Jordi Basté

El món RACU és un dels programes de ràdio més escoltats de Catalunya. Aquesta és la quarta temporada que el dirigeix i el presenta Jordi Basté. Aquest 2010, a més, ha guanyat el Premi Nacional de Ràdio, atorgat per la Generalitat de Catalunya, el Premi Nacional de Ràdio, Salvador Camilla, el millor programa de ràdio de Catalunya i el Premi protagonista de comunicació atorgat per Punto Ràdio i Luís Del Olmo. Jordi Basté, bona tarda. Hola, bona tarda. Escolta, quan penses en aquests premis d'aquest últim any, què et passa pel cap? Doncs que... Aquests escors no saps mai si són marescudors o no, però, com a mínim, te'ls prens com un premi al sacrifici terrible que significa llevar-nos tots plegats a l'equip del programa Tandora. No deixa de ser els premis un reconeixement a la feina que fas cada dia, que, d'alguna manera, et premia els dubtes que puguis tenir i que sempre tens quan et poses davant del micròfon, si ho fas bé, si ho agrada, si no agrada, més enllà de les audiències que et puguin dir que ara ho fas bé, que ara ho fas malament. I no deixen de ser això. Doncs una mena d'aplaudiment per un horari extraordinàriament desagradable i per un treball en equip que et soluciona i que t'arregla el problema que tens cada matí quan et sona el despertador. A quina hora et lleves? A un quart de cinc. I això és el pitjor de la feina? Sí, però a més, jo crec que sí, sense discussió. Llevar-te molt d'hora quan a més estàs fent una feina amb una empresa que diria més privada i que el seu privada significa que tu no tens tant d'escapacitats com pot tenir la radio pública pel que fa a corresponsals, pel que fa redactors, pel que fa a unitats mòbils, pel que fa que t'hagis de multiplicar. I en aquesta multiplicació fa que el sonar despertador que és ara el matí el cansament que portes al dia interior es va acumulant i arribes al divendres que pràcticament no toques bores. Però fas la migdiada, no m'ho imagino? Poca, poca. Poc que vull dir pocs dies la puc fer quan la faig i intento fer-la i a més curta, perquè a més tinc un problema amb el tema de dormir, que em costa més dormir. És molt poc, no, Jordi? Ja, llavant-ho, els que ens llevem aquestes hores sempre hem de dormir poc perquè difícilment algú s'ha de dormir. Però sí que el cos se t'acostuma, que és l'avantatge que tens, és que el cos arriba un moment que dius que estic acostumat a dormir 8 hores i ara no podré dormir tan a 5. I tant que em pots dormir 5 hores. El cos s'adapta a dormir 5 hores. I a més arriba el divendres i el cos et diu ara ja has fet el que havia de fer aquesta setmana, però ara ja som divendres, i tu què fas per relaxar-te per estar bé quan no t'estan cansat? Relaxar és una paraula que no apareix gaire en el meu diccionari, també t'ho he de dir. Però a mi m'agrada molt d'estançar-me llegint, i a mi m'agrada molt llegir, sempre llegir abans de dormir, encara que siguin 4 fulles, vaig l'un se m'ha endancat, és la manera més dòcil que tinc de relaxar-me. Quan entrevistes autors, sempre et llegeix el seu llibre abans o no? 90% de les vegades. A mi tot em costa molt més que altra gent, tot em costa, i jo parlo d'un llibre i d'un autor, sense haver llegit el llibre, em costa molt, és perquè hi ha vegades que en cadenes tres setmanes seguides en tres autors, llavors intentes llegir-te en dos, si pots, dos, i el tercer en diagonal, però sí que és molt bàsic. I per què et costa més que la resta de la gent, a mi em costa molt més que la gent fer coses. No que la gent, que la gent que fa el que faig jo, segurament el basses després de 15 anys, fent el que feia, tot tenia molt més per la mà, la gent el coneixia més, el mateix que fa el començament, quan jo vaig començar el primer any la gent sempre ania broma fent el matí. Ara et guanyes una mica de respecte i et costa menys que fa una, que fa 4 