Cati Solivellas

Fem un parell o tres de dia sortir a la notícia que els Mossos d'Esquadra de Girona l'havien protagonitzat un calendari eròtic solidari i és que un grup de gens dels Mossos d'Esquadra de la comissaria de Girona havien decidit editar un calendari on apareixen veja despullats. L'objectiu és destinar els beneficis de la venda dels calendaris a l'Associació Espanyola contra el càncer i a la ONG nou sol en projectes sociudocatius a Tailandia i al Senegal. A les imatges apareixen homes i dones en situacions que segons segons els Mossos són habituals tant dins com fora de la feina. El trasllat d'un detingut, una estona d'esbarjo fent un cafè o una detenció entre altres escenes. Aquests calendaris es venen a 5 euros i, curiosament, aquests dies hi ha l'obra de teatre, les noies del calendari, que es fa el poliorama que també està basada en un ferreal d'unes dones angleses i de mitjana edat que van fer un calendari benèfic. Són 7 dones, les protagonistes, i una d'aquestes actrius és la Cati Solivelles. Cati, bona tarda. Bona tarda. Quan veu llegir la notícia del calendari benèfic del Mossos, que això va ser ara, fa un parell de dies, què veu pensar? Bé, realment les primeres que van ensetar, que van fer els calendaris eròtics, van ser aquestes senyores. Després d'elles, n'han vingut molts, com els bombers, els Mossos d'Esquadra, que just acabes, just anomenes, i n'hi ha algun moviment, que ja sabíem que després d'elles n'hi havien algun moviment, però les que realment van ensetar tot això, les que s'ho van inventar, van ser aquestes senyores. Diuen que ells s'ho van posar com mig de moda, no? Perquè ara també és un no parar. Sí, exacte. Sí, sí, es podia dir, sí, sí. De fet, a una d'elles, se li havia mort el marit de càncer, i van decidir buscar diners per comprar un nou sofà per la sala d'espera de l'hospital on havia passat tantes hores. Sí, realment, això és un fet real. L'obra real, els personatges són personatges reals, i la història va anar així, el marit d'una d'elles són les senyores que reunien, que el paral·licme que posin aquí seria una mena de club d'esplai o de teneu, on ell està, les seves fan mal malades, fan pastissos, fan a pinta, canten, fan taixi, i llavors el marit d'una d'elles, que era molt amic de les altres també, es va posar malalt de l'Oxèmia, i llavors, clar, ells, en el moment que feien les quimioteràpies i tot, ells esperaven un sofà que era molt incòmode. Quan es va morir ell van dir, doncs mira, ells cada any feien un calendari per recaltar fons per als seus activitats, per fer un calendari dels pons de la regió, dels campanars gòtics, i coses d'aquestes, no? Doncs anem a fer un calendari eròtic per recaptar més diners, per poder comprar un sofà per a la sala d'espera dels familiars que esperaven els seus familiars que fessin les quimies, no? Va ser tant, no recordo, la primera tirada em sembla que va ser 3.000 calendaris i les van vendre en un no-re, i en comptes de recaptar per fer un sofà, van recaptar per comprar-me 500 de sofàs. I amb això es va fer amb aquest diners, es va a l'hospital, se'l va quedar, i va obrir una nova a la, en aquell hospital, pels malalts de l'Oxèmia, que encara funcionen, encara s'hagin recaptat en diners. Em sembla que han arribat a vendre perquè aquell calendari, evidentment, existeix, 88.000 calendaris des de les hores. M'imagino, si no m'has recordat jo la xifra, però deu ser aquesta, sí, sí. Va ser un fenomen, i a partir d'aquí va ser quan altres cossos, diguéssim, els de bombets, els dels mosso, els... no sé què més, perquè fa poc que ens em van emportar un de capellans del Beticà. Capellans del Beticà? Núss? Sí, bueno, llavors eren de raó, però després van saber que no era cert, que no era cap allò de dins de model, que no era cap allò. També, curiós, eh, potser hagués sigut més impactant, això dels capellans, que aquestes dones, que això em sembla que