Jaume Barberà

Avui passa, per la penya del Morro, un periodista amb una llarga carrera a les seves esquenes. Ja fa gairebé 30 anys que va començar TV3, on ha fet de tot, presentat a les notícies, dirigit programes, com Primer Pla o Paral·lel, i des del 2009 presentant i dirigint singulars el Canal 33. A més, des de fa poc, també és tertuliar habitual del món arrecut amb el Jordi Basté. Jaume Barbarà, bona tarda. Hola, bona tarda. De tots aquests anys que portes fent televisió, singulars és el programa del qual et sents més satisfet? Va, eh... a veure... sí, va, diem que sí. Tot i que el programa Paral·lel, que vam fer, també n'estava molt satisfet. El que passa és que, en aquest, en singulars, doncs, potser, he sortit de l'Armari. Què vols dir que ha sortit de l'Armari? Tens parella? Tens un home de parella? No, que ha sortit de l'Armari és una figura, no? És un exemple. Què significa? Doncs que... potser dic més el que penso. Els entesos diuen que és més d'autor, no, el programa? Sí, potser dic més el que penso, sempre d'una manera contrastada, no perquè sí. Això t'ha portat conseqüències negatives, dir el que et dona la gana? No, no, de moment, eh, de moment no. Jo, quan una persona li dic que menteix, no és una definició gratuïta. Jo puc demostrar que menteix, d'acord? Quan jo dic que els balanços dels bancs són legalment falsos, no menteixo. Ells han arribat a aquesta convenció autoritzada per les autoritats econòmiques i polítiques del país, i ells s'ho mengen, es reparteixen els beneficis, els plusos, però altres industries, negocis, botigues, autònoms, nosaltres, quan presentem la declaració de renda, no se'ns deixa fer el mateix. Home, jo no ens coneixem tu, jo, personalment, però penso que tu escoltes molt la gent del carrer. Sí, jo soc gent de carrer, jo soc un aceleriat, jo no soc ni de la classe dirigent o de la casa dirigent, ni formo part de l'oligarquia ni històries amb vinagre, entens? No, jo soc una persona del carrer, que ploro, que estimo, que me'n fado, que tinc problemes per arribar a final de mes, que em redueixen el sou, entens que m'ofenen com tothom, és que, saps, no... És que no puc ser d'una altra manera, i com que no puc ser d'una altra manera, i la gent matura el carrer i m'explica les seves coses i el que s'ha passat als seus fills i a la seva feina, o, per exemple, un altre dia, potser tres setmanes, vaig trobar una persona que feia molt temps que no veia i li vaig preguntar pel seu marit i em va dir que el seu marit s'havia suïcidat. Escolta, què vols que faci? Que calli? Doncs no, no callaré. Si jo considero que nosaltres ens estan pelant com una ceba ho diré, si considero que el neoliberalisme és una patologia social ho diré, si considero que no es pot viure en una societat que no hi hagi ni qüesió ni justícia social, doncs també ho diré. Bé, i ho dic com és, de forma clara, que algú s'enfada, que s'enfadi, jo puc demostrar-ho. Jo no m'ho invento, no m'he pres un got d'absenta abans de dir això, saps? Això és la realitat, el que passa és que ens han ocupat el llenguatge. Ens diuen que hem estirat més el braç que la màniga, ens fan víctimes, nosaltres som les víctimes i ens culpabilitzen, és com si haguéssim d'estimar el butxí que cada vegada ens va tallar un tros. Ens han ocupat el llenguatge, ens expliquen una pel·lícula que no és, és com si ara tu i jo estem mirant una taula, i ve un altre i ens diu, no, això no és una taula, això és una cadira, i nosaltres ens ho callem, ens ho callem, doncs no, escolta, nosaltres no hem estirat més el braç que la màniga, de veritat que no ho hem fet, i quan dic nosaltres, parlo del poble, parlo de la gent digna, de la gent que treballa, de la gent que no viu de la gulferia, d'acord? Nosaltres no hem estirat més el braç que la màniga, són ells els que han estirat més el braç que la màniga, saps? L'any passat et vam veure molt indignat, de fet, continuem veient-te, per la situació econòmica... No, perdona, però és que ja no es tracta de ser indignat, no, és que tu dius, estàs indignat? No, estic, si vols, desil·lusionat, desenganyat, que això em porta a la indignació, mentre sigui serena, doncs benvingut a sigui, no? Doncs diem-ho que et veiem desil·lusionat, la temporada passada, i ara es comença la nova temporada amb el Catedràtic de Ciències Polítiques, Carles Boix, que a mi ens cap a l'estat propi, i a escenaris de ruptures, el primer programa dels singulars. Si l'any