Mercè Comes

Avui estem molt contents, perquè comencem aquesta nova temporada de la penya del Morro, amb una de les actrius còmiques més importants de Catalunya. Va començar la companyia de teatre La Cubana, ha participat en series de TV3 com Nissaga de Poder o Plaig Bruig, i ara la podem veure amb l'obra Toc-Toc de l'Orem Bafi. Mercè Comes, bona tarda. Bona tarda. Tard, què tal? Mercè, com es? Què tal? Sí, sí. Què són aquests sorolls? Són aplaudiments del públic. Tots en criu, estàs acostumada als aplaudiments. A veure, estan enjaunats, però no deixen de ser l'esperit i l'essència del públic. El públic se l'ha de respectar sempre, Mercè? Jo sempre el respecto. Per mi és el més important, perquè imagina't que jo fes teatre i que no vinguis públic. Que, per cert, sí. Ja podria fer el que vulgués, o qualsevol. Sí, que hi ha molta gent que li sorprèn que després de treballar, en aquest cas, la vostra professió com a actors i actrius, us aplaudeixen, no? No li passa molta gent, això, que després de treballar, la gent que està al seu voltant, l'aplaudeixi la feina que ha fet. És veritat, és veritat. Però, vaja, jo no aplaudeixo, però si veig amb algú allò que algú m'entén, bé, i és molt amable i tot això, ho dic. Ah, va. Mira, molt bé, ets molt amable i m'esletes molt bé i no sé què, perquè sabem que no és tan comú. Segons, i sobretot segons en què, no és comú que tractin tan bé, no? Clar, sí, és veritat. Jo no aplaudeixo perquè es pensaria que estic boja i no ho puc fer, però... La Mercè Comas, tu jo no ens coneixem personalment, però tens pinta de ser molt divertida, no? Molt simpàtica, sí. No ho sé, intento prendre la vida... com més puc de divertida, saps? Perquè... bueno, perquè les altres coses ja venen. I llavors tu, doncs, intentes salvar-ho com pots. Va, parlem de l'obra Toc-Toc, que estàs fent el teatre Borra, és una obra molt divertida, per cert, que es va estrenar la setmana passada... Sí, que és el que és divertida. Què vols dir, que has fet altres, que no ho són? No, tu dius que quan em deies que jo sóc divertida, l'obra ho és més que jo, encara. Perquè l'obra és divertida en part, perquè hi surts tu també, i altres compagans i tot plegat, eh? Sí, el que passa és que és una obra molt coral, i considero que... Bé, sempre he procurat... Jo sempre he procurat, sempre. Crec que he treballat amb gent molt estupenda, i... Però aquesta obra, penso que una de les coses més bones que té, és que és una obra molt coral i que tothom està esplèndid no el personatge que fa. Perquè són personatges molt diferents, i saps què passa? Que és una obra que si no estigués tothom, el servei de tothom, de les altres actors, no funcionaria. Perquè és una obra molt generosa, diguéssim, ha de ser molt generosa entre els actors, que tots et serveixin les coses que fas per potenciar el teu moment i tot això. Aquesta, doncs, ho té això. Té un ritme atrapidant, no?, en molts moments. Ritme atrapidant és una bogeria. Sí, l'he anat a veure. Té una consulta d'un prestigió psiquiatre on es troben pacients amb dolències i síndroms molt curiosos. Per exemple, el del Pep Cruz, que interpreta un personatge que té el síndrom de Touret, que no para de dinsults i rànecs de forma incontrolada tota d'estona, o el teu personatge, que està una mica obsesionada en les aixetes, el gas, el bolso... Et dic que aquest toc meu és supercomo, eh? Ah, sí? Jo em sembla que si tots... bueno, tothom t'entindria amb algú, que diria, oh, sí, jo també, eh?, jo no... Quan surto de casa, torno a pujar perquè no sé si t'han cat el gas, això és molt comú. Però aquest síndrom existeix de veritat, perquè el teu personatge és obsessió, vull dir que una cosa que diu sí, no ho sé, però l'altre és que cada dos per tres se'n va... Això de senyar-se, és l'altra