Mònica Terribas

Avui passa per la penya del Morro una molt bona periodista. De fet, va guanyar el Premi Nacional de Periodisme l'any 2003, gràcies al programa que presentava i dirigia en aquell moment on s'analitzava l'actualitat informativa la nit al dia. I actualment és la directora de TV3 des de fa 3 anys. Mònica, t'arribes. Bona tarda. Bona tarda. Moltíssimes gràcies per venir aquí a Radio Desvern, tot un... Un orgull. Un plaer, un plaer. Seren un programa ràdio que ha guanyat un premi de Radio Asociació, com m'acabes de recordar i em fa molta il·lusió ser-hi, de veritat, gràcies. Enyoras fer el programa diari? Sí, el que passa és que quan un té la responsabilitat de dirigir la televisió en aquest cas del nostre país, doncs no pot pensar en el que enyora, només ha de pensar en el que ha de fer. És molta pressió? Sí, no és fàcil, perquè a més a més ens ha tocat una època en què hem de ser molt responsables en l'ús del diner públic i, per tant, ser molt endreçats i treure el màxim rendiment a l'esforç que fa el ciutadà per la nostra televisió, i, per tant, no és una tasca senzilla, però que no la faig sola, que la faig amb moltíssima gent que està al meu costat i que m'ajuden a no cometre més errors dels que jo cometria tota soleta. Home, aquest càrrec és un dels més poderosos de comunicació al nostre país. És conscient d'això? No sé si poderosos, però sí que un dels llocs on et fa sentir més orgullós del país que tenim, perquè és una atalàia des d'on es veu clarament la riquesa del nostre entorn, des del punt de vista social, econòmic, polític, cultural, és a dir, és un lloc des del que s'observa d'una manera privilegiada la realitat d'aquest país i et fa hiperconscient del molt potencial que tenim i dels errors que cometríem si no el sapiguessin utilitzar, aquest potencial. Viatges molt com és el teu dia a dia? No, no, no viatjo gens. El meu dia a dia és molt veí vostre, sóc a les instal·lacions de Sant Joan d'Espi, no em moc pràcticament si no és per anar a Madrid a alguna reunió de la Forta, de les televisions autonòmiques, i un cop l'any, com a màxim, vaig a fora al mercat a veure quines sèries i quines pel·lícules i quin material s'ha de comprar. Com valoren a la Forta TV3? Doncs entenen una alta consideració, especialment perquè en aquests moments la nostra televisió és la única que manté lideratge en el seu territori, i perquè és una televisió que sempre ha volgut explicar el món des de Catalunya cap al món, ha tingut una ambició informativa molt clara, i això contrasta una mica amb el plantejament d'algunes de les televisions autonòmiques que en els seus territoris evidentment vellen per la proximitat, però que no tenen el mateix perfil que nosaltres. Quan vas entrar a tu, les audiències de TV3 estaven una mica pels terres, no? Què que has fet per atxacar-les? Mira, què hem fet per atxacar-les? Segurament creure'ns que era possible fer-ho. Una de les coses que s'aprenen a llarg dels anys és que res no és impossible. Si ho intentes i poses tota l'energia i vam concentrar-nos en tres eixos. Un, que la nostra televisió fos percebuda com una televisió entretinguda, i per tant ens vam concentrar en els programes d'entreteniment. Dos, que era una televisió innovadora, que sempre ho havia estat i ho havia de tornar a ser, per tant, en tota la qüestió de les terceres pantalles, de potenciar els portals, que això ho feien gràcies a la feina de les empreses que en aquell moment existien a la corporació interactiva i activa multimèdia, però que ara les tenim integrades dins de l'estructura i tres, a treure rendiment a tot el que tenim. Des de la fórmula 1, fins al futbol, passant pels telenotícies, el matins, les tardes, etcètera. I jo crec que aquesta feina transversal i molt cohesionada a tota la programació és el que ha funcionat. T'imagines que seria això i així ser electora de TV3? No, en absolut. És a dir, quan vaig acceptar-ho, era un repte personal des del punt de vista, evidentment, que jo el que vull a la vida és exercir periodisme i això està allunyat d'aquesta voluntat, però sí que tenia molt clar que per damunt de la meva ambició personal o de les coses que jo, com a persona i com a professional volia fer, abans que revien de passar les prioritats col·lectives. TV3 era un projecte col·lectiu que jo sempre he cregut i que creia que valia la pena ficar-s'hi. Fos el preu que fos, i el preu no és a vegades fàcil, però el compartim amb més gent i quan jo estic més tocada, ells estan millor i quan ells