Jordi Milan - La Cubana

M'agrada fer teatre constantment inventar històries per sentir-nos diferents Monta un circ de quadra pistes per ser els grans protagonistes d'un minut de glòria fem un resafent perquè en el món pots fer en teatre algun moment Avui a l'apenya del Morro entrevistem el director d'una de les companyies històriques del teatre català, La Cubana, una companyia amb èxits com Cegada de Amor al Teatre o Les Tresines a la televisió, per exemple, ja portant 8 mesos amb el seu últim espectacle, Campanades de Boda, ara el teatre Tivoli, i avui parlem amb qui ha estat el seu director des del primer dia ja fa 22 anys. Jordi Milán, bona tarda. Bona tarda. Bona tarda, què tal, com estem? 22 anys, no, 32. Sóc una mica més vell, però bueno... A 32? Doncs mira, ens han sortit els contes malament, si aquí som grans... La Cubana va començar l'any 80. Sí. Sí, sí, sí. Per sort, vaja, per sort, però vull que em diguis per sort, perquè vull dir, 32 anys, que vull dir que en realitat han posat volant i han fet el que ens ha donat la gana, que en aquest cas, bueno, és teatre. Aquest és l'últim espectacle de la Cubana, Campanades de Boda? A veure, no, pratesament no és l'últim espectacle ni volent que ho sigui. El que sí que és cert és que som gent que ens agrada tocar peus a terra i donar de les circumstàncies, sí que realment veiem que és difícil, de la manera que nosaltres a veure, no per res en concret, perquè mira, els teatròtics molt d'èxit i funcionen molt bé, però de la manera que nosaltres funcionem, un espectacle normalment el girem durant tres, quatre, que l'explotem molt i vivim gràcies a això, per anar a tots els pobles i poblets, no solamente a Catalunya, sinó a tot el rest de l'estat, doncs, bueno, això, ara, les circumstàncies són nosaltres, vull dir, tu saps, que ho veu tothom sap, vaja. Sí, sí, sí. Els lluitaments, els teatres aquests públics, no tenen diners, aleshores, doncs, bueno, en principi, només podem viure de les temporades, tot a millor, estem fent temporades a Barcelona i de moment estan en bé. I margeu a Sud-Amèrica? Em sembla que no, no margeu ja, no? Mirem després de Barcelona, que estarem segurament fins Nadal, doncs, després farem contemporades llargues, un mes a Saragossa, un mes a Sevilla, un mes a València... És que no em volia equivocar, però em sembla que amb cegada d'amor, amb cegada d'amor o marxar, no? Sí, amb cegada d'amor, sí, perquè... amb cegada d'amor, per exemple, per això que té jovans, no? També m'està donant 5 anys fent-la. I amb aquests 5 anys hi vam incloure també una gira per benestar de temporada a Buenos Aires durant 4 mesos. Sí, sí, sí, clar, aquells temps s'han acabat, no? No és que s'hagi acabat, són diferents. El món d'una volta i la vida també d'una volta, i tot plegat és canviant i diferent. Hem d'adaptar una mica els temps que vivim i ja està, i ara doncs toca fer-ho d'una altra manera. Va, parlem de campanades de boda. A La Cubana, sí, sempre heu intentat retratar el teatre que fem tots en situacions concretes de la vida, que en fem molts. Sí, en fem molt, en fem molt. I ara ho reproduc al teatre que es fa, o que fem tots, vaja, també, a les bodes. Home, és que és bastant obvi, no? Perquè vull dir, si una de les coses a nivell familiar en què es veu aquest teatre, que a tothom fa a la vida quotidiana, és els casaments, per exemple, no? Perquè a tothom segueix un guió, d'una cosa que tots hem canviat, ens hem modernitzat, però seguim fent les mateixes coses, no? Perquè, bueno, perquè en el fons formen part d'un guió per estar blert, que socialment figura que ha de ser d'aquesta manera. I tots ho fem, vaja. Diguem que no fem cada fàstic, però acabem fent-ho tothom. Vaja, les bodes? Que se les va inventar l'església, no? Però parlo ja de... Bueno, sí, les esglésies i la família, també. L'església, una part i la família, també, perquè abans una boda era com una celebració molt gran, no? Era portar, doncs, portar... O sigui, fer una unió que moltes vegades era interessada, moltes vegades no, i que, si més no, el que portava era un engrendiment de la família, no? Perquè ella portaria més fills i més fills, més