Marta Domingo

...m'ho heu de fer. Avui passarà per la penya del Morro un actriu s'enjustenca i que, a més a més, teníem moltes ganes d'entrevistar. Del 2006 al 2008 va estar sota les ordres de Calista Viejto, els espectacles, Platforma, Tirant-lo-blanc, i després a Germanes de la cara López. Actualment la podem veure a quartet a la sala Atrium, de Barcelona, i tot just acaba de començar els assajos del marcador de Venècia, de Shakespeare, a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Marta Domingo, bona tarda.Bona tarda. Escolta, estàs on Fire, ara, no? On Fire, en aquest moment, sí. Però ja s'ho sap, això, sovré i baja. Però molt bé, no, perquè veuràs que estàs amb dues espectacles que, en principi, no tenen res a veure. El quartet que comentàvem, en una sala petita, a Atrium, una sala més o menys nova, i l'altra, el marcador de Venècia, a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Tu et preveus els personatges diferents, en funció de l'espai? Home, sí, clar. A més, en aquest moment m'encanta, perquè estic molt contenta, perquè, doncs, estic tenint una bona època. A part d'això, clar, és com surts d'una caixeta on estàs fent allà un espectacle com, quasi, artesanal, per anar-te'n, com tu deies, a la sala gran, que és un altre món, una altra història. A més a més, treballar amb un equip petit, de baixos pressupostos, etcètera, anar-se'n a la sala gran del Nacional, sí, efectivament. Home, clar, l'espai predetermina el to, el registre, i tu, com actor, també, clar, ha d'haver-hi una projecció. Per exemple, la sala gran, que no sé si ens microfoneran o no ens microfoneran, encara no ho sé, que no és la mateixa que ha d'haver-hi a la sala àtrium. Clar, la sala àtrium és molt petita, tens el públic a tocar. I quan es diu a tocar vol dir que... I tu ho saps? Sí, tens la respiració del públic fins i tot, no? Això és un hàndic, més que una ajuda, a vegades o no? Home, a mi, jo de reconeixer que m'agrada molt aquesta proximitat. M'agrada moltíssim. També he tingut la sort de que no m'he trobat mai en cap cas, d'una situació d'aquestes en què el públic noti que hi ha una molt mala recepció de l'espectacle, que no ens hi agradi, al contrari, no? Els veus superatents, molt ficats, i això t'estimula molt. És el que en diuen el feedback, no? Sí, les onades que venen de l'agrada. Nosaltres enviem, i ells també ens envien. A mi m'agrada aquesta proximitat, perquè porta implícit un risc, que clar, allà els errors, les equivocacions, estan allà primer terme, i, per tant, has de tenir molt de control del que estàs fent. Però equivocacions poques, no? Bueno, és un digui. No coses greus, tampoc. Coses que no veieu vosaltres, però sabem nosaltres. El que passa, no? El que passa tot tot es veu molt més ràpid si estàs en la fila 30 de la sala gran. En fi, parlem d'aquesta obra en aquesta sala petita d'Espai, que és la de l'Atrium, més o menys nova, com deien, Quartet, del Henry Mueller, no? Henry Mueller. Henry Mueller, que és una versió de les amistats perilloses, que després es fa aquella pel·lícula amb el Balmón. Tu fas la marquesa de... Mertail. Mertail. Un personatge d'urillo, no? Bueno, però un personatge superinteressant i un gust de fer. Ara, amb companys, aquests dies ho parlàvem, és quan estava a l'institut estudiant, era d'aquells personatges que dius, uf, si algun dia jo pogués fer això, perquè potser el públic no el coneix, però la gent que ens ha dit que és una joieta, com molts d'altres personatges, de Shakespeare, etcètera, etcètera. I un dia et passa i dius, uf, és un gust, perquè és una dona que li pots treure molts colors, és un text molt agraït, és un text