Ramon Gener

... Avui ens visita el presentador d'òpera en Texans. Va estudiar piano al conservatori del Liceu i can amb victòria dels õg. Ha estat verit un d'òperes com la flauta màgica, les noces de Fígaró o Coci Fantute i actuat al Liceu, al Palau de la Música i a molts teatres espanyols. I ara el podem disfrutar cada dia o menys a la nit al canal 33, on cada setmana ens ajuda a entendre l'òpera molt millor. Ramon Gener, bona tarda. Bona tarda, Jordi. Aquest és l'objectiu del programa? Eh... sí, sospito que sí. Sí, intentar explicar una miqueta al món de l'òpera d'una manera diferent. Perquè tu te l'imaginaves així quan veu començar el programa, el resultat final que estem veient a la tele? Bé, quan em van venir a demanar el programa, jo tenia una miqueta una idea de què és el que volia fer, però no sabia molt bé com. Jo era un home que feia conferències i explicava en les meves conferències, òpera, història de la música, història de l'ari, totes aquestes coses. Bé, em va venir a dir, escolta, t'agradaria fer un programa de televisió? Home, sí, m'encantaria. Més o menys sé què vull fer, però no tinc ni idea de com fer-ho. Aleshores, va arribar el moment de trobar algú, que aquest algú va ser el Xavier Morral, que és el director del programa, i l'Alan Fàbregas, que és el realitzador. I que és en Justenc. I que és de Sant Just, sí. Tipus extraordinari. I amb ells dos hem aconseguit fer una miqueta, tot plegat, tot aquest resultat que veieu els diumenges. Bé, d'aquí no estaran de pararem del programa en plegament, però abans remuntem-nos una mica a fa temps. Tu què vas començar a estudiar primer? Piano o can? Jo vaig començar a estudiar primer piano, de molt petitet. La meva mare em portava al conservatori al Liceu amb 6 anys i recordo sortir de l'escola i la meva mare m'agafava de la mà i en comptes de portar-me a casa a fer els deures, com la resta de la gent, em portava al conservatori al Liceu. Era una tortura total i absoluta, ho odiava amb totes les meves forces. Però bé, així va ser. Vaig començar amb el piano al Liceu de molt petitet. Després també ets de dir que en 11... Recordo que era en 11 anys, em vaig rebutar i vaig decidir que no tocaria mai més el piano, perquè ho odiava. Jo, aquí és vespes, anar allà al conservatori, pujant fins allà a les rambles, pujant fins allà a dalt. Ho recordo fatal. Com si et tragués la teva infantesa? Sí, va ser horrorós, horrorós. De fet, un dia vam trucar a casa meva, perquè em vaig fer un boicot i em vaig negar a seguir tocando. I a classe, a classe em deia... Aviam que s'ha estudiat aquesta setmana tot això i no penso tocar més. No penso tocar mai més de la vida. I recordo que la professora va trucar a casa meva i va dir escolteu, veniu a agafar aquest nen, perquè aquest nen no vol tocar. Es nega a tocar el piano. I després vas conèixer la soprana a Victòria dels Àngels i et va tornar a reenganxar, perquè tu has comentat que va ser molt important. Sí, la Victòria va ser la persona que em va ajudar a fer clic. Jo penso que totes les persones, en algun moment, o almenys a mi em va passar. Jo tenia una vida una mica locada i allò que estàs amb l'adolescència, una mica pujadeta i jo cantava, cantava les festes. Una mica una vida d'aquesta mena. Agolescent cantant de rock, ens hem d'imaginar. Sí, vosaltres hem d'imaginar una de les 100 cantant de rock, fent imitacions i totes aquestes coses. Fins que un dia una persona em va venir i em va dir, escolti, tu ens molta veu i estàs fent aquí l'invècil, de mala manera. Potser valdria la pena que anessis a estudiar cant, cant l'íric, jo vaig pensar, cant l'íric de cap de les maneres. O sigui, jo ho diu l'òpera, no