Òscar Dalmau

Avui passarà per la penya del Morro, un home polifacètic com pocs. Actualment presenta el concurs, el Gran dictat, cada cap de setmana a TV3, és guionista del Polònia i del Cracòvia, compagint a la seva feina diària amb el seu alter ego fil musical, i, juntament amb el seu inseparable Òscar Andreu, presenta el programa de recú líder, per cert, de la seva franja, la competència. El setembre estrenaran la seva pròpia de sèrie d'animació a TV3. Òscar Dalmau, bona tarda. Bona tarda, bona tarda. Té de corregir, ja no estic el Polònia i el Cracòvia. Ah, ja m'estranyava a mi, perquè, clar, tantes coses, la primera pregunta és si dormies i ja descansaves. Sí, sí, sí. No dormia fins a aquesta temporada que ja vam haver de deixar en l'Òscar Còvia o els guions de Polònia i Cracòvia, sí. I llavors heu canviat aquests guions per la nova sèrie d'animació que s'estrenarà a TV3? D'això, aquesta sèrie d'animació ja fa 4 anys que la rosseguem, perquè normalment els projectes i més aviat els audiovisuals no són tan immediats com el que la gent es podria suposar. Una sèrie que surt, en principi, està programada per estrenar-se el setembre a TV3, perquè us veu una idea fa uns 4 anys que va néixer, abans que nosaltres fessin programa de ràdio, ni jo presentés el Gran dictat i tot això. Vull dir, que imagina't si fa temps que ja estem treballant. Perquè això serà una sèrie de 13 episodis, a 26 minuts de durada cadascun. I no és una sèrie d'animació a luz, amb dibuix, amb dues dimensions, sinó que són ninots, amb 3D. Vull dir, que és molt més laboriós que no passa això, en una estètica més aviat South Park o fet amb Flash, no? Vull dir que d'una manera porta molta feinada. Bé, doncs estarem atents. El setembre, en principi, s'estrena aquesta primera temporada. Com es dirà? Jokebox. Jokebox. Jokebox, sí. És com el Jokebox, on poses els diners per escullar de cançó. Joke de broma, no. Ah, aquí estem, de codits. Molt bé, perfecte. Ets una mica colinquet, tu, no, Òscar? Sí, sí, suposo que com a home, com molta gent, no. Però per què ho dius? Home, ho dic per aquesta presentació, pel Polònia i la Cracòbia, a tot arreu, ara estàs amb això, vull dir, no, film musical, no pares, no? Sí, però bueno, sí, sí. En el fons tot va parar al mateix lloc, no? Al món de la creació, de, doncs, això, del guió, de tot i fer, ràdio a diària, o a aquests guions que nosaltres feien pel Polònia, pel Cracòbia, o la sèrie, aquesta animació, també, nosaltres estem als guions, estem fent també el doplatge de veus, que en el fons també és el mateix que fem nosaltres a la ràdio, també escriure guions, escriure per personatges, fer veus, vull dir, que més o menys està tot bastant lligat. Parlem de la competència. Com va néixer el programa? Doncs va néixer de cop, perquè de cop i volta... Nosaltres ja sabíem que s'acabava el minoria absoluta, de fet portàvem un parell o tres de temporades col·laborant amb el minoria i amb la segona hora fent una secció setmanal amb l'Òscar Andreu, fins que el Juliol ens van cridar a direcció, perquè, doncs, això s'acaba el minoria i volien que ens féssim càrrec d'una hora, de l'hora d'aquesta al migdia de 12 a una. I jo suposo que aquest avís, tant tard, vol dir que havíem passat abans per 4 o 5 altres projectes, i suposo que la gent a la qual estaven buscant els i d'hauria de dir que no. I, finalment, perquè, clar, ja se sabia des de feia un any que s'acabava el minoria, no. I va ser una cosa molt precipitada. Nosaltres, també, de manera inconscient, sense aflexionar-ho massa, vam dir, va, doncs sí, però el problema nostre és que no ens agrada pencar gaire, saps? I llavors va ser una mica, dius-t'hi, compte, perquè