difícil, perquè és un text que no sobre cap paraula, que és un nivell alt de l'èxit, etcètera, etcètera. Sí, perquè ens entenc. El Müller... Però no és espès, eh? Si no el coneixeu, tendeix molt a la... com a la metàfora... Té una poètica. És un gran poet, aquest tio. Clar, i llavors és com molta poesia ficada en un context d'obra de teatre, no? Això com ho has solucionat perquè no és fàcil. No, això ja va ser dels primers reptes que vam tenir a l'hora d'enfrontar el projecte. Jo cada cop ho tinc més clar. Per mi és un gran poema, un llarg poema, perquè no té un plantejament de trama argumental de que el personatge li passa això i després béquet i l'altre. No, el nivell clàssic de desenvolupament d'accions. Aquí són dos personatges tancats, que, com molt bé tu deies, són els dos personatges centrals de les amistats perilloses, i el Müller els posa allà dintre, en un espai atemporal i a matar-se, una mica i a jugar els seus jocs per versos. Llavors és un diàleg constant entre ells dos, que desemboca d'una manera determinada que no expliquem ara, però que clar, de fet, accions, accions n'hi ha molt poques. Llavors hem dit, a veure, si ens dediquem a fer bla, bla, això no tira. Hi ha persones personatges que estan parlant de pulsions sexuals, que estem tocant la crueltat, que estem tocant en alguns moments també. La Tandresa encara que no ho sembli, que no volen ensenyar, però passa. Llavors aquí vam haver de treballar-ho també molt orgànicament, baixar aquest text, humanitzar-lo en dos personatges, que els ja estan passant aquelles coses en aquell moment. Per tant podríem dir que és una mena d'essència, de la relació dels dos i punt, no? Es basen en això, es basen els reptes que es van llançant, aquests dos llibertins, que no tenen res a fer, que tenen la vida solucionada, i que es dediquen a això. També resalta molt la hipocresia de l'època, i ells es van llançant reptes a nivell sexual. Clar, és que és una relació, quasi bé diria, 80% sexual, no? Sí, absolutament. Sí, la perversitat de pervertir a éssers susceptible de ser pervertits per les seves neures i les seves històries. No vull desballar res, però... Hi ha un moment que, si em permets, vull explicar-ho, que es canvien els personatges. Això ja s'ha explicat amb premsa i ja s'hi sap. Llavors tu fas del Balmón, i el Raymond Molins, que és l'altre actor que també està fenomenal, per cert, fa de la marquesa de Mertuïl. No, en un moment ho fa ells. Clar, en un moment. Nosaltres, després, assumim personatges en un joc de màscares, de transmutació, i llavors, jo, com que li plantejo el repte que desbirgui una noia verja, innocent, que forma part dels nostres jocs habituals, aquell dia ell em diu que s'ha enamorat. I aquí és on ja em comença la guerra. I qui recordi la pel·lícula, a més, recordarà un plano fantàstic de la Glenn Clauss, que diu war. I aquí és, clar, és dir, ja no vols continuar jugant els nostres jocs, perquè tu ara has de que t'has enamorat, i ell el burxa, el burxa. I per descobrir si realment està enamorat o no, podríem dir-ho així, ella fan el joc d'aquella, es converteix en la madame de Torvel. Ell es converteix en la madame de Torvel, jo em converteixo en el Balmón i el faig jugar a aquest joc. I després també jo em converteixo en la pretendenta que jo li plantejo de ser desbirgada, i ell, en un moment, fa de mi. És millor veure-ho. Sí, sí, és molt millor veure-ho. La línia que separa el sexe de l'amor, això és molt perillós a la vida, també, en general. En fi, doncs aquesta obra, que la podeu veure, com deia la sala Trium, què tal, perquè és una sala que no fa ni dos anys, que és oberta, tot just, perquè en