La Lloll

I és que aquests Nadals s'ha estrenat a Barcelona, concretament al Teatre Kundal, una nova obra de teatre, és la doble vida d'en John i tenim a la Lloll, una de les seves protagonistes al telèfon. Lloll, molt bona tarda. Bona sera! Bona sera! Bona tarda. El sou de la Lloll i l'Antonella, l'Antonella. L'Antonella, que és el personatge que tu fas, no? Exacte. És una de les dones de John Smith, que ho faig vampera. És un senyor que és un bígam, té dues famílies que les fan a l'hora, però bé, el tio és feliç perquè fa 18 anys que ho fa córrer tot, ningú en sap res, tothom és feliç, com que és el que diuen, que la gent viu en l'ignorància, si no ho fos que no ven que agrada que trepitges, no? Doncs mira, la gent, com que no sabem el que passa a casa de l'altre, tothom està content. Home, mira, el John és taxista i això permet portar el seu engany de forma efectiva, diguem-ne, perquè, clar, per una banda, quan una dona de les dues que té es pensa que està treballant amb l'altra, i quan l'altra dona es pensa que està treballant amb l'altra. El que passa és que jo pregunto, ell ja treballa, de veritat? Aquí té el problema, mira, el sou arriba a casa, perquè mengem, paguem el lloguer, perquè té, diguem-hi, una mena d'acòmplice, un soci, nosaltres a casa nostra, nosaltres som la família de Wimbledon, i l'altra família és la d'Estrapford, i de Wimbledon tenim un rellogat, que és molt amic de ell, del Joan Pere, del John Esmit, que l'ajuda a les feines del taxi, l'altre fa el taxi amb un i va all, mentre ell va d'una casa a l'altre, i d'una amb un, sopa amb l'altre, s'ho va combinant, clar, amb una li diu que fa el torn de nit i amb l'altra li diu que fa el torn de dia, i l'amic l'ha d'ajudar. Però de moment li ha anat tot molt bé, fins ara, que els nens s'han conegut per internet sense saber que són germans, però s'ha molt de gràcia veure que el seu pare es diu igual, l'un que l'altre, que té la mateixa edat, que té el mateix ofici, i, oi, ens hem de conèixer, i quan ell veu que els nanos, ell ha convidat que vingués el noi, vingués a casa seva per conèixer, ell fa mans i mànigues perquè això no passi. Clar, i a més a més, aquestes coses que em semblen increïbles, dius, home, això no pot ser segur, segur, que no pot ser aquest cas, però que la realitat supera la ficció moltíssimes vegades, i, a més, ara, amb tot aquest tema d'internet, que és el Facebook, que si et poden descobrir la feina mantint i dient, no, és que estic de baixa i penjen unes fotos teves quan estàs de farra, no? Mira, re, acabaven d'estrenar o estaven apuntant... Va ser molt, molt, el voltant de l'edat de l'estrena, que dues dones xineses van descobrir pel Facebook que tenia el mateix marit. Va passar res, no sé si va ser, el dia abans o després... Real, el mateix, molt a prop de l'estrena. Ja t'ho deia, clar, és que... I era veritat, bueno, van descobrir que tenien això el mateix marit, diguis-te tu quines coses, que la coincidència, no?, que és de dir, ostres, clar, el tio porta aquesta doble vida, te l'anarà molt bé fins ara... Però s'ha de tenir una mica de cara, això... Home, aquest també, Jordi, aquest també podia formar part de la penya del Morro, eh? Sí, home, jo crec que sí, perquè s'ha de tenir cara, mira, el teatre encara... Aquest té cap hipòtec alta i de totes. Sí, té cara, té tot, té peus, té genolls, perquè... Escolta, una cosa, que una persona a la vida real fa això, això és espectacular, o sigui, mira, potser és una infidelitat, però, clar, enganyar tota una vida sencera, i a més hi ha casos excepcionals, però n'hi ha... La veritat és que jo no sé com es pot envolicar en la mentida, no? Ho comentàvem quan plantejàvem l'obra. L'obra, la