Jaume Figueras

Música Avui passar per la penya del Morru és un dels cronistes de cinema més coneguts de casa nostra. Va obtenir el premi ciutat de Barcelona en audiovisuals l'any 2004 i ha intervingut en nombreux programes de cinema tant en ràdio com en televisió. A Canal Plus, per exemple, a l'Ajuntament amb Anna García Signeriz, que es veu una dècada amb el programa Magacine i actualment dirigint i presentant Cinema 3 al Canal 33. En ràdio va començar amb la Maruja Torres, fent de Mr Belvedere a ràdio Barcelona, i actualment el podem escoltar cada divendres amb la Gemma Nierga a la ventana. Jaume Figueres, bona tarda. Què tal, bona tarda. He dit que vas estar 10 anys amb Magacine, però van ser una mica menys... Sí. Ho he confosa amb la retransmissió de l'esgala de l'Òscar. Jo crec que el Magacine va durar 6 anys, exactament, que vaig fer un escapada des de TV3, però a ram dels primers Magacines van decidir que anéssim a Los Ángeles l'any, allò, i vam estar a 8 anys fent la retransmissió dels Òscar des de Los Ángeles. De fet, les últimes gales les heu fet des de Madrid, no? Vaig fer-ne dues des de Madrid amb ella, un altre amb l'Àngeles Barceló, després vaig deixar de fer-ho, i l'any passat vam comiena una mica la retransmissió de l'Òscar que feia a la ventana amb una petita intervenció a Canal Prus, també. Això és per la crisi? No hi havia diners per pagar els billets? No, per no anar a Los Ángeles, no. Va haver-hi una raó molt diferent. L'any 2001, l'any de l'atemptat de les Torres bessones, les mesures de seguretat es van incrementar de tal manera a Los Ángeles, que la llibertat amb què podies circular els dies abans, per la que t'hi fa vermella, pels assajos... Doncs això es va cortar de tal manera que no calia pràcticament anar allà per a transmetre la cerimònia. El que havia a la fi, la cerimònia era la transmissió des d'una unitat mòbil, i, per tant, el que hauria de fer era estar patejant-te una mica a Hollywood Boulevard, estar dintre del Shrine Auditorium, el Dorothy Chandler, mirant els assajos que eren divertidíssims. I això és clar, perquè... I m'imagina l'Auby Goldberg amb texans, dient tacos, fent bromes sinistres sobre la seguesa de l'estivi Wonder, per exemple. Això era irrepetible, la gala. Fora d'aquí jo, totalment, no? Fora d'aquí jo. I a les altres que viuen, tu et venia una parella amb Chandler, que semblava que venien de córrer els 100 metres lliures, els meus 3 lliures, i el Tim Robbins i la Susan Sarand, en què venien de diumenge, no? Era molt divertit, realment. I amb ells podies parlar també tranquil·lament? Podies parlar, per exemple, amb l'Auneth Paltrow, l'any que venia a l'Òscar per Shakespeare in Love, doncs, com que ella parlava castellà i estava molt propícia, tenir converses amb la gent de parla hispana que hi havia allà, ho van fer. I amb l'Antonio Vanderes ni t'explico, perquè l'any que l'Antonio Vanderes va presentar, l'Òscar, la millor que ens soc, va venir a la Filadelfia, estits a la Filadelfia, durant l'assatge, ell va convidar, pràcticament, a pujar als 5 o 6 informadors espanyols que estàvem a la platea, i realment era bastant insòl·lit. I vas pujar, no sé si era el Códac Cíater, vas pujar allà, no? No, el Códac Cíater, encara no era el Códac Cíater, en sembla que era el Dorothy Chandler Pavilion, en aquell moment, encara. I clar, increïble, no? Sí, sí. O què, o tu ja ho tenies per la mà? No, no, no, jo no ho tenia per la mà, però realment, abanda del petit control de seguretat inevitable que hi havia, després et podries ballugar com volies. De fet, jo, la primera vegada que vaig a l'Òscar, va ser el 88, l'any de Mujeres del Bordeon Atac de Nervios, perquè la delegació de TV3, els Estats Units, cobria una mica aquesta