Joan Barril

... Avui passa, per la penya del Morro, un periodista molt respectat dins la professió i que fa bandera de la ràdio tranquila. Ha escrit molts llibres i té un editorial pròpia i el podem escoltar cada nit a Catalunya Radio des de fa 3 tempurades dirigint i presentant el Café de la República. Joan Barril, bona tarda. Què tal, Joan Barril, bona tarda. Tu també tens la sensació que ets una persona molt respectada dins el món del periodisme? El periodisme té un parell de coses. És que només hi has de respectar quan et mores o quan t'estàs fent molt gran. Després, mentre això no passa i esperem que no passi, home, sí. Hi ha el petit respecte, però hi ha un respecte i una admiració. El respecte és simplement que no em fico un tu per si de cas t'hagis d'anar amb mi. Però així són les coses. No podem pensar que això és una comunitat de hippies, flower powers, no és així. També ets crítiques i atacs? No, això tampoc, fonamentalment perquè no els escolto. Per exemple, jo no freqüento les pantalles, els confidencials, els digitals, aquests, amb la gent que pot escriure qualsevol cosa i sense tota impunitat. I la premsa escrita encara manté aquí, a Catalunya, si més no, un determinat silenci o de dir... que tothom tingui temps a dir el que vulgui i oportunitat de dir el que vulgui que nosaltres no ens hi ficarem. Per tant, el doueixo que no tens Twitter ni Facebook? No, no, no, no, de cap manera. No puc acceptar que el pensament vagi amb 25 paraules, que seria el Twitter. De fet, tenen 140 caràcters, però sí, efectivament, són molt poques paraules. Quatre paraules i tot això. No m'interessa més venir-me i dir que no té cap sentit. I el Facebook tampoc el necessito, no em calo i visc la mare de vesc, sense això. Dic que no, no necessito... Si tu m'has trucat i no m'has trucat mirant el Facebook. No, no, ja està. He trucat a Catalunya Ràdio i vaig demanar per tu la posar a la Paula, la teva productora, i molt amablement ens ha aconseguit aquesta entrevista. No és ben bé una entrevista, jo vaig molt pel carrer i parlo amb la gent. I mai els hi pregunto. Tens Facebook, tens Twitter i tens tot això? No els hi pregunto. I la gent ens coneixem, perquè ens coneixem. Això de Catalunya no deixa de ser una cosa relativament menuda. I la gent que vulgui, doncs es coneix, es reconeix, o es desconeix moltes vegades, però la gent té ganes de parlar. I no necessàriament per la pantalla, sinó mirant-nos els ulls. Primer, bar estar a com Ràdio fent el programa dels Matins, la República. Allà va començar el que ha acabat sent el cafè de la República, que ara fas a Catalunya Ràdio? Sí, però això és així. Vaig estar a 5 anys a la com i allà vaig fer molts amics. I era la primera vegada que dirigia un informatiu, un informatiu i un programa llarg de Ràdio. Després vaig venir a Catalunya Ràdio, on ja fa 4 anys, que hi sóc, però abans de tot això m'he dedicat molt a escriure i continuo dedicant-me. La Ràdio, jo vaig dir el primer dia que era un vermador d'aquests temporers. Una persona que passa per aquí, fa el programa i se'n va. Poc a poc minata acostumant amb això de la Ràdio. Fundamentalment perquè formo part d'una petita família, que és el meu equip, que és un equip que anem... que som molt pocs, 4 o 5 persones. I amb això em trobo a gust. I, a més, ara és un horari molt més normal i molt més civilitzat que no pas quan estàvem a la com, que significava la sis està dient... Hola, què tal? Bon dia, són la sis. Això era molt dur, eh? Jo crec que vaig perdre moltes neurones en aquells 5 anys, llevant-me aquelles hores inhumanes. A més, la Ràdio al matí té un altre ritme, no? Que potser és bastant contraposat a la Ràdio que defenses tu, que és una