cosa. Bueno, també, diuen que és un síndrome... de la gent allò gran, hi ha una mica senil, que, bueno, que se'n parlen en això, això hi també existeix, perquè el director, que és l'Esteve Ferrer, quan va fer aquesta obra que la va muntar a Madrid, que ja fa tres anys i ara porta la quarta temporada, es va sessurar molt bé i va anar llocs per saber tots aquests tocs que surten a la funció, doncs, quin és el comportament de la gent que els té, perquè tots són tocs reals, no? Perquè el títol de l'obra, toc-toc, té a veure amb això que estàs dient tu, els tocs dels personatges, o és que et truquen a la porta de la quiatra? No, un toc és un trastorn obsessiu compulsiu. Llavors, tota la gent que està anant a aquella consulta tenen un toc d'aquests. El meu, per exemple, es diu el toc de verificació, que és, bueno, és això, d'estar verificant constantment, si has tancat la porta, si has tancat el gas, si has tancat les aixetes, el síndrome de Touret, que és un síndrome conegut, que és el del Pep Cruz, que és el de Ditacus, l'aritmomaní, que és aquell que ho compta tot, que ho conec, gent que t'està parlant, i, o millor, et compta les topus que portes a la bruixa, o les flors que pots viure. Sí, aquest, el Falça Tivanye, que té aquest problema, que s'ha de dir que compta tot, després l'Anna Moliner, per exemple, que aquests també existeix, repeteix tot... Sí, aquest també, aquest es diu a Colàlia i Pallilàlia, que és un toc que existeix, i si el busques, doncs, a internet, hi ha molts vídeos de gent que té aquest toc. Aquest toc és considerar-hi repetit dues vegades sempre el que dius. Sí, a més, o sigui, hi pateixen molt. Clar. Perquè pateixen molt, perquè realment pensen que si no ho fan, doncs, jo què sé, que es morirà, o que es morirà algú de la família, vull dir... Home, la veritat és que aquí, a veure, l'obra és divertida, utilitza aquests comportaments per fer humor, perquè la gent riu molt, però, clar, darrere, realment hi ha un drama, no?, de cada persona. Sí, no, clar, darrere hi ha una sèrie de malalties, i el que fa la funció, justament, és desdramatitzar aquestes malalties, no?, perquè tota aquesta gent que té tocs, també s'empara en el seu toc, moltes vegades, per dir, bueno, ara dic el que vull, i és igual, diré, que m'ha agafat el toc, que m'ha agafat una crisi o el que sigui, i això t'ho dic perquè et dic que el Esteve ha connectat amb molts centres d'aquests i ens ho explica, no? És veritat, això passa, eh?, a veure, sense generalitzar, ni molt menys, però hi ha casos concrets on s'utilitza la malaltia a vegades, molt... a vegades, eh?, per... o fer-se sentir, o fer-se notar, o... Exacte, exactament això. No tothom, eh?, no tothom, eh?, no tothom. Però vaja, que això ho passa. Per exemple, en el meu cas és una senyora que... que sí, que té tot això, però cada... i que figura que hi és pobre de mi, però cada cop li surt allò, la rebato, i... i ha deixat de ser pobreta de mi, no? No, la veritat és que estàs molt divertida, la gent riu molt amb el teu personatge. Te l'has preparat d'alguna forma, no sé, has conegut algú que pateixi també aquesta dolència? Jo no, però vaja, me l'he preparat amb les indicacions de l'Esteve, del director, que ens ho ha fet molt bé, clar, ell també tenia l'aventatge de Coport, Madrid i Madrid, i, bueno, ho ha fet, doncs, exactament igual que allà, evidentment, amb l'obra adaptada, i... i, bueno, mirant molt el text, llavors, sabent, sí, que veus que mires i dius, bueno, aquesta dona de moment és així, de cop fot un crilt, que no sé què, i... i, bueno, sí, m'he dit, amb aquesta cosa, d'aquestes... A veure, persones veates i tot això, i que sempre està anar, i pobra de mi, no sé què, sí que n'he conegut, i que després, quan em convé, doncs són... Bé, surten d'això, i