vull saber res de l'òpera, ni res que tingui a veure amb el can. O sigui, sisplau, no. Pels teus antecedents de piano també. Exacte, perquè jo quan la meva mare no només em portava a conservatori, sinó que quan era petit em portava el liceu i havia vist 4.000 milions d'òperes i a casa s'escoltava l'òpera i jo portava un escarmentament de sobre que no podia ser. Per tant, aquesta passió per l'òpera ve de família, hem d'entendre. La meva mare no era una persona que tingués una educació musical, però una persona que tenia molta sensibilitat i sempre havia procurat que nosaltres, tant jo com les meves dues germanes, estudiessin música i que fossin músiques i que tinguessin aquesta educació. Ja no t'has arrepentit més, d'aquest portéssim dels 6 als 11 anys. No, ara estic tremendament agraït, tremendament agraït que em passés tot allò. Perquè després, quan la Victòria em va, diguéssim, no convença, però em va fer veure que el meu camí sí era el camí de la música. Aleshores, clar, em va ser una bendició per mi tenir tota l'educació que jo portava abans musical. I la primera vegada que vas trapejar el liceu, o no liceu, un escenari com a cantant i diric... La primera vegada va ser quan... Va arribar un moment en Victòria, ho explico molt ràpid, va arribar un moment en Victòria que ja em va dir... Ramon, jo no et puc ensenyar més, necessites un veríton com tu que t'ensenyi un seguit de coses. Jo li vaig dir, bé, on està aquest veríton? Jo em va dir que aquest veríton està a Bersòvia, i es diu Gersi Artig i està darrere del mur, que encara hi havia. Jo me'n vaig anar cap allà, vaig anar a Bersòvia, vaig estudiar amb aquest home, em va preparar molt bé, i quan vaig tornar, em vaig presentar al concurs de professionalització que hi havia a Sabadell i em van agafar. I així va ser com vaig començar la meva carrera, i tant, precisament, les noces de Fígaro, el personatge del conte del Mavida. De tots els personatges que hem fet, i que hem repassat una mica amb pintes al començament, amb quin et quedes? Ara vaig dir una cosa que és una obvietat, però jo crec que, almenys, a mi s'acompleix sempre. El personatge preferit és el que estàs fent en aquell moment. És com l'òpera. Quina és l'òpera que t'agrada més? A mi m'agrada molt, i si jo estic estudiant l'òpera X en aquell moment, l'òpera X és la meva, i només existeix aquella. Després, al cap d'un mes, estic amb l'òpera una altra, i en aquell moment és aquella altra. Soc incapàs de decidir-me. Per això ara vaig dir que t'agrada l'Elegrant Macabra, perquè és una conferència. El 15 de novembre és el del Giorgio Ligetti. El cercle del Liceu i tal. Una d'òpera que, per cert, és curiós que diguis que és la que més t'agrada, o una de les teves preferides, perquè és de l'any 1975. Per tant, és contemporània, i de fet... Explica'ns una mica si per sobre és l'anti-antiòpera. Sí, és l'anti-antiòpera. Sí, de l'any 1975, i el que s'escoltarà al Liceu, és una versió revisada pel propi Ligetti de l'any 1999. És a dir, que és unòpera que té quatre dies. És un llenguatge musical molt difícil, molt atonal, molt propi de Ligetti, que no cal que comencem a explicar els aspectes tècnics de la seva música, però és una opera molt difícil, però que té, des d'un punt de vista teatral de la dramaturgia, és fascinant, és absolutament fascinant. Jo estic totalment, en aquest moment, submergit en aquest òpena, i dic que és la que m'agrada més. Si preguntes d'aquí un mes segurament serà un altre. Jo m'ha estranyat, també, perquè les entrevistes que t'he escoltat, dius això, dius per què, llavors li preguntarem. En fi, tornem als escenaris. Per què els vas deixar? Això també té una