Sergi Belbel

A l'apèndia del Morro parlem amb un dels autors i directors de teatre més reconeguts de Catalunya. Escrit unes 20 obres de teatre de les quals tres han sigut portades al cinema de la mà de l'Aventura Pons, ha traduït del francès textos de Racín, de Bernard Maricoltès, Neil Simon, Eduardo de Filippo, entre altres, i ha dirigit unes 40 obres de teatre. Des del 2005 és el director del Teatre Nacional de Catalunya, Sergi Valbel. Bona tarda. Hola, bona tarda. Aquestes són les teves estadístiques, més o menys, a grans trets, i esperen perquè encara falten el número de premis, que són uns 25... No cal que el siti... Home, perdona, entre els que destaquen, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya, el Premi de la Crítica Serrador, el Premi Ciutat de Barcelona de les Arzescèniques... Quan escoltes tot aquest currículum, què penses? Bueno, penso que... la veritat és que penso. Ostres, sí que he fet coses a la vida, però la sensació que tinc és de normalitat. Molta gent sempre em diu, oi, està bé, felicitats i tal, i dic, no, simplement, doncs, treballar, que treballem, no? I els reconeixements estan molt bé, són molt bonics, et fan t'emocionen molt, i són un estímul, evidentment, però no són l'objectiu principal, no l'objectiu principal, és treballar, fer teatre i entretenir els respectadors. D'aquestes 40 obres de teatre que gairebé has dirigit, estàs a punt d'estrenar l'última, que és Agost, de Tres i Letts, que es estrena el 25 de novembre, aquí al Teatre Nacional de Catalunya, comparat amb la primera obra que vas muntant. En què ha canviat la teva forma de dirigir? En què ha canviat la meva forma de dirigir? No t'ho sé dir, però jo crec que ha canviat segurament amb tranquil·litat. Home, jo crec que una obra com Agost, de Tres i Letts i Ori, ha estat incapacita de dirigir-la quan era jove, per la complexitat, perquè es necessita una certa experiència, és una obra molt complexa, molt llarga, amb Tres actors, amb una grana cenografia, és com monumental, explica el tema de la família passamèrica, és una obra molt complexa que jo difícilment l'hagués fet així, amb 20 i pico d'anys quan vaig començar, es necessita una certa experiència. Ara, l'energia és pràcticament la mateixa, i l'entusiasme també. Jo no crec que ho hagi perdut amb els anys. Quatre hores dura l'obra, m'han dit? Sí, dura quatre hores. I això no ha de fer tirar enrere a ningú, perquè jo crec que són quatre hores que entres en un món i que seran molt, molt intenses, i crec que les viuran de manera molt poderosa pels espectadors. Jo crec que no s'avorrirà a ningú, tot i ser tan llarga. Has comentat que hi ha 13 actors, com l'analitzaran, la Bellfolk, com selecciones els actors per les teves obres de teatre. A mesura que vas llegint l'obra, ja tens el cap... A mi de vegades llegeixes l'obra i d'una primera... En aquest cas, l'Elisadán i l'Emma ja formaven part del paquet, perquè ja n'havies sentit a parlar, que elles anaven al darrere de l'obra, i jo llegint l'obra dubto molt que hi hagi dues actrius a Catalunya que puguin fer aquests dos papers com ho fan elles. Per tant, aquestes dues ja ni buscades. I a partir d'aquí és llegir l'obra i claves veient... Ostres, la Rosa, el nom que ve, que estaria de germana segona. Ostres, la Montse, el germà, que ve, que estaria de germana petita. Ostres, la Mai, Fegil, que ve, que estaria de cunyada. El Carles Balat, el pare, l'Albert Triola, el Nabot, el Benacolotxa, el cunyat, l'Òscar Molina, el nòvio de la filla petita. Els fas tots una mica llegint l'obra, llegint molt, llegint molt. Jo no l'he llegit, aquesta obra. Estic esperant l'estrena per anar-la a veure, que és com una mena de l'auca del senyor Esteve Pro-Amèrica. Una mica més bèstia, fins i tot, i tot. És com una nissaga familiar americana, però és una família del segle XXI d'ara, i com es desintegra aquesta feina. L'obra parla de la desintegració, de la desintegració d'una societat a través metafòricament, a partir de la desintegració d'una família. És una família formada per 3 generacions, els pares, els fills i una neta, i està molt bé