mica també l'eslogan del programa, no? La Ràdio tranquil·la. Jo no defenso res, eh? És normal que hi hagi gent que tingui ganes d'esperar, hi ha gent que considera que ha de donar als oients la sensació que cada dia és l'últim dia de la creació, que això és l'apocalipsi que ens estem enfonsant, i altres, això és veritat, que cap al tard podem dir... Mira, estem aquí per vigilar que vostè tingui un bon son, no? Que vagi a dormir tranquil, que no passarà res important al llarg d'aquesta nit, i que, demà serà un altre dia. És més fàcil fer això últim, no? Perquè hi ha totes les notícies han vingut, i es poden analitzar amb una mica més de tranquil·litat. Això és el que fem, no? Sí, suposo que aquestes hores de la nit hi ha una manera de trobar-se, la Ràdio propera al confort, a la tranquil·litat, dintre de l'oïntranquil, que són els dies, no? Però nosaltres no hi afegirem més pàc a formatge, i les coses són així, i s'hauria d'ansumir amb un cercinisme. Jo penso que en un món d'estrès com el que vivim, de saturació d'informació a tot arreu, arribes tu, arribes Joan Barril, i dius, tranquils, prenem-nos una mica tot amb més calma. Això sempre ho has buscat o t'ha vingut així? Jo crec que això és un exercici que no l'he buscat jo, sinó que qualsevol persona que no estigui escoltant en aquest moment pot practicar-lo tranquil·lament a casa seva, m'explico. L'exercici consisteix, amb una casa, per exemple, una casa d'estiuets, o l'estiu la gent canvia de lloc, i allà compra uns diaris i se'ls va llegint amb més calma, perquè no ha d'anar a treballar, estan vacances, i llegeix aquests diaris. I els diaris es poden fer dues coses, llançar-los o guardar-los. Un any després, potser tornes a la mateixa casa, i aleshores no compris els diaris del dia, llegeix aquells diaris que vas llegir fa un any. I veuràs que allò que era tan important fa un any ara no ho és. És una cosa esplèndida, és un exercici tranquil. La teva vida ha canviat molt, potser és que ha canviat de feina, ha canviat de dona, els seus fills s'han fet més grans, has tingut un accident de cotxe, jo què sé, moltes coses aquestes. I en canvi, les notícies que els mitjans de comunicació ha escrit, perquè no podem conservar la ràdio, no? Però han destacat com el més important del món, que resulta que no és re, que som re, foc d'encenalls. Doncs això és una mica el que intentem fer en les coses que no són importants, les coses que són importants si hi hagi l'olfacte, i ens fa veure que les coses són realment importants quan ho són. Hem de prendre a relativitzar una mica tot plegat, potser. Jo crec que sí, amb coses que ens afecten més a prop, per exemple, que et diré gran manifestació de molta gent a favor del dret a decidir, no? I després arriben les eleccions i tota aquella gent no sé on va parar, però de tota aquesta unió de persones que omplien el facet de Gràcia de Barcelona, se'n queden uns quants que van aparar les opcions polítiques que més o menys la defensaven. Què ha passat entre una cosa i l'altra? Doncs no sé, la gent tenia gara de sortir al carrer, de protestar, però entre la protesta, que és molt fàcil, i la construcció, que és molt més difícil, doncs hi ha una gran diferència. Però això és un exercici a dir que es pot fer amb la lectura de diaris antics. A més, si fas aquest exercici, també et pots trobar amb la sorpresa, que tothom veus la mateixa notícia de fa un any, no?, perquè tot és concíclic, oi? I tot, tot és el mateix, sí. I tot es va repetint, no?, i la veritat és que és curiós. Jo crec que la premsa, la premsa escrita i, en conseqüència, la ràdio que hi va arremolc en algunes coses, i la televisió ja no en parlem, perquè triga una mica més, és una premsa