Peret

Jo crec que avui no calen presentacions. No calen presentacions per saber qui és el que canta aquesta cançó que estem escoltant. Tampoc no calen presentacions per dir que és un dels artistes de més recorregut de casa nostra. Fins i tot, podríem dir, que a nivell internacional, tampoc no cal presentar-lo com el rei de la Rumba Catalana, aquest estil en pedigria autènticament de casa nostra. Tampoc no calen presentacions per dir que la persona que entrevistem avui és un dels gitanos catalans amb més art de tots els temps. I, per últim, tampoc no calen presentacions per dir que avui passa per la penyada del Morro amb Pere Poví Calaf, Péret. Péret, bona tarda. Bona tarda. Sembla una broma, això. No hi és. No hi és. Seguro, pos, tornem-hi. Jo crec que hauríem de tornar a començar el programa bé. He dit que no calen presentacions, potser sí que l'hauré de presentar. Jo crec que sí. No, no, no, no, no, no, no, no, no. Pera mi, a veure, a veure. Presentem Pere Poví Calaf, Péret. Bona tarda. No, no, no, no, pare, treu, treu. Treu els aplaudiments, treu els aplaudiments. Una cosa. Què cony passa? No sé, no hi. No, no, no, pregunto, perquè teníem el Péret el telèfon i de cop i volta se fos, se fos, se fos, i tornarà, tornarà, tornarà, tornarà, a més... I seguida de parlant. Potser sí que calia, al final. Potser sí que calia. Truquem el torno a trucar, perquè jo acabo de parlar amb ell. Ara, ara, ara, ara, ara! Ara! Ara! Jo no vull dir res, però últimament tenim Malfàrio, eh? Malfàrio. Últimament, Martí... Però avui no. Avui no pot ser, no? Què fem? Tornar-ho a trucar-lo? Tornar-ho a trucar-lo. M'escoltem una altra cançó, perquè la Muerto Vivo potser està molt sonada. Posa l'Au. L'Au, eh? Rescallu. Rescallu gran. Rescallu, eh? Vinga, va. I mentre estan al truc, li demanaré que, per favor, que intenti no penjar al seu entrevista radiofònica i per telèfon, que no penji. Molt bé. Vinga, va. Bé, eh, provem-ho, provem-ho, a veure. Tornar-hi a dir l'última frase de la presentació, Martí, a veure si ara tenim la sort. Com volia dir que amb aquest home, amb aquest pedazo artista, amb aquest pedazo digitant-ho català, que supura art per a tot els seus poros de la pell, no cal presentació. Està acte de Pere Poví Calaf, alias Péret. Péret, bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Pere Poví Calaf, alias Péret. Péret, bona tarda. Bona tarda. Ara! Ara! Ara! Bé, que d'hora està passant per algun tun, alguna cosa així, no? Màu, màu, màu, màu. Passa'm a ser un estúpido velo. Com estàs? Bé, molt bé. Estic molt content de sentir-us a vosaltres. Aquestes coses tan guapes que dieu. És que, a veure... Home, perdona, Péret, però tu ets un dels grans... bueno, de la senada catalana de música, tothom et coneix. Díem, diem. No, no, s'ha penjat. Tenim el Péret. El tenim, la qüestió és que el tenim. Ei, ei, ei, hem parlat 10 segons en Péret. Hem parlat 10 segons en el Péret. Que no et puguin dir que no hem entremistat en Péret. Ai, ai, ai... És que... Hem entremistat 10 segons a fer a pugull calar Péret. Sí, amics i amigues, ho hem aconseguit. Som així, la penya del Morro. No hi ha objectius impossibles per nosaltres. Martí, jo ho deixaria aquí, eh? Jo no, per favor, no et puguis a aquesta puntada. Jo ho deixaria aquí. Hem parlat 10 segons en el Péret. Ell ens ha dit que està molt content d'estar amb nosaltres. N'hi ha d'altres també, li hem dit. O sigui, jo crec que a partir d'ara tot és baixada, Martí. O sigui, hem arribat al punt al dintre de l'entrevista. Que és bona tarda, es passa per un túnel. Passem-nos un estúpido velo i després al Péret s'ha anat com una mica la cobertura i el telèfon. Martí, la veritat és que ha estat un plaer. Podem entrevistar i parlar amb Péret avui al programa. Però és veritat que m'he estat un