anys, que em porta curant de fer això, doncs ara li costa molt menys i es pot llevar més tard que jo, perquè jo he tot molt més per la mà. Encara vaig una mica ànec, encara em costa tot, encara em costa una mica, i hi ha coses que encara les faig amb el sacrifici. M'he de llegir aquell llibre, també et dic una cosa, personatge que no m'interessa, personatge que dic que no vingui. Això sí que cada dia faig una carta al rei, quan em reuneixo amb l'equip, perquè si no arribaré un moment que entrevistaria gent que no m'interessa entrevistar. O sigui, només entrevistes gent que tu t'agrada i que... No, que m'agrada, no, que m'interessis. És diferent, perquè hi ha coses que no m'agraden. Per exemple, que diria jo, a mi un Bertho Eco vaig llegir quan era jove, el nom de la Rosa, i em va semblar que era un llibre que a partir de la pàgina 100 estava molt bé, i vaig llegir el pèndulo de focó i em va semblar un llibre insuportable. I llavors, clar, si no el vull entrevistar, no l'entrevisto. I, de fet, el va fer la Núria Riquelmé, perquè veig que el Bertho Eco, tot i que és una personalitat, em costa perquè no m'acaba de convèncer. I Marta Sànchez, que musicalment a mi no m'interessa gens, és a dir, no m'interessa, no m'agrada extraordinàriament, sí que li reconec una carrera professional musical que, com a mínim, em sembla curiosa, perquè no la puc entrevistar, seria molt llit no entrevistar-la perquè a mi no m'agrada, perquè, llavors, si és el tema musical, jo soc molt raro musicalment parlant i llavors, clar, no podria entrevistar músics mai, clar. El convidat que és més difícil, que has entrevistat mai? No sé què diria estar. És que és difícil. Però difícil en quin sentit? Home, doncs que no sé convidat per entendre en rotllo os, que li fas una pregunta i sí o no? I que costa entrar, no hi ha feeling pel que sigui? Aquesta setmana, bueno, avui n'he fet un, que és terrible, però clar, és perquè generalment la gent més difícil d'entrevistar és la gent que no vol parlar i la gent moltes vegades anònima o que té algun problema amb el tema de la justícia, per exemple, entrevistava amb un d'un decal dels crimes dolot que el... Com es diu ara que l'assassí o el presumpte assassí... Tenia la llista, no? Per matar també. Volia matar amb ell, clar. Era una persona que contestava amb sí o no, segurament perquè havia de tenir l'advocat al costat i perquè ell tampoc té una prusàpia extraordinària, llavors, clar, en tot això costa, no? No sé, després jo crec que la gent que... n'he tingut mai allò que digui, si estic un tio més desagradable o quina persona més, més, més soca. No, no, no, home, no ho recordo ara, eh? Jordi, escolta això. No ho diguis a ningú. No ho diguis a ningú. Jordi Basteff. Què penses, quan... Escolta, és poca meravellosa de la meva vida, meravellosa, perquè... va ser... inaugurar una... una... una... una mena de... de... jardí, que no... era possible que es pogués crear que era el de fer un programa de ràdio esportiva a la nit, de la mitjanit, quan hi havia allà, quan hi havia només patrimoni de... de dos monstres, com eren el García i el de la Morena, és allà, perquè hi havia algun insensat que es deia que hi havia un programa esportiu a la nit. I recordo com m'ho van proposar, d'entrada vaig dir, ui, quina bogeria, i em vaig llençar. I realment a l'època de la meva vida, que m'ho vaig passar molt bé, que m'havia marcat de programis corbels, perquè també acabava a l'una i a quarts o dues de la matinada, però que, en fi, com sempre, la vida està plena de records, i aquest és un espectacular. Vas treballar durant 22 anys a Catalunya Ràdio, a l'àrea d'esports, acabant amb el nou digues a ningú, per què vas marxar de Catalunya Ràdio? Perquè es van donar uns circumstàncies que... que van propixar que pogués marxar i per allà va passar a Raco, i que aquí vaig venir. Jo crec