avui molt més tova. No és una premsa molt valenta, que diguéssim. Jo trobo que és una premsa que, sense necessitat que ningú l'hagi comprat, que no hi hagi cap poder polític, que digui, i aquest serà dels nostres i aquest seran dels altres, però hi ha una tendència a una visió de l'ordre, no diré de la reacció, encara, però sí de dir, ui, tot allò que és nou no m'agrada. I això es nota en els comentaristes, companys, de la premsa que, a poc a poc, de ser unes persones abrandades per les llibertats, ara no se n'estan de limitar les aquestes llibertats. Ja sé, jo la vanguardia, per exemple, i jo trobo persones de dintre la vanguardia, que dius, però és possible que aquest tio hagi dit això. Potser jo mateix també ho he fet alguna vegada. Però potser t'he de veure amb el conservadorisme de l'edat. L'edat, home, no crec que... Jo crec que hi ha molts joves en aquest moment, que també són conservadors, no crec que tinguis res a veure el pensat que, com més gran et fas, menys t'agrada que t'escritessin els del botellon, per exemple, o que no es pugui fumar en determinats llocs, i que no hi hagi la més mínima reflexió crítica sobre com es fan les lleis, fa que estiguem amb una sensació d'un cert... d'una sentor ofendat de pensament. Ja no ideològica, perquè la ideologia ja no serveix de gran cosa. Tothom és, si fa no, fa el mateix. Però hi ha coses que val la pena reflexionar-hi dues o tres vegades. Doncs no, estem en aquest moment fent bullir l'olla del que diu el més ignorant dels governants. Home, jo no et conec, però ja se't veu un home relaxat, no? Tranquil. Alguna vegada t'estresses? No, ara fa temps que no. I això no és un problema de l'edat, és un problema de... És una virtut, jo crec. No m'estresso gaire perquè practico una... Que fas yoga o alguna cosa. Una cosa curiosa que és una cosa després de l'altra. Fas moltes coses al dia. D'entrada, no em llevo a dos quarts de cinc, com em llevava, quan estava a la com, però a la set, sí. I a la set jo em veig xeco, lentament, li dono menjar a la gata, poso música suau... i em poso a escriure coses meves. Però amb això et vas despertant, poc a poc. Algun moment, mentre estic a la dutxa, escolto les tertúlies aquestes, dic pobre gent, s'han llevat també la mateixa hora que jo, però ja està embrellant. No pot ser. I després la vida va fluint amb una certa tranquil·litat. Amb una certa tranquil·litat no pas per tothom, jo sóc un privilegiat, però hi ha molta gent que es lleve pensant que no té feina i que ha d'anar-la a buscar, no? Ni que la millor no li donen. La situació actual de l'individualisme creixent, de la gent que es dedica a escriure, que no es dediquem a escriure, és una cosa una mica preocupant. Mai pensem en el pobre, perquè la paraula pobre ja no existeix. Mai pensem en l'aturat, perquè pensem que no ens afectarà mai. Doncs ens afectarà l'atur i ens afectarà la pobreza, també. I ens afectarà, potser, una certa sensació de dir, com hem arribat fins aquí, jo, que ho sabia tot. Notícies de l'últim d'aquests de les sociòlegs, que són probablement els últims que tenen una mica de feina en aquest país, quan diuen molta gent a l'hora de buscar feina, rebaixa el seu currículum real, perquè, d'aquesta manera, pot exemplar la possibilitat de glegonguinfeina. Quan s'havia vist això? La gent menteixi no a l'alça, sinó a la baixa. I el doctor, en físiques, dirà que ell és simplement una persona que ha arribat al cou i encara amb prou feines. Això és increïble. Però no entenc per què. Perquè la gent, abans de tot, abans de les mèrids, i abans de les medalles, el que necessita és un sobre de color marron a casa que li porti l'anòmina. En aquest moment, un mage aconseguiria qualsevol que