passat et veiem, doncs, decepcionat, aquesta temporada et veurem més independentista, que mai? Mira, jo penso que l'actual situació de laminació o d'atac profund contra l'estat del benestar et provoca una mena de sensació d'indefensió, no? I aleshores això afecta molt, a mi m'afecta i ens afecta tots, no? Jo no puc acceptar ni tolerar que el que els meus avis i pares han fet per nosaltres, doncs ara que n'hi hagi que s'ho hagin jugat el casino i que ens facin pagar a nosaltres la seva factura, no? Jo això no ho puc tolerar, de cap de les maneres, i com que jo soc periodista i tinc el privilegi de tenir una certa projecció social, doncs vull honorar la meva professió. I la meva professió passa a partir-te que periodisme no és d'aquí grafia. I a mi m'agrada dir que el meu mestre i el meu referent és en Kapucinski, i el Kapucinski diu que no hi ha un altre periodisme que el periodisme intencional. Com a periodista has analitzat la realitat i has analitzat l'actualitat, i a partir d'aquí doncs tu has de fer la teva feina. En aquests moments a Catalunya la màxima actualitat passa per la independència i passa per les retallades. Per tant, aquests seran dos dels grans temes que nosaltres tractarem aquesta temporada. I a més a més, ho farem sense abandonar el nostre format, que és no oblidant-nos de la salut, del creixement personal, de la filosofia, de les trajectòries personals i professionals, de les persones que creiem que poden donar una lliçó de vida, i continuarem fent-ho com ho hem fet fins ara, amb llibertat i sense tenir la paraula llogada. L'11 de setembre tu t'esperaves personalment tanta gent al carrer? No, no, jo no m'ho esperava, jo hi era, i vaig quedar pràcticament dues hores totalment naturat amb la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via, i no vaig poder veure pràcticament res. Només vaig haver de tendre 4 o 5 persones que es van desmayar, i no m'ho... de veritat, no m'ho hagués pensat mai. Jo va ser com una mena de... No soc religiós, però perquè ens entenguem, va ser com una mena de comunió. No m'ho havia pensat mai. T'esborronava, et posava la pell de gallina, després va saber que no es va trencant ni un aparador, veies la gent que et saludava, que t'abraçava, no ho sé, i va ser un dia màgic, t'ho dic sincerament, va ser un dia màgic. Home, hi ha hagut un abans i un després molt clarament, no? Sí, jo no ho creia, això. T'ho dic sincerament, jo no ho creia, o vaig dir en alguna entrevista 3 dies abans de l'11 de setembre, no ho creia. A mi m'ha sorprès molt agradablement el president de la Generalitat, no ho pensava, que tingués d'aquesta manera el que va veure el carrer. Aleshores m'agradaria que en altres circumstàncies, doncs si algun dia surto milió i mig de persones al carrer, però t'estan parlant de retallades, també se li fa ser el mateix cas. Però bé, la qüestió és aquesta, és la que tenim ara. A mi m'ha sorprès agradablement, perquè ha fet el carrer, i crec que, com vaig dir el mateix dia, al 11 de setembre s'havien de convocar eleccions immediatament i anar cap a un referèndum d'autodeterminació. De fet, per primera vegada, segons les enquestes, més de la meitat dels catalans volen un estat propi, quasi bé el 80% a més estan a favor d'un referèndum. Creus que algun dia s'arribarà a aconseguir la independència, jaume? Mira, jo crec que Espanya és inviable. I a mi això em sap molt greu, perquè tenim lligams amb Espanya, no? Fixa't la llengua. Jo no la voldré perdre mai, però mai, eh? Per mi el castellà és la segona llengua, i la vull continuar mantenint com a segona llengua, no? Però Espanya és inviable. Espanya hi ha una classe dirigent que porta un endarreriment de segles. És una classe dirigent, l'anomeno, oligarquia, que no va fer... que va entrar en la contrareforma sense passar per la reforma, que es va saltar a l'il·lustració, que no ha fet la revolució industrial i que no fa pas gaire deia en allò que inventen ells. Aquesta Espanya és inviable. Aquesta gent no pensis que és allò amenaçant-nos, insultant-nos, per res, eh? L'únic que fan és conservar el seu votí. Tens un partit popular i un PSOE, no vull parlar del partit popular, perquè no n'espero res, però, en canvi, em decepciona el que ha fet el PSOE, no? És una esquerra que va deixar de voler transformar, que va deixar de ser transformadora, i que va passar a ser la gestora dels negocis del senyorito, no? És una esquerra que ha estat incapacitada