treuen... Res fa gotx. I nosaltres hem anat cap a uns convidats més interessants, que jo em dic de sociòlegs, psicòlegs, economistes, gent que tu estàs a casa i dius, estic com mola aquest tio explicant la crisi. Això era impensable l'època de la Tena3. On estem, en un horari, en un turn, en una telepetita? On estaríem si haguéssim fet cor? Jo crec que a la misèria espiritual i a lo millor amb més públic, però aquell públic no el volem. Això deia el Groucho, no? Hem arribat a les mascotes altes de la misèria, no? Partint no de la nada, hem arribat a les més altes cotes de la misèria. Parlem del terrat de ràdio, perquè jo soc un fan incondicional, per mi un dels millors programes de ràdio, per no dir el millor que s'ha fet, és una època així, no?, em vaig fer molt fan, i tal. Amb el pixador, Llaioparic, la padrina, Josefina, el Bernardo... Què recordes d'aquella època de ràdio Barcelona? Ostres, és una època preciosa, molt xula, molt inconscient, molt lliure. Ara l'analitzes amb l'aturó passat i dius, la gràcia estava justament en no pensar molt. Fèiem el que ens sortia de l'estómac de la panxa i amb una dedicació absoluta. Hores i hores i hores, jo entava a les 10 del matí, a les 11, i sortia a les 10 de la nit, és que era flipant. Però ens passàvem tan bé que ens havíem inventat un món sonor i ens el creiem. Fèiem un programa des d'un terrat d'una comentat de veïns de l'Eixample, i tancaves els ulls i l'arribaves a veure. És el gran laboratori que t'esqueteiré, no? Allí realment allà és on es crea un estil humorístic, perquè després tots aquells van poder fer un programa de televisió, que primer volíem que s'assemblés molt al terrat, després van veure que no podia ser quan el volíem traspassar. De fet, el sense títol, al fons, era un terrat que sorties d'allà al començament del programa. Jo guardo projectes que, volia de demà, comiri un altre, jo passo, per faci analisis, però guardo el primer projecte del programa de tele, i era pràcticament una trasllació del terrat, però amb molt bona voluntat i tal, i em van dir, home, hi havia una cit com diària, unes coses, una bogeria, però perquè eren molt d'autors d'allò. Home, les aventures del Llegio Perico... És que saps què passa? Era tan malalt que em gravava en caset alguns programes, eh? I remenant aquests dies, per l'entrevista, he trobat un document si més no curiós, ens remuntem l'any 97, era la primera vegada que tries llibre, d'aquests llibres, que es va treure per Sant Jordi, el terrat, una tonteria com una casa, estava entre la primera i segona temporada, el sense títol, i en un especial de Sant Jordi, va connectar amb la com, que en aquell moment hi havia Josep Cuní, als matins de la com, i mira, va passar això. El terrat, una tonteria com una casa, llibre d'Andreu Guanafuente, que en aquests moments suposo que estan molt ben situats per convertir-se en un dels més venuts al dia d'avui. I li fan moltes preguntes de per què no torno a la televisió, no? Sí, això m'ho pregunten cada dia que em fa... Sí, escolti, Guanafuente, li pregunto cada dia, que vostè també hi ha de tornar. Jo faig el que fa el Cuní, si el Cuní marxa jo marxo. Però, vostè, hi ha aquestes criatures ara en el bonic vespre, que no ho fan malament. Em comença com a quatre bromistes que veníem de reus, i ens hem convertit en una productora de televisió. Jo no sé on hi ha el terme mig, on ens en conduirà tot això. Hauríeu de fer un programa com el del Pepe Navarro a la nit. Sí? Sí. I per aquí s'ha cruçat bé sòs. Però, escolti, Josep Cuní, que ha estat als Estats Units, que la fórmula de Pepe Navarro és el fotó de la televisió, la televisió més humana, amb un home cada dia, com de la família, però realment és això, fan això als americans. A veure, el Pepe Navarro copia el que ha estat l'escenari i la decoració tradicional d'autonight amb el Johnny Carson. Bé, estem parlant de fa gairebé 15 anys. Aquí encara no estaves ni fent programa de nit, ni molt menys, la cosa nostra. I aquí ja parlaves del Late Night, el futur de la televisió, fixa't? Fer un Late era el que sempre havies volgut, tu, Andreu. Sí, mira, ara, bocito, cronològicament, ho sabia des de dos anys abans. A l'any 95, a mi, un home que desagraciadament ha desaparegut, que era Joan Ramon Meïnat, germà de Josep Maria Meïnat, Trinca, un gran home de televisió, em va ensenyar a l'any 95, ell tenia una productora, diu, mira això, i em va ensenyar un Late Night. I jo no em havia vist mai cap. I jo vaig dir, ostres, això m'agrada, jo vull fer això, però fixa't també en quin sentit que m'ho dic. Vaig dir, no estic preparat, no estic preparat encara. I era cert, jo ho pensava, no ho dic, és molt gran, m'agrada que surti un tio normal i explica a cara de descoberte coses. I per això aquesta gravació, que és al·lucinant, de 97, jo ja remenava això pel cap. Però, clar, s'estava fent el Mississippi. Jo pensava, no, però això no