M'estagant les hores, el museu de la ciutat va comptant persones dins la sala principal. I avui suporta una mostra itinerant d'un poc a salta que fa massa quadres. Disfressant els nervis, veu que arriba amb retard i, com cada dia, es planta el quadre del beban. I l'espentina amb els ulls de CD. Bé, avui tornem a abordar un dels grans a la ràdio d'Esber, ja fa dies que l'estàvem buscant, i finalment el tenim aquí, en Lluís Gavaldà, per tant no cal presentar-lo massa, perquè ja sabem que és el cantant dels pets, que és el seu portadeu, com li agrada, que li diguin, sobretot. I ara que els pets tornem a ser notícia pel seu nou disc, que és el seu 11e, que és ràpid de dir-ho, la veritat. El disc es diu Fragil, i ja tenim a l'altra banda, per tant, el Lluís Gavaldà. Bona tarda, Lluís. Bona tarda, Lluís, la veritat és que jo no imaginava mai que aquest moment pogués arribar. No, ha sigut un parc molt difícil. Sí. Cessària. No, al final la criatura sortirà bé. Sí, sí, sí. És que sí, ja ho han acabat ja, les classes, l'escola, vull dir que ja Lluís, per fi, ens pot atendre uns minuts. Escolta, Lluís, què tenen els pets per continuar sent un referent de la música en català després de tants anys? Perquè mira que és difícil, això, eh, noi? Home, jo crec que bàsicament la clau està en el físic del cantant. Sí, sí, és veritat. És el rècord Flor, 그런ries, llavorsidental sobre sus 5 nivell de conferència. Si té i té la planta que tinc jo, això ajuda moltíssims. Comenten això. Sí, corren per Catalunya. P ум, els veig aguantant. Lluís, el que valdrà és molt guapo. Si, i això de la música, és com a molt entusiasta i ens ha permès creixer com a artistes. Tinc molta paciència quan desafinàvem i quan ho fèiem molt malament i ens han deixat millorar poc a poc i crec que això ha sigut la clau. Home, però des d'uns inicis ja veu... O sigui, veu patat molt ràpid, realment, m'ho deia als 90, vosaltres ja estàveu a molt, que es diem un de tots, saps? Vosaltres també us heu anat reciclant una mica, com ha funcionat això? Sí, tampoc ha sigut una cosa així buscada, però el cert és que al principi... Jo sempre dic que nosaltres només teníem una opció que era millorar, perquè érem tan dolents que pitjorarien possible. Llavors, al principi, teníem molta bona fe i molta patilla, molt de morro, però estilísticament no tenien cap tipus de coherència, perquè cada cançó que fèiem era diferent. I amb l'experiència, poc a poc, vas una miqueta i trobant amb el que et fes més còmode, i diríem que hi ha dues etapes dels pecs. La primera, que és la més festiva i festivalera, i fins i tot més reivindicativa. I després hi ha la segona part, que seria partir del 99 del sol, que és on hi ha... apostem pel poc d'autor i fem una cosa una mica més coherent, i és quan tota la gent que tenia prejudicis davant de nosaltres, per culpa del nom que ens hem posat, que també ens ho mereixem, va començar a veure que sota d'aquest nom tan desagradable, hi havia un grup que feia coses que més o menys... Esglantava, no? T'agrada que us diguin que els pets ja han madurat? Sí, perquè ho diu una bona intenció, però vaja, francament, eh, fa tants anys que diu que hem madurat que hauria d'estar podrits, ja, aquestes alçades. Home, clar, com a pet, que ets, perdona, el vulgarisme, eh, però... Sí, ja, ja... Em va estar acostumat, em sembla, eh, Martí? Em sembla que no ho descobriré, mare. Escolta, comentaves que gràcies a la gent, que és entusiasta, heu continuat, hi ha moments durant tots aquests anys de crisi, els pets, heu estat a punt de deixar-ho, i no sé, per la gent, si no fos per ells ho haguessis deixat? Francament, no. No, eh? No, no, si m'ho paro de pensar, he tingut... He hagut èpoques de crisi, de nivell de feina, no? Despassat el boom