Quim Morales

... Què tal? Bona tarda, soc el Jordi Domènec. Tu deus ser un imbècil, no? Doncs no, no ho sóc. Qui passa avui per l'apenya del Morro? Vaja, pregunta, eh? Sí, eh, ell és locutor de ràdio. Ah, quin poble! Acap, perquè el programa que dirigeixi presenta se met per tot Catalunya. Et felicito, fill! Sí, eh... A més, també és guionista del Polònia i del Cracòvia. Què coñes tot això? Doncs això, senyores, són programes de tele. I cada dia està al capdavant de la segona hora a RACU. M'estic molt nerviós! Jo també, jo també. Quim Morales, bona tarda. Quins nervis, què tal? Bona tarda. Oh, és enorme! Sí, sí, molt gran, molt gran. Tinc unes proporcions considerables. Escolta, Quim, a tu també et poses nerviós tot aquesta fauna telefònica que tens al programa? Home, la veritat és que sí, eh. Convivim com podem, hi ha dies que millor, i altres dies que molt pitjor. Però, vaja, s'ha de portar. La veu del poble, no? Sí, és la veu del poble. Són psicofonies dels treballs de càmig, i les trucades que fan Xavier Beret d'Esquerdo, i que s'han quedat a l'estudi, tu. I, mira, no hi ha manera que marxin. Fa molta companyia, això és veritat. Com va sorgir la idea d'utilitzar talls de persones anònimes al programa? Perquè abans el minoria absoluta sí que utilitzava talls de polítics, però altres va fer com un canvi, amb persones anònimes. D'on va sortir la idea? Bueno, ja sabràs tu que en això de la ràdio, quan fas alguna cosa, dius, home, intentarem no copiar gaire del que està fet, tot està inventat, però si podem aportar-hi alguna novetat, doncs millor que millor, i és clar, el tema dels talls de veu estava sobre-explotat, entre minoria absoluta. Jo diria que el terrat ja ho feia. Diria també que l'APM de Catalunya Ràdio també havia molts talls, i normalment eren amb referents dels mitjans de comunicació, gent coneguda, el president Pujol, etcètera, etcètera. O sigui, generarem els nostres propis talls. És a dir, els que surten al nostre propi programa seran els que ens serviran després, perquè es queden amb nosaltres fent-nos companyia i fent-nos males passades. I la veritat és que ja talls fins i tot com el Felicitofil, Mora Plastada, s'han fet fins i tot samarretes, merchandising, aquest voltant. Una cosa increïble, que no sé si el començament, vosaltres us pensàveu que podia arribar això? Home, és sorprenent, precisament aquesta setmana, en el diari ara escriureu una columna, i el diari ara ho faig amb el dimecres. Allà parlo de la felicitofil d'aquest fenomen, que ens ha sobrevingut una mica, ens ha sorprès molt, perquè realment és una cosa que surt d'un programa, fa dos dies bromes, veus que els uents els agrada, i això de dir, et felicitofil quan fas una desgràcia, o fas alguna cosa malament, és aquesta felicitació irònica, i des de sobte trobes que la gent ho fa servir molt al Twitter, quan vol criticar algú, o troba que algú no ha fet alguna cosa amb en cert, i així s'ha anat fent gran, i nosaltres l'únic que vam fer és parlar amb una senyora que va dir, et felicitofil, i després ja, mira, entre tots plegats l'hem fet creixer, és una experiència molt xula i molt ràpida, veureu com s'escampava a través de les xarxes. Ara que he comentat això del Twitter, aquesta entrevista que et fem és una petició que ens han fet el Twitter, és una entrevista demanada, de veritat, concretament el modesto caballero salvac, el Twitter em sembla que és mod0, ja ho buscaré perquè això em fa molta il·lusió que em demanin pel Twitter, és d'una modernitat que espanta. Sí, és la primera entrevista amb petició que em demanen. Per cert, què passa amb el Twitter a recup? Perquè esteu tots com excitats, no? Ai, sí, no, i és veritat, una epidèmia de Twitter que hauria de començar dos estius, perquè de la forma més tonta tothom es va donar