Lluís Canut

Avui passa per la penya del Morro, un dels periodistes esportius més carismàtics de Catalunya. Fa pocs dies ha començat una nova etapa professional, conduint la tertúlia esportiva cada nit del nou canal de televisió Sport3. El programa es diu, efectivament, i ell és el Lluís Canut, Lluís Canut, bona tarda. Bona tarda, efectivament. Com estem? Molt bé, molt content de tenir-te, perquè tu ets d'aquí Sant Just, no? Jo he vist que aquí a Sant Just, al meu poble de deducció, fa d'això ja més de 6 anys, jo de fet havia estat vivint, jo soc nascut a Barcelona, i havia estat visquant els 15 anys anteriors a Gelida, perquè allà em vaig traslladar quan em vaig casar i tal, però després em vaig separar, i amb la meva nova dona, que vivia a Sant Just, vaig venir a viure a Sant Just per a 6 anys i mig. Més tard parlarem de tu i la teva relació amb Sant Just, abans m'hauria de preguntar-te com neix l'idea de fer aquest programa? Bé, jo ja des de fer ja un parell 3 anys veia que ha donat a més el gran moment històric del futbol club Barcelona, que TV3 amb una llarga tradició que tenia de programes de debat, de programes de tertúlia, però sobretot amb una periodicitat setmanal, com havien sigut els històrics 100%, les tertúlies del gol a gol, l'entorn i tal, que li calia igual fer una miqueta de Late Night amb un programa dedicat monogràficament essencial i especialment al Barça. Bé, per qüestions de greia i de programa no es va acabar de veure clar, però des de fa un any i mig, quan ja es va començar a fer una aposta pel projecte del nou canal temàtic d'esports, el director del Departament d'Esports, el Josep Maria Farràs i també la directora de la visió de Catalunya, Mònica Tarribas, van considerar que hi hauria d'haver un programa, un Late Night nocturn, un Late Night d'esports, i que al Barça una mena de debat i tal diari i des de la primera dia van considerar que la persona indicada per liderar aquest projecte era jo. O sigui que tu ja vas tenir la idea fa 4 o 5 anys de fer un programa esportiu a la nit de la tele. Abans que apareguessin tots aquests de Punto Pelota i Futboleros o la Ronda i coses... Sí, però jo veia un programa, sobretot que fos allà un programa de resum de diari, m'han comentat, amb convidats i tal, que busquessin l'altra cara de la notícia, que poguéssim explicar les notícies del dia i tal, una miqueta jo el que veia. No te n'han format per tu, però sí més amb aquest. El que passa que no és gens l'estil dels programes a la nit, com per exemple el de Punto Pelota, és una tertúlia una mica més tranquil·la, no? Bé, aviam, hem de tenir clar quin és el model de televisió, que és la televisió de Catalunya, TV3, no? Jo crec que un format tipus Punto Pelota queda altra banda. A mi em sembla un bon format, vull dir, jo no critico en cap moment Punto Pelota, perquè a més a més, moltes de les persones que el fan els conec perquè havia estat treballant amb ells en un programa que és una miqueta l'arrrel del Punto Pelota que fèiem a Punto Ràdio i que presentava el Jordi Pedreroli, on estaven la majoria dels que ara intervenen, doncs des del Ciro i el José Damián González i el Roncero mateix, i uns quants, el Quim Domènec i tal, eren en aquell programa de ràdio, doncs a mi, com ha format televisió, em sembla un bon format, però el que tinc clar és que aquí a TV3 no es podria fer un format d'aquestes característiques de sang, de fetxa, de crits, de les qualificacions i tal. Jo entenc que pugui atraure l'atenció d'un públic, però el públic de TV3 és un altre, i la manera de fer televisió de TV3 és un altre, perquè és molt més pausada, molt més d'anàlisi de contingut, i per tant nosaltres hem d'anar cap a un altre deriva, cap a un altre camí, no? Veus Punto Pelota, tu, per això? Doncs a vegades, quan arribo a casa, li dono una ullada per veure sobretot quins temes tracten, per veure si ja han pogut dir alguna cosa que nosaltres no haguem tractat, aviam, també tractem temes diferents, ells estan amb el seu 90% del seu contingut, on 80% és real Madrid, real