cerimònia. I quan la pel·lió del Mordor no va guanyar, algú em va passar la seva acreditació per estar dintre de la sala. I aquell dia sí que vaig veure una mica la sala per dintre, allò que vas al lavabo i estàs fent pipí al costat del Sean Connery, per exemple, o algú així, i és clar, dius... No sé si acabaré la feina o no la acabaré. Perquè estàs més pendent del costat que d'un mateix, no? En fi, m'imagino que d'anècdotes llenya moltes, tu ja ho m'haurà estat a festivals a tot el món, perquè els Òscars, ja acabem amb aquest tema, són tan especials i són únics, i és la gran referència del món com a mínim occidental, no? Sí, jo crec que és un tòpic, però és un tòpic inevitable. La gent està pendent dels Òscars, i encara que en els últims anys potser el prestigi ha anat una mica a menys, tots sabem que ser guanyador d'un Òscar o que una pel·lícula en un sigue n'ha guanyat 6 o 8, és un reclamament important. I l'amor de la cerimònia, jo crec que ha derivat més capa a anunciar els productes de ballers, els joies, els vestits que portes, que altra cosa. Però jo crec que continua sent, això, l'atracció no margo. Remonteu-nos una mica fa molts anys, els origens o què, però qui era el míster Belveder? Això és un secret que s'ha desvallat estona i tal. El míster Belveder era un... Imagina't que la revista fotògrafa es va començar l'any 46, i al partit de l'any 50 hi havia un consultori que feia un personatge, un redactor de la revista, que és d'aquí, que era un personatge cinematòrfic que va fer Clifton Web, amb una pròpia senyera moderna, i que era un tio molt impertinent, molt sabiondu, però que tenia molta mascare per les coses. A partir d'aquell moment es va anar fent el relleu de diverses persones, però sempre amb aquest mateix soldat, sempre. I aleshores que jo ho vaig recollir en una temporada, i bé, no et diré qui és ara, mestre Belveder, perquè seria... No cal. Seria destripar-ho, peure. Però vols dir que és una persona que sabria... Sí, diguéssim... Sí, però hi ha gent que ho sap, hi ha gent que ho s'ho pensa, hi ha gent que encara es pensa que no sé, que sóc el senteu segura... En fi, per què t'apassiona tant el cinema, tu? Home, perquè la meva generació va prendre moltes coses al cinema. L'utòpia és que el cinema era la universitat de la vida amb una època determinada, i allà aprenies moltes coses. Sobretot aprenies la conducta de les persones, i les relacions humanes, i les relacions de parella o de família. I jo tenia aquesta possibilitat, que he repetit moltes vegades, que jo anava els caps de setmana al cinema, amb la meva colla, del col·legi o de l'acadèmia, i els dies que anava a la meva família, perquè la meva filla treballava els caps de setmana. Jo era qui veia més pel·lícules de tot el meu entorn, i això va crear aquesta manera de dicció. A quins cinemes anaves? Jo anava a uns cinemes del meu barri que alguns han desaparegut, l'Excelsior, el Rex va tancar fa poc, el Dorado, que ara és l'Arribau Club, el Florida, que ara és l'Arribau Florida Blanca, sobretot el Florida, i el Cinegoia, que ara és el teatregoia, perquè heu explicat alguna vegada que a setmana teníem una lleteria, i cada setmana ens portaven un cartellet amb la publicitat del Cinegoia, i anaven dues entrades incorporades, i cada setmana era inevitable en el goia. Quina és la pel·lícula que vas veure allà, i que recordes, especialment no que et marqués? Jo vaig haver un programa doble, que sempre me'n recordo, que era la Ley del Silència del Mar Romrando, i una pel·lícula anglèsa, que es diu Esgarant de Ser Joven, i que era la primera revolta estudiantil d'una banda estudiantil, perquè havien acomiat el director de la banda, i hi havia una revoluió molt curiosa, molt divertida, però a