d'alta al Twitter, no havíem sentit parlar, nosaltres sense dins-ho, la competència, per exemple, els Òscars, i nosaltres, els membres de les segones hores, vam fer Twitter del programa personal, i el tornar al setembre, hòstia, ens hem fet Twitter, mira, mira, i amb la tonteria es va convertir en la xarxa social de moda. Nosaltres no tenim res a veure, però els americans, que van més avançats, van començar a fer coses, i a l'Eston Kutcher penjant fotos de la seva senyora en calces, i tot això va donar peu a que tots estiguem malalts de Twitter. I de moment no para, perquè cada dia o cada setmana hi ha algun ou de la ràdio, i el Gerard Roménos ha fet Twitter, Ai, el Bastès ha fet Twitter, el Clapés ha fet Twitter. No sé qui més falta, perquè tingui Twitter, però si no el té, el tindrà, ja ho veuràs. Qui va ser el primer de racó que va tenir Twitter? Ostres, jo diria que això ha de ser el Raül Llimós, penso, i el primer toc jo el crec que van ser bastant pioners amb això. I després, modèstia part, crec que ja vam venir els dels migdies, tant la competència com la segona hora, diria que ens hi vam posar de seguida. Però crec que el Llimós va ser el pioner. És veritat que si no tens Twitter a racó a tant fora? Sí, és veritat, és veritat. Si no tens Twitter, tens molt malament. Però, clar, com que et farien fora per Twitter i no et derribarien, seguiries treballant a racó. Bé, parlem de la segona hora. Aquesta és la tercera temporada. Com va néixer el programa? Doncs mira, la segona hora, com el seu pròpia... És la segona hora d'alguna cosa. Ara mateix és la segona hora dels migdies a racó, però en el seu dia va ser la segona hora de minoria absoluta, que era el programa de satirna política que feien el Toni Ruel, el Manel Lucas i molts dels actors que ara estan a Polònia, feien minoria absoluta de 12 a dues del migdia, cada dia, de dilluns a divendres, a racó. Però és clar, ja saps com anan la cosa, s'han anat complicant les agendes laborals amb molts compromisos, la tele, llibres, diaris, tot això. Va fer que ells no volien renunciar a la ràdio, però també veien que no podien assumir les dues hores cada dia amb qualitat i garanties. I aleshores se'ls hi va acudir, a partir de l'1 va ser un equip paral·lel, que a partir de l'1 agafi el relleu. I fa ser una cosa diferent, però amb l'esperit de minoria, amb aquesta manera de ser, amb tot el que hem fet, som de la família, som de minoria absoluta i això. I aleshores va ser com va començar la segona hora de minoria absoluta. I al cap d'una temporada, minoria absoluta va desaparèixer, és una notícia trista de trist record, però va servir perquè arribés la competència, i les segones hores mantingués com a segona hora, sense cap programa al davant. I durant aquestes tres temporades, ha anat com evolucionant el programa, una mica? Oi que sí, veus que malament rai, és una cosa que és com amb els teus fills, que quan te'ls veu algú de fora, dius que ha canviat, que està gran, que li haig sortit cabells, que no entenc les dents, és veritat, tot això. I nosaltres també som conscients que hem d'evolucionar, que la ràdio s'ha d'anar creixent, però sí, ha canviat molt, però és una cosa molt natural, que tenim molta gent que ens veu allà, l'estudi de 1917, venen a veure'ns, i veus com reaccionen, t'expliquen, això ens encanta, això no ho entenem gaire. Doncs també vas fent ajustos una miqueta amb el que tu et sembla, amb el que et diuen, i això fa que el programa creixi, i evolucioni, i canviï molt. Nosaltres al principi teníem entrevistes, per exemple, i vam trobar que després d'un matí d'entrevistes, que ja ha passat tothom per al matí d'en Jordi Basté, al món d'en Jordi Basté, i tot això ja és una hora que potser no cal entrevistar ningú, poder durar-nos més a l'espectacle, i