teatres, que estan molt lentes, podríem dir que està començant. És una de les últimes que s'ha oberta a Barcelona. És cert, el que passa és que té una ocupació bastant bona i un públic ja bastant fidelitzat, perquè sembla ser que les propostes escèniques que s'hi fan interessen, crec que estan en un balló, que és un teatre que es troba a l'eixample, no està desubicat, està a la ciutat. I jo crec que la línia de programació que porta el Raimón Molins, que és el que porta la sala i que és seva, també em sembla molt interessant, i crec que això també dona una certa coherència a la sala, i el públic també sap que allà pot trobar cosetes especials. Sí. Per cert, parlem una mica del Mercader de Venècia. Aquestes comencen a assajar-la ara, que no para, sí, fa un dia tot just. Però quin personatge fas, què fas? Faig el personatge de la Narissa. La Narissa és l'amiga de la Pòrcia, que és la protagonista femenina de la història. Al Mercader de Venècia hi ha dues històries centrals, per una banda, el Shylock amb el Mercader i les seves històries, i després hi ha tota una part que és com més amable, més... No frívola, perquè frívola no en el mal sentit, sinó en el sentit de joc, d'enamoraments, de pretendents... Et toquen sempre uns personatges. Però aquest és estupend, és comèdia total, m'ho passo molt bé, ja per el poquet que hem pogut fer, i la veritat és que és molt xulo. El 2 de febrer estreneu, eh? Estreneu. És un Mercader de Venècia contemporanitzat, eh? Ah. Sí, està... I, a més a més, crec que la crisi, a la situació de crisi actual a la que ens trobem, va molt bé per explicar el tema de l'usura, perquè Mercader de Venècia parla també de l'usura, tota la problemàtica del Shylock amb el Mercader. No ens queda tan lluny, i, a més, hi ha hagut aquesta voluntat per part del director i per part del nacional de posar-ho el dia d'avui, inclús en el nostre aspecte, en els vestits, en la sanografia, i en tot això. Aquest és el més il·lusiós. El públic proper o la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Home, per favor, les dues coses. Home, clar, és que més pels puguis tocar, com més contrastos t'ho puguis tenir en aquesta feina, és el que t'enriqueix, el que et diverteix. Jo, clar, estic gaudint moltíssim el quartet, perquè sé que d'aquí poc em posarem un altre registre, i, a l'obleó, quan estigui allà, diré, ara tinc ganes de fer una cosa petiteta, no? Doncs baixi entre el públic i ja... Sí, una mica molí, no, ja, eh? És diferent. Bé, la Marta, a part del Teatre, que estem comentant, també ha fet molta televisió, el cor de la ciutat, va tenir un personatge important... El porc a Miseria, després... El porc a Miseria, Vinaigra, la Sara Família, també has aparegut... Un capítol, sí. Ara he fet una coseta, també, que em sembla que sortirà el gener, d'una sèrie nova que farà TV3. KMMA? Sí, d'una agència de detectius. Ah, sí? Sí, sí. I què és això? Explica'ns-ho perquè ja que no surti de tele, com a mínim. Sobretot en un capítol, també, soc un cas d'aquests detectius. Em va semblar, clar, pel que vaig veure des d'intre, una sèrie, una comèdia divertida, amb dos protagonistes que et crec que tenen molt de filling i que són personatges bastant característics i fan bastanta gràcia. Poc més us puc dir, però jo m'he sentit molt a gust i vaig trobar que era un format d'aquest així... Similar, a Sagrada Família, per què em va semblar, no? Aquest format, doncs, una mica per tots, per tots els públics, i agraït, i agradable, i un altre teniment. Una agència de detectius? Sí, sí, sí. Una mica així, sugeneris, eh? Ja, ja, ja, ja, molt bé. I en... No és la paraula típica, però, vaja, cada