a favor de la emancipació de les persones i dels pobles. I, al contrari, en lloc de fer això, que és el que hauria d'haver fet, ha mantingut i ha promogut unes subvencions indignes que mantenen les persones captives de la subvenció i, després, com a pagament d'aquesta subvenció. Hi ha un vot, no? A mi em sembla que això és indigna. L'acte més, jo crec que revolucionari, en el sentit de canvi de estructures i de relacions del poder que es pot fer en aquests moments, a favor d'Espanya, i ho torno a dir, a favor d'Espanya, és la cessació de Catalunya. Jo, com a català, no vull ser més còmplice d'aquesta injustícia social, que és la de mantenir desenes de milers de persones captives d'una subvenció, que, per cert, són persones com les que aquí fa molts anys van venir a treballar. I que, gràcies a elles, tenim la Catalunya que tenim, entens? Perquè, a vegades, sento algú que parla com una espècie de despreci, cap a aquestes persones, cap a endeluzos, extrements, castellans... No, no, no. No, no, no, no. Aquestes persones són com nosaltres, amb les mateixes ganes de treballar. Són dignes com nosaltres, saps? I són ustedes, i entens? El que passa és que no se les deixa, se les manté captives, i jo no vull ser còmplice d'això, perquè sense els 16.000 milions de déficit fiscal, ja m'explicaràs com continuaran fent i pagant aquestes subvencions. En relació amb el que dius, i concretament a Madrid aquests últims dies, hem vist manifestacions rodejant el Congrés dels Diputats, que demanen responsabilitats polítiques a tots els que hi havia a la Cambra, però aquí a Catalunya aquests dies no ha passat, tot i que també s'havien convocat en algunes manifestacions davant del Parlament. Per què creus que la gent allà a Madrid, per exemple, estigues manifestant, i aquí, sobre aquest tema, la situació econòmica, la gestió dels polítics, sobre la crisi actual, no ha passat? Mira, jo puc dir una cosa, i m'agrada posar-hi èmfasi. Jo no estic en absolut d'acord encerclar cap Parlament, Parlament Democràtic, no estic en absolut d'acord. Crec que això no és correcte, no ho és. El Parlament és on raó la sobirania del poble, no se'n circla un Parlament, de cap de les maneres. En canvi, estic a favor, vaig estar a favor del 15M, de l'ocupació de places públiques. Hi ha una gran diferència, hi ha una gran diferència. Al darrere del 25, d'aquest 25S, hi ha gent molt cansada, que ja no pot més, que ja ha arribat un punt en què les persones veuen que han de sortir al carrer a protestar, i veuen també que la classe política no el representa. És com si fos una altra casta que només es preocupa pels seus interessos. Hi ha gent que, en la desesperació, no troba una altra sortida que protestar. Però hi ha altres grups al darrere, i l'amalgama, el manxabrat que diria el Bonafuente, que ja en el 25S a mi no m'agrada, no m'agrada. És veritat que n'hi ha que es van identificar i n'han anat sortint. Però és que, a més a més, al darrere de tot això, també hi ha certes teories de la conspiració que a mi no m'agraden. Mira, Jaume, quan vam saber que avui podríem entrar, bueno, parlar amb tu una estona, vam preguntar al Twitter si algú tenia alguna pregunta per fer-te. I, per exemple, l'Arnau Conties diu, pregunteu-li com veu la seva futura jubilació. Jo crec que ja ho deu saber per on va. Crec que ja ho penso que ja sé per on va. Per què ho dius? Sí, perquè algun dia em van preguntar per si jo tenia ambicions polítiques. I jo vaig dir que no, que no tenia ambicions polítiques, que jo tenia una gran sort i un gran privilegi de poder ser periodisme i de poder exercir el periodisme en llibertat. I que, per tant, faria de periodista fins que en jubilés. I algú em va preguntar, i després, quan et jubilis, què faràs? Et podries dedicar a la política? I jo vaig dir, home, quan estigui jubilat, doncs ja m'ho pensaré. I tu has pensat, no, clar, que estigui jubilat. No, és que aquí a mi queden 10 anys per jubilar-me. Entens que vull dir-te allò, però bé... Que no s'entengui que la gent també et vulgui jubilar abans d'hora. No va per aquí. Mira, escolti, la jubilació és un altre tema molt seriós, però seriós no per mi, és pel tema de les pensions. Sense reformes en el nostre sistema de pensions no es podran pagar. Sí, no, mira, és que ens deia que et tenim poc temps i després també volia traslladar-te la pregunta que ens fa l'Anna Blasco, que diu, quan tornaràs a portar el Galeano, els