plaer. T'agraeixo infinitament que haguem pogut gaudir entre tots d'aquesta entrevista. O sigui, el Péret ha parlat poc. Però què ha dit? M'ha arribat al fons del cor. Ha dit que per ell també era un honor d'escoltar tot el que havíem dit. I encara no havíem ni començat l'entrevista. Imagina't. Tornem a intentar, per favor. Tornem a intentar. Això que de vegades és una misió impossible. Escolta, en tenim temes del disc per repassar. No, no. Ara hi ha temes del disc. Ara hi ha la sintonia habitual per aconseguir objectius difícils de solit. Sintonia més si és impossible. Ah, ara, ara. Tornem a trucar, Péret. Vinga. Estem tornant a trucar al Péret. Hi ha línia, un altre cop. Volem a veure què és el que passa. Sí. És veritat un moment. Espera't. En tenim, ja. Sembla que sí. A veure... Péret, bona tarda. Bona tarda. No passa res. Coses de la tècnica i dels telèfons... Ja s'ha sap. Però, com solen dir, són coses del directe. Péret, a tu segur que aquestes coses t'han hagut de passar? Bé, no només aquestes, sinó que infinitat d'altres. Perquè portes tants anys a l'escenari. Tant d'experiència. Mare meva, n'hi han hagut que ens han jugat la vida. Sí? Quina vegada recordes que dius? Home, d'aquí, escolta, no ens en sortim, eh? Home, unes quantes, eh? Una vegada estàvem actuant i havíem posat una bomba. Què dius, ara? Sí, a mi tant. Però on era això? Aquí, a Barcelona. Televisió espanyola. Collons, sí, però això va ser... Què va ser, s'ha sapat alguna cosa o com va anar? Ja en fa molts anys, eh? Quan feien blanquí negre. Déu-n'hi-do. Crec que ha vist de bomba alguna cosa per l'estil. No, no, no. Hi havia una bomba, van vindre desactivar-la... I, bueno... I tu allà tocant i aguantant, o què? Home, esclar. Péret aprueva de bombes. I tant. Després del que ha passat Péret, de la seva llarga trajectòria i la seva experiència, la veritat és que és un tipus tot terreny, no? Ara ens presenta aquest últim disc, que és de l'Escovard, que s'ha escrit onada, i que, doncs... Estàs content d'aquest disc? Com ha anat tot això, i la promoció, i aquests dies? Sí. Normalment, quan un disc ja el dones per bo, vol dir que estàs content, perquè és que, si no fos així, dius, bueno, mira, repetim això o repetim allò, no? O sigui, sempre estàs a temps de repetir algo que de lo qual no estàs content, no? Home... Sí, perdona. No, perdona'm tu. Tu ja portes un bagatge moltíssims anys, però moltíssims anys. Sí. I aquest bagatge està donat una experiència en el qual... Se t'assumeix com que ets el rei de la Rumba. Tu, per tu això, ho assumeixes bé o ho acceptes? Home, a veure, jo no puc dir res. És igual que quan anava a les discoteques, que no deixaven sentir música, en feien sentir un paret, jo no podia dir res, no? Però, a mi, el rei de rei no en tinc res, entenc. Ets republicà, no? No, per això, no. És que no ho sóc el rei. El rei no ho sóc. Però sóc el creador, sóc el creador d'un gènere que diu Rumba catalana. I això em plena d'orgull i de satisfacció, no? I tant. Però quan me diuen rei, jo sé que me diuen amb molt bona intenció, però és que no ho sóc el rei. El rei es moren i posen uns altres, saps? Allà el rei mortó, rei puesto, no? Amb això tens raó, perquè tu... Vostè potser algun dia ja no estarà entre nosaltres, però la seva música és que vull dir que sempre estarà allà, al seu llagat. Oi tant, oi tant. Home, segur, segur, home, com diu ell, és el creador de la Rumba catalana, que jo no sé com vas arribar a crear, si et vas aixecar un dia, i vas dir, mira, avui em sento inspirat i crearé la Rumba catalana. No, no, no, no. Ni molt menys, eh, no. Ni molt menys, això. Va vindre poc a poc, avui una cosa, demà un altre, i així, no? A poc a poc. De fet, ara estava parlant amb els meus, i els estava explicant, que jo estic aprenent, ara. Déu-n'hi-do. Jo