nosaltres estàvem bastant ben acostumats a treballar des de casa, escrivint guions per tele... I havíem deixat ja la ràdio diària que l'havíem portat fent durant molts anys amb el Manel Fuentes, després també vam estar una temporada amb la Julià Oterón de fer-ho fent diari, i sabem que, clar, la ràdio diària, doncs, és dura, perquè és cada dia d'estar les de 100 guinyos. I, com sabíem, el volum de feina que això comportava, en principi vam dir que no, bueno, ens ho estudiarem, però totalment, ahir total, al final, vam acabar dient que sí, i, clar, com era ja, pràcticament, a Agost, vam estar parint el projecte de vacances a Formentera. A quina hora arribes a la ràdio, Òscar? Nosaltres arribem cap allà dos quarts de 10 a les 10. I com és un dia normal? Com prepareu el programa? Has escoltat unes seccions fixes o no? No, de fet, el programa es prepara al vespre anterior. És a dir, que el programa d'avui vam començar a preparar ja el vespre. El Guillem, l'Oriol i la Natza, que són els guionistes, ens envien propostes de notícies, guaitant les edicions digitals als diaris, aquell hora al vespre, ja pot saber que serà portada el dia a l'endemà. I, llavors, sobre aquestes idees, guaita aquesta notícia, la podria comentar el Mohamed Jordi, la les envolu per una mica, amb 4 o 5 acudits, no? I llavors nosaltres amb l'Òscar ens reunim de nou a 10 de la nit. On ho reuniu? A casa? No, cadascú a casa d'ell, via Skype. No he vist que les noves tecnologies, com si estéssim l'un al costat de l'altre, però ens connectem a Skype i, durant una horeta, confeccionem el que serà l'escaleta del programa del dia següent. Sempre oberts, a què si passa qualsevol cosa. Durant el matí ho puguem recollir, no? Però com és un programa obert, en aquest sentit, no hi ha massa problema. Hem deixat encar-la l'escaleta al vespre anterior. I llavors el Guillem, l'Oriol i la Natza, un cop hi ha repartides les peces i les feines, ells entren cap allà a les 9, 2, 4 de 10, i nosaltres entrem en una horeta més tard. Vull dir que més o menys així seria la manera de treballar el programa. En principi vam començar a entrar, però molt d'hora, a les 8, 10 hores de 8 a 9, revisàvem tots els diaris del dia, a les 9 a contra de la llotxa, feia una reunió a veure quines eren les peces que podien sortir el dia, però anaven massa de bòlid, massa de cul, i vam dir, escolta'm, potser la reunió aquesta prèvia l'hauríem de fer el dia abans, i així podem entrar una mica més tard. Perquè també matina no ens agrada gaire, com suposo que la resta d'amor tals, ningú li agrada i matina molt, i així podem entrar una mica més tard pel matí. Què feu amb els regals que us porta la gent? Doncs tenim una mena de museu, que jo deu ser més o menys igual a l'extensió del rei d'Espanya, que també li regalen de tot. Doncs aquí tenim ja una armària a punt de reventar... A més, la taula de redacció també està plena d'objectes, no? Sí, objectes, alcohol... Clar, aquí, afortunadament, no és que ens agradi molt el mam, però si algú tingués problema d'alcoholisme en aquest programa, és fotut perquè a dia síria també et porta una pollarota, fia algú que porta, que fa vi a casa, o cava... No, escolta, la gent supergenerosa. Vull dir que això, per exemple, la secció que està d'obricoses va néixer de la necessitat d'haver d'obricoses, perquè no vam dir en cap moment i vam fer cap crida la gent que portés coses, i ara van començar a portar regals pels personatges, la gent se'ls fa una mica seus, i ja estan atents a veure si obres el regal o si t'han portat alguna cosa de menjar. Home, de fet, aquesta secció podria durar tot el programa, ja. Sí, sí, no ens donis idees perquè anem cap aquí, eh? Home, és