gent s'ho passa molt bé, bé, tu, no ets testimoni, eh? Això és un xord, men i per testimoni, que s'ho va passar molt bé, com deia la Carla... Va triure molt l'altre dia, eh, Colla? Segur que aquests dies dissabte vam penjar cartells d'exauríes, i dissabte la nit i diumenge a la tarda van ajustar, no el penjàvem, que la gent s'ho passen molt bé, riuen molt, però si tu t'ho mi desfredament, el que arriba a plantejar-se l'obra és gairebé immoral, per dir-ho així. No, no gairebé, no, és que... Bé, no, no gairebé, ja tens relacions, totalment immoral, aquest senyor. És totalment immoral, imagina't, un home que té doble vida, i també està molt bé perquè teatralment, doncs, moltes vegades, jugar el doble jo, és a dir, que hi ha els mateixos personatges a l'escenari, d'una família i de l'altra, però no es veuen entre ells, i també hi ha com una mena de joc teatral, moltes vegades, no? Sí, a mi és una cosa que em va captivar de seguida que vaig a gilòbre, la vaig trobar, és que des de la primera escena, et trapa el títol original, era atrapats a la xarxa. Jo crec que és el que passa amb el públic, que queden atrapats immediatament perquè a la primera escena es dona la pauta del com en dirà allò, perquè, clar, tu d'entrar a veure els dues cases al mateix moment, però no és que passi una acció amb una casa i amb l'altra allò, separadament, sinó que hi ha moments per l'espais, clar, l'habitació de la nena, també és l'habitació del nen, però en un altre barri. Clar, clar, clar. I jo que dius, tu, que hi ha moments que ens creuen per escena, i no us veiem, una vegada imagina què em va arribar a passar. Estaven fent un assaig i el director l'Àngel Llàcer diu, a veure, repetim aquell tros, que vull fer un canvi o vull fer un retover, no sé què, diu, qui hi ha a escena? I ens ates diem, el Pere, l'Alloll, no sé qui, i algú va dir, diu, la Rosa, no, la Rosa no hi és. Dicai, sí que hi és, però jo en aquell moment, com que no li he de veure, s'ho prometo, dic que sí que hi és, la Rosa. Jo estava segura que no hi era, perquè, clar, jo no li he de veure en aquell moment, ell és d'aquest tràfor, parlant per telèfon, per allò, ni me la miro, ni faig cap mirada cap allà, jo no la veig, i em estava tan convençuda que no hi era, dic que sí que hi és, la Rosa. L'Alloll que està en aquesta obra de teatre, que volia saber el teatre condar allà al paral·lel, la doble vida d'en Joan amb el Joan Pere, l'Alloll, t'has de dir que em fa molta risa, a part del teu personatge, que té en por d'aquesta música, una mica així, com a atalantela, per l'ambientat... No, és una italiana apassionada. A mi m'agrada molt el meu personatge, per què? Però has hagut de fer alguna cosa, has hagut d'anar a nàpols, per veure l'accent, perquè la Meryl Streep diu que això ho fa, això. Oh, no, mira, si he estigut més temps amics, és que m'agrada fer-les. El que passa és que també t'agrada, senyor, d'anar a nàpols, allò, no? Que mira, fas pels d'anar a pols, vinc a casa teva, per entendre'ns, no? Vas a un restaurant italià, no? No saps què, la meva cosina ha fet tota la carrera, i va estudiar amb els anys italiant. Tinc una amiga que és italiana de Cervella, i després tinc un company mestre de Manresa, el Jordi Estrada, que també ha estudiat tota la literatura italiana, ha fet molta, molta cosa amb italià, que em saben moltíssim, i tots m'han ajudat la Simona Borranca, que és l'anàlisi italiana, la meva cosina, l'Isabel Enriques, i aquest noi. Si per tant no has hagut d'anar a itàlia, ni res, perquè jo també hi era. No, ja m'han portat fins i tot, aquesta amiga em va portar un pandoro, hem menjat panetones, que ens hem posat en música italiana, i jo buscava expressions, va