ara estic aprenent, és que la música és això, no en saps mai. De fet, és com la vida, no? Sempre s'està aprenent. Ah, sí senyor, sí senyor, és això, no? Que quan tens 30 llets, penses d'una manera, i quan tens 40, penses d'una altra manera. I ja quan arribes als 70 i pico, com jo... Potser encara penses més diferent, no? Ja n'hi do. A veure, fem una mica de repàs, per exemple, va néixer el 1935, però no va ser fins a, podríem dir, el 60, que va començar a tenir un cert nom, no? Sobretot de començar a fer-se famós, quan feia els seus espectacles al Teatre Victòria, en què animava ciutadans i turistes amb la seva música, que es diu que la Roma Catena seria un ritme fusionat del rock, el mambo i altres estils de música caribenya. Més o menys així, no? Exacte. Amb algunes coses bastant innovadores, com són les palmes, les palmes van acabar un instrument importantíssim, un instrument de percussió. En aquella època sí que es coneixien les palmes, però no d'aquesta manera. I per treballar d'artista, per posar-me en escenari, era menester un carnet, un carnet que acredités que era exartista. I nosaltres no teníem aquest carnet. Els palmeros no tenien el carnet. I es van tinguècans a examinar, no? I quan es van a examinar, el que els examinava, em va dir que ara passaran i els examinàremos. Dic, però com examinàremos? Que ho examinàrem vosaltres, si no en sabeu. M'estàs dient que hi havia una persona que examinava a la gent, i deia si aquest és artista o no, amb una prova de 5 a 10 minuts. Sí, clar, si feien una prova, no, que va ni vien, que només començaven i ja li tocaven un timbre perquè se n'és. Ja ho n'hi do. Això, avui en dia, és impensable, de forma sèrie i professional, no? Sí, sí. I com recordes tu aquesta prova? No, no els hi van fer. Perquè és que aquest, el que volia fer la prova, aquest és Rumba. I amb això ja van dir, bueno, va, passi, passi, no? Sí, sí, sí. Està bé. En els teus principis hi ha dos punts molt importants que marquen la teva carrera. Un és un premi rebut de mans d'Evita Perón, i després és un accident de motocicleta que vas tenir. Explica'ns com va anar en aquests dos fets. Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai... Això és com un coi que es interrupta, això. Podem dir que ja no hem parlat 10 segons, sinó que ho portàvem ja 5 minuts parlant en Peret. 5 minuts! Hem aguantat l'entrevista amb el criador de la Rumba catalana, Vera Povill, que l'ha peret. Jo crec que no teniu un mòbil d'aquests moderns de pantalla tactile, que acabes per dreta fent-se un xurro mandonguillero. Què fem? Ho intentem un altre cop? Ho intentem un altre cop, no? Et dirà que som uns pesats, però escolta... I què? I què? A veure, aquí no es fa pesat. Exacte. No tiren demà. Tornem a trucar al Peret. Tornem a trucar-lo perquè estàvem en un punt de sandra. Molt interessant. A mi m'he quedat amb el que hem de saber, aquest premi que li va donar l'Evita Perón, la vida. Exacte. Que paso tu paio sin el amajallere que tiene un surtal. Envidio tu suerte. Te dicen alguna al verte lucir. No saben la pobre y la envidia que ella te causa a ti. Maria de lajo. Ai, qué desgracias. Bé, sembla que hem pogut tornar a recuperar la connexió amb el Peret. Peret, bona tarda. Escolta, sembla que en conjunt de les propòsits... Mira que passen coses... Estic a la vostra disposició el dia que vulgueu i l'hora que vulgueu, eh? Fem una cosa. Després que no passi, ara. Si torna a passar, ja intentaríem arreglar-ho un altre dia o si de totes formes. També em sap greu que clar, que tampoc és plan, que es va penjant el telèfon cada dos per tres. No m'ha passat mai en aquest telèfon a mi, eh? Sí, és curiós. Mira, això també ens demostra una mica el que estàvem parlant fa un moment, que sempre és un aprenentatge continu, i que per