la vegada era també molt reivindicativa. Jo crec que això em va despertar una entusiasma, i aquesta pel·lícula jo la tinc sempre en un altar. Després va arribar la ràdio amb la Maruja Torres. Què recordes d'aquella època? Primer va arribar amb una altra companya, que és la Maire Comezquem. I tant, i tant, i tant. Això va arribar per una proposta, és a dir, l'Àngel Casas, que treballava a Ràdio Barcelona, va proposar que jo m'incorporés allà amb aquest programa sentimental. Primer hi havia el Joaquim Prat, amb la Maire, després la Maire Jo, la Maire era una persona molt inquieta i molt experta en temes de publicitat i màrqueting. Va deixar-ho això, vaig usar la Maruja Torres, que és molt entusiasta, però també que es posava una mica nerviosa, la censura de l'època ens impedia tractar alguns temes o va deixar el cap d'un temps. Com solucionàveu el tema de la censura? El tema de la censura ha fixat bé. A aquella època els que sou joves no ho sabeu, perquè s'havien de portar els guions al Ministeri d'Informació i Turisme. Un guió d'un programa ràdio d'una hora, imagina't, escrivíem un text que adorava 5 minuts o 10 minuts. No sé si va ser Berlanga, precisament, que volia constar com a guionista... El censor. El seu censor. En aquest cas, més que... Ells no et canviaven, t'atxaven alguna cosa, no? Però sempre es burlava una mica. Per exemple, sempre fem el prestrena d'una perigula que havien vist en aquell moment a Perpinyà o Andorra. I ens hi lamentàvem... La mà que ve, Penetration. Que era una vegada que no existia, evidentment. Però és que el títol hi ha insinuava coses. I això no els heu acabat de fer massa gràcia. A part que en aquell moment a la ràdio hi havia una persona molt edicta al règiment, que estava amb els ulls, alguna cosa amb la qual ens sobrepassàvem. Bé, després vas anar fent... I clar, tu portes molts anys en el mitjà. Sí. Sospiro perquè sí, perquè potser no n'hauria de portar tant. No, no, no. En algun lloc no sé on he llegit que estàs pensant ja d'anar deixant les coses poc a poc. Bé, jo és que tinc una certa edat, i el problema que no tinc perquè es posa aquí endramàticament és que jo soc autònom, i deixo de treballar, deixo d'ingressar. I no és que hagi sigut un tio que no hagi malgastador, però senzillament la vida et porta a tenir unes despeses determinades i tal, i si no treballo, fatal. Però tu no has parat de treballar mai? No he parat de treballar mai, no he parat de treballar mai, però jo tinc un cert complex d'apallús. Jo sempre ho he dit perquè moltíssima de la gent que va començar amb mi, fent coses com jo, o d'un embargador semblant, doncs ara tenen productores, han muntat grans coses, són unes estrelles mediàtiques totals i tal. I jo potser perquè més sentit a gust fent les coses que faig, no he tingut mai aquesta ambició o la capacitat de crear coses més solemnes. Home, jo no et conec, però sempre he tingut la sensació professionalment parlant que sempre has anat molt a la teva, molt independent. Sí, sí, he anat molt a la meva, m'ha provocat algun disgust, perquè no sé... Per exemple, és una cosa que se sap perfectament. El Pedro del Mundo no vol saber res de la meva persona, perquè es pensa que Arran que una vegada no vaig votar una de les seves perígules com una de les millors de l'any, doncs jo estava en contra d'ell i que tu el que s'escrivia a la revista de fotogrames fent alguna crítica a ell ho feia jo o jo instigava per darrere. Bé, més igual, el fet és que jo respecto la seva obra i ell passa d'això. Ja està. Hi ha hagut molta tensió en coses que no coneix el públic, com, per exemple, això del Modóvar. Clar, perquè tu sempre has dit que ets un cronista del cine i no un crític, això ho fas per evitar-te justament aquests