Pilar Rahola

... Avui entrevistem una dona que no sé ben bé com presentar-la, perquè té un currículum entre polític i periodístic molt extens. Ara la podem veure alguns matins amb el Josep Cuní i alguns dissabtes a la nit a la nòria amb el Jordi González. Pilarra, hola, bona tarda. Si et sent el Cuní et renyarà. Per què? Per això ha de ser alguns matins. Ell no pot viure sense mi. Ja ha de matir. Estàs que ha de matir? Sí, que ha de matir. Perdona. Perdona. Ja ha de matir, aguantar-lo. I aguantant-me. Som una tèntica matrimonia. Home, escolta, aquest tèndem televisiu amb el Cuní, com va començar a la ràdio fa molts anys, no? La relació amb el Josep és realment de tota la vida, i és una cosa que us hauria dit molt antiga. I té a veure amb una admiració mútua, una conconèixement mútua, també un respecte mútua de les diferents feines. I alhora també el fet de que ens haurà de molt guanyar, és a dir, dialèctricament. Ella em respecta però vol guanyar-me. Jo el respecto i el vull guanyar. I és una mica un xoc molt interessant de l'opinió i reflexió. Que a mi és molt veritat. No puc pensar la gent, que a vegades aquí et diu... Però això està preparat, no ho està mai. Ell no coneix mai ni tan sols el tema del que parlaré. No sap l'opinió que en tindré, no sap si estarà d'acord o no. Però us ho passeu bé, eh? Sí, sí, jo crec que sí, que podem dir que ens ho passen bé. Hi ha vegades que el mataria, també t'ho dic, hi ha vegades que et pensen que ha dit això, ara perquè ha fet aquest comentari, i ara què tal, o fins i tot si no guanyes amb la publicitat. Però, Pilar, ho fa per descolocar-te. Ho intento, sí. No, a vegades et surt per la tangència i diu... ¿Què és del teu escot o del teu pentinat? Ah, ja el sé, sí, sí. Clar, ho fa per descolocar-te. Escolta, a part també escrius una columna diària a la vanguardia. També col·labores amb la Julia Otero a on de cero, a la ràdio. Escolta, com... Sento com una mena de reverberació, Pilar. Ah, sí? Sí, sí, ara millor, ara millor. És que sentia com una mena de cacofonies d'aquestes. Per pel telèfon. Escolta, com ho fas per arribar a tot arreu? Bueno, ho faig com tothom. És a dir, jo no treballo a més llocs, o tinc més espais els que pot tenir moltes altres persones. És a dir, qualsevol comentarista o analista polític, des d'un senyor girauta fins a un lluis foix, des de un senyor en tany i puig verd, fins a un resalt negal, per posar gemnes molt diferenciats. Són gent que estan en el món de la opinió i, per tant, comptabilitza i compatibilitza en articles, en tele i en ràdio. És curiós que aquesta és una pregunta que generalment me la fan una mica, però no li farien mai en un lluis foix. Quan el cap de ball forma part de la lògica que la gent ens dedica al món de l'anàlisi, no només siguem multidisciplinars, sinó que, a més a més, sobre l'anàlisi de la realitat i de la vida quotidiana, en basem en la nostra feina. I creus que aquesta pregunta te la fan sovint, perquè ets una dona? No, jo entenc que soc una dona. A la condició femenina, encara que no m'agrada, i diguem-ne que hi passo bastant, tant mateix sí que té un servei. Ara, dit això, també és veritat que jo soc una dona que marca caràcter, que és forta, que, per tant, sense cap mena d'un pèl, està allà davant i, també, això, també es nota més. És a dir, quan hi soc en un debat, es nota. I el fet de notar-se fa que, inevitablement, la gent opini sobre tu o et vegi més. Home, jo no et conec, però crec que ets una dona lluitadora, que no t'arrugues davant de res, dius el que penses, defenses amb força els teus arguments. També tens moments de bajó, com tothom, m'imagino, no? Mira, jo he conquerit una cosa extraordinària a la vida, que és la llibertat, la llibertat d'opinar, de dir la meva, de estar, diguem-ne, en la primera línia del foc de l'opinió, amb gent que em llegi m'escolta i que debat suro les meves, i deia, això és un luxe extraordinari. I t'asseguro que jo el conserveixo amb dos i principis fonamentals. La valentia, és a dir, dir el que penses amb independència, que al darrere