molta experiència que tinguis en molts anys que et portis a tot arreu, sempre et passen coses noves. I mira, és la primera vegada que el Peret se li pensa el telèfon, dos o tres vegades no l'entrevista, tu. Sempre, sempre d'una primera vegada. Estan no enviats a passar mai, no? Per això mateix. Estem content, nosaltres, de què hagi passat aquí. Que per la primera vegada sigui això. Estàvem parlant del premi de la lluita Perón, que et va donar en mà, no? Sí, sí, sí. Era un festival infantil, això, eh? Mm-hm. Això era un festival infantil, no? I llavors, bueno, hi havia uns que guanyaven un premi, no? I van ser una cuina meva i jo que van guanyar aquest premi, no? I tot era anar-nos de 10, 11, 12 anys, saps? Mm-hm. I va ser la pròpia... Evita Perón, que... Tinguis, senyor Péret, tenint el premi o la mano i... Sí. I està, et va dir alguna cosa? Recordes que et digués... Ens va fer petons, ens va donar al premi un ram de flors. Oh. I ens va fer petons, i ens va dir que estaven convidats... anar a passar uns dies allà, no? L'altre punt... I llavors va vindre, no sé si era una espècie de secretària o aquí, per explicar-nos-ho millor, no? Que estaven convidats a anar a Argentina. Estem parlant... No hi va demanar, no hi va demanar. Estem parlant avui d'ahir amb el Péret, eh, conegut per tots, que just abans d'aquesta llei de comunicació, també havíem parlat, el Martí havia apuntat un altre... Bueno, un altre punt important que va marcar la teva carrera, que és un accident amb la motocicleta. Sí, sí, sí. Per què va marcar la teva carrera? Bé, perquè van ser dos anys i mig, que, bueno, el vaig estar... escalloat, eh? D'acord. Un guix, des del... des del... des del... des del peu, fins al dalt de tot, de la cama. Un guix que passava una barbaritat, llavors no podia ni treballar ni podia fer res. L'únic que podia fer, era jugar a cartes amb els amics i tocar la guitarra. I, pues, bueno, per sort, vaig tocar la guitarra i vaig començar a prendre una miqueta. I va ser en aquests anys quan vas veure que jo se't donava bé i que havies de tirar per allà, no? No, no, que va, no. No, no, no. Home, però dos anys i mig, malalt... M'he pensat mai que se't donava bé. Doncs és un idò, eh? Si és ara que faig un petit... faig un petit, escolta. Sí, sí. No, segur que no. De fet, jo no sé per què, però, clar, amb el Paret coneixem ni molt menys. Però jo tinc la sensació que el Paret és un paio, és un tio, que ha sigut tota la vida lluitant, la perseverància, si hi havia alguna adversitat contra l'adversitat, i sempre t'has anat com superant a tu mateix, no? És un supervivent. Tenim que fer una vida. I així, saps? No, no ho he vist. Si no ets així, doncs... malament. Aquest món venim a luchar, saps? És una lucha contínua. No ens posen re fàcil. I quan te neixem, ja hi ha un senyor que ens agafa pels peus, i ens comença a pagar guufatades o cul fins que plorem. Clar, això no m'has començat, imagina't. Això és per escomanjar, sí. I el teu consell que donaries a les noves generacions i els més joves? Els més joves volen... El consell seria que escoltin els vells. A cara que sigui per compasió, no? Aquesta és una gran veritat, perquè tampoc no es té en compte molt la cèviesa que un pot donar, no? Per a més, esclar, vull dir, hi ha gent... I això ho sabem els que no em conegutaves, saps? Clar. Perquè veus la falta que fa, els avis fan molta falta, són necessaris. Que t'has sentit arrinconat? No, no, no. El que passa és que el no tindrà avis, jo... Jo veig créixer sense tenir el consell dels avis. Saps què passa? Els pares, com que són més joves, tenen coses que fer. I els avis, no? Els avis estan a la caseta, però no estan amb els nets i volen parlar amb ell i ensenyar-los coses. Jo, per exemple, tenia un àvia. I clar, m'ensenyava unes