són aquelles refutudes que en dius. Si, però tu no tens pinta de ser així de la vida real, no? No, no, jo no, jo sóc tot el contrari, per això, jo sí he de dir alguna cosa a la Vic, però jo, normalment, no, no, no intento... No, no, és que no ho sóc, vaja. Avui hem sabut que al públic de teatre l'any passat va créixer un 8%, arribant a la xifra històrica de 3 milions d'espectadors a Catalunya, a Barcelona, sobretot, malgrat la crisi. Escolta, com t'ho explica, això, Mercè? Mira, jo no ho sé com ho explico, però no estic encantada de la vida, jo et diré que aquesta funció la vam esternar oficialment el dia 8, però des del dia 29 que feien prèvies, i et puc dir que des del dia 29 que vam començar, el teatre ha estat ple, ple, vull dir, la platé a plena, i a dalt, files de dalt. Això no és gens comú, i nosaltres cada dia deiaim, no pot ser, i no pot ser, i no pot ser, però estem veient que sí que pot ser. Home, la gent riu molt, i no és la típica comentari que pot fer un locutor quan té l'actriu al telèfon en una entrevista, de veritat. Jo la vaig anar a veure, i la gent reia moltíssim. Moltíssim, sí, sí, sí. Nosaltres hem tingut seriosos problemes de veu, perquè, clar, hi ha un moment en què es crida molt, perquè... perquè és que, si no, no se sent. I tot i així, en coses que es perden, el que passa que nosaltres ara ja veient on la gent riu, doncs, a veure, fem petits, però molt petits, perquè hi ha coses que no se sent, però que tampoc és les coses primordials que s'han de sentir. O sigui, sabem fer una petita pausa per introduir el gat que ve després, i les coses que no se senten, doncs és perquè són allò purament de dir, oi, que tinguin tinguis nervis, que no sé què, que són coses... Saps que no tenen massa importància, perquè xofessin les pauses. Cada vegada que la gent riu, l'obra duraria 3 hores. No, s'ha de tirar, s'ha de tirar, perquè, si no, per tal ritme. Per cert, comentes que l'obra es va estrenar aquesta de toc-toc, que es fa al Teatre de Borràs. Per això estem parlant amb l'actriu Mercè Comas, ara, la setmana passada. Vau fer funció el dimarts 11 de setembre de la Diada? No, no vam fer funció. Ho dic perquè potser ho heu tingut una mica difícil, a la plaça Urquinaona, amb el Sant Anals... Normalment jo sempre he fet funció per anar a treballar en el dia de la Diada, però que és tan noi com que es preveia que, per sort, fos com va ser, doncs vam optar per treballar el dia 1 i fer test del dimarts. I tu, aquest actriu, què copina el món del Teatre, no ho sé, sobre l'independència, la manifestació d'altre dia? Jo no sé copina el món del Teatre, jo sí que sé el que opino jo. Penso que jo ja tinc una edat, per sort, i quan jo vaig començar a viure tot el que passava aquí, doncs, a veure, en aquells moments la gent ni sabia escriure el català, jo havia viscut els concerts del Serrat, del Llac, de tota aquesta gent, anant allà i venir la policia, i abans de demagar, jo ho he viscut això, perquè pel sol fet de campany català, doncs ja es perseguia, vull dir, no calia que fessis res, abans d'entrar ja sospenien, perquè venien la policia, jo recordo, muntada, que va allà, i ja no et deixaven entrar. Jo ho he viscut tot això. Home, ara no sé si tens la sensació que estem més a prop que mai de conseller. Jo sí, jo ho espero, perquè és que, a més a més, no solament que et sentis català i no sé què, és que arriba un punt en què dius, és que si de l'altre lloc m'estan putejantant, deixeu-m'està, i ja ens etsurtirem nosaltres, que realment és que clar, ens volen ningú nejar, perquè consideren que som bastant superior, si per això no ens volen deixar, saps? Encara que ells vulguin dir que som tot això que diuen, en aquestes salvatjades que diuen, doncs jo considero que el que tenen és por de dir, el