explicació fàcil i ràpid, i s'entén molt fàcilment. Jo cantava... bé, cantava correcte, tenia una bona veu, i estava fent una carrera més o menys, més o menys de 100, sense cap tipus de problema. El que passa és que la meva ambició sempre havia estat ser molt bon veríton. Des del moment que et diuen ets veríton, com et podien dir, ets tan or o ets baix o el que sigui, ets veríton, molt bé. Aleshores tu agafes uns referents i tens els teus grans veríton, que els tens allà, i tu dius bé, a mi m'agradaria arribar a ser com bastionini o caputxili o aquests grans veríton. I arribar a moment de la vida, almenys a mi em va arribar, en què em vaig adonar que jo, com bastionini o caputxili, no arribaria a ser mai. I això em va passar quan vaig arribar al Liceu. Quan la primera vegada que em va contractar el Joan Matavós, el director artístic del Liceu, vaig començar a cantar en cantants de primeríssima línia, primeríssim. Vaig començar a cantar amb els messis, perquè ens entenguem. I, clar, quan estàs jugant a l'equip amb messi, amb miniesta, amb xavi, amb pollol, amb piquet, te n'adones que tu, més o menys, pots sortir, però no seràs mai titular, xuparàs molta banqueta. I a mi és el que em va passar. Vaig veure que xuparia molta banqueta, cantant o jugant a les Champions, i que, diguéssim, amb un equip o un teatre menys important, sí que faria una carrera, però la meva il·lusió era fer una gran carrera. Aleshores vaig decidir deixar-me un any sabàtic, parar un momentet, intentar replantejar-me tota la història, i aleshores sí que va ser que quan vaig deixar el món del can, vaig començar a viure més tranquil, perquè cantar és molt xulo, però ser cantant és molt fotut. Per què? Perquè cantar és molt maco, a tothom li agrada, estar-se sota la dutxa, cantar, estar xeques al dematí, però cantes quan et ve de gust, i cantes el que et ve de gust. Una altra cosa és saber de cantar a les 9 del matí, perquè tens un assatge amb orquestra, que és repetidor amb el pianista, i per la tarda tens assaig de cena, i al mateix temps, per la nit quan arriba a la luta, has d'estar estudiant a l'òpera, que hauràs de cantar d'aquí un mes, un altre lloc, i totes aquestes coses s'hi ha d'afegir, que és igual si avui has cantat molt bé, i has tingut funció i has cantat molt bé, perquè la gent que ve demà ha passat a l'altra funció, no li importa que fa dos dies estiguis molt bé, sinó que has de tornar a estar molt bé. És una pressió bestial. La vida del cantant és molt, molt, molt, molt, molt difícil. I després, d'aquest any sabàtic, no sé quan, però van venir les conferències. Sí, després d'això van venir... Aquest any es van convertir en dos, i en tres, i en quatre. Vaig trobar una altra manera de sortir endavant a la vida, però després una casualitat com tota la vida. Al final tot han estat com casualitats, el que m'han portat a fer el que faig. Un amic meu em va dir això, em va dir, ets d'anar al Liceu a veure un òpera, i no tinc ni idea, però tinc un compromís, m'han convidat i ets d'anar. Per què no em fa 5 cèntims d'això que passarà a l'òpera? Jo vaig quedar amb ell, vam fer un sopar, i vaig dir per què no anem a sopar plegats, i ens trobem que fa molts dies que no ens veiem, i jo t'explico el que vulguis. A partir d'aquí, que era un restaurant que estava just a sota casa meva, vam començar a veure'ns un dia, un altre, un altre, un altre, i començava a venir gent, de manera espontània, totalment espontània, començava a venir la gent, jo m'aixecava i parlava del que la gent em demanés. I a partir d'aquesta cosa, va començar una altra persona que va venir d'un altre restaurant, que és el restaurant Tremont, i em va