Lluís Ma. Güell

... Avui passa per l'Apenya del Morro, un dels directors de ficció més prolífics de TV3. Ha dirigit sèries mítiques com La Granja, Arnau, Tens de Silenci o Vendalblà. L'última que ha dirigit és la minisseria de dos capítols de TV3 que hem pogut veure aquesta setmana, Armacenda, on explica la vida d'Armacenda de Carcassona, la dona més poderosa de la història de Catalunya, que, per cert, ha anat molt bé d'audiència. Lluís Maria Güell, bona tarda. Hola, bona tarda. La idea de fer aquesta minisseria va venir directament de TV3, de la Mònica Terribas? No, no, la veritat és que no. És una idea que ja existia. Jo vaig demanar a algun amic que és historiador, que és el Xavier Escura, que actualment és tinent d'alcalde i residor de cultura de Sant Cugat. Li vaig demanar noms de personatges històrics que li semblessin interessants per ser convertits en sèrie. Tot això ho vaig fer d'acord amb la productora o vídeo que volia presentar projectes a TV3. Aleshores ho vam presentar a TV3 i va agradar, i quan la Mònica, per aquestes coses, triguen molt. Passen anys, abans, un projecte d'aquests no s'acaba de provar i arrodonir. Quan fa de la primera vegada que tu recordes les parles de qui té una? Ho deu fer 4 anys, ben bons, o sigui. I quan la Mònica va trobar per dir-ho sí el projecte sobre la taula, li va agradar molt, i s'hi va identificar, i gràcies a això, doncs, finalment ho hem pogut fer, no? Estàs content del resultat final d'Armacenda? A veure, jo no estic mai content de res. Soc el pitjor crític de tots els que existeixen a la capa de la Terra del que faig, perquè, si no, malament, no. Però, a veure, jo sí que estic content d'haver primer d'haver-ho fet, segon del punt de vista amb què s'ha fet, és a dir, d'aquesta cosa que no hem volgut fer un tractat històric, sinó utilitzant els elements que nosaltres teníem a l'abast de personatges històics, sobretot, evidentment, a l'Armacenda, i fets que se saben que van passar, i d'altres que no, i d'altres que són discutits, etcètera. Aquest corpus d'idees, doncs, a construir un guió, un relat televisiu, i fer-ho, des d'un punt de vista, per mi, doble, per una banda domèstic, i això és perquè no teníem per supost per fer altra tipus de coses, com podria ser, molta acció, batalles, etcètera, i per una altra banda molt actual, molt contemporani. A l'època no ens domines, sinó que nosaltres imposéssim sobre l'època una manera d'entrar, de retratar-la, de viure-la, amb ritme, amb energia, amb un llenguatge molt actual, de sèrie actual, i d'aquesta manera, fer-ho atractiu pel espectador, tot i ser històric, diguéssim. Que les guionistes siguin dues dones, la Mercè Sàries i la Núria Furió, és casual o ja s'ha buscat que siguin dues guionistes les que escriguin aquesta història? Mira, és que jo, que és la cosa de... Jo crec que les dones sempre són millor, amb tot, però vull dir que a mi no m'heu de convèncer de res, diguéssim, o no m'han de convèncer de res. Però jo crec que és casual, jo crec que són dues molt bones guionistes, que han treballat molt, que ho han tingut molt complicat, i que han tret un rendiment de això que explicava abans, magnífic. Es complementen molt bé, perquè una és la Mercè, és com més metòdica, més seriosa, i la Núria no és que no sigui metòdica i seriosa, però té com més sentit de l'humor. És a dir, aquí s'han complementat molt. I després tenien un passat, per exemple, amb sèries com Port Camisèria, que a mi m'agradava molt, i quan dic a mi també vull dir el productor, el Quique Camín i tal. Ens agradava el to que elles havien donat a aquestes sèries, i que, per tant, s'assemblava una mica, salvant dues distàncies, el to que nosaltres volíem que donessin a l'armacena, que fessin aquest salt, aquest joc, aquest salt mortal. Això era necessari adaptar el llenguatge actual i no fer-lo com es parlava lògicament al segle XI? Home, sí, perquè el segle XI es parlava un llatí, per entendre'ns, com et diria jo, un llatí rossallonès, algo així, que no hagués entès ningú. És un llatí primitiu, que no és ni català primitiu, no era ni català primitiu, i que, quan nosaltres hem investigat mínimament documents i tal, és impossible, eh? O sigui, s'hauria hagut de substituir, és que és absolutament una barbaritat, plantegar-s'ho. Actors com la Laya Marull, la Lluís Omar, Julio Manrique, molts altres, us va costar molt convence per rodar aquesta minisseria, o no? No, mira, la Laya, jo vaig parlar amb ella, ja havia treballat coses molt petites, i a mi feia molta por, feia molta por que no acceptés, perquè jo tenia molt clar que ella era una opció fantàstica, no? I pràcticament no la vaig haver de convence, li vaig garantir totes les coses per dir-ho així, li vaig entregar al guió, ella se'l va llegir i de seguida va dir que sí. Ella va quedar com, diguem-ne, enamorada del... Pensa que el personatge és un protagonista femení absolut, per un actor o per un actriu, en aquest cas, és un bombo, és un personatge magnífic, amb moltes cares, és molt polièdric, és molt complex. Té totes aquelles coses que trauen, en aquest cas, a les actrius, no? Quant de temps vau estar rodant? 