perquè qui menja avui dia es pot identificar amb cada una d'aquestes 3 generacions. És l'auca del senyor Esteve? Sí, és l'auca del senyor Esteve, però a Amèrica i ara, a Amèrica i actualment. Quina és la teva forma de dirigir els actors? Perquè els ensenyes el que han de fer o els dones instruccions sense mort de la cadira, per entendre'ns. Depèn, a vegades... No m'he avallogat gaire la cadira, aquesta vegada, perquè tenia actors molt potents que han entès de seguida els personatges. La meva manera de treballar és intentar donar el màxim de llibertat al actor i dir-li més el que no m'agrada, que no pas el que crec que ha de fer l'actor. Jo crec que l'actor és prou medú i prou bo i aquests 13, no diguem, per saber ells el que han de fer. Jo sí que a vegades dic, per qui no, o vigila, o provem per allà, però no soc molt dirigista en aquest sentit. Deixes fer l'actor. Perdona? Deixes fer l'actor. Deixo fer l'actor i tant, i tant. I a vegades l'autor en proposa, i quan em proposa una cosa que no m'agrada, li dic de seguida. I quan em proposa una cosa que em sorprèn, dic, deixem-ho rumiar, i a vegades m'acaba conquistant. Per cert, l'altre dia escoltava el Julio Manrique, que serà el pròxim director del Teatre Romea, com saps, i que ara ha dirigit l'ordre del cirerès en aquest teatre, que per ell era important que totes les interpretacions estiguin en un mateix registre. Deia que els actors juguen un mateix partit, tots junts, que és igual de l'escola de teatre que vinguin. Tu estàs d'acord que si tots els actors no estan en un mateix registre interpretatiu, l'obra grinyola? Depèn de l'obra, però generalment sí, en el cas de l'obra que estem fent nosaltres també. I tu com ho has fet? Hi pot haver altres tipus de teatralitat, altres tipus d'obra que no necessitin d'això, que a vegades aquesta disparitat interpretativa hi puguin anar bé. Però quan tots parlem d'un mateix món, és evident que, com més s'ajustin aquestes tecles, a la mateixa melodia millor. Sí. El teatre és un teatre de teatralitat, el teatre és un teatre de teatralitat, el teatre és un teatre de teatralitat, i els teatres són una de les tecles a la mateixa melodia millor. Sí, però Sergi, a mi a vegades, si veig una obra de teatre de diferents registres interpretatius que estan en diferents nivells de to, a mi em fa sortir de l'obra, això. Ja, ja, ja. Jo et deia que en la majoria d'obres això ha de ser així. Dic que ara hi pot haver alguna excepció que pugui ser bàlida, però la majoria ha de ser... El teatre és una feina de col·lectiva, en equip, igual que un orchestra. Per tant, tots ens hem de posar d'acord i seguir una mateixa mètrica, perquè, si no, pot ser un guirigai, això. I com t'ho has fet, tu, per anivallar en aquesta? Els tretes són molt bons, confiant en ells, i tenint molt clar que tots expliquem una sola història, i que ens quedi clar a tots, tots els que la interpretem, com la volem explicar. Ja, i no ha estat difícil, sincerament, en aquest aspecte he tingut molta sort, perquè els tretes s'hi han tirat de cara tots, i s'hi han tirat tots amb la mateixa intensitat, que això ha estat lo bonic d'aquesta història. Deixa'm tirar una mica enrere, el 2005, quan entres a dirigir el Teatre Nacional de Catalunya, alguna vegada t'havies plantejat, o havies pensat l'opció... Però mai vaig, o sigui, lluny de... Però ni un mínim pensament vaig tenir que jo podia ser el director artístic d'aquest teatre. Mai. O sigui, va ser, buf, una sorpresa, i no m'ho vaig romiar gaire, i vaig dir que sí, per responsabilitat, i també perquè hi havia treballat, com a director cènic, en alguns muntatges aquí, i veia el que sí treballava. Però no m'ho havia plantejat mai. Jo no he tingut mai vocació de dirigir un teatre. Tu selecciones totes les obres del Nacional, des de les últimes quatre cintemporades. M'imagino que, en aquest cas, l'obra GOS també l'ha seleccionat tu. Aquesta peça és del Tracy Letts. Va solir el Toni a la millor peça teatral i també el prestigiós Premi Pulitzer, el 2008. En què et vas a l'hora d'escollir una obra de teatre? Per dirigir-la? Que quan la