va ser cap al 97, 98, ja va provocar un forat renov a la zona, no? Sí, sí, sí, absolutament, jo me'n recordo, a mi quan em van proposar l'obra, jo me'n recordava, em relacionava aquesta història d'aquestes senyores, perquè la gràcia era que no senyores d'edat, nosaltres el càsting nostre és molt més jove del que elles eren, les vejores de 20 anys i 65 anys, i clar, la gràcia d'aquesta, que no senyores d'aquesta edat, no tinguéssim cap problema que venia i posàsim d'aquesta manera, és que això ho fas quan tens 20 anys, o que no tens aquest poder, o el tens amb prou dissimulats més, no sé com seria, però sí, sí, la cosa és que van ser pioneres i va ser un èxit. De fet, no sé si heu tingut a les mans el calendari autèntic. Sí, sí, sí, l'han tingut, l'han tingut, sí, sí. I què tal? Bé, vas inclús una mica més lleugeretes que nosaltres, però són fantàstiques, són unes senyores així, sense que ja quan les veus així com fan els posats, amb poca tonteria, amb poca tonteria, amb moltes ganes de viure, i amb moltes sentits de l'humor. De fet... A més, a més, a més, en tot això han fet una cosa molt bona, perquè és un fet insignificant, mira com ha reverberat, com encara reverbera, i tot el que s'aconsegueix. En aquest sentit nosaltres estem també amb la fundació de l'Usab Carreras. Això te n'ha de dir, perquè en certa mesura també heu fet una mica el mateix, i també és allò realitat, ficció, que es creuen i que traspassen la línia, perquè vosaltres heu fet un calendari, les actius protagonistes, que també serveix per la fundació de l'Usab Carreras. Exactament, així és. Els calendaris i un poquet de llevos que tenen més ben, en el Maritxan Dacin, tot va cap a la fundació Carreras. Per cert, parlem una mica de l'obra, aquestes noies del calendari, que es pot veure al polioràmet, tu interpretes la Sèlia, una dona molt exuberant, però des del moment de vista d'un vestuari, una mica poc l'amorós, diguem-ne. Qui el meu, o el totes? El teu, especialment. A tu t'agrada el vestuari que portes a l'obra? A mi no m'agrada, no m'ha d'agradar a mi com a cat i m'agrada pel personatge, la Sèlia, la Sia, d'aquesta manera, i llavors, en aquest sentís sí que m'agrada. A mi de normal, no, és el contrari de lo que jo vaig, mai utilitzo aquests colors tallem pants que utilitzo ell, que els rosa, xicles, aquestes combinacions que fan amb talones, que em porten molts talons, i em porto poc a la vida real, només quan les ocasions que ho necessito, i mai combino el rosa en vermell, per exemple, mai porto vermells, mai porto rosa, en canvi, la Sèlia és suposa tot. Escolta, per què són tan rars els anglesos en general, eh? I a l'hora de vestir també? Bueno, jo crec que són, jo què sé, estètiques diferents, ells els semblen aquells mediterranis, els del sud, són com a cops, que anem molt vestits de negres, i són molt dramàtics i molt afectats, serà ment, això és cadascú. Ahir, l'altre dia, veient l'obra, ho pensava, estic clar, realment, està inspirada amb el fit real i amb el vestuari, del final dels 90, a Anglaterra, no? I mira que arriba a ser lletjot, eh? Sí, és que tampoc he de dir, una que no és una destilada model, això, són unes senyores que són realment unes senyores... Ja, ja. Són una senyores que són de realment de veritat. Tu, quan vas pel carrer, tant si te'n vas a Anglaterra, a un poble d'aquest petit, o te'n vas per aquí, no veus la gent que vagi fantàsticament vestida? És veritat, és veritat. A la revista sí, però la gent va, doncs, com pod, com vol, i no tothom comporti amb el mateix usgús, i no tothom és estètic, i no tothom té un sentit de la ballesa clàssica. No, no, tens tota la raó del món. Estem parlant amb la Catí Solivellas, que és una actriu que té un currículum espectacular. Com vas començar, tu, en aquesta professió? Ui, vaig començar a Mallorca, perquè jo soc de Mallorca, i vaig començar quan tenia 17 anys, just havia fet els 17 anys, perquè