és el que jo estic veient. El Mississippi era un altre estil de Letterman, no? No era el mateix, dones escollades, molt escabroso, societat, que no té res a veure. No, clar, era un determinisme... Mal entès, mal entès. Per cert, per qui s'ha colat una veu, que era el de Ferran Monagal, que estava criticant de tele... Escolta, com és que no has volgut anar mai a tele Monagal? Perquè jo li vaig denunciar un moment, una vegada, perquè ell no m'ha respectat. I jo, mira, sóc molt poc beligerant, m'agrada que tot flueixi, que hi hagi bon rotllo. Crec que m'he muntat una empresa basada en el respecte, en l'apolló amb la gent, amb l'alegria per l'èxit dels meus companys. En fi, uns valors molt xulos, que crec que quedaran per sempre, al mes per a mi. I aquest home, ah, aquest home, hi ha una època en què em buggeix amb la crítica, i d'un estiu per l'altre, primer en bé, que jo el vull dir a Allen, exagerat també, i torna de vacances, no sé què es va prendre, i comença a fer una crítica molt faltona, que jo entenc que en tenen el terreny personal, en fi, hi ha una cronologia també aquí de gravis molt greu, i vaig dir, no em respectes. I, ostres, jo, quan algú no em respecte, tampoc el respecto amb ell, no passo a l'acció de cap tipus, però sí, passivitat total. I ja està, no hi aniré mai. Anem acabant, li he demanat els guionistes graciosos del programa, d'Andreu, de la penya del Morro, que em preparin algunes preguntes. Però, clar, fer humor davant teu és, com dir-li a Felip Puig, que relaxi una mica, no? És molt difícil, és molt difícil. Per tant, a veure què et semblen, les preguntes que m'han preparat, els guionistes graciosos de la penya del Morro, i em dius si ets a canviar de guionistes o no. Diu, tu vas començar a la copa. Va ser la redacció d'informatius d'aquesta emissora, on vas aprendre a fer humor? Era una època molt diferent, era reus, emissora local de la copa, encara no tenia tan marcada aquesta línia canyera que després van tenir, i... no, què va, ni me n'entrava aquesta bola copa. Diu, a què destineves, una altra pregunta que m'han fet, eh? Diu, a què destineves els 5 minuts diaris que ara et dediques a feitar-te? Ah... clar. Donar-te ja el hammer apuntant a ells. Hòstia, hammer, no, per favor, no, em perseguiré tota la vida. No, doncs mira, els dedicava a repalar-me una miqueta sota del llavi, perquè tot i que no t'ha fetes, van quedant com uns puntets que fan brut. I has d'anar polïdet. Saps com tu també que et fas això així? Sí, jo també. Tu no t'ha fetes, però això d'aquí baix... Sí, faig un repàs retall. Després una altra, dius, quan m'adeja el teu cap? No, André, perdona, aquesta pregunta no la responc, és perquè... Aquest tio fora. A mi et diré una cosa, ara que tinc el prop, el cap tan gros no el tens. No, no, i saps què passa? Tendré una altra. I la gent del cap gros, en realitat, és de Pepe Navarro. És ell, no? Sí, jo he reeditat d'una manera absurda una cosa que ja tenia un amo, que era Pepe, que tothom li deia a Pepe, que acabés fònmula... I realment jo he estat al costat del Pepe i té un cap molt gros. Molt més que tu. Home! Tenint en compte que porta 7 anys a anar cada dia a un polígon, podríem dir que ets un poligonero. Totalment, soc un poligonero i fins i tot he caigut en la tentació de pensar que és guapo i no ho és, no té cap gràcia a un polígon. És veritat que penso dir que no està malament. És veritat que on hi ha actualment el plató de Buenafuente, l'any que ve si posarà un bar regentat per Joan Eloi i faran de cambrers els membres de la banda? No és descartable, perquè m'estan mirant amb una cara dels músics, deia, ara què fem? Jo els he dit, home, seguiu bufant, no? Lo que sí donaré és una dada per la història també televisiva, tu que t'agraden això. En aquell plató és on es va encunyar, a robar-ho, la mochila. És veritat. Allí ja es feia. Hotel glam. Hotel glam i allà va perdre la mochila el potxolo. I encara et tapa els camarinos de plató? Hi ha un esperit, un esperit rar, ho sé. I ja per acabar, l'any que ve no faràs programa, no? En principi, no ho sé. L'any que ve no l'he vist ningú, que és una frase molt meva. L'any que ve? L'any que ve no l'he vist ningú. És veritat que estàs preparant un programa per fer a Radio Desvern? Sí, totalment confirmat, és als matins, faré els matins, perquè el coni se'n va a la venguàrdia, i jo dic, hosti, ara és la meva, i soc un líncer, ja ho pots veure. I he dit, crec, que fent ràdio matinal, des d'una mesura petita, podem conquistar el món. Ara s'ha arribat tot arreu, perquè està entrevista, la pengem al podcast i hi agraïm a tothom, vull dir que és així. Andreu, moltíssimes gràcies per haver vingut un cop més, i per haver-nos fet anar a dormir moltes vegades amb un somriure, estarem atents al que facis, que ja saps que tens molt seguidors, aquí al primer. Gràcies, Andreu, i molt bona tarda. Gràcies a tu i a tots. Bones teves.