mitjana té la seva història, no? Clar. I en tele, quan vas començar, que tu venies del món del teatre, com vas... com vas... O sigui, com vas pensar? Ostres, això, què passa, aquí, no? Aquí no... Bueno, el que passa és que jo a la tele, quan vaig estar 4 anys abans d'entrar a l'Institut del Teatre, treballant a la productora del Pujall i fent programes de la tele, coneixia molt bé. Ah, sí, eh? Clar, que jo coneixia molt bé el que és tot per dins, no? I, a més a més, jo m'encarregava de producció del dramàtic, de la vida en un xip, si algú se'n recorda, del dramàtic, de la granja. Per favor, que la Mònica Terribar estava allà... Clar, jo treballava amb la Mònica. Jo treballava amb la Mònica. Però què feies tu allà? Bueno, jo estava a la productora durant 4 anys, feia les preguntes del joc del segle, amb una companya, amb l'Anna... Ostres, no ho sabíem! Sí, ja estàvem amb el Bassas, al despatx del Bassas, era el nostre jefe. Després també vaig estar fent coses de producció a la granja. Bueno, una miqueta de tot, em vaig moure per la granja. Com a la granja, la primera sèrie dramàtica de TV3, no? Exacte, mítica, sí, sí. Allà vaig fer un capítol, quan encara jo ni havia entrat a l'Institut, ni res. I, bueno, vull dir que en aquest sentit no em va sorprendre res, perquè ja m'ho coneixia molt. El que sí que recordo, que és que, a més de jo, és una anècdota típica que ens passa a molts, que no estem acostumats a fer tele, que és que el tio de so, amb la lapertxa, es va quedar sordo. Perquè la primera rèplica vaig allò com projectar molt i m'ha dit... Ei, no cal, això és tele, tens micros per tot arreu. Vaig dir, va, li perdón. És que volia arribar a l'última fila, no? No hi ha fila d'aquí. No, l'únic que has de fer és aprendre a adequar el moviment, la veu i tot, a fer-ho molt més natural, molt més proper, perquè els planos dels tiros de càmera són més ajustats, i el so ja ve controlat d'una altra manera. I en Cine, perquè has estat amb el Ventura Pons, també? Fa 300 anys, això, ja. Sí. La Mari Pili, jo era molt joveneta, sí. I després vaig fer un altre peli, també, l'espalda de Dios, que de tant en tant la posen a la dos. I, bueno, hi ha alguns curs matratges, he fet també, però a Cine és la gran assignatura. A mi m'encantaria fer moltíssimes més coses amb Cine, sincerament. Ja arribarà. Home, sí, és molt greu. Ja arribarà, no? I tant, i tant, segur que sí, segur que sí. La Marta Domingo, que ets senyustenca, tu fas molta vida senyust o no? Home, mira, ara sí, perquè he tornat a viure aquí. Vaig estar, no sé, estat fora, em sembla com vivint a Barcelona, tampoc tan lluny. Però més de 10 anys, i ara, doncs, fa un any, justament, que he tornat aquí senyús, i és fantàstic, perquè és com si no hagués passat el temps. Saps com que coneixes a tothom i saps on està tot? Doncs et sents molt bé. Tothom torna, no? Jo ho tinc claríssim. M'he quedat en el meu hàbitat, i és on jo estic bé, i m'havia cansat moltíssim ja de Barcelona. Ara, a Barcelona, me la miro uns altres ulls, i vaig a treballar o a fer el que faci falta, però, ostres, saber que tornes a senyús. Jo, com que vaig a transport públic, això d'arribar tard, després de la funció, i baixar a la rambla i sentir aquella olor de jardinet. El parador, no? Clar, mentre vas cap a casa, això no té preu. Clar, i et va costar molt agafar el son a Barcelona, perquè hi ha molta gent que quan ha anat a viure a Barcelona, el son de la nit, que no té res a veure amb el de senyús. Jo he tingut molta sort, perquè a Barcelona també he viscut a varios pisos, però no he tingut mai massa soroll. I que... Pensa que jo em vaig criar la carretera nacional, la