dir, escolta, m'agusta mucho, esto, què haces? Per què no hi havia SNR? I a partir d'aquí, fins que un dia ens trobàvem conferències al Liceu, i per tot arreu. En aquell restaurant, és on es va forjar el que poden, que poden ser l'opera en Texan? Sí, perquè exactament. No, en el segon restaurant, això va ser en el Tremont. Llavors, jo anava al Tremont i una vegada al mes, perquè el Juliano Lombardo i el seu germà Franco, que són els amos, em van dir, per què no ho vens una vegada al mes, i parles del que tu vulguis. Nosaltres ja portarem la gent, que cada vegada varia més gent, i més gent, i més gent. Fins i tot, a vegades, jo parlava d'un tema, i havia de repetir 4 i 5 vegades la conferència, no? Que era una conferència molt suigena i es imagina't. Allà, al mig del restaurant, la gent primer sopava, després entrava allò, i seguint una cosa una mica... I allà ja feien les comparacions que fas? Sí, allà ja feien moltes d'aquestes coses que veieu al programa, i aleshores, un dia, després de la conferència, se m'aixeca una persona, se m'adreça a mi i em diu, sóc d'una productora de televisió, a tu t'agradaria fer un programa de tele, i dic, no ho havia pensat mai, però sí, sí que m'agradaria. Perquè tu, abans de veure't ara no per en Texans, no has fet mai ni ràdio ni tele. Mai, mai, mai, mai. Però tu ets un comunicador nato, això ho saps? No ho sé, a mi m'encanta. O sigui, hi ha una cosa, sempre em demanen si... La música t'agrada molt, no? Si a mi m'encanta la música. M'encanta tota, eh? Tota la música. Però hi ha una cosa que m'agrada molt més que la música, i aquesta cosa és la gent. O sigui, la gent m'entusiasma. Jo flipo amb la gent, amb la capacitat que té la gent d'explicar coses, de viur-les, de compartir-les. I la gran cosa que té la música és poder-la compartir amb la gent. Si no pots compartir la música amb la gent, al final és una cosa que no té tot el valor que jo crec que hauria de tenir. Per això et diuen que l'òpera és elitista, a vegades, perquè no es comparteix prou? A mi em fa molta ràbia això de l'elitisme de l'òpera, jo sóc una persona totalment normal, que he anat sempre a l'Iceu, que he pujat al quart i al cinquè pis, que quan podia m'escapava i em colava baix, però potser és una mica una cosa d'aquí, o que havia estat una mica aquí. Si anem a l'Europa central, l'òper és una cosa tan normal, com qualsevol altre. Jo crec que qualsevol persona que vagi una miqueta predisposat, que vagi una miqueta preparat, hauria de disfrutar de l'òpera, igual que disfruta d'una pel·lícula, jo què sé, de qualsevol que estigui en cartallera, o de qualsevol exposició, o de qualsevol obra de teatre. De fet, el programa de la tele, el que feu és una mica preparar la gent per si va veure l'òpera. Sí, el programa tenim mitjora, i en mitjora no podem explicar massa coses, però si podem, almenys, donar 3 o 4 pistes, de què has de saber per si vas a veure que l'òpera no perdret. Clar, això són 4 pinzallades, potser, d'una pintura amb milions de colors. Com prepareu un capítol d'Òpera en Texans? Doncs... de la següent manera. És que és una mica... Què passa? És que és tota una bestiesa. Alguna cosa m'han explicat, a mi. Sí, la qüestió de la següent manera. Ara ja ho fem a la productora, però al principi jo agafava a tot l'equip, i, és a dir, Xavi Morral, director, Alàlan Fàbregas, realitzador, Algonfalo, que és de muntatge, agafava a tots, Malsanduia Casaméva. Malsanduia Casaméva, els hi posava unes galatetes, unes coca-coles, uns temes, i jo els hi feia una conferència amb vells privades. I aleshores hem de parlar de, jo què sé, per exemple, Turandot de Pochini. Doncs jo els hi fumia una xapa, com diuen