mal rotllos? En part, sí, però també perquè és veritat que no sou crítics. Jo vaig ser crític una petita temporada de la vanguardia quan era molt jove i quan necessitaven un crític suplent, per entendre'ns, jo feia crítiques en aquell moment. Però la crítica no n'he fet mai. Les coses que he fet de ràdio, de televisió o de premsa, intento posar sempre un judici irònic, un judici de valor de les coses, però jo no sabria fer-te una crítica ara estricta d'una pel·lícula del caurisme aquí perquè sé perquè m'agrada o perquè no m'agrada, però no et faria una dissecció a la pel·lícula. Tu dius que no ets crític, però veu pines, no? Natural, sí, sí, opino privadament i públicament de les coses. Per cert, època TV3 entrenyable amb l'Andavina Gorina i els superes figueres? Això s'ha renovat ara, amb un espai que fem des de fa unes setmanes, que es diu Un ni Blanc ni Negra, en què hem de dir que ara és Revovina Gorina i hi ha que és Peres Figueres, en què tractem una sèrie de temes d'actualitat o no tanta actualitat, per exemple, jo què sé, l'aniversari de l'amor del Humphry Bogart o les pel·lícules en què la gent es caracteritza molt, com la Melior Estrip, per exemple, i fem uns espais molt més improvisats que la gent es pensa, perquè només tenim unes pautes. I jo crec que això li ha donat una certa gràcia. Però aquell moment va ser bastant curiós, perquè encara, quan passaves perdent un col·legi, encara la gent et deia, Revovina Gorina. Superes figueres, no? Per cert, hi havia rumors que entre el Gorina i tu hi havia mal rotllo, això és veritat. Molt mal rotllo. Un rotllo pèssim. Hi ha un rotllo pèssim. He de dir que som com l'Aigua i l'Oli. Ell és metòdic, treballador, su apuntatot, treballa moltíssim, no té hores per més que per la feina, jo soc el contrari. Soc molt anarquic i m'agrada molt improvisar. I per això potser fem un bon tandem. Com estan a parella, una mica? Sí, sí, certament, sí. Per cert, Barasta, com deia, em feia el Magaciner, a Canal Plus, amb l'Ana García Sinyeriz. Què va significar per tu, fer un programa a nivell estatal, per televisió? Jo, primera, m'ho vaig passar molt bé. Segona, la meva visió prèvia de l'Ana García Sinyeriz era com molt distant. He tingut algun festival i em semblava una persona una mica distant. Una mica pija, que és el que es deia en aquell moment. I la primera que vam treballar junts, que va ser precisament els Òscar de Sinyer Garonament, de Braveheart, el 1996, va haver-hi com una mena de connexió, d'una mena de fleixat o professional, perquè no ens l'emtrepitja mai, ens vam entendre perfectament, teníem el mateix punt d'ironia, i a partir del moment va néixer no només la col·laboració professional, sinó una amistat que encara dura. A més, treballar amb Canal Plus, que eren molt més metòdics, i que a vegades per muntar una peça de dos minuts estaven tota una jornada, i jo he fet... En bon hora en muntem una peça de 10 minuts. Doncs va ser enriquidor, va ser enriquidor. Home, de fet, també és en aquella època que Canal Plus, ara també, però en aquella època, jo penso que més, apostava pel cinema moltíssim, no? Sí, ara també ho fa i d'una manera que... A mi em sorprèn, perquè tenen parella de programes de cine, que, primera, per... amb la... discreguació que hi ha ara de canals de televisió, el que fa que en el Plus de Cint no se'ls mai quan ho fan. A vegades estàs... Jo estic digital Plus, i estàs a vegades fent famí... Ostres, mira, estan parlant de tal perigua amb aquest programa a l'1 de matinada, que és un programa que igual la primera missió ha sigut a la 5 de la tarda del dia anterior, però vas una mica perdut a la casa, i el que fa no ho fan molt bé. I què passa en general amb els programes de cinema? Perquè d'horari, ara