singulars? Ah, Galeano. Mira, el Galeano me'n tinc un contacte amb ell, és un plaer llegir els seus mails, i ho farem doncs... el deixarem descansar, ella ha de viatjar, és moure'l d'Uruguai... Home, va tenir molta repercussió a l'entrevista, no? Potser és un dels top 5 dels convidats que has tingut. No, és que és un plaer. És com l'Emilio Lledó, San Pedro, Galeano, 3 afurcades... Escolta, els singulars et canvia, saps? És com un llibre. Jo sempre dic que som els llibres que llegim, les persones que coneixem, els amors que tenim, els desamors que també tenim, les pedres en què ens ho paguem, i el que volem ser, no? I cada dia som diferents. No t'ha passat mai que s'hagi tingut un llibre, i que a partir d'aquell llibre hi ha hagut un petit canvi en tu? Sí, sí, sí. No t'ha passat mai que has conegut una persona, i després d'estar amb aquella persona, veus que dius coses o penses, coses o reflexiones, coses que abans no ho feies? Vol dir que et fa com un clic interior, no? No, però és això, el singular és això. És això, eh? I tu quan vas començar i vas presentar el projecte de la Mònica Terribas, que jo ho explica moltes vegades, que et va dir que sí, de primers endavant, pensaves que el programa seria així, perquè això no era com creixent, no? No, no, no, no, no. No, en absolut. No, no, no, no. Això... Nosaltres anàvem mantenint unes audiències en els singulars, que t'he de dir que pràcticament sempre han estat bones, per sobre de la mitjana del canal 33, però la implosió, la explosió, diguem-ne, es va produint al llarg de la crisi, no? Hi ha algun moment que tu notis aquest clic interior del propi programa, aquest canvi, del projecte durant aquests 3 o 4 anys, que diguis, mira, aquí va passar alguna cosa. Sí, sí, sí. I té nom i cognoms, es diu Marissa Mugu. És una catalana... és una guineana o catalana, o catalano-guineana, que té dos fills, hi ha grandets, una amb paràlegi cerebral i l'altra és autista, profund. I què va passar? És separada, i a Viva Sardanyola la volien desdonar. I jo la vaig conèixer, vaig veure la seva situació, vaig anar a casa seva, vaig veure els seus dos fills, que ell em deia, això és el més bonito que jo he tingut en mi vida. Repeteixo, eh, paràlegi cerebral i autisme, profund. Vaig veure allò, vaig veure... i no... i no ho vaig poder superar. Vaig veure que... que havia de fer tot l'impossible per evitar aquestes injustícies. No, això no es pot tolerar en una societat civilitzada. Vaig parlar amb els bancs, i vam salvar de la Marissa de ser desnonada. Fins i tot un empresari ben estant, va venir, ens va donar 12.000 euros i nosaltres li vam anar portant vella i d'alguna manera pogués pagar lloguer. Quan passen aquestes coses, m'imagino... perdó, la satisfacció no és màxima, no? O no? Que ha caigut evitar el desnonament. Sí. Evidentment no la situació. Sí, és una gran satisfacció, m'agradaria que no hi hagués més desnonaments. I per tant la batalla encara és molt llarga. Bé, ja m'ha parat acabar i posar-li un punt una mica més dolç aquest final. Has vist la teva imitació del que connovella el Polònia? Sí. Què et sembla? Home, jo no m'hi reconec, em costa reconèixer-m'hi, però et diré una cosa, qui no vulgui pols, que no vagi l'era. Jo soc un personatge públic i per tant doncs... bé, el Clapés m'imita i ara el Queco m'imita, doncs mira, benvingut. Sí, ho fan, són persones que conec. No t'agrada gaire, eh? No, no, la paraula no m'agrada. La paraula és que no m'hi reconec. Ah, no t'hi reconeixes? És cert que hi ha alguna gesticulació, que sí que... Perdona, quan fallo de les tarjetes a vegades. Sí, per això que et dic de la gesticulació. Però en canvi el nostre programa és un programa on el convidat parla de 50 minuts, el convidat en parla 45 i en parlo 5, justament es caracteritza per ser un programa on hi ha conversa i allà no hi havia conversa, no? Només només parlava el... Només parlava jo, o sigui... Allà no hi havia conversa. He estat molt temptat de començar l'entrevista avui fent-te. Què? No, no, no, no, però a veure, jo t'he de dir que... ja dic, ho repeteixo, qui no vulgui pols, que no vagi l'era. És a dir, que és una caricatura i la caricatura busca els extrems. Sí, sí. I en faran més. Molt bé. Així que t'he de dir que no em va agradar la part final. Molt bé. Jaume, moltíssimes gràcies, que vagi molt bé. I seguirem els singulars d'aquesta nova temporada. Molt bé. A veure cap on va. Bona tarda, moltes gràcies a tu.