Madrid, real Madrid, i per tant nosaltres som una tertúlia, sobretot de caire barcelonista, no de caire madridista, com és el Punto Pelota, avui sentia que algú deia, no, això és un combatador, no, no és un combatador, Barça-Madrid, el Barça en el Punto Pelota fa d'esparring, és cert, el Barça és un esparring en el Punto Pelota on hi ha un equip del que continuament és referència, que és el Real Madrid, a l'afectivament, el Barça és el campió i és el que defensa el títol i és el que en tot moment té la veu cantant, no? Com és que s'ha trigat tant en fer realitat el canal Sport3? Bueno, perquè aviam un projecte, aquestes característiques no es decideix d'un dia per l'altre, també hi ha uns condicionants econòmics que determinen molt aquest tipus de projectes, estem en el moment que vivim, en una crisi econòmica que ens afecta a tots i del qual la tele i en aquest cas una televisió pública com TV3 no és aliena, s'ha hagut de convèncer de la viabilitat del projecte a tot un consell d'administració, que s'ho ha hagut d'estudiar molt detingutament, que era viable, que era possible, i un cop s'ha arribat aquest consens que, insisteix, no s'aconsegueix un dia per l'altre, doncs ha pogut tirar-se endavant i després s'ha de planificar i preveure tot una agraella de programes que no és gens fàcil, és una història bastant complexa i clar, vull dir, és un projecte que ha tingut un de curs d'un any i mig de preparació i elaboració, no? Clar, com que la corporació catalana de mitjans audiovisuals depèn del Parlament, diem que les coses del Palacio van despàcil, no? En aquest cas, sí, la frase seria bastant assenyada. La Mònica Terribas, la coneixem com a periodista, amb una personalitat com a periodista, un pel agressiu, diria jo, com a directora de TV3, també és així? Aviam, jo, en primer lloc, considero que la Mònica Terribas és un excel·lent professional, i a més d'una quantumitat enorme, brutal, que a qui ningú li podrà penjar colors ni etiquetes de camp mena, i que avan posa per damunt de tot la professionalitat que ha de tenir un periodista, i no és un qüestió de fer-li la pilota, però en aquest sentit em sembla una professional admirable, i, a més, amb una capacitat de treball enorme que ens arrossega a tots els que formem part d'aquesta televisió. I la prova, això, són els números i els resultats de la seva gestió que està sent, en aquest cas, impecable, el capdavant de TV3. Vull recordar que la Mònica Terribas va agafar TV3 en un moment en què havíem caigut gairebé el tercer lloc del rànquing de les audiencies, encara que considero que les audiencies no ho és tot en el món de la tele, i menys en una televisió pública com TV3, però sense restar, sense baixar en cap moment el nivell de qualitat que s'el·lit, com una televisió pública com TV3, la Mònica Terribas li ha injectat una força a aquesta tele enorme. En gran part, també a través del que ha estat el futbol, l'esport, els èxits al Barça que els ha sabut capitalitzar extraordinàriament la televisió de Catalunya, a través també del lideratge d'un director de Departament d'Esports com el Josep Maria Farràs, que també ha estat com el defineix el director general de la Corpo, com una autèntica locomotora, i jo crec que avui els resultats estan aquí davant de tothom, TV3 és en aquests moments, la televisió líder indiscutible en el rànquing d'audiencies i la qualitat dels seus programes estan a la vista a tothom. Tornem al programa, efectivament, cada nit a l'esport 3. El nom del programa l'has proposat tu? Sí, va ser una proposta meva, sí, perquè a partir de que a mi se'n va fer l'encarre qui se'n va dir que es volia que fos un programa referencial liderat per un periodista molt de recorregut, que es volia que fos un programa molt d'autor, doncs vaig considerar que aquesta frase que han popularitzat a través de les imitacions del Cracòbia, molt especialment a través de la imitació del PEP Plaza, doncs se venia perfectament una miqueta a definir la meva personalitat, tot professional com la gent, jo m'haig mitjançat molta