coses, però no em fotava l'avi. I... Es fa falta l'avi, vamos. Bé, seguim tirant cap endavant el recorregut biogràfic del Péret. Probablement, dels punts d'inflexió en la teva guerra musical, ja va ser directament als Jocs Olímpics dels 92. Què va significar per tu, estar a la paraula mundial, en aquest moment? Per mi va ser significar molt, però per la meva música, moltíssim. Per la meva música, moltíssim. Perquè, a veure, jo estimo la música. Però la meva música molt estimo més. I llavors és ara un reconeixement, un reconeixement per part dels organitzadors, de les olimpiades, per part de l'Ajuntament i la Generalitat. Doncs un reconeixement, alguna música que és no sols a menys meva, sinó de tots nosaltres, no? Però en allà es va dir, això és la nostra música, i es va dir a tot el món. Llavors, clar, l'orgull per mi era per la meva música. I ara, que s'utilitza la notícia del Jocs Divend del 22 de Barcelona, has rebut alguna proposta? No. No, és massa d'hora, no, suposo. No, no ho sé, no ho sé. Però, bueno, estic aquí jo. I si volen algú de mi, ja ho saben. Però jo em presto tot. L'any que han escombrat el escenari, també, no? Péret, per cert, com a Barcelona, què opines d'això, que Barcelona sigui numbrada potser... o presentada com a candidat als Jocs Divend del 22? Fabulós, no? Fabulós, clar que sí. Escolta, això no perjudica mai. Això no perjudica mai. Si fa ventè, d'algú, es va fer en el 92, escolta. Ens va anar molt bé a Barcelona. Sí, això és negable. I va haver-ho un reuneixement per part de tothom, un reuneixement internacional per allò i un ànimer, perquè ho van saber fer molt bé. Els que van organitzar ho van fer molt, molt bé. Les crítiques van ser fàbules. Van dir que era el millor, fins a aquell moment, el millor dels Jocs Olímpics de la història. I això es va fer a Barcelona, clar que sí. Sí, sí, això és inegable, que amb els anys s'ha donat molt reconeixement el que es va fer aquí a Barcelona. I, lògicament, tu tens el teu gra de sorra amb la... Va, molt petit. Va, molt petit, jo, vaig dir. Però ja estàves, tu, que no ets el que ens ho poden dir. Vam fer això a la clau sura, no? Vam tancar les olimpiades, sí. Com a una imatge, m'està amalegria. M'està amalegria, i no oblidable. Per cert, avui estem parlant amb el Péret, com deia, d'aquest últim disc que ha tret de los cobardes, que nunca se ha escrito nada, on un dels temes és aquest, el Muerto Vivo. ...una semana de juega y perdió, el conocimiento... I, a més a més, podem trobar un altre hymne, podríem dir, de la Rumba, que és l'escaiu. Què has suposat per tu, Péret, versionar aquests dos temes tan coneguts i tan populars? Bueno, el que és el Muerto Vivo és que he versionat tres vegades. Fa 35 anys que em vaig fer el Muerto Vivo i he estat un tema que m'ha acompanyat durant molts anys. I un tema molt exitós, un tema de molt d'èxit, perquè és una cançó que porta alegria i, a més, té una gràcia molt especial, no? Que sembla un cuento i una cançó, però que a la vegada és una veritat, d'aquests casos es donen de vegades, que les apareixen i han cavat tot en un bon dia, no? Ara va passar, un va anar al seu enterno. Un va anar al seu enterno. No fa gaire, deixareu fer tres mesos així. La gent em trucava i m'ho explicava, no? El que té, no, és un tema que jo li tinc molt de carinyo, perquè jo, el guaneta San Pedro, me l'estimava molt, érem molt amics, i quan ell va estar malaltet, em van cridar per anar a palma al seu guaneta, i, clar, et va descontar. Vaig anar-hi i jo portava una cançó seva preparada, una cançó molt, molt melòdica, i que parla de palma de Mallorca, perquè em sento molt mallorquí, també. Ah, sí? I això? Sí, millor és mallorquí, que és català. Jo parlo millor de Mallorquí, que és català. A Mallorquí és un diàleg que és com més obert. És