Queco Novell

Més tard va formar part de l'equip de Toni Soler, amb minoria absoluta a la ràdio, i a la televisió amb set de notícia, set de nit, mireu-s't a Antena 3, i des del 2006, el Polònia imitant Zapatero, Rajoy, el Príncep Felip, Alcuni, etcètera, etcètera. Que connovell! Bona tarda! Bona tarda! Quan estigues informatius de televisió espanyola, ja anaves imitant a la gent pels passadissos o...? No, no, no. Es veu que tenia la bèstia dintre, però no la traia. Potser de forma esporàdica en algun moment, però com fa molta gent, no? No ho sé. Jo em veieu com una entorn que ho fa molta gent, però no ho fa molta gent. No tenia com a costum anar imitant quan presentava els informatius. D'on ve aquesta faceta d'imitador? No ho sé dir, m'ho he preguntat moltes vegades. Ja t'he dit, la d'hauria de tenir dins. En alguna ocasió ho havia fet, però com aquell qui tots tenim conegut un amic que té... bueno, que sempre està imitant, o que mira, mira, que bé que faig la veu aquesta, o mira, qui sóc i fa la veu, no? I jo d'hauria sent d'aquests. Però plantejar-me això com a manera de guanyar-me la vida mai a la vida. Però de petit feia respecte a classe a casa o imitaves amb els amics o...? No, no. Quan jo era petit hi havia uns personatges televisius que eren molt imitables. Jo crec que els imitava a tothom, tothom, que era el fèlix redriguet de la Fuente, que era un home que feia documentals d'animals. Allò del Leona, que ha sapat, o no? Allò del Leona, que ha sapat, o no? Sí, era el naix en el geogràfic avançat. Fa poc em vaig veure un i li vaig donar tot el mèrit que no li havia donat fins ara, perquè trobo que tenia bastant de mèrit. I després hi havia un paio que presentava una pel·lícula a la tarda, que feia Alfonso Sánchez, i que també tenia una veu molt craqeística, i el José María García i aquests. Aquests eren de P3, i jo crec que molt deixen el cimita. Jo, com a molt, em tirava per quets, però no era el passat que va imitant, tota l'estona. Clar. Llavors ha sigut com una cosa innat d'Eduïm, no? Sí, sí, sí, bueno, tot va sortir... Jo quan em vaig anar amb Antònia al fet de notícies i després al fet de nit, no ho feia amb això. No ho feia amb això. I llavors, quan estàvem fent el... Ara se m'esborra la memòria professional, perquè quan vam començar a fer el Minori Absoluta, que no era un programa d'imitacions. Un dia, amb l'Antònia m'havia sentit fer el Maragall, alguna vegada, però en plan copes, i un dia, quan es va plantejar fer la imitació del Maragall, el fet de notícies, perquè ja teníem la del rei i teníem la de l'Artormàs, ell em va dir, home, perquè no ho fas tu, i, bueno, clar, tu ets periodista, i jo, sí, és que a mi em fa molta vergonya. I vam fer uns càstings per buscar un Maragall, no em vam trobar cap, al final em va dir, maquilla, tu, veure com quedes, si t'assembles, i ell era una trampa, jo no sabia. I... i un cop maquillat ja no hi havia marxant res. I aquí va començar tot. I després de la ràdio vam veure que aquesta era una via per fer això, i vam començar a treure el Maragall, llavors jo arribava un dia, deia, escolta'm, em sembla que ho sé fer aquest, i el feia. Però ja et dic que on que no era un programa que l'objectiu del qual fos fer imitacions, i treure personatges, no ens ho plantejàvem, jo arribava un dia i feia, jo arribava a Manel i deia, a mi em surt el Lluís Llach, i va fer el Lluís Llach un dia, i allà es va quedar el Lluís Llach. I llavors sí que hi ha un moment de l'història minoria absoluta de ràdio que ens plantejàvem, doncs, potser que sentem aquests personatges a la taula, també. La ràdio, de fet, ho permet, això, no? Que no hi ha un guió tan elaborat, i que arribes, i el primer que passa pel cap, ho proves, i si no funciona, doncs per una altra cosa, no? Sí, home, hi havia un guió, eh? El guió sempre hi ha de ser, perquè, si no, la inspiració divina s'acaba. Una base, no? La base ha de ser el Matalàs i ha de ser, per anar tirant, però el que sí que hi havia és molta improvisació, i sí