que comentaves això? A més, al nostre cinema 3 no teníem queixa, perquè ara els dijous, a les 10 i 10, i els dissabtes a 3 quarts de 10, el repeteixen. El dia és de cine, que és un programa molt ben treballat, també, i molt llargui, amb el que hi ha moltíssima gent treballant, no com nosaltres, que som quatre gats. Doncs tu saps que l'Antonio Gasset es queixava sempre els seus horaris de matinada. Sí, correcte. Continuarà tenint aquests horaris. Estava sense el Gasset, que era un crac de la comunicació, i jo crec que el veu un núcle de cinefils molt petit. Aquestes coses que em seguim. I hi ha cadenes que no tenen programa de deca del cinema. Llevat d'unes coses que fa la Sexta 3, que ara m'agraden moltíssim, moltíssim, en què unes píndules que fan, que demostren que hi ha algú molt cinefil darrere, com la programació de les polluts de la Sexta 3, també, i que jo, quan correpeteixen moltíssim tot s'ha de dir, abans ho pesques una marina esperada, no? Per aquests programes de com es va fer, el rodatge... Això és un programa de cinema o què és això? Això, senzillament, és que aprofites el material i hi ha gratuïtament una distribuïdora, una multinacional, o dobles o no dobles o subtúl·les, el que sigui, però és senzillament fer una publicitat gens encoberta, per cert. Ja anem acabant, i m'agradaria obrir un últim bloc sobre festivals de cinema, perquè tu no sé quants festivals has estat, però jo crec que tots el món, no? Tots no, perquè al redubai no he estat, per exemple, no? I això que ens conviden, però no tenim pressupost per anar-hi. És sempre dir que Cana és el número 1, Cana és el mercat més gran de cine, que és l'aparador número 1 que tu em vol anar. Per què? Perquè realment té, no solamente tradició, sinó que és la concentració, perquè ve una època determinada al mes de maig, en què tot s'està cuent d'una manera molt especial, i bé, tu veus el festival de Cana, i no hi ha practically ningú del món del cinema que no hagi passat per allà, no? Després de Cana ens ve Venècia, ve Berlín, ve Sant Sebastià, i els nostres festivals de més a la vora, perquè té una capacitat d'atracció increïble. És molt estressant la vida de periodista o de professional a un festival? Pot ser-ho, pot ser-ho, pot ser-ho. Depèn de com et prenguis el festival. Jo fa anys em passava 7 o 8 perigles diaris en festivals de distorsiós d'una, amb palmas amb l'altra, compraves un bocata, continuaves i tal. Bé, arribava un moment en què no sabia si la perigua del caurisme, qui la feia, la Sharon Stone, o si la... la Sharon Stone estava en la viva sud-africana, del qual el país és original. Un caos allà mental... Però ara jo crec que sí, que el professional, que vol seguir molt les coses, porta una vida dura al festival. Sobretot per una cosa que sempre denuncio, que és que els passes d'aprens de les peres més importants són a dos quarts de nou del matí. I a vegades la teva resistència física, si no és una perigua molt brillant, se'n ressenteix. També a vegades el Sergi Arrada, que coneixes bé, col·laborador del programa, i que va estar compartint taula amb tu, al dissabte de la nit de l'últim dia. Fas el desig, és el desig. Es va portar bé el Sergi o no? Molt bé es va portar, perquè com que ell havia vist més perigües que ningú, ens explicava coses de perigües que no ens havien passat per alt. Per cert, en aquests festivals, també és l'oportunitat d'entrevistar actors i actrius, que potser no tens la casualitat de fer-ho normalment, però han de tenir, potser, 40, 50 anys, en dues hores, has de ser molt selectiu a l'hora de preguntar, perquè tenen poc temps per tu. Com tu fas? Jo penso que això és una tortura tant per a l'entrevistat com a l'entrevistador, perquè segur que l'entrevistat ha