del rock català al 92, 93 van ser d'antanys molt difícils. Però per altra banda és que s'ho passem molt bé, nosaltres, i ens estimem, això queda una mica gay, una mica carrincló, però és veritat, és que el Joan el fa millor... Som amics de tota la vida, i ens s'ho passem molt bé plegats, però ja no toquen, sinó... Jo què sé, en parlant de política, o parlant de ties, o rient, o fent els cricolles... Sobretot parlant de ties, això, jo crec que ho neix molt en grup. Eh? Que parlar de ties, jo crec que això ho neix molt en grup de música. Molt, molt. Sobretot quan no et fan cas, ho neix moltíssim, perquè veus que no ets l'únic. Llavors crees sinèrgies, que diuen i empaties. Tu també t'ha passat això, si m'hi t'ho hem passat, i ja no et sents tan friqui. Escolta, una cosa, podeu posar-vos més de volum una mica, que ho sento superalluny? Ho intentem, ho intentem. Ara millor? Ara millor. On estàs, tu, Lluís? I ara estic a la terra seta de casa... Hòstia... ...en plena ressaca post-euforia del concert d'avalls d'ahir. Ops, això... I vam fer un concert i va ser molt xulo. Sí o què? Sí, mira, sembla ridícul, no? Que encara t'emocionis de molts concerts, però, hòstia, és que hi m'ho he passat molt bé. Va ser un lloc molt maco, era avall, s'estava arrebentant de gent i va ser molt xulo. I l'endemà d'un valor d'aquests, tens com una sensació de cansament, però d'euforia, també. Sí. I és molt guai. Escolta, abans d'entret d'abandar una mica el tema de les noies i tot això, encara atueu amb yufes? No, no. A mi no m'agrada les yufes i ja va passar. Vam treure perquè saps què passa? Amb les yufes teníem un problema i ningú el mirava a mi. Ah, clar. I el meu ego no ho podia resistir, saps? Clar. Vaig intentar fer-me implantes de silicona i tal, però continuàvem mirant-la amb elles i, finalment, les vaig despedir. Va, jo. I no les arrobaran mai, tampoc. No, però quan estic, això m'ha costat disgustos, perquè ho anem a germana... Hòstia. El dia no puc anar a casa d'uns pares, però, bueno... Ostres. L'últim disc és el fràgil. Escolta, Lluís, tant malament n'estàs, ja, que et sent així, o què? Pregunto. Com dius? Tant malament et trobes, ja, que et sents fràgil, et sents dèbil. Com a maledat, ja, no perdona, tio. No és veritat, no és veritat, però sí que... Quan és la pròspeta... Sí, home, sí, clar, clar. No m'ho crec, això. Ara ens enganyaràs. Sí, home, sí. El dia que surt, després estic tres dies, que estic catatònic. Clar, clar. En aquest fràgil hi ha lletres d'amor, desamor, com draps de cuina, o per veure-te tu, o de temàtica de denúncia, com la cançó del poble sota el barret de fum, una guitarra espanyola acompanya una lletra de denúncia, de la contaminació i l'especulació, però sobretot també hi ha petits i detalls nostàlgics, que remeten al passat, des de la infantera, fins als primers amors. És més poètic que teniu? No sé què dir-te. Potser se'l dius més en què hem tingut menys vergonya en ensenyar les cicatrius. Potser per això li hem posat fràgil, perquè... Estem en un punt ara en què ja no ens fa tanta vergonya ensenyar-nos amb els nostres miseris, amb els nostres defectes, i a més a més crec que això és el que fa que connectem amb la gent, que quan la gent escolta les cançons dels pets, veu que no intenten fer veure el que no som. Que també... El que veiem abans de les empaties, no? Que no som els... Que no som els únics que patim patacades emocionals, però tampoc no volem fallàstima, saps? Jo crec que la gent que surten a aquest disc, és gent que pateix, però que s'en surt, també, no? Que torna a exacar-se i torna a intentar-ho. Precisament el Jordi ho ha comentat ara, hi ha una cançó que és del poble sota el barret de fum, que és una mica de barreja, és una cançó composada, primer, pel