llegeixi, em sacsegi. Em digui coses, em planteji preguntes, m'inquieti i no em deixi dormir. I ja ha estat així. Em vol dir, em agost. Jo, quan la vaig agir, era per programar-la, perquè la dirigís una altra. Com a concepte. Sabia que coneixia molt bé la història de l'obra, que havia tingut aquest èxit tan fort Amèrica i tal. I la llegia amb ulls de programador, no de director. M'explico. Per programar-la la gran. I la llegia en plan, a veure qui li puc proposar dirigir això. Com que tot el director del Nacional, decideixes fer-ho tu. És clar, és que la llegeixo i dic com que proposar de dirigir-ho. Vull que la vull dirigir jo, no? Perquè me'n vaig enamorar, així que la vaig llegir. En aquest cas, mira, un petit avantatge que no està malament, en aquest cas, si és veritat. Parlem del Sergi Valver a l'espectador. Quan vas a veure una obra de teatre, d'aquí un moment en parlarem, ja té bastant bé d'autor, però què penses quan ets públic? Quan hi ha espectador en el text, que ets autor, com autor, en la direcció del muntatge, amb els actors com està? Amb l'il·luminació, que no ho sé. Depèn, depèn. A mi m'agrada deixar-me dur per tot a l'hora. És a dir, text, interpretació, direcció, llum... Tot a l'hora. Quan es produeix aquest... Uaaah! Aquest que segueixes una història i que t'emociones, això és el que m'agrada més. Quan miro, o quin llum més maca, o quin decorat més ben fet, és que alguna cosa no m'està acabant d'interessar del tot. Suposo que per tu és més difícil, perquè portes tants anys, sabem com funciona el teatre? Clar, és on gajes de l'ofició, que diuen, però jo soc bastant bon espectador. No m'hi poso amb gaire, analitzar des de lluny. Ah, mira, aquest foc ara se'n sent. Quan faig això, vol dir que l'obra no m'està interessant. I quan vas a estrenes de companys de professió i l'obra, per exemple, no t'acaba d'agradar? Què dius? Ho intento ser prudent, ser el mal que fa, sobretot en calent, quan tu diuen així... La nit de les tècniques, soc incapaç de dir re negatiu a ningú. En tot cas, no diria re, i després l'endemà truqueria o quedaria en particular amb aquella persona que li he de dir, sobretot si és amic. Però, perquè s'ha de ser molt prudent, perquè fareix molt, li fa molt mal, perquè tu t'hi has entregat dos mesos, t'hi has volgut fer bé. Si surts malament, no és, si surts malament, has estat involuntari. Per tant, s'ha d'anar molt en compte amb les crítiques vist des de dintre. Tot i que a vegades pot ser molt dur en el comentari. El que sí que és un amic, intento al cap d'uns dies explicar-li la veritat, però fora del teatre, sempre. Aquí es veu quan el Sergi Balbel és una bona persona. Bueno, no. No, penso el que no vols que et facin a tu, no li facis a un altre. Això ho fa molta gent. Parlem de la teva base d'autor, perquè ara has escrit una vintena d'obres de teatre. Des de petit, tu ja sabies que volies ser autor. No, en absolut. Jo m'hi vaig trobar. Jo mai he volgut fer teatre professional. No. Era el meu hobby, feia teatre mater, i jo pensava que seria així tota la vida. Va ser a la universitat, que vaig escriure una coseta, no sé qui em va dir que vol, perquè no ho presentes a un premi, que era el Marqués de la Domini, i vaig guanyar. I a partir d'aquí ja ja està. Fins que em van fer fora de la universitat, jo donava classes a la universitat, i el meu catedràtic em va dir, oi, a tu, oi, deixa allà a l'universitat, i dic que té el teatre, no? Que estaves al·leuda a l'Aula de Teatre de Vallaterra. A l'Aula de Teatre de la UAB, sí. Però al mateix temps estava cursant i aductorat de filologia romànica. I tenia ja una plaça a la universitat d'interi. I el meu catedràtic ja va veure que jo compaginava els estudis amb el teatre, no? Fins que ell em va dir llèncet de ple al teatre, deixa a l'universitat, no? I li vaig agrair molt, perquè aleshores per mi era anar a l'aventura, deixar una feina fixa i tirar-me una piscina que jo què sé si sabria anar allà dintre, no? I en aquest punt, com vas començar? M'has fet algun curs de dramaturgia, o alguna cosa semblant? I em vaig trobar amb el Sanchi Sinisterra, a