Ramon Juncosa

M'agradaria que tinguéssim el programa de ràdio a Barcelona. Avui passa per l'Apenya del Morro, un home vinculat a la productora del Tarragh des dels seus inicis, on va començar fent de tècnic de so del programa de ràdio a Ràdio Barcelona. La setmana passada va celebrar els 900 programes de Buena Fuente com a codirector del programa. Ramon Juncoza, molt bona tarda. Hola, bona tarda. Quina mena més el programa de Buena Fuente? Tu o l'Andreu? L'Andreu. La de la Guàrdia. La de la Guàrdia. La de la Guàrdia. La de la Guàrdia. La de la Guàrdia. L'Andreu. L'Andreu mana sempre. A tot arreu on sigui. De què t'encarregues, tu, el programa? Jo... és una direcció compartida en què ell se'n cuida molt més del contingut i de la part artística, i a mi em toca la part més farragosa, la tècnica de producció i la coordinació del grup, de l'equip, de totes les... no eren 102 persones que som ara mateix. Déu-n'hi-do, la gent que treballa, no? Déu-n'hi-do. Sí, sí, som molts. Clar, quins apartats hi ha llum? Bé, llum, sol, vestuari, maquillatge, ambientació, atrezzo, realització, guió, producció. I tu ets com l'enllas entre la part artística i la part tècnica? Abans feia d'això, jo quan vam començar... feia de coordinador del programa, que és el que se'n cuidava de... de traspassar tota la informació que tenien l'apartament més creatiu, que era el de guió i els que pensaven el programa, jo me'n cuidava de fer-ho a rivals que ho havien d'executar. Hi ha uns quants, era, potser, 15 o 20 persones que pensaven el que es faria i llavors havíem de fer-ho. Jo me'n cuidava d'explicar els altres, com ho havíem de fer. Això era abans, ara ets codirector, m'imagino que prens decisions. Sí, ara toca més prendre decisions, i ja vas dir que sí, vas dir que no, a més coses de les que voldries. Per exemple, l'última decisió que hagis pres en els últims dies, per exemple, o avui mateix, no ho sé. Avui ben poques, perquè vinc d'una reunió amb la Sexta, amb el nostre canal, que hem anat a veure les instal·lacions que tenen aquí a Barcelona, des d'on es fa la misió del programa, de tota la cadena, perdona, llavors, decisions poquetes, però bueno... Estàvem parlant d'un decorat de la setmana que ve i parlàvem de si tindria fons o no tindria fons, doncs, bueno, el farem sense fons. I les relacions amb la Sexta, què tal? Ah, extraordinàriament, són molt bones. Ens deixen fer el que volem. De fet, una mica, sóc un reducte que quedeu aquí, apartats de la gran central a Madrid, esteu aquí a Sant Just, al Polígon, i l'evitat és que vegeu... Vivim aquí al final del Polígon, pràcticament, perquè fa 5 anys, 6 anys. Des que vau comprar, no? Des que vam quedar-nos aquest plató que hi ha davant de la ITU, i vam muntar-li el circ que tenim ara, i venim aquí cada dia a fer guanyar els agants. Per cert, fa ja molts anys que treballeu aquí, veniu cada dia a Sant Just, però de Sant Just coneixeu alguna cosa? Jo ben poc, em sap molt de greu, però no... No et pategis, perquè l'Anna Morgade, encara que faci més temps... Ho vaig escoltar, sí. Encara que faci menys temps, també no conec gaire. Com és un dia normal, el programa d'una fons? No existeix, un dia normal. Puc dir un dia habitual. Un dia habitual comença el dematí, hi ha un grup de guionistes que ja entren al quart de nou, en els nous novols de matí, on es repassa tota l'actualitat del dia, i es selecciona de què exactament farem broma aquell dia. Tampoc pots fer broma de tot. Evidentment, hi ha temes més farragosos, com ara està passant el de Japó, no pots fer broma, però sí que te n'has de fer resò. I llavors, aquesta autosensura, com l'atracteu? Doncs amb tot el coneixement que podem. Bàsicament, la nostra emissió és entretenir. El nostre objectiu pel qual fem aquest programa és per passar una estona distreta. Jo crec que a les 11, 12 de la nit, o a les 10 i 4, a les 16. La gent busca en nosaltres una manera de distreure, és de passar una estona que no li porti més problemes dels que ja té. Llavors, repassar l'actualitat del dia o de la setmana des del nostre punt de vista creiem que es fa agradable uns quants. Estem sobre els 700, 800.000 espectadors sumant les dues cadenes, que són els nostres companys cada nit que venen allà a veure què dimonis hem pensat. Qui va decidir de metre el programa a la