tu que ets són molt millors que nosaltres, i ho haurem d'anar en compte. Jo penso que és aquesta la cosa. Sí, si Catalunya arriba algun dia a ser independent, amb la cultura, el teatre, tot plegat, estarem millor, tu creus? Home, jo crec que sí. Com a mínim ho decidirem nosaltres, i com a mínim no haurem d'emvejar, no envejar, sinó criticar tot el que passa, doncs que les subvencions per uns llocs són fantàstiques, aquí hi ha més, saps? Les coses que tinguem seran nostres, i les podrem, en tot cas, jutjar des de nosaltres. No haurem de dir... Llavors, potser aquí haurem de posar-nos a més les piles, perquè les coses estiguin més ben fetes, perquè no tindrem a ningú... L'excusa. Clar, l'excusa de què ve de fora, no? Parlem una mica de la teva carrera, per acabar l'entrevista. Vas començar amb la Cubana, amb espectacles mítics com... No, no, perquè no vaig començar amb la Cubana. Perdó, perdó. Jo vivia a Barcelona, jo des dels 18 o 19 anys, que feia teatre. Jo vivia a Gràcia, feia teatre de funcionat, després en aquella època es formaven grups independents, jo vaig estar amb molt grups independents, després vaig fer incursions en el teatre professional, vaig treballar amb la Núria Esper, o sigui, jo ja venia de fer... Ja tenies currículum. Casualment, jo feia papers dramàtics. Mira, tu per on? I et va venir el Jordi Milari i em va dir... Jo em vaig anar a Sitges i vaig conèixer el Jordi... I allà, amb espectacles com Com amb el Cocó Negro, la sèrie Les Trasines, a TV3, com recordes aquella època de la Cubana? Home, la recordo bé, divertida i bé, però la recordo molt dura i molt d'entrega absoluta, eh? I per això vas decidir marxar? Vaig decidir marxar perquè... Em semblava que ja estava bé, que tenia ganes de respirar una mica un altre aire... I això què sé... La Cubana era una cosa per estar super enamorada de la Cubana. El Jordi Milari no sé si és una... Demà, una mica, comences a veure les coses que no t'agraden, i a mi em va passar això. Clar, a l'època aquí vaig ser molt bé, i era perquè jo volia. Clar, perquè, Mercè, tu quan creus que dura l'enamorament? Depèn del que l'altra persona et faci passar. Ja, ja, ja, ja. Vols dir que el Jordi Milari és un dels directors més exigents? Que t'has trobat? Jo diria que sí, i ell ho sap, i li dic a ell, sé. Perquè és una persona que està boja pel teatre, i que té una dedicació plena, i llavors és clar, si ell la té, lògicament, la demana d'un tom, també s'ha de dir que els resultats són molt bons. Però és allò que diem, no és allò que el fi justifica a los medios, no sé què dir-te. Ja t'entenc, ja t'entenc, però em vas... De vegades tu és bueno. Vaig marxar de cubana, no et va anar malament del tot, perquè no vas participar després, per exemple, en series mítiques, com ni sagada poder, on vas fer un personatge que... Jo penso que la gent recorda molt de carinyo, que és el de la cartera del poble, la història del mossèn, que va venir de ser una cartareta, i després va ser, quasi, la mestressa del Penedès. Sí senyora, sí senyora, que allà et va arribar la fama de veritat, vas notar que la gent ja et començava a reconèixer? Sí, sí, perquè abans que havia fet les tresines, que van ser un èxit i que encara ho són, i que... Però, clar, les tresines anàvem amb uns looks, que, per sort, després no ens relacionaven amb el personatge. Ara, sí, que diuen, ah, tresines, tot això, però vull dir-te que... Sí, potser anar al públic en general, doncs va ser la niçaga, sí. Home, les tresines que... L'altre dia, perquè és veritat, que estan a internet, als capítols, al YouTube i tal, vaig veure-ho un parell, i és que fan molta gràcia, la veritat. No, tenen molta gràcia. Jo, al·lucino, quan de vegades ve gent molt jove, que penso que sí, quan feien les tresines gairebé ni