que va haver-hi una pèrdua de confiança per part de la direcció i una falta de confiança meva cap a la direcció que hi havia en aquella època amb la Montserrat Minovis, que no és la única responsable de la meva marxa, i es va decidir, escolta'm, que fins aquí m'ha arribat i no va passar res. Vaig continuar treballant, va haver-hi un Montserr Merde durant unes setmanes, i ja està, i s'ha acabat i capa... i heig nou i de nova. Ens vas lliure a Raco, a Catalunya Ràdio? Igual de lliure. De debò, eh? Perquè no ho sé si hagués fet un programa al matí de Catalunya Ràdio, hagués estat menys lliure. Com que no el vaig fer, no t'ho sé dir. El que sí que és cert és que això d'esports, com és un element que... que està allà i que... bueno, mira, això d'esports, és tot com més sembla, per mi no ho és, però sembla com més frívol. No he tingut... allà no vaig tenir mai la tipus de sensació de parlar del cotillat, a mai, eh?, i molt menys pressionat, però mai a la meva vida. Vaig treballar durant 22 anys en plena llibertat, com ara em porto aquí... eh... pràcticament, per tu moment, que dos mil quatre farà set anys, i me sento també plena llibertat. El Clapés li va passar una cosa semblant a la teva, perquè primer està a Catalunya Ràdio, després va marxar a fer el mateix programa a Raco. Ens va dir, però el Clapés, que ell escoltava els programes de la tarda, d'altres ràdios, la competència seva, tu escoltes el Manel Fuentes, per exemple? No. Aviam, aviam, no escolto el Manel Fuentes, clar, que l'he escoltat el Manel Fuentes, una vegada l'he escoltat, però no sistemàticament, perquè és que tu penses una cosa, si jo em llevo a un quart de cinc, surto d'aquí, de la ràdio, que es poden ser quarts de tres de la tarda. Intento, primer, dels cinc dies de la setmana elaborables, quatre, els estic, com es diuen, quatre estic, els dino fora, algun que dino a casa. Si a sobre la tarda m'he de dedicar, amb més en família, a escoltar altres programes de ràdio del matí, no, però evidentment que, quan va començar el Manel, el vaig estar escoltant, com he escoltat el Frenzino, perquè a mi el Frenzino és amic meu, com he escoltat el Carlos Herrera més d'una vegada, i com en el Súdi, escoltava tant de l'altre dia que vine a Los Santos, clar, però si t'ho dius, escoltes cada dia, et preocupes cada dia del que diu un... No, la veritat és que no, això sí que no. Per cert, tenen audiències de la ràdio. En aquest sentit és una mica com els polítics a nit electoral, no? Perquè sembla que tothom... No, no, no, això és fals. Això que veus és fals. Aquí cadascú dona... No molts, però en cap cas són falsos. En cap cas, el que diu Catalunya Ràdio és veritat, i el que diu Recú és veritat. És a dir, hi ha un número acumulat de xifre d'audiència en el qual, en aquest el que més hem esposa per davant Catalunya Ràdio, en aquest cas el tio de Catalunya Ràdio, en aquest cas el tio de Catalunya Ràdio. Estan parant de programes com de la mateixa manera, hora a hora, des de les 7 de matí, fins a les 12 del migdia, d'avui de 9, de 9 a 10, de 10 a 11, i de 11 a 12, el món de Recú té més audiències que el tio de Catalunya Ràdio. O sigui, el que en diu un acumulat guanya Catalunya Ràdio, i el que diu... i el que és hora a hora guanya Recú, és així de simple, i per tant ni en comenteix, i en el cas de Ràdio, i en el cas de Catalunya Ràdio, està per sota de Recú, no sé, són 100 i pico mil oients per sota, en aquest EGM. Això sempre ho he dit, aquí, allà, allà, i aquí, i ho repetiré, que jo, el que marca un EGM són tendències. Jo no em crec que els números si són 12.000 o 15.000 més, i la tendència que hi ha en aquests moments és que els matins tenim la sort que hi ha dues emissores que estan pràcticament enganxades, i en el cas de Catalunya Ràdio i en el cas de Recú, com a tal, que Recú és una emissora que clarament està