sexta dos ara, abans que quan se met... La sexta dos, qui és qui té la puta estat sobre l'antena. No, és una proposta que nosaltres... Nosaltres ja teníem intenció de mirar d'anar més d'hora, perquè, de fet, l'emissió del programa per la sexta, la sexta convencional de tota la vida, fa cinc anys aquesta setmana, la sexta sempre són quarts d'una, algun dia a l'una, i això... tenim la sensació que ens deixen una franja molt gran de població que no ens pot veure, perquè matinen, perquè la canalla, els crios han d'anar a escola molt d'hora, i, escolta'm, a les 11 o les 12 ja adormo, per tant, el feu molt tard, sempre ens ho diuen. De fet, aquesta és una batalla que sempre ha llegut el programa a l'hora d'emissió. Sí, sí. Nosaltres preparem un programa nocturn, però ens agradaria que no fos tan nocturn d'emissió. Llavors, ens ofereixen la possibilitat d'anar a la sexta dos, perquè és una cadena que comença ara, que tenen ganes i il·lusió en potenciar-la i tal, creuen en el nostre programa, i ens ofereixen 10, 15 o 10, 17, 22, 17 d'emissió, aproximadament. Home, magnífic, que ens diuen que podem fer dues maneres, o fem el programa el dia següent, repetint el dia anterior, o fem una opció que ens agrada més, que tu pots veure una fuente primer a la sexta dos, que era el seu claim. El programa el podràs veure, però primer el podràs veure a la sexta dos. I alguna vegada l'heu a més en directe a la sexta dos? No, perquè no fa poc que ha començat, i nosaltres tampoc tenim estructura de directe ara mateix, que implicaria una tècnica més ferragosa i més costosa, que tampoc ens aporta massa... massa més, diguéssim. Generar molta despesa i poc beneficiarem a les 8 del vespre, que és una hora raonable per tothom, pel públic, per als artistes, pel convidat, no li molesta ningú, a les 10 poden estar sopant o en vulguin, i en tenen una estrena d'una pel·lícula la poden atendre tranquil·lament. Nosaltres sí que gravem en fals directe, no aturem la gravació, passi el que passi, i llavors és com si fos en directe. El que passa és que són dos hores abans de la misió. L'Andreu sempre diu que els regals que rep el programa els reparteix entre tot l'equip, m'imagino que això és veritat. Quines és l'últim regal que t'has emportat, tu? No, no, no, no ho fem així. Ho fem amb un sorteig. Periódicament, sí, es fa una cistella. Vam acumulant regals dins d'una cistella, i quan la cistella està plena, s'agafa entre tots els treballadors, i es fa un sorteig. De fet, em va tocar a mi l'últim, i vam decidir que potser... que fos un altre. Tu com a director. Em semblava com a lleig, però una vegada que em toca alguna cosa, prefereixo que li toqui un altre. De fet, al terrat, tu que estàs des del començament a la productora, sou com, no?, sou una família, no? Sí, sí, som una família. De fet, clar, amb l'Andreu som amics des dels 18 anys. Encara que treballàvem reus, treballàvem en llocs diferents, però... Perquè tu també ets de reus. Sí, també. Però, per exemple, de l'equip directiu del terrat, amb l'Andreu anaven junts a BUP, perquè m'entenguis. És una família de veritat. O sigui, som més que germans, ens veiem més que amb els germans. Més amb el terrat que amb els meus germans, que els tinc arreu, per cert. Penses que mentre l'Andreu està a plató fent programa, a vegades li escriviu coses per un monitor intern, no? Qui les dicta o qui les escriu? Les escriu al coordinador de guió i, a vegades, editor d'aquell programa. Cada dia hi ha una persona que se'n cuida de que tot el que hem escrit, tot el que hem pensat, es porti en antena, en aquell moment l'execució del directe, tot el que hem massageat, tot el que hem esportit, es porti en antena. Però sempre hi ha imprevistos, perquè resulta que un regal que li han adonat a l'Andreu ha generat una conversa amb aquell espectador que ens ha portat en lloc d'un minut, ens ha portat quatre, ja trobes a faltar tres minuts. Per tant, algú ha de decidir què va i què no va. Això ho fa l'editor. En aquell moment, a través d'aquestes ordres, se li diu a l'Andreu la peça següent, la que sigui, la que toqui, una, la deixarem... Salta i la farem servir demà, per dir alguna cosa. No es llança res, aprofita tot. I aquella peça que l'espectador tampoc la coneix, doncs la matem el dia següent, no passa res. Per això serveix