malobre, i era un enriquiment de la família. Ara potser és el contrari, no? Sí, ara casar-se, tenir fills, doncs, és la ruïna d'una família. És una despesa i hi ha molt de gent ja que prefereix no casar-se... I no tenir-los, no? Directament, no? Però, bueno, però en principi, però la gent no continua celebrant, continua fent les mateixes coses com si ens caessin per l'església, o sigui, tu he fixat que ens casem pel civil, i la gent continua fent una mateixa rita, que no posa aquells mels i... Panquets, sí, sí. I les coses i, a més a més, els locals no són els apropiats, molts cops, però la gent continua fent el mateix, i va amb un convit, i fa això, i fa el altre, i ha de fer el rita, no? Aquesta és la prova més evident d'això que t'explico, no?, que realment la gent necessitem aquesta part de teatre, disfressants a una manera determinada, vestits actuades d'una forma determinada, i ja està. No cosa divertida, en definitiva. Sí, i tant, i tant, i tant. Quantes bodes vas anar mentre preparaves l'espectacle? No gaire, però sí que he anat a moltes la meva vida, perquè jo penso que tothom, a veure tothom, qui més, qui menys, jo una mica has anat, però qui més, qui menys, i que realment... I la més realista on has estat, o alguna que recordis especialment, no cal que diguis qui era, perquè, clar... Tot, tot, tot. Potser la que més em va xocar va ser, quan al principi de les bodes gays, em va xocar molt, que realment jo n'hi vaig anar moltes gràcies amb una boda gaire d'uns amics meus i tal, i després em va saludar que era una boda més convencional que les més convencionals, no? Era més conservadora que a moltes bodes, no? Més conservadora, exacte, i això em va xocar molt. I em va dir per aquí, perquè era fer les mateixes coses, vull dir, a veure, no sé, cadascú em pensava que no sé, que seria una cosa molt més original i tal, i al fons ens va fer tot el mateix que una boda normal, no?, i això em va xocar. És clar que com més surreal, no? Quan començaven també, no?, les bodes, entreguers... El cabra, el pastís, el cabra, la copa, enroscada en tots dos braços, perquè acaba, els van per la mare, els van per la tia, tota la història, el que et quedaven amb ells, però sí que realment m'han fet la ceramònia, la cubata... Escolta, a la cubana sempre heu defensat aquesta teatralitat de la vida. No és que l'hem defensat, és que existeix, vull dir, a veure, nosaltres el que fem, senzillament, és reproduir totes aquelles coses que són teatrals a la vida quotidiana i que passen d'advertir de com a teatre, no?, tu vas pel carrer o al metro o qualsevol lloc, i hi ha molt els mercats, no sé, la nostra feina, i jo penso que tots fem una mica de teatre sense donar-se'n, així que és teatre i és teatre d'algú, més a més. Hi ha molts personatges de la cubana, sobretot femenins, com, per exemple, les Tresines, que estan en una edat estupenda, que deiau, tu ja has arribat a aquesta edat estupenda. Jo penso que sí, jo hi soc, jo hi soc, i jo penso, el que passa és que a veure, això de Tresina, que és una cosa que no t'ho toquem molt, no és que sigui una edat, tampoc no forma part d'una edat, és més aviat una filosofia de vida, és una filosofia d'educació. Tresino, cramenien de homes. Tresino és una filosofia de vida, és una forma de veure les coses, d'educació, i que no es tenim ni malament, senzillament és una cosa que existeix, i existeix molt aquí al nostre país, a Catalunya. Aquest grup social... Aquest grup social, i que no trobi la edat, que hi ha noies de 20 anys que es casen, i el dia després de casar-se es tallen la cua de cavall, el cavall curt, i ja són Tresines, i en canvi, senyores de 60 anys, o de 65, que els hi pertucarien a ser Tresines, i no en n'estan ni oferint mai, ni els 80, ni els 90, si encara viuen, no? Perquè la seva mentalitat, la seva filosofia, no és de Tresina. Tresina, entén? La Tresina es porta dins, i tinguis la edat que tinguis. Aleshores, sí, sí. Així que, cert, és que a la Cubana, en llegàvem molt, molt, molt tocar, el món... Diguem-ne de la dona, en aquest cas. Vull dir, cinc surts de nomes als nostres espectacles, i a les nostres històries, però el món de la dona