hi hagi poca o molta gent que hi estigui d'acord, a vegades, en cert, a vegades estàs en la línia de la majoria, però a vegades no, i t'has de mantenir en aquest sentit molt convençut, i l'heu nascadat amb les coses que dius, que no depenen de res, sinó que creus sincerament que no t'estàs equivocant. Evidentment, et equivocues cada dia, però forma part de l'honestadat, dir públicament el que penses. Per tant, no, jo soc una persona molt convençuda, quan defensa una opinió l'he pensada i estic bastant convençuda, la defensa-ho amb tota la força, i si després em comencen de que la cosa no va per aquí, tampoc tinc massa problemes, eh? Clar, però és impossible, no, és de les 24 hores del dia així, vull dir, que hi ha moments també... No és de les 24 hores del dia, ni per l'Arna. No, no, ha dit això a la pregunta que tu em feies, és evident que jo soc una persona fràgil i vulnerable com molts, o com la majoria, capaç de tenir les meves inseguretats, et diria més quan faig coses de risc, sempre darrere fas, tens una mica de por i de dir-hi, ahir diu meu, què passarà, no? I, per tant, en conseqüència, jo soc tan forta, com feble, tan segura com insegura, tan sòlida com vulnerable, com tothom, al català. Es pot ser periodista sense tenir el títol de periodisme, Pilar? Bueno, la Júlia Otero va fer filologia com jo. Pregunta-l'hi a ella, clar que sí. Jo estic en el món de la opinió, també t'ho he de dir. Però forma part d'una generació que la majoria de nosaltres, la que era de periodisme just, començava, estava a filologia o a filosofia, i la gent al que feien meraltes carreres vinculades al món de la comunicació, i després et arreu amb el periodisme. Amb els anys de gent jove, ja sí que heu tingut les carreres molt més homologades, però la meva generació no va ser així. I les anteriors encara menys, no? Per tant, sí, en el món del periodisme, hi ha molta gent que han fet carreres paral·leles. I algunes, ja t'ho dic, com t'he posat a l'exemple de la Júlia, són periodistes molt solvents i molt homologades. Home, a tots doctor, amb filologia espànica i filologia catalana, parla UB. Per cert, continuem parlant de tele. On estàs més a gust, els matins, amb el teu admirat i estimat, Josep Cuní, o a la Nòria? Mira, jo sóc sincera, home, no, a mi per mi és un... Jo el Jordi González li tinc un gran carinyo, però, amb tota la sinceritat, està al costat d'una bèstia del periodisme com és el Jurep Cuní. No és equiparable a res, és una de les grans escoles de mestratge de periodisme que he pogut tenir a la vida. I per tant, no és que ho compari amb el Jordi, és que en el Josep no el comparo amb res, perquè em sembla un mestre de mestres. Si jo hagués d'escollir, no tinc cap mena de dubte, estic segura que el Jordi ho entendria perfectament. Jo sempre em quedaria amb el Josep Cuní, però no vam respectar el Jordi González, respecte gairebé tot, perquè crec que és un tipus que està molt per damunt de moltes coses i que ha consolidat una capacitat de connectar i comunicar i fer periodisme en qualsevol mitjà. L'home que va reinventar la ràdio en català, l'home que ha reinventat els matins, que eren molt difícils de la televisió en català, això és un luxe extraordinari. El Jordi és un gran professional, però certament el Cuní per mi és la primera línia. Mira, jo diria que és el Jordi González, és la lliga, la lliga de futbol i la primera divisió, però és que el Cuní és el capdè d'Europa, eh? És la Champions. Ara és Champions. Ara bé. Si tu em dius, i si t'hagessis de quedar en un gènere periodístic, televisió, ràdio o mitjà escrit, en què et quedaries? Sempre em quedaria amb la paraula escrita. Si no pogués ser compatible un article amb la tele o amb la ràdio, i només em pogués quedar amb un, em quedo sense dubte l'article escrit. Com el que fas ara cada dia a la venguàrdia. És fantàstic, Pilar, perquè tu mateixa et fas ja les preguntes, no? Ah, podria ser. Sempre vaig molt ràpid, allò, mentalment. Escolta, la Pilar de la TV3 és la mateixa que a Telefingo? Sí, en les idees, absolutament, el