de respondre 25 vegades de la mateixa pregunta que li fa algú. L'únic truc que has de tenir, i que jo crec que amb l'experiència ho ensenyés, és a fer aquella pregunta inesperada, o a crear una complicitat, que a més que un entrevista sigui una conversa amb aquesta persona. Jo, darrerament, les entrevistes que es donen als mitjans, quan ve algú important al nostre país, és lamentable, perquè et donen 3, 5 minuts per fer una entrevista, i això no serveix de res. No serveix de res. I jo crec que en aquests moments en què estem, més voldria fer, si hi ha un director suec, que a casa seva és tu, Colm, fer una videoconferència, que tothom preguntés el que vulgués, i que cadascú traies el que l'interessava més, perquè l'altre és una aberració. Tothom ha intentat donar oportunitat a tots els mitjans. Sí, no tots, però a la majoria. Però és clar, cada dia més cadenes de televisió, quan ve algú, aquí hi ha, jo què sé, programes o emissions o coses que no surten per internet, i en xarxes i tal, i si no és una distribuidora molt selectiva, tothom hi va. Jo t'he sentit a dir que Antonio Banderas és un crac en aquest tipus de entrevistes. Per què és ell? Per què és natural? Ell canvia el xip, pot contestar una entrevista en anglès, l'entrevista és tu, de seguida posa l'accent Mala Genyo, de seguida reconeix perfectament la persona que l'entrevista fa xans a tal lloc. És un encant de persona, i no crec que sigui una simpatia impostada, com el de Tom Cruise, per exemple, que és més fals, quan duros a ella. Tom Cruise és molt fals? És molt fals. Té un somriure fals, i quan gires l'esquena, doncs ja el tanca el somriure. Però en el cas de la Banderas, jo dic que és el número 1 en capacitat de comunicació amb la gent. El número 2 és la Carmen Moura. Capacitat és una de les teves actes preferides? Ues, ues, ues. I ara és queixella que ja no hi ha papers per la seva edat, i ha de fer d'àvia, cosa que és lamentable. D'actor preferit tens a l'Aleguines? Sí senyor. Perquè és un camaleón, i només... No solamente per les pel·lícules estalars, d'ell com el poed de sobre el riu Quain, sinó que quan feia pel·lícules anglèses, petites, com Oran Barras, per exemple, el Quinteto de la Muerte, i jo em treia el barret perquè era camalònic sense estriònic. Tu també vas poder conversar una estona amb el Gregoripec, mític. Mític, i una persona excel·lent, formidable. M'ha menjat un gran record d'ell, ho explico sempre, però abans de la meva entrevista, el van entrevistar per la televisió de Valenciana, que havia de gravar una salutació en castellà, i ell, com que era californiat, no li va prendre un text i el va recitar. I dos minuts després, entre desolat, no he gravat bé, se m'ha esborrat, i el Gregoripec diu, cap problema, ho repeteixo. Tu això li demanes a un nen d'aquests que surt a físic o química, i t'he mandat... Clar, perquè m'imagino que ja... I que el faci Gregoripec, i després tu entrevistes, a un... potser nous actors, diguem així, o la nova fornada, que us ho tenen molt cregut, a vegades? Això ho diu, hable com un representant. Hable com un representant. És un dia, però sí que hi ha gent que comunica més. Jo crec que en aquest sentit va ser un número bo. Doncs ja ho m'afigueres moltíssimes gràcies per haver passat una estona del teu temps a la penya del Morro. Ens haurà de molt tenir-te, ens ha fet moltíssima il·lusió, que vagi molt bé, i aquest any fas Òscars, també? Aquest any no se sap encara, jo, d'alguna manera, els faré. Segurament per ràdio, segurament per ràdio. I una pregunta, premis gaudit, també faràs o no saps? Em sembla que farem el Gorin i jo les veus anòf de una cerimònia que promets ser molt divertida per un segret que encara no es pot dir. Moltes gràcies.Adéu, gràcies.