aquest monitor d'ordres, i en les entrevistes, el que fem és sugerir-li la millor resposta d'aquell convidat, el guionista que està editant el programa, li ha sugerit una cosa, li explica... Té cuca a la mà, no? Sí, evidentment. Li explica, i si l'Andreu li cau bé, la tira. A vegades són dades molt concretes, l'any d'una pel·lícula o el nom d'un actor. Aquestes coses serveix, per això serveix aquest monitor d'ordres. Un dels punts forts del programa és la improvisació. A vegades es canvia l'escaleta, com ara s'ha mobilitat el nom, tu segur que el sabràs, el gallac aquest... Alfonso Alfonso. Sí senyor, l'Alfonso Alfonso. Evidentment. I se li va dir que, un temps, després l'Andreu li va sortir, vina tu com el convidat un dia, i també és una de les grans virtuts del programa, i de l'Andreu i de l'equip en general, aquesta adaptabilitat. Sí, el programa sempre està viu. Sempre diem que el programa està viu, que el programa... fins i tot parla, el programa ens diu què vol i què no vol. A vegades tenim preparada una cosa, qualsevol, no ho sé, i tal com està evolucionant el programa, tal com el veus, tal com funciona la química amb l'espectador, amb el públic, amb l'aigua i el plató, decidim que aquella peça que ve després, és millor no fer-la, perquè ja està bé tal com està quedant. No des de ser... I a vegades també fa un símil, que és com si estiguessis pintant un quadro. Tu tens clar com és aquell paisatge que vols posar el paper, però millor sobra un arbre, perquè et queda millor sense aquell arbre. Doncs bueno... El retox s'ha d'anar fent sobre la marxa, i no sé si això... és el que vau aprendre quan estàveu al terrat, al programa de ràdio. Sí, sí, és una gran escola. Jo no és que ho digui molt, però sempre que m'ho pregunten per mi l'escola és la ràdio. Mira, jo he de confessar que jo era un gran fan del programa de ràdio, de fet, fins i tot ho gravava... I què tal, com ho portes? Porto bé, ho porto bé. Ho gravava fins i tot amb caset imaginat, i hem rescatat algun fragment del programa. Vinga, som-hi. Bona tarda, Barcelona. Benvinguts al programa que escolta en 3 de cada 100.000 taxistes de Barcelona. Salutacions d'andreu en affront i la resta de veïns, qualitat i tradició des de 1815, com a mínim, la padrina Josef Fina... I dura com el terror. Això es entonaria el passatge del terror, no? És Bernardo. De petit va caure en una proveta. Fernández. Un dia vas creure un gac, un dia, un gac divertit, febre. Que bo. Fango uniasta per presentar-lo, perico. És un petó. I fent abdominales al control del Juncoza i a la producció a l'Ibañez, fent-se les cames amb una postal a Saragossa, on es veu la bacílica de Pilar. De Pilar. Això ja fa 15 anys, aproximadament què recordes d'aquella època? Perquè tu eres el tècnic de som. Sí. Jo és de les feines més divertides que he tingut. Si ho tenim de som, amb més hores convencionals, el m'ha tocat fer informació, esports, connexions, unitats mòbils... Però quan vam tenir l'ocasió de treballar junts amb l'Andreu per fer el terror, per fer un sol programa, no per fer qualsevol programa... Ara et toca fer un... el de sardanes, o ara et toca fer, no sé què, no. Fèiem només el terrat, és de les feines més divertides... A veure, es treballava amb amics, que volgués que no es nota. I era apassionant. Cada dia vivies per fer un hora i mig de programa, un hora i 40, perquè acabava el gavilon de les 12 i 20, i arrancavem nosaltres fins a les dues de la tarda. I era molt xulo, molt xulo, molt xulo. L'equip era molt divertit, i tot era... Clar, és que guanyar-se la vida rient... És que no pot anar malament, saps? Saps? No pot fallar, no pot fallar. Quines eren les influències del terrat si en tenia? El terrat de ràdio està plantejat com un xou. Si t'hi fixes, hi ha aplaudiments, com si hi hagués públic en directe. L'origen, el German Primer del Terrat, és una comunitat de veïns que es reuneixen al migdia del terrat. Per això surt el nom. I allí és on s'expliquen les seves misèries, s'expliquen les seves... hi havia gravacions, hi havia gags, hi havia dramàtics dins del programa, relacions interveïnals, tots aquests personatges que hem sentit, de la padrina, el pixador, el perico, el Fernández també en feia uns quants... Tots aquests... Clar, tenia molta influència del món del teatre, perquè tant