Paco Escribano

Avui passa per la penya del Morro, una de les persones del nostre país, que sap més, jo penso, del món de la televisió. Ha creat programes com Ciutadans, Vides Privades o, recentment, el convidat amb l'Albert Tom, va ser director de TV3 entre el 2004 i el 2008, i després va entrar a formar part de la productora de Minori Absoluta, on hi treballa actualment com a director. A part, també és el coordinador del Minoput, un festival de programes innovadors i de qualitat de TV3. I, de fet, encara hi ha moltes més coses que no m'hi cauen en aquesta entradeta. Paco Escribano, bona tarda. Hola. Què té la TV3, que t'enganxa tant? No ho sé si ho sabés. No, té una màquina extraordinària per explicar històries i per escoltar històries. I per construir mons, per somiar i per fer somiar. Això era una oportunitat increïble si tens la possibilitat de treballar. Home, tu ja no ens coneixem, però això que dius de construir mons, jo penso que sí que ets una persona que, al mínim, professionalment, a qui li agrada crear, vas formar part de nou format de TV3 i va ser cap. Ha estat tot inventat a la tele, ja? No, no, no, a la tele podíem dir exactament que ha estat tot inventat i ha estat tot per inventar. Perquè, realment, amb els continguts pots innovar molt poc. Totes les històries, en el fons, sempre expliquen i s'agafen els temes i el que fan és reempecatar-los. El que passa és que està tot per inventar nivell de format, la manera com les expliques. La manera com les expliques sí que han de ser diferents cada vegada. Les històries, probablement, les repetim des que ens reuníem al voltant del foc i vivien en coves. Els temes són els mateixos, però la manera d'explicar-los, no. I, entre sí, que està tot per inventar encara és la manera d'explicar-los. I com, o sigui, el que dius no és important el que, que el que hi el sabem tots, sinó el com? Sí, no, és important el que, perquè, evidentment, a pesar de que les històries sempre es van repetint, és saber quina és la casa de repetit, perquè són moltes. És important el qui, és important el qui l'explica, i, evidentment, en la televisió i en tot el que són les artes audiovisuals, el més bàsic, el més fonamental és el com. Un dels últims programes que has creat, per exemple, és el convidat, juntament amb l'Albert Tom, que vau tenir la idea original. Com vau crear aquest programa, per exemple? Doncs fent un cafè amb l'Albert, i pensant una mica quina seria la... quin seria el nou repte professional que podia ficar-se l'Albert amb televisió. Abesant-se, bàsicament, amb coses que sempre, quan fas un format, et vas en coses que has vist, en coses que t'agradaria veure, no? I sobretot amb els vives que tens per fer el cistell. Evidentment, la clau era fer un format molt a la mida del que són les vives de l'Albert Tom, que són aquesta proximitat, aquesta empatia, aquesta habilitat per posar en la pell de l'altre, per escoltar els altres, i per això és tan bon entrevistador. I amb un cafè ja vau tenir prou? No, després vam venir més cafès. Tu, de fet, ets periodista. De fet, vas posar en marxa el mític programa 30 minuts de TV3. Va estar 8 anys treballant. De tots els formats, el documental és el que t'agrada més? No, m'agrada tot. El documental probablement és dels formats amb els que més m'he implicat, i sobretot amb el que fa a les sèries documentals, quan he estat treballant en els formats de TV3, i amb coses que he fet a TV3. Perquè els començaments a TV3, com els recordes? Bueno, molt a tots els amics. A tots els amics, la veritat, és que era un... Sí, tenia la sensació que el que estava per fer era... Era el món, és a dir, que el que feies tot nou, no? Una sensació que, a més a més, de gran... de gran lligar amb el país, amb l'audiència, amb la gent, que almenys deies que treballaves a TV3 i tothom se sentia seu, no? Encara passa, encara la gent té un vincle molt estret amb la televisió nacional de Catalunya, però en aquests moments, molt més. Clar, aquest esloga, no? La teva. Qui té TV3? Que la gent se la sent tan seva moltes vegades. Bueno, que realment va ser una conquesta d'aquest país tenir una televisió en la nostra llengua, i la gent la va... No és una televisió que t'adonguessis, no és una televisió que ens la vam fer nosaltres, saps? I llavors, el fet que, en aquests moments, una de les coses que més defineix aquest país, o com passa també amb els grans vigents de comunicació nacional, com pot passar amb la BBC a Gran Bretanya, és a dir, un dels elements definitoris del que és ser britànic, és la BBC, doncs, un dels elements definitoris del que és ser català és TV3. Tu podríem dir que vas començar des de baix i vas arribar a director durant 4 anys a TV3. De totes les coses que vas fer, com a director, de quina és la que estàs més orgullosa? Mira, això em va agradar molt poder fer-ho. No, moltes coses, que són coses petites, coses insignificants. No hi ha una cosa en especial, però sobretot el que més orgullós em sento d'haver contribuït a portar aquesta gran maquinaria, aquesta TV3, i d'intentar posar el meu granet de sorra perquè sigui el que és. L'any passat, quan m'han entrevistat la Mònica Tarrí, vas aquí al programa i ens explicava que ser director de televisió de Catalunya, en aquest cas, directora, era un privilegi. Per tu també ho va ser, oi, oi? Un mal de cap. Com tot, segons com t'ho miris, és un privilegi... d'escomunal, i segons com t'ho miris, és una càrrega... també d'escomunal. Perquè, com deia, és una televisió que és molt important pel país, i justament com que és tan important pel país, tothom i vol aparèixer, i que les coses apareguin de la manera com ells