que a vegades, sí que molts personatges van néixer sense guió un dia allà, doncs, pam, a sortir i allà es va quedar. Ara que parles del minoria absoluta, va, parlem una mica de ràdio, perquè veu guanyar a Londres el millor programa del 2006. Com va néixer el minoria absoluta? Doncs el minoria absoluta néix a RACU, quan néix RACU, i és originàriament un programa de dissabtes, em sembla, dissabtes i diumenges, em sembla que era, de tertúlia política, però fora del que s'entén com a tertúlia política. Un programa per comentar l'actualitat política, però per comentar-la sense la rigidesa en què es mouen els programes que comenten l'activitat política. De fet, allà ja va començar a tirar talls del president Pujol i a fer muntatges que després van... Sí, molt després, és quan el programa pren un gir, perquè se'n van fer uns quants, després vam entrar jo, però al cap de res, i érem els tres, el Manel Lucas, el Toni i jo, que comentàvem l'actualitat de la setmana, però intentàvem fer de forma didàctica i traien-li rigidesa i traien-li aquella cosa que en volta a l'actualitat política, que es parla de futbol, es parla d'una altra cosa. Què voleu fer arribar a la política, al poble, de forma mena? Nosaltres tres ens havíem dedicat a fer informació política i volíem tot allò que sabíem i que havíem après, doncs explicar-ho, però fugint de l'estereotip de programa que parla de política. Política en texans. Exacte, polític en texans, però sense talls de veu, sense personatges. Tot va ser, a mi d'anar-lo fent, que entre un personatge, un dia el Víctor Oller tira un tall de veu, ah, mira, queda bé això. I el vam anar evolucionant, i quan vam passar al cap de dos anys amb Sam el que vam passar a diari, va ser quan el vam reformular tot, perquè ja teníem uns quants personatges en cartera, que eren no molts, tres o quatre, vam anar a buscar tres actors, sobé assim feien més, els vam trobar, el Víctor Oller, llavors, el tècnic, ja es va estipular que tira un tall de veu, és quan el vam reformular. De fet, el menori absoluta de ràdio, res a veure, tenia el final, amb com va començar, com aquesta evolució, com anava creixent, era fantàstic. Res, res, no tenia res a veure. Res a veure, quan vam acabar, no tenia res a veure com van començar. Res a veure. M'imagino que una de les preguntes que més t'han fet a la teva vida és per què vas deixar els informatius de televisió espanyola, no? Jo crec que sí, més que l'edat que tinc, i més que tot, més que tot, és la que més m'han fet a la vida. Jo, ha arribat un punt, va arribar un punt que ho vaig entendre, que me l'ha fet tant, perquè realment potser era sorprenent, però sí, sí, me l'han fet moltes vegades, i jo sempre dic el mateix, que és que estava ja... Bueno, és un moment que estàs com cansat de fer allò, i veus que tens alguna cosa dintre que et demana fer un canvi, i llavors tot va venir, tot va venir, tot va venir rodat. Home, és que és un... Va parlar del projecte set de notícies, i jo m'hi vaig enfocar, i aquí es valia tot. Home, és que és un cas curiós, el teu i peculiar, i que s'ha donat, jo crec que no sé si és l'únic o poquíssimes vegades, no que un periodista, que el vegem en pantalla, donant notícies sèries i tal, espaci, l'humor i la comissitat, clar. Sí, potser el cas més evident, perquè donava la cara presentant notícies, però ja et dic tant el Toni com el Manel, venint també, i de qui ens coneixem, de fer informació política, de xupar-nos sessions del Parlament, tediós, inacabables, de viure congresos de partits, de viure eleccions, campanyes electorals, etcètera. I, clar, potser el meu cas és el més evident, perquè donava la cara pels altres dos que no donava la cara fent, també es dedicava a fer informació entre cometes seriosa, no? O sigui que es veu fer amics amb el Toni i el Manel? Ens coneixíem de... bueno, amb el Manel, jo hi treballava, s'ha encogut, i amb el Toni ens trobàvem de tant en tant, això, el Parlament, la seu de convergència, la seu del PSF, amb una campanya