que no és la mateixa és la llenguatge. Perquè això seria una de les tieses, de la mateixa manera que estic convençuda que tu no parles igual. Si estàs parlant, no ho sé, amb els col·legues de joventut, o estàs parlant amb la teva mare, tampoc parles igual quan parles amb un mitjà o amb una altra. El que és important és que defensis el mateix, i això sí que ens salva que és indiscutible, perquè més aviat et diré que hi ha hagut de defensar la manera no mentida, el català, Catalunya i etcètera. Són trinxeres molt difícils, on resulta, on fins i tot. T'has de posar més dur, més agressiu, i més tot, perquè l'atac és molt dur. Però no es parla de la mateixa manera. El que no és el mateix fer un article, on hi deixes matisos, on és molt més complex, individualment, on has de demostrar que d'allò en saps de manera molt sòlida, que la tele, que és molt més una paraula dita, oralment, i, per tant, és tot més frívol, més superficial, i en el que queda són dues idees i mitja. Un article et perseguirà tota la vida, perquè està escrit, està escrit per sempre. I les paraules se l'emporta al vent, no? Sí, exacte. Et vas posar un dilema moral al fet d'entrevistar violeta, s'entendè? Sí, sí, ho vaig passar molt malament, i no només ho vaig passar molt malament, sinó el que vaig dir que no hi tornava. La veritat és que, quan jo vaig anar-hi, no seria el que em trobaria, jo pensava que anàvem a fer una entrevista amb una dona maltractada, quan em va emplatejar el tema, em semblava molt bé, i quan em vaig trobar aquell show brutal, utilitzant un tema tan sensible com aquell, amb un home que en aquell moment estava en coma, em vaig sentir molt malament amb mi mateixa. No culpo ni la televisió, ni el programa, ni ella mateixa, un culplí amb mi mateixa, perquè no havia d'estar on estava. Jo dic que no hi ha moltes coses, però moltes, quedaria sorprès. Però aquella vaig dir que sí, perquè em sembla que estava bé, i em vaig equivocar. L'última cosa que has dit que no? L'última cosa que he dit que no és que em van demanar, estar en el Salvador Medellux, participar en l'entrevista aquí com a Tamoros, amb la justificació de que volien una mirada diferent, fins i tot algú crític amb el món del cor, per donar-li de volta. I em va tocar el lletó i em va dir que això va ser la setmana passada. Sí, sí, en referència a la malaltia, no? Sí, exactament. Tu parlaràs del tema de les drogues, perquè tu parlaràs de per què una persona és de negre, parlant dels altres, etcètera, etcètera. És a dir, hi hauria molt aquest punt de vista alternatiu. Jo agraeixo l'esforç que feien al Salvador Medellí. Oye, una altra mirada, no? Però em va semblar que no en correspondia, i que m'hauria devorat el programa i el personatge, i per tant vaig dir que no. Has anat alguna vegada a Salvador Medell? No, mai, no. I no n'hi havies mai? Mira, jo no t'ho sé dir, però la veritat és que m'he passat la vida dient que no, de cop, tant per explicar-me la meva pròpia vida, que t'asseguro que quan tu vas a un debat polític et paguen de manera molt normal com a col·laborador, però en canvi, quan et paguen per pagar la teva vida és una cosa brutal. I en canvi, he dit que no ets sempre. He dit que no quan m'han volgut comprar el meu casament. Vam voler comprar la teva voda? Sí, sí, sí, em farien una pasta molt bonica, he de dir, eh? Bueno, de fet, vaig... Jo vaig sortir a lectura i a l'Ole, a aquestes coses, quan em vaig casar, perquè a més venien molta gent coneguda i en fi... Escolta, què va sentir allà, el paper Coucher? Què va sentir allà, el paper Coucher? Tu, perquè per un moment vas travessar la línia? No, si no, si tu no ho vens... Si et truquen i et diuen, escolta, ens agradaria venir... Ah, pues veniu i no ho vens. No formes part de res, senzillament, com que tens una dimensió social, puntualment t'hi treuen. Si tu ho vens, entres en un altre capítol. I jo porto 30 anys en la vida pública i mai hi venuts, eh? En aquest sentit personal, com a molt, he participat i he col·laborat en les idees que defenso en tertulies polítiques. Això