Núriel Grau com el Fermí Fernández són actors, però tant el seu era fer personatges. Ah, venien de la companyia de Tronovillegas. Venien del Tronovillegas a Tarragona, i això era tot una suma molt gran dins d'un grup que ja de per si tenia aquesta vocació, la del Xou, on l'Andreu feia de mestres cerimònies, i tot el de més anava passant. I vam incorporar convidats, perquè això també et dona més... et dona més tancament al programa, perquè quan s'ha de passar artistes pel programa és collonut. I et dona més obviència, et dona més impacte. Jo recordo una especial atenció, i tu, com a tècnic d'això, m'imagino que també l'acoba del Luki. Tenim una segona part molt especial, molt, molt, molt, molt, massa especial i tot. Avui farem una superacoba del Luki. Com estàs, Luki? Bé, molt bé! Ha germinat el John Alloy a la guitarra, ha germinat el Jordi Pau a la bateria, que és tècnic de ràdio Barcelona, la gent diu... On té el Jordi Pau? Està tocant la bateria? No té micropobre. I l'última adquirició és el Pedrito, que ens ha fet companyer durant tot un any, muntant el control de som al Ramon Junquosa, i ha dit, jo crec tocar el bajo, i com m'hi dius que no també. Que toqui. Doncs que toqui el bajo. Todaví et toques o no? Com s'hi llamava, el que està, Pedro? Jove, el que està, se me va. Com a jove, el que està estupenda. Jo no l'havia sentit mai, però m'ho imagino. I arriba con el tiro, el tiro, el tiro, el tiro... I arriba con el tiro, el tiro, el tiro... Bé, el pixador i el Llolloparico, cantant aquesta versió... Cantant el tiro, l'hiro, eh? En directe, quantes vegades tiraves el cartutxo del riure? Buf. Jo crec que l'hauria d'haver canviat, perquè estava molt gastat. I no el vaig arribar a canviar mai, crec. Al final ens van portar uns ordenadors magnífics, i ho disparàvem tot amb ordenadors, però al principi el cartutxo del riure estava desgastat al títol. No, la cova del Llollop era molt xulo, perquè era tot en directe. No teníem els mitjans necessaris per sonoritzar bé, ni el piano, ni la bateria, ni la guitarra, ni re, però ens en sortíem com podíem. Vaig pensar que era un estudi gran, però no estava preparat per fer això, ni molt menys. I tampoc jo era el més indicat per fer-ho. Això el Pedrito, aquest que nomenen, era el que em tirava en caula setmanalment, perquè ells sí que en sabia molt, i gràcies a ells ens sortia millor del que es podia pensar. Mira, tinc d'haver meu el primer llibre que vau treure, l'Efectoria del Terrat, que no t'unteria com una casa de l'any 96, i hi havia un test del Bon Terradeng. Vinga, Ramon, a veure, ja deu saber que la padrina Josefina es deia Mar Galef, de Cognom. Però potser no sabies quin era el seu segon Cognom. Llobarro, Montjuic i Nojosa, o Camp de Pujols. Montjuic. Sí senyor, sí senyor. Després d'un altre, el pixador havia crescut al terrat, sense rebre educació de campmena, això socialment li havia creat moltes dificultats, que només tenia un amic encara més social que ell. Sabies com es deia aquest amic? O era el perico, o era el Dani, que era el informàtic. Sí senyor, sí senyor. Aquesta és la pregunta que no està al llibre, però és de Tribial. Sabies el telèfon del directe del programa de Ràdio Barcelona, on la gent havia de trucar? No. 93-412-5161. No ets una gent, eh? No. Escolta, jo ara he quedat... No, no, està bé, no plaudiment. Gràcies, gràcies. Però estava dins el test del Bon Terradeng, per tant, cap problema. Per cert, això és de la primera etapa, el programa de Ràdio. Després, va tornar... va ser un error tornar a la segona etapa? No, perquè... no, no, no, els errors... no. Jo no ho he contemplat mai com un error. Contrari, va ser... és una etapa diferent, tenia un objectiu diferent. No era tant de personatges, era més de reflexió. S'incorporava el Sant Millan i havia el Corbacho. No, no... era una història diferent. L'Oriol estava des de Tarragona, perquè ell també tenia obligacions. Tenia poc a veure amb el terrat original. Sí, no, no, tenia molt poc. Era molt diferent. El perfecte, només ho va estar una temporada. Exacte. Una temporada? Crec que sí, a més els estudis de les rambles, no? Les rambles, però després vam estar una temporada, també, als estudis nous de Ràdio Barcelona. No sé si era una temporada i mitja, o... Potser hi havia una segona temporada, inclús. Però