a l'institut d'un estudiador d'Aixillerat hi havia un rètol que posava curs de dramatització, imagina't, que no he tornat a sentir mai més, de 15 dies, i llavors, amb un company de la classe venia i ens apuntem, em deia que el company li deien, no, no, que no, que no, que no, que l'època passava de tot, i van dir, bueno, va, venia, ens apuntem, que són 15 dies, m'hi vaig apuntar i no m'hi vaig donar compte, em va picar el coquet del teatre que diuen, i han passat 25 anys, no sé quants anys. Imagina't, imagina't, jo vas a fer les maletes, no?, un dia, vas venir fins a Barcelona, el tema del dialecte balear i el català central, vas suposar molt de problema? No, perquè jo em contagio molt ràpid dels accents i de les tonades, a vegades, com que sempre he treballat aquí, a Barcelona o a Madrid, i a Mallorca m'haig treballat tres dades aquests últims temps que vaig fer una sèrie de telepòsit. Amb mossèn cap ella, no? Sí, i mossèn cap allà. Mossèn cap allà, perdó. Mossèn cap allà. Doncs allà, aquesta feina que vaig fer, allà sí que havia d'utilitzar la meva llengua materna, que és el català de Mallorca, el català de Mallorca, Mallorquí, i allò sí que vaig haver de fer com una inmersió en el prògat dins del món rural, que és el que jo aproving, que és on he volgut tornar sempre i en torno, i a Rida està la guai, perquè si no se m'escapava acostumada sempre treballant català d'aquí, se m'escapava cap al cap del d'aquí, i no, no, havia de ser molt estricta, jo sóc bastant estricta amb això, i volia conservar la part de Mallorca, no? Sí. Així que no em va costar molt en aquest sentit, perquè se'n contagi de seguida el deixar, si fos avalància també hagués parlat del d'avalància, però... Home, això és un avantatge, no, com actriu, perquè si fas aquest canvi de clic tan ràpidament, no tothom a vegades té la facilitat per tenir un altre dialecte, no? Sí, bueno, no sé, segur, igual. Per cert que tu, no, jo crec que sí, eh? Per cert que vas estar al mític cegada de amor de la Cubana, feies un dels personatges, si no recordo malament que estaves entre el públic pot ser el començament? Sí, estàvem al públic, estàvem entre el públic, després estàvem a la paper gràcia, a la Cubana tots estem per tot, no? Per l'ablete, per entre el públic a l'escenari, i sí, sí, eren dos personatges que estàvem. I la segona senyora que la tocava, és una senyora que deia que estava una mica obsessionada, que la tocava. Que la tocava un personatge del públic, no? És una persona del públic, que era una persona diferent. I les reaccions de la gent, clar, la Cubana, ja havíem fet el cop molt conegro, però tampoc no acaba molta gent de conèixer-la, no? No, el que va, l'espectacle que més va projectar a la Cubana va ser cegada. Per tot i que a Barcelona només el tiboli de Barcelona va estar un any i mig. I tot i que ja portàvem molt temps, al final hi havia molt ja, que es veien i entran molt dissimuladament, quan la gent ja era fosc, i encara ara la gent colava. Des d'una vegada li dius, com pot ser? No, fins al final hi havia gent que se'n passava, i clar, les reaccions, imagina't, però li dius que era un llibre. Perquè hi havia reaccions de gent que s'ho creia realment, i deien, però aquesta vògia que m'està guia. Perquè jo deia que em tocava, i era jo la que tocava. Jo ho tocava amb la cama. Hi havia senyors que no se'n podien venir del que estava passant. I els deien a les dones, i les dones em deien a mi que el seu marit que no deia veritat, que estic boge, que el seu marit que no em tocava, i els deia que sí que m'està tocant, senyora, que m'està tocant. Clar, la dona jo no sabia què creure, no? La dona estava amb els pels drets. Llavors venia l'ocumulador, llavors a partir d'aquí ja fem un crescendo, que després que pagien els altres, i vagien, era molt fantàstic allà. La gent que ha estat a la Cubana, no sé si compartiu la mateixa opinió, que això de treballar