Joan Reix, que és a mig que a mi entre la nova cançó i el flamenc. És que voleu canviar d'estil com les planetes, que ara s'han passat el flamenc? Home, jo sóc molt fan dels planetes. Sí, ja ho sé, ja ho sé. Moltíssim. I no, aquí més volem nosaltres que fer el que fan ells, però... Oi, ells el que fan vosaltres. No ho crec, que ells ja tenen bastant clar el que fan. Perquè, bueno, tu anto amb una certa tendència a rumba, ja. Cada cançó que fa i que porta el local costuma ser una rumba. Fins i tot s'ha acabat, era una rumba, i després has fet segon plat, li va aquest rotllo. I a mi em va bé, perquè crec que també aporta com un... com un toc diferenciat de les cançons que fa jo, que són més pop i així, com a... Més carrincolonetes. Un punt més, com la denúncia social, i va bé, és un bon contrast. Passa que és un drop, només una fauna. Bueno... A mi em dona la sensació, per tot el que està dient a Lluís, i la tragidòria que tots coneixem dels pets, que us heu anat contraient capes, una mica? Sí, crec que sí. Crec que tens raó, al principi... Saps què passa? Que quan ets jove, ara aniré de vol a fer bolleta... Confesió. Quan ets jove, el que vols és mostrar-te molt millor del que ets. I només mostres el teu cantor bo, i vol ser irrompible i sentiu superguai, i semblar davant de la gent que t'escolti d'aquests, un tio que tens les solucions per tot, i alli sones a la gent, els dius el que ha de fer, i la solució de Catalunya. I com més va després, te treus una mica els complexos i te n'adones de créixer. A mi hi ha una cosa que és la cosa més bonica que es pot aconseguir un tio que fa cançons, que és que quan algú l'escolti, digui, hòstia, això m'ha passat a mi. I per aconseguir això, doncs t'has de treure capes, i t'has de despullar. Artísticament, perquè, de l'altra manera, perdríem tot el públic que tenim. No, al contrari, jo crec que vindríem més públic d'altres llocs. No, no, com sembla que no has vist despullat. No, però no. Això te n'ha de dir, perquè no pots enviar-me missatges. Escolta, Jordi, dic no, no puc. Ara amb el mòbil es pot fer de tot, eh? Sí, ja ho sé, també amb el mòbil 3G, que tens una webcam i una càmera, i pots fer escriptis a distància. Jo en tinc un de més antic, però, bueno... Bueno, és igual, l'imaginació, el poder, si no... Osti, tant, així no és per l'imaginació, nen. Escolta'm, perquè tu ets el principal compositor del lídic de la banda, és així, oi? Sí, sí, bueno, mira. Sóc menaire de mena, i quan me diuen que tenen una cançó, dic... No, no, aquí ja en tinc 20. Ah, està bé. Perdona, Martí, quan dius compositor lídic, vols dir que escriu la lletra, no? Exacte. Ah, d'acord, d'acord. Ja he tristat. Compositor lídic, que és com més maco, no? No, d'acord, això, compositor lídic. Sí, escoltes. És millor que el que estiro la lletra. La primera entrevista, ho diré. Clar, és millor que el compositor lídic. On vas a parar? És molt millor que estiro la lletra. És molt millor ser compositor de lídic, tio. No és com posar-me a fer unes targetes ara. Clar. Posaré lletra, compositor lídic. Clar, escoltem, s'entrenem-nos. Com t'inspires a l'hora de pensar una lletra? De què parles? Així, com el regi deies que feia cosa més de denuncia social, tu, què, només... Doncs mira, ara... no ho sé. Ara sent una mica pelant, i diré que jo m'inspiro amb la condició humana. Que gaire guai, això. Estic quedat de collons. La compositor lídic, entre parents, sí. Inspirat en la condició humana. Ah. No sé, és que com més va, més m'agrada parlar del que no entenc. Perquè, a vegades, fer una cançó és una manera... És com... és més barato que anar al psiconalista, saps? I llavors, amb una lletra, potser t'aclareixes una mica de totes les coses tan contradictòries que et passen pel