gent pel carrer que em deia, efectivament, que em deia el Gola o la Gola o la Bora Nipbàsquet Maniàtics, però crec que l'afectivament forma part molt d'una miqueta del meu perfil, no? La miqueta d'abans tu vius aquí a Sant Just, i un dia, mentre nosaltres a Ràdio de Bern, estàvem fent una enquesta, et vam trobar al carrer Bona Vista, i va passar això. Lluís, hola, què tal? Bon dia. Tu escolta, a Ràdio de Bern? D'on direu? La Vento, però no, no, no ho sento. Tu que ens agradi a esberta hi ha un programa d'esports que és fantàstic. Això és l'esport local, això TV3 no parla de l'esport local. De fer una tele més global perquè calut, no? Tu t'has imitat alguna vegada com ets? Atenció, companys, esteu a casa d'en Lluís. Visteu Sant Justo? Sí, visc aquí. Vam comprar el pa. Vinga, adéu. Aquí ja deies, efectivament, eh? Sí, sí, veus-hi. I ja estem parlant del març del 2006, imagina't, eh, fa temps. Mira, al març del 2006 i no existia el Cracòbia, no? Cracòbia? Perfecte. Perfecte. Vull dir que tu ja ho deies. Recordes la primera vegada que vas començar a dir, efectivament? El que veig és que vaig estar una mica xut, no? Havia de tenir pressa perquè anava a comprar el pa i em deuen agafar una miqueta per sorpresa, allò. Estaves caminant pel carrer, tampoc no havíem pactat, però vaig a dues formes. Recordes la primera vegada que vas dir, efectivament? Doncs, home, no sé gaire bé quan devia ser la primera vegada, però crec que és una expressió que va molt incorporada a la meva persona. Això no deia Josep Maria García? Efectivament. No, no crec que Josep Maria García tenia altres pressions, però efectivament, jo crec que més que Josep Maria García eren els corresponsals d'això. El que odia molt era el Domènec Balmanya, que era aquell comentarista que tenia aquí a Catalunya, que era un entrenador matarà que deia, no, més bé deia, com posa d'acord, Josep Maria. És veritat. Remontem-nos els teus inicis professionals perquè tu vas començar a Radio Barcelona, l'any 81 va passar a Radio Nacional d'Espanya i el juny del 83 va ser una part de la primera secció d'esports de la recent creada, en aquell moment Catalunya Ràdio, amb el programa... Vaig ser el primer cap d'esports de Catalunya Ràdio, part de l'equip fundacional de Catalunya Ràdio. Sí senyor, en aquella època ja portaves les ulleres, que dos ara? No, no, en aquella època la meva vista era molt millor que la d'ara, i no em calien les ulleres, no. No, però més a part, què recordes d'aquell moment? Perquè tu veies el programa a l'esport al punt, no? Sí, sí, sí. Jo presentava, o sigui, va ser el primer programa d'esports de la majora de Catalunya Ràdio. Home, tinc uns records molt bons, perquè era bastant més jove, en aquella època, tenia 25, 26 anys, i que et posin a les teves mans el projecte de liderar una majora nova jove, que en aquells moments era absolutament desconeguda, com era Catalunya Ràdio i tal, però amb un equip molt jove, recorda que ja hi havia gent com el Jordi Basté, com el Pere Escobar, el Basté tenia. Aleshores, 18 anys, la Pilar Calvo, doncs... Santé Carreras, Josep Maria Vallori... Santé Carreras, el Vallori, l'Arcàdia Libés, el Jordi Pantona, i molts d'ells encara continuen el Jordi Turri, que ara és l'actual cap d'esports. Jo ho recordo com una de les millors etapes de la meva història professional, perquè, a més a més, ens ho hem d'emprendre amb una il·lusió enorme, amb unes ganes terribles de que allò anés bé, de funcionar, de triomfar, i de debò que aquella entusiasma s'encomanava, i jo ho recordo amb un gran de carinyo i d'efecte, i, sobretot, insisteixo, com una de les millors etapes de la meva carrera professional. Doncs escoltem un fragment del programa. Hola, bona nit. Això és l'esport al punt, un espai que tracta tota la informació esportiva que s'ha esdevingut al llarg de la jornada. Estenes que tractarem el nostre programa d'avui seran els següents. La darrera era hora del torneig Joan Gamper amb connexions amb el Camp Nou. La victòria de Pere Muñoz a la volta ciclista castella. La jornada