9 setmanes. 9 setmanes, eh? I les principals localitzacions d'Armescenda, quines han estat? Bueno, mira, tot el que és l'interior del Palau, de Barcelona, això és un decorat, tot el que són les passadissos, càmbres, la sala, el tro... Tot això és un complex d'espais lligats, i és el que en diem un complex, és un decorat. El pati és el castell de Clascarí, això està aquí al Vallès, després hem rodat a Collserola, els boscos de Collserola, hem rodat a Girona, hem rodat la platja on es veu la Moralla, la Moralla està totalment dibuixada en postproducció, amb 3 dimensions, allò és castell de fels, és a dir, allà on veus la Moralla, que inicialment hi havia apartaments en el pla, diguéssim, no, en el pla. Després hem rodat a Girona, a les escales que no són les escales de l'actual catedral, sinó que és la Puja de Sant Domènec, són unes escales que s'assemblen molt a les que originalment hi havia a la catedral, i que, evidentment, amb 3 dimensions també, hem hagut de reconstruir com era l'època aquestes escales, amb la catedral romànica, de la qual es conserva una torre en el actual encara, al fons. I després, l'exterior del que és a torre Gironella, és a Sant Gregori, que és una resta d'una edificació molt antiga, que és com una mena de castell, que també l'hem acabat d'umplir, diguéssim, en postproducció. A més, jo també crec que els detalls estan com molt ben cuidats, de vestuari, de trejo, fins i tot les senefes, de les parets dels decorats. Va bé molta feina de preproducció? Molta, molta, molta. Aquí hi ha un any i mig de feina. I és fantàstic, perquè passa amb dos dies volant. Sí, sí. Jo crec que en general ha agradat i ha anat bé, però, realment, si no va bé és per suïcionar-se. Per cert. Sí, hi ha hagut molta preparació. Per cert, un detall. El personatge d'Armes Senda el veiem sempre reflexionant parlant amb Déu, en una mena de capella, típica del romànic català. Crec que és el Cris de Vuit a Ull, és així, el que hi ha allà? Bueno, és un pantocràtor que recorda, evidentment, el Cris de Vuit. El que passa és que és un pantocràtor que hi hagués pogut ser perfectament el que és la Catedral de Barcelona. La Catedral de Barcelona no era on ara és la Catedral de Barcelona. És a dir, són els, diguem-ne, més o menys el mateix espai, però no té res a veure amb la Catedral actual. I era una església visentina que més o menys, d'alguna manera, s'assembla a Sant Pau del Camp, que és on s'ha rodat l'interior del que seria la Catedral de Barcelona. Perquè saps que hi ha gent que és molt curosa amb tot i pensava... Home, si aquest és el Cris de Vuit a Ull i se suposa que és de Barcelona, no pot ser això. No, el que passa és que la imaginaria de l'època correspon al Cris de Vuit a Ull. I vull dir que les esglésies estaven decorades amb un tipus d'imatges que la que millor es conserva és aquesta, i per tant sí que s'inspira, però no, en absolut és exactament aquesta. També, això que deies abans de les pintures, tot el que és la decoració d'interiors... Clar, nosaltres tenim una idea de que només les esglésies romàniques tenen aquest tipus de decoració, que són les parets pintades amb motius... Clar, les esglésies són motius religiosos, però els edificis civils importants, com seria el Palau Contal, evidentment, també estaven decorats d'aquesta manera. I això és el que hem fet, perquè hi ha un costum impulsat en aquest tipus de, diguem-ne, pel·lícules que ha vingut de Hollywood i que han retratat sempre els interiors amb parets de pedra. Això no és veritat, això és mentida. Pots sorprendre la nostra versió, però jo t'assobro que això era així. A més, eren aquestes cortinetes i aquesta cosa naïf que té molta gràcia, perquè tenien un revestiment i, sobre aquest revestiment, pintaven tots aquests motius decoratius. Per cert, una pregunta. L'última sequència, la de la mort d'Armes Senda, era una localització o no? Allò és Sant Pere de Roda. Ah, des de la muntanya, amb una vista del Mediterrani increïble? Sí, és l'antiga casa del guarda de Sant Pere de Roda. És una cosa que no es visita, per això sorprèn, però