és molt important, perquè és una frontera que marca a l'abans i al després. Jo crec que a mi m'han respetat sempre en aquest terreny, perquè sempre dic que no. Li vaig dir que no el sardà quan em va demanar de participar en debats rosa, vaig dir que no, jo només et vindria als debats polítics. Li vaig dir que no, en el Jordi, quan vaig dir que no participaré en debats rosa. Escolta, el penyat feia tot un llibre de monarquia. La monarquia és un tema d'estat. Jo m'hi veig participant en una cosa com aquesta, perquè entenc que no és rosa. És a dir, jo crec que sempre és molt sotil, la frontera, però no l'has de repitjar. I, per tant, quan a mi em diuen, vinc a entrevistar el Quico perquè li faràs una altra tipus d'entrevista, jo m'ho penso i dic no, perquè aquest xicot és fonamentalment a un tema d'acord i no ha fet res a la vida més enllà d'això. Alguna vegada, Pilar, perdona, que te l'hi has pensat, en fer un programa propi o t'han ofert? És un programa tu presentant-lo? Sí, una vegada em van oferir... Bueno, de fet, jo vaig fer una incursió petita... Si ja has dirigit, el vis-a-vis, un programa d'entrevistes. Però, bueno, això és una altra cosa. Sí que vaig tenir una oferta que era una mica peculiar, que no t'explicaré, perquè com que la vaig rebutjar i implicaria massa gent, però finalment vaig dir que no. I vaig rebutjar una pasta brutal de diners, que encara ara em fa mig plorar, quan veig la meva hipoteca, que és per participar en el gran hermano VIP, que vam fer-ne un parell de sensacions, no sé quan. I en donàvem tot el que no m'han donat a la vida, però vaig tenir claríssim que no. I la Illa, també. Et passes la vida dient que sí i que no, i equivocant-te en els dos casos, però això és la vida de triant... Home, no sé qui va dir algun dia que és més important, que ha acceptat tot el que t'ofereixen. Mira, jo com que per sort meva et dic moltes ofertes, dic que no molt. I no m'he empenedit mai d'haver dit que no. Alguna vegada m'he empenedit de dir que sí. És a dir, dels meus silencis i dels meves negatives, no he comès cap error. De les meves paraules i de les meves afirmacions o acceptacions, alguna vegada he comès errors. Això és el més important a la vida, ser bé dir que no, certament. Tirem una mica enrere, perquè entre setmana estàs a Barcelona, i com comentem, te'n vas a Madrid, però la teva relació amb Madrid ve de lluny, perquè durant dues legislatures, entre el 93 i el 2000, va ser l'única diputada d'Esquerra Republicana, el Congrés dels Diputats. Com recordes tota aquella època política? La petita és que és molt llunyana, si et soc sincera, perquè jo sóc una persona que, com que té una vida molt intensa i molt potent en el dia a dia, també de la mateixa manera té a dir que a mi em passa tot molt de pressa. I, per tant, en conseqüència, jo a l'època política em sembla el juràcic inferior. N'hi menen recordo, però la vaig viure en el seu moment amb molta intensitat. Vaig aprendre grans coses d'aquella època, vaig donar de mi el màxim que vaig poder donar, i també la recordo amb molta testesa, perquè vaig viure el pitjor de la política que és la guerra, internar els partits, la lluita pel poder. A mi em va... aquell lliçó, que va ser una primera línia de foc, en la qual jo crec que va haver coses que van ser molt interessants, i vaig viure grans debats parlamentaris, també va ser una època trista. Per tant, la recordo amb clars obscur. M'agrada recordar-la, però em sembla passat. I no la repetiria, no m'interessa el retorn a la política, a cap nivell. A la política, vas fundar el teu propi partit, el PIB, partit per la independència, va ser el teu pitjor moment... en política quan va fracassar el partit? No, perquè jo estava convençuda que seria un fracàs. De fet, jo no el volia fundar, i va ser una conversa llarga amb l'Àngel Colom. Jo el que vaig passar molt malament va ser la guerra bruta, que va arribar a límits terribles, ficant-se amb les vides privades, amb els àvids personals, amb els àvids sexuals, amb tot. La guerra pel poder escarabolicana ens