ells, una xapa de dues hores sobre Turandot de Pochini. I a partir d'aquí, sortia el guió. Fem després, fem una... ens reunim, ens reunim, diguéssim, el núcleo duro, el que nosaltres diem, el polítvoró, ens reunim i fem una... Aquella reunió apunta, el millor... Exacte. Aquí ja fem una, intentem fer una miqueta d'escaleta, intentem fer, parlarem d'això, això que s'ha explicat era molt interessant, fem una escaleta i d'aquesta escaleta surt del guió. Perfecte. Per cert, parlant de l'equip, deixem comentar que l'Anna Aguillo, que està a l'edició del programa, l'Anna també, que a més era col·laborador de la penya del Morro, una menció per ella. Alguns moments que a mi m'han agradat especialment, per exemple, d'aquests tres programes que hem vist, tocan el piano i cantant a la plaça Catalunya, amb Carmen de Vizet, que el faré amb el sosteriofònic del cor dels gitanos de Verdi, o comparant màtrics amb Percifal de Wagner. Tot aquests referents són teus, són de l'equip, els utilitzeu per arribar encara més a la gent. Doncs sobre això. Abans de contestar, que tu has fet menció a l'Anna, l'Anna és per fonamental també de l'equip, perquè ella... No, no, m'ho dic molt de bo, perquè ella està a l'equip de producció i al final l'equip és com una gran família, o com una petita família. A mi m'agrada pensar que no hi ha persones que són més o menys importants a l'equip. A l'equip som tots i el programa el fem tots. Jo estic davant de la càmera, sóc el que més o menys tenia els coneixements previs, i sóc el que més o menys porto tota la vida a ficar a l'òpera, i porto tota la vida a tocar en el piano i a cantar, d'acord? Però sense tots, sense l'Arola i l'Anna, que estan a producció sense Gonzalo, sense tot, tot, tot, tot, seria impossible que el programa sortís com surt. Us ho passeu bé amb l'equip? Jo m'ho passo bestialment bé, bestialment bé. Jo no tinc paraules, estic encantat, realment estic com encantat, que em paguin per fer el programa, perquè m'ho passo molt bé, sobretot per això que et de abans, per la possibilitat que tinc, perquè primer jo comparteixo la música amb ells, i aquest compartir-la amb ells i veure que ells l'absorbeixen, i que ells els hi agrada, i que ells s'integren, perquè amb tota l'equip surt un guió, és fenomenal. I això arriba a la gent, arriba a casa, perquè per Twitter i Facebook estàs molt actiu, per cert, la gent t'ho fa arribar i t'ho fa constant. Sí, la gent em envia unes coses pel Twitter i pel Facebook. Què et diuen? Un que tinguis especialment jo? No, no, són tantes coses que de veritat ja no ho sé, no puc dir res, perquè si no semblaria aquí un pedant. Te la demano jo tres vegades una. No, jo què sé, per exemple, ahir em van enviar una cosa que em va encantar, i és jo de gran vull ser com Ramon Gener. Vaig pensar, pobre, el que ha escrit això, però no, independentment d'això, però coses com, per exemple, hem vist el programa, ens encanta, ens estem aficionant, el veig amb els meus fills, moltíssimes gràcies per fer el programa. És la única cita setmana que tinc davant del televisor. Totes aquestes coses que jo, realment, aprecio, valoro moltíssim. Procuro contestar més o menys a tothom, sempre que puc, perquè realment jo ho valoro tant que una persona em posi un comentari al Twitter o al Facebook dient que el programa li ha agradat, que trec temps d'om seguir a vegades de no dormir per intentar contestar a tothom. Per tu, quin és un dels millors moments que t'has passat gravant els capítols que ens sembla que porteu 12 gravats i esteu continuant per arribar en aquesta primera temporada que s'allargarà fins a l'abril? Els millors moments? Els millors moments sempre són els