electoral. Que curiós, també, no? Perquè moltes vegades, els que coneixen la informació tampoc no són amics, no? Els periodistes, o al final te acabes fent amics. Bueno, hi havia sí, hi havia una amistat, hi havia amics, hi havia... Colleguer. Hi havia un feeling entre els tres, que veiem sense saber-ho, que els tres volíem anar a parar una altra cosa, si es veia. Bé, parlant del Polònia i del Cracòvia, va, com és un dia normal de rodatge? Doncs un dia normal, si tens... Bé, nosaltres gravem... el Cracòvia es grava als divendres, es grava als gags que no són d'actualitat puridura i als dilluns d'actualitat, d'actualitat, diem. T'estan trucant, em sembla? Sí, però ja l'he penjat, ja. Ah, d'acord. T'ho agraeixo, t'ho agraeixo. Hi havia això, els divendres gravem als gags que no són actualitat, en actualitat els dilluns la lliga, diguem-ne, els resultats. I el Polònia es grava dimarts i dimecres. El dia, si tens... si ets afortunat, comença... Comencem a gravar a les 8 del matí, a gravar. Això vol dir que, si t'han de caracteritzar, hi has de ser com a molt d'hora a les 6, com a molt d'hora a les 6 i 4. Ostres. I comença, el dia comença així. I a quina hora acabeu? A les 3. A les 3, eh. I arribes a dormir, te'n seus a la cadira, et comencen a manipular la cara. Un massatge... Un massatge facial. A mi no em molesta, jo tinc la sort a diferència d'altres companys que no ho porten tan bé. A mi no em desagrada, excepte quan tens un dia travessat, que llavors no t'agrada res, com a tots. Però a mi, com vagin a tocar amb la cara, no em desagrada, em relaxa i aprofito per fer una capcinedeta. I el que més et desagrada de la teva feina? Ostres, el que més em desagrada és que m'agrada bastant. Llavors, a veure, això de fer humor té un hàndicap, que és que el dia que tu no estàs d'humor, has de fer humor. Això és... Posats a dir, el més pesat que no ho és. Perquè jo trobo que som bastant afortunats d'edicant-nos el que ens ediquem. Perquè ens agrada fer-ho, sobretot. És una feina que, si no t'agrada, no la fas. Tu estàs allà perquè t'agrada. No ho fas tot allò. Però potser el que costa més a vegades és això. És haver de fer riure i haver de trobar l'energia per fer un gag quan tu aquell dia doncs estàs atreversat, perquè t'ha passat, no sé què, o perquè no et trobes bé, directament. I quan estàs així, com ho fas? Mira, piqui collons, crec. Hi ha més remei, us es fa, no? No tens que fórmula màgica... No, n'hi ha. És qüestió de buscar l'energia on la tens i treure-la i tirar. Però això, ja et dic, perquè m'has preguntat quin pero hi ha o quina menys m'agrada. És això, però ja et dic. Em dedico i ens dediquem una feina que, si no ens agradés, no la faria. Home, ja porteu 5 o 6 tempurades del Polònia. Sí, sí, mira, aquest any farà 6 anys, no? Això del Polònia. 2006 va començar el Polònia. Doncs mira, l'any que ve, el febrer, març va ser, febrer, em sembla, farà 6 anys. 6 anys no està gens malament. Hem parlat del que és el que menys, perquè t'ho he preguntat jo. T'agrada, però amb el que més disfrutes? Jo crec que el moment en què t'arriba el guió del llegeixes i quan el vas estudiant i el vas veient i quan el portes al plató i el anem muntant, hi ha un moment que dius, hòstia, això és xulo, no? Ja ho hem fet i això és xulo. I vas veient que va aprenent coses i va aprenent forma. I després disfruto molt amb la collida de la gent, no?, de l'espectador, que trobo que dels espectadors... Et parem pel carrer, diuen que eco... Bueno, no és una cosa de cada dos metres. Però sí que molts comentaris que reps, doncs, amaguen una... bueno, que hi ha unes ganes de que arribi el dijous i de que arribi el dilluns per veure els programes, i això a part d'històries més personals que la gent et comenta que et quedes de pedra, perquè pot ser algú que estigui travessant un mal moment i et digui que... hòstia, que li animes la vida. Hòstia, doncs això... això agrada molt, no? Què et diuen, gràcies per el seu programa? Bueno, no, jo personalment m'he trobat amb algun