de buies campionats d'Europa de natació amb comentaris de Rafael Escales. I la possible desaparició de l'Atlètic Granolleres d'en Bol. Comencem el nostre programa connectant en primer lloc amb el Camp Nou, perquè allà es troba el nostre company. Això és un fragment de l'esport al punt de l'any... No, no, del primer programa a l'esport al punt que es va fer. Aquesta és la primera emissió, això estem parlant... Correcte, de l'any 19... De l'agost del 83. I més val que no us expliqui com era l'estudi, perquè era un estudi molt, molt precari. No hi havia separació entre el que era la paixera del locutori i la del control tècnic, sinó que com que estàvem amb unes instal·lacions provisionals, perquè allò en aquell moment eren... Bé, eren les mateixes instal·lacions ara de Catalunya Ràdio, però que encara no s'havien fet les obres de transformació, perquè eren les antigues oficines de Victor Sagi Publicitat, que era una gran agència de publicitat, que havia fet fallida, i allò, doncs, finalment, havia passat a ser les noves instal·lacions del que havien de ser les amijores de la Generalitat de Catalunya, que aleshores va donar com a nom el de Catalunya Ràdio. Per tant, ha plogut molt, molt, molt des de les hores, i crec que m'ha canviat bastant la veu, i també té una cosa, aquell dia els nervis i la pressió, allò passaven sobre mi, allò que era el primer dia gairebé, que dius que estàs acollonit o quan surts a parlar, no? Fa 28 anys d'allò, eh? Fa 28 anys. Ha canviat molt el periodisme esportiu d'aquella època i el d'ara? Home, i tant, que ha canviat moltíssim, perquè ha canviat molt la tecnologia, pensa que d'aquella època escrivia amb màquina, escrivia amb paper, i vull dir, no existia l'Internet, i no existien els Twitter's i no existien els Facebooks, m'ho havia canviat. Home, pensa que a partir del que és l'arribada d'Internet, hi ha una revolució que ens obra, que és com una gran finestra al món, i que ens permet saber a l'instant tot el que passa al món. En aquella època existien, tenies contacte amb el món a través dels teletips, dels teus contactes, que vull dir que jo crec que en aquest sentit això és una cosa que no s'ha de perdre mai, no? Perquè en aquest món tan globalitzat de la informació, l'abast de la informació el tenim a través de molts mitjans i de forma instantània, a més a més amb ràdiofòrmules, amb canals de televisió temàtics, amb edicions digitals, etcètera, etcètera, l'accés de la informació el tenim instantàni. Ara jo crec que el que ha de ser el veritable periodisme és donar una visió diferent o personal de les notícies, de les informacions, i aleshores això només s'aconsegueix o està in situ en els llocs dels fets, o tenim una sèrie de contactes que et puguin donar una sèrie de notícies, informacions complementàries que tu serveixin com de valor afegir aquelles informacions. Jo crec que en aquest sentit el veritable periodisme no s'ha de perdre mai malauradament que això sí que observo que les noves generacions s'està perdent en detriment de potenciar sobretot les noves tecnologies. Clar, jo sempre m'he preguntat, quan hi ha una filtració, podem per cas d'algun directiu del Barça, com funciona això? Tu tens amics, per exemple, directius del Barça? Mira, jo fa un parell d'anys vaig aconseguir la filtració a través d'un directiu, t'ho estic parlant de fa 3 anys, la primavera del 2008, que a través d'una amistat i d'una confiança que teníem amb un directiu, jo vaig aconseguir saber que guardia la sèrie de l'entrada del Barça, i a través de parlar amb ell i etcètera, vaig arribar a la conclusió clara, que ja sabia pres la decisió, que la porta ja ho tenia decidit, i això que el Barça encara estava en plena competició de la Champions i tal, i que el dia abans havia guanyat un partit en els quarts de final de la Champions, amb la qual cosa, encara Fran Reijer tenia opcions de ser campió d'Europa aquella temporada, tot i que ja veiem a venir que la dinàmica de l'equip no ens portaria a guanyar cap titular aquell any, i aleshores, davant d'aquesta