va portar a les parts més foscues i brutes de la vida. I, en conseqüència, allò per mi va ser el més amar que jo vaig viure. Que llavors, després, ens ananessin i el pit, allò va ser més la inèrcia de seguir una persona i una gent i uns militants que se n'havien anat, i que volien continuar en política, però jo recordo a haver-li dit com m'han fundat el pit. Això és l'inici d'un final. No tenia sortida. Per tant, per mi no va ser la fondació del pit. I, al final, ja era una derivada lògica. Per mi el que va ser tristíssim va ser la guerra bruta a dins d'escarabolicana. No he viscut ràpid xoc, això, en política. És dur, això, quins anys més tard, tot plegat. Com expliques que has pesat tant de temps? El Parlament de Catalunya ja ha entrat una força política independentista i vosaltres no ho va poder aconseguir. Bueno, jo això ho dic amb molta esperància, amb molt carinyo. Jo crec que l'independentisme polític està millor que mai, en el sentit en què convergència és més independentista que abans, et deixo la veritat catalana, està a Esquerra... Caram de Unida potser està fragmentat, però també, a l'hora, ja és molt interessant el que està passant, no? I jo no tinc en aquest sentit un sentit de propietat, però, escolta'm, no ho vam fer nosaltres i fan aquests, fantàstic. I que vagi molt bé, perquè d'això es tracta, no? La màscara del rei Artur és l'últim llibre que s'ha escrit, dedicada a la figura d'Artur Mas, i, a més a més, va estar amb ell el mateix dia que va guanyar les eleccions al Parlament, no? Ho vas fer perquè sabies que guanyaria? No, no, al llibre, quan em planteja a mi l'editorial, jo a mi, en principi, he dit que no. I aquest país és un país que ja veurem i tal. I la veritat és que el que va costar molt, convèncen els dos. Per mi era perquè no ens coneixíem gaire, al segon, perquè jo sóc dura i, per tant, havia dit coses i les continuaré dient, que no li devien agradar gaire. Tercera, perquè jo no volia fer un llibre d'un polític, vull fer llibres de política, però no d'un polític, i, per tant, en conseqüència, teníem molts tuntes de fer aquest llibre. La prova és que a mi em planteja en el llibre al març, i jo dic que sí, a l'octubre, jo estic 8 mesos dient que no. Però després et va passar el dia sense les eleccions amb l'Artur, no? Bueno, per això va ser una petició de la Vanguardia. La Vanguardia em va demanar que fes l'últim dia que una mica era la píleg del llibre. Jo l'havia estat seguint 8 mesos, l'havia descobert pel món, perquè el llibre, d'alguna manera, es va descobert en d'Artur Mas, per això portem 35 setmanes als més venuts, suposo, que és perquè la gent ha connectat amb el llibre, i llavors la Vanguardia em va demanar, si podia estar l'últim dia, el diumenge, el dia de les eleccions, i fer-ne la crònica, i de fet vaig publicar 4 pages sobre el diumenge. El fet de que després, dies després, això surtis amb un reportatge, i la gent ja no se'n recorda que has fet un article per la Vanguardia, però jo no estava aquell diumenge perquè tingués ganes d'estar amb l'Artur, i estava tranquil·leta que és la meva, i estava perquè la Vanguardia me'n carrega una cosa interessant, que és viure l'últim dia de l'home que li està a punt de canviar la vida, i això periodísticament va ser molt interessant. Bé, Maria, acaba l'entrevista amb un últim tema, que és el conflicte ara a Boisa i L'I. Has viatjat a la zona més de 20 vegades, has rebut el premi a la Universitat de Tel Aviv, ha atorgat a Buenos Aires el 2007, a més a més també la Universitat d'Abrea de Jerusal·lem, t'ha aconseguit el premi als CUPOS 2007, per la teva tasca a favor dels drets humans, un premi que, per cert, ha estat aconseguit, entre altres, els Premis Nóvels, Avolvelou, Milton Friedman i Elis Wiesel, i els líderes polítics com Gerard Alfort o Eduard Kennedy. És un premi important. És el premi més prestigiós de fet, que atorga la Universitat d'Abrea de Jerusal·lem. És veritat que en aquest conflicte... No, i vaig rebre el premi Daniel Pearl, que dona l'Antidifferent Mansion League, la lligua