moments i torno al mateix davant, els moments en què hi ha gent, per exemple, dels programes que s'han vist fins ara. El moment de la plaça Catalunya és un moment on jo m'ho passo molt bé, molt bé. Tots aquests moments en què jo puc interactuar amb la gent, per mi són més fàcils i són més gratificants. Els moments on estàs sol amb la càmera són més difícils, parlar de la càmera no és fàcil. Jo tinc un sistema molt naïf i molt tonto, suposo, que m'imagino que dintre d'aquell objectiu hi ha mils de persones i intento parlar d'aquelles persones que hi ha darrere d'aquell objectiu. Però si el moment de la plaça Catalunya, el moment de les incluses... El poble natal de Verdi... El poble natal de Verdi, Busetto... Vull aclarir, perquè algú m'ho ha demanat i algú... La gent, evidentment, sap moltes coses i algú em va dir que el poble natal de Verdi no és l'erroncole. Dic sí, el poble natal de Verdi és l'erroncole, però l'erroncole, per tant, a l'àrea metropolitana de Busetto. És a dir, formen part del mateix municipi. Una vegada aclarit això. No podem anar a l'erroncole perquè l'erroncole hi ha en dues cases, que és la de Verdi. El cor de nens, el col·legi, no? Sí, era un col·legi que estaven de visita cultural. Els porten a Busetto, allà, al Teatre Verdi, que és un teatre molt petit, que és una joia, i Verdi forma part de la cultura dels italiens. I trobar-te aquells nens i dir-los si escolteu, segur que amb alguna cosa de Verdi i que et cantin el va pensiero... és brutal, és bestial. Albert, tu veus televisió? Jo no veia molta televisió, no veia gaire televisió, però ara n'estic mirant més televisió. Perquè m'interessa i perquè m'ajuda, també, a intentar millorar el nostre programa i veure coses que abans no veia. Veig la tele de manera diferent. I què t'agrada, veure, o que estàs veient més? Estic intentant veure els programes que estan dintre del 33 com jo, o, per exemple, de programacions més... que intenten trobar més el punt cultural, més el punt... més el punt on intentem anar nosaltres amb el programa. I al final el que vam morint mirant 33, mirant la 2, mirant aquest tipus de coses, que és el que estic mirant ara més, no perquè jo sigui un intelectual i estic mirant los documentales de la 2, no per això, sinó perquè m'interessa veure què fa l'altra gent, com ho fan, com ho expliquen. El programa que es feia abans, el 33 d'òpera, amb el Marcel Gurgori i el Roger Lié, què et semblava? Em semblava fantàstic, em semblava fantàstic. Primer, perquè era un programa que va durar molt temps, el veia molta gent, entre ells jo, que el veia sempre, i després, perquè el Roger és un mestre absolut, jo li tinc una presi i un carinyo immensos, crec que recipro, cada més, i amb el Marcel el vaig conèixer no fa gaire, però també encantadora, fantàstica, fent un programa que jo crec que estava molt bé, la gent el recorda, aquest nit d'ars, perquè crec que era un programa que estava molt, molt bé. Bé, de fet, un dels grans secrets ja anem acabant, és que tu expliques, el meu entendre opinió, expliques les coses amb molta passió. Arribes molt a la gent, traspasses la pantalla, com va dir el Montegal a la seva crítica, tu creus que si tothom fes les coses amb passió, el món aniria millor, seria una societat millor, una mica el que deia el Guardiola, també, no? Jo crec que sí, ara, una vegada d'això, també entenc que jo soc molt afortunat a la vida, molt afortunat, o sigui, jo estic encantadíssim amb la vida, perquè la meva mare, com ha dit al principi, em va posar el camí, jo me'n vaig anar del camí, però després la casualitat em va tornar a posar el camí, i quan vaig decidir tornar-ho a deixar, va venir una tercera