situació que s'intuïa, veia que era el final del cicle de Reijer, i que ja el Barça estava treballant per buscar-li un recambi, i que aquest recambi s'havia decidit que seria guardiola. I amb la nova directiva també tens amics? Sí, sí, tinc bona relació amb molts dels membres de l'actual Junta Directiva, que l'habitat són persones molt obertes i en aquest sentit, molt receptives a tenir un cert impacte amb els mitjans de comunicació, tot i que, òbviament, això cada vegada va més canalitzat a través dels departaments de premsa i de comunicació dels clubs respectius. Però aquí és on tu obtens, diguem-ne, la informació oficial, la informació aquesta complementària, aquesta informació més exclusiva, la consegueixes a través dels teus contactes. Per exemple, el dilluns passat, efectivament, va ser el primer mitjà, el primer programa, el primer espai, on es va donar nom per nom quines eren les persones que sortien en la famosa guaca foto del piquet de la Shakira. I tot va venir perquè jo coneixia una de les persones que, per cert, és d'aquí molt a prop de Sant Just, que sortia a la fotografia. Ah, sí, aquí? No, no t'ho diré, perquè, òbviament, no es vellaré la meva font, m'entens? Ja, el que passa és que... Però gràcies a que jo coneixia aquesta persona, vaig poder entrar en contacte i ja el vaig dir perquè m'acabés dient quina eren les noms de les persones que sortien a la fotografia, entre les coses, perquè vaig entendre que tampoc el posaven cap compromís perquè era una fotografia que era pública i que, per tant, la gent el reconeixia. Els que els podien conèixer ja sabien qui eren. Saps el que vull dir-te? No, no, està clar. No hi havia cap inconvenient, aquella d'esballers, quines eren els noms de les persones que sortien en aquella fotografia i que, a més a més, no estaven fent cap cosa dolenta, ni molt menys, no? Lluís, la veritat és que tinc moltes preguntes per fer-te. Ja porten quasi 20 minuts d'entrevista. No, saps què passa? Que jo m'enrotllo molt amb les portes i... No, no, però el que jo vull preguntar-te és que després arribes a l'any 87, a TV3, perquè ens hem quedat en aquella època Catalunya Ràdio, de tots els programes que has fet a la tele, basquetmania, col·legó, l'entorn, hora cu, quin és, o ara, efectivament, de quin estàs més orgullós? Home, jo guardo un molt bon record del basquetmania, no? Perquè, a més, jo aquí a la tele vaig entrar per ser les transmissions de bàsquet i aquí al basquetmania va ser un programa pionent al seu moment, no?, i que encara moltíssima gent d'aquella generació, de 30 o... de 30 anys més o menys, que les hores devien tenir 12 o 13, recordo que era... I com que, a més a més, el bàsquet estava molt, molt, molt de moda en aquell moment, doncs s'enganxaven molt a veure aquell programa. Un innovador, no?, com a programa matemàtic d'esports, a més, el nom m'enganxava molt, i jo guardo un molt bon record d'aquell programa del basquetmania. Allà és on va començar una mica el... el mitelius Canut, no?, bona tarda, basquetmaniàtics... Bona tarda, basquetmaniàtics, no?, és un nom que també se'n va cobir a mi, no?, i que, a més, a més, tenia una sintonia que enganxava molt, que, a més, estava composada pel Carlos Segarra del Rebel, que, a més, tocava com un primer, unes tecles de piano, tit, tit, tit, basquet, basquet, basquetmaniàtics... Estava molt bé, no?, enganxava molt, i, bueno, és gent com el Navarro i tal, que, aleshores, el Juan Carlos Navarro, el que, aleshores, eren nens, i molts altres jugadors... m'han reconegut que vull dir que ells eren uns autèntics merals del basquetmania, que eren uns basquetmaniàtics, no? Escolta, Lluís, tu saps si quan poses Lluís Canut al YouTube, quin és el vídeo més vist? Suposo que el de les llàgrimes de Núñez, no? No. No. Ah, no?, mira, em pensava que sí. No. Com a mi ha fet passada de penjar la filota a l'interior de l'àrea, com en penja que pel segon pal els saltavequeros, com de cap de vaquero, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol. Malament, a tribuntel, gol de vaquero. És