dir-ho, perquè l'italià, d'entrada, quan els ascents, no sembla massa difícil, i com que és una llengua romànica, ens entenem molt més proper el català. Però quan tu la vols parlar, és molt més difícil del que no sembla. Sí, perquè llavors m'acarroneixes, no? Sí, llavors a aquell punt que dius, jo dic, no, jo si ho faig, ho vull fer bé, i a les altres, per exemple, se m'acudia una frase que em feia. Gràcies, escolta, com es diria a mi, italià? Perquè per exemple hi ha un moment que dic una frase parlant de lluga, que fa coses una mica boges, que digueu que no està bé, està com un llum de gancho, o no hi és tot. Dic, quina expressió teniu a l'italià? Perquè, clar, es diu allà, com una cabra, diu, no. Em diuen, és un for i de testa, és un for del cap. És un tio que està fora del cap, per entendre'ns. Llavors va ser quan li dic, ah, cohes, t'arregats, o viu fora i testa, que veur-los coni. I a les altres també, de vegades m'he escoltat en pel·lícules d'aquestes inversions originals, i sento l'italià i m'agrada molt sentir la melodia. Fins a tot he fet una cosa que em fa gràcia a mi, que en algun moment tot i parlar en català, faig melodia italiana, sobretot quan m'enfado. Hi ha un moment que dic, la porta és tancada, que és la porta qui usa, molta gent no entén què ha fet. Hi ha un moment que crido que sí que ho dic, que això qui usa, però a quin moment hi ha un moment de crits que no se't sent massa bé. Però quan dic la porta és tancada, el públic ho ha d'entendre bé. Llavors vegi, saps què? Ho diràs en català per anar a dir la porta. La porta és tancada, allò com... És qui usa, com ho diries en italiano? Exacte, no com m'ha caronejant. Es fa una mica l'accent italiasi de cas, no? És allò que ho diries. Estaves escoltant, Lloi? En aquest cas parlem en català, però és l'anglès. Ho diries en anglès, te faries melodia italiana. Això t'ha passat amb molta gent. Hi ha un exemple que parla un català perfecte, el Massiu Tri, per exemple. El parla perfecte, i quan parla... D'una altra manera, de què és, hola, què tal? Hi ha alguna gent en anglès, i a mi m'agrada molt. I aquí haig de pensar, has de parlar català amb alguna frase... Escolta, Lloi, parles molt ràpid, Lloi. Lloi. Mani. Parles molt ràpid. Què dius, ara? Sí. No, digues els teus uents que has accelerat. No, no, no. Escolta, Lloi, parles molt ràpid, però vocalit és molt bé. O sigui, se t'entén. Però el teu cervell va com una bala. O sigui, el teu cervell, Lloi. O sigui, ja estàs dient les coses, i ja estàs pensant en el que vindrà després. No, això alguna vegada em passa. Aquí parlant, i ja has passat el que parlo, ja he passat, ja estic més... No tens por de que la vida s'acabi, o no? Home, mira... Pregunta d'aquelles que fa aquella cosa del Pedro Ruiz. Vols que sigui una cosa? Sí. Precisament, no d'una manera dramàtica i terrorífica i l'ogubre, en absolut. Però precisament perquè tinc molt present que les coses s'acaben i que hi ha un dia que ens anirem a l'altra barri, que potser per això visc molt intensament al present. O sigui, sense que sigui una cosa... Ah, prendre-m'ho d'una manera així, tràgic, tràgic, que no, eh? Però dius bé, és una cosa inevitable, no? Espera, perquè ara l'entrevista ha canviat una mica el rum. Sí, no tot. Estan fent una mica una entrevista una mica més intimista. Coneixem Lloll Bertran. És loco de la penya del borro. Lloll... Lloll... Has caçat de... mujer? No, no, això és el que fa aquell lloc. Saps què ho fa, això? Sí, però això té el loco de la penya. Exacte. No, però tampoc no m'ho puc posar molt seriu, però sí que és veritat que la Lloll, quan la coneixer és un torbellí, d'emocions, un torrent de sensacions, de paraules... Escolta, tens