és molt ric, és molt ric. L'agrada. De fet, ara que parlàvem de Tresines, com recordes aquella època? Perquè jo penso que la gent... Vaja, tenim un carinyo molt especial a aquella sèrie. És curiós, perquè és una sèrie que, en el seu moment, va agradar... Però no sé si va agradar... Ha agradat molt més després... L'han reposada moltes vegades, i la gent li té molta carinyo, no? Al principi, jo me'n recordo que, quan vam fer això, era una cosa que la mateixa gent de TVT ens deien, home, està bé, però és que és vera, perquè no passa res, no hi deu ser, però passa moltes coses. Sí, però el... El concepte que tenien de sitcom, i tant, no... Diguem-ne, no... No lligava, no? I després, clar, també es deien, és que creieu massa dalt, en canvi, ara, per exemple, a veure les Tresines, i són una balsa d'oli en comparació dels programes de televisió que es fan, que tothom crida... Sí. De fet, a les sitcoms, que són les comèdies de situació, hi ha moments que allò són com una voràgina, que no parem de passar coses però tu, com a director i també guionista dels espectacles de la Cubana, ho tens molt present, és a dir, ho tens molt estudiat, que ha quedat tan lligots... A mi, el que m'agrada, jo no, no, no. Estudiant es pot... Jo penso que en aquest món, tant de la televisió com del teatre, no n'hi ha d'escoles estudiades, perquè jo penso que el teatre, tot el que és creació, és molt espontània i molt del moment, i molt de lo que t'agrada, tu, en aquell moment, de lo que sents. Però sí que realment, a veure... A nosaltres el que ens agrada és que els espectacles tinguin un ritme, un ritme determinat, perquè és el mateix ritme que nosaltres veiem a la vida. La vida, de per si, té ritme. No anem, diguem, una cama de lenta pel carrer, ni normalment anem atrefegats, i hi ha una situació que a vegades són amb ritme, a vegades sense ritme, però que normalment sí que ens agrada que els nostres espectacles tinguin una mica de ritme. Tu, de fet, tens tot el guió escrit des del començament o el vas adaptant a mesura que avancen? Sí. Normalment hi ha un guió, un guió que és un guió llavíssim i fet molt a la meva manera, i que després es va ajustant una mica amb els altres, perquè primer perquè no pot ser tan llarg, i després els guions, diguem-ne, estan fets tal com els té a dir l'actor, són uns guions poc literaris, podríem dir-ne, no? Què vols dir, que només estan les frases i prou? Una mica les frases i els deges entre cometes, de com ho diria l'actor, els accent, etcètera. I després l'actor, amb l'actor ho treballo i aleshores vaig batallar, ni vaig cosir, ni vaig tallar, ni vaig... i el millor feigé jo coses. Bueno, i feig jo coses fins ara, vull dir, l'espectacle aquest, el Camparada de Boda, que fa des del 2 de març pel meu estrenar, a vegades hi tallo coses, a vegades hi fegeixo alguna cosa, i poso, trec... Jo vaig anar a veure la funció i encara estaves allà al palco mirant la... Sí, perquè jo veig que deia... Tu hi vas que deia igualment. Perquè això forma part de la meva feina, vull dir, la meva feina és director, però és una persona que... jo soc part de la companyia, i aleshores cuido una serie de coses com l'actor cuida unes altres, que siguin sempre igual de posar-li les ganes, posar-li l'empenta de que tot estigui el que a la roba seva estigui ben cuidada, i jo, en aquest cas, cuido que l'espectacle tingui un ritme i que estigui bé i que estigui polit, perquè el que ve avui té el... tinguin les mateixes avantatges que el que venia ahir, no? Estem parlant... Però no en plan de controlar, de, ui, aquí què passa, amb el bastó aixecat per veure si... si algú l'apifia, no? Senzillament, perquè... Jo la veig cada dia, i accepto alguns exclusivats, clar, perquè m'he de fer coses, però, normalment, la veig, i jo, a veure, disfruto. Vull dir, no em canso de veure-la. És com una cosa que... el teatre és una cosa que es fa... sembla que es repeteix, però no repeteix, sembla que repeteixi. No, que està escrit i que sempre és el mateix. Però els actors, la manera de fer-ho al públic, varia. I, aleshores, cada dia és un espectacle diferent. Encara que sempre és el mateix, clar. I, a més, la