cas, algun cas de gent que està travessant mal moments i que et donen les gràcies per... per fer-la feliç una estoneta a la setmana i això t'asseguro que no es paga amb diners. No, no, això em recorda el que va comentar una vegada a la lloll, que es va trobar una dona pel carrer i li va dir gràcies per fer-me riure perquè just el dia abans s'havia mort el meu marit. Bueno, sí, sí, hi ha casos d'aquests. Llavors és quan t'adones una mica del que estàs fent, no? Sí. I li dones més valor encara el que estàs fent. Parlàvem fa un moment del guió. Et deixen a portar coses a tu, els guionistes? Sí, normalment els guions estan tancats. O sigui, quan te'ls envien és que ja estan supervisats, tancats, etcètera. Ara bé, quan els portem al plató i els comencem a passar una mica i a sejar, hi ha coses que poden estar escrites i fer molta gràcia i portades al plató no funcionen tant, no? No. No. No. No. Això es discuteix, o el revés, o coses que, per exemple, que no estan escrites i que tu dius, osti, podríem fer això, ho proposes, ho ensenyes, es compra i es fa. I llavors en aquell moment es canvia el guió. Qui ho decideix, això, el Toni? No. No. No. Llavors, un pot fer propostes i si funcionen, i a males, si no es veu molt clar, doncs ens fan les dues versions. La que està escrita i la teva. Ah, sí? I després, doncs, s'escoll entre quina és la més... Si hi ha dubtes, si hi ha dubtes, i si hi ha temps, es fan les dues versions. Però, normalment, podem proposar i aportar coses, sí. Per cert, si jo vulguis imitar el Zapatero, quin consell hem d'anar-hi? Que t'espavilis perquè li queden quatre dies. Sí. Crec que entris un que tingui més tirada. Doncs, per exemple, va, Rajoy, tens el... no sé, tens secret. Ah, són molts anys, no? Però el por és directament ja amb la veu de Rajoy, o estudies la tècnica, quina és? Rajoy, per exemple, eh? Sí, mira, la coixa és metèrgia i no li diuen Rajoy, i em empieza a hablar com Rajoy, ¿sabé? I ja està, és canviar el chip i ja està, no? Sí, perquè, home, això ja ho porta a la pràctica. Quan estrenes un personatge nou, sí que aquest canvi que he fet costa més, no? Perquè l'has d'anar trobant. Normalment, a vegades m'han preguntat, com es fa això? I jo sempre dic, no ho sé, no en tinc ni idea. O sigui, tècnicament no sé com es fa. El teu és totalment innat, que acúper-lo, que expliques de... No, però és que jo crec que... jo crec que com es fa tècnicament, com poses la boca, com poses la llengua, com poses la glotis, com poses tot això, jo crec que no ho sé, jo no ho sé. Jo no ho sé com ho faig. Ja potser un actor sí que ho sabria més, no?, dir, mira, perquè ha estudiat interpretació. Una vegada, una doctora d'això de la veu, o un especialista d'això de la veu, m'ho vas t'explicant i no vaig a entendre res, perquè és molt complicat i tot de dintre el cos. El que sí que et puc dir, és que quan te'l mires, mires quina música té la seva manera de parlar, li intentes primer mirar si aquella música s'adapta bé a la teva, perquè hi ha personatges que, per molt que vulguis, no els imitaràs. No, no, o sigui, jo no els imitaràs. Perquè el personatge més difícil, el que més t'ha costat de trobar-lo, quina ha sigut? A mi em va costar molt en la porta, molt, em va costar bastant treure'l, perquè tenia una veu que no l'acaba de trobar, jo em fixava més en la veu, i al final no li vaig acabar donant-li menys importància a la veu i més al personatge, a crear un personatge que fos en la porta, prescindint de si la veu era exacte o no era exacte. Per cert que el santo Rossell, abans que guanyés les eleccions a la presidència del Barça, tenia un altre imitador i després el vas imitant tu també. Per què vol fer aquest canvi? Bueno, això van ser necessitats de planificació. Si no, recordo malament el Sàndrel feia el Carlos, l'altre, el va començar a fer, el va fer durant la campanya, crec que ara parlo de molt de memòries, si no sé si dos o tres vegades. I després, quan va guanyar, es va veure que el Carlos també fa molts