a fer coses més variades, i en aquest sentit hem suprimit les entrevistes. Això va ser un primer canvi entre d'altres coses que hem anat fent al llarg de tests temporades. La competència tampoc fa entrevistes, és una mena de llei pel programa del migdia RQ? Doncs ell també va començar a fer alguna cosa per telèfon, si no recordo malament, algun tema d'actualitat, i van arribar a la mateixa conclusió que nosaltres, i de fet ho vam fer abans, i ho vam fer un temps més, fins que vam veure que aquella hora, el que volia la gent, era entretenir-se amb un programa que hi passessin moltes coses, i que tampoc capturar-nos a ser una frenada, si tens un bon convidat, funciona molt bé. Però si a entrevistes algú que està en supit, que ve de mal humor, que està de promoció, i és la quarta entrevista que fa, i no sé què, i això nosaltres no ens ho podien permetre, nosaltres entrem a tota castanya, a l'una, o ells a les 12, i no paren fins que s'acaba aquella hora, i esclar, perquè no depèn de les altres, però nosaltres mateixos, que estem segurs, que podem donar un màxim. Quim, tu tens alguna cosa per vendre? Estàs de promoció, perquè és que aquesta entrevista no la fem per cap motiu en concret? Ostres, no, no, no. Jo només he encantat que m'esculteu, molt content que t'hagin d'anar a fer una entrevista amb mi, a través del Twitter. Ja t'he dit que ho trobo molt modern, i m'ho presumiré d'això, i això que esculteu la ràdio, igual. I mireu la tele, la bona tele, que això sempre val la pena. Si llegiu la contra dels dimecres del diari ara, doncs també m'aniria bé. Sí, home, sí. Diu que el programa el forma una equip d'investigació. Què investigueu? No res. Investigem com és que estem fent ràdio. No, és una manera d'explicar-nos i de com ens plantegem les coses i de vendre una miqueta el nostre producte per allò de diferenciar-los. Som una equip d'investigació que fa riure. Que fa riure perquè fem humor, però també que, com a equip d'investigació, som un desastre. I ens plantegem investigacions que ni la mostra és la més adient, ni les hipòtesis són les més encertades i, segurament, les conclusions no seran gaire rexides. Però, bueno, és una estona que tu passaràs bé escoltant la ràdio en una collada de gamarussos que intenten que tu passis bé. Escolta, durant tot aquest temps, qui és el que us ha costat més investigar? Mira, de fet, tinc la sort de treballar amb en Xavi Pérez Esquerdo, que no li fa por res i, si alguna cosa no li agrada, tu diu i no ho fa. No, no l'he forçat mai a fer una cosa que no hi cregués. Però una cosa que no ens acaba de sortir bé perquè porta molts problemes és intentar fer investigacions o trucar de sorpreses a conselleries i ajuntaments. Juntaments depèn d'aquí. Però, si són ajuntaments grossos, saps que l'acabal programa ja tindran a renyar o tindran a fer un toc d'alerta des de direcció a escoltar-te l'ajuntament de no sé què, que els heu fet això, que els heu dit allò i no pot ser. I a les conselleries, és igual. Les jocs tenen tanta feina que no estan per bromes, saps? Creus que als polítics els falta una mica d'humor? No sé què diuta, eh?, perquè en el cas de Cracòbia i Polònia, a veure els polítics, en part, ara, de la tele, els polítics encaixen bé les patlòdiues i les sàtires. I, en el cas de la ràdio, això que et deia de trucar ajuntaments i a conselleries, moltes vegades, No és tant el polític en sí que ni se sabent el que ha passat, sinó un secretari d'allà que l'enganxes de mal humor i diu ara te s'avantaràs, o sigui que ara trucaré a fer una... Funcionaris. Sí, una mica sí, eh. Em dám tot el respecte amb els que treballen bé, que són moltíssims. Sempre n'hi ha algú que dius, estava bo sigos, i dius ara, mira, vaig a presentar una queixa al comú audiovisual, perquè m'han trucat i van molt