no es visita. És que és preciós. És com una galeria i al fons es veu la costa del que seria llançat, tot això està borrat, evidentment, però la costa és real. El que passa que hem borrat són la civilització actual. Per cert, justament aquesta última sequència, la mort d'Armes Senda, és com un homenatge al padrino de Còpola, perquè acaba igual, no? Podríem dir, sí. La veritat és que, jo quan l'explicava, em referia a aquest final del padrino. Però també és una mica buñuelesc, no? Potser són les dues coses. De tota manera, això són referents que s'utilitza per explicar-se, però tampoc fas exactament un homenatge a ningú. La sequència és exactament igual, no? Un home que, a més, també ha sigut molt poderós, mort sol, en una cadira, igual que Armes Senda, el mateix. A mi, aquest final del padrino, particularment, m'agrada molt, molt. Perquè encara és més bèstia que el d'Armes Senda. El d'Armes Senda està fet a pols, té formigues a la mà, però guarda conserva com una certa dignitat. El padrino és com un territ, és un pagès, no? Un home absolutament acabat amb un gos, recordo que hi ha un gos, que és una cadira, no és un tron, i és ben bé un final, míser i de bandó total, no? Estem parlant amb Lluís Maria Güell, com hem comentat el començament, ha dirigit series mítiques com La Granja, Arnau, no? O que també més... Arnau tenia paralelismes, no? Armes Senda, no? És la mateixa època. El que passa és que és molt diferent, perquè així com Armes Senda és un personatge històric que va existir, del que nosaltres n'hem fet una ficció històrica, però hi ha moltes coses de la sèrie que són veritat i que van passar, no? I si no, haguessin pogut passar, aquesta és la idea. Arnau és una llegenda. Aleshores, el corpus és molt diferent, no? Perquè les llegendes existeixen, perquè han anat passant de generació amb generació, perquè Arnau era nosaltres a través d'un mitjà tan potent com és la televisió, afegim la llegenda i hem fet una nova versió que comuniquem a la gent, perquè també la comuniqui i la transformi, no? És tot una altra estratègia narrativa, diguéssim. També has dirigit una de les grans sèries de TV3 als últims anys, que és ben del pla. Queda tenir una sèrie per què funcioni? Això no té resposta. Sobretot s'ha de tenir molt clar per què la fas i què expliques. Encara que això sembli una tonteria, és molt més difícil de respondre a aquestes dues preguntes que moltes d'altres que semblarien molt complicades. Si tu tens clar per què expliques una història i què vols explicar, automàticament, si tu fas teu, jo crec que arribo al públic. Es posa a gradir o no és una altra història, això és un misteri. Però si ets fidel allò que has imaginat, allò que has intuït, allò que vols fer, jo penso que això la gent ho nota. Nosaltres tenim la gran sort i en Bermacena s'ha demostrat en vent del pla, també. Que tenim una televisió pública a aquesta TV3 que té un públic propi que se la sent seva. Això no passa en lloc més de la resta d'autonomies d'Espanya. Això és propi nostre i és un patrimoni que tenim i és una meravella. Perquè és un públic fantàstic que sap apreciar el que fa la seva televisió pública. I aleshores, això et dona un marge de poder jugar, de poder fer unes ficcions que en un altre lloc segurament no podries fer. Jo crec que Armacenda, que és una ficció històrica, que hi ha molts diàlegs i és molt dentsa, però, en canvi, veig que la gent l'ha rebut bé, perquè sap apreciar la voluntat de redescobrir un personatge, de redescobrir una època, de fer una ficció històrica, amb ganes de fer-la ben feta. I tot això, t'apropa aquests... El primer capítol va tenir pràcticament 800.000 persones. Correcte. La gent ho ha rebut molt bé. 20% d'audiència al primer dia, 20% al segon, que són audiències molt alabades. Vull dir que la cosa ha anat molt bé. Ha anat molt bé, no. Per cert, les audiències sempre són les culpables, que una sèrie acabi? Home, bastalla. A mi, jo, que fa molts anys que m'hi dedico, recordo quan estava a televisió espanyola, que això de l'audiència no existia. Tu fes una ficció i l'acabaves i et deien, mira, està bé o està malament, però no hi havia aquest examen. Aquest examen final del número s'ha afegit després. I és terrible, jo aquest matí, clar, pensava... I per què ha baixat 5 punts? Per què ha passat aquí? Et comences a menjar el coco? I a vegades no és tant una qüestió de... És millor, és pitjor, no? Com una qüestió de la gent que hi ha, veient la tele aquella nit, de la competència d'altres cadenes... Són coses molt, molt subtils, de com s'ha comptat. Clar, està molt parcelat ara tot, no? És