personatges. Per disponibilitat i tot es va optar per fer el canviquet. Per cert, ara estem en perill de les eleccions. Reveu pressions polítiques al programa o alguna cosa? Ara mateix? No, cap. La gran cosa del Polònia és que amb 6 anys que farà ara, no hem rebut ni una pressió política, perquè si s'hagués rebut, s'hagués notat, i si s'hagués notat, no agradaria amb tant. Però és veritat que molts polítics han demanat que se'ls imiti el Polònia per tenir més popularitat? Bueno, a mi no... Personalment, a mi no m'ha arribat mai... A mi no m'ha arribat mai ningú que em digui... Escolta'm, a veure si podem fer de manera que se m'imiti a mi, saps? Clar, però tu saps que els assessors, els gabinets de comunicació, dels polítics van bojos per sortir al Polònia, no? Bueno, per una banda, deuen pensar que sortint al Polònia els veu més gent, bueno, sortint ells, no? Sortint una imitació, és que aquí... Sí, però és que, clar, és una imitació... Pensem-ho bé, perquè estem dient que algun assessor deu dir que a sortir la teva imitació al Polònia el favorèix la teva imitació... Jo trobo una mica delicat, això, però... Però és que això passa, que guus, saps? Sí, però bueno, hi ha gent que pensa que sortir al Polònia arriba a més gent, i, per tant, a l'hora de votar potser... Jo és que no crec que ningú voti pensant en la imitació del Polònia. Però és que arriba un punt, ja, que el polític... no sé si s'està imitant ell mateix, la imitació del Polònia, o està exagerant, no? És així. Aquesta és una gran injustícia que tenen les imitacions, perquè nosaltres fem una imitació. Llavors, el que passa és que... i això sí que ens ho han dit alguns, el conya és que... a vegades estic parlant i he de vigilar algunes coses que dic, perquè són les que dius tu en el programa, i no vull que... ja són grandets i... el personal s'ha distingit entre el real i el fictíssim. Sí. El que passa és que, clar, a vegades, el ves parlater el polític i dius... I recorda... ...sopera a la pròpia... Recorda la imitació. Si no cal posar cap polític, però Cristiano Ronaldo, com a exemple, és claríssim. Bueno, això són els grans. Aquesta també és la gran sort que tenim, no? A vegades, amb el Cristiano, vam crear un personatge que era presumit i tot això. Com a... intuïes que ho era, no? Però... però el cap d'un any, o de dos, va i el tio fot unes declaracions que són exactament el personatge del Polònia. Clar, clar. I dius, bueno, gràcies. Sí, sí, del Cracòbia, eh. I dius, gràcies. No t'ho havíem demanat, però gràcies. Sí, sí, és això, ja que com a guionista és allò, la realitat sempre supera la fricció. Que per cert, ara cada setmana el Polònia ve un candidat català a les eleccions generals... Sí, vam acabar l'altre dia amb la Carme Chacón. L'últim arribi just la setmana abans, de què comença la campanya. Perquè en campanya electoral no ho faríem. Clar, no és la primera vaca, ho feu, eh. És un clàssic del Polònia a les eleccions. Com es porten els candidats? Molt bé. Amb una disciplina exemplar, a diferència de la majoria d'actors venen amb el paper a pres. Sí, sí, sí, sí. És una cosa admirable, la capacitat que, bueno, venen tots amb el paper a pres. Poques vegades s'ha de repetir perquè ells s'equivoquin. Ah, sí? Poquíssima. Ostres, no sé per què m'imaginaven el polític nerviós... No, no, no, per res. No, no, no, no, no. Jo et dic que aquesta campanya electoral, tots els que han vingut, han sigut exemplars, eh. I alguns, un àcting que dius... Molt bé, molt bé, molt bé. Jo vaig treballar amb Jorge Fernándezia, del PP, del Partit Popular, que interactuàvem al meu Rajoy. I em vaig quedar a pedre, dir que veig tu. Fantàstic, jo. Perquè a més li demanàvem, a part de demanar que digui el que està escrit, vegades, potser, per exemple, el Jorge Fernándezia li demanàvem que s'acobies una mica, davant les coses que deia el Rajoy, perquè el Rajoy li feia unes propostes que eren absolutament boges i descaballades i fora de sentit. I ell les havia de rebre com... Ostres, mare meva, no? Aquí