a estat. Bueno, mira, què hi farem? No era la nostra intenció, només fer una mica de groma. Clar, per tant, funcionaris d'ajuntaments, que no acaben d'encaixar a vegades les bromes... No telefòniques, però no a aquest punt que hi ha. Per cert, has comentat el Xavier Pérez Esquerdo, que fa els estudis d'audiència, no? Sí, els treballes de cam i el nostre home per tot, eh. Sempre ha tingut aquesta veu? Sí, sí, sempre ha tingut veu de dona. Jo, des que el conec, és veritat que quan... que quan està a la ràdio encara té més veu de dona. No sé què passa a l'hora d'intentar vocalitzar el que sigui, encara es posa més agut, però és una veu que ens dona molt de joc, perquè ja ho saps, que cada dos per tres, el conformen amb una senyora i ella deia que no, i no s'ho creuen, i això és una veu de senyora gran que ha fumat o que fuma tocados. El millor de tot és que ell ho accepta, ho reconeix, per tenir por de fer broma, perquè hi ha molta gent, que potser també té la veu així com rogallora, que es cada pel que sigui, eh, ja no sé si té pòlix, o què. No sé què deu tenir allà dins, eh, una mica de tot, eh. M'ho dic, hi ha gent que no ho accepta, i de pro ell ho accepta i això és fantàstic. Tu i jo no ens coneixem, però pel que he pogut escoltar el programa, jo crec que és una persona com molt ràpida, processes de forma instantània, els gags, s'atacutan al moment la broma que pots fer. És veritat, eh, sempre tens alguna cosa a dir... O quin remei, alguna cosa ells de dir, de vegades més en cert, d'altres, eh. I el que deia jo, sempre té alguna cosa a dir, això tu treballes o et sura espontani? Em sura, em sura espontani, la veritat és una manera de ser. Mira, avui mateix que em fem el programa, ho deia, diré, mira, avui he dormit poc, perquè entre els creus petits i feines i coses he dormit poc, però encara parlo més de prece que quan dormo molt. No sé per què, deu ser una mena de resor mental, algun mecanisme d'altodefensa que fa que estigui com el 120%. No consumeixo cap cosa rara més enllà dels cafès, i tot i així, doncs mira, sé que la ràdio, algun blanc no es pot permetre, i moltes vegades es deia alguna cosa, perquè tu ets el conductor del programa, és una mica el director d'orquestra, i quan calla un col·laborador has de parlar-t'ho, i per això sempre has d'estar una mica la guai, alguna cosa graciosa si et surt, ja és la pera, i si no, mira d'una pasa publicitat, o coses així. A la teva vida diària, te'n veig així, és a dir, no hi ha silències a casa teva? Sí, tant que n'hi ha, no, no, jo crec que tot el que dic, tot el que ets de diòdic durant una hora, eh, després a casa sóc molt, molt tranquil, vull dir, no, home, sí, amb els crios per jugues i xerres i tal, però tampoc no sóc balló de xerrar i de pesat, sóc més d'escoltar, eh, fora de la ràdio, sóc més de quedar amb una mica i que m'expliqui la seva vida per aníssima vegada i a escoltar-lo amb atenció i a escoltar els que es desfogui. Tot el que és a dir a la teva vida ho dius d'una a dues del migdia recor. Pràcticament, sí, sí, ja està bé, eh, és que ja he de unidor, eh, cada dia tenir una hora per xerrar tot el que vulguis no està malament. Quina és la secció en tu passes millor? Ah... Home, amb moltes, la veritat és que amb moltes. Home, clar, jo te les denxavié per a d'esquerda, ja és un clàssic, perquè és que jo, tant de bo tota la vida, el tinc al meu costat, perquè és una de les persones que em fa riure més, i això és una de les premises que m'he plantejat jo sempre a l'hora de... Des que m'han encarregat les responsabilitats com la de tenir un programa pròpia de ràdio, a recomplir a segon hora, sempre és... vull treballar amb gent que em faci gràcia, gent que sigui més bona que jo i que m'aporti. No vull ser el presentador que en sap més que el seu