que jo ja ho escolto, a vegades, tinc, no? Ja faré una mica maljust el començament, el recull aquest, i amb la secció l'avant de llargar amb més, i ja ho teniu fet, no? Aquí està, aquí està. Aquesta és la segona temporada d'aquest any i mig de programa, més o menys. Què et quedaries de tot el que heu fet? L'any i mig, home, jo, de l'any i mig... No ho sé, jo és que pràcticament em quedava amb tot l'any i mig, perquè és un programa molt viu que va evolucionant. De fet, si tu escoltes els primers programes, no tenen res a veure amb els últims, els primers programes, per exemple, hi havia personatges que encara no tenien nom, perquè van partir de la idea d'utilitzar, per exemple, doncs, una beu de dona, per tocar notícies on la protagonista fos una dona, no? I cada dia li aniria canviant aquest nom. Fins que un dia havia fet Facebook dels primers, algun oient es va dir, escolta, però aquesta que avui es diu... Romoalda, no es deien gelines, i jo no sé, clar, i vam dir, hòstia, com t'ha, que potser la gent no ho acaba d'entendre, això. I llavors vam dir, doncs, escolta, que cada dia surti la mateixa beu de dona i li posarem un nom. Doncs mira, doncs, es dirà, en gelines, doncs, hòstia. La beu del Mohamed Jordi, que en un principi era un expert en economia, i va acabar derivant cap a aquest punt catalanista, allò integrista, doncs el vam batejar com a Mohamed Jordi. Que, de fet, són unes veus que, si la gent ha anat a seguir la nostra trajectòria radiofònica, ja sortien el problemes domèstics, per exemple, amb el Manel Fuentes, aquí mateix, al RACU, però eren veus amb altres noms. Per exemple, la beu del Jampol era la que nosaltres utilitzàvem per posar beu a George Bush, quan havíem de fer algun esquetge, on sortia George Bush, si sortia el Vin Laden fent un comunicat, doncs era la beu del Mohamed Jordi, que la que fèiem. La d'Angelines era la beu de la dona, del Pujol, de la Marta Ferrosola, o de la del Núñez, quan necessitàvem que el Núñez, si parlés amb la seva dona, doncs fèiem la beu, era la de l'Angelines. De tots els personatges que fas, amb quins disfrutes més, tu, Boscar? A mi m'agrada molt l'Angelines, perquè connecta bastant amb el món de la mama, de la tieta, de la iaia, i qui més, qui menja, tots... O en tenim una casa, on hem tingut la família, o com a veïna, no? I després, també, amb el Jamp, també estic molt còmode, perquè és una beu que tampoc no... Jo no he de forçar massa la meva beu amb l'Angelines, però em pateixo una mica més, perquè aquesta beu greu, anar-me'n als aguts és més fotut, però amb el Jamp també és un tio que un personatge que et permet desbarrar bastant, no? Per cert, aquests personatges de la competència són una mica areus d'aquells personatges al terrat, a Ràdio Barcelona, on tu, precisament, vas fer de vacari? Sí, sí, home, són areus de tota la ràdio que nosaltres hem mamat, no?, i de tot l'humor que nosaltres hem mamat. De fet, està tot inventat, no és que haguem inventat re. Nosaltres simplement hem trencat amb una manera de fer ràdio que s'havia imposat aquí a Raco durant molt de temps, que era el món de la imitació. Nosaltres, amb el Fuentes, hi havíem treballat durant molts anys, imitant personatges coneguts, després va venir tota la tradició del minoria absolut, amb tot el món polític i tal, que també es basava en la imitació, i es basava que, si ara fer humor sense imitar ningú, seria complicat, nosaltres els primers que ho pensàvem, això. Però vam partir una mica de les nostres pròpies limitacions, em va fer virtut, de dir, escolta, nosaltres no tenim ni punyateria d'imitar, no imitem a ningú. Doncs tirem milles, el que sí que sabem fer és beuetes, això ho hem fet