patirem, no? I l'home ho va entendre perfectament i ho va fer, però fantàstic. No, no, increïble. Per cert, tu què opines de la classe política que tenim al país? Estem a l'alçada dels polítics, dels ciutadans? Home, darrerament... darrerament hi ha una mica de... de... de... de crisi de relacions, no? Diguem. Hi ha un cert... una certa crisi de relacions en el sentit que... que potser no... no estan allà on voldríem que estiguessin, no? Almenys... Puc parlar per mi, perquè no puc parlar per tothom. Clar, què creus que passarà? Què crec que passarà? Amb els polítics o amb aquests moviments que hi ha hagut... Bueno, jo crec que no tindran més remei... que... que... o ja no tenen més remei que escoltar el que passa, el carrer, i que tot el que ha passat al carrer durant aquests últims mesos no és gratuït. No és gratuït ni... ni serà passatger. Això s'ha instal·lat aquí, i això es quedarà aquí, i... i com no va a dins, doncs... cada vegada tindran menys suport, no? A tu et sap greu aquesta desafacció política que hi ha en general en els últims anys, o t'és igual? Home, em sap greu. Trobo que estaria millor, estaria millor, que la majoria de ciutadans ens sentíssim... ben representats, diguem. A mi m'agradaria que ens sentíssim més representats als parlaments respectius. Que no passi això, home, em creeu... no una desil·lusió, ni un neguit, però sí que penses, mira, llàstima, no? Perquè estaria bé que... el que passa és que jo sempre dic que perquè estiguessin ben representats, estiguessin nosaltres ben representats, hauríem de poder escollir millor els nostres representants. I com ho hauríem de fer, això? Home... Hi ha gent que diu que no reclaria res, però jo trobo que començar a fer listes més obertes i que cadascú podés votar el seu representant i que poguéssim anar a demanar-li explicacions en un despatx, diguem, estaria bé com passen d'altres països. I si no, t'agrada? Perquè es podria donar el cas que poguéssim votar a un paio d'un color polític a l'Ajuntament perquè ha fet unes propostes que tu t'agraden, després poguéssim votar un paio d'un altre color polític a la Generalitat o al Congrés dels Diputats perquè les propostes que t'ha fet t'agraden. Clar, les persones per davant dels colors polítics, no? I si les compleixen, vingo, perquè els tornes a votar, i si et defrauden, doncs em busques una altra. Home, això ho és una opinió que ha anat forjant a través dels anys de seguir-te en la política o...? Sí, bueno, això és de... Sí, d'anar-ho veient, no?, perquè jo trobo que el sistema d'allistes tancades és una mica... No és una estafa, però sí que... És com que haguessis de comprar, no sé, tot el paquet sencer, no?, dius. Jo només vull els... Jo només vull el sofà. Diu-ne, és que fa de quedar el menjador sencer. És que el menjador, els mòbles que té, no m'agrada. Només m'agrada el sofà. Si el vols, se l'ha de quedar sencer. Llavors, quan dius, m'hi dius, no me'l compro. Sencer, no me'l compro. Jo, si em deixa comprar el sofà, me'l compro. No sencer, no. Bé, que collons anem acabant, perquè pobre li dic 15 minuts i em porto uns quants més. Ja per acabar, com et veus d'aquí 10 anys? Uf, ni idea ni m'ho pregunto. Tu pregunto jo, tu pregunto jo. No em veia ni en els somnis, tal com estic ara, i fent la feina que estic fent ara, i m'ha imaginat 10 anys més tard. No ho sé, no en tinc ni idea. Espero ser feliç i espero dedicar-me a alguna cosa que m'agradi. Clar, perquè et veus fent el Polònia tota la vida i el Cracòbia, per exemple? Home, això és difícil, eh? Hòstia, potser hi ha aquestes caracteritzacions. Doncs és que passa que d'aquí 10 anys hauria de fer... Envellir és fàcil, envellir quan et maquillen. Envellir és fàcil, rejuvenir és difícil. I d'aquí 10 anys crec que m'haurien de rejuvenir per tots els personatges i no sé si podrien, eh? No sé si podrien. Home, segur que sí, segur que sí. Queco, moltes gràcies per haver-nos atès, que vagi molt bé i una abraça molt forta. Molt bé, gràcies a vosaltres i fins la propera.