n'és passejant per aquest barri tan enorme que s'està fent a Barcelona, que és el 22 a Roba. Els edificis són preciosos, magnífics. Tots són empreses d'alta tecnologia. La gent que va pel carrer no crec que arribin més enllà dels 35 anys. Surten alguns sense fumar, a fora, altres simplement passejant, se'n van al barri, tot això. Si tu tatures a preguntar, s'hi empatia, naturalment, no com si fosses un inspector dient-te. Vostè quan cobra trobaràs que hi ha molta gent que la mitjana està entre els 1.000 i els 1.500, eh? I, en canvi, són uns tipus que tenen els seus màsters, saben idiomes, en definitiva, que són uns tipus que, quan arriben a casa, els seus pares deuen estar-ne molt contents i molt cofois, però el resultat és aquest. Bé, per tant, del programa, perquè cada nit comences amb un editorial, que hem de fer d'escoltar amb els braços, que hem de fer d'entrevista, sempre has tingut la llibertat de dir el que t'ha donat la gana a Catalunya Ràdio? A Catalunya Ràdio, a la com, el periódico, la vanguardia... A tot arreu. Per tant, això... Mai, mai he tingut cap problema. Això ja és pressions dels mitjans públics, perquè tu també convides a estar a la com. És un mitjant, no hi ha pressions. Jo no les he experimentat mai. I, bueno, de vegades t'hi fiques, però jo crec que hi ha maneres de ficar-s'hi, eh? Una cosa és ser mal educat i una altra cosa és... potenciar la reflexió. Això d'una banda. I de l'altra, jo diria, en confiança, Jordi, jo diria que aquestes hores no ens escolta ningú. Vull dir que no ens escolta ningú, no ens escolta ningú de les que fes. Ja, ja, vols dir que es escolta més la Ràdio al matí, no? Jo crec que el matí la deuen escoltar. Però, fins i tot així, no tenen... A veure, un director d'un mitjà públic, man a poc. Ah, sí? Sí, jo crec que man a poc. Man a més, un corceller, eh? Home, segur, i un president de la Generalitat, i un d'un estat... Sí, però potser que estic al·licant amb això, ja tenen algú que ho faci. Quanta gent coordines a l'equip del Café de la República? Quantes?Quanta gent coordines? Quanta gent sou a l'equip? Un, dos, tres, quatre, cinc. I després venen col·laboradors que van venint, no? Però la Paula, la Joan Bota, la Mercè Folk i la Jenny Lothano. I com a cap, com et definiries tu? Jo sóc la reina madre. No, re, eh? Aquí tinc la comandanta Jenny Lothano, que és la camana de veritat. I em diu, calla, jo callo. No vull conflictes d'aquest estil. Això pel que fa el temps, el minutatge, aquestes coses, els continguts ja són una altra cosa. Això sí, que és indiscutible. Però sí que, com que només són cinc, és un assemblea molt fàcil. Què us sembla, això? És un tema que agrada, la gent ho comenta i ja està. Una de les altres seccions que del programa més èxit, abans, eren els versos d'actualitat, que preparava el mateix Joan Uller, qui va tenir la idea de repassar l'actualitat en forma de rimes? Home, hi ha molta gent que ho ha fet, eh? A Madrid ja fa temps que ho fan. L'Ocià, per exemple, ho feia, això. Hi ha un moment en què cansa. Això de fer versos no és fàcil. Ara ho heu canviat, no? Fa l'encíclica de l'Uller, no? Això li permet a ell, a veure l'Uller. És un tio genial que m'acompanya des dels cinc anys, imagina't. Però és un personatge que, en aquest moment, té les seves feines en el món del teatre i tampoc se'l pot apretar gaire, perquè moltes vegades té estrenes o té representacions de teatre quan coincideix en la nostra hora del programa. No pot ser-hi tan present com era abans, no? Joan, t'ho has fet moltes entrevistes? Moltes, sí, moltíssimes. Què m'aconselleries quan entrevistia algun convidat? Ui, d'entrada, jo, a tu, no... no miraria d'en... Si es pot triar, eh, jo crec que