estan pitjor, jo estic millor i ens anem combinant per no de fallir. Què has hagut de pagar o deixar de banda? Doncs mira, exercir periodisme en una etapa apassionant del nostre país, sense dubte ho és, per tant, deixar de rebre molta de la informació que habitualment revia i deixar de oferir al meu cervell molta de la matèria gris amb la que s'ha d'alimentar un cervell, que és cada dia a dia a dia a vocar-li informació, reflexió i desgraciatament la feina en la que ara em centro. Rep molta informació, però no del tipus que jo estava acostumada. I les classes a la universitat també les ha deixat? També, també, també. Trobes a faltar? Molt. Aquesta és una de les coses que em representa més sacrifici, perquè jo vocacionalment la universitat sempre ha format part de la meva realitat, i era evident que la direcció de la tele impedia ser cada dia a la universitat i tornaré, quan acabi aquesta etapa, sense dubte, perquè està amb els alumnes. Ostres, és una cosa que és molt difícil d'explicar, però tot el que tu puguis donar, ells t'ho tornen multiplicat, i això també era una font d'energia cada dia per afrontar-la nit al dia, que no tenia preu. Parlem de la nit al dia. Què és el que vas aprendre més en aquella etapa, 6 anys de programa diari? Escoltar. La feina més important d'un periodista és saber escoltar. La gent es pensa que la feina més important d'un periodista és preguntar, però d'on més s'apren és escoltant, perquè d'escoltar informació, de llegir, d'entrar, és on al final surten les preguntes. I la nit al dia era un mecanisme fantàstic per treballar això. I escoltar és una qüestió que també faig ara, perquè no es pot dirigir a aquesta casa sense dedicar moltes hores a escoltar els companys i les empreses i la voluntat dels professionals. Però sí que és cert que hi ha coses d'aquell programa que... que jo res no és mitificable, però quan em pregunta per la nit al dia em poso tova perquè és una experiència vital que serà difícil que es pugui repetir. De fet, allà és on el gran públic et va conèixer i també la teva vessant entrevistadora. Per què les teves entrevistes són tan agressives? No són agressives. Avui és curiós, hi havia un article al diari que parlava de que sóc un corcó, no? Albert Planbetsuguera, en qualsevol cas, no sé si és agressiu preguntar el que es pregunta al ciutadà. Jo crec que la feina als periodistes és preguntar el que pregunta el ciutadà o el que preguntaria el ciutadà si pogués estar allà. Aleshores no és un tema vinculat a l'agressivitat, sinó a la sinceritat. I moltes vegades els periodistes deixem de fer preguntes per por que aquella pregunta capgiri o modifiqui la relació que tenim amb la font a la que estem preguntant i això és un gran error si que hi hem en aquesta trampa. Sense dubte, jo crec que la clau està en preguntar el que el teu germà o la teva mare o el teu nebot o qui sigui que està a casa mirant s'estaria preguntant en aquell moment. El servei del poble? El servei del poble, que en definitiva és aquí serveim, no? I moltes vegades oblidem tots nosaltres que sempre estem al servei d'una col·lectivitat. Afortunadament els que treballem en mitjans de comunicació i tu és el teu cas o el meu hem de tenir molt clar a qui serveim, no? Perquè aquesta és la prioritat a la que hem d'obeir i la prioritat és la gent que ens escolta i la gent que ens escolta forma part d'un col·lectiu a vegades molt informat, a vegades no tan informat, a vegades amb uns interessos, a vegades amb uns altres, interpretar una mica què espera de nosaltres aquest col·lectiu és la nostra feina. I has tingut moltes pressions polítiques? Sí, he tingut pressions polítiques, sindicals, econòmiques, culturals, de tot ordre, perquè moltes vegades quan la gent pensa amb les pressions polítiques només s'imagina partits polítics trucant, no? No, no, no. Quan tu estàs al capdavant d'un mitjà públic, estàs al capdavant d'un espai obert que té un limitat espai perquè entri en les notícies de tot ordre, no? I per tant et truquen des dels teatres perquè volen que parli dels seus obres, fins als sindicats perquè volen sentir-se representats, passant per les ONGs, arribant als partits polítics, passant per les empreses, etcètera, etcètera. Tothom vols tenir un espai a la televisió, tothom. Aleshores, la nostra feina no és més o menys dura pel fet que la gent vulgui aparèixer en els mitjans. La nostra feina, la clau és saber distingir què és notícia, què no és notícia i sobretot quan ens equivoquem a admetre, o no? Per