una energia que Lloll no te l'acabes. Dona-la treus. Potser no és un mèrit meu. Sembla que ja vaig néixer així. Que dius, bé, són moltes coses... Sóc una persona de veritat que sóc energic, vital, m'il·lusiono... No he perdut mai l'il·lusió per les coses, m'agraeixo molt amb tot. I quan ets feliç, ostres... Jo crec que és... Bé, és el que et surt de dins, no? Que reflecteixes que el teu estandànim, que ets feliç i que estàs bé, amb la vida, amb el món i amb els que t'estimes, no? I aleshores és una mica de la bèstia. Perquè és... bueno, que sóc molt vital, que menjo molts alliolis, que això em posa molt a to. Ah, sí? L'allioli? Són molt energètics, t'ho prometo, eh? O que no és fos alliolis. Ai, ioli, lligadíssims, boníssims! Doncs escolta, m'ho apunto per... Segun dia tinc un dia baix o alguna cosa. Recorda el que et diu l'alloll, menja allioli, eh? Escolta, saps què és un dels millors antibiòtics naturals? L'all? És veritat? Tu diràs qualsevol metge, eh? No dic jo, no això. I a més, escolta, no sé si tu segur que tens altres remei, o no sé si l'has provat, però a vegades, quan tens la veu cascada, i has de fer funció o tens molts dies, a tu no passa mai per què et cuides, eh? Però si tens la veu que tens l'estrafònic o alguna cosa així, agafes un all, el... bueno, el fas allò com pinyons, no? El partitges una mica i te'l poses una mica, i vas com ramogant, saps, com les vaques, i vas passant l'all per tota la boca, i al cap de 10 minuts, automàtic, instantànic, com ho he comprovat, tens la veu com la tenies quan la tens bé. T'asseguro que he moltíssim en els poders beneficiosos de l'all, però segur, eh? De vegades, la gent em fa broma, perquè saben que ens ha de molt la Llioli casc, i comencen, ah, la Llioli em regala morters, i m'ha de morters, i més d'una vegada, quan he treballat en teatre, en televisió, coses que han durat molt temps, no falla mai, eh? Sempre hi ha algú que em diu que no et poses mai malalta, tu. Que els sorprèn, dic que el cony és l'all. L'all i moltes coses, i fas vida sana. Home, és que les actrius no es poden posar malaltes? No, no, escolta, aquí a tovren, hi ha cobers, eh? Vull dir, cadascú s'ha de fer el seu paper, no ens podem pas canviar. Qui no és com alguns musicals que tenen el cos de ball que tothom pot substituir, tothom, qui no, aquí, cadascú. Molta gent diu, què feu quan esteu malalts? Dic, actuar malalts. Què has de fer? La doble de vida d'en Joan, el Teatre Condal, el Paral·lel, del Rayconi, dirigida per l'Angel Llàcer... Angel Llàcer, t'has fet una direcció brillant, intel·ligent, molt divertida, d'aquesta, jo l'hi vaig dir, a l'altre dia l'hi vaig dir, dic, jo sabia que els àngels ens protegien, ni per no viure mai un àngel tan boig com tu, ja se'l. Perquè té una bogeria divertidíssima, encantadora, de veritat, eh? No només l'Alyoll, sinó que hi ha la Rosa Serra, que fa l'altra dona... La Rosa Serra i l'altra dona del Joan Pérez. El David Bartaguer, l'Enri Boixadera, el Pau Farran i la Laya Palleja, que són la companyia, que hi ha ara, que en principi no sabem fins quan estareu, no? No hi ha d'altre de sortida, perquè estan en tot molt bé, tenim l'avantatge, en el condal, que la gestiona focus, que no es va de dir, oh, és que d'aquí un mes hi ha una altra obra programada. Sí que es torba bé, anirem tirant mesos enllà, de moment hi ha nobert tot el febrer, tot el gener, s'està venent molt, molt bé, i el febrer va no abrir l'altre dia, es comencen a vendre coses, i es n'hi ha tirant fins que el públic vingui, en principi, no és de dir, oh, no, és que el mes que venen entre nosaltres, no, no. No hi ha d'altre de sortida. Deixa'm dir una cosa a favor dels meus companys, que