cubana... més, encara, no? Perquè la participació del públic, potser, no saps mai per sortir-hi tot i que al principi el públic fa el que es diu. El públic és una part molt important, i depèn de com està el públic, l'actor respond d'una manera o l'altre, no? I si el públic no respon, de vegades, l'actor ha de provocar que respongui, no? És a dir, cap a tant, una mica. Però jo penso que és molt important. Nosaltres, el teatre forma... no és una cosa de fitxar i marxar, enténs? És una cosa que forma part d'un tot. No? I a mi m'agrada el teatre. Jo soc director per accident, podríem dir-me. Home, però també has participat d'actor. A mi m'agrada un sector, m'agrada el teatre, m'agrada fer roba, m'agrada fer de curats, m'agrada estar allà mirant-ho, m'agrada veure com altres ho fan i dirigeixen, també. M'agrada el teatre com un tot, no com una cosa especial i particular. De fet, ara que ha comentat per això, que no ho vas a controlar, amb un bestó, a veure com el teatre ho fan... A mi no es pensa que sí, però no és així. Tu et consideres un director exigent? Sí, ho sóc. Però més per la fam que m'han donat els altres, que per la realitat sí que és cert. A veure, no és que sigui exigent. Soc molt perfeccionista o intenta ser-ho. I això de la perfecció... que a vegades no existeix, perquè això seria molt avorrit, no? Però, bueno, s'ha d'intentar. Llavors, soc perfeccionista, sí que és cert. I això, aquest perfeccionisme de dades, fa que sigui exigent. Perquè són molt exigents a mi mateix, doncs, bueno, també els soc exigents amb l'altre. No penso que les coses s'han de fer igual, i que per això són actors, i per això són actors, i per això són gent que es dediquen a aquesta història. Jordi, ara ve la pregunta profunda. La Cubana, sí, la Cubana és la teva vida? No, home, no ho tindria que ser. La Cubana ha ocupat molt la meva vida, ha ocupat molt, moltíssim. Per mi, que sento dos anys han passat volant, vull dir, això, no sé si és gaire bo. Era bo, perquè he estat fent una cosa amb la que m'he implicat molt, no? I, per una ropa a l'altra, doncs, bueno, ha passat volant. Té les coses bones i té les coses dolentes. Home, jo intento que no sigui tota la meva vida, perquè, si no, m'ho he imaginat. Però sí que forma part de la meva vida en aquests moments. A veure, i el teatre era un... En principi va néixer de quan era molt petit, com a afició, i aquesta afició no pensava mai dedicar-me professionalment al teatre, a la meva professió, que era la de... del dissenyador. I, aleshores, una feina va anar tapant l'altra... Què dissenyaves? Jo era dissenyador d'interiors, volgar-me'n esconeix com a interiorista, no? O la curadora, o dir-li com vulguis. Home, això ha deixat enprimte en totes les espectacles, això, dic, que dissenyaves interiors i tot plegat, ha deixat enprimte els espectacles, no? Perquè sempre veiem un vestuari amb uns col·les molt vius, amb un regell molt particular de la Cubana. Sí, té un regell especial, però vols dir-te res a veure amb la meva antiga professió? Jo em dedicava a això perquè m'agradava molt la meva professió, i m'agradava molt el teatre com a hobby, com a el que li agrada jugar escacs, o li agrada jugar tenis quan acaba, no? I agrada fer teatre, i el teatre, en un moment donat, es va convertir en feina, ja està, i com un joc, sense pensar-ho, i després això va anar tirant endavant, sense no ens en compta, i ja està. Fins fa poc, encara, el meu carrer d'interiors encara posava interiorista, el dissenyador, i ara, realment, era posar-ne bé perquè no et demanen. Ara ja no. La professió, però que en definitiva sempre pensava que el meu futur tornaria a treballar de interiorista, de dissenyador, i ara penso que, bueno, que no. Que ja no, eh? Per anar acabant, hi ha alguns espectacles dels quals... Acabant, perquè m'arrollo com una pressió. No, no, no, no. És que nosaltres també tenim coses, Jordi, o sigui que jo es faria hores i hores, perquè jo soc molt fan de la cubana. El que passa és que, clar, hem de fer... No, que sí, que sí. Escolta, ara que et tenim aquí hi ha alguns espectacles dels quals has tingut la idea, però que no els heu pogut estrenar. Que