la universitat, que em va obrir com una finestra allà, a la universitat, a la universitat, i em va dir que no només era un hobby per mi el teatre, sinó que començava a ser una passió. I una mica arrel del Sanchi Sinisterra, després vaig conèixer el Beneti Jornet, amics, aula de teatre, el Teatre Fronterizo, que era el grup del Sanchi, i se l'ha fet, i fins que vaig anar a petar, a conèixer el Domènec Reixac, el centre dramàtic de la Generalitat, i a partir d'aquí ja no hi va haver la teatre de la Generalitat. Quan et poses a escriure una obra de teatre, com la planteja? Et ve l'idea i la vas madurar poc a poc, i després tens clar com acaba, o parteixes d'una idea i comences a escriure sense saber com acabarà? Crec que mai he fet un procés creatiu igual a l'anterior. És a dir, cada vegada és diferent. A vegades és a partir d'un gest, fins i tot a partir d'un gest he pogut escriure una obra de teatre, un gest que he pogut veure en alguna persona a vegades un tros de diàleg, a vegades un tema, de dir, vaig a parlar de la imigració, o a vegades una escena concreta, a partir de la qual he desenvolupat una obra, i torno a insistir que cada vegada és diferent. M'han curiosit el tema del gest? Quina obra vas escriure a partir d'un gest? Te'n recordes? Estava un dia amb una parada d'autobusos i vaig veure com s'acostava una persona i li va fer una empenta a l'altre i li va fer una imatge de re. Ho vaig trobar tan fort, aquell gest, que vaig dir, a partir d'aquí, descrius una obra de la importància, que a vegades, perquè a l'altre es va fer mal el que va caure, i com un gest d'un boig que ha passat pel carrer, fa que ara aquest esgi trenca el nas. Perquè anava begut o alguna cosa? Sí, suposo. O no estava bé, psicològicament. I a partir d'aquí, re, se'n va acudir una història que es diu, en companyia de vismes, una obra que ha vist molt poca gent, de quan jo era molt jove, de com determinats gestos ens poden fer mal, i no només mal físic, sinó mal moral. I ho vaig, una història que vaig escriure fa molts anys, l'any 88, imagina't. Sí, ha plogut força. Sí, bastant. Des de llavors, fins arribar el punt que amb Jordi Galceran hem fet com una mena de tàndem teatral amb el major èxit del metge de Gronholm, on un escriu les obres, l'altre a les dirigeix. Com vas conèixer el Jordi Galceran? Doncs mira, el vaig conèixer, ell venia d'un altre rotllo, jo vaig néixer de la Universitat Autònoma, ell tot i que anava a la Universitat de Barcelona, va néixer més, va aparèixer més a partir del teatre mater, em sembla que feia, escrivia cosetes i interpretava també coses a l'alians del poble nou, o sigui, el poble nou de Barcelona. I ell, a través del teatre mater, es va anar presentant a premis, i també a través dels premis, se'l va donar conèixer. Per tant, jo, quan el vaig conèixer, ja havia llegit 3 obres d'ell, ja sabia qui era, i vaig dir, oi, aquest tu, que fort, aquest que surt, com d'un altre rotllo del teatre, no professional, la mater, jo venia més de la part universitària. I bueno, clar, ens vam conèixer perquè tots dos eren autors, i ell va començar a estrenar una darrere a l'altra, i ens vam interessar molt l'un per l'altre i l'altre per l'un. Ens vam trobar sitges amb un Congrés d'autors. I a partir d'aquí, ell anava molt contra mi, va ser molt curiós perquè el dia que ens vam conèixer, jo vaig pensar, hòstia, m'ho dia, no? Perquè, pua, pua, tot el rato castigant, no?, i carregant-se'n. I mira, d'aquí va néixer una amistat. Molt bé. Que ara el metge de Gronholm torna per aníssima vegada, a Barcelona. Tinc una curiositat, després de tantes vegades, has hagut de tornar-la a dirigir o els actors ja s'ho han muntat? Els actors ja s'ho han muntat, i després de la llibertat de dirigir, van anar 5 dies i jo un. I res, res, se'n recordàvem, però perfectament, perfectament. Escolta, ara vaig a fer-te una pregunta molt punyetera, que em respondràs, que no m'ho vaig dir, però jo te la faig. De les obres que t'has escrit, quina és la... la que estàs més orgullós? Uau. Vols que tu digui? Home, clar. El temps de planc. Sí. Que curiós, mira. És