cert, què opines del periodisme de l'actualitat d'avui en dia? Home, crec que tenim molt camp per córrer, per perfeccionar-nos, per millorar. Crec que hem oblidat bastant el servei de qui estem. Crec que som poc autoexigents, que els periodistes ens contemplem massa nosaltres mateixos, estem massa pendents dels nostres currículums professionals, personals, i poc el servei del projecte, i que això és legítim, que respona una societat que és cada vegada més individualista i que promueu menys els principis col·lectius, però que aquest és un error que pagarem com a societat molt cara en endavant si no som a temps de modificar-ho. Crec sincerament que hem de prendre a viure només el servei de cadascun de nosaltres, perquè hem de ser evidentment tots els feliços que puguem, però sobretot amb l'objectiu de fer feliç l'entorn en el que nosaltres treballem o vivim. Aquesta feina de voler ser el primer en informar sempre... Hem de ser els primers en tot, els nostres fills han de ser els primers en tot. Nosaltres hem de ser els primers en tot, hem de guanyar tots els primers. Hem d'estar a tot arreu, hem d'arribar a tot arreu. Doncs la vida és alguna cosa més que això, perquè al final a nosaltres passarem per aquesta vida i el que serà important és del que nosaltres hagin treballat o nosaltres hagin treballat, que aquella estructura o institució es mantingui. Ningú ho se'n recordarà de nosaltres. El que és important és que aquella institució o aquella organització, en aquest cas Radio Desvern, que és on som, que hagi per viscut, perquè el que seria terrible és que la teva feina o la feina d'un altre company contribuïs a que s'empatitis, el que ha de contribuir a fer-se més gran, però no tant perquè se'n recordin de tu, sinó perquè la funció que fa aquesta ràdio es mantingui. Doncs això passa igual en tots els àmbits de la vida. I desgraciadament la majoria de nosaltres estem tot el dia pensant que això quines conseqüències tindrà per mi? Això com afectarà la meva trajectòria? Com interpretaran la gent això que facis? Escolta, això al final és relatiu, és com quan algú menteix sobre tu i diu mentida sobre tu o sobre el que t'ho has dit, el que t'ho has fet. Això és inevitable, perquè no pots neutralitzar totes les coses que la gent diu o fa sobre les coses que fem. El que és important és que el que tu facis, el que tu ajudis a fer, allò tingui un sentit per la gent que t'envolta i per la funció que fas. I després, escolta'm, la vida mai s'ha escrit sobre la veritat veritat. La història s'escriu per aquells qui triomfa, no per aquells que s'hi imposen sobre la realitat. Qui és la vida, Mònica? Mira, ens estem posant molt filosòfics. Sí, estic portant, estic portant. Potser perquè estem a finals de juliol i estem tots dos en aquella fase en què fas una mica d'examen de tot el que has fet. Mira, nosaltres treballem molt cada dia i intentem fer les coses bé. Però per mi hi ha una cosa fonamental, que és arribar cada dia al despatx i trobar-me que els meus companys creuen en el projecte que estem fent. I quan veig que trontolla això, quan veig que dubten sobre coses que fem o que no tenen prou força o que senten que no estem tirant prou cap a on creuen o que anem a tirar, llavors tot deixa de tenir sentit. I és així, per molt l'important que sigui la feina que fem, si la gent que tant volta no ho viu amb un grau de felicitat, doncs les coses perden el sentit que han de tenir. Per això marxa, Josep Pony? Ah, no, no. Jo crec que el Josep marxa perquè ha tingut una proposta molt atractiva perquè creu que aquest país ha de tenir uns mitjans privats normalitzats i perquè creu que la televisió privada que li ofereix el projecte del Grupo Guadó li pot donar aquesta dimensió. Crec que marxa després de 7 anys d'una feina meravellosa a TV3 i jo només li desitjo tota la sort del món. I el que és important és que cada persona quan engega un projecte sàpiga que allò que deixa ho deixa ben alt i és aquest el cas i ho deixa amb molt bones vibracions i molt bones condicions. Per nosaltres és un molt mal moment perquè marxi el Josep, evidentment no cal ni que ho digui i ho dic en públic perquè és així, perquè sempre que marxa un gran professional de TV3 és una pèrdua, ho ha estat en altres etapes. Hi ha hagut gent que ha deixat de fer televisió com el Quim Pujol o l'Andreu que s'ha anat, el Miquel afortunadament encara està vinculat a la casa, amb la Fersesteriors, però també amb ganes de fer altres coses. Sempre que tens la pèrdua d'un gran nom, d'una