carretera reial. Estic molt acostumada al pas dels camions. A més, era l'època que encara no hi he ben hagut les obres, ni res, i passava, clar, allò era Madrid-Barcelona, passaven tots els camions de Mercaderi, tot, tot. Bé, de fet, ja acabo amb això parlant de senyús. Bé, has tornat i tal, que, vaja, que tampoc no és com... Exacte. Tampoc no és tan... No vaig anar a Austràlia, vaig anar a Barcelona. Aquesta era la ràdio d'Esvern, no has vingut a parlar un d'aquí. Va fer un curs de teatre, ara fa por, del que és el de joves, amb l'altre actiu senjús, que és la Clara Segura. Sí, el Juliol. Com va anar aquest curs de teatre? Home, molt xulo, molt xulo. Va ser una amiga, un experiment, va ser una proposta, que va ser molt ben acollida per part de l'Ajuntament, vam trobar l'espai del casal, i a més, és una cosa que m'agradaria repetir, perquè a mi d'una classe m'agrada molt, molt, molt, molt. Ensenyar m'agrada molt. De fet, jo t'he tingut de professora. Sí. És veritat, no ho feia, no ho feia. De fet, aquest curs que vau fer el casal de joves per gent jove que volgués iniciar-se al món del teatre, va omplir moltíssim, o sigui, que si el torneu a fer, segurament... A mi m'encantaria tornar-lo a fer, i de fet, espero que així sigui, no? Caldria acabar-ho de confirmar, però seria interessant... No sé, crear una mica de... de baixar-se, no? Crear una mica de base, de gent... Recaptar tota aquesta gent que està interessada, no? Perquè jo crec que s'han just, hi ha una bona oferta, per exemple, per formar-te en música, si vols, em dança, també... Però, no sé, teatre, jo crec que puc aportar alguna cosa. O podem, no? Totes dues. I hi ha just teatre, també? Sí, clar, però just teatre és un grup. És un grup de teatre que fa els seus muntatges i tal. Jo... Però faig una mica més d'escola, no? Sí, la basant més pedagògica de formació. Clar, clar, sí, sí. Bé, doncs Marta, moltíssimes gràcies per haver vingut. Tenia moltes ganes de parlar amb tu des de fa algun temps. Hem trobat aquesta ocasió fantàstica en aquest moment. Sí, m'alegro molt d'haver vingut. Fantàstic, on et trobes professionalment. Ens alegrem molt, ja ho sabeu, a quartet, a la salàtrium, que esteu poques setmanes, no? Estem molt poquets fins al 8 de gener, però, clar, pensem que... al 17 de 24 no hi ha funció, al 31 tampoc, que després per reis tampoc hi ho farem els dilluns i els dimarts. Funcions en queden com 17, a una cosa així. De tota manera, la gent pot entrar a la pàgina de la sala, que és el millor per informar-se d'horaris, etcètera. A Trium Puncat, què sabeu? Sala a Trium, perquè hi ha la Trium de Viladecans, i la gent es confondra. Sala a Trium. De fet, allà, al Paseig Sant Joan, amb un consell de 100, amb Sala a la Casa, de Barcelona... Correcte, sí, 400 i pico. I després, encara falta, però també et seguirem la pista, amb el Mercadé de Venècia, que és la gran del Teatre Nacional de Catalunya. A veure, més el Shilok és el Ramon Madaula, i crec que farà un Shilok estupendo. Què tal, el Ramon? Molt bé, bé, l'he vist poquets, però... Sí, per què hem de començar... Què veu fer el primer assaig? Què és allà, justament? Què ho sé, què ho sé? Té una mica de trampa, perquè vam fer unes lectures el mes de novembre. Però seguretza la cadira, i ens vam començar a txacar. I va txacar, eh? Sí. I vam començar a donar alguns colors, alguns tons, a les escenes, però és un muntatge gran... Amb el tex de pres, ja, el primer dia? Sí, el tex de pres són molt aplicats. Molt bé, home, és que si el Teatre Nacional no és el primer dia... Home, nen! Marta Domingo, actius en Justen, que moltíssimes gràcies per venir. Gràcies a vosaltres.