cap. I, francament, m'inspiro amb coses bastant... bastant petites i bastant senzilles. No m'agrada fer... M'ha passat una mica a l'època de fer grans proclames, i de lliçonar la gent, i dir-los el que han de fer. Més m'estimo parlar del que em passa pel cap, que em sembla que no és ara diferent del que li passa a tothom. Per cert, a mi m'agradaria preguntar-te en aquesta època del començament d'aquesta dècada, dels 2001, 2002, 2003. Hi havia molts ubs catalans que van començar a surgir, però no van voler cantar i fer cançons en català, perquè no volien que se'ls confongués, o se'ls posés, el mateix sac que el que se m'anomenava, rock català. Això et va saber greu, a tu, Lluís, o què? No, jo ho entenc. Nosaltres que em vam sortir, primer que vam fer, va ser cagar-nos en el pob català que hi havia llavors. I van fotre-li una canya, els pobres Engà i Engà i la madame, i buble, buble, que ara, quan els vec, m'acau la cara de vergonya. Però jo crec que això és part del procés, no? Pel seu vol, nou moviment s'ha de cagar amb el pare. I el pare era en altres, i s'havien de cagar amb nosaltres. I encara s'han cagat poc, en el sentit de que... de que per tenir en compte que som part d'aquesta fornada amb tan poca bona premsa que és la del rock català, doncs, sinó el que cap nosaltres encara ens respecten. I, estia, i quan veus que me n'ané a l'enversió, o que el Santi de la Fablesvia em demana per cantar, o amb el New Raymond, o amb el Refri, estia, fa molta il·lusió. Però altra banda, també crec que a la segona etapa dels pets, té més a veure estilísticament amb aquesta gent que no passa amb els nostres comentaris, que els respecto molt, vull dir, que els estimo molt. Però els teus referents són més atanteros, i nosaltres sempre hem sigut amb un... no ho sé. Musicalment, potser, crec que tenim més punts en comú, no ho sé, amb Mishima o que no passa amb... amb Sanktrait. Una mica el pop britànic, no? Que també és el que amb estilísticament més t'agrada més a tu, diria. Sí, sí, sí. Escolta'm, abans hem passat una mica de passada amb el que parlaves, que clar, i un nom com el que teniu era difícil de que la gent no respectés, i, malgrat tot, així ja està, no? La pregunta és, què us va passar? Perquè jo sé que l'aventura dels pets va començar una nit de Nadal. És així, oi? Sí, sí. És una mala indigèstia... Que és molt bonic, que és molt bonic, que és bonic. Té una explicació, eh? A la nostra colla, la colla del poble, és una colla de Constantí, està formada per gent, diguem-ne, d'origen imigrant, espanyol, no? I després dels aborígens, no? I a la nit de Nadal era una putada, perquè, diguem-ne, que els espanyols s'afotien una fastada de puta mare, s'has fet noig e bueno, tot allò que fan, amb la simbomba i... Sí, la Mari Morena, clar. Exacte. I cada un deus i els catalans morien de fàstics, de la puta missa de la galla. Perdó. Hauríem d'anar a la missa a la galla, i era un mormasso total. I vam dir, tio, fem alguna cosa, perquè els altres estan passant de conya, i nosaltres estem aquí borris com ostres. I per això vam muntar el concert. I, a més a més, hi ha un motiu perquè el muntéssim, i és que el Papon ens van deixar tocar, fèiem tant de gasto, que no es podien dir que no. És una mesera, per el que és la despesa que fèiem amb cerveses, però ara me n'ho va poder dir que no. Ah. I guèi, llavors... Jo d'aquí, hem escalat fins a les més profundes entre les misèries. Això està bé. I el nom que es va passar, per què s'ho va acudir, aquest nom? El nom, hòstia, tio, el nom ha sigut una creu, eh? Que et prenguin seriosament quanta dius als peps, això potser és la cosa que té més mèrit del que hem fet fins ara. El nom és que vam fer com una llista de... noms, i es van fer com una votació, tipourovisión... Entre