t'asseguro que hi ha una companyia d'un nivell extraordinari. Tu t'ho puc corroborar i heu certificat, eh? Sí, el David Berdeguer, que és el llogater que tenim a casa nostra, fa un paper esplèndid. El David Berdeguer, que també el coneixem al programa, vam anar a prendre alguna cosa després de l'obra, també l'altre dia. Ah, sí, és veritat. Fantàstic, eh? I fa un paperàs esplèndid. Els dos nens, l'Alaia Pallinell, que el Fran, estan deliciosos. I l'Enric Bochadera, que fa... El papa és divertidís, l'Enric Bochadera. La gent, quan entra, tothom es creu que és un home gran. Després, clar, el que veuen és que es tira a terra i que pot ser rapidesa. La veritat és que l'obra és el que és. Vull dir que la gent s'ho va passar bé, es va divertir-se, perquè el teatre, com dalt, tampoc no ens enganyem. No fa unes coses de sala alternativa, sala bèquet, o teatre així com experimental, o alternatiu, o innovador. Vull dir-te que a tu et molesta que et diguin, que fas teatre comercial o els companys de professió que puguin pensar. A llarg d'això, o quina mandra? Mira, saps què? Jo penso que tot és digne si es fa ben fet. És a dir, a mi m'agrada poder alternar coses. I de cop i volta a fer un molier amb el flotat, i fer la ronda de mort de cinènia amb el senyor Salvat, i fer que es t'obre molt pèr, o sigui, penso que és bonic, encara que no fem teatre alternatiu, alternar al gènere. Es penso que és molt bo per a un actor o un actriu. Però penso que si una cosa es fa ben feta, tot em fa il·lusió. És a dir, jo el que no m'agradaries fer, teatre comercial, és a dir, és quina cara que tenen. Vinga, surten aquí, ho fan malament, se n'enriuen, dius, home, això és el que no m'agradaria. Però vull dir, jo crec que si és un teatre comercial ben fet, ostres, hi ha coses d'alta comèdia que no són gens fàcils, hi ha moltes vegades la gent, la gent quan cada vegada creu que ho aprecien, més, mira quan, no fa gaire dies, el 23 de novembre, em van donar el premi mergadí de Xirugú. És veritat, i no dic res d'això. Oi, felicitats, nois, oi, oi, no dic res. Ara puc ser que no dir-ho. M'he portat el ram de flòstia mateixa, nois. Oi, felicitats, felicitats. Diré que ho tenia... Vareu-li per explicar-ho, perquè... No m'ho perdonaré mai, això. Entrevistant la Lloll quan li donen el premi mergadí de Xirugú, un dels premis més importants de teatre que li van donar la Lloll ara fa res, ni un mes i mig, i no he dit res. No, perquè no t'he deixat, no, Jordi, no t'he deixat temps de dir-ho. Jo ja sé que ho he dit aquí una mica, però, com que ara parlàvem de la comèdia, i va sortir aquest comentari que algú va dir, dius, ostres, com ho valores, perquè normalment els premis mergadí de Xirugú no vol dir que ho hagin fet mai comèdia, però acostumen a ser trios dramàtiques. I a mi em va fer molta il·lusió, perquè també n'he fet d'acordes dramàtiques, però és veritat que el percentatge més fort de la meva carrera és comèdia. Home, estàs alçada, no li has perd. No, no, és clar, em va fer molta il·lusió, perquè això és ostres. M'agrada que valorin que la comèdia té moltes dificultats, té molts riscos, i que fer comèdia ben feta implica el mateix... El mateix... No, no, i a part jo... Jo ho penso de veritat, ets una de les millors actrius còmiques de Catalunya, i no te n'has anat a Madrid perquè no has volgut, perquè si no, a les Espanyes tu també triomfaries, o no? No, mira que allà m'ho deien sempre. Chiquita, que tu aquí, la Carmen Moura, una vegada va venir aquí a Barcelona, aquí té una filla, vivia aquell moment ara, no sé si viu aquí, i jo estava fent els shows a TV3, i la seva filla li va dir, mama, quiero que conozcas a ese actriz, i li va posar el cap d'any