una obra que no va ser un èxit, va passar una mica així, desapercebuda. És una de les meves obres menys representades a l'estranger, perquè a les altres n'hi ha que tenen moltes posades en escena fora. Aquesta no, en té algunes, però poques. Però segurament és la que em sento més... Emocionalment més a prop, sí. Creus que la teva obra, en general, ha creat escola, un estil, una tendència en el teatre contemporànic català? No, en absolut. La meva obra estic segur que no. El fet que jo escrigués teatre, clar, és que jo vaig venir, jo vaig ser com dels primers després de la... de la democràcia, per entendre'ns, que va començar a estrenar i a estrenar amb regularitat. I sí que és veritat que, quan jo començava a estrenar, no n'hi havia gaire d'autors catalans en actiu, no? Hi havia el Benet i Jornet, en qui curiosament ens vam fer també íntims amics, i poca cosa més. I ara, si fas la llista d'autors que es trenen, passen de 30 i de 40, eh? Hi ha molta més gent, ara. Home, clar, clar, clar. Això gràcies, per exemple, al T6? No només, i gràcies a les alternatives, i gràcies als espectadors que ens venen a veure també. Vull dir, gràcies a tot, i a la conjuntura i a la situació, i que ha pujat molt la qualitat del nostre teatre. I l'altre dia va venir, a veure una cosa, i va sortir dient, és que... ha pujat molt la qualitat dels actors, i això fa que els espectadors ja se'ls estimin, i vagin a veure'ls, i etc, etc, etc. I què li recomanaries a un jovautor d'avui, d'avui en dia? Quin és el camí que hauria de seguir? És dur, perquè ara n'hi ha molts d'autors. Llavors què li recomanaries? Primer, que només es dediqui al teatre si sent autèntica passió pel teatre, saps? O sigui que no s'hi dediqui només perquè queda bé o perquè aquell s'hi dedica i li ha anat bé. No, s'ha de tenir passió. Per tant, si allò no la passiona, que ho deixi. I en segon lloc, que busqui la seva manera d'explicar les coses, que està molt bé imitar els altres, però que arriba un punt en què has de tenir una veu teva, personal i per aconseguir-ho a vegades no has de fer cas del que et diuen, sinó que has de ser honest amb tu mateix. I a un actor? A un actor? Ui... Què li diria a un actor? Que comença, o que... A un actor que comença, home, que no... que treballi. O sigui que treballi. Però treballar també pots treballar dintre casa el paper per petit, que sí. No hi ha papers petits, no? I ja per acabar, un conseller, un director, també, que comença. Un director que comença? Doncs... Home, jo li consellia que no és el llibre del teatre, perquè el Departament de Direcció i Dramatòries és molt potent allà i ensenyen moltes coses i que li recomanaria que estimi els actors, sempre, sempre. Els actors són la mare dels ous, aquí. Evidentment, els autors, els directors, els escenògrafs, els il·lumidors són molt importants, però s'han de mimar els actors, no? Un director, a qui no li agradin els actors, com a persones i com a material humà per treballar, ho té molt malament. I els actors també han de mimar els actors? Ai, els directors o no cal? No, els actors, no els hi cal. Els actors tenen una tendència natural a fiar, a voler-se fiar del director, perquè es posen a les seves mans. Per tant, ja fan un acte de generositat, no? I no cal, no cal. I els actors també tenen una tendència natural a mimar-se ells mateixos, no? I tant, ja cuidar-se, ja donar-se ànims. Evidentíssimament, perquè es han de compartir moltes coses durant la pila de mesos que estan junts. Són moltes hores junts, no?, en un sol espai. Sí, aquella sensació també d'avuidor, després d'una gira, després de la temporada... És com perdre una família sencera de cop i volta, no? Molt trista, això, i molt dur, no? La fi és la feina, el que els uneix, és l'amistat que poden haver... Exacte, creat allà. Doncs escolta, Sergi, moltes gràcies per haver-nos-hi. Gràcies a vosaltres. I que vagi molt bé, no us perdeu a Agost, dirigit pel Belvel, de Tracy Letts, al Teatre Nacional de Catalunya, que a partir del 28 de novembre s'estrena a la sala gran, no? Sí, a la sala gran, exacte. Gràcies, Sergi. Bona nit.