el resum de la tornada de 8 anys de final de la Copa d'Europa contra el Kuler-Lauten que el seu partit no és el que ha fet. No és el que ha fet. És el que ha fet el mític de vaqueró de l'any 92. Amb 190.000 visites. Caram, tu. No sabia. El de les llàgrimes de noix. De manera regular, tu sempre has anat a retratjar els partits del Barça. Queda tenir un bon locutor per retransmetre els partits de futbol? Sobre tot jo crec que passió hi ha motivitat. I que ha de disfrutar amb el que fa. A mi m'agradaria que tinguéssim l'emoció i l'entusiasme per retransmetre els seus espectadors. A més, el futbol són emocions. Per tant, tu has de retransmetre aquestes emocions. El públic et senti com un dels seus. Jo sempre he intentat arribar a aquest missatge als telespectadors. També entenc. A mi a l'època, em va dir que era un partit del Barça i el Real Madrid. Jo era un partit del Barça i el Real Madrid era un partit del Barça. Jo era un partit del Barça i el Real Madrid era un partit del Barça. Jo ara continuo atent partits, però molt de vegades em faria diferents. Però quan jo ho feia en directe, que a més a més el TV3 tenia en exclusiu els drets de la Lliga. Per tant, qui volia veure un partit del Barça o del Real Madrid, que aquest missatge que jo em matia, podia generar moltes endesions entre la gent barcelonista, que era l'àmplia majoria de la nostra audiència, però que també hi havia una minoria que precisament no conbregava gens amb aquest missatge, amb aquest entusiasme, i que eren molt crítics. I que, òbviament, quan és hora d'escriure cartes al director i de caixar-se'l tal, només ho acostumen a fer els que no estan d'acord als crítics, i també les transmissions d'aquest sentit van desfirmar bastanta polèmica i controvèrcia, no? Mira, l'altre dia llegia una entrevista que et saien que més d'una vegada has vist amenaçada la teva integritat, perquè hi havia gent que no sap gestionar o visibilitzar la passió que desferma el futbol. Què va passar? Què va passar? No, vull dir que hi ha gent que portava uns extrems, o vull dir, aquest fanatisme, vull dir que ja anaven més enllà del que superaven, el que seria, doncs, el que anaven a arribar fins i tot a la violència barbàl... Però què t'han insultat? Bueno, jo donava molts anys, segons quin camp de futbol no, i vaig poder entrar, no?, i fins i tot va haver un dia que vaig haver de canviar el meu número de telèfon, també recitava en la matricolònia. Però com que el cotxe no te'l pots canviar tan fàcilment, doncs, però sí, vaig haver de canviar el número de telèfon, posar un número d'aquests de línia privada, i trobar-me en algun lloc públic, amb gent que insisteixo, es dirícia més de forma violenta i amenaçadora, no?, alguna situació desagradable, em va tocar viure. Però, bueno, afortunadament, mira això... Ja fa temps que no, no? Ja fa temps, i la cosa tranquil·la. I després, d'algun camp o d'alguna pista de basquet, vam haver de sortir escurtats com si fóssim autèntics delinqüents, no? Ah, Déu n'hi do, no?, Déu n'hi do, Déu n'hi do. Per cert, que abans has comandat que el vídeo de les llàgrimes del Núñez, aquest era el segon més vist del YouTube, amb 90.000 visites. Difícilment t'ho presentaré a la relació. I de què depèn, això? Molt bé, és una decisió que tinc pressa i que, bueno, passi el que passi, no em presentaré a la relació. No hi hauria cap cosa que el fes canviar? L'únic que m'interessava era parlar amb la meva dona i amb els meus fills. Vostè, senyor Núñez, és un moment emotiu per vostè, perquè suposo que ha recordat moltes etapes de la seva evidència com a president del futbol club Barcelona. Vostè vol continuar parlant o... va. Bé, un moment també mític de TV3. Escolta, que, de fet, finalment, Núñez es va presentar, no?, m'agrada tot. Sí, i tant, home. Aviam, la història aquesta que més jo l'acabo, la vaig acabar explicant bé en el llibre que jo vaig escriure recentment, que es diu El secret del Barça, és una història en què Núñez... Ens hem de situar que això són les vigílies de la final de la Copa Europa