puc triar, perquè amb el de matí ja m'ho fan uns altres. No agafa mai una entrevistable, una que fos o polític o actor. Els actors per raons òbvies, perquè no diuen la veritat. Però els polítics per raons no estan òbvies, però és que tampoc diuen la veritat. No hi ha res pitjor que tu sàpigues que el personatge el qual estàs preguntant no t'estàs respondent el que és veritat i que tu saps i que, quan s'acaba l'entrevista i s'apaga la llumeta vermella aquesta que tu tens ara aquí, et digui, bé, ja tens raó, però acompanyaràs que això... Jo no t'ho podia dir. T'ha passat moltes... T'ha passat moltes vegades, això? No, perquè ja no en crido de polítics. Ja és efectiu d'això. D'alguna vegada, algun polític que plega, doncs sí. La part humana del polític, home, també. Mira, el dia 14 d'abril, que és el dia de la República, per cert, el que fa de la República farà mil programes. I vindrà el president de la Generalitat. Dirà la veritat o no dirà la veritat més igual, perquè tampoc li posaré les coses difícils. És el president de la Generalitat i allò és una festa, una missa, no? Però si hem d'anar ara a fer informació ràpida i aconseguir declaracions el dematí o la nit per tal que l'endemà els diaris en vagin plens, jo no sóc la persona indicada. Jo sóc, en aquest sentit, un mal entrevistador de l'actualitat i crec que sóc més bon entrevistador de la part humana de les persones. Jo volia parlar de moltes coses amb tu i Joan, però el temps ens està escapant. Recordo, volia parlar de televisió, no? Recordo una especial atenció, l'illa del Tresor, on tu i l'uller feia el que volia, una mica, que tenia aquesta sensació. Com definiries tu aquell programa? Home, jo, tal com estan les coses desretallades, el definiria com el programa més barato que s'hagi fet mai en les televisions públiques o privades, perquè això no ens costava pràcticament res. Si arribàvem allà amb una mà al davant i una mà al darrere, anàvem al Magarzem, el TV3, que és un magarzem important, i en allò que trobàvem feia amb algun... feia amb el GAC, alguns d'ells, i els portàvem. Com que anàvem cada setmana, doncs més o menys ja ho sabíem. Però jo m'ho vaig passar molt bé, i això és mèrit fonamentalment del Joan Ullé, que és el que tenia la idea de la missa en sent. Jo només faria el ridícul amb ell. Era molt divertit, les teves disfresses, una mica... Exacte, vull disfressar-me com m'he disfressat, de Bianca Castafiore o de Tintin, o de tot això, només ho faria si a l'uller al costat. A l'uller de Tintin, per cert, de l'uller al tresor, em va encantar. Per què va acabar l'uller al tresor? Encara la pregunta més aquesta és, com és que va durar tant? Perquè a l'hotel, les coses duraven molt poc. Les coses duraven... Abans duraven treves programes. Ara en duren menys, moltes vegades. D'acord que era el 33 i que hi havia una petita pujada quan nosaltres sortíem, però molt petita. Al final, anava pujant una mica més, però és igual, perquè una de les coses que fa un director d'una empresa de comunicació pública o privada, no importa, és canviar les coses. Aleshores, a algun moment o altre, ha de canviar. I tornar-hi ja no sé què ho diria, perquè pinyeríem un públic fidel que tornaria a mirar-s'ho. Però no és cosa nostra, ni anirem per allà demanant una segona oportunitat. No has trucat a la Mònica, eh? No truco ningú. Tu no truques a ningú, eh, Joan? Que et truqui, en si de cas. No, tampoc. Bueno, sí, que em truqui, en si de cas. Però vull que no... Hi ha molta gent que té ganes de fer coses i és normal que sigui així. Només vol dir que... que aneixin fent el mateix tota la vida. No sé, tu ara mateix el presentar m'has dit d'un home que escriu, que ha fet ràdio i tot això, i