com has deixat, no? Has deixat això de monero. I ja ho vols, doncs, a Mallorquí, no? A Mallorquí no ho heu de fer, és que et xerràs, que et va. Escolta, Peret. Molt bé, molt bé. Parlaràs molt de Mallorquí, Peret, eh? Molt bé. Molt bé, i tu? Un cop al macà. I amb els escritors, poetes i això que parlem català, quan tinc alguna paraula que tinc molta dubte, ho dic en Mallorquí, i de vegades l'assetjo, sí. Escolta, i no has pensat de cantar en Mallorquí? Fer un duet amb tu, ma penya, això? Sí, no costa res cantar en Mallorquí. No, clar, això ho podria, no? Escolta, mira, el dia 11, el dia 11, si veniu, ens entereu cantar en Mallorquí, mira. A on? De febrer, el 11 de febrer. El 11 de febrer. A on toques? A l'auditori. De Barcelona? De Barcelona, sí. Ep, això és important, eh? Us cantaré en Mallorquí, us cantaré en Gitanu, i us cantaré en Gallec. En Gallec, perquè tens una cançó que el dia és que es diu Apaga-ho, que en Nil. Apaga-ho, que en Nil, sí. Aquesta, de fet, aquesta, aquí. Jo estimo molt en Gallec, oi? Sí. El Péret va inventar la rumba catalana, i ara ja la rumba en Mallorquina, la rumba en Mallorquina... La rumba en Gallec, ja. Va per a tothom. Sí, senyor, el senyor Péret en Gallec, eh? Apaga-ho, que en Nil. Per cert, escoltant el disc aquest, que té una sonoritat molt bona, m'imagino que la música lògicament ha evolucionat i res a veure té amb quan vas començar en gravant els disc, no? Res, a veure. Res, a veure. Avui jo, no sé, em veig capaç de gravar-li... de gravar-li un disc amb una gosseta que tinc a casa. Doncs no bé. Sí, senyor. De veritat, eh? Sí, sí. Avui et graven uns aparatos que els canvia la veu, home, ara molts cantants tenen la mateixa veu. Sí. Sí, sí, això... Clar, això tu creus que va en favor de l'artista o va en contra? És a dir, fa uns anys... El artista no ho hauria de voler, això. I jo no m'ho deixaria posar, això. Clar. Fa uns anys es grava a Pelo, amb un micròfon per la veu, un altre per la guitarra i tira pelante. En canvi, ara, cada veu per una pista, la guitarra per una altra... Gravava amb una pista. I ara es grava amb les pistes que vulguis tu. 40 pistes, 50 pistes les que vulguis. I jugues amb la veu, jugues amb els instruments, jugues amb tot. Aquí ara gravo una frase... Jo no sé... I ara no fegeixo en un altre. Aquesta és bona, aquesta no, posem aquesta, i ara afinem la veu. Vull, avui. Jo em ve capaç de gravar-li un disc a la nit. 7 blanques, que tinc molt manca. Molt bé. Escolta'm, parlem de noves generacions... de la música mestissa, de la rumba, perquè tu el disc estàs acompanyat per, per exemple, dos artistes, com són la Mari de Chambao o la Marina d'Ojos de Brujo. Què aporten aquestes dues estrelles a... Ho has dit, tu ho has dit. Estrelles. Porten això. Porten llum, perquè són dues senyores molt importants dins del panorama musical espanyol. Són les senyores molt importantíssimes. Que tenen un fet i... que tenen un públic. I que, quan canten, has de dir, sí senyor. I no sentien... Ho fan molt, molt, molt bé. I no sentien intimidades davant la teva presència? Perdona. Les dues no sentien intimidades davant la teva presència a l'hora de gravar amb tu? No, no, què va. No, no, què va? No, no, què va? Què va, no? No, no, jo, quan estic amb la joventut i això, jo em fa més el jove que ells. És que vull dir... Però segur que tu els ensenyes una mica, no? Jo no consento que em diguin de vostè, ni res d'això. No? No em faig ser de treball, no. Per res, per res, per res. Això està molt bé. Amb el vídeo, amb la Marina, amb un escat molt bé. Aquest que acabàvem de fer una tome, s'abressàvem i ens feien petons. Vull dir que el fet no. Per cert, Pérez, només tenim ja 5 minuts per acabar. T'agraeixo molt que hagis estat aquí amb nosaltres al programa. Però hem d'encantar una mica