que aquell any feia el cap d'any jo, i va voler venir a la tele, li vam fer una entrevista, però va ser molt amable, i em va dir, diu, però com és que no està sent madristo, sé bé, però a Espanya? I jo li vaig contestar, dic, sincerament, i li he de dir, no, és que no vull anar a fer res, no ho he dit mai així. El que passa és que el meu espai natural és Catalunya, i Països Catalans, lògicament, i com que sempre he tingut molta feina aquí, no he parat, tampoc no he tingut necessitat, però no és per un menys pèl de dir, no. Jo, a Espanya, li vull... no, no, no, escolta, va venir, va venir una sèrie nord-americana, i em van trucar per fer un piloti, i la vaig fer encantada, i he fet alguna pol·lícula a Madrid, i... Bé, tu també vas participar a l'Albodial, eh, quan es va fer aquí a Barcelona, una miqueta... Exacte, en cap moment he dit, no, no faré res... No, que vinguin els del Madrid aquí, una mica... Molt bé, molt bé. Alguna hora ho havia dit, això, ho havia dit. Mira, ja m'agradaria fer un programa d'aquí, que es vegi per més llocs, per fer-lo des de Barcelona, no tinc ganes de marxar. Jo, que una persona molt arrelada, a la gent que m'estimo, i els tinc tots aquí, m'agradaria marxar per un mes o tres setmanes, que vas a fer una pol·lícula, això és molt divertit. Però anar-te'n a instal·lar en un altre lloc... Fa una mica de mantra. No està mai l'il·lusió de la meva vida. Doncs escolta, està molt bé, perquè, com a mínim, veiem que fas el que et dona la gana, que ets molt feliç, que, malgrat tot, et van sortir en coses, tens una energia desbordant, i sempre és un plaer per la... amb tu. Així que només desitjar-te molts exits, que segur que els tindràs. El tema tele, que no et proposen res, ara? No, no ho sé, sembla que no ho sé, que no ho sé, que hagin perdut el mòbil, els de TV3, no sé què, perquè no diuen... No, a veure, et sóc sincera. Jo, si pogués tornar a fer un show, o una sitcom, o una sèrie guapa, m'agradaria tornar a fer tele, perquè m'ho he passat molt bé. Però saps què passa? Tampoc tinc... És aquella cosa de dir... Home, és que no tinc res. Estem fent la funció que està funcionant-hi, la funció funciona molt bé. No, no, clar. No vol dir que no facis res, perquè l'última cosa que vas fer tampoc va ser tanca, va ser el mar de fons, vull dir que... Amb un xicot que es deia Jordi Domena. Sí, gràcies, Jordi. Que feia un fill, un fill tingut... I encara que no hagi tingut fills jo propis, ni tingut a la ficció que hagi tingut uns grans fills de la realitat, també. Gràcies, mama! Gràcies, mama! Gràcies! Gràcies, mama! Gràcies, mama! M'ho he passat molt bé fent la sèrie aquella. A part que vaig aprendre molt, i quan vaig començar a disfrutar, la van treure i la van acabar. I aquestes la van acabar ràpid, no? Sí, la van acabar ràpid, però mira, aquestes coses passen... Aquesta és la van acabar ràpid. Doncs jo he dit que he estat molt feliç fent-la. M'he dit tornar-hi, però per veure, de empènyer, trucar, escoltar... No, home, no cal, no cal, no cal. I a part que sóc una persona que m'agrada molt pencar, però m'agrada molt assegurar la vida. I ara estic fent una de les coses que més... que és poder fer teatre, amb el teatre ple, que tu passes molt bé, i al matí em llevo l'hora que em denlegant. I això és un dels plaers més grans que hi ha al món. És veritat. A la sent del matí, te n'has d'anar a gravar, que dius... I no és per mandre, no és de dir, ets que ets una manta. No, no, no, no. Jo ja heu dit, hi he hagut anys que no he fet vacances d'estiu, però la meva dosi de vacances ja me l'he pres d'un enlloc, llevant-me l'hora que vull. I dius, bé, és una manera de viure també molt agradable, que dius, treballes