tan directament amb el públic com animacions o teatre de carrer, és fantàstic, no? Sí, això et dona una cosa molt... És una mili, és una mili com haguessis passat una guerra, no haguessis estat aviantant. Perquè, clar, quan treballes amb el públic, no tens més eines que la teva, que tu només pots comptar amb tu. Has de sortir de certes situacions difícils, de manera celerosa, diguéssim, no? I això, clar, et corteix, et corteix, sí, sí, et corteix. I després hi ha una cosa també amb la Cubana, que necessites... has d'estar molt concentrat. Segueix a morir una espetaca molt tècnica i necessitaves una concentració brutal. I heu deixat també la concentració dels altres de la Cubana. Fem teatre, podem fer teatre en condicions molt extremes, i sempre estem allò concentrats per fer la funció. Ara que parlem de la Cubana, l'altre dia vam tenir la Mercè Comes, el programa, i ens va comentar que el Jordi Milán és un dels directors més exigents que ha tingut mai. Sí, sí, és molt exigent, però jo li agraït tota la vida amb entusiasme, el Jordi. A més, tornaria a treballar amb ell. I sí, sí, és molt exigent, ell repassa cada funció. Això està molt bé, però que a mi m'ha creat una disciplina, que jo també automàticament, quan faig una funció, la repassem automàticament, quan l'estic desmaquillant, la repassem, veig el que ha funcionat, el que no ha funcionat, la retoco per l'endemà, m'he deixat creure una disciplina i una manera de fer que és dura, però que ja ho entenc d'aquesta manera. Feu algun tipus d'exercicis abans de sortir a Sena, o no? Sí, que l'entim la veu, entim la sort que hi ha la Teresa Vallicrosa, que ella canta gairebé als àngels anys, jo va ser amb la Teresa, escalfem la veu, ella em diu que dirigeix l'escalfament, diguéssim. I ho fa tothom, això? Els 13 actors i actrius no ho fa tothom, eh? No, no, perquè després de cada escut també arriba quan arriba, i llavors ella i jo compartim que marino amb la Nascona, ja arribem més o menys a la mateixa hora i sí, fem una miqueta. Us ho passeu bé, aquests dies, entre vosaltres? O és un tòpic que les dones, totes juntes, no poden treballar? Que va, si això no sé qui s'ho ha inventat, de veritat, i jo he treballat una que jo vinc d'un matriarcat familiar. Jo ja vaig fer una obra que, per no en fer aquí, que es diu Confesions de Mujeres de 30, que la vam fer a Mesit, i tot eren 3 dones. La directora, la directora de dones, les productores eren dones, no hi va haver cap problema ni mig. I ara, sí, els problemes tampoc ho diria, òbviament. Ja està, escolta, que no cal que digui res més, ja està, ja està. És veritat, però no, tot això ho dic perquè ens portem de meravella, entre nosaltres ens coneixíem, ens coneixíem com a actrius, però no com a persones, i la veritat és que hem format d'un equip magnífic, hi ha molta química, i el fet és que des del primer moment que vam fer prèvies, tothom, les persones així, que després els amics que ens deien, tot el que ens hem dit, bueno, i tu vas veure ahir, no sé que... Estem molt divertides. I perquè totes tenim química, funcionem com a grup, algú és creïble d'amigues, tot i que cadascun és del seu pare de la seva mare, però després, entre nosaltres, ens empaltem molt bé, i la veritat és que ens ho passem teta. Em sembla que tu, com diem, has fet moltíssimes coses, tant en tele com en teatre, però amb dinamita vas estar també, per exemple, amb el tricicle, però em sembla que tu passes millor fent humor, no, que drama. L'humor m'agrada molt, m'agrada molt fer comèdia, més una platea rient és terapèutica, és terapèutica tant pel públic, com per nosaltres. A vegades el que deia a l'esconalana, que venia així, teníem el dia, estava com a gripós, i li dius, estimaré el que em queda ara a fer la funció, però quan agarres, estàs nou. Acabes com a... et macen tots els mals. És com un sovidó en diari, no? És un sovidó en diari, costa, ell l'ha de