els tres. No tota la peña, tota la colla, la colla de Pascicolla. Sí, i eren 20 o 25, i cadascú m'imagina't els noms, els capullos, els pressa... I llavors vam fer una votació, i l'únic nom que no va rebre cap vot va ser els pets. I ja està, no? I com que som xulos, ja ho sé, que ho tenim, no? Erem dolents, però teníem molta xuleria. Doncs clar, hi ha d'haver un que va dir que aquest nom no hi ha collons de posar-se. Ja em dic que no? Que no? Que no? Mira, home, posa bé. T'ho pata, pam. I aquí estem. Molt bé. Aguantant, allò... Hòstia, tio, aguantant. Potser és pel carrer de nit, hi passi algú, hi estigui un pet... I fa 5 bromes de la pudor que fa... No, però ja segur que no us fan bromes d'aquestes, no? Encara, encara. Encara? Sí, sí, encara. T'ho juro, sí, sí. I alguna sessió de fotos encara ve al fotògraf aquell il·luminat que et diu... Tio, fes com si et tires un pet. Ja, ja, ja. I tu li dius, no. No cal. Aquesta ja l'hi he fet. És veritat. Escolta'm, ets il·liacenciat amb filologia anglo-germànica. Sí, mamà, ja m'ho diu. Tant que vas estudiar, mira com t'he guanyat de la vida al final. Com es diu pet, en anglès? Fart, no? Fart. Fart. The Fart. Fart, en anglès, té una paraula que en català també té significat. També té significat. I pet, en anglès, també té significat. És veritat. És un animal domèstic. Quan ho vam fer no teníem ni puta idea d'això, no? Però ara ho diem i quedem de collons. Ho he actuat fora de... De costant qui? De Catalunya. De Catalunya o de l'estat espanyol? Doncs mira, el que és espanya no em toca mai. No ho tocan mai, espanya? No, espanya no, però a Mèxic dues vegades. La qual cosa diu bastant. Bastant d'Espanya i de Mèxic, també, no? Sí, de tots postos. Però com és que no us volen? Si aquí sempre hem escoltat... No, no, no, vam tocar els samarquells a Madrid. Ah, mà. A les 5 de la tarda, amb un pedregal... Com s'havia de dir aquell post on tocava? Hòstia, brutal, tu era un pedregal terrible. A les 5 de la tarda, amb un bat de sol que queia, i a les 5 de la tarda, amb un monter. Hòstia, vam sortir a tocar de sol com un ritm. Ah, mira. I ja hi havia gent, eh? L'omentos hi havia 40 persones i eren. Què dius, ara? Tot un èxit, no? Sí, tot un èxit. Bé, el 20 era el portàvem nosaltres, però... I com és que no acaba de funcionar, o sigui, a l'Espanya? No escoltem música en català i a Quimia, si que escoltem coses gallegues o anglèses, no? Ells també escolten coses... Música és en altres idiomes. Tu has trobat explicació després de tants anys? Sí, sí, jo tampoc no... Vull dir que m'agradaria que ho escoltessin, però també ho entenc, perquè tampoc ho entenen. I la gent diu, oh, perquè amb anglès sí que ho escolten. Però és que la gent escolta música amb el seu llengüe i amb anglès. I llavors, doncs, no sé, jo tampoc escolta música més lovat. Doncs no és el que et perds. Ja, ja, ja, m'han dit que hi ha unes noves senes l'Ovaca. Sí, escolta, el Marorada... Bueno, a menys a la Mundial no ho fan malament. Ah, veus? Ja és una història. Vull dir que sí, a poques d'encapar res una mica, però, francament, a mi ara mateix ho sigui... És igual, ja. No em sigui igual, no? Jo vull tocar on vulguin que toqui. I, per exemple, ara mateix estem treballant en concerts del País Valencià, i això m'hi ingresca més, que no pas tocar a llocs en què... Ni saben qui sóc, ni tampoc els interès el que faig, no? És a dir, tenim un territori que és el que tenim, que són els països catalans, i doncs mira, doncs, a Mallorca hi toquen moltíssim, el País Valencià ment el que voldríem, però... No sé, potser que sóc poca ambiciós, però a mi em està bé el territori en el que toca. També fa que pugui anar a dormir a casa cada nit. Clar, això sí que... Això és un gran què. A poca broma, però