col·laborador, perquè això ho trobo orgurós i això també es dona en casos, no? Jo treballo amb gent que admiro, molta gent que connecta a la universitat, o que som de la mateixa generació, i sobretot gent que em fa riure, i que ja estic còmode quan alguna cosa no està bé o el que sigui, doncs poder-ho parlar amb tota la tranquil·litat i sense canviar d'atenció, això és bàsic. Qui ha sigut el teu mestre? Molta gent, molta gent, jo no sé, l'acordo, des de fer campanes a la universitat per escoltar el tarrat a les 12 i 20, no a mig dia, perquè pensava que et prendria més allà que anar a una classe, amb tot el respecte, però a vegades hi ha algunes classes que dius, les han posat aquí de farciment, però també vaig fer un bec a la universitat, la vaig fer amb l'Antoni Bassas, que va cuidar molt bé com a vacaris, preocupava molt que els vacaris veguessin tot el procés de producció d'un programa de ràdio, no és allà de cafès i fil i fotogòpies, que també em feies, però un dia te n'anaves a fer una entrevista amb ell, amb un senyor important, o un altre dia estaves produint una entrevista, altres dies estaves trucant-ne una ràdio de Sara Jévo amb un senyor, perquè t'expliqués com estava el conflicte, i llavors d'escoltar ràdio, doncs no sé, enclepés, també m'ha servit molt, els mateixos menors i absoluta, han estat referents i maneres d'haver-hi com es fa la ràdio ara i com funciona. El programa és una producció, com bé has dit, de Minori Absoluta, la productora dirigida pel Toni Soler, que també és de Badalona com tu. Això va influir a l'hora de fitxar pel teu equip? No, però sempre va bé ser de Badalona quan treballes amb el Toni Soler, i sobretot de la penya, però no, no, no. De fet, és que la meva incorporació a Minori Absoluta va ser a través d'en Manel Lucas, que va fer unes proves de guió, i no sabia ni si era de Vilafranca del Penedès, d'Igualada de Badalona. Un cop a dins el Toni diu, ets de Badalona, quina gràcia. Llavors sí que parles de coses de la ciutat, o comentes a la junta, després d'un partit de la penya, o el que sigui, però també és veritat que, clar, no és tan molt gran, hi ha molta gent que pel que sigui, ha anat a parar als mitjans de comunicació, i molts estem per allà, per allà a Minori Absoluta. Això és veritat. Com veus la penya, aquest any? Com cada any, fa empatir. Fa empatir perquè, quan comencen a anar una mica bé, venen unes entravencades d'aquelles grosses, aportem un parell de setmanes, que no aixequem cap, però vaja, és una mica la història d'un club petit amb problemes econòmics, que ja li ha passat l'època de bonança i de pressupostos desmesorats, i, bé, fa el que pot, fa el que pot, però hi ha l'esperit del bàsquet, que això és el més important, que no s'hauria agradat el bàsquet, els anys s'haurien jugat el bàsquet, i la penya és molta penya, tu. No deixem la teva ciutat natal, Badalona, tema castellers. L'any passat et van fer castellers norífics dels micacos de Badalona, que són aquells castellers que van amb les camises de color nespre. Exacte, que és un micaco. Un micaco, aquí, Badalona, és com li diem el nespre. Tu havies estat casteller? No, no, no, que va, és que jo, a veure, no, jo, castells, els he vist per la tele i això, en alguna festa major, no, no, no. Era perquè els hi feia il·lusió tenir algun personatge mínimament conegut de Badalona que els apadrinés aquest any, i per això em van fer castellers norífics, em va fer molta il·lusió, perquè són una colla molt maca, molt tampenta, amb aquelles coses de les colles que ara els hi tanquen al local de Satch, s'han de buscar una altra i sempre trobar la manera de tirar endavant. Has participat en algun castell? Allò d'aguantar de pinya, eh, sense allò, però a bastant lluny, eh, ja, quan l'he sigut, molta distància, això sí que