el bloc polèmic. El bloc polèmic. Fins ha estat tot això. Sabó. Massatge. Massatge, sí. Però el Pérez és un tibut integral, que ja ho veieu. No s'encalla ni una. Per això, per exemple, no fa poc, no va tenir cap problema per renegar... Segons ens vam veure, que això no saps si és veritat o no, va renegar el premi ondes que va rebre fa temps, ja que no estava d'acord amb l'organització que li donava, li va donar el Jorge Javier Vázquez, el presentador de Salva. Pérez, l'ondes l'ha retornat? No, no el tinc. És que jo sí que em tenia un, dos, però em van trobar molts trofejos, saps? Què dius, ara? Sí, fa temps, eh? I sí. I llavors tampoc no l'has hagut de retornar, tampoc. I clar, no hi puc, però pel cas és el mateix. A veure, el qüestió, com veia, ha dit el Jordi, és que tu, per sobretot, tens les coses clares i un integritant, i llavors tu vas voler denunciar aquest absolut desabar. Sí, jo sé que amb ell no li va agradar, l'Isa, que amb aquest noi. No li va agradar. I llavors va anar amb un programa que es diu la Núria, em sembla, que també, més o menys, va de lo mateix, que critiquen la gent, i tant se'ls indona de veritats com mentides, que en falsos testimonis, humillen la gent, no? I llavors, allà, ell ho va dir i diu, el paret deu haver fet això, i l'altre, em veig que es diu Jordi. El Jordi González, eh? Sí. El paret diu, però encara va per aquí, com m'ho havien dit, que no es morta encara, eh? Sí. Això va dir el Jorge Javier Vázquez. Aquest programa m'han trucat 20 vegades o 25, i l'última vegada es va dir, home, no ho trucau més, que jo no penso vindre aquest programa. Què vols dir, que el que volen és generar polèmica i la polèmica per la col·lem polèmica? M'han trucat no sé quantes vegades i em va preguntar si estic viu. Doncs mira, jo estic viu. I tant. No tinc massa vida, perquè tinc una piscina greu, i no em queden massa temps de vida. Però jo deixaré de dir... deixaré de dir, i de fet ja ho he dit, que si amb els Jordi González, o amb l'altre, els hi donen la medalla d'or de Barcelona, que torni en la meva. Mm-hm. Que si els hi donen la creu de Sant Jordi, que torni en la meva. I tot això per què? Jo tinc dret, perquè va dir qui és aquest. Jo no soc ningú, oi? Jo n'he dit mai que soc ningú, m'entens? Però si te tinc el dret de tornar un premi, si a mi no m'agrada. T'has trobat com una mica pressionat, o manipulat, o que... No, perquè això ni siquiera ho he vist, m'ho van dir. M'ho van dir, no em veia aquests programes. Però és que em va telefonar, l'altre em va telefonar i jo estava fent un programa de televisió a Galícia. I em va dir, home, ben nombre, ben, mira, ben nombre que harem-nos un programa guafíssim, o què tal, i què qual. Dic, però què estàs de broma? Diu, sí, si vols, jo et donaré el premi a tu. T'ho donaré tu, t'ho donaré tu. I només falta dir això. El pèret que ja veiem que no vol entrar en polèmiques absurdes, en històries que no li van ni li venen, tot i que molta gent pensa malament, perquè va tornar el premi si no vol entrar en polèmiques. Perquè aquest senyor ha fet mal a moltíssima gent, entens? Ha fet mal a moltíssima gent. Aquest va agafar amb un nano, amb un nano drugadicta, entens? Un nano que no estava bé, eh? I li van parlar i li van dir, oi, i tu, tio, què sabés, i què tal? Dic, oi, si no la mà s'ha vist això, doncs per això no ho podré salir, no? I clar, que hi va, i ho va començar a inventar, i va inventar que si algú seia amb mi, amb una taula, dirà que em portava la contraria, jo li tallava els braços amb molts portilles. Doncs les males arts de la premsa d'avui en dia, queden clar, pèret? De fet, ho hem de deixar aquí perquè hem de connectar ara a l'album. Martí, moltes gràcies per haver vingut i el pèret. Un aplaudiment pel pèret, sí senyor. Moltes moltes gràcies.