Llàtzer Garcia

... Parlem de teatre a la penya del Morro, perquè ahir es va estrenar la sala Flyhard de Barcelona, situada a Sants, ja ho sabeu, la terra oblidada de la companyia arcàdia i dirigida i escrita pel Llatzar Garcia. Llatzar, bona tarda. Hola, bona tarda. Què tal, com estàs? Bé, molt bé. M'he descansat. Els nervis de l'estrena, què tal? Perquè ahir al Facebook vas posar que estaves molt nerviós. Això ja és una cosa que va intrínseca amb la feina, no? Jo em vaig ajudar molt nerviós a ajudar nerviós, molt diferent. Et volia preguntar això, els nervis, perquè és una cosa que com a director i, a més a més, autor d'una obra, m'imagino que hi ha més nervis que de costum, no? Sí, sí. És veritat que potser la veí no estava tan nerviós, perquè tinc la sort de poder estar a la sala dies abans, i això vol dir que se no et calma, no sentiré que no és un esprim final que fas, sinó que, a vegades, et passa que en dos dies ho has amuntat o dius, que vas boig i ets tan nerviós que és millor que no et parli. Però ahir ho estaves, dintre tot, perquè si no tenies nervis, malament, però dintre tot bastant controlats i tot sota control i bé. Si tens alguna tàctica, algun secret per no passar nervis durant l'estrena? No parlar gaire amb els actors, obviar-los més llavors que si no, i dir que com ho vols, canviar tot, molts altres coses, i dir que em vaig a part, jo els deixo aquí, i anar caminant molt, camino molt, no perdó moure'm. Camines molt pel barri de Sants, no? Si se't va veure ahir... Per què vaig movent, entro a terra, surto i vam fer un meu estal molt nerviós. Molt bé. Per cert, la sala Flyher és una de les sales més petites de Barcelona, em sembla que té 40 o 50 n'hi ha de localitats. Si ens en som a 42, ara t'equiviria. Això és un avantatge, perquè és una sala molt petiteta, o una dificultat a l'hora d'actuar i fer una obra allà? Bueno, clar, per dir pel sector, sobretot que aquesta obra que està endramat, que podem dir, d'una banda, és com molt xulo, perquè vas allà dins, i realment està en pràcticament dins l'escenari, que es forma en part del menjador que surt a l'obra. L'únic que clar, parlant amb ells, és que és molt difícil, perquè els estan a prop, que quan t'impressionen i això et posen un punt de nervis, no tens la seguretat d'una certa distància. Però jo penso que per a l'espectador és molt agraït d'un teatre tan proper. Com a espectador m'agrada molt, que com a l'espectacle de patir i que estàs allà, i que hi ha entres molt més, és com l'un més interessant del que ha de fer, la proximitat. Així que si et diguéssim anar a la sala del Gran del Teatre Nacional, diries que no, no? No, jo no dic això, tampoc. No dic que és veritat que jo he de dir que fa molt de gent que el vaig celebrar al Nacional, perquè és un teatre que, com a interesse, menys aquest de gran forma del qual... que és un gran espectacle, perquè no, perquè t'emocioni, perquè si no, d'alguna manera, hi ha una distància tan gran que em costa bastant. Sí, és veritat. Parlem de la Terra oblidada, és un drama crou i tens, centrat en les relacions complexes, que han anat teixint tres germans amb el seu pare. Per què has escrit un drama i en moments amb tanta tensió? Perquè l'acompanyar Arquàdia no us heu caracteritzat precisament per fer dramas, no? No, perquè bueno, no sé, ara que portem, vam començar el 2010, i tot el que els quatre espectacles que vam fer, sempre es diu comèdia, comèdia més fantàstica, de gent que és fantàstic, boidiu, més boja o així, però de cop vam dir, estic, vull dir que la comèdia ens encanta, però vulguis que no, amb la comèdia sempre... Hi ha una... no pots parlar de tot, perquè vulguis que no prima el divertimento i priva el cac, com a secret, jo diré, perquè bàsicament és per fer riure collons. I en canvi... del cop tenim la cidad, també, de parlar de coses que ens toquen i de problemes més humans i que van més a les vísceres, i bueno, no es caigui en plantegers, va, fem un drama, sinó fem una obra, doncs collons, que sigui molt més uns personatges amb una psicologia molt més