ho he fet. Però ja en filar-me un pis, no, eh, no, no, no, sóc molt alt, no tinc estabilitat, no puc. Però, escolta, com a castellers norífics, que és de Badalona, m'imagino que tindràs algunes obligacions, no? Tenir la camisa, tenir la camisa a casa, la camisa a micàcula, guardo, i quan hi ha una jornada de castellera, vaig a veure'ls i els diuen ànims, i llavors em tiro enrere i miro com fan els castells. Eh, la colla, la coneixes bé, la seva història, com van les actuacions, comença la temporada... Vaig seguint, sé que, a veure, que és una colla modesta en comparació amb les coses que hi ha pel nostre país, que hi ha autèntics especialistes, per tot i així van creixent, cada cop fan un piset més... També, és una ciutat amb no tanta tradició, és una colla relativament jove, i llavors... Saps l'any que es va fundar?No t'ho sabria dir. El 1997. Ai, anava a dir 96. Va, va. D'àstima, d'àstima. No, no, no, no. De fet, he preparat tot un qüestionari per posar-te a prova, però no ho faré, no ho faré perquè ja... No sabré res. Clar, ja he vist que si no saps ni l'any que es va fundar... Sí que era molt jove, això sí, i que clar... És com el principi, clar, no és una colla santerària, com els de Vilafanca i de aquesta gent. No, ara hem mossegat una mica, que hauria el Monagal. Ben fet, ben fet, ben fet. Com ja sabeu, tota bona entrevista ha de tenir una pregunta sobre el passat del convidat. Quim, com vas començar a la ràdio? Ui, la ràdio... No ho sé, és que ara quedaré molt bé. La porto dins, des de petit. Ja està, ja està, no digui res més, ja està. Ja està, no cal res més, eh?No cal. Ja està, no és tan épiquet i res d'això. Gràcies. És el que m'agrada, és el que se'm dona bé. I des de petit que l'escolto i quan vaig tenir una mica de gust de raó, una cosa, els 18 anys o 19, quan vaig entrar a la facultat, dic, ui, aquest de dir, que és tu. Perquè jo volia fer cine i el cine està molt malament. I vaig pensar, hosti, la ràdio. O sigui, sempre t'ha agradat fer ràdio, i a més és això que les coltes, la coneixes, de seguida veus com funciona, no sé... Mira, ja m'hi vaig quedar. Facultat de què?De comunicació audiovisual. Per cert, que davant de la càmera t'hem vist poc. Fent de qui us què el late night de 8 televisió, presentat per la cara d'una ferre, ha envasat el 8, allò que fes de cuisque, que t'agradaria fer més tele o tele davant de la càmera? Jo crec que no. Bueno, a veure, depèn, eh? Però estic molt bé ara com estic. Jo tinc la meva hora de ràdio, a les tardes hem de dir que escriure per la tele és una cosa que disfruto molt, escriu per la premsa, i si algun dia surto a un projecte, que em va bé, de fer coses per encàrrec, ja és una etapa que en principi ja he passat. I a la tele ja has d'anar molt convençut i has d'anar-te a deixar la pell i posar-hi moltes ganes, i llavors s'ha de fer per una cosa que creguis molt. Hi ha un grup al Facebook que demana un late night de la segona hora avui televisió. Ho heu intentat? Sempre hi ha alguna cosa. I, esclar, treballant amb una productora com minoria absoluta, doncs, a tirar la canya, es mou alguna cosa, i això. Però jo veig que amb la tele és una qüestió de paciència, perquè si no et desesperes. I mentre hi hagi ràdio i hi hagi coses per fer, jo he tingut la mar d'entretingut i puc tenir tota la paciència del món. Com si no em truquen mai, de la tele, però si em truquen, ja hi anirem. No hi ha pressa. I anem a cap a l'entrevista, perquè ho sap, i ja ho sap, perquè a pobra aquí tampoc no l'he dit fins aquí. Jo estic la mar de bé. Ets guionista del Polònia i del Cracòvia des dels inicis. Des d'un punt de vista de guió, es treballa molt diferent entre un programa i l'altre? Potser sí, potser sí. Home, de fet, ja ho dirigeixen persones diferents. El Polònia el dirigeix el