vulguin, i llavors això vol dir que el mateix temps que tens privilegitament és moltíssima pressió, i a més una pressió que, en alguns moments, és difícil de suportar. És a dir, que et va portar més mal de caps que... satisfaccions? Sí, va portar molts mal de caps. Com, per exemple, recordes algun moment especialment dur? Bueno, va haver molts moments, no? Vull dir, moments en què... en què, realment, estàs en situacions difícils, jo, els primers partits, va ser realment allò que algú deia, va ser qui ho va definir, com les muntanyes russes. Durant aquestes muntanyes russes, la televisió també tenia els seus moments. Hauries d'anar navegant i sortejant una mica com podies tot, m'imagino. De fet, els directors de TV3, fins ara, han estat tot periodistes. Dic fins ara perquè, com ve saps l'Augeni Sallén, és més gestor, no? Bueno, no sempre. El Jaume Farruz no va ser periodista, no era periodista, el Miguel Puig tampoc. Si dius els primers, ja tots no eren periodistes. Després va venir aquesta currera, on la majoria de directors eren periodistes. Bueno, no sé, però hi havia sí periodista, clarament periodista, que va ser l'Olivea, després jo. No pensis. Jo crec que també sempre últimament hi ha hagut, excepte del cas de l'Augeni, que és una persona que sí que va estar a la corporació, va estar a la ràdio, però som gent que venint de la casa, que, probablement, la part de TV3, ha estat molt més estructurada, que és més maquinaria, que és informatius, que molts dels que hem dit i TV3 ho trobarem informatius. Per cert, tornaries a ser directora de TV3 si t'ho proposessin? No. Per moltíssimes raons. La primera és que ja ho he fet, per tant, vull dir que... Prenc tu com ja sé el que és. Després de deixar TV3 al cap d'un temps, vas fitxar, podríem dir, per la productora de Minori Absoluta, amb el Toni Soler. No, després vaig estar un any i es catxa a Madrid, i després va muntar Minori Absoluta. Com és que vas decidir muntar la productora amb el Toni? Bueno, perquè el Toni jo estava a Madrid, i el Toni amb el que sempre hem tingut una relació excel·lent, doncs no havia muntat una productora, i em va dir que ho volia fer, que si l'ajudava, i evidentment estic amb aquesta altra aventura, que també està molt bé. Home, tu amb el Toni i el programa de ràdio, Minori Absoluta, i col·laboraves. Fes una secció de TV, fins i tot. Sí, sí, i tant, i tant. Per cert, quin és la teva tasca com a directora de la productora, ara? Bueno, doncs... posar ordre... en aquesta... en tota aquesta... tot el que és una productora que la vida és que tenim bastanta feina, perquè això sempre... que aquesta és la primera a posar ordre, i posar-hi sent que és la feina del director, és intentar que les coses funcionin, i que arribin a bon port, i que la qualitat dels productes sigui la màxima. Home, jo m'imagino que això és una mica bogeria, l'engranatge del del Toni, però clar, fer un cracòbia, un polònia, cada setmana, on esteu tan pendents de l'actualitat, no sé com es pot gestionar tot això. També treballem per... hem fet un programa per televisió espanyola, hem fet un programa per entre 3, tenim... estem fent una pel·lícula, la veritat és que portem bastanta... bastanta cosa, i bueno, sí, sí, porta feina, però, evidentment, no el nivell de pressió que suporta estar al fons d'un mitjà, com per exemple, TV3, o un mitjà més gran. A mi m'agradaria acabar l'entrevista, perquè sé que tenim poc temps, parlant d'una mica del Miniput, si em permets, que és un festival de programes de qualitat, innovadors, que es fa cada any al CSSB, i tu, bueno, estàs com a coordinador, una mica tot plegat, no? Jo et voldria preguntar, de tots els projectes que es va veure en la passada edició, si recordes algun que dius, mira, això, em va agradar molt, i és una cosa que en TV s'ha vist poc, i està molt bé, em va sorprendre. Ostres... No ho sé, bueno, hi ha... coses que s'hagin vist poc, és difícil, eh? Però hi havia un documental que es deia... Clive Landersos Wall Street, en el que un documentalista, en vistes que no... que el Wall Street havia frenat tot els intents de Carella, i de portar-los a judici que havien fet les diferents ciutats, o diferents organismes de l'Estat Units, que va reproduir un judici contra Wall Street, però en el que tot era veritat, excepte el judici, que no era real, però tot els advocats, el testimoni, la situació era real, i la veritat és que a part que és un producte que televisivament funciona molt bé, visualment funciona molt bé, a part tan teres, molt bé de quina ha estat la clau, les raons de la crisi econòmica americana. Bé, ara, el dia això em recorda una mica, per a l'al·lismes amb el que vau fer, potser, em va ser contra companys... És diferent, perquè em va ser contra companys, era una cosa que tampoc s'havia fet fins ara, i era intentar explicar la història, com si fos d'una manera molt com si la televisió actual amb totes les seves eines, instruments, pogués traslladar-se 70 anys. Perquè el mini-put, l'input, baixa, d'on neix, de la necessitat de dir que la televisió... No, neix d'un festival que es diu Input, i de cada any el que fas és ensenyar les coses interessants que es fan al darrere del món. Però tampoc no hi ha la voluntat de dir, tampoc ha estat tan malament la teva, hi ha coses... No, no, no, a contrari, a contrari, que d'enxuten coses molt xules en aquest país, i amb altres es diu que només faltaria. Doncs Paco, t'agraïm que ens hagis atès una estona, moltíssimes gràcies, que tingueu un bon final de temporada amb el Polònia, la Cracòbia i tots els programes que esteu fent i projectes. Perfecte, gràcies, eh? Buena tarda. Adéu, adéu.