que ara té un editorial pròpia, no és pròpia del tot, perquè estic amb un company, que és el Carles Malcomotera Barral. L'Aitorial és Barril i Barral, l'Aitorial. Em diverteix, això. No guanyem ni un duro, però m'agrada fer d'edito, sí. Mira, això t'anava a dir. Has publicat, entre altres, el poeta s'enjusta en Joan Margarit, que és d'aquí de s'enjust, amb noves cartes a un jovent poeta... No únicament això, sinó que va ser el primer. Del Joan Margarit mai no podrem estar-li prou agraïts. Si hi hagués algun dia la possibilitat d'esviar alguns calerons per fer-li un estat o la posaríem a la sala principal de l'editorial, que és l'única que tenim per cada dia posar-li un ram de flors, perquè va ser molt important per nosaltres, que ell ens digués que sí, amb un editorial que no tenia res. A banda de tot això, tu també, com a autors, ha publicat un munt de llibres. L'últim, el de les Terres Promeses, l'any passat, que va guanyar el premi Sant Joan de Caixa Sabadell. Tinc dues coses a marxar, sí. L'editorial 62 em demana una novel·la. Ara sembla que tothom té ganes de dir-hi novel·les. No sé si és veritat això, però és una novel·la avorrida. Això no els agrada que ho digui, però... Home, no ho estàs venent gaire bé. El que estic diria era una novel·la de tes i de pensament. Un novel·la en què n'hi ha trets, no hi ha morts, no hi ha aquestes coses que acostumen a haver-hi a les novel·les. T'aconsegueixo que si fas més entrevistes... Quan facis entrevistes amb aquest novel·la no diguis això, no? Jo diré perquè és veritat, perquè jo he llegit molt... He fet un programa a la tele de Barcelona, que es deia Quarty, i això em significava lectura de moltes coses, a part que sempre m'ha agradat si no no seria d'editor. Aleshores, aquesta és una cosa que estic fent, i l'altra és un llibre de Satch, que no puc explicar, perquè el presentaré amb un premi per perdre'l. No sigui per no guanyar-lo, vaja. Veig que una mica a la contra, també, eh? No, però és igual, perquè allà parlava precisament amb un amic meu, que és pintor, a mi l'en pintor no m'interessa molt poc. El pintor és en Joan Pere Viladecans, i vaig volgar-hi anar amb una hora i un hòspit, pensant que ell no hi seria, el cabroni era. I li vaig dir, jo me volia venir aquí sol, perquè no t'he d'haver-me de trobar amb tu. Altra dia ens trobarem amb tu per sopar i per dinar, però no vull que m'expliquis la teva obra, ja la veuré jo. Aleshores, vam arribar a la conclusió que féssim el que féssim, sempre ell pintaria, o dibuixaria, i jo sempre escriuria. I publicar-se una altra cosa, i obrir una exposició és una altra. L'important és que tu tens una para de tu, anomenada Butxaca, i una altra para de tu, que és una llibreta i un bolígraf, i vas aprenent notes de les coses que vas veient. Aquestes notes per què serveixen? Ben bé, no ho sé, després un cop a casa les vas triant, les vas posant més o menys una darrere l'altra, però això és una de les coses més agradables de la vida, i hem arribat fins aquí per això. Doncs, Joan, moltíssimes gràcies per haver-nos atès. De fons, anaves colant els riures, m'imagino que estàs a la redacció de Catalunya Ràdio. Estan particularment excitats, no sé què els hi passa. Aquesta colla de gent de l'internacional que els diu al costat... Dic la redacció del Café de la Republica és una festa, tu. No, no, la redacció està molt calada, la meva està molt calada. Està molt tranquil. No és cosa nostra. Molt bé. És a la redacció de l'internacional que... Amb la revolta del món ara s'exciten, no? Exacte. Doncs, Joan, moltíssimes gràcies per haver-nos atès i que vagi millor. Gràcies per haver-nos atès i que vagi millor. Gràcies per haver-nos atès i que vagi millor.