Toni Soler, el Cracòvia i el Pau Escribano. El Toni té un bagatge polític superimportant, sap molt bé què passen els partits polítics, d'on venen cadascun dels protagonistes del programa, i el Pau és un expert en esport, en futbol i sobretot en Barça. Però, clar, amb el Barça, més o menys, dius, més o menys em puc situar i puc saber on ha jugat un jugador i quina és la seva biografia bàsica, que no sé què, en canvi, a Polònia. Ostres, hi ha hagut molts moviments polítics, hi ha les ideologies, hi ha les lluites internes i tot això. Està supervisat pel Toni d'una forma... No s'ho mira amb l'UPA, com si diguéssim els guions. En canvi, els de Cracòvia, que també són mirats amb l'UPA i supervisats pel Pau Escribano, és una cosa com més d'entretaniment i més de mena, i que potser no suposa tanta pressió pel guionista. Jo, quan acabo d'escriure un guió de Cracòvia, vaig que és divertit, que fa riure, que he tocat els punts que d'això, i li envio un en Pau. Quan ets enviar un de Polònia, me'l torno a mirar i me'l torno a mirar, i que no la cagui amb això, que no cagui amb allò, perquè tot estigui ben compensat, ben equilibrat... En el Polònia, amb que siguis del Barça, ja ho tens tot solucionat. En canvi, això, Cracòvia, a Polònia no s'ha de notar cap ideologia política per part dels guionistes, i si reparteixes que per una banda ho has de compensar automàticament, o has de saber que ha de venir un gag després que ho compensarà. Home, perquè dius, Polònia, és que una mena de restaurant del de cuina i el Cracòvia un restaurant de fast-food. Una mica així, eh? Vull dir, amb màxima professionalitat, perquè jo sempre he pensat que els restaurants de fast-food no es pot menjar més tranquil del món, perquè en una cadena tan gran no es poden permetre cap arrada, però també és veritat que fas guió perquè el Cracòvia, el diumenge a l'alguna de la matinada ens tens escrivint, i a les 6 del matí ja són el plató maquillant actors i muntant decorats perquè allò ha de sortir d'aquell vespre. I, esclar, tampoc es pot treballar amb la... fent una delicatè sent de gag com podries fer en Polònia. La imatiatesa també mana i també ho agraeix molt l'audiència, que sigui un contingut fresc. Què ha de tenir un bon guionista? No ho sé, quina cosa. És que jo no ho considero guionista. Jo soc un senyor que escriu per la tele i que més o menys li surt bé perquè guionistes els veus, com són. Els guionistes són gent que tenen allò que es diu hipergrafia, que és allò que tenen, que no poden parar d'escriure. Sempre estan escrivint coses, jo m'hi haig de posar a escriure. És veritat que hi ha un productiu de guionista, ulleres de pasta, camisa, una mica allò... No me'l vestit, però que no cuida la imatge, això és veritat o... Algú n'hi ha d'aquests, però jo sobretot de l'actitud, o sigui, a part de que són gent rapidíssima i que tenen uns referents humorístics molt amplis, que quan es posen a escriure és impressionant per nosaltres treballar. Jo encara sóc de 3 dits allò de solta. Clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar... I ells... És a dir, són màquines. Llavors jo faig veure que sé fer guions i de moment van colant. Però ja s'està tenent veure com funcionava. És tot una mica com tot. S'apren i a mesura del primer guió, que el millor, el Toni Soler, m'ho va canviar tot, l'últim que no em va tocar res, doncs he anat aprenent, com es mossoven els temps, que donen els gags, com queda dedicada a personatge, com s'ha de resoldre la situació... Tot això es va aprenent i amb una mica de voluntat sempre s'aconsegueix. Quim Moral és presentador director de la segona hora a Recú cada dia, entre l'una i les dues del migdia. Moltes gràcies per haver-nos atès, un abraçada molt forta i fins sempre. Moltes gràcies a vosaltres, que vagi molt bé.