casualitat, i em va tornar a posar en el meu camí. I clar, soc molt afortunat, perquè la vida m'ha donat moltes oportunitats, i finalment estic fent una cosa que m'encanta. Entenc que el Guardiola, com dius tu, també fa una feina que li encanta, però clar, també entenc que el millor hi ha gent que fa feines que no li agrada massa, fer-les, o que els agradaria fer una altra cosa. Recomanes que deixin aquesta feina i es dediquin al que... Jo puc dir el que jo faria. Jo, si no estigués fent la feina que m'agrada fer, agafaria els trastos i me n'aniria un fos per fer-la, perquè el món és molt gran o molt petit, però hi ha infinitat de coses per fer. Jo el que diria és que arpediem, viu la vida. No em crèdula en postrer-ho. No confis en el que passarà demà, perquè avui és avui, viu, fes el que hagis de fer, per viure, sobretot per deixar viure els demés, i per fer les coses amb il·lusió. Ja veieu que el ramon d'esperar una energia, i estic a la tele, a la ràdio, on sigui, però tots tenim dies dolents, Ramon. Tu, quan tens un dia dolent, què fas per estar millor? Doncs... Sí, quan tinc un dia dolent i tinc un dia de rodatge, doncs, a lo millor, el dia que tinc bo, faig una secuència una vegada ja em surt, i el dia que tinc dolent l'has de fer 3, 4, 5, 6, 7 i 8 vegades. Quan tinc un dia dolent, que en tinc, com tothom, evidentment, tinc primer la sort de tenir una dona bestial i encantadora, de la qual estic absolutament enamorat, uns feis increïbles, i després vaig a la feina, i resulta que tinc un equip o un equipillo, que em dic jo, tinc un equipillo de gent que, al cap de 10 minuts, ja estic de bon amor. I no et poses alguna música d'alguna d'òpera que tenim, especialment, que dius, mira, aquesta, que ens pugui recomanar, com a deures, avui. Home, com a deures, hi ha tantes coses, tantes coses que escolto, tantes músiques, que no ho sé, és difícil recomanar... Mira, vaig a fer una recomanació, ara aquí, realment, el que quedaria jo ara aquí molt bé, és dir, mira, escolteu, heu d'escoltar l'obra tal, l'òpera tal, una cosa que no coneix ningú, per quedar jo aquí superinteressant, però faré exactament el contrari. Jo vull que escolteu una cosa que tots teniu a casa o tots teniu a algun lloc, o si no aneu a l'espotify o que ens sigui que la trobeu. És una cosa tan simple com el que estava jo estudiant el piano just abans de venir a aquesta entrevista, que és la cinquena sinfonia de Beethoven. Escolta el primer moviment de la cinquena sinfonia de Beethoven. Sol, sol, sol, mi, fa, fa, fa, fa, re... Això, que són les notes més famoses de la història de la música, jo demanaria que aquesta música, que està a l'abast de tothom, l'escoltésiu, deixeu-s'hi ho de sentir-la i l'escoltésiu. Però amb total concentració, i veure com un tio com Beethoven, que era un home que era sort, és capaç de, amb quatre notes, tata, tata, tata, anar repetint fins a infinitat aquestes quatre notes, fins a aconseguir el primer moviment de la cinquena sinfonia de Beethoven, que és un dels monuments més impressionants de la història de la música. M'agradaria que va aquí, però tinc una última pregunta que m'han demanat, que és, cantes a la dutxa? Sí, però no em deixen. Jo sí, cantaria, però... però no em deixen gaire, perquè és bo que crido molt i ho faig molt fort. Aleshores em truca la porta i em diu, calla, calla, no cantis més. I què cantes quan et deixen cantar? Canto de tot, canto de tot, canto des de Coldplay, fins a Wagner, fins a Beethoven, o cal tu qualsevol cosa. Fantàstic. Ramon Gené, moltíssimes gràcies per haver vingut al programa i que vagi molt bé, que anirà molt bé. Moltes gràcies a tu i a tots els teus fillins.