complexa, i on la situació que es planteja sigui molt més interpensió, i de, bueno, en sortim, moltes frustracions humanes, i també, bueno... Efectivament són tres germans, de fet, dos noies, un noi, i el pare, jo amb el rotllo espectacular en aquesta família. Lletra, amb qui t'has inspirat per escriure això? Bueno, no he sigut rement molt directe, jo sí que, d'alguna manera, tots hem tingut problemes de la família, jo he recollit coses de la meva família, coses d'altres que he viscut en terceres persones, d'alguna manera, tot també molt de que... jo sí que volia tractar més que això, volia tractar molt que era com afrontar una malaltia, va, dins una família, i això, bueno, jo ho he vist, en obres, en llibres, però, casualment, totes les obres, en llibres que havia llegit, sempre s'afrontava la malaltia, però dins una família que la relació podria ser un peu distanciada, però era bona, hi havia molt d'amor, molt d'estima, i vaig dir-ho, estic dic, com deu ser, realment afrontar-te una malaltia amb una relació... amb mal relacions de pares i fills, com t'enfrontes amb la malaltia del teu pare, si tens una molt mala relació amb ell, per no sentir-te culpable si l'obvies, o com pots afrontar-te ella, i està còmode dins d'això. No vull destripe res, però des del començament ja es veu que el pare està en cadira de rodes, i el tema és que el pare no parla i no diu res, això ja és des del començament, i el tema és tan que, bé, a veure què passa allà. Tu i lletja, per això, dius que no t'has inspirat en re de ta família, avui tu estàs bé i tot això, no? Sí, sí, sí, estic bé, però qui més, qui més, però sí, sí... D'acord. Per cert, tu com escrius les obres, en general, com ho fas? Perquè, per exemple, nosaltres, quan vam entrevistar el Sergi Balbel, ella ens comentava que cada obra havia partit d'un referent diferent, que a vegades era una olor, una abraçada, una frase, una història molt més complexa d'inici. Tu ets sempre tens el mateix mètode o no? No, però tampoc vull dir... No em vas demà, perquè no tinc mai una cosa que et digui... Hòstia, crec que és amb Balbel, que diu una imatge o una olor, o el que sigui normalment, em veu una idea, i jo vaig allò a punt d'anar a l'idea, ve una idea, i aleshores el que em comença a desenvolupar, però no és que diguis, estic, aquest és el meu punt de partida. No, vaig... i sobretot quan em veu una idea i això forma un tema, va d'això, doncs jo començo a alimentar-me molt, i aquestes coses que crec que heu de ser de músiques, que em van referent a cap allà, de pel·lícules, de llibres, jo faig molt el treball de camp, d'alguna manera. En aquest cas he vist moltes pel·lícules en Berman, m'he llunyat molt de referents americans, i m'he sentat molt més en referents europeus, no sé, en alguna manera, faig una cosa que soc molt més... d'alguna manera, més mental en això, no sóc tan impulsiu com per una imatge o alguna cosa aquesta. Portes una llibreteta amb tu i veuràs escrivint coses o no? Sí, sí, sí, ja sé que és una imatge una mica així, però sí, sí. I l'última cosa que has escrit, es pot dir, en aquesta llibreta? No, perquè més gaire no sé on ha estat. No, però tinc una llibreta per cada projecte. No tinc una llibreta d'idea, sinó que les idees les apunto a l'ordinador, on sigui, i llavors tinc una llibreta de cada cosa. No és una llibreta d'això mai. No, anava a dir que a Tullatger, d'aquesta nova fornada de nous dramaturs, podríem dir, de fa, no sé, 4 o 5 anys, vas quedar semifinalista contra el Jordi Galceran, haver enganyat, per dir-ho d'alguna forma, els quarts de final, el Pau Miró, els combats de dramaturs del temporada alta. Com va ser l'experiència? Va ser molt divertit, una cosa que dius, era un experiment perquè el primer any que sella, i va ser molt graciós, que d'alguna manera jo n'hi havia alguns que no coneixia, però va tocar-me un Pau Miró, perquè a mi no ens coneixem, i, clar, d'alguna manera es crea una competitat i una realitat molt, però molt sana i molt divertida, i llavors el pacte era anar a sopar els dos junts, després de