tota la vida. Doncs escolta, ho construim uns personatges, vategem-los, i a veure si la gent ens els compra, perquè aquesta és un altre. Les 3 setmanes, les 3 setmanes, la gent t'hauria d'anar a l'esquena, i adeu-siau, també ho teníem molt clar, eh, de dir, doncs escolta, si no funciona, fotrem el camp d'un any, no? Això és lo vol a la ràdio, que també, home, una temporada, jo crec que l'haguéssim aguantat, això a la televisió, si no et funciona el segon dia, ja estàs a casa. Fa un moment, per l'abast de la teva veu, tu fas alguna cosa per cuidar-la? No, no, únicament anar amb cura que quan treballo amb ella, no veurà begudes fredes, que això és una màxima que... Bueno, hi ha molts dobladors que et se la passen pel folre i les manilles. I fumen molt, també. Sí, jo no he fumat mai, però no per qüestió de cuidar-me la deus, sinó perquè no m'agrada. Però reconec que, bueno, hi ha grans veus que són grans fumadors, del món del dobleatge o de les veus a nous i tot plegat. Home, ara perquè no es pot fumar, però moltes vegades, de fa 10 o 15 anys, el doblador a l'estudi, a la sala de dobleatge, fumant i doblant, eh? Sí, però diuen, ja et dic, sempre s'ha dit que fumar no va bé per la veu i tot plegat, però no sé, jo ara potser m'arrisco, però diria que el Constantino Romero amb aquesta bauarra que tu fumava, no sé si encara fuma. És veritat, és veritat. Per cert, et van poder escoltar de forma regular, més o menys per primera vegada, ja al Gran Públic, a la veu dels caçadors de bolets, en programa de tele. Mai, a la vida mai, ni he anat, durant el programa, no he anat mai. Mira, que no sé si són 7 o 8 temporades. Escolta, has tingut oportunitat, eh? Sí, però no us creieu mai res del que surt a la televisió. Vull dir, imagina't, un tio que surt allà i tal que sembla que la seva mà sigui la que agafa el bolet, de vegades amb un pla d'objectius que et foten i tot plegat, que molta gent s'ho pensa de dir, ui, aquest és el teu de l'Òscar o la mala l'Òscar o allò. Tu estàs darrere a la càmera, no? Exacte, és el que portes a la càmera. No, res, és mentida, tot, absolutament. Has après alguna cosa en aquestes 8 anys o 8 temporades, els caçadors de bolets o no? Sí, home, alguna cosa sí. Alguna cosa sí, ha diferenciat certs tipus de bolets, tampoc, no gaire. Per exemple? Home, no sé, doncs ara, si em poses al costat, doncs això, una llanega d'un camagroc o d'un roballó, d'això, t'ho sé diferenciar. Ja està, ja està, no cal que pensis... Beu darrata, un pinetell... Escolta, continuem parlant de tele, perquè, com a presentador de la Gran dictat, a mi em va sorprendre saber que acceptaves presentar el programa amb la condició que tu mateix et portaries la roba de casa, no? Que no deixaries que ningú et vestís i tal. Tan malament està aquest departament a TV3? No, home, no, no, no és que estigui malament. De fet, el meu estilisme no el porten des de TV3 sinó des de la productora tria com qui ven el producte. Això també és una altra cosa que la gent es pensa, que tu treballes a TV3 perquè surts a TV3, però pràcticament, bueno, molt de la producció que es fa a TV3, es grava en platos de fora... Doncs això va ser... No, simplement perquè l'estilisme és una cosa que a mi em preocupa, però hi ha, vitalment, vull dir, jo vaig disfressat així pel carrer. I llavors sí que és veritat que la televisió costuma uniformitzar bastant la manera de vestida de la gent. No, hi ha certs canons que no estan molt ben vistos a la tele, com, per exemple, portar cabells llargs, o segons quines americanes llampants, o una vestida segons quina manera... O, doncs, això, amb les meves ulleres, que aquesta mida XXL, doncs que també m'haguéssim pogut