d'informació americana, a Harvard l'any passat a Boston. Pel teu codi ètic, periodístic, i per la teva lluita contra l'antisemitisme. Volia preguntar-te... Si vols que et dongui una primícia, perquè és una cosa que em fa molta il·lusió, tot i que encara no em feia la nota de prència, i, per tant, potser ho estic abasant més a compte, però la United Nations Human Rights, la Divisió de Drets Humans i Nations Unides, m'acaba d'aturgar el seu premi Human Rights, que el rebre el dia 6 d'abril a Ginebra. I que li van donar l'any passat a la dona que es va presentar a les eleccions a l'Afganistan. Estic molt honrada que et donin aquest premi, que me'l donen perquè creuen que en la defensa dels drets humans, davant del fonamentalisme islàmic, jo he estat molt valenta i que em mereixo ser premiada. Sí que sàpigues, això. Doncs, Pilar, felicitats. Moltes felicitats. Escolta, esclar, són molts premis, són moltes conferències, també, arreu del món, a Llatinoamèrica, també, parlant de... Però el donen més per aquests temes vinculats a la qüestió islàmica, que no pas pel tema israelí, eh? Aquest és un tema que obsessiona molt a Catalunya, però no tant a fora, però el que obsessiona és que tenim un problema molt gruixut amb el fonamentalisme islàmic, tenim un problema molt gruixut amb les tiranies del golf, i etcètera. I això és el que és substancial. Aquí es diuen un estunt d'aria sang brutal sobre el tema. D'orien mitjà, que clar, ho tenim amb aquesta qüestió. Clar, perquè ho interpretem tot com a blanquin o negre, no? O estàs a favor dels palestins o estàs a favor d'Israel? És veritat que en aquest conflicte tu et posiciones a favor d'Israel? No, hi ha posició, no, a favor, de primera, que no es perverteixin els drets fonamentals, i, per tant, no defensem ideologies fanàtiques, ni bombes humanes, ni encisament de nens. També posició en un quatre dels tiranies de la zona, que no hi ha ningú que vulgui la pau a la zona, i en posició en favor de la distància d'Israel com ha estat. És a dir, en posició, no, davant del fet que real té dret a testar. Vol dir que estic en contra de que existeixi Palestina? Ens el contrari, és que jo crec que alguns que et chequen la veu a favor de Palestina no estan a favor de Palestina. Però em veig incapacit d'explicar-te aquest tema tan complex en dos minuts. Us heu, us heu, us heu. Com creus que acabarà aquest conflicte? Jo també, que no és per respondre en un minut, però te la faré. Per tant, no ho faré. No, perquè no... Màsa vegades simplifica un tema d'una enorme complexitat que porta 60 anys de distància. Vas veure els salvadors de l'Ebule? Era un desastre, aquell programa. No va agradar els salvadors de l'Ebule? No, gens. Em va semblar la simplificació de la significació. Jo ja entenc que l'Ebule és un tipus molt simpàtic, torrirem amb ell, a mi em va demanar una vegada, el programa hi vaig participar, i el programa era una frivolitat extrema. I no ajudava gens ni a mi, que l'únic que feies hi, hi, hi, ja, ja, sobre una costa que ha acusat molts amors. M'has atendent-siós. Però no l'acuso amb ell, perquè el cat de ball com que tothom fa hi, hi, ja, ja, sobre aquest tema simplifica, doncs, escolta'm. El dia... jo només debato sobre aquesta qüestió que en tinc davant algú que em sap. Encara que pensi diferent, massa frivolitat, ja sobre aquest tema, com per afegir-ne més. Doncs, Pilar, no et molestem més. Un plaer parlar amb tu, una estona, i felicitats per aquest últim premi de molts, que últimament no pares, eh? Estàs on faig amb els premis, eh, Pilar? Bueno, mira, la veritat és que com que el combat dialètic és complicat amb molts temes, que de tant en tant diguin que t'estima ens fem refei il·lusió. Els agraeixo enormament, sincerament. Molt bé. Pilar, Raola, moltes gràcies per haver estat una estona amb nosaltres i que vagi molt bé. Sort. Gràcies, igualment. Pilar! Hola, chat. Hola, doncs escolta, moltíssimes gràcies, eh? Perdona, que potser m'he llargat en alguna resposta, i tu t'han dit el ritme de ràdio. No, no, t'ha dit el ritme de ràdio.