és cert que era... que no s'assemblava... Aquell tot havíem adorat, aquí érem més joves, després ens havíem fet més grans, havíem passat per la tele, que també et castiga una mica i... Clar, ja havíeu fet el sense títol, la cosa nostra, després va venir una altra cosa. Parlem d'aquella última temporada, TV3. Ja sabíeu que faríeu un programa d'àmbit estatal, quan estàveu fent una altra cosa? Sempre hem tingut ganes que el que fas tingui molta repercussió. Com més gent et pugui veure, millor, més satisfactori. Això portes a l'ADN d'artista, diguéssim. I com va anar el fet de fitxar per antenna 3 i fer aquest canvi? Perquè molta gent deia que no funcionarà, l'humor... Ja, però això es fa molt... No vull criticar massa, però això fa molt de català. Ui, s'equivoquen. Bueno, espera't, deixa'm-ho provar. O alegre't de que ho provi. No funcionarà, no anirà bé, fracassareu, ens deien, fracassareu. És veritat. Vull dir que fracassarem, vols dir que fracassarem. Nosaltres teníem tota la il·lusió del món, i així ho vam fer amb totes les ganes i tota la il·lusió. I el fet de poder sortir per tot l'estat... Hòstia, et fot les piles, et carrega de responsabilitat, et pot carregar de satisfacció, i quan surto un bon programa te'n vas molt content. I quan reps inputs de gent d'endel·lusió, aquest deia, abans et veia per TV3. En català ho intentava, en tenia bastantes coses, però ara gràcies per fer-ho per tota Espanya. Hòstia, que guapo, tio. Clar, tens gent que reconeix el teu esforç. Hòstia, escullo, no? Durant tots aquests anys, al terrat a la tele, amb els diferents programes, amb l'Andreu sempre al capdavant, heu generat fenòmens que tenen un ressò increïble i que arrelen molt l'entrar al públic. Parlo del fenòmen Morellas de Tarragona, el Consellment, TV3, del Neng, després de Tena3, a la Sexta, al Chiquili 4. Us heu plantejat per què de tant en tant teniu aquesta gran habilitat i surten aquests fenòmens? Ho hem intentat estudiar, però primer, no tenim estudis, i segona, no ho pots forçar. No ho pots forçar. L'últim cas, que és el del fòtge Chiquili 4, és un personatge que no havia de continuar sortint. Imagina't tu, és que anava tota la contra, tot al revés. És un pal d'un dia, un personatge que surt un dia, era un estudiós de no sé què, un senyor que havia instal·lat amb una guitarra, no sé què li havia posat. I queda així, queda un personatge que surt un dia, i ja no sortirà mai més. Però un dels guionistes diu, home, li podíem escriure una cançó en aquest tio que porta la guitarreta i gravar un videoclip com un element més del programa. Vale, vale, vale, som-hi. I així surt el bail del Chiquichiqui, que és una cançó més, com ho hem fet d'altres. I l'anava a dir, com aquest fet, n'hi ha moltíssims que ho heu fet, i llavors n'hi ha que han funcionat més i n'hi ha que no. I aquest té la casualitat de que també en l'equip, en una reunió de l'equip, escolteu, sobra la inscripció per reure visió. Som-hi, i collons, va fer l'atac de riure i dius, som-hi tant, i tant. Som-hi per riure, som-hi. I sabíem que ens tombarien, no a la primera, a menys un ja ens tombaven. Com que es va realimentar tot, a través del fenomen Facebook, i Myspace, i tot el lío què. I a part que la gent també està una mica farta de, primer, sempre a perdre. Sí, va coincidir. I, de fet, per enviar això, ja riem una mica i fem una gran broma, hi ha gent que no ho entén. És que és això el que dius tu, és una gran broma. El Chiquichiqui, en realitat, és una gran broma. Que passa que donen la sensació que se'ns ha escapat de les mans, perquè hi ha hagut qui s'ho feix i tal. Home, doncs no, no s'ho fan, és millor que no t'ho miris. Però era això, era una gran broma, no és de més. Teniu alguna cosa pensada, ja, pels propers mesos, perquè ja... Hem après a pensar que no pensarem. Molt bé. Perquè no ho pots forçar, és el que et deia al principi. No ho pots forçar, no et sortirà. Doncs Ramon Juncosa, co-director del programa Buenafuente, vinculat a la productora del Tarrat des dels inicis, ja fa molts anys, moltes gràcies per haver vingut. A vosaltres per convidar-me. Personalment, per mi, si l'acabo una mica a l'estil Tarrat, ha estat un moment memorable. Molt bé, sí senyor. Que hagis passat per la talla del Morro. Moltíssimes gràcies. Moltes hores. Moltes hores.