per davant, però que a la vegada diu també que la segona emissora més potent de Catalunya és Catalunya Ràdio, que per tant la Ràdio és una meravellosa salut. Recú, 571.000 oients al dia, Catalunya Ràdio 492.000. Què ha suposat per Recú desbancar Catalunya Ràdio com la més escolta del país? Un èxit, no? Evidentment és un èxit, i a vegades dic que és un miracle. Aquí l'empresa no li agrada que ho gairem acolligui, però és un miracle perquè i això t'ho dirà també el Toni, els que hem treballat a les dues empreses sabem el que és una cosa i el que és una altra. Una és anar amb un Ferrari i l'altra és anar... Ben començar, quan jo vaig arribar aquí es va anar amb un... una pelcorsa i ara es va... Potser ara tenim un cotxe amb més motor, però encara la comparativa, jo crec que no s'aguanta, la comparació no s'aguanta. Si tu no pots comparar Recú amb Catalunya Ràdio perquè la comparació jo crec que personalment crec que no s'aguanta, uns tenen molts més mitjans, però molts vol dir... però terriblement més, l'horables tenim una unitat mòbil. Una unitat mòbil. I després el repetidor, és a dir tu, Catalunya Ràdio ha de ser amb una empresa pública d'un país com Catalunya. Es pot escoltar a qualsevol cau del país, i en canvi Recú, també és molt petit en existència encara d'anys, té zones encara foscues que no es pot sintonitzar, llavors això són hàndic, tu has de competir, el quantitat de personal que hi treballa, a Recú treballa molt poc personal, comparativament, sempre comparativa, i això significa que s'ha fet la feina d'una altra manera, i crec, i crec també que hem tingut la gran sort, jo crec que com a mitjà, i això és la marca Recú, que aquí la gent ha anat marxant, han anat arribant uns altres, han anat augmentant, per tant significa que el dia que marxi el Jordi Basté, o el dia que marxi el Toni Clapés, o el dia que marxi el Quim Morales, o el dia que marxi els Òscars, doncs vinjan uns altres, i no passa de res, perquè s'ha anat superant tot un darrere a un altre, i no ha passat mai res, és un més increïble. Ara que heu deixat un darrere a un altre, m'agradaria acabar amb aquesta curiositat, perquè tu et deixes que t'ho enlla a Ràdio, i tu et deixes el Xavier Bosch, del Café Baviera, que se'n va fer el món, i tu comences el programa esportiu de la nit, el tu diràs, tres anys més tard, substitueixes el mateix Xavier Bosch, al món a Recú, i la pregunta és, quan el Xavier Bosch deixi àgora, tu aniràs cap allà? Jo he fet tele, i ja vaig dos anys i mig, ja saps que aniré, recordo. El gole gol, diumenge a la nit, que marxaves corrent de Catalunya Ràdio, que fas la moto dos minuts per la Diagona. Jo he deixat molt bons amics de TV3, i no descarto que algun dia pugui tornar a fer televisió, només faltaria, perquè és un mitjà, que té coses molt bones, però jo la veritat, és que, hosti, jo em trobo molt, molt, molt còmoda a la Ràdio, jo és que a la Ràdio m'hi sento, hosti, com fels de la piscina, és a dir, em sembla, em sento, hosti, com el meu hàbit, m'ho passo bé, em sembla divertit, i en canvi, la TV és que la patia molt, i a la recerca, de la veu, que per què no sóc el meu? Una recerca que depèn d'un tècnic, un productor, i una reacció petita, i si la reacció està encostipada, i la productora no pot ser en aquells moments de la meva, tinc un tècnic a moure el micro, i amb això, una mica hi havia, però ja n'hi havia suficient. La tele depèn, del maquillador, del mocaç del perroquer, no gaire. la lentitud de la tele m'exesperava bastant i llavors, clar, em sento molt més còmoda a la ràdio. Per tant, difícilment aniré a la tele fer un programa per deixar la ràdio, segur. Has pensat en marxar o arreu d'ofertes des de Madrid per ràdio estatals? És difícil. Jo crec que és molt complicat. La pregunta és... Pensant com jo penso en moltes històries de la meva vida, és un punt de vista