del 92 a Wembley. Això és el domenge prèvi, a la final, no?, l'equip havia viatjat aquell mateix dia cap a Londres, i Núñez va venir convidat al programa GoLaGoLa on jo feia una sèrie d'entrevistes amb els protagonistes del dia o de la jornada. I ell... va fer aquesta estratègia, va fer aquesta... Com fa en Pena, una mica de víctima. No, no, en principis va dir que això ho havia fet per descarregar de pressió els jugadors, però jo vaig aixecar. No té res a veure amb la pressió que tindran els jugadors, que té a veure que Núñez digui que no es presentarà la relació amb la pressió que tindran els jugadors de guanyar un partit tan important com el de la final. Això no té absolutament el contrari. El que Núñez es va voler desmarcar és en el cas que hi hagués un mal resultat, que, a l'hora, allò hauria estat la catar-s'hi, i que a tothom ve total, perquè, evidentment, la història contemporània del Barça s'escriu a partir dels èxits del Dream Team, i que, si no, s'havies guanyat aquella Copa d'Europa, aquella final de Wembley i aquell gol de Ronald Cuman, que per això jo el considero més important de la història del Barça, no hagués vingut de fred tot el que ha vingut. Ni el Dream Team hauria estat un equip mític, ni Joan Croif hagués estat el pare de tota una filosofia que segurament hagués desaparegut, etcètera, etcètera. Ho feia una mica per guardar-se les espatlles, vol dir. Primer per guardar-se les espatlles. I en segon lloc, i aquesta és la història oculta del Parc, que d'això, a Núñez li havia arribat una filtració des de l'entorn del Joan Croif. Núñez i Croif eren com el Gati Algós o el Gati La Rata. Estaven tot el dia discutint una miqueta per qui tenia els drets d'autor dels èxits en aquells moments del Barça. Aleshores li havia arribat una filtració des de l'entorn del Cruyff, per la qual el Joan, si guanyava la Copa d'Europa, anava a sortir a la balconada, en una de les balconades de la plaça Sant Jaume, a la festa de celebració, ha fet una mena com de pols, de dir, o ell o Núñez. A Manasalló, d'aquest aviat, estava disposat a dir-me que marxéssim si no es complien una sèrie d'exigències que ell volia imposar. Clar, què va fer Núñez? Es va avançar a l'intent de dimissió de Joan Croif. I va ser ell el que va dir que dimitia abans que ningú. Per tant, com que ell va ser el que va dir que convocaria eleccions i que no es presentaries, va estar una miqueta hipotètica. A dimissió, Croif va quedar descol·locat i ja no va tenir espai per poder fer una dimissió si Núñez hi havia dit abans que se n'anava. A partir de que es guanyava, posaríem en pràctica aquell en funcionament tota la maquinària del que, si es plau, demano que em demanin. I ja feia bé, si va ser, a continuació, ja es van encarregar els òrgans propagandístics del club, de fer que l'Espenya es convoqués en un acte de creuja de la figura del president on se li demanaria que s'hi plau, que es cadés i per tant era allò. Si es plau, demano que em demanin. I això és el que va passar a continuació, quan es va guanyar la tan desitjada i es parla de Copa d'Europa. Per cert que si Cúmen no hagués marcat aquell gol, entre totes les coses que has dit tu, tampoc hagués existit el Dream Team, nom que el vas batejar a tu, no? Sí, sí, sí, jo vaig ser sí el que li vaig... Vaig associar per primera vegada el nom de Dream Team amb l'equip del futbol club Barcelona, perquè jo, durant els Jocs Olímpics, havia de retransmetre tots els partits del Dream Team de bàsquet a Badalona, al Pabelló Olímpic de Badalona, venia molt impregnat de la màgia d'aquella extraordinària equip, amb Michael Jordan, amb Magic Johnson, Charles Barclay, l'Arribert, etcètera, etcètera, etcètera, i aleshores acaben els Jocs Olímpics, i al cap de pocs dies jo ja em trobo a l'estadi arreater fent un terès arreira amb el Barça. I a la final contra el Sao Paulo, en mitjans d'un d'aquells rondos monumentals, que com els que ara fa el Barça Guardiola, feia el Barça de Joan Croix, que el jugador s'anavant passant la pilota, sense que l'equip contrari