molt difícil, ara, dir... Mira, has fet 20 i no sé què. Bueno, sí, és una orientació, però no pot ser científicament exacta, no? Llavors, jo crec que és... Dona una mica idea de què ha passat, evidentment. Això sí, és cert, i és fiable. Però, bueno, jo crec que l'important és el que detectes de la gent que t'ho diu, i de lo satisfet i tranquil que puguis estar tu per la feina que fas, que és una feina i punt, no? Quan t'ho vas dirigir, també una de les altres sèries, podríem dir, també mítiques, de TV3, com és la granja, hi havia audiències, ja, en aquell moment, o no? Sí, hi havia una audiència... TV3 va tenir audiència des del primer moment, que és quan jo vaig per sort. Vaig arribar a TV3 el dia que va començar, pràcticament, no? I jo venia de TV3 espanyola i allà no hi havia audiències de res. Vaig veure néixer aquest concepte, no? Com molts l'altres, com la direcció artística de cadena, moltes coses que vam posar en marxa per primera vegada, per aquesta voluntat que teníem de fer una televisió moderna. I una d'elles va ser la audiència, sí, sí. El que passa és que la mostra era molt petita, potser era de 500 persones, i ara no tinc ni idea, però la mínima és de 5.000 o 7.000, no? I la quantitat d'audímetres que detecten si tu estàs connectat amb TV3 ara és molt superior, estan molt més ben distribuïts, i és una mostra molt més àmplia i intel·ligent, diguéssim. Ara ho fa sofres, tot això, no? De la granja, tu n'has dit que és la primera sèrie del neorealisme català, no? La que va obrir una mica la línia dels col·labrós de TV3. Què recordes d'aquella època? Jo recordo que era una època meravellosa, perquè va ser una experiència que, a més, tenia una cosa fantàstica, que és que la feia amb els divendres al matí incorporava tot el que era actualitat del dia, i això ho feia amb el matí. A la tarda muntàvem, sonoritzàvem, i al vespre la matia. Això té un valor increïble. I, a més, formava part d'un programa d'ampullar... La vida en un xip, no? La vida en un xip i els actors es convertien en personatges que parlaven a dins del programa. És un joc molt maco, molt sugerent, jo. A més, la granja, pràcticament, la meitat dels actors, al principi, no eren actors. Això el vam fer un càsting molt valent, i no sé, és una sèrie que el públic se la va estimar molt. També ha passat tan ben del pla. Jo he rebut unes sensacions del públic de ben del pla, molt maques, he anat a un restaurant, no sé on, i quan han descobert, no perquè ho hagi dit jo, que era el director de ben del pla, és que sortia d'allà amb regals, em donàvem bi-oli, verdures, embutits, perquè la gent se l'estimava molt ben del pla. És això que passa a TV3, això que explicava abans, és això. De quina de totes les sèries i projectes audiovisuals que has fet, i amb això ja acabem, de quina és el que estàs més orgullós? Com et deia al principi de tots i de cap, no? Home, jo crec que les dues últimes coses, que són les veus del Pamano i Hermacenda, segurament són dues mostres, potser perquè són les últimes que he fet de les que m'estimo molt, i que m'han costat molt, que he patit molt, però que m'has estimat molt. Prefereixo dir-ho així, no dir que no estic molt content. Jo intento que es desprengui una màgia de tot el que faig, i tinc uns aliats magnífics que són els actors, i els actors són els que transmeten la història. Jo procuro aliar-me molt amb ells, tant com puc, i aleshores crear una simbiosi i entre tots explicar-ho, no? Per tant, jo estic content. Sempre procuro estar content de la interpretació, que per mi és fonamental. Tens projectes de futur? Bueno, hi ha un projecte que jo confio, confio perquè em faria molta il·lusió que es faci, que és una adaptació que ja s'està fent, l'adaptació s'està fent. De la novel·la Olor de Colònia, de la Silvia Alcántara, que és una novel·la que retrata una colònia tèxtil dels anys 50, i que és un retrat d'un món molt interessant i molt representatiu d'una Catalunya industrial i de tot un època, i també d'un núcle que eren les colònies tèxtils de l'època, que és una barreja d'estat, diguem, a faudal, i també com una mena d'utopia, no?, perquè la gent estava allà, treballava allà, vivia allà, menjaven allà, etcètera, i és un món molt tancat, utòpic i faudal, i, per tant, les relacions humanes que es creen en una situació així són molt interessants. Això és un projecte que jo confio, que cap a finals d'anys puguem tirar endavant. Doncs, Lluís Maria Güell, moltíssimes gràcies. Felicitats de nou per aquesta arma senda, que hem pogut veure aquesta setmana a TV3 i que continuen els èxits. Que vagi bé. Gràcies a vosaltres.