fer-lo guanyat, i, clar, hauria de sopar molt temps en el bon sentit. T'entens com és la terra oblidada o no? No, no vam arribar a aquest punt, del que pot arribar a l'obra, i vam sortir un puny a la deta. No, molt divertit. La terra oblidada, de debò, jo la recomano pel fet de l'atenció que hi ha, que es genera, que es crea, perquè, a més, els actors també estan fantàstics, la Marta Arran, el Muguet Frank, el Josep Mota, el Guillem Motos i la Mi Mariera, i la veritat és que vaja, només per aquests moments d'atenció ja val la pena anar-la a veure. Per cert, que contra el Jordi Galzarán, vas perdre, no?, al semifinal dels comets... Jo era a dir que tothom va perdre, va ser el cròmic Galzarán, li vam dir. Va arrasar-ho tot. Va guanyar, no? Sí, sí, amb el seu text, era divertit, sí, fantàstic. Sí, ara mateix, Jordi Galzarán, és un dels dos o tres millors dramaturs que hi ha a casa nostra? Bueno, jo tampoc l'he vist. Les que he vist, m'ha agradat molt. La comèdia que va fer del turnet... Era molt enginyosa, i realment era una fusteria perfecta, que tot funcionava per fer una perfecció total. En un combat li va ser molt intel·ligent el tipus de text que va escriure. Sí, estem parlant molt de dramaturs, també, ara, perquè tinc la sensació que, com et comentava, fa, no sé, 5 o 6 anys i ha aparegut, no? Hi ha hagut com un boom de dramaturs joves o emergents, que li convulguis, en la dramaturs catalana. Què creus que és aquest fet, tu? Bueno, hi ha hagut una... Sí, hi ha hagut una perfecció, i que tots collons hi haguessis. Crec que és una farta moltipl prevailent. No sé l'explicació, però... Jo crec que més gràcies molt a la tasca que fa a la vequeta, evidentment, però també del primer. En Jordi Casanova també s'han tibat molt tot això. I els terres de cop comencen a perdre la por a programar autors d'aquí, perquè veu que poden funcionar, que poden ser tan interessants com autors estrangers. I, sobretot, si volem tenir autors, el fem de deixar que evolucionin i vagin trobant i puguem tingui tots autocrats d'autors. Sí, el Jordi Casanovas, que és el director de la companyia Flyhard, que una mica també té el mateix funcionament que Arcàdia, per d'alguna forma o al revés. És a dir, que hi ha un director autor que et dirigeix i escriu les obres per als seus actors, que sempre són els mateixos. Això, què passa? No hi ha diners per contractar un director o un autor o què? No, obriament, això també, perquè és molt xulo, realment, formar part d'una companyia i, per en Jordi ens ho parlarà, però sí que amb els meus, d'alguna manera, és molt xulo, però hi ha algunes que a cada cop costa menys. No vull dir que ja saps, hi ha a casa en client, o a la meva companyia que cap on anirà, ell també suposo que sap cap on aniré jo, també amb la Marta, amb la Mima, perquè ja ens coneixem molt. Si no era una cosa de llenguatge comú, que és molt xulo fer això. Això té els avantatges dels inconvenients, també, de cop. I, esclar, ara, en aquest cas, a pareix un home gran l'han tingut a l'hostafor, evidentment, perquè no nosaltres, no, doncs que a nosaltres tenim més de 30 anys. Clar, el Josep Mota, que també està excel·lent, el Josep Mota. Sí, és un gran actor que jo no coneixia personalment, però em va reconegar un amic meu, vaig quedar fantàstic, un molt bon actor. Molt bé, doncs, sí, lletja, re, gràcies per haver-nos atès. Ja ho sabeu, a la sala FlyHard estaran 3 setmanes fins a mitjans de març, no? Sí, al 12 de març, que és molt bon dia. Sí, dijous, divendres, dissabte, i dilluns. És una programació, també, una mica oblidada, no? Sí, i al dilluns, clar, al dilluns del dia, sobretot, que molta gent, bueno, no hi ha teatre enlloc, i el que va molt bé és fer-ho al dilluns ell, perquè presenten molta gent a punt al dilluns, no era una obra. Si voleu més informació, FlyHard.org, i el Twitter, també, que estem malalts de Twitter. Lledger, que vagi bé, moltes gràcies, i enhorabona per la terra oblidada, que podeu veure com comentava a la sala FlyHard de Barcelona. Bona tarda. Moltes gràcies, bona vaga. Bona tarda.