amb el que t'agrada, però no vas atreçat, et lleves quan vols... Ai, quina enveja, quina enveja més sana, oh, quina ràbia. Escolta, no res, que... Tinc temps per trucar a ràdio des veu... Sí, jo ho veig, ara, això és fantàstic. A més, t'agraeixo que estiguis aquí al telèfon amb nosaltres avui, perquè és el teu dia de festa. Mira, m'heu trucat a Igualada, per cert. Has d'anar a Igualada? Sí, senyor. Ah, molt bé, disfrutant del cap de setmana. Sí, senyor, que me'l cap del pare, és la meva família. I per això et vaig dir, mira, segurament que s'ha d'anar a Igualada, dic que ja m'enganxeu allà. Perfecte, perfecte. Doncs escolta, nosaltres molt contents, moltes gràcies, Lloll, que vagi molt bé i recordeu que si la voleu a veure aquests dies, doncs podeu al teatre Condal, la doble vida d'en John, juntament amb el Joan Pere, que no... Escolta, Lloll, que no et converteixis amb la nova Paco Moran, eh? Home, sóc una mica més bufona, em sembla. Sí. No, home, fa gràcia, perquè de vegades es trobem gent pel carrer. Mira, la parelleta, ara ja ens diuen. Sí, clar, home, perquè vas fer les maletes, no? Home, mira, avors que tinc una cosa, la primera col·laboració que vaig fer amb el Joan a les maletes li feia de minyona. En el joc dels idiotes me'l vaig lligar i en aquesta tercera, m'hi vaig casar. Molt bé, molt bé. Ara ja estàs la dona. No som una parella estranya, perquè és això que deies tu, però no som una parella de tres. Té dues famílies, no? No som la parella estranya, sinó la parella estranya. La parella estranya, sí. Molt bona, aquesta Lloll, doncs escolta. Sí, sí, perquè realment és un... És clar, és clar, un gali matí és de família. Però mira, ho portem tots prou bé. I l'obra ja ho has dit tu molt, ja ho dic de segura, que el Ray Cooney té molta gràcia escrivint, molta. I l'obra jo la defineixo com una partitura a diferents veus. Tothom canta una veu diferent, però tothom canta la mateixa partitura, i és molt divertit, perquè clar, un fa... Ah! Pum! Toc la porta, rinc, el telèfon, pap. I d'una precisió és una filigrana. Lloll, estaria... estaria hores parlant amb tu, hores. Si va quedar-hi un més gent, tu. Però és que no pot ser, em sap molt... Que teniu més gent, sembla que us espera un rei, no? Sí, sí. No ens espera el Rivoltesà. No ens espera el Rivoltesà, sinó que... Mira, et fa bé de dir-ho, perquè ara mateix entrevistarem a un dels creadors del Facebook. Tu tens Facebook, Lloll? Mira, et confeça una cosa, jo hi entro moltes vegades, però m'acompanyant no sé quanta gent afermen, però, com que sé que no el poder atendre, com a mi m'agradaria, m'estimo més no afermen, perquè ja sé que no té temps a contestar a la gent. Jo em sap greu dir, per no fer-ho bé, és com això de tenir un gos que deu ser molt maco, però jo sé que no el tindria com es mereixeria la bèstia, doncs m'estimo més o tenir-la. No és que tracti la gent del Facebook de bèstia, és absolut. No, no, no, com a clar, és així, no? Al contrari, fa molta companyia, però... Mira, el Facebook hi ha un grup que s'ha creat, que volem que el Rivoltesà, ara que la setmana passada, a tot el país, volem que sigui negre de veritat, perquè es veu que hi ha molts pobles que no ho és negre de veritat. I llavors parlarem amb una d'aquestes persones, com per exemple, i a més, és Sant Justenca, és un grup que ja té 300 persones afegides, i que nosaltres parlarem amb el Jordi Ramírez, que és el creador d'aquest grup, i que Sant Just Desbert també passa això, i per això ho ha creat, i parlem tot seguit amb ell. Moltes gràcies. Sí, com sigui pintat o de veritat negre, que passin els rígits i deixin regals i l'el·lusió d'aquesta nit. Moltes gràcies. Un patomaforc. Moltes gràcies.