no, els hem pogut estrenar. Sí, que no els heu pogut fer, no els heu pogut dur a terme. Ens pots dir alguna idea d'aquestes que s'han quedat de la cubana? No, no en molta. Mira, per exemple, aquest espectacle... No, la que tinc al cap no te la puc dir perquè la penso fer, i veus quan deies allà abans de plegar, la idea de fer... No, quan havies d'esperar campades de boda, jo volia fer una altra. La campada de boda és un espectacle que ja era molt antic. Entens que era el cap, però molt antic. Se m'havia fet vell el cap sense poder fer-lo, no? Sí. I aleshores jo me'l volia fer una altra. Però aquest altre... Estaven vinculats a uns permisos, perquè, bueno, s'està lesat amb una cosa coneguda i tal, i aleshores aquests permisos no els vaig tenir, aleshores em vaig tenir que fer això. Però és possible que ho faci. I un altre espectacle que tampoc he fet, del qual he assajat, que és un espectacle petit format, abans que campades de boda, que el volíem estrenar abans que campades de boda, que deia Pili en Willy, i que el vaig assajar 15 dies abans de l'estrena, vaig dir que no l'esperava perquè no m'acabava de convèncer. I de què anava? De què anava? De què anava? Bueno, del mateix, però en definitiva anava de Pili en Willy, una parella de ball de saló, que anava fent bolos, però en realitat anava de... Com ens veuen un tio estranger, un tio estranger que s'havia quedat amb una espanyola, i s'havia tingut que quedar a viure a Espanya per nassos, i va tenir que aprendre l'espanyol i a veure'ns i coneixen per força, quasi. I aleshores era de com un estranger, una persona d'un immigrant, del primer món, un australíà, ens veien nosaltres els espanyols. Els espanyols catalans, etcètera. I això és una mica l'aquesta cosa. Com, realment, no un immigrant, un marroquí, o una sul-americà... No, com un immigrant del que nosaltres considerem del primer món... Occidentalitzat i tal, eh? Exacte, ens veien nosaltres... I al final no va sortir. No va sortir? No va sortir, perquè... Per què no vas voler? Tenia que ser un actor... Per això, per l'exigència, présament, un altre ho hauria estrenat, que ens havien gastat nosaltres. Però jo, per l'exigència, l'actor tenia que parlar d'una manera determinada, i volia parlar d'una manera determinada, i no ho vaig aconseguir, i aleshores, al final, vaig dir que no ho feia. Però quan et trobi l'actor aquest, o tu... Aquest actor... Et tornes a treballar, la Cubana, aquest actor, o no? Eh? Si no, és que no és un actor de la Cubana. És un actor estranger. Aleshores era complicat de trobar el que jo volia. Val, d'acord, d'acord. Era un actor estranger. Sí, sí. Si és estranger, el toquen. Vaja, de veritat. Sí, sí, no, no, deixem-ho aquí, no cal dir... Ja està. En fi, Jordi, moltíssimes gràcies. A tu! Campanades de boda. El teatre Tivoli, a veure si arribeu al Nadal, que jo crec que sí, no? Sí, a veure, a veure, a veure. Segur que sí. Segur que sí. I, en fi, jo us la recomano molt, perquè riureu, riureu segur. Un espectacle divertit i la que la gent supers serà bé. No, no, és que... A veure, sembla un tòpic, però jo, si no ho pensés, personalment no ho diria. I, a part que la Cubana, un respecte, sempre és garantia de riure, perquè és que es munteu uns pollos allà, increïbles. En fi... Està bé que diguis això. És bona propaganda, no? Una garantia de riure, de passar sorpresa, i d'una cosa ben feta, vaja. Per mi sí, vaja. És que ho pinc el que vol, però per mi sí. En fi, Jordi, que vagi molt bé. Hola propaganda. Adéu, adéu, bona tarda. Vinga, adéu. Adéu. Fem vida d'una mentida, i portar una nova vida. Pensa en la vida com som en realitat. Tots fem teatre dins la nostra societat. Una boda passa ràpid, i el record el dia. Sosa torna quan em mires la fotografia. En un marc d'allotó. El moment del lavador. Un record del teu paper dins la funció. Per què ens agrada fer teatre als casaments? I en els vetejos comunions i enterrements. Si em fan fun, no ens ho pardonem mai. I això és igual a Barcelona, que bomba. Que bé, no s'aireix a sumar-te. Tothom pensa en fer teatre. Ja se sap la raça humana. Sempre vols que fer caràcters o mentors. I amb el paper m'agrada.