dir, escolta'm, mira, molt bé com ho fas, però talla't una mica els cabells curts, aquesta barba feita talà, o aquestes ulleres canvia-te-les i posa't en unes de més discretes. Doncs això, com sé que hagués pogut passar, que no ha passat, però que hagués pogut passar, una de les condicions va ser, escolta'm, si jo us agradi, em compreu tal qual, no... No mireu de canviar-me perquè no... No canviaré la forma de vestir ni la... De fet, tot això de la forma de vestir ve una mica amb el pack d'Òscar Dalmau, perquè arrossega també el fil musical, on rescates músiques pop en català dels anys 60, bastatges una mica també com als 60, no? Escolta, d'on ve aquesta obsessió per aquesta dècada? Sí, de fet, no és... no és meditada, eh, vull dir. Si tu em preguntes d'on ve, no t'ho sabria dir. Vull dir, m'hi he anat trobant, m'hi he anat trobant a l'hora de t'escoltar. Jo vaig començar a comprar música, que eren discos vinils de hip-hop, eh, vull dir, que no té res a veure amb la música dels 60. El passat d'allà vaig passar el jazz, el jazz vaig passar, doncs, a les orquestres, música d'orquestres americanes, dels anys 50, i poc a poc doncs he anat fins a descobrir aquest filó, petit filó del pop dels 60 en català. Però sí que és veritat que musicalment m'interessa molt el 60. Hi ha la gent després de vegades et deixen discos. Escolta, això que és molt bo. Però hòstia, si ja se'n va cap al 70, i era una època on, doncs, això, van entrar i en joc els sintetitzadors. I les guitarres elèctriques, t'he quedat. Exacte, i a mi ja no m'interessa tant el sota en rock com el pop. I en qüestió de vestir, doncs, igual, estèticament, no sé, jo veig revistes d'aquella època amb gent vestida, doncs, això, amb els tios amb aquests vestits, doncs, entallats, american entallada, amb do platall per darrere, amb unes corbadetes primes... L'imaginari del Guateque, no? Una mica? Sí, però estèticament, a mi em fa trempar bastant, això. I qui diu la roba diu el mobiliari, per exemple. A casa teva, també, és com transportar-se'ls en 60 o no? No del tot, no del tot, hi ha Ikea, a casa hi ha Ikea. Si no, no seria una casa catalana. Hi ha d'haver Ikea, tot i que el meu pare és avanista i muntador de mobles, però... Ja sap que hem de passar pel peatge de l'Ikea, però sí que t'intento, tinc algunes peces de canvi, m'agraden de disseny, doncs jo què sé, per exemple, la meva cadira de despatx és un alumínum d'un matrimoni dissenyadors dels anys 50 americans, que es deien Roy Enxals Eims, no? Doncs, per exemple, és una icona del disseny de mobiliari que tinc una reproducció a casa, per exemple. Que vas amb una vespa, una mobil·leta... Una vespa, sí senyor. Una vespa, no, clar. Això no podria ser... Clar, no, jo no tinc cotxe. Llavors, per anar per Barcelona, va arribar un punt de dir, doncs escolta, compraré una moto. Posats a comprar una moto, m'han comprat una d'aquestes amb línies així agressives, que caia ara, o... Hòstia, mira, doncs encara se'n fan de vespes i tal. Estèticament m'agrada molt més la vespa que un escopi, diguéssim. Doncs... Però, independentment, que m'agradin més el 60 o el 70 o els 80, avui l'estèticament, sí que és veritat, i et dic que sense estar meditat... Sense buscar-us, t'hi trobes, eh, t'hi trobes un 60, molt bé. Doncs Òscar, no et molestem més. Per cert, deixa'm dir que aquesta entrevista... És una petició que ens han fet el Twitter. Ah, sí? Bon d'angor, ens l'ha demanat. A baix d'entrevista, voleu Òscar Dalmau i tal? M'havia promès unes calces mullades, o sigui que espero que... Ah, coi, però això que és un col·lega teu. Sí, segurament. Ah, veus? Sí, sí. Òscar, moltes gràcies, que vagi molt bé, bona tarda. A vosaltres, un abraçada.