l'ensomessin, veu un moment que vegi, això també és Dream Team. Jo no sé quan per primera vegada algú va associar l'equip de Joan Croix amb el nom del Dream Team. I ara, a l'edat de Guardiola, com diem de dir aquest equip? Bé, jo tampoc vull ser molt partidari, que les coses totes les haguem de batejar, no? Sé que se li ha dit que sigui el Pep Team, que si no ho sé, vull dir... Algú algun dia és que, si ara ens posem aquí, hauria de fer com una mena de branch d'arming de creatius, n'he intentat trobar-li un nom, i igual segurament ningú li trobaria el nom. I en canvi, això, de la manera més casual, acostuma a sorgir de forma espontània. És veritat. I no sé, vull dir, encara igual ningú... ningú ha tocat amb la tecla de trobar-li un nom... I mira que se n'han emboscat, eh? El Pep Team, l'equip de les 6 copes, el 6 pet, el 3 pet... Però consideres amb mi que això s'ha fet una miqueta de forma allò prefabricada, no? És veritat. Artificial, correcte. Artificial, premeditat. Quan conec sentir-lo el Pep Team, perquè sempre li hem d'incorporar la paraula Team. És veritat. Mira, nosaltres aquí el programa, perquè no tenim més temps, ja acabaríem amb aquesta qüestió, també busquem de forma artificial, eh, Lluís? On celebrar els títols del Barça, aquí a Sant Just, juntament amb la redacció d'esports de la Vall d'Avers? Tu que vius a Sant Just, on proposes? No, això no ha de ser de forma artificial. Jo veig que això és una qüestió molt natural, que sorgeix de l'entusiasme i de l'eufòria que desfermen entre la gent a Sant Just, els èxit del Barça. Per tant, això no és un tema ni molt menys artificial. Estic molt d'acord que se li ha de buscar un lloc, perquè no sempre ens han de traslladar tots cap a canalet. Ara. Aquí a Sant Just podem trobar un lloc de concentració i de trobada dels barcelonistes. Mira, jo proposaria, per exemple, a mi em faria molta gràcia, la Taneu. La Taneu a Sant Just, eh? Sí, sí, sí. Perquè, a més a més, t'he dit una cosa. Jo, a la Taneu, vaig viure dos afamèrides històriques, els dos a sis del Bernabéu, eh, de la Lliga, i tres o quatre dies després, l'Iniestazo contra el Chelsea, el partit del gol de l'Iniesta, que ens porta a la final de la Copa Europa. I, a més, amb l'anècdota, en aquell dia contra el Madrid, el meu fill Max, que tenia mesos pobres, el vam portar allà, i quan el Barça va marcar el primer gol que va empatar el partit, va guanyar al Madrid, de la cridòria que hi va haver allà a la Taneu, el meu fill que tenia d'Iniestazo, mesos, pobresa, va posar plores, l'espantall va posar plora, no? La meva dona va haver d'emportar-se el nano a casa, i ell es va perdre el partit, no? I jo el vaig poder acabar disfrutant, i després li vaig explicar, i al cap d'un dia li vaig aconseguir el dvd del partit, perquè el pogués veure i tal. Tu tens informadors a les directives del Barça, jo també tinc els meus informadors per Sant Just, em diuen que, efectivament, alguna vegada has anat a la Taneu, i, fins i tot, ha estat mirant partits que han estat locutats per tu mateix. No, això no. Home, això seria impossible que jo estigués veient partits. Home, perquè els gravats, gravats, i alguna vegada... No és veritat, això, doncs escolta. Haurem de parlar amb els meus informadors, eh, Lluís? No, no, torno a dir-te allà. Els teus informadors tenen informats... Fatal. No, no, tenen informats a mitges bé. O sigui, jo he vist com ara mateix t'he reconegut partit, i no únicament aquests, allà a la Taneu, no? Però que hagi posat jo a la veu, no? Perquè, si no, quan jo poso la veu, o estic al camp, o estic als estudis a TV3. És veritat. Doncs no sé, potser hi ha hagut un partit d'aquests gravats, algun futbol de somni, o no ho sé, alguna cosa així. Ja parlaré amb els meus informadors, i ja els gestiraré les orelles. Lluís Canut, moltes gràcies per haver-nos atès. Una abraçada molt forta, que continuïn els èxits a l'esport 3, ara, amb l'afectivament, que ha de nit aquest nou canal d'esports a TV3. Bona tarda. Gràcies a tots els éxits per tota la gent de Radius Senyors.