estructuralment de país i com sento jo Catalunya com és, tu creus que hi haurà algú de Madrid que es pugui arriscar a feixar amb un tio que pensa com pensa? T'han donat el Premio Nacional de Ràdio des de Madrid? Sí, però d'un element... Sí, però veient-ho com si fossin una bústia. Provincia és extranjera. És a dir, no... Era un premi que es deia Salvador Camilla i tot plegat, però no tinc la sensació que fos un premi, allò que diguis. T'ho heu escoltat, saben el que és tot. No ho sé, però... Tot el repetir, jo crec que és molt difícil que vingui la Xerra per posar-te un exemple, o que vingui la Copé i en pugui fitxar. És allò que moltes vegades he dit en allò que diuen de Catalunya. Per què no ho podem fer? Perquè el clapés no podria fer les tardes de Ràdio Nacional d'Espanya, per exemple. O perquè pensa com pensa. Perquè jo no puc fer els metits, perquè penso com penso. O perquè no puc fer o dirigir una redacció d'informatius, o l'esport o el que sigui a Espanya. Però és difícil, és difícil que pugui ser. Igual que és molt difícil que el Miquimoto pugui presentar un programa de televisió espanyola. Jo no és que no m'hi vegi. Jo crec que no en fitxarien mai. Jordi, tinc moltíssimes, moltíssimes preguntes, però m'haurà passat en límite el temps que m'ha agradat el teu producte, el Jordi Ramos, per fer-te l'entrevista. O sigui que ho veig aquí en comptes de la meva voluntat. Si vols fer-me un parell de preguntes més, et dono 5 minuts. Mira, moltes gràcies, Jordi. Volia dir-te sobre el tema aquest que comentaves. M'imagino que dones coses més orgulloses que estàs del món de recogut. És d'una suport a la cultura catalana, no? Sí, bueno, de fer ràdio en català, bàsicament. És que a tu no es repeti. Jo sempre dic que jo intento fer de la ràdio, o els programes de ràdio que faig, són els programes que a mi m'agradaria escoltar si estigués a casa, o estigués al cotxe, o estigués a la feina. I em sap greu, perquè així és com jo faig els programes. I a mi no m'agrada. És que no puc fer-hi res més. Llavors no sé si això va bé per la cultura catalana, o per la cultura catalana, perquè tampoc crec que sigui... Jo crec que es vol per la ràdio en català, i sobretot pel que intenta ser en aquest moment recú, que és una ràdio perquè la gent s'ho passi bé, perquè estigui informada, perquè... I sobretot pel que algú va parir la ràdio. Jo crec que el Marcònic va parir la ràdio un dia que estava avorrit i que volia companyia. I per això es va fer la ràdio. Bàsicament jo crec que la ràdio és companyia, i jo crec que aquesta és la nostra missió, més enllà de si fomentem o no fomentem la cultura d'un país. Mira, i l'altre dia vam entrevistar el Joan Enric, dels Amics de les Arts, i ens comentava això. Què li heu donat al vester, perquè us tracti tan bé sempre? Jo no sé què heu donat, però jo només penjo al vester, jo i els amics només podem tenir cap pergòs d'agraïment, perquè sempre des del principi va pensar en nosaltres, ens ha convidat moltes vegades en el seu programa, i sortim al món RQ, la nostra web té un pic de visita espectacular, el MySpace, i l'hi estarem eternament agraïts, perquè sabem que el que està passant, en part, és gràcies a ell i a la gent de RQ. Em fa molta il·lusió, em fa molta il·lusió. A mi m'agrada la música, i crec que els Amics de les Arts, a mi, personalment, és un grup que m'agrada molt, molt. Personalment, és a dir, quan vaig a un cotxe a moltes vegades de les que s'escolto, em va semblar un grup que és diferent, a més són molt bona gent, és que, a més, tenen aquest avantatge que són molt bona gent, els agraeixo que estiguin agraïts, però no m'han d'estar agraïts, jo musicalment sí que els agraeixo que existeixin, no em sembla musicalment està molt bé. Moltes gràcies per haver-nos atès, una abraçada, i fins sempre. Que vagi bé. Moltes gràcies a vosaltres.