fer, llavors el comèdia t'obliga a estar sempre en un estat que no pots rebaixar ni un mil·límetre, perquè si no, no entres com has d'entrar a ell o no funcionen, vull dir, és una exigència bastant forta, però és fantàstic, la comèdia. El drama també m'agrada fer-ne, no m'agrada fer temporades llargs de drama. Quan és una bona cosa, sí, m'agrada, m'agrada. M'agrada convidar les dues coses, això ens passa a tots. Ara farem una pregunta d'aquelles que fan ràbia, que és com ets més còmode si amb el públic en directe, o al mig d'un plató on també tothom està pendent de tu, quan ja tens totes les càmeres i tot plegat. No, són energies diferents, el teatre és molt significat. Els que fem teatre, això d'una mica és la via del director. Ens ha d'agradar molt el teatre. T'ha d'agradar molt aquesta feina perquè, si no, no es pot aguantar, perquè és duríssim, això. I el teatre et demana una exigència, un sacrifici, vull dir, el primer que fas quan el lleves el matí, quan tens una funció de teatre, és fer-te un escàner, vens i estàs bé, perquè tens la funció. Jo no pot ser una vida absolutament normal, i després anar-te al teatre. Què fas tu, per exemple? Avui que has fet, per exemple. Bueno, i ara faig una vida molt tranquil·la, despatxo una mica allà d'ordinador i tal, faig yoga, faig sessions de yoga bastant intenses. Molt bé. I poca cosa més, i després me'n vaig al teatre caminant, vens tranquil·lament, i ara tinc una època molt tranquil·la que consisteix de vacances, per mi fer una funció de teatre és estar de vacances, perquè faig, perquè he acostumat a fer moltes coses al mateix temps, i quan només em toca una d'aquestes, estic canviant de vacances. Per tant, el pitjor del teatre és haver de repetir sempre el mateix cada dia? Bueno, això és un exercici, també, perquè els estímuls que t'utilitzes, per dir la frase cada dia, no sempre funcionen, perquè, clar, no són màquines, i avui no faré la mereixer funció que vaig fer, perquè jo no sóc la mateixa que ell. M'han passat 24 hores i he dormit bé, dormint malament, he somiat unes coses que m'alternen o no, vull dir, que no són els mateixos. Jo sempre he estat de buscar estímuls nous, perquè sigui orgànic, perquè sigui de veritat. I això, bueno, has d'anar trenpejant i has d'anar sempre a estas cases canajant. Clar, t'has de conèixer tu, no? Que també els actors ho teniu, això. Es coneixeu perquè el cos i... Has de saber el cos i l'esperit o l'ànima, perquè has de saber quina tecla has de pulsar, perquè aparegui aquella emoció, no? No, no, i de fet, el teu... No sé si és el teu consell o no, però el yoga veig que el triomfa. El triomfa, no? El yoga va molt bé. Bé, bueno, jo vaig practicar, jo vaig practicar... Jo vaig començar a practicar quan tenia 13 anys. Des del set no vaig parar de practicar. Ostres, doncs has tenit un esperit relaxat, mental, impressionant, no? Bueno, després del 17 es va travessar el teatre en la meva vida i em vaig dedicar només al teatre. Però ell he tornat sempre, sempre, seguir practicant. Ara torno a practicar si de manera molt... És un yoga diferent del que practico ara. Però sí, el yoga... El yoga va molt bé. Estic pel teatre i per la vida. Molt bé, doncs, Cati, moltíssimes gràcies. Ho celebrem i, a més a més, també convidem a la gent que vagi a veure les noies del calendari, el teatre poliorama, que riurem. Cati... Et va agradar o no? Sí, a mi em va agradar. Sí, sí, sí, jo ja... T'ho dic, no, no, home, jo... A veure, també t'haig de decidir si hi ha algunes coses de text que vaig pensar que passaven una mica per sobre. M'hauria agradat un, però vosaltres esteu molt bé. Esteu molt bé vosaltres, eh? Molt bé, esperem que vingui la gent. Fins quan esteu? Sabeu? Bueno, de moment fins a final de novembre. Molt bé. Si tenim encara un mes. Doncs, Cati, moltíssimes gràcies per haver-nos atès i que vagi molt bé. Un abraçada molt forta. Moltes gràcies, adéu. Bé, adéu.