havien nascut, o eren uns nens, però suposo que els pares el dien, i la gent jove està encantada amb les tresines. I tant, i tant, aquestes... Em fa molta il·lusió, vaja. Tres dones solteres, de mitjana d'ara, que vivien al barri de Gràcia, i com tu, que també hi eres de Gràcia, no? Sí, clar, sí, sí, el pis que havia llamuntat era, vaja, una calca del meu i que... Però també et passava això, que és a teva, que venia tots els veïns, l'urban... Jo, de casa meva, tenia el tablado que en deien dels actors, ahir dels cantants i tot això, i a veure a casa meva no ho sé, però que alguna vegada que havien plogut venien a l'escala allò a Magarça, i a canviar, tot això sí. Com la Núria Feliu, eh? Sí, sí, sí, sí. En fi, i per cert, i aquest estiu hem pogut tornar a veure una de les reposicions de més èxit, Plaats Bruts, on feies un personatge divertidíssim, que era de la iaia del David, i que, per cert, ha fet unes audiències extraordinàries, no les ho sabies aquests migdies d'estiu a TV3. No me n'alegro, perquè realment també era una sèrie d'aquelles... molt, molt, molt divertida, eh? Perquè jo encara de vegades, jo ho he fet, de vegades miro algun capítol i penso, mare de Déu, quines bogeries que arribàvem a fer. Per què creus que després de 10 anys encara triomfa tant o triomfa tant Plaats Bruts? Com? Perdona? Sí, per què creus que 10 anys més tard encara ha triomfat tant? Perquè són sèries que... Això que en diuen la sitcom, són sèries molt, molt dinàmiques, i que no... És que no han de passar de moda, perquè som fets, tot el que allà s'estableix, que són coses molt comuns, encara que no passin... Home, sempre són, evidentment, estan potenciades el mes, no? Perquè, si no, ningú ho veuria, però són històries que són eternament divertides. I em sembla que fent de iaia t'ho vas passar molt bé. Sí, la veritat és que era una iaia que esclamo per matí en tot, perquè era gran, estava... Vull dir, deien que no hi veia, però de cop ho veia tot, deien que no hi sentia, i de cop tenia l'orella posada a tot arreu. És una... La lupa... Que també passa molt, no?, perquè hi ha avis que diuen... Ai, no sento res, de cop un dia estàs al costat d'ells, i dius alguna cosa, dius-ho, per exemple, que ets pesada i ells ho senten perfectament. A vegades és que no volen sentir, o... S'instal·len en el seu món i s'allunyen del que es diu, però que hi sent de ni veuen i tot, però fan com que no. Clar, perquè allà pleig brut el Joel Joan i la resta de l'equip, et deixaven marge per la improvisació i la creativitat? Home, em deixaven dintre del marge del guió, no?, però sí que... I els deia, escolta, aquí faré això, faré allò, i sí, sí. O potser alguna vegada, no, això no. Però bé, no. Aquella crossa, eh?, encara tens la crossa? No, no, aquella me la vaig vendre allà. Perquè a vegades ja te pensi, els personatges agafen molt de carinyo. A vegades començàvem a gravar-hi de com deia la crossa. Perquè, clar, com que evidentment no la necessitava, però a vegades se'ns oblidava, no? Doncs, Mercè Comes, que continua amb una forma excel·lent, i amb aquesta energia la podeu veure juntament amb altres, com el Pep Prud, Santi Bañez, també, al Teatre Borras, amb l'obra Toc Toc, que, de veritat, molt recomanable, si voleu passar una estona divertida i riure, en aquests temps que corren. Això sí que està clar, que, si algú diu, tinc ganes d'oblidar-me de totes aquestes coses, estan desagradables, que ens estan passant. Si venen allà, els hi puc garantir que durant un hora i mitja s'oblidaran de tot, perquè no tindran temps de pensar en res. És veritat, és veritat. Jo penso que avui dia ja no es pot demanar més. Són d'on ho fer, d'on ho fer. Moltes gràcies, que vagi molt bé, una abraçada molt forta. Gràcies a vosaltres. Adéu, Pató. Gràcies, Pató.