jo sempre ho penso. Tu i jo, és la millor manera d'anar a fer tonteries. Perquè tot el que fas a partir de les 3 de la matinada, fora de casa, l'endemà te'n penedeix. De manera de controlar, d'autocontrol, autocontrol. Bé, estem parlant amb el Lluís Gavaldal, cantant dels pets. Martí, portem molta estona. Lluís, paura, tindrà una vida, i m'agradaria que l'hi fessis ja, l'última pregunta. Tinc una feinada, ara tinc una migdiada per fer... No, és que no tenim més temps, i ho he volgut adornar amb aquest... Molt temps que fa que ho treballem, i jo crec que hauria de ser una entrevista d'una hora. Va, tira, tira, home. Ara no volem, nosaltres. Vés a la merda. Ara no volem, home, home... Tens fama d'anar a tocar els collons? Pot ser, també, això, o no? Sí, sí, tinc una fama de torre collons bastant malament treballat. Ja, ja. Això no ens fa d'un dia per l'altre. No, no, no, costa el seu, eh, me l'estic currant. Sí, sí. Tinc fama de torre collons, respirat... Sí, sí, me la treballo. Ets conscient d'això, i bueno, ja està. Sí, sí, vull dir que cada escut té el que es mereix. No, no, segur que no, perquè si no, no faries rumor d'això. Martí, última pregunta. Vinga, va, precisament... Volia tragar el tema de passada, quan el malentès que vam tenir el gaval de jo, a mitjançant el Facebook... Ara fem-ho com una cosa en planta, Isabel Gemí, oi? Exacte. M'estic emocionant i tot. M'està sortint la llagrimeta, Martí, saps que sóc un tio fred. No, escolta'm una cosa, sí. Lluís Miguel Pérez, aquell que li fotré una hòstia, eh? Lluís Miguel Pérez? Un que sortia per allà, que bé, que jo... Ah, home, no, res, va... Un bon home que mira, que va dient... Bueno, però és molt fan de les planetes, també, eh? Ah, bueno, s'està li perdona. Escolta'm, parlant de Facebook, abans de tota la programàtica que vam tenir, jo vaig voler fer-me fan dels pets, i no el vaig poder, perquè ho teniu patat. Què passa? No, no, passa que a tu te tenim ja... Ah, val, abans de que passés res... És un Facebook intel·ligent, però veia el possible conflicte, tenim un microchip dins del Facebook, i la gent conflictiva ja la venegem directament. Lluís, jo tampoc sóc amb ell del Martí, si ets aviat a console del Facebook. T'agragaré. Igual, i com ve. Martí, foto't. No, no, el tenim patat, és veritat. El que passa és que, on el tenim patat, n'hem fet una altra, que es diu els pets oficial. Ah, alerta, alerta. Si entres aquí, aquí no hi ha límits. És que el problema del Facebook... Ara fa lliure que en sé molt, és que les pàgines aquestes són més tenen límits de 5.000, i llavors en tenim 3 mil tipus que volen entrar. Clar. Se'ls queda curta, això, el Facebook. Què deus que amb altra cosa? Se'ls queda curta, eh? El Twitter, no ho sé. La gent que vulgui anar amb el Facebook, com en comenta l'informàtic dels pets, ha d'anar al Facebook oficial dels pets. Els pets oficial, i allà pots agragar i no hi ha límits. Perfecte. Tu pots agragar-te tu, la padrina, la tieta i el gos. Fins i tot el Martí i Fiqueras, l'acceptareu. Fins i tot, que hòstia, jo. Ara us usco. Apunta, tu, jo, va. Lluís, moltes gràcies. Lluís Miguel Pérez, que s'hi apunti tant. Vinga, tot allà. Tots som els pets, com el santo Rossell, que diu tot som barça, doncs tots som pets. Lluís, moltes gràcies. Finalment hem pogut fer l'entrevista. I que tingueu molts exig, que segur que sí, perquè és impossible que no. Jo no m'imagino, de fet, la cena musical catalana sense els pets. Jo crec que més d'un debò està desitjant-ho. No, però segur que són molts més els que no ho desitjen. Lluís, que vagi molt bé, disfruta de la terrassa i d'aquesta rassa que posa en Joan, posa en Valls i posa tot. D'acord. Molta força, Lluís, i moltes gràcies, en Sergi. Salut. Gràcies, ordenadora.