gran potència periodística, tens la sensació que hi perds molt, és evident que aquest és el cas, però també és evident que aquella casa té una capacitat molt alta de generar nou talent i afortunadament l'Elena García Melero i l'Ariadna Ultra són dos casos d'aquests. Té un relleu meravellós al matins de TV3 que no em fa absolutament cap por. Vau intentar contrauffar-te el Josep? No, perquè la contraoferta, tal com suposo que l'estàs plantejant, que és la... Negunciació, perquè continuï. A veure, evidentment que nosaltres tenim la gairella que tenim i els espais que tenim, no? I no podíem oferir-li la franja que va fer en el Grupoador, perquè nosaltres sí tenim altra notícia, però l'esport l'op i l'espai terra, i no teníem cap intenció de modificar aquesta estructura. Jo crec que cada televisió ha de tenir el seu projecte, la nostra, del seu, creu fermament amb el model que té i nosaltres estàm molt feliç sostenint el Josep al matins de TV3, perquè feia molta feina cinc dies a la setmana, no? I aleshores qualsevol altra cosa hauria sigut modificar aquesta estratègia, però jo crec que hi va empesar més l'atractiu de l'oferta que li venia de fora que cap altre, no? Pilar Raola, continuarà? Pilar Raola continuarà amb ell, amb ell, perquè la Pilar i el Josep són un tant en televisió incoestionable, no? I jo entenc, vaja, entenc que la Pilar té ganes de continuar acompanyant el Josep a 8TV. Així són les notícies que tinc. L'Ariadna d'altra era la primera opció? Era la primera opció, sense dubte. L'Ariadna era una... Jo tenia molt clar que si el Josep acabava optant per marxar el Grupoador, cosa que jo no desitjava, de cap de les maneres, la meva obligació com a directora de la TV era apostar pel talent intern, donar oportunitat a la gent que tenim a dins de la casa, perquè crec que tothom té dret a fer un recorregut llarg en l'aprenentatge del repte que representa, en aquest cas, presentar els matins, que hi havia molt bon equip al matins, que l'Ariadna portava molta en sèrie, molta cura, una part important ja del programa, i que hi havíem d'afegir una veu periodística nova, en aquest cas l'Ariadna que havia provat solvència contrastada amb altres etapes dins dels matins. Per tant, tenia clar que era ella, això no em va fer dubtar ni un moment, i per això vam saber l'endemà, perquè no hi havia cap especulació sobre el tema. Parlant de l'equip de la casa, de les treballadors, més enllà de la gent de la pantalla, és un problema que a TV3 hi hagi tanta gent fixa? No, a TV3 hi ha molta gent fixa, i això dona molta estabilitat laboral, i dona molta seguretat des del punt de vista dels drets de aquests treballadors, que afortunadament tenen unes condicions laborals molt estables. És una gent que fa molta feina, jo em faig farce de dir que el cost de la corporació catalana, és a dir, de tots els canals de TV3 i de la ràdio, i de tota la vida web internet d'aquella casa, són 10 cèntims per ciutadany, 10 cèntims d'euro per ciutadany i dia, això és dia, perdó, són 40 euros ciutadany, això és el cos que té la televisió i la ràdio públiques d'aquest país, i que això dona sentit a moltíssima feina, tots els canals de TV3, més els canals de ràdio. Jo avui em repassava la programació de l'any que ve, la quantitat de coses i d'hores de programació que generem, a cultura, a esports, a infantils, a jovenils, a TV3, i me'n feia creus del que és capaç de produir aquella casa, no és un problema en absolut. El que seria un problema és tenir gent a precari, gent amb males condicions laborals, gent que patís pel seu lloc de treball i gent que se sentís insegura, perquè això fa que la gent no se senti lliure en el lloc de treball. I la llibertat és un principi fonamental per fer bona feina, per fer bon periodisme, per fer bona imatge, per treballar a fons amb les eines que són fonamentals a televisió. I per què fa la renovació o relleu generacional? Però has de pensar que TV3, en aquests moments, té un perfil de treballador molt jove, que té, de mitjana, no arriba als 40 anys. Això vol dir que és una població en el seu conjunt jove, i que la renovació és evidentment en funció una mica dels que entren i surten. El que és important és que no deixin de tenir oportunitats la generació que està en la franja entre els 25 i els 35. I jo crec que la pantalla és un testimoni claríssim que això hi és. Si tu mires els corresponsals que tenim en aquests moments a l'antena, hi ha, des de gent consagrada i potent com l'Antoni Bassas, que està en la franja dels 40 llargs, per entendre'ns, l'Albert Elfa, que està a Jerusalem, però la resta, passant per l'Altoni Cruanyes, el Carles Costa, el Sergi Vicente, són gent jove que estan tenint les oportunitats que mereix una televisió pública donar-los. És una casualitat que la direcció de TV3 sempre sigui... Jo tinc 43 anys, perquè si ara algú que ens està escodant, i ella quan s'ha de ser 43... Queda clar. És casualitat que la direcció de TV3 sempre hi sigui, un periodista? No, és que no és veritat. Mira, un dels grans, grans, grans directors que ha tingut TV3 era un enginyer, que era el Jaume Ferrus. És un dels grandíssims directors que ha tingut aquella casa. No, no, no. No sempre han sigut periodistes, no és veritat, això. I un periodista no es garantia de res, i menys per dirigir una empresa. Ho fem el millor que sabem, i amb voltats de gent que complementa els desconeixements que nosaltres puguem tenir. I aquí la clau no està tant en quets, sinó si ets conscient de les teves limitacions i vas a buscar gent que te les cobreixi. Quan vas començar a treballar a la tele, t'imaginaries que arribaries on has arribat ara? Si arribar on soc ara es fos una fita... La veritat és que la vida... Una de les altres coses que t'acaben passant és que la vida et sorprengui, que és el que la fa màgica. Jo, quan estava a casa de petita i veia el Pujal fent el vostè jutge, a ell el vostè pregunta, pensava i li deia la meva mare. A mi de gran m'agradaria fer la feina d'aquest noi, no? I vaig poder treballar amb el Pujal. La qual cosa va ser un somni fet realitat, no? Però mai vaig pensar... A mi a la vida, un dia, mama m'agradaria dirigir TV3. No se'n va a passar mai pel cap, t'ho prometo. Ara, un cop allà és un honor. I l'última cosa que cal fer quan tens l'honor de fer una feina és no posar-la en valor. Jo la poso molt en valor. El marge de que creïm moltes tensions i moments de dificultats s'ha de posar en valor que per algú que creu en un país com el nostre dirigir-ne a la seva televisió pública. I una televisió pública, com TV3, que és d'altíssima qualitat i de servei, doncs és un privilegi. La BBC sempre és la referència? No, la referència és TV3. La BBC ha quedat, ha quedat. Doncs en el... La BBC és una referència, clar, que ho és, i moltes altres televisions, però... No s'ha de viure d'una quimera, no? A nosaltres ens agradaria ser com, no? Jo he viscut, he tingut la sort de viure a Gran Bretanya durant dos anys, bueno, llargs. I veure que, clar, les televisions, en definitiva, responen els perfils dels ciutadans que viuen en aquell país, no? I la nostra és una televisió que quadra molt amb els ciutadans d'aquest país. I segurament no seria transportable a altres territoris, no? Però casa molt bé amb algunes de les línies fonamentals de la BBC. El respecte, la qualitat, la pluralitat, el respecte amb una societat, el viure enganxada, la BBC viu enganxada al territori, diguem, emocional dels militànics i TV3 també hi viu. Té moltes coses en comú, i té algunes coses que són diferents, evidentment. Tinc dues preguntes per acabar. La primera és si creus que algun dia Catalunya serà independent? Mira, això és fer fotografia. El que sí que crec és que Catalunya té una societat que cada dia està transversalitzant més el sentiment de bolècia independent. Vol dir que al marge ideològicament del que tu pensis, la lògica de la relació a Catalunya-Espanya i la lògica de la relació economia dins de l'Estat està perdent sentit per si mateix i transversalment està cuallant la reflexió que hi fem vinculats amb una estructura que no acaba d'encaixar amb el que volem ser. I això alerta perquè s'està llunyant de si ets d'un partit o d'un altre. Senzillament s'està socialitzant aquest sentiment. Si això s'ho socialitza d'una manera transversal, fins al punt que cualla de manera majoritària, serà un procés molt irreversible. I per acabar, com et veus quan no siguis directora? Em veig tornar a la universitat a fer les classes compartint-ho amb la Núria Almirón que m'ha substituït aquests 3 anys i que ja s'ha convertit en imprescindible a la universitat Pompeu-Fabra i que n'estic molt orgullosa. I fent... Saps com em volia, jo? Com? Fent la nit al dia el 3.24. Em volia fer alguna cosa similar. Vull dir, el 3.24 amb un canal d'informació. Fent